Aquestes “reflexions sobre la societat i els mitjans” i aquestes “propostes per a la nova televisió” apareixien el mes de febrer d’enguany en el que és el primer llibre de Joaquim Maria Puyal (*Barcelona, 1949). El gran públic coneix Puyal per les transmissions radiofòniques dels partits del Barça (‘la transmissió d’en Puyal’, TdP), model lingüístic i comunicatiu, més valuós precisament per narrar un esdeveniment “en directe” i per transmetre una intensitat en 90 minuts d’un joc, el futbolístic, que rarament la pot mantindre en el terreny de joc. El públic televisiu coneix Puyal, al llarg dels anys, pels programes més destacats, el Vostè pregunta, el Vostè jutja i La vida en un xip, caracteritzats tots ells per la innovació formal i, si més no, per l’intent d’oferir continguts de rellevància social. Menys coneguda, potser, és la faceta docent i de recerca. Fruit sobretot d’aquesta tasca, però també, òbviament, de les anteriors, per primera vegada Puyal traduïa en un llibre inquietuds que han evolucionat en el seu pensament durant les darreres tres dècades. Aquesta transposició d’idees en un llibre ha comptat amb el suport essencial del disseny d’Enric Jardí i de la maquetació de Víctor Igual, perquè també en el formatatge del llibre trobem un esforç en la distribució dels continguts. L’Aicnàlubma del títol procedeix de la faula que obre el llibre, i que reflexiona sobre els mecanismes de generació d’urgències per part dels mitjans de comunicació de masses. Segueix després una Autocrítica de la praxi mediàtica, que ofereix una visió de la professió periodística integrada en el context econòmic en la qual es produeix i que, sense perdre una orientació internacional, tracta sense embuts sobre la situació comunicativa d’un país, el nostre, marcat per la imposició nacional dels estats ocupants. Puyal, en aquest sentit, és molt per damunt de les vestals periodístiques que, en nom de la llibertat de premsa, es tanquen a banda a qualsevol crítica que es faci de la feina que fan, o també de les jeremiades que blasmen els mitjans de comunicació de masses com si fossin (o poguessin ésser) autònoms de l’estructura social en la qual es desenvolupen. És cert que en molts aspectes, Puyal no fa més que repetir idees i conceptes, però ho fa de manera ben profitosa, i mostra d’això són les més de 100 pàgines de notes, on es barregen citacions d’obres teòriques (particularment, de l’Escola de Frankfurt) i articles d’opinió més circumstancials. Que les notes siguin posades a banda, i no pas en el peu de pàgina, permet fer una lectura més linial de l’Autocrítica de la praxi mediàtica. Després d’aquesta autocrítica, Puyal ofereix una revisió del manifest sobre l’Ofici de Periodista que havia presentat en el Col•legi de Periodistes de Barcelona en el novembre del 2006 i uns “Drets de l’espectador (de la televisió gratuïta)”. Puyal s’interessa especialment per aquest mitjà (la televisió generalista en obert) per la centralitat que té com a mitjà de comunicació, arrossegant fins i tot els continguts que es difonen a través de la xarxa d’internet. Encara que es formulin en forma de drets, també els podem llegir com una mena de lleis del mitjà televisiu. Així doncs, la televisió ha d’obeir les lleis de l’entreteniment i de la comprensió, que són consubstancials a la producció. Més enllà d’això, Puyal considera que cal exigir als productors de programes que facin continguts d’interès. Els responsables de la programació, alhora, haurien de vetllar per la diversitat i la complementarietat dels continguts, defugint la situació tan sovint actual de contraprogramació de programes d’un perfil molt similar en diferents cadenes. De manera similar, els drets dels espectadors de reivindicació també són uns deures: el d’ignorar, el de desconfiar i el de denunciar. Entre els aportacions del llibre d’en Puyal podríem destacar moltes, però acabarem amb una de sola. Puyal discrepa del considerar que la nostra és una “societat de la informació”, car tota societat genera, articula i treu partit de la informació. Alhora, Puyal qüestiona la matematització de la informació que fa C. E. Shannon (i que, en termes d’informació ecològica, recollia Ramon Margalef), i considera que la pràctica més perniciosa és la de la “infodeformació”, que és presentar com a “informació” allò que genera en el receptor “una percepció dels fets allunyada de la real, que el condueixen a l’error”. La infodeformació no tan sols fa passar falsedats per veritats, sinó que també cerca una substitució de l’univers simbòlic, que afecta els fets, els costums, els símbols i les referències d’una comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada