dimarts, 31 de maig de 2011

L'Assemblea de l'Hospitalet d'avui dimarts, dedicada a la qüestió de l'atur

Des de fa més d'una setmana, cada dia a les 20h, a la Plaça de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat hi ha dringada d'atuells. Dos quarts d'hora després, arrenca l'Assemblea diària. Avui, el tema de l'Assemblea és la qüestió de l'atur que afecta a més de 20.000 veïns de l'Hospitalet, i que constitueix una de les primeres motivacions d'indignació per a l'Acampada l'H. Per fer arrencar el debat hi haurà les intervencions de l'Assemblea de Treballadors/es en Atur de l'Hospitalet i de l'Enric Duran, que és un dels impulsors de la Cooperativa Integral Catalana.

dilluns, 30 de maig de 2011

La indignació davant de la repressió



El moviment de les assemblees i acampades de poble i de barri té el repte de la continuïtat i de l'eixamplament. Cal arribar a la gent, perquè és des d'ací on es nodriran els motius més punyents de protesta i les propostes (de màxims, de mínims o d'intermitjos). Més enllà d'això, les mobilitzacions contra la repressió policial continuen. Es faran sentir demà a Sant Joan Despí, a partir de les 8h, quan l'encara no ex-conseller, Felip Puig, comparegui a TV3 per segregar la mala bava destructora dels qui no tenen cap perspectiva de futur que la gestió de la poltroneta autonòmica. Es fan sentir anit davant del Consolat francès a Barcelona, en solidaritat amb els manifestants de la Plaça de la Bastilla, desallotjats amb gas lacrimògen, i envoltats de gendarmeria i de l'exèrcit.

dissabte, 28 de maig de 2011

La resposta multitudinària a l'agressió

La resposta multitudinària a les destrosses i agressions perpetrades des del Departament d'Interior contra l'Acampadabcn, es va expressar, a banda de les mobilitzacions del matí, en les manifestacions de la tarda i en l'assemblea de la nit. Una de les intervencions en l'assemblea es congratulava d'aquesta resposta a la violència explícita. Però es demanava si hi hauria la mateixa resposta a les agressions estructurals, és a dir a les retallades en les condicions de vida de les classes populars (ingressos salarials, accés a la feina i a l'habitatge, sanitat i ensenyament públics, etc.).

divendres, 27 de maig de 2011

13.00h: la Plaça torna a ser nostra, de totes

Són les 13h00 a la fotografia. Som a la Plaça de Catalunya de Barcelona, el darrer divendres de maig (dia 27) del primer any d'aquesta dècada (any 2011). La sensació de victòria, després d'hores de desallotjament, d'acordonament de la plaça, és patent. També és patent la sensació de ràbia contra les destrosses humanes i materials provocades pel desplegament policial i pels serveis de neteja ideològica de l'Ajuntament de Barcelona. També és patent la por per les bales de goma que disparen els Mossos d'Esquadra, sota les ordres de Felip Puig. L'Acampada ha resistit les ordenances municipals, les ordres de la Junta Electoral Provincial, les pressions dels vencedors (amb 15-20% dels cens electoral) en els comicis del 22 de maig, però el desallotjament d'aquest matí, per bé que parcial, ha estat un dur colp. De mentres, però, les acampades i les assemblees populars s'han escampat pels barris. Aquest cap de setmana es veuran enfortides.

dijous, 26 de maig de 2011

Arcadi Oliveres a Cornellà

En la Plaça de Catalunya, on des de fa uns dies hi ha Assemblea i Acampada de Cornellà de Llobregat, Arcadi Oliveres era convidat ahir per xerrar d'economia. La xerrada arrencava a quarts d'onze i es perllongà fins passada la mitjanit, moment en el qual començà un torn d'intervencions del públic. Els assistents havien seguit amb atenció les diferents relacions que Oliveres posava de manifest entre els diferents "compartiments" (polític, econòmic, social, ideològic) en el qual sembla dividir-se l'activitat humana. I compartien amb Oliveres la convicció que allò que falla és el sistema econòmic, el capitalisme, amb les desigualtats, la concentració de poder, la corrupció, el malbaratament de recursos, l'agressió contra les condicions ambientals, etc. Com que el mot d'ordre d'aquests dies és anar "a la concreta", dibuixar un programa de reivindicacions, la darrera meitat de la conferències, Oliveres la dedicà a les propostes. En l'àmbit financer, defensava:
1.- L'establiment d'una "taxa Tobin", no pas únicament com a instrument de recaptació sinó com a forma de dissuasió de "l'especulació mobiliària" (és a dir, la basada en les transaccions internacionals de divises i de mercats de futurs).
2.- La lluita contra el frau fiscal.
3.- La nacionalització de la banca (bancs i caixes) que han estat rescatats amb diner públic arran de la crisi financera. Oliveres recordava que mesures de nacionalització havien estat aplicades pels governs de George Bush i de Gordon Brown.
4.- La defensa del caràcter originari de les caixes d'estalvi, front a la seva transformació amb bancs i la poca transparència en la gestió de beneficis.
5.- El recurs a la "banca ètica". Oliveres va posar com a exemples Triodos Bank i Fiare.
6.- La creació d'un "euro-2" per als països perifèrics de la Zona Euro, que podrien dur a terme polítiques monetàries adients a la situació econòmica d'aquesta perifèria.

Pel que fa a la crisi laboral, Oliveres assenyala que la "recuperació econòmica" difícilment es produirà abans del 2015. I fins llavors? Per Oliveres l'única manera de crear llocs de treball és a través de la reducció de la jornada laboral. Mentrestant, Oliveres assenyala que cal avantposar la satisfacció de les necessitats immediates i bàsiques de tota la població. En tot cas, per Oliveres, l'època del creixement econòmic en els països desenvolupats hauria de deixar pas a un "decreixement". Això, aclareix Oliveres, no vol dir pas que no calgui desenvolupar àmplies àrees socials i culturals, però sí vol dir que hom no pot continuar deixant una petjada ecològica superior a la capacitat d'absorció dels sistemes planetaris.

dimecres, 25 de maig de 2011

Farts i indignats: relligar reivindicacions

Mentre alguns encara discuteixen sobre el sexe dels àngels, i bé que fan de fer-ho, és clar, l'efervescència d'assemblees de barris i de ciutat i les acampades (com la Parc de l'Onze de Setembre, a Esplugues, com la de la Plaça de l'Ajuntament, a l'Hospitalet) generen uns espais que vinculen entre elles lluites diverses. Això ha fet possible l'èxit de convocatòria de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) a Badalona. I sens dubte també contribuirà a l'èxit de la manifestació per la salut pública que tindrà lloc a Barcelona aquest divendres al vespre. Avui, a les 22h30, a la Plaça de Catalunya del barri de Sant Ildefons, Arcadi Oliveres es dirigirà als concentrats d'aquest barri. A les 20h, a la Plaça de la Bòbila, es reunirà l'Assemblea pels Drets Socials de Can Vidalet (la convocatòria és diària i acaba amb l'anada a la Plaça de Catalunya, per participar en l'assemblea de l'acampadabcn, de cada dia a les 22h30).

dimarts, 24 de maig de 2011

Nerviosisme

Potser és una persona enganxant papers en els "llocs d'expressió pública" habilitats per l'ajuntament, potser és una comissió de treballadors desocupats sol·licitant una reunió amb responsables dels plans municipals, potser són dues veïnes criticant les polítiques d'austeritat. Apareix llavors el nerviosisme funcionarial, la por i la irritació de militants i simpatitzants dels partits majoritaris. El mòmio de les majories absolutes ha finit en els nostres barris i, difícilment, hi tornarà. Sí, és clar, sempre els quedarà Sant Joan Despí. Però potser sigui també a Sant Joan Despí on comenci a consolidar-se una altra mena de majoria, no tan absolutista, la majoria fins ara silenciosa que es comença a organitzar...

dilluns, 23 de maig de 2011

El Consell Comarcal del Baix Llobregat i la Diputació Provincial de Barcelona

Com és sabut, aquests dos òrgans supramunicipals són d'elecció indirecta.

Al Consell Comarcal del Baix Llobregat, la composició serà la següent:
- PSC-PM: 14 consellers, en representació de 169 regidors i 86.743 votants.
- CiU: 8 consellers, en representació de 115 regidors i 47.610 votants.
- ICV-EUiA-E: 8 consellers, en representació de 101 regidors i 47.237 votants.
- PP: 6 consellers, en representació de 74 regidors i 43.638 votants.
- Esquerra-AM: 2 consellers, en representació de 33 regidors i 18.984 votants.
- PxC: 1 conseller, en representació de 8 regidors i 9.665 votants.

A la Diputació Provincial de Barcelona, la composició serà:
- CiU: 20 diputats, en representació de 1278 regidors i 498.540 votants.
- PSC-PM: 19 diputats, en representació de 985 regidors i 535.232 votants.
- PP: 6 diputats, en representació de 290 regidors i 294.202 votants.
- ICV-EUiA-E: 4 diputats en representació de 286 regidors i 208.445 votants.
- Esquerra-AM: 2 regidors en representació de 467 regidors i 151.140 votants.

Els resultats electorals de la riba esquerra del Baix Llobregat

L'Hospitalet de Llobregat:

- Abstenció: 85382 no-vots (49,84% del cens).
- PSC-PM: 32919 vots (19,22% del cens). 13 regidors.
- PP: 15693 vots (9,16% del cens). 6 regidors.
- CiU: 10421 vots (6,08% del cens). 4 regidors.
- ICV-EUiA-E: 7532 vots (4,40% del cens). 2 regidors.
- PxC: 6192 vots (3,61% del cens). 2 regidors.
- Blanc: 3408 vots (1,99% del cens).
- ERC-EV-AM: 2265 vots (1,32% del cens).
- C's: 1802 (1,05%).
- EV-GVE: 1320 (0,77%).
- Nuls: 1274 (0,74%).
- Eb-CenB: 973 (0,57%).
- Pirata.Cat: 837 (0,49%).
- CUP-PA: 541 (0,32%).
- U per l'H: 415 (0,24%).
- UCE: 183 (0,11%).
- IdCat: 155 (0,09%).

Cornellà de Llobregat:
- Abstenció: 30163 no-vots (49,90%).
- PSC-PM: 12550 vots (20,76%). 14 regidors.
- PP: 4770 (7,89%). 5 regidors.
- ICV-EUiA-E: 3513 (5,81%). 3 regidors.
- CiU: 2639 (4,37%). 3 regidors.
- PxC: 1480 (2,45%).
- Blanc: 1367 (2,26%).
- ERC-AM: 1324 (2,19%).
- C's: 764 (1,26%).
- Des de Baix: 684 (1,13%).
- VD: 577 (0,95%).
- Nuls: 531 (0,88%).
- MxS: 80 (0,13%).

Sant Joan Despí:
- Abstenció: 10782 no-vots (44,71%).
- PSC-PM: 6332 vots (26,26%). 13 regidors.
- PP: 1654 (6,86%). 3 regidors.
- ICV-EUiA-E: 1611 (6,68%). 3 regidors.
- CiU: 1441 (5,98%). 2 regidors.
- ERC-AM: 607 (2,52%).
- Blanc: 586 (2,43%).
- C's: 423 (1,75%).
- CUP-PA: 319 (1,32%).
- Nuls: 183 (0,76%).
- SI: 176 (0,73%).

Sant Just Desvern:
- Abstenció: 5040 no-vots (42,81%).
- PSC-PM: 2080 vots (17,67%). 6 regidors.
- CiU: 1685 vots (14,31%). 5 regidors.
- ICV-EUiA-E: 783 (6,65%). 2 regidors.
- PP: 601 (5,11%). 2 regidors.
- ERC-RI-ISJ-AM: 471 (4,00%). 1 regidor.
- VD: 368 (3,13%). 1 regidor.
- Blanc: 341 (2,90%).
- SI: 162 (1,38%).
- C's: 124 (1,05%).
- Nuls: 117 (0,99%).

Sant Feliu de Llobregat
- Abstenció: 15287 no-vots (47,55%).
- ICV-EUiA-ISF-E: 4423 vots (13,76%). 7 regidors.
- PSC-PM: 4217 (13,12%). 6 regidors.
- CiU: 2855 (8,88%). 4 regidors.
- PP: 2441 (7,59%). 4 regidors.
- Blanc: 928 (2,89%).
- GxStF+ERC-AM: 741 (2,30%).
- C's: 440 (1,37%).
- SI: 428 (1,33%).
- Nuls: 391 (1,22%).

Molins de Rei
- Abstenció: 8264 no-vots (44,13%).
- CiU: 2358 vots (12,59%). 5 regidors.
- PSC-PM: 2222 (11,86%). 5 regidors.
- CUP-PA: 1797 (9,60%). 4 regidors.
- IxMdR-E: 1581 (8,44%). 4 regidors.
- ERC-ENMR-AM: 800 (4,27%). 2 regidors.
- PP: 718 (3,83%). 1 regidor.
- Blanc: 506 (2,70%).
- SI: 277 (1,48%).
- Nuls: 205 (1,09%).

El Papiol:
- Abstenció: 1041 (34,83%).
- Junts pel Papiol: 735 (24,59%). 5 regidors.
- CiU: 582 (19,47%). 4 regidors.
- PSC-PM: 176 (5,89%). 1 regidor.
- ERC-AM: 170 (5,69%). 1 regidor.
- Alternativa del Papiol: 64 (2,14%).
- ICV-EUiA-E: 57 (1,91%).
- Blanc: 51 (1,71%).
- PxC: 42 (1,41%).
- Nuls: 37 (1,24%).
- PP: 34 (1,14%).

diumenge, 22 de maig de 2011

Què hem fet els espluguins aquest 22 de maig

- 16.221 espluguins amb dret de vot (47,06% del cens) no han anat a les urnes.
- 07.041 espluguins amb dret de vot (20,43% del cens) han votat PSC-PM.
- 03.263 espluguins amb dret de vot (09,47% del cens) han votat PP.
- 02.322 espluguins amb dret de vot (06,74% del cens) han votat CiU.
- 02.156 espluguins amb dret de vot (06,26% del cens) hem votat la llista encapçalada per la Lídia Ibàñez (ICV-EUiA-E).
- 00.894 espluguins amb dret de vot (02,59% del cens) han votat la llista encapçalada per en Jordi Figueres i la Carme Porta (ERC-Ri.Cat-GpE-AM).
- 00.792 espluguins amb dret de vot (02,30% del cens) han votat en blanc.
- 00.725 espluguins amb dret de vot (02,10% del cens) han votat PxC.
- 00.457 espluguins amb dret de vot (01,33% del cens) han votat C's (Ciutadans).
- 00.313 espluguins amb dret de vot (00,91% del cens) han votat nul.
- 00.174 espluguins amb dret de vot (00,50% del cens) han votat Via Democràtica (VD).
- 00.110 espluguins amb dret de vot (00,32% del cens) han votat Unificación Comunista de España (UCE).

Valoracions se'n poden fer moltes. Cal constatar que 1 de cada 5 espluguins ha votat PSC-PM. Això ha permès que 10 dels 21 regidors vagin a parar a la llista encapçalada per Pilar Díaz. Han perdut una majoria absoluta detinguda durant més d'un quart de segle. Esperem que sapiguen llegir aquests resultats.

El PP ha aconseguit 5 regidors, mantenint-se com la primera força d'oposició municipal.

CiU, que havia guanyat les eleccions del 28-N, ha baixat ara al tercer lloc. No obstant, si comparem les municipals del 2007, CiU ha guanyat una posició. N'ha obtingut 3 regidors. El tercer d'aquests regidors, Albert Comellas, suposa a hores d'ara el principal actiu de l'independentisme al consistori espluguí.

ICV-EUiA-E ha perdut la tercera posició. S'ha quedat amb 3 regidors. ERC se n'ha quedat sense cap. Sumats els vots de totes dues formacions ens donen 3.050 vots. Una Entesa per Esplugues hauria sumat més. Però ja sabem que a les eleccions municipals hi ha coses més rellevants que treure regidors. Les famoses "marques" han fet que l'alternativa al PSC-PSOE sigui el PP i CiU. Amb l'aritmètica actual, des de l'oposició o des del govern, aquest espai de progrés restarà mancat. Però potser sóc jo qui suma massa, i qui s'ha deixat la pinsa posada al nas en aquesta jornada.

En tot cas, doncs, més d'un 60% dels espluguins NO ha votat cap de les tres formacions principals del consistori. Així doncs, que no s'omplin la boca per deslegitimar el moviment que ha arrencat aquesta setmana a la Plaça de Santa Magdalena.

Un total de 62.306 persones han votat la CUP en aquestes eleccions, amb la qual cosa han resultat 101 regidors per a aquestes llistes.

La qüestió de la llei electoral a debat

Entre els debats d'aquest migdia a la Plaça de Catalunya un dels més concorreguts ha estat el que tractava de propostes de reforma de la llei electoral. Moltes intervencions han estat destinades a defensar mesures contra allò que podríem anomenar partitocràcia. La qüestió de les llistes obertes, del vot a les persones, és percep com una alternativa a les llistes tacades, del vot a partits (o a coalicions). Però llistes obertes també implica una pluralitat d'electes. Per exemple, si en una circumscripció, hom pot elegir nou representants, els electors haurien de disposar de la possibilitat de votar obertament sis candidats. Finalment, els nou candidats amb més vots serien els elegits. També podria ser que es conservés el vot a partit/coalició, bo i conservant el dret de prioritzar tal o tal candidat d'aquesta llista. D'això se'n diu "llistes desbloquejades". D'altres propostes, però, defensen una elecció personal de cada càrrec, inclosos els càrrecs executius (president, ministres, etc.). Una Cambra constituïda d'aquesta manera hauria de disposar de delegats personals des de circumscripcions uninominals. Aquest sistema, però, no afavoriria precisament el bipartidisme, a l'estil britànic o nord-americà? Potser no tant, si seguís el sistema de doble volta de l'estat francès. Totes aquestes càbales ens condueixen a aquella veritat matemàtica que ens diu que no hi ha cap sistema de representació perfecte, és a dir que respecti alhora el principi "d'una persona - un vot" i que minimitzi el "vot estratègic" (vot útil). Per això algunes intervencions retornaven el debat a la terra, a la materialitat de les relacions entre electes i electors. 140 anys després de la Comuna de París, sense citar-la, es reitera la convicció que l'electe ha de sotmetre's al mandat imperatiu dels electors, ha de ser removible, no ha de disposar de privilegis (si se l'allibera amb salari, el salari no ha de ser superior al que cobren de mitjana els seus representats), etc. El company que parla pel megàfon a la foto de dalt, es demanava irònica si, sota aquestes condicions, els actuals representants voldrien continuar representant-nos. Potser no. Potser és que, de debò, no ens els mereixem.

dissabte, 21 de maig de 2011

Jornada de refracció

Hi ha moments on les hores semblen dies, i els dies, mesos. Moments en els quals, una solució sobresaturada troba el nucli, l'espetec, que el fa cristal·litzar. Driguen els esquellots i la gent fa sonar atuells. Què passa? Que ens han declarat la guerra, fa mesos, fa anys, fa segles. Els concentrats de la Plaça Santa Magdalena parlen d'apropar-se a les associacions de veïns. Les associacions de veïns, al matí, a Sants, parlaven d'apropar-se a les acampades de la Plaça de Catalunya. Mentrestant, les emissores de l'extrema dreta es lamenten: ells no podran liderar el Tea Party. Els bostonians som nosaltres, no ells, ni els demagogs racistes ni els galtonistes de pa sucat amb oli. Ruptura democràtica. Jobs, rights and freedom.

Els entrepans del maig del 2011

Ja deia Bob Dylan, que "els temps estan canviant". De fet, els temps canvien car, altrament, no són temps. I els qui eren "alternatius" el diumenge de la setmana passada, ja constitueixen ara un referent sinonímic de la "democràcia de debò". El nom de les Acampades, de les Concentracions, de la Cassolades, ja s'empra en determinats rodals on, fins fa 48 o 72 hores, no ho hauríem esperat.

També advertia Dylan, de no creure's-ho massa, això dels canvis del temps, que la roda encara està girant...

Els cicles llargs de Kondratieff potser tenen una explicació per aquestes recurrències. Al món capitalista desenvolupat hi ha hagut dues "dècades" de brogit "ideològic/contestatari/pre-revolucionari", la dels anys 1930 i la dels anys 1970. Si pensessim en recurrències de 40 anys, la dècada present, la dels anys 2010, seria una altra. La crisi del 1929, la del 1973, la del 2008, obren les portes als qüestionaments després de dècades d'ensopiment.

Però els esclats sempre tenen coses al darrera. "No n'hi ha pa per a tant xoriço" és un eslògan que podria fer servir un "Tea Party movement"... Però, en canvi, era allò que deien les concentracions convocades, cada primer dimarts de mes, a la Plaça de Sant Jaume, per l'Assemblea de Treballadores en Atur de Barcelona. O allò que repetien cada divendres al vespre els "indignats", en el mateix indret. O allò que proclamaven cartells de la Manifestació del Primer de Maig (la del vespre, és clar). El futur dirà si els dirigents del demà reclamaren entrepans d'aquests dies, com els mateixos entrepans que els dirigents d'ahir proclamaven haver dut al mateix Daniel Cohn-Bendit en aquells dies de maig del 1968.

divendres, 20 de maig de 2011

A Esplugues quedem per xerrar i fer xivarri

Espluguins cansats i indignats, a la Plaça de Santa Magdalena... Més informació.

L'acampadabcn: la qüestió dels objectius

L'Assemblea de dijous a quarts d'onze a la Plaça de Catalunya, de Barcelona, en el torn d'intervencions lliures, es referí a la qüestió dels "objectius". És a dir, en concretar "què indigna" i "què volem". Aquest és precisament un dels treballs de les comissions de l'Assemblea. Paral·lelament, el moviment s'estén a altres ciutats d'Europa. A Esplugues de Llobregat, ahir es convocà una cassolada a la Plaça de Santa Magdalena. I aquest vespre, a 2/4 d'una, n'hi haurà una altra.

dijous, 19 de maig de 2011

Entre el #15M i el #22M: entre el seguidisme i el sectarisme



En la imatge observem un caminet ràpidament construït al costat del Camí de Can Nyac, fet amb una precipitació admirable. Ja és transitable... La idea, suposem, és que els veïns puguin arribar amb més comoditat als col·legis electorals de la Plaça Macael el #22M i dipositar la papereta del PSC... Què fer? Potser el més assenyat seria posar-hi una altra, de papereta, o una en blanc, o fins i tot una manllevada de l’Hospitalet de Llobregat... I és que com menys majoria tingui el PSC més podem esperar una nova campanya pràctica en les properes eleccions. Aquest és un joc de risc, perquè també poden haver-hi càstigs pràctics segons com sigui el mapa de resultats electorals a Esplugues de Llobregat.


D’allò que hem dit anteriorment, els centristes deduirien que cal arribar a un just punt intermig, en la qual el PSC no resulti gaire massa beneficiat ni gaire massa castigat. Però on se situa aquest just punt intermig? En una reducció de regidors sense pèrdua de majoria absoluta? En una pèrdua de majoria absoluta sense pèrdua de la majoria simple? El “centre”, doncs, és quelcom relatiu. La posició “central” la tria el mateix centrista i, una vegada triada, només li resta “combatre” el seguidisme de la dreta i el sectarisme de l’esquerra.


Hom se sentiria temptat de reduir als mateixos esquemes les discussions al voltant de les acampades que s’han esdevingut arran del #15M. Fa tres o quatre mesos, hom contrastava les “mobilitzacions” de la riba sud-oriental de la Mediterrània amb la “passivitat” de la riba nord-occidental de la Mediterrània. Ara, quan comencen a haver-hi mobilitzacions en aquesta riba, d’uns rodals tot són pegues, “ara no toca”, “massa democratisme”, “massa #spanish-revolution”, “massa postmos”, “massa joves”, “massa vells”, “massa aturats i/o hipotecats”, “massa gauche-divinaries”, “massa alternatius”, etc. En uns altres rodals, de primera hora o més toca-tardanament, hi ha adhesions increbantables, que quan veuen quelcom que els desagrada, passen, i lloen la diversitat del “moviment”, i que diuen “ara no toca” a qualsevol “crítica impertinent”.


Passa sovint que l’arbre no deixa veure el bosc. I cal veure el bosc, per saber quin arbre toca en cada moment. En aquest punt, és habitual citar la revolució russa del 1905 i el pope Gapon i la seva manifestació ultra-tsarista, detonant de la citada revolució. Entre seguir el pope Gapon i allunyar-se de tot el moviment que faci ferum de ciris, no hi ha un “centre just” sinó diverses “solucions adequades”. Moure’s per aquestes “solucions” és molt més complex que desfilar funambulísticament per una corda monoaxial.

dimarts, 17 de maig de 2011

El retorn de la reina

Si no vaig errat, cap monarca britànic no havia posat els peus a Irlanda fins fa cosa d'un segle, en temps del fill de la reina Victòria. Després de set segles de dominació anglesa, la major part del territori irlandès, poques dècades després, esdevenia República. Des de llavors, la República d'Irlanda no ha aconseguit pas la unificació de l'illa, malgrat els avenços experimentats en els darrers anys quant al reconeixement del dret d'autodeterminació dels comtats dels Nord. És clar que alguns d'aquests avenços han revifat les relacions entre les dues illes separades pel Canal de Sant Jordi. El "tigre cèltic", a més, ara s'ho passa malament, com si tornessim a la correlació de forces habitual entre les Illes Britàniques. En aquest escenari apareix la Reina d'Anglaterra... Les mesures de seguretat d'aquesta visita reial tenen un caràcter plenament militar...

La reina d'Anglaterra simbolitza moltes coses. Quan ciutadans republicans irlandesos exhibeixen aquests dies cartells de protestes, no és únicament pel sentiment republicà i independentista 'clàssic'. També ho és perquè la "sortida de la crisi" pren no tan sols un caràcter antisocial sinó també de disminució de la sobirania de la República d'Irlanda. Per això ara aquesta visita és possible...

diumenge, 15 de maig de 2011

Sant Joan Despí acull l'acte central comarcal de la CUP del Baix Llobregat per a les eleccions del 22 de maig

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Sant Joan Despí pot haver semblat una cosa de dos mesos. El cert és, però, que és el resultat d'un treball continuat de la militància de l'esquerra independentista de la població per tal de cohesionar una diversitat de reivindicacions populars. I, justament, això és la CUP, com diu la pancarta de la fotografia, Des de Tots els fronts, els Països Catalans cap a la Independència i el Socialisme. El cap de llista de la CUP, en Jordi Farré és un bon exemple de treball continuat per la unitat popular, des del moviment veïnal i des del teixit associatiu. L'acte celebrat aquest matí a Can Negre ha tingut una natura comarcal. Més enllà de les candidatures que seran presents el 22 de maig (Molins o Sant Joan Despí, l'Hospitalet o Sant Boi, Martorell o Collbató), entre els parlaments d'avui també cal esmentar el d'un representant de la candidatura Des de Baix, de Cornellà de Llobregat, que ha demanat la unitat i la coordinació del moviment anticapitalista comarcal. També hi ha hagut parlaments dels regidors Àlex Maymó, de Molins de Rei, i d'Anna Gabriel, de Sallent (Bages), que han reivindicat la tradició de lluita del Baix i de l'Alt Llobregat, les arrels obreres i migrants i el projecte d'unitat popular per la independència i el socialisme.

dissabte, 14 de maig de 2011

En defensa de la sanitat, de l'ensenyament i dels serveis socials!



La manifestació d'aquest matí a Barcelona ha comptat amb la participació de col·lectius de treballadors de la sanitat i de l'ensenyament, però també del moviment veïnal i per l'habitatge, de les assemblees de treballadors sense-feina, de sindicats i de formacions polítiques progressistes. Més enllà de protestar contra les retallades socials anunciades i/o ja perpetrades pels governs d'Artur Mas o de José Luís Rodríguez Zapatero, es reivindica un model de benestar integrador, participatiu i democràtic. Es tracta, d'una banda, de denunciar aquelles mesures polítiques que s'apliquen com si damunt nostre hagués caigut una ventada o una pedrada, i no com si no responguessin a uns interessos de classe ben concrets. Contra aquests interessos de classe, naturalment, no hi ha més remei que interposar uns altres interessos de classe, els de la classe treballadora. Tal com diu l'Assemblea de Treballadors en Atur de Barcelona, "les persones en atur, la joventut sense futur, la classe treballadora explotada, la ciutadania desposseïda de drets, hem d'unir-nos, mobilitzar i exercir directament el nostre poder ciutadà en defensa de les nostres vides i per assegurar un futur millor".

Fa tot just un mes que la Plaça de Sant Jaume s'omplia d'una manifestació contra les retallades i les privatitzacions en la sanitat. En la manifestació d'avui han adquirit protagonisme els col·lectius de l'ensenyament, docents, pares i mares d'alumnes, estudiants i personal administratiu i de serveis. Si aquella mobilització va fer que el govern de Mas i el departament de Ruiz, haguessin "d'afluixar" momentàniament, cal no adormir-se. D'altra banda, cal no oblidar mai tampoc el context nacional i internacional en el que es produeixen aquestes mesures polítiques. Internacionalment, l'ofensiva del capital financer, que empra els governs com a comitès executius, lluny de remetre després de la crisi del 2008-2009, s'ha recrudit. Tal com diu el manifest de la CUP-Alternativa per Barcelona, diners n'hi ha, però són diners "pels bancs, no pels pensionistes; per subvencionar multinacionals, no per les persones immigrades; per concerts, no pel sector públic". Des de Revolta Global, s'afirma "la mobilització social és l'únic camí per aturar les retallades". D'altra banda, la situació d'opressió nacional pesa com una llosa. Per això mateix, des de la pancarta d'ERC es deia allò de "Retallem el dèficit fiscal, no retallem les polítiques socials". O, com deia un comunicat recent de Solidaritat Catalana per la Independència, "la retallada del 10% del pressupost de la Generalitat equival a 54 dies de l'espoli fiscal que pateix el Principat".

La manifestació té continuïtat. Després de la sortida de Plaça de Catalunya, per la Ronda de Sant Pere o pel carrer Fontanella, s'ha baixat per Via Laietana. S'ha continuat després fins al Parc de la Ciutadella, on a les 17h, arrencarà una Assemblea. Demà, a les 18h, en diferents municipis hi ha convocades manifestacions i concentracions en defensa d'una democràcia real. El 4 de juny es convoca una Assemblea Obrera contra les Retallades i els Plans d'Ajustament.

dimecres, 11 de maig de 2011

Okkar tími mun koma - Islàndia: la revolució silenciada

Sempre s'ha comentat la desigual informació que la premsa burgesa dedica a l'apartat d'internacional. No cal que les cancelleries donin gaires directrius, perquè els caps de redacció sàpiguen què toca i què no toca. I, òbviament, les informacions sobre Islàndia són absents. Hom ho justificarà, és clar, dient que Islàndia para lluny o que, al capdavall, no són gaire més de 300.000 habitants.

Islàndia, però, apareixia en els titulars en el setembre del 2008. Eren els dies on es feia evident que la bombolla financera mundial havia de petar. I el creixement econòmic tan lloat d'Islàndia en els anys precedents com a exemple paradigmàtica, ara es transformava en dures crítiques envers els qui havien estirat més el braç que la màniga. Islàndia té 300.000 habitants, però això no vol dir pas que tots els islandesos s'haguessin dedicat al ram de la bombolla amb la mateixa intensitat. Ara, però, el govern islandès anunciava que tothom havia de contribuir a "sortir de la crisi".

Un dissabte d'octubre del 2008, Hördur Torfason es plantà davant la seu del Parlament (Alþingishús), amb un micròfon, tot convidant a parlar-hi els passavolants, quant a l'estat de l'economia islandesa. El dissabte següent arrencaven concentracions regulars en aquella mateixa plaça.

El govern de Gert Haarde també havia de fer front a la pressió exterior. El mateix mes d'octubre, el govern britànic de Gordon Brown va aplicar una provisió de les lleis antiterroristes de Blair del 2001 per congelar el títols del Landsbanki al Regne Unit. El govern de Haarde va intentar respondre amb duresa, fins i tot parlant de la possibilitat de deixar que Rússia establís una base naval a Islàndia (!). Com a contraresposta, el desembre del 2008, la RAF britànica es va abstindre de les missions que tenia a Islàndia en el marc de l'OTAN.

Després de la vacances de Nadal, el 20 de gener del 2009 es reprengueren les sessions al Parlament. El divendres 22, tingué lloc una manifestació multitudinària, com no es coneixia des del 1949 (en les protestes contra l'OTAN). El dia 23, va dimitir el govern, i s'anunciaren eleccions per al 9 de maig. Aquestes eleccions donaren lloc a un nou govern de coalició.

Un projecte de llei per resoldre la qüestió del deute als inversors britànics i neerlandesos preveia el pagament de 3.500 milions d'euros durant 15 anys al 5,5% d'interès. Si les protestes del dissabte havien remès amb l'elecció del nou govern, ara, un any després, tornaven. El president de la República, Ólafur Ragnar Grímsson es va negar a sancionar la llei si no es feia un referèndum previ. El març del 2010 es va convocar el referèndum i un 93% dels vots emesos foren negatius.

El govern islandès, de mentres, havia impulsat una investigació sobre les responsabilitats de la crisi financera islandesa. Alguns banquers i alts executius foren detinguts, i es cursaren ordres a través de la Interpol contra els qui havien fugit del país.

Paral·lelament, el 27 de novembre del 2010 s'elegia una Assemblea Constituent de 25 representants. A aquestes eleccions, s'havien presentat un total de 522 candidatures, a les quals tan sols se'ls demanava la majoria d'edat i el suport de 30 persones. L'Assemblea Constituent havia de recollir les propostes de les assemblees celebrades per tota l'illa, formular-les en un projecte de Constitució i sotmetre'l al Parlament. El procés restà, però, aturat.

De mentres, el març del 2011, un nou referèndum tornava a rebutjar una llei de devolució del deute, per bé que amb un marge inferior al del 2010. Han servit de res les protestes i les campanyes del 2009, del 2010 o del 2011? El cas és que la desocupació laboral a Islàndia es troba en un percentatge del 4%, que un 14% han patit reduccions en els salaris nominals i que un 7% han vist reduïda la jornada laboral (i, en conseqüència, el salari). Aquestes xifres serien força superiors, si no hi haguessin hagut les protestes, i s'hagués començat a treure recursos de l'economia real per pagar els especuladors estrangers.

dilluns, 9 de maig de 2011

Les propostes econòmiques i laborals de la CUP de l'Hospitalet



En el marc de la Tercera Taula Participativa per al Programa Municipal de la CUP, celebrada el passat 29 de gener, es tractaren les qüestions, que en les "100 propostes per a l'Hospitalet" apareixen en el primer bloc, de "Model econòmic i drets laborals". Aquestes primeres 15 propostes recullen bona part de les inquietuds de les classes populars. Així doncs, apareix la proposta de crear una banca municipal pública (1), com a resposta a l'abandonament per part de les banques privades del finançament de projectes productius o d'interès social. Alhora, aquesta banca municipal pública alliberaria l'administració local de les fortes dependències polítiques que té respecte de certes entitats financeres (fins i tot el PP, recentment, va creure excessiu nomenar fill predilect de la ciutat un capitost d'aquestes entitats!). Davant de la desocupació massiva de naus industrials (ben evident en eixos com la Carretera del Mig), es proposa l'impuls de petites empreses locals públiques (2). No és pas caure en un neoindustrialisme, ja que el programa vol orientar el pla econòmic local a la producció de béns de consum (3) amb un model basat en cooperatives i en empreses municipals. El foment del cooperativisme s'hauria de fer no tan sols en el sector productiu sinó també en el consum (4). Aquestes cooperatives tindrien facilitat l'accés a contractes municipals (5). No hi ha dubte de la necessitat d'una formació professional orientada a aquests nous sectors productius i, en conseqüència, es proposa la creació d'escoles municipals d'oficis (6), que també servirien de base a la recuperació del treball agrícola (7). Aquesta recuperació es basaria no tan sols en la preservació dels espais agrícoles actuals, sinó també en la creació d'horts urbans (8), i també tindria el suport d'un mercat setmanal de pagès obert a productes locals i comarcals (9). Les propostes de la CUP-l'H, trenquen amb la lògica que gairebé totes les forces del consistori practiquen. Així doncs, es proposa la reversió de l'externalització de serveis municipals (10), bo i admeten els contractes amb entitats no-lucratives, i sempre garantint clàusules socials en els plecs de contractació (11). També es proposa una política d'ocupació laboral molt més activa (12), basada en convenis amb empreses locals i en la creació d'una Oficina Municipal de Treball (13). És rellevant que en l'apartat de formació laboral, es faci esment en la formació sobre drets laborals i sobre sindicalisme (14). El 15è punt vol resumir l'orientació del programa econòmic en "el comerç de proximitat i la indústria local". Són evidents les tensions internes d'alguns d'aquests punts (5 i 11), i segurament les altres forces polítiques assenyalarien ràpidament la inviabilitat jurídica d'alguna proposta (com el bandejament de les ETT dels municipis, o com determinades clàusules socials en la contractació municipal, etc.). Llavors, però, aquestes forces polítiques haurien de ser prou sinceres davant de l'electorat i dir que no hi ha alternativa possible a la destrucció del teixit industrial i comercial dels barris de l'Hospitalet, i que una desocupació del 15%-20% cal contemplar-la com un fet estructural.

dissabte, 7 de maig de 2011

Carlos Tablada a la Universitat Comunista dels Països Catalans: la problemàtica global del capitalisme

Carlos Tablada és a aquesta banda de l'Atlàntic des del passat 21 d'abril. Després d'uns dies a Leuven i a Roma, aquesta setmana es troba a Barcelona, convidat per la Universitat Comunista dels Països Catalans. Després de fer xerrades a Gràcia i a Gramenet de Besòs, aquest matí ha estat a la UCPC per fer la classe 'Problemàtica ecològica en el capitalisme'. I aquesta vesprada serà a l'Ateneu Popular Aurora per fer una conferència sobre l'actualitat del socialisme a Cuba i sobre el recent congrés del Partit Comunista Cubà. Tablada és un dels impulsors del Fòrum Mundial de les Alternatives i col·laborador del Centre Tricontinental. Des d'aquestes instàncies, al costat de François Houtart, la qüestió ecològica es concep de manera indestriable a les esferes econòmica, política i social, tant a escala mundial, com regional i local. L'anàlisi marxià quant a la contradicció entre valor d'ús i valor d'intercanvi serveix de punt de partida per entendre les crisis recurrents del capitalisme i el seu impacte permanent sobre les comunitats humanes. Un altre punt de partida és la noció presentada per Garrett Hardin, el 1968, en l'article "The Tragedy of the Commons". En la conferència de Roma del passat 28 d'abril, es parlava precisament de "drets humans" i de "béns comuns". Si els primers són "atributs inherents a l'ésser humà" (bo i reconeixent el seu caràcter, alhora històric i dinàmic, i universal i indivisible), els "béns comuns" constitueixen els mitjans essencials de la pròpia existència humana. La tendència històrica del capitalisme és la transformació d'aquests "béns comuns" en recursos apropiables, sempre que sigui tecnológicamente possible. I la tecnologia obre portes. Tal com recorda Tablada, si en el 1960 les llavors agrícoles eren en mans dels productes directe, en el 2010, el 82% de les llavors són en mans de llicències propietàries de Monsanto, Dupond o Bayer. En conseqüència, si abans els episodis de fam s’associaven a desastres naturals, a guerres o a crisis econòmiques, hom passa ara de la fam conjuntural a una fam “sobreestructural”, que afecta a una sisena part de la humanitat. Una part molt més elevada encara, es troba exposada a una situació creixentment desesperada, atrapada entre l’augment dels preus dels queviures i l’estagnació o disminució dels salaris. Aquesta és una de les bases, alhora, de les revoltes polítiques que hi ha hagut en països de la ribera sud de la Mediterrània. Per Tablada, el futur dependrà en bona mesura de la manera de procedir de les forces polítiques dels diferents països del món, i de la manera de com es lliguin amb els moviments popular que treballen “en la concreta”.

divendres, 6 de maig de 2011

La victòria per majoria absoluta del Partit Nacionalista Escocès podria dur a un referèndum d'autodeterminació en la propera legislatura

La victòria del Partit Nacionalista Escocès (SNP) és ben clara. Els candidats de l'SNP s'han imposat en 52 circumscripcions electorals, mentre que els laboristes ho han fet en 15, els conservadors en 3 i els liberal-demòcrates en 2. En conjunt, els partits "britànics", han recollit, doncs, 20 circumscripcions en contrast amb les 52 de l'SNP.

Al Parlament escocès, a diferència de les eleccions al Parlament de Londres, no tots els escons s'atorguen per aquesta via majoritària. També hi ha un repartiment proporcional per regions:
- A la Regió Central, ha guanyat la llista de l'SNP, amb 3 diputats. Els laboristes també n'han tret 3 i els conservadors 1.
- A Glasgow, ha guanyat el laborisme (3 diputats). L'SNP n'ha tret 2, els conservadors 1 i els verds 1.
- Al Nord-est, ha guanyat també el laborisme (3 diputats). Els conservadors n'han tret 2. L'SNP i els liberal-demòcrates han tret 1 cadascun.
- Al Sud, ha guanyat l'SNP (4 diputats). Els laboristes han tret 2 i els liberaldemòcrates 1.
- A l'Oest, ha guanyat el laborisme (3 diputats). L'SNP ha tret 2 i els conservadors 2.

Això matisa, en part, la victòria de l'SNP, però en global 65 diputats els asseguren la majoria absoluta. L'oposició es reparteix 43 escons (29 per als laboristes, 9 per als conservadors, 4 per als liberal-demòcrates i 1 per als verds).

L'SNP s'equivocaria de lluny si malinterpretés les dades. Els laboristes, de fet, han pagat l'error de pensar-se que el 2007 era un "sanglot". No és pas un sanglot, però ara el govern d'Alex Salmond té el deure de convocar el referèndum sobre la independència d'Escòcia abans del 2015, i de fer tot el possible per guanyar-lo i per posar les bases d'una República Escocesa.

Conferència Anticapitalista de la Mediterrània a Marsella, els 7-8 de maig

La ciutat provençal acollirà aquest cap de setmana una Conferència Anticapitalista Mediterrània, sota l'impuls del Nou Partit Anticapitalista (NPA). Encara que l'NPA parlava de fer una conferència d'aquest estil des del juliol del 2008, en resposta a la Unió de la Mediterrània propugnada per Sarkozy, ha calgut esperar als esdeveniments que han sacsejat en els darrers quatre mesos els països de la riba africana de la Mediterrània. Mentrestant, la Unió de la Mediterrània ha quedat en un no-res digne del cartró pedra del Palau "Reial" de Pedralbes. I mentrestant, l'organització armada OTAN ha ficat cullerada en el conflicte, bé indirectament reprimint la revolta (com a Bahrain) o reconduint-la per la força de les armes (com a Líbia) o de la "diplomàcia" (Egipte, Tunísia i Iemen).

Entre els assistents a la Conferència hi haurà representants de "Marroc, Algèria, Tunísia, Egipte, Palestina, Líban, Irac, Turquia, Xipre del Nord, Grècia, Itàlia, Espanya i Catalunya, Portugal, Còrsega i Sardenya".

dimecres, 4 de maig de 2011

La Mesa del Parlament reitera la incompetència de la Generalitat en matèria d'autodeterminació nacional

Tal com dèiem fa uns dies, s'havia presentat davant de la Mesa del Parlament una proposta d'iniciativa legislativa popular per convocar, a través d'una llei autonòmica, la convocatòria d'un referèndum sobre la independència per al 2014. De ser admesa a tràmit, aquesta iniciativa legislativa popular hauria requerit més de 50.000 signatures per poder tornar al Parlament en forma de proposició de llei.

A hores d'ara, moltes més de 50.000 persones han participat en el referèndum popular sobre la independència, amb la qual cosa hauria estat d'esperar que aquesta xifra de signatures s'hagués superat amb escreix.

No obstant, la Mesa del Parlament del Parc de la Ciutadella considera que una campanya de recollida de signatures li seria perjudicial, ja que desemmascaria la demagògia nacionalista de l'actual govern de la Generalitat que, mentre empra la qüestió nacional per dividir les classes populars, després, a l'hora de la veritat, constitueix un obstacle de primer ordre per a l'exercici del dret d'autodeterminació.

La Mesa del Parlament, integrada pel tripartit CiU-PSOE-PP, ha rebutjat la tramitació d'aquesta ILP ja d'entrada, en un nou gest d'arbitrarisme antidemocràtic. La raó d'aquest rebuig és que la proposta no s'ajusta a les competències de la Generalitat.

No és pas descobrir la Mediterrània que una assemblea legislativa d'una comunitat autònoma de règim comú del Reino de España és completament incompetent per a decidir el futur nacional, ja no de la nació completa, sinó ni tan sols la del territori de l'actual comunitat autònoma. Però sempre és bo de recordar-ho, ja que així es pot comprendre el rol d'una imminent Assemblea Nacional Catalana, de la nació completa, i en contradistinció als parlaments de fireta.

dimarts, 3 de maig de 2011

Els privilegis lingüístics de la policia nacional espanyola

Vivim en temps en què es qüestiona contínuament el "sector públic" i, particularment, sentim a dir, cada dos per tres, que els "funcionaris" tenen molts "privilegis" en relació als altres mortals (als mortals desproveïts de participació en la propietat dels mitjans de producció, s'entén). Per això és important veure com hi ha uns drets que, malgrat tot, resisteixen a qualsevol atac. Parlem dels drets lingüístics i, concretament, dels drets lingüístics dels agents dels cossos de seguretat de l'estat espanyol a poder determinar un perímetre lingüístic de seguretat. D'acord amb aquest perímetre lingüístic de seguretat, els agents de la policia espanyola poden fer efectiu el seu dret de fer que els catalans se'ls adrecin en castellà.

La Plataforma per la Llengua denunciava una multa imposada per la policia nacional espanyola en la frontera que separa el territori lliure d'Andorra de la zona d'ocupació. L'acta d'infracció ens ho explica clarament:

"Desobedecer la orden del agente a dirigirse en castellano o negativa a dirigirse en castellano al agente actuante en reiradas veces esté le ordena que retire la pegatina con el distintivo de cat en la matrícula, por encima de la ‘E' de España".

"Desobeir L'ORDRE DE L'AGENT A ADREÇAR-S'HI EN CASTELLÀ O NEGATIVA A ADREÇAR-S'HI EN CASTELLÀ a l'agent actuant en reiterades vegades. Aquest l'ordena que retiri l'enganxina amb el distintiu CAT en la matrícula, per damunt de la 'E' d'Espanya".

Els agents de l'autoritat, doncs, si aquesta multa prospera, veuran garantides les seves funcions de policia lingüística. Tal com dirigeixen el trànsit, podran dirigir els fluxos comunicatius dels ciutadans. De moment, però, aquesta prerorgativa es restringirà a aquells fluxos comunicatius en els quals participin. Més endavant, ja es veurà si s'estén una micona més.

dilluns, 2 de maig de 2011

El suport de ICV-EUiA, CiU i ERC a la proposta ciutadana fomentada per Esplugues Decideix

Fa uns dies parlàvem de la proposta ciutadana presentada al Ple de l'Ajuntament per part d'Esplugues Decideix. La proposta no va prosperar, ja que va tindre els vots negatius dels dos partits majoritaris, PSC-PSOE i PP. No obstant, sí va comptar amb el vot favorable d'ICV-EUiA, de CiU i d'ERC.

diumenge, 1 de maig de 2011

Un Primer de Maig, a banda i banda de la Diagonal




El Primer de Maig és aquella data que assenyala el punt central de la primavera, entre l'equinocci vernal (d'Àries) i el solstici estival (de Càncer). És la Diada Internacional del Treball. Uns altres faran les cròniques d'aquesta jornada mundial. I uns altres faran la crònica de la jornada als Països Catalans o a Barcelona. Ha estat una jornada de "resposta", de "protesta" contra l'ofensiva patronal continuada, una ofensiva que si algú creia que havia de disminuir amb la "refundació del capitalisme" de fa dos anys i mig, anava ben fora d'osques. A tot arreu hi ha aquella sensació de no anar bé, d'impotència, de mirar als països veïns i de dir que allà, si més no, hi ha remor. És fàcil cercar les claus objectives d'aquestes mancances, o cercar-les en els grups rivals, més o menys reformistes, més o menys oportunistes. També és fàcil fer una autocrítica demolidora, flagelativa, o passar tot seguit a l'extrem de dir que no n'hi ha per tant, que no cal estirar més el braç que la màniga. Esperem que el dos de maig veiem les coses una mica més clares.