No sé quin desgraciat va qualificar en temps del primer "Pacte de Progrés" de les Illes (1999-2003), les mesures fetes pel govern autonòmic per la normalització del català d'instauració d'una "policia lingüística". Era una gracieta típica d'un d'aquests (molts) psicòpates que després d'una llarga carrera d'activisme en pro de la cultura catalana, pateix un girament de cervell. El girament és més greu com més aquest mateix psicòpata encara es proclama defensor de la cultura catalana. O quan altres psicòpates són capaços de canviar els papers de víctima i botxí i afirmen que volen salvar la cultura catalana de caure en mans dels 'radicals identitaris'.
Després d'aquest proemi psicològic, reflexionem ara sobre el valor que l'esmentat psicòpata donava a la "policia lingüística".
I reflexionem-hi sobre dos casos d'una policia lingüística real, aplicada a una normalització lingüística real:
- Actuació realitzada per la Guàrdia Civil a Ondara (la Marina Alta). Uns agents de la Guàrdia Civil en una acció rutinària de posar multes de trànsit, comminaren a un dels multats a ajustar-se a la normativa lingüística oficial. Els agents de la policia lingüística recordaren a Xavi Pons (regidor d'Ondara pel Bloc) que "com que és a Espanya té l'obligació de parlar en castellà".
- Actuació realitzada per la Guàrdia Civil a Palma (Mallorca). Uns agents de la Guàrdia Civil recorden a una traductora i intèrpret d'àrab i amazic les seves obligacions lingüístiques: "A mi no me hables en catalán Hasta que no hables en cristiano no vas a pasar. Tengo que saber a dónde vas y como no te entiendo -porque hablas raro-, no te puedo dejar pasar. Así que... tú decides!". La traductora, Saïda Saddouki, no va accedir a la petició lingüística de l'agent, la van fer esperar mitja hora i es va quedar sense feina. L'endemà hi va haver de tornar. Ara la traductora ja parlava en castellà, però no la van deixar de totes formes i li van recordar de nou que "el català no és una llengua". Els aclariments lingüístics van continuar: "A mi me parece vergonzoso que seas de otro país y defiendas un idioma que ni siquiera existe, porque unos se lo han inventado y, encima, vienes tú a defenderlo! (...) Lo que me faltaba: una mora catalanista! (...) Si quieres el catalán pues quedaté con él! (...) Sabes que aquí no hay nada que odiemos más como ese maldito idioma y posturas como la tuya!".
El Bloc Nacionalista Valencià i el Bloc Cultural Balear s'han fet càrrec, respectivament, dels dos casos. El Bloc farà a través del Grup de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats una pregunta al Congrés. L'Obra Cultural Balear ha posat el cas en mans d'un advocat.
dijous, 30 d’agost del 2007
divendres, 24 d’agost del 2007
Sam Harris critica la condescendència de la revista Nature amb l'obscurantisme religiós
L'assagista nord-americà Sam Harris ha escrit una lletra a la revista Nature, publicada en el número d'aquesta setmana. El motiu de la lletra de Harris són dos articles publicats en els darrers mesos sobre la relació entre ciència i religió. El primer article, de Francis Collins ("Builing Bridges"), explicava la seva conversió al cristianisme: "On a beautiful fall day, as I was hiking in the Cascade Mountains... the majesty and beauty of God's creation overwhelmed my resistance. As I rounded a corner and saw a beautiful and unexpected frozen waterfall, hundreds of feet high, I knew the search was over. The next morning, I knelt in the dewy grass as the sun rose and surrendered to Jesus Christ". Per Harris el mateix text mostra la disconformitat entre les dues "formes de coneixement". Al capdavall, el lligam entre les Cascade Mountains i Jesucrist és d'origen purament cultural: si Collins hagués pujat en una altra cultura ho hauria agraït a qualsevol altre ésser mitològic.
El segon article al qual fa referència Sam Harris és "Beyond the trouble relationship", de Ziauddin Sardar. Per Sardar, l'Islam constitueix "intrinsically rational world view", i per tant es troba en perfecta harmonia amb la ciència.
Ara bé, si Collins té raó, Sardar s'equivoca. L'Islam considera Jesús un profeta, però considera també idolatria fer com fa Collins, qui "surrendered to Jesus Christ".
Una altra contradicció. Per exemple, Frank Tipler va publicar no fa gaire 'The Physics of Christianity', un llibre que vol mostrar la plausibilitat d'afirmacions cristianes com la mort i resurrecció de Jesús (que continuaria viu, als 2007 anys d'edat) i la immortalitat de l'ànima humana i la futura resurrecció de la carn. La idea bàsica és similar als qui consideren plausible que el nostre planeta no sigui més que un experiment biològic d'una ultracivilització extraterrestre. Si els responem que no tenim proves d'això, ens diuen que els experimentadors (Déu i els seus àngels) passen desapercebuts per la seva immensa discreció...
I ara l'altra pota d'aquesta contradicció. Se'ns afirma que 'Quantum Physics Confirms Islam'. Bé aquesta és l'estratègia justament contrària a les dels "Young Earth Creationists" dels EUA. Uns neguen les evidències (sempre relatives, sempre revisables) de la ciència natural i la mateixa capacitat de saber de l'ésser humà, per afirmar la veracitat d'un text religiós concret d'un de tants pobles que habitaven l'Àsia Menor en el I mileni a.C. Els altres giren i regiren un text religiós escrit per un poble en expansió fa uns 12 o 13 segles per tal de fer-lo coincidir amb les versions 'Readers' Digest' de les físiques planckiana i einsteniana.
La pressió de la irracionalitat és massa forta per alguns. Aquests alguns, temerosos de seguir el camí de Servet o de Bruno, s'afanyen a 'negociar' amb els obscurantistes. Com feia Kopernik amb els luterans de Königsberg: 'si em deixeu publicar el llibre jo ja hi posaré en pròleg per dir que es tracta d'un simple sistema matemàtic i no d'una descripció de relacions reals del Sol, la Terra i els planetes'. Deixeu-me una paradeta, semblen dir, i us diré a tot que sí: a l'existència de Déu, a la resurrecció de tal o tal personatge, o al càstic infernal i etern de tal o tal impietós racionalista.
Sí, sí. Alguns direu que la religió és un producte d'un sistema social de producció concret i que és inútil lluitar-hi si no es lluita (i no hi ha persperctives de lluita) contra aquell sistema material. Bé, no posem el carro davant els bous. Però, de debò, que hem d'acceptar com una fatalitat la fi de la Il·lustració? No és aquesta atitud la mateixa que contempla amb passivitat la destrucció del medi natural, la substitució lingüística o l'assimilació nacional?
Harris és dels qui posa el carro davant els bous. N'hi ha prou amb llegir-ne els llibres. També participa, voluntàriament o no, en la justificació ideològica de l'agressió imperialista nord-americana contra el poble àrab.
Tot això darrer és cert. Però Harris fa un comentari interessant: "Perhaps there are occasions where public intellectuals must proclaim the teachings of Islam to be perfectly in harmony with scientific naturalism. But let us not do so, just yet, in the world's foremost scientific journal". Aquest 'just yet', 'no encara' és un advertiment...
El segon article al qual fa referència Sam Harris és "Beyond the trouble relationship", de Ziauddin Sardar. Per Sardar, l'Islam constitueix "intrinsically rational world view", i per tant es troba en perfecta harmonia amb la ciència.
Ara bé, si Collins té raó, Sardar s'equivoca. L'Islam considera Jesús un profeta, però considera també idolatria fer com fa Collins, qui "surrendered to Jesus Christ".
Una altra contradicció. Per exemple, Frank Tipler va publicar no fa gaire 'The Physics of Christianity', un llibre que vol mostrar la plausibilitat d'afirmacions cristianes com la mort i resurrecció de Jesús (que continuaria viu, als 2007 anys d'edat) i la immortalitat de l'ànima humana i la futura resurrecció de la carn. La idea bàsica és similar als qui consideren plausible que el nostre planeta no sigui més que un experiment biològic d'una ultracivilització extraterrestre. Si els responem que no tenim proves d'això, ens diuen que els experimentadors (Déu i els seus àngels) passen desapercebuts per la seva immensa discreció...
I ara l'altra pota d'aquesta contradicció. Se'ns afirma que 'Quantum Physics Confirms Islam'. Bé aquesta és l'estratègia justament contrària a les dels "Young Earth Creationists" dels EUA. Uns neguen les evidències (sempre relatives, sempre revisables) de la ciència natural i la mateixa capacitat de saber de l'ésser humà, per afirmar la veracitat d'un text religiós concret d'un de tants pobles que habitaven l'Àsia Menor en el I mileni a.C. Els altres giren i regiren un text religiós escrit per un poble en expansió fa uns 12 o 13 segles per tal de fer-lo coincidir amb les versions 'Readers' Digest' de les físiques planckiana i einsteniana.
La pressió de la irracionalitat és massa forta per alguns. Aquests alguns, temerosos de seguir el camí de Servet o de Bruno, s'afanyen a 'negociar' amb els obscurantistes. Com feia Kopernik amb els luterans de Königsberg: 'si em deixeu publicar el llibre jo ja hi posaré en pròleg per dir que es tracta d'un simple sistema matemàtic i no d'una descripció de relacions reals del Sol, la Terra i els planetes'. Deixeu-me una paradeta, semblen dir, i us diré a tot que sí: a l'existència de Déu, a la resurrecció de tal o tal personatge, o al càstic infernal i etern de tal o tal impietós racionalista.
Sí, sí. Alguns direu que la religió és un producte d'un sistema social de producció concret i que és inútil lluitar-hi si no es lluita (i no hi ha persperctives de lluita) contra aquell sistema material. Bé, no posem el carro davant els bous. Però, de debò, que hem d'acceptar com una fatalitat la fi de la Il·lustració? No és aquesta atitud la mateixa que contempla amb passivitat la destrucció del medi natural, la substitució lingüística o l'assimilació nacional?
Harris és dels qui posa el carro davant els bous. N'hi ha prou amb llegir-ne els llibres. També participa, voluntàriament o no, en la justificació ideològica de l'agressió imperialista nord-americana contra el poble àrab.
Tot això darrer és cert. Però Harris fa un comentari interessant: "Perhaps there are occasions where public intellectuals must proclaim the teachings of Islam to be perfectly in harmony with scientific naturalism. But let us not do so, just yet, in the world's foremost scientific journal". Aquest 'just yet', 'no encara' és un advertiment...
dimarts, 21 d’agost del 2007
El darrer crim del tripartit: segrest d'un tauró i intent d'esqualicidi
[To de broma]
To de broma, sí. Però què podem pensar d'un tripartit que es planteja reintroduir el llop al Pirineu i que alhora retira taurons de les platges catalanes?
L'enrenou generat pel tauró de la Platja del Miracle tenia difícil solució. Una proposta no-intervencionista hauria deixat fer i deixat passar. Sí que és cert que això implicava connectar tròficament banyistes i tauró. Però donada l'espècie i, sobretot, donat l'estat aparent de desorientació de l'especímen en qüestió, el risc era suportable... Sobretot, suportable, si analitzem el compte de morts i el compte d'imprudències comeses pels mateixos banyistes (submarinistes i windsurfistes) al llarg del litoral continental i insular del nostre país.
On sí van haver ferits va ser en l'espectacular captura d'ahir del tauró en qüestió. Tants de cursos de zoologia i a l'hora de la veritat hom s'oblida de la textura denticulada de la pell d'aquestes bèsties, i se'l va a caçar amb els braços i el tors nus! El tauró que ja havia defugit als agents del tripartit els dies anteriors, s'hi va resistir. Llàstima que no tinguessin kubotans, a prop.
Els mitjans de comunicació propers i llagoters al tripartit han narrat l'odissea consegüent del tauró. Al tauró no el podien deixar en pau en el seu medi, i ara no el deixen en pau en la seva agonia. El tripartit no podia permetre's l'escena d'una matança del tauró davant dels banyistes tarragonins. I el malagraït del tauró ara no els neda prou. El tripartit tem un segon acte vital de sobirania que li esclati a la cara. Ja em veig a Carod en un segon compromís.
To de broma, sí. Però què podem pensar d'un tripartit que es planteja reintroduir el llop al Pirineu i que alhora retira taurons de les platges catalanes?
L'enrenou generat pel tauró de la Platja del Miracle tenia difícil solució. Una proposta no-intervencionista hauria deixat fer i deixat passar. Sí que és cert que això implicava connectar tròficament banyistes i tauró. Però donada l'espècie i, sobretot, donat l'estat aparent de desorientació de l'especímen en qüestió, el risc era suportable... Sobretot, suportable, si analitzem el compte de morts i el compte d'imprudències comeses pels mateixos banyistes (submarinistes i windsurfistes) al llarg del litoral continental i insular del nostre país.
On sí van haver ferits va ser en l'espectacular captura d'ahir del tauró en qüestió. Tants de cursos de zoologia i a l'hora de la veritat hom s'oblida de la textura denticulada de la pell d'aquestes bèsties, i se'l va a caçar amb els braços i el tors nus! El tauró que ja havia defugit als agents del tripartit els dies anteriors, s'hi va resistir. Llàstima que no tinguessin kubotans, a prop.
Els mitjans de comunicació propers i llagoters al tripartit han narrat l'odissea consegüent del tauró. Al tauró no el podien deixar en pau en el seu medi, i ara no el deixen en pau en la seva agonia. El tripartit no podia permetre's l'escena d'una matança del tauró davant dels banyistes tarragonins. I el malagraït del tauró ara no els neda prou. El tripartit tem un segon acte vital de sobirania que li esclati a la cara. Ja em veig a Carod en un segon compromís.
diumenge, 19 d’agost del 2007
La jihad de Manuel Pimentel
Manuel Pimentel era un d'aquells 'rostres humans' de l'aznarisme, un conservador-compassiu (era ministre de treball o una cosa semblant), que mostrava un suposat costat 'democrata-cristià' o 'social-cristià' del Partido Popular. Com si el PP, el PSOE, el Partit Republicà, el Partit Demòcrata, el Partit Conservador o el Partit Laborista tinguessin més costat que el de fer costat a la classe que representen.
Bé, en tot cas, avui l'entrevisten a El Periódico i ens deixa anar:
"Ara caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit. Jo no tinc cap problema amb els musulmans, em sembla una cosa tan bonica i digna com ser budista o catòlic".
Resulta curiosa la solidaritat aquesta entre cristians i musulmans. Com curioses resulten les amistats que té un Miró i Ardévol entre els lectors de l'Alcorà. Religions que s'han fet la guitza durant tants segles, que han esquinçat la Mediterrània fins a convertir-la en aquesta regió del planeta, avui completament (neo)colonitzada, ara van plegats en cimeres internacionals, on el Vaticà vota amb els més intransigents règims islàmics (Aràbia Saudita, Iran i Pakistan, per aquest ordre).
La persecució contra els musulmans, d'altra banda, qui l'alimenta? La Santa Aliança entre la dreta cristiana nord-americana i els elements pro-israelians domina l'administració nord-americana des de l'any 2001. La suposada persecució i difamació de l'islamisme la generen els 'think tanks' neo-conservadors, cristians, jueus i, oh paradoxa, també alguns ateus i lliure-pensadors. Aquests 'think tanks' situen en el fonamentalisme islàmic la clau de tots els mals i la finestra a la més hòrrida reacció. Prou sabem a on porta l'obscurantisme religiós. Però potser més perillosos que els taliban de torn són els que financen els taliban, amb capital que ha anat sortint de Nova York i d'Islamabad, de Londres i de Riad, de Teheran i...
El senyor Pimentel diu que "caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit". No ho sabem. En tot cas caminem en un món en què, per exemple, ser cristià és perseguit a les Moluques o ser iezidi és perseguit a Mesopotàmia,... i els perseguidors, en aquests exemples, són musulmans.
Els 'think tanks' abans esmentats acostumen a ser molt bel·ligerants contra tot aquell que sospiten que simpatitza amb la 'causa islàmica'. Quan aquesta atitud la troben en un cristià o en un jueu ràpidament salten a la iugular amb l'acusació de 'dhimmi', fent referència a l'estatus que tenen els no-musulmans en els estats islàmics, i que suposadament aquests simpatitzants de l'islamisme assumiran amb alegria en l'adveniment del Califat Islàmic. Aquesta acusació, és clar, amaga una trampa. En el fons fa el joc al debat que centra les pugnes mundials en una pugna entre l'Islam i Israel, i de la qual ningú no podria substreure's. Qui no és pro-israelià, acaba fent conferències 'relativitzadores' del pogrom hitlerià sota la protecció d'un règim islàmic qualsevol, i si no es converteix a l'islam sembla acceptar el destí del 'dhimmi'. Qui no és pro-islàmic, acaba confessant la convicció en el Poble Elegit i assum la condició de 'golem'...
La pugna és una altra. Però per amagar-la ja va bé la religió. A ningú no se li acudiria parlar políticament de Catalunya com a país cristià, o parlar dels Països Cristians, però és ben comú en el llenguatge polític parlar dels països musulmans o del món islàmic. Ens diuen els comentaristes en qüestió que això ho fan perquè l'islamisme és un sistema social i no merament religiós. Això ens ho diuen alhora que defensen que el cristianisme és un sistema merament religiós, oblidant el caràcter de terratinent suprem de l'Església Romana o el mateix fet que encara el seu capdavanter té el rang de 'cap d'estat'. En tot cas, els comentaristes en qüestió alimenten els arguments del fonamentalisme islàmic, basat també en la pertinença indiscutible musulmana (l'apostasia és delicte) de totes les persones dels arbitràriament definits països islàmics (amb l'excepció dels qui siguin pujats per raons familiars en les religions tolerades com el cristianisme, el judaïsme o el mazdeïsme). Si se segueix aquesta lògica el Califat Universal seria qüestió de dècades... I llavors ja veuríem qui seria el perseguit i qui no.
És fàcil desanimar-se veure la capitulació de determinades esquerres davant els embats de l'irracionalisme religiós o metafísic. Sembla com si, des dels anys 1980, s'hagués revertit la corrent històrica llegada de la Il·lustració i ens haguéssim d'enfonsar en una nova barbàrie... La capitulació d'esquerres i d'altres ex-racionalistes davant la religió i fenòmens paral·lels no és casual. La religió serveix per relligar les contradiccions i oposicions entre classes i fornir meravelloses 'unitats de destí': una eina més per alimentar la màquina dels beneficis, i de l'explotació dels 'recursos humans i naturals'. Qui gosarà d'oposar-se a l'explotador si ens diuen que l'ha nomenat el Profeta en persona?
Bé, en tot cas, avui l'entrevisten a El Periódico i ens deixa anar:
"Ara caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit. Jo no tinc cap problema amb els musulmans, em sembla una cosa tan bonica i digna com ser budista o catòlic".
Resulta curiosa la solidaritat aquesta entre cristians i musulmans. Com curioses resulten les amistats que té un Miró i Ardévol entre els lectors de l'Alcorà. Religions que s'han fet la guitza durant tants segles, que han esquinçat la Mediterrània fins a convertir-la en aquesta regió del planeta, avui completament (neo)colonitzada, ara van plegats en cimeres internacionals, on el Vaticà vota amb els més intransigents règims islàmics (Aràbia Saudita, Iran i Pakistan, per aquest ordre).
La persecució contra els musulmans, d'altra banda, qui l'alimenta? La Santa Aliança entre la dreta cristiana nord-americana i els elements pro-israelians domina l'administració nord-americana des de l'any 2001. La suposada persecució i difamació de l'islamisme la generen els 'think tanks' neo-conservadors, cristians, jueus i, oh paradoxa, també alguns ateus i lliure-pensadors. Aquests 'think tanks' situen en el fonamentalisme islàmic la clau de tots els mals i la finestra a la més hòrrida reacció. Prou sabem a on porta l'obscurantisme religiós. Però potser més perillosos que els taliban de torn són els que financen els taliban, amb capital que ha anat sortint de Nova York i d'Islamabad, de Londres i de Riad, de Teheran i...
El senyor Pimentel diu que "caminem cap a un món en què, per exemple, ser musulmà està perseguit". No ho sabem. En tot cas caminem en un món en què, per exemple, ser cristià és perseguit a les Moluques o ser iezidi és perseguit a Mesopotàmia,... i els perseguidors, en aquests exemples, són musulmans.
Els 'think tanks' abans esmentats acostumen a ser molt bel·ligerants contra tot aquell que sospiten que simpatitza amb la 'causa islàmica'. Quan aquesta atitud la troben en un cristià o en un jueu ràpidament salten a la iugular amb l'acusació de 'dhimmi', fent referència a l'estatus que tenen els no-musulmans en els estats islàmics, i que suposadament aquests simpatitzants de l'islamisme assumiran amb alegria en l'adveniment del Califat Islàmic. Aquesta acusació, és clar, amaga una trampa. En el fons fa el joc al debat que centra les pugnes mundials en una pugna entre l'Islam i Israel, i de la qual ningú no podria substreure's. Qui no és pro-israelià, acaba fent conferències 'relativitzadores' del pogrom hitlerià sota la protecció d'un règim islàmic qualsevol, i si no es converteix a l'islam sembla acceptar el destí del 'dhimmi'. Qui no és pro-islàmic, acaba confessant la convicció en el Poble Elegit i assum la condició de 'golem'...
La pugna és una altra. Però per amagar-la ja va bé la religió. A ningú no se li acudiria parlar políticament de Catalunya com a país cristià, o parlar dels Països Cristians, però és ben comú en el llenguatge polític parlar dels països musulmans o del món islàmic. Ens diuen els comentaristes en qüestió que això ho fan perquè l'islamisme és un sistema social i no merament religiós. Això ens ho diuen alhora que defensen que el cristianisme és un sistema merament religiós, oblidant el caràcter de terratinent suprem de l'Església Romana o el mateix fet que encara el seu capdavanter té el rang de 'cap d'estat'. En tot cas, els comentaristes en qüestió alimenten els arguments del fonamentalisme islàmic, basat també en la pertinença indiscutible musulmana (l'apostasia és delicte) de totes les persones dels arbitràriament definits països islàmics (amb l'excepció dels qui siguin pujats per raons familiars en les religions tolerades com el cristianisme, el judaïsme o el mazdeïsme). Si se segueix aquesta lògica el Califat Universal seria qüestió de dècades... I llavors ja veuríem qui seria el perseguit i qui no.
És fàcil desanimar-se veure la capitulació de determinades esquerres davant els embats de l'irracionalisme religiós o metafísic. Sembla com si, des dels anys 1980, s'hagués revertit la corrent històrica llegada de la Il·lustració i ens haguéssim d'enfonsar en una nova barbàrie... La capitulació d'esquerres i d'altres ex-racionalistes davant la religió i fenòmens paral·lels no és casual. La religió serveix per relligar les contradiccions i oposicions entre classes i fornir meravelloses 'unitats de destí': una eina més per alimentar la màquina dels beneficis, i de l'explotació dels 'recursos humans i naturals'. Qui gosarà d'oposar-se a l'explotador si ens diuen que l'ha nomenat el Profeta en persona?
diumenge, 12 d’agost del 2007
Lluís Maria Xirinacs s'immola contra l'ocupació de Catalunya
La trajectòria activista de Lluís Maria Xirinacs (*Barcelona, 1932) ha acabat fa unes hores quan decidí d'immolar-se "en un acte de sobirania". Fa més de quaranta anys, Xirinacs renuncià a la paga que l'estat espanyol atorgava als capellans catòlics. Empresonat repetides vegades per l'estat espanyol entre 1972 i 2005, va protagonitzar plantades per l'amnistia davant la Presó Model de Barcelona (1976) i per la sobirania a la Plaça Sant Jaume (2000), va convertir-se en el senador més votat de l'estat espanyol (1977) i encapçalà la llista del BEAN a Barcelona el 1979, va denunciar incansablement la manipulació que de la religió i de la no-violència feien els qui volien coartar la llibertat dels pobles o col·laborar vergonyantment amb l'opressor.
El text següent el deixà Xirinacs en el seu despatx de la Fundació Randa de Barcelona. L'enemic el llegeix ara i el reprodueix a la seva premsa, i pensa, sens dubte: "se'ns ha escapat!".
"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"
El text següent el deixà Xirinacs en el seu despatx de la Fundació Randa de Barcelona. L'enemic el llegeix ara i el reprodueix a la seva premsa, i pensa, sens dubte: "se'ns ha escapat!".
"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!
ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!
Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"
dissabte, 11 d’agost del 2007
Les autoritats mexicanes mantenen segrestats quatre catalans que visitaven Oaxaca
El govern usurpador de Mèxic és corrupte. Però el més greu és que no pot controlar la corrupció immensa dels seus aparells "de seguretat". En tot cas és una corrupció institucional, que serveix per reprimir qualsevol moviment social, per tèbies que siguin les seves reivindicacions.
En aquest comunicat quatre catalans expliquen que des del 5 d'agost es troben retinguts en un centre d'internament d'immigrants per anar indocumentats. Val a dir que anaven indocumentats perquè un grup parapolicial els va arrabassar documents i diners.
L'ús repressor i terroritzador dels serveis "d'immigració" per part de les autoritats mexicanes s'assembla molt a l'ús que en fan les autoritats dels Estats Units, que també han protagonitzat nombroses retencions de ciutadans catalans per motius polítics i extra-polítics (com aconseguir 'mordidas'). I el més irònic de tot és després sentir al president usurpador de Mèxic o al president-golem dels Estats Units que volen afavorir la lliure circulació de persones i capitals entre els dos països i amb l'exterior, o que demanen "amnisties" als immigrants "il·legals".
Certament que no hem de caure en la trampa de denunciar la corrupció i arbitrarietat del govern mexicà, tot comparant-los amb una suposada transparència i legalitat dels governs de la Unió Europea. Perquè si a la UE hi hagués hagut una Oaxaca, transparència i legalitat ja s'haurien anat a fer nones.
En aquest comunicat quatre catalans expliquen que des del 5 d'agost es troben retinguts en un centre d'internament d'immigrants per anar indocumentats. Val a dir que anaven indocumentats perquè un grup parapolicial els va arrabassar documents i diners.
L'ús repressor i terroritzador dels serveis "d'immigració" per part de les autoritats mexicanes s'assembla molt a l'ús que en fan les autoritats dels Estats Units, que també han protagonitzat nombroses retencions de ciutadans catalans per motius polítics i extra-polítics (com aconseguir 'mordidas'). I el més irònic de tot és després sentir al president usurpador de Mèxic o al president-golem dels Estats Units que volen afavorir la lliure circulació de persones i capitals entre els dos països i amb l'exterior, o que demanen "amnisties" als immigrants "il·legals".
Certament que no hem de caure en la trampa de denunciar la corrupció i arbitrarietat del govern mexicà, tot comparant-los amb una suposada transparència i legalitat dels governs de la Unió Europea. Perquè si a la UE hi hagués hagut una Oaxaca, transparència i legalitat ja s'haurien anat a fer nones.
dimecres, 8 d’agost del 2007
L'origen del brot de febre aftosa d'Anglaterra podria trobar-se en preparats vírics per la confecció de vacunes
Virologia: Ja tenim la «serp veterinària» de l'estiu. El recent brot de febre aftosa a Surrey omple titulars en el pansit mes d'agost i encara més n'ha d'omplir a mesura que es confirma que l'origen del brot es trobaria, paradoxalment, en una planta de producció de vacunes. No és tan sols la premsa anglesa la qui parla, sinó l'europea i mundial en general, ja que són molts els països (inclòs, el nostre) on hi haurà efectes en forma de controls, retencions d'animals i de productes alimentaris, etc. Més que el brot de febre aftosa en sí i el risc, sempre lleu, de contagis en humans, el que preocupa a productors i autoritats veterinàries i alimentàries és la reclassificació de territoris quant al seu estatus respecte a la febre aftosa. En efecte, d'acord amb els reports de l'Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE) el món es divideix en (1) zones lliures de febre aftosa sense necessitat de vacunació, (2) zones lliures de febre aftosa gràcies a la vacunació i (3) zones afectades per febre aftosa. La qüestió de vacuna de febre aftosa és, altrament, complexa. D'una banda és necessària per fer passar un territori de l'estat (3) al (2). Però com que les proves serològiques no distingeixen els virus actius dels vacunals (virus inactivats), es fa imperativa una distinció entre les zones (1) i les zones (2), i les darreres aspiren a passar a la primera categoria tan aviat com sigui possible (i de vegades abans, i tot). En la recerca sobre vacunes de febre aftosa el primer objectiu ha estat l'obtenció de vacunes serològicament discriminables (que no fessin confondre bestiar vacunat amb bestiar infectat). L'actual brot d'Anglaterra, si té l'origen a la planta de Pirbright, tindrà sens dubte efectes en l'orientació d'aquestes recerques.
La febre aftosa i el seu virus
La febre aftosa (aphtae epizooticae, food-and-mouth disease) és una malaltia vírica produïda per un aftovirus que afecta sobretot rumiants i també porcs. En aquests animals és altament contagiosa i en alguns brots es presenta amb una alta mortalitat. Si bé normalment es registra en animals domèstics no es pot perdre de vista que cèrvols i animals similars poden constituir un reservori salvatge pel virus. D'altres mamífers poden veure's afectats, si bé els éssers humans rarament són infectats (per exemple, el darrer cas reportat d'infecció en humans a Gran Bretanya data del 1967).
El nom de malaltia de peülla-boca prové de la simptomatologia de la infecció. La febre es presenta tan sols durants els primers 2-3 dies, i són més duradors (en la mesura que l'animal sigui viu) els símptomes bucals i podals, en forma d'ampolles.
Els aftovirus que provoquen la febre aftosa es poden classificar en set serotipus (distingibles a través dels anticossos que generen): A, O, C, SAT 1, SAT 2, SAT 3 i Asia 1. Pertanyen al grup dels picornavirus, i per tant es presenten en forma de partícules víriques sense membrana lipídica, amb una coberta proteica de forma icosahèdrica i d'un diàmetre de 27-30 nm. El genoma aftoviral és relativament gran per aquest tipus de virus (unes 8.200 parelles de bases), però segueix el patró de molècula única i linial, i amb la informació disposada de forma que és directament traduïble a proteïna. Per fer aquesta traducció, és clar, la partícula vírica ha d'infectar primer una cèl·lula: adhesió a la membrana cel·lular, alliberament a l'interior de la cèl·lula del genoma víric; replicació i traducció del genoma víric; ensamblatge dels àcids nucleics i proteïnes virals en noves partícules; lisi cel·lular i alliberament de les noves partícules víriques generades.
Electromicrografia d'una cèl·lula infectada i carregada de partícules víriques d'aftovirus.
El caràcter altament contagiós de la febre aftosa i la seva gravetat potencial l'ha convertir en una de les infeccions veterinàries que més controls i mesures requereix. Això fa que la classificació oficial d'un territori d'acord amb el seu estatus respecte la febre aftosa tingui conseqüències més que notables en la facilitat o dificultat de realitzar exportacions.
Pel que fa a les vacunes una primera dificultat rau en que no hi ha protecció creuada entre els set serotips coneguts. Així, a efectes pràctics, són necessàries set vacunes diferents, si bé normalment un mateix territori no ha estat exposat més que a un parell o tres de serotips. També dins de cada serotip hi ha soques diferents que poden respondre de manera diversa a una vacuna. Les primeres vacunes desenvolupades es basaven en la inactivació d'aftovirus, de forma que fossin capaços de desencadenar una resposta immunitària en l'animal inoculat però no la malaltia. Les vacunes inactivades, però, impliquen un risc segons el mecanisme d'inactivació i, des dels anys 1970, hom ha anat desenvolupant vacunes basades en proteïnes víriques individuals. El 1981 es desenvolupà als EUA una d'aquestes vacunes on la proteïna en qüestió era sintetitzada per bacteris modificats genèticament: de fet aquesta fou la primera vacuna pràctica que resultava de l'enginyeria genètica. En l'actualitat són aquestes "vacunes recombinants" les que es fan servir en la prevenció de la febre aftosa.
El brot de febre aftosa de Surrey
Tothom té en ment les escenes viscudes l'estiu del 2001 amb l'anterior brot de febre aftosa. La crisi provocà pèrdues per valor de 8.000 milions de dòlars i també afectà notablement el turisme, per la desinformació de les autoritats i pel groguisme d'una premsa que magnificava els riscos per la població humana. Anecdòticament hom recorda aquelles catifes per on calia netejar-se bé la planta de les sabates no fos cas que els aftovirus s'hi refugiessin amb vistes per escampar-se a les més llunyanes contrades.
Per aquell record el Departament d'Ambient, Alimentació i Afer Rurals (DEFRA) extrema la vigilància. El 2 d'agost, demà farà una setmana, hom va reportar símptomes preocupants en una explotació bovina d'engreix a Normandy, Surrey, propietat de Derrick i Roger Pride. L'explotació fou aïllada. L'endemà es confirmaren les sospites: uns 60 caps eren infectats per aftovirus O. L'aftovirus O és, al capdavall, el serotip més habitual i el més estès per Europa, Àfrica i Àsia. Però el dissabte dia 4 s'evidenciava que el virus de Normandy era una soca similar a "O1 BFS67". Aquesta soca fou la responsable del gran brot del 1967, també escaigut a Anglaterra, i és sobre ella que s'hi fabriquen vacunes.
En el camp de l'esquerra pasturaven els animals de l'explotació on es declarà inicialment el brot el passat 2 d'agost
El brot de Normandy obligà a realitzar tests a explotacions relacionades amb els animals dels Pride. A Elstead (Surrey), el 5 d'agost es detectava un positiu en una vaca d'una altra explotació vinculada a la de Normandy. Això obligà a crear un nou perímetre al voltant d'aquesta altra localitat. A començaments d'aquesta setmana hom trobava altres positius a Surrey, i s'immobilitzaven animals procedents de la zona i exportats a diverses localitats d'Anglaterra i del continent. Així el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha immobilitzat 48 explotacions ramaderes, una mesura que ha estat titllada d'exagerada. En tot cas per Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) cal evitar crear alarmes infundades.
Les autoritats irlandeses (republicanes i unionistes) han tancat l'illa a les exportacions de bestiar boví, carn fresca i llet no-pasteuritzada, i també han disposat la introducció de mesures desinfectants en ports i aeroports. Les autoritats canadenques han optat per suspendre les importacions de ramat de qualsevol espècie del Regne Units (Irlanda del Nord inclosa). Al Japó i als Estats Units, on la car bovina britànica ja té prohibida l'entrada d'habitud, s'ha ampliat la prohibició a l'entrada de porcs i de productes porcins.
Som, per tant, davant d'un problema ramader i veterinari, i no tant amb un problema d'alimentació i, molt menys encara, sanitari. És clar que això no impedeix que les guerres de posicions entre mercats nacionals no s'afuin en circumstàncies tan llamineres.
La possible implicació de la planta de Pirbright
Ja el 4 d'agost s'identificava la soca de Normandy com a propera serològicament i genèticament a la O1 BFS67. Aquesta soca ja d'entrada fa ferum més a vacuna que als virus salvatges que corren per l'Europa continental. Per acabar-ho d'adobar el Laboratori de Pirbright (Surrey), un dels quatre autoritzats a tot Europa per la fabricació de vacunes de febre aftosa, es troba a tan sols 4 km de Normandy.
El laboratori de Pirbright inclou instal·lacions de l'Institute for Animal Health i de la companyia privada Merial.
Del diumenge dia 5 al dimarts dia 7, un equip multidisciplinari i interministerial (Health and Safety Executive, DEFRA, Directori de Medicines Veterinàries, Agència Ambiental, etc.) s'hi va posar a la tasca d'examinar possibles fallides de seguretat que haguessin provocat la transmissió de virus de Pirbright a les explotacions afectades de Surrey. En un report concís de 5 pàgines oferien una reflexió preliminar.
Els experts procedeixen de diferents àmbits. Uns són coneixedors de la realitat i de la normativa del treball amb virus altament infecciosos, d'altres són familiaritzats amb els sistemes de control que garanteixen el confinament de les atmosferes on es treballen amb aquests patògens, d'altres coneixen els processos de fabricació de vacunes i la normativa general sobre producció de medicaments veterinaris i, a la fi, uns altres són posats en la qüestió de la gestió de residus en instal·lacions d'aquesta mena.
Legalment la referència principal és l'Ordre de Patògens Animals Especificats, del 1998, que és la que estableix la normativa de permissos per treballar, entre molts d'altres, amb aftovirus. D'altra banda hi ha la normativa lligada al treball amb organismes modificats genèticament (en aquest cas, bacteris) que són els produeixen les proteïnes aftovirals que integraran la formulació vacunal.
En tot cas la investigació s'ha de centrar en la soca activa O1 BFS67 i en els treballs fets entre el 14 i el 25 de juliol. La data s'ha calculat suposant uns períodes d'incubació de 8-19 dies. Les inspeccions a Pirbright consistien en revisar els registres corresponents a aquestes dates i examinar el funcionament dels sistemes de control.
Com era d'esperar hom trobà que, efectivament, s'hi treballa amb O1 BFS67 i de forma rutinària. A Merial (la part privada del centre) es produïren uns 10.000 litres de suspensió de virus de O1 BFS67 en el decurs del període 14-25 de juliol. Paral·lelament a l'IAH, al centre públic, s'empraven un 10 mL (és a dir 1 milionèssima part de la producció) en experiments, base de la producció científica sobre aftovirus del laboratori de Pirbright.
Quines serien les possibles vies de sortida del virus del laboratori? El report n'examina tres:
- via aèria. Aquesta és la via més controlada i els experts no han trobat indicis de cap fallida dels sistemes de control ni hi ha reportat cap accident. L'aire procedent de les àrees de treball amb aftovirus és filtrat prèviament amb filtres HEPA (d'alta eficiència de detenció de partícules). D'altra banda el règim de vents habitual a Surrey i durant aquells dies en concret fa difícil pensar en una transmissió aèria directa de Pirbright a Normandy.
- via aquosa. Els residus líquids de Pirbright són tractats per dos sistemes, un corresponent a la unitat aïllada de l'animalari, i l'altre corresponent a tota la resta del centre. El de l'animalari empra un procés d'inactivació tèrmica, que va funcionar normalment durant els dies estudiats, i que seria suficient per destruir els aftovirus excretats pels animals infectats experimentalment. L'altre sistema empra un procés d'inactivació química. Les inspeccions van trobar en aquest segon sistema alguns problemes de filtracions, que es podrien haver agreujat amb les fortes pluges i inundacions que es van viure la segona quinzena de juliol. No obstant això sembla difícil que una fuita contaminada amb aftovirus actius pogués arribar a contactar directament amb la granja de Normandy.
- via humana. En un principi sembla la més probable. Els experts han parlat amb empleats, examinats els registres d'entrades i de sortides, etc.
Les investigacions encara han de confirmar genèticament la identitat entre els virus del brot de Normandy i els virus produïts a Pirbright. La combinació d'una fuita d'aigües contaminades i el transport accidental, ni que sigui a través de les rodes d'un cotxe que xafen un bassal de la vora del laboratori i roden per l'A324 fins a Normandy camí d'Aldershot (mapa), no és descabellada.
Lligams:
- Initial report on potential breaches to biosecurity at Pirbright site, del Health and Safety Executive britànic.
dijous, 2 d’agost del 2007
De sogres i gendres
Diuen que hem de respectar la pressumpció d'innocència. Presumim-hi, doncs, d'innocència. Però que la innocència no ens faci perdre el gust per la novel·la negra. Aquest gènere, tan propi del segle XX, s'ha cultivat a casa nostra amb resultats desiguals. Potser això s'explica perquè la realitat supera la ficció. Aturem-nos si no en aquesta lumpenburgesia barcelonina, amb un peu en els negocis bruts i l'altre en negocis ja blanquejats. Vegem-la actuar amb 'piqueresca', vegem-la tractar amb màfies caucàsiques i uràliques. És a dir, obrim els diaris i consultem les pàgines de notícies d'internet.
La cosa aquests dies va de sogres i gendres.
El gendre d'un conegut ex-rector de la Universitat de Barcelona (conegut per deixar-hi entrar la policia per reprimir estudiants protestataris) ha estat implicat per la trama de permissos de residència que la Sots-delegació del Govern (espanyol i de Zapatero) concedia a membres de fraternitats georgianes. Respectem la pressumpció d'innocència. Al capdavall cal reconèixer-li al sogre en qüestió uns mèrits científics contrastables... mèrits que ressaltaven millor en una universitat que havia drenat els elements "desafectes". El gendre no tants mèrits científics ni acadèmics: l'espanyolisme de la seva generació ja mostra uns signes de degeneració que fan poc recomanable atansar-s'hi gaire. En tot cas no sembla que el gendre sigui un "peix gros" de la trama georgiano-barcelonina. Però fa gràcia trobar-hi el nom barrejat en aquestes coses.
El sogre d'un conegut directiu d'un club polisportiu de Barcelona (conegut per endollar-hi cunyats de coordenades ideològiques teòricament oposades) s'ha vist implicat en un escàndol de 'guant blanc', de "victim-less crime". El sogre en qüestió comparteix trajectòria política amb el sogre del paràgraf anterior. Sense trair mai aquesta trajectòria ells i la seva descendència s'han sabut integrar a la reforma i àdhuc impulsar-hi una contrareforma. L'escàndol en qüestió ha somogut lés tranquiles ànimes dels empresaris que fan negoci no ja de l'explotació dels treballadors sinó de la sinistralitat i de les malalties diverses d'aquests mateixos treballadors. Tots molt honestos, això sí, tret d'una poma podrida. L'avarícia de la poma putrefacta no es conformava amb els canals lucratius legals i legalitzats. Volia més.
Mafiosos de fraternitats caucasianes i mafiosos de sots-delegacions provincials de governs colonials. Empresaris corruptes que cometen delictes i inspectors teledirigits que investiguen selectivament els mateixos delictes. Operacions policials "de neteja" que ofereixen els caps virtuals d'uns poca-vergonyes de tant en tant, perquè xalem una estona i ens pensem que la justícia és cega.
La cosa aquests dies va de sogres i gendres.
El gendre d'un conegut ex-rector de la Universitat de Barcelona (conegut per deixar-hi entrar la policia per reprimir estudiants protestataris) ha estat implicat per la trama de permissos de residència que la Sots-delegació del Govern (espanyol i de Zapatero) concedia a membres de fraternitats georgianes. Respectem la pressumpció d'innocència. Al capdavall cal reconèixer-li al sogre en qüestió uns mèrits científics contrastables... mèrits que ressaltaven millor en una universitat que havia drenat els elements "desafectes". El gendre no tants mèrits científics ni acadèmics: l'espanyolisme de la seva generació ja mostra uns signes de degeneració que fan poc recomanable atansar-s'hi gaire. En tot cas no sembla que el gendre sigui un "peix gros" de la trama georgiano-barcelonina. Però fa gràcia trobar-hi el nom barrejat en aquestes coses.
El sogre d'un conegut directiu d'un club polisportiu de Barcelona (conegut per endollar-hi cunyats de coordenades ideològiques teòricament oposades) s'ha vist implicat en un escàndol de 'guant blanc', de "victim-less crime". El sogre en qüestió comparteix trajectòria política amb el sogre del paràgraf anterior. Sense trair mai aquesta trajectòria ells i la seva descendència s'han sabut integrar a la reforma i àdhuc impulsar-hi una contrareforma. L'escàndol en qüestió ha somogut lés tranquiles ànimes dels empresaris que fan negoci no ja de l'explotació dels treballadors sinó de la sinistralitat i de les malalties diverses d'aquests mateixos treballadors. Tots molt honestos, això sí, tret d'una poma podrida. L'avarícia de la poma putrefacta no es conformava amb els canals lucratius legals i legalitzats. Volia més.
Mafiosos de fraternitats caucasianes i mafiosos de sots-delegacions provincials de governs colonials. Empresaris corruptes que cometen delictes i inspectors teledirigits que investiguen selectivament els mateixos delictes. Operacions policials "de neteja" que ofereixen els caps virtuals d'uns poca-vergonyes de tant en tant, perquè xalem una estona i ens pensem que la justícia és cega.
dimecres, 1 d’agost del 2007
Els tribunals condemnen el Departament d'Interior per provar de sabotejar la manifestació per l'habitatge del passat 30 de setembre
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, òrgan suprem de l'administració colonial de justícia al Principat, ha condemnat el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya (llavors en mans de M. Tura) per les obstruccions que va imposar a una manifestació convocada per reivindicar el dret de l'habitatge.
La manifestació s'havia convocat pel 30 de setembre del 2006. L'organització convocadora, VdeVivienda, ja n'havia fet difusió mesos abans i va comunicar-la oficialment a les autoritats dins els 15 dies de termini. La Direcció General de Seguretat havia de respondre en les 72 hores prèvies de la data i hora sol·licitades: si no deia res... qui tacet placet. El cas és que, en un intent de boicotejar la manifestació, la Direcció General de Seguretat va ordenar el canvi de recorregut el dia 29 de setembre. El canvi de recorregut no era gens innocent ja que impedia que els manifestants després de baixar per Via Laietana pugessin a la Plaça Sant Jaume.
L'estira-i-arronsa previsiblement continuarà, però, ja que el 6 d'octubre s'ha convocat una nova manifestació amb el mateix perfil.
- Més informació.
La manifestació s'havia convocat pel 30 de setembre del 2006. L'organització convocadora, VdeVivienda, ja n'havia fet difusió mesos abans i va comunicar-la oficialment a les autoritats dins els 15 dies de termini. La Direcció General de Seguretat havia de respondre en les 72 hores prèvies de la data i hora sol·licitades: si no deia res... qui tacet placet. El cas és que, en un intent de boicotejar la manifestació, la Direcció General de Seguretat va ordenar el canvi de recorregut el dia 29 de setembre. El canvi de recorregut no era gens innocent ja que impedia que els manifestants després de baixar per Via Laietana pugessin a la Plaça Sant Jaume.
L'estira-i-arronsa previsiblement continuarà, però, ja que el 6 d'octubre s'ha convocat una nova manifestació amb el mateix perfil.
- Més informació.
diumenge, 29 de juliol del 2007
Pudor de clAVEgueram a l'Hospitalet, Sant Josep i Santa Eulàlia
Un dia d'aquests, en un indret de l'Hospitalet, a l'aire lliure, passaran 'Perfume', la versió cinematogràfica del 2006 de la novel·la de Patrick Süskind. Süskind, que tenia 26 anys, quan va escriure 'Das Parfum', el 1985, ja ens advertia al començament que la novel·la anava d'olors i flaires i que ja es feia al cas que pel lector modern resultava difícil capir l'ambient urbà menys asèptic de segles anteriors.
En veure els cartellets que anunciaven l'exhibició de cinema 'a la fresca', tot caminant des de la Rambla Just Oliveres fins a la Riera Blanca, no podia estar-me de pensar si Süskind hauria escrit el mateix pròleg en cas de viure aquest estiu en un casa del carrer Enric Prat de la Riba o del carrer de Santa Eulàlia. Al llarg de tot aquest eix viari, en efecte, la sentor s'enganxa de mala manera. Com que a la fi, hom s'acostuma, ja tan sols fan pudor les sorgències més directes.
No sabem a que és degut aquest "perfum". Algú podria pensar en les obres d'accés de l'AVE. Un dels punts negres de les sorgències tel·lúriques coincideix precisament amb el pont de Santa Eulàlia, molt a prop per on el Tren d'Alta Velocitat ha de fer-se camí Barcelona endins.
Veure les obres del TAV Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona, amb perfum o sense perfum, és un espectacle que mou a la reflexió. Per què obrir una nova via quan encara hi ha tant per fer en les vies existents (del metro, del carrilet, de la renfe)? Per què fer entrar el TAV a Barcelona quan el podrien deixar a El Prat? Aquesta darrera qüestió és maliciosa, ja que el TAV ha creuar Barcelona per continuar el seu camí... Un camí que s'aturarà a Figueres o a Perpinyà per molts anys, perquè quan connecti amb Tolosa o Montpeller la teletransportació haurà fets obsolets els mitjans de transport newtonians.
El TAV ha de creuar Barcelona, doncs. Ho farà a una velocitat discreta, ens diuen. Però sempre serà més segur anar del Prat a la Sagrera en un TAV esdevingut TBV, que no provar de fer el trajecte per 'rodalies'. Si no fos pels preus (i pels previsibles revisors) el TAV esdevindria una alternativa en la connexió del Prat i de l'Hospitalet amb Barcelona.
Però és just culpar el TAV de les ferums? Han irritat les obres als déus del subsòl? Des de l'Ajuntament se'ns dirà que la pudor és una constant de cada estiu. Que la culpa la té el fet que no plogui, que la sequera impedeix que es retin les clavegueres, que, en definitiva, és el canvi climàtic el responsable. També la culpa podria atribuir-se als veïns, malfactors que incompleixen reiteradament els horaris de deposició de la brossa als contenidors (i això, en el cas, no tan majoritari com sembla, que la hi deposin). També ens aclararien, aquestes mateixes fonts governamentals, que no hi ha perill per a la salut pública i que les molèsties es poden superar simplement amb ús d'ambientadors i de perfums. I vés per on, així tornem a la novel·la de Süskind, i ens hi quedem.
- Mapa de l'àrea.
En veure els cartellets que anunciaven l'exhibició de cinema 'a la fresca', tot caminant des de la Rambla Just Oliveres fins a la Riera Blanca, no podia estar-me de pensar si Süskind hauria escrit el mateix pròleg en cas de viure aquest estiu en un casa del carrer Enric Prat de la Riba o del carrer de Santa Eulàlia. Al llarg de tot aquest eix viari, en efecte, la sentor s'enganxa de mala manera. Com que a la fi, hom s'acostuma, ja tan sols fan pudor les sorgències més directes.
No sabem a que és degut aquest "perfum". Algú podria pensar en les obres d'accés de l'AVE. Un dels punts negres de les sorgències tel·lúriques coincideix precisament amb el pont de Santa Eulàlia, molt a prop per on el Tren d'Alta Velocitat ha de fer-se camí Barcelona endins.
Veure les obres del TAV Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona, amb perfum o sense perfum, és un espectacle que mou a la reflexió. Per què obrir una nova via quan encara hi ha tant per fer en les vies existents (del metro, del carrilet, de la renfe)? Per què fer entrar el TAV a Barcelona quan el podrien deixar a El Prat? Aquesta darrera qüestió és maliciosa, ja que el TAV ha creuar Barcelona per continuar el seu camí... Un camí que s'aturarà a Figueres o a Perpinyà per molts anys, perquè quan connecti amb Tolosa o Montpeller la teletransportació haurà fets obsolets els mitjans de transport newtonians.
El TAV ha de creuar Barcelona, doncs. Ho farà a una velocitat discreta, ens diuen. Però sempre serà més segur anar del Prat a la Sagrera en un TAV esdevingut TBV, que no provar de fer el trajecte per 'rodalies'. Si no fos pels preus (i pels previsibles revisors) el TAV esdevindria una alternativa en la connexió del Prat i de l'Hospitalet amb Barcelona.
Però és just culpar el TAV de les ferums? Han irritat les obres als déus del subsòl? Des de l'Ajuntament se'ns dirà que la pudor és una constant de cada estiu. Que la culpa la té el fet que no plogui, que la sequera impedeix que es retin les clavegueres, que, en definitiva, és el canvi climàtic el responsable. També la culpa podria atribuir-se als veïns, malfactors que incompleixen reiteradament els horaris de deposició de la brossa als contenidors (i això, en el cas, no tan majoritari com sembla, que la hi deposin). També ens aclararien, aquestes mateixes fonts governamentals, que no hi ha perill per a la salut pública i que les molèsties es poden superar simplement amb ús d'ambientadors i de perfums. I vés per on, així tornem a la novel·la de Süskind, i ens hi quedem.
- Mapa de l'àrea.
dijous, 26 de juliol del 2007
Dues odes de Píndar i la impugnació de la veracitat dels mites homèrics
En parlar de la diferenciació del mite i del logos en la Grècia clàssica, Luther Martin (Hellenistic Religion, 1987) es remunta a Píndar. Cita dos passatges de les odes del poeta tebà on es relativitza la veracitat dels mites recollits i difosos pels poetes. És evident que serà després de Píndar que s'establirà la diferència entre el mite i la història antiga, i entre les explicacions mítiques del cosmos i les explicacions lògiques que hi contraposaran els filòsofs naturalistes.
Però aturem-nos en Píndar. Píndar va nèixer durant la 64a Olimpíada (522 a.n.e.), a Cinoscèfals (Beòcia) i va morir a Argos durant la 84a Olimpíada (443 a.n.e.), a l'edat de 81 anys. Vinculat especialment a Tebes, se'l compta entre els poetes lírics. Si bé va escriure poemes de diferents gèneres, els més coneguts i els que s'han transmès de forma íntegra són les epinícies, odes dedicades a vencedors dels jocs panhelènics (olimpíades, nemees, ístimcs i pítics). Una epinícia és un homenatge a un vencedor d'una prova esportiva (corredors, llençadors, lluitadors, propietaris de cavalls, etc.), però no és un poema esportiu. Del vencedor, Píndar refereix el llinatge i la pàtria, i això dóna peu a relatar fets mítics relacionats amb un o amb l'altra. I, més que el relat, és l'estil, el ritme, les figures, l'apel·lació a sentiments nobles, allò que constitueix el veritable homenatge de Píndar al vencedor.
De les epinícies de Píndar, hi havia registrats a la Biblioteca d'Alexandria quatre llibres, corresponents a les epinícies olímpiques, pítiques, nemees i ístimiques.
El rumor dels mortals i les fàbules mentideres
El primer fragment que cita Martin són els bordons 28 i 29 de la primera epínicia olímpica que Píndar dedicà a Hieró de Siracusa. Hieró, home fort de la ciutat greco-siciliana, va vèncer, a través del seu cavall Ferenic, en la 76a Olimpíada.
Aquests dos bordons pertanyen a l'epode que segueix les primeres estrofa i antístrofa del poema. Píndar lloa Hieró, i ho fa a través del lligam mític que Siracusa té amb Pèlop. De Pèlop, els poetes antics narren com el seu pare, Tàntal, el va sacrificar i el va servir enganyosament com a plat als déus. Píndar s'estima més dir de Tàntal "coses contràries als meus predecessors". Per fer-ho argumenta:
ἦ θαυματὰ πολλά, καί πού τι καὶ βροτῶν φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγονδεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις* ἐξαπατῶντι μῦθοι
(28)Sí, és cert que hi ha moltes meravelles, però de vegades també el rumor dels mortals va més enllà del relat verídic.
(29)Enganyen del tot les fàbules teixides de diverses mentides
La dolça paraula d'Homer
L'altre bordó citat per Martin és el 23 de l'epinícia nemea dedicada al jove Sògenes d'Egina, vencedor del Pentatló (485 a.n.e.). El fil conductor del poema és la pàtria del vencedor Egina, "la dels Eàcides". I entre els Eàcides qui de més honor que Àjax, el fill de Telamó. Àjax mor suïcidat, després d'haver tornat orat en haver perdut una partida de daus amb Odisseu per veure qui s'havia de quedar les armes del recentment traspassat Aquil·les. Homer, a l'Odissea, relata el fet de passada i ho fa des del punt de vista d'Odisseu. Píndar té un retret important per Homer: l'amoralitat que suposa narrar neutralment el reguitzell d'enganyifes i mitges veritats que Odisseu fa tant en els fets narrats a la Ilíada com a l'Odissea. Però, en fer-ho, Píndar ha de qüestionar també la veracitat d'Homer per arribar a la conclusió que el valor que prima en els poetes èpics és la bellesa del relat i no la historicitat (després hom dirà e se non é vero é ben trovato). Així tenim el bordó que fa:
σεμνὸν ἔπεστί τι: σοφία δὲ κλέπτει παράγοισα μύθοις: τυφλὸν δ' ἔχει
(23)[Homer] el fa sublim [a Odisseu]: la saviesa enganya quan sedueix amb rondalles: i encega
No se sap si es refereix a la "sofía" d'Odisseu o a la d'Homer. La primera va enganyar Àjax i el va conduir al suïcidi. La segona segella damunt l'heroi eginenc l'estigma de la intemperància i la bogeria. Una com altra mereixen la censura de Píndar.
---
Píndar, en definitiva, no arribarà a llençar els mites antics al cubell de les fantasies. Al capdavall és en els poemes èpics dels "segles foscos" on Píndar treu inspiració, per parlar de ciutats i de llinatges. Ho fa, però, amb esperit crític i amb conviccions morals. El canibalisme diví i les ensarronades odissaiques no fan per l'aristòcrata beoci.
Però aturem-nos en Píndar. Píndar va nèixer durant la 64a Olimpíada (522 a.n.e.), a Cinoscèfals (Beòcia) i va morir a Argos durant la 84a Olimpíada (443 a.n.e.), a l'edat de 81 anys. Vinculat especialment a Tebes, se'l compta entre els poetes lírics. Si bé va escriure poemes de diferents gèneres, els més coneguts i els que s'han transmès de forma íntegra són les epinícies, odes dedicades a vencedors dels jocs panhelènics (olimpíades, nemees, ístimcs i pítics). Una epinícia és un homenatge a un vencedor d'una prova esportiva (corredors, llençadors, lluitadors, propietaris de cavalls, etc.), però no és un poema esportiu. Del vencedor, Píndar refereix el llinatge i la pàtria, i això dóna peu a relatar fets mítics relacionats amb un o amb l'altra. I, més que el relat, és l'estil, el ritme, les figures, l'apel·lació a sentiments nobles, allò que constitueix el veritable homenatge de Píndar al vencedor.
De les epinícies de Píndar, hi havia registrats a la Biblioteca d'Alexandria quatre llibres, corresponents a les epinícies olímpiques, pítiques, nemees i ístimiques.
El rumor dels mortals i les fàbules mentideres
El primer fragment que cita Martin són els bordons 28 i 29 de la primera epínicia olímpica que Píndar dedicà a Hieró de Siracusa. Hieró, home fort de la ciutat greco-siciliana, va vèncer, a través del seu cavall Ferenic, en la 76a Olimpíada.
Aquests dos bordons pertanyen a l'epode que segueix les primeres estrofa i antístrofa del poema. Píndar lloa Hieró, i ho fa a través del lligam mític que Siracusa té amb Pèlop. De Pèlop, els poetes antics narren com el seu pare, Tàntal, el va sacrificar i el va servir enganyosament com a plat als déus. Píndar s'estima més dir de Tàntal "coses contràries als meus predecessors". Per fer-ho argumenta:
ἦ θαυματὰ πολλά, καί πού τι καὶ βροτῶν φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγονδεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις* ἐξαπατῶντι μῦθοι
(28)Sí, és cert que hi ha moltes meravelles, però de vegades també el rumor dels mortals va més enllà del relat verídic.
(29)Enganyen del tot les fàbules teixides de diverses mentides
La dolça paraula d'Homer
L'altre bordó citat per Martin és el 23 de l'epinícia nemea dedicada al jove Sògenes d'Egina, vencedor del Pentatló (485 a.n.e.). El fil conductor del poema és la pàtria del vencedor Egina, "la dels Eàcides". I entre els Eàcides qui de més honor que Àjax, el fill de Telamó. Àjax mor suïcidat, després d'haver tornat orat en haver perdut una partida de daus amb Odisseu per veure qui s'havia de quedar les armes del recentment traspassat Aquil·les. Homer, a l'Odissea, relata el fet de passada i ho fa des del punt de vista d'Odisseu. Píndar té un retret important per Homer: l'amoralitat que suposa narrar neutralment el reguitzell d'enganyifes i mitges veritats que Odisseu fa tant en els fets narrats a la Ilíada com a l'Odissea. Però, en fer-ho, Píndar ha de qüestionar també la veracitat d'Homer per arribar a la conclusió que el valor que prima en els poetes èpics és la bellesa del relat i no la historicitat (després hom dirà e se non é vero é ben trovato). Així tenim el bordó que fa:
σεμνὸν ἔπεστί τι: σοφία δὲ κλέπτει παράγοισα μύθοις: τυφλὸν δ' ἔχει
(23)[Homer] el fa sublim [a Odisseu]: la saviesa enganya quan sedueix amb rondalles: i encega
No se sap si es refereix a la "sofía" d'Odisseu o a la d'Homer. La primera va enganyar Àjax i el va conduir al suïcidi. La segona segella damunt l'heroi eginenc l'estigma de la intemperància i la bogeria. Una com altra mereixen la censura de Píndar.
---
Píndar, en definitiva, no arribarà a llençar els mites antics al cubell de les fantasies. Al capdavall és en els poemes èpics dels "segles foscos" on Píndar treu inspiració, per parlar de ciutats i de llinatges. Ho fa, però, amb esperit crític i amb conviccions morals. El canibalisme diví i les ensarronades odissaiques no fan per l'aristòcrata beoci.
dimarts, 24 de juliol del 2007
L'apagada continua una segona nit per 30.000 barcelonins
L'apagada del 23 de juliol va afectar uns 300.000 ciutadans del Barcelonès. Però els sectors més castigats es troben a l'Eixample. Un total de 30.000 barcelonins continuaran sense llum durant aquesta nit.
- Especial de Vilaweb.
I la nit del 25 al 26 de juliol encara hi ha 10.000 barcelonins sense llum. Les protestes del 24 i el 25 de juliol han mobilitzat sobretot petits comerciants al matí i veïns al vespre. El blanc de les protestes ha estat fonamentalment Fecsa, a la que s'acusa de tractar els usuaris barcelonins com un "mercat captiu" per alimentar aventures empresarials.
- Especial de Vilaweb.
I la nit del 25 al 26 de juliol encara hi ha 10.000 barcelonins sense llum. Les protestes del 24 i el 25 de juliol han mobilitzat sobretot petits comerciants al matí i veïns al vespre. El blanc de les protestes ha estat fonamentalment Fecsa, a la que s'acusa de tractar els usuaris barcelonins com un "mercat captiu" per alimentar aventures empresarials.
divendres, 20 de juliol del 2007
Juan del Olmo amenaça amb la presó un dibuixant de 'El Jueves'
La BBC informa del terrabastall que la censura espanyola ha organitzat contra el setmanari satíric en llengua espanyola 'El Jueves'. El jutge Juan del Olmo ha ordenat la captura de tots els exemplars del darrer número de 'El Jueves' que mostren en portada una caricatura dels "prínceps d'Astúries en acte marital". La portada ironitzava amb les propostes "natalistes" del govern Zapatero, que havia promès un ajut (molt condicionat i complicadíssim d'aconseguir) de 2.500 € per cada nou naixement o adopció.
La figura del Rei i la Casa Real en l'engranatge de la versió reformada del règim del 18 de juliol és central. El rei Juan Carlos marca la continuïtat del franquisme 1.0 amb el franquisme 2.0. Ja en el seu testament polític Franco havia deixat clar que hom podia renunciar a tot (vet ací la solidesa dels 'principios fundamentales del régimen') sempre que quedés garantida la unitat d'Espanya (traduïm: la subjecció de Catalunya a l'estat espanyol). La continuïtat dinàstica de la "espúria raza de los Borbones" té un significat simbòlic inqüestionable i té l'apreci incondicional del botifleram catalanesc.
La portada de 'El Jueves' constitueix un desafiament a la figura "irresponsable" del Rei i del seu 'hereu'. I alhora és un escarni al populisme buit i trampós de Zapatero.
Per Juan del Olmo, teledirigit des de la Moncloa i/o la Zarzuela, la caricatura 'ataca l'honor i la dignitat de les persones representades'. Uns arguments esgrimits, recordem-ho, per l'islamisme quan va haver-hi tot aquell afer sobre les caricatures del suposar fundador de la religió musulmana.
A la revista 'El Jueves' se la pot acusar de moltes coses. És evident que forma part de l'engranatge cultural de l'opressió nacional contra Catalunya. També se la pot acusar d'un gust dubtosíssim i de vehicular sovint missatges purament reaccionaris i/o que freguen el feixisme. Però res d'aquestes acusacions justifica que, en un context de 'normalitat' com el que, per bé o per mal, vivim, se segrestin publicacions o s'amenaci amb la presó a caricaturistes. I encara menys que aquesta persecució vagi a càrrec d'assalariats del social-totalitarisme de Zapatero o dels censuradors implacables que envolten al "sucesor a título de rey".
Del Olmo ha exigit la identificació del caricaturista (com si no fos prou clar, però és que, és clar, aquests censors volen a més aconseguir la traïció de la redacció de 'El Jueves'). L'amenaça amb la presó ja que en l'estat espanyol hi ha una llei especial que castiga amb dos anys de presó les injúries a la família reial.
La figura del Rei i la Casa Real en l'engranatge de la versió reformada del règim del 18 de juliol és central. El rei Juan Carlos marca la continuïtat del franquisme 1.0 amb el franquisme 2.0. Ja en el seu testament polític Franco havia deixat clar que hom podia renunciar a tot (vet ací la solidesa dels 'principios fundamentales del régimen') sempre que quedés garantida la unitat d'Espanya (traduïm: la subjecció de Catalunya a l'estat espanyol). La continuïtat dinàstica de la "espúria raza de los Borbones" té un significat simbòlic inqüestionable i té l'apreci incondicional del botifleram catalanesc.
La portada de 'El Jueves' constitueix un desafiament a la figura "irresponsable" del Rei i del seu 'hereu'. I alhora és un escarni al populisme buit i trampós de Zapatero.
Per Juan del Olmo, teledirigit des de la Moncloa i/o la Zarzuela, la caricatura 'ataca l'honor i la dignitat de les persones representades'. Uns arguments esgrimits, recordem-ho, per l'islamisme quan va haver-hi tot aquell afer sobre les caricatures del suposar fundador de la religió musulmana.
A la revista 'El Jueves' se la pot acusar de moltes coses. És evident que forma part de l'engranatge cultural de l'opressió nacional contra Catalunya. També se la pot acusar d'un gust dubtosíssim i de vehicular sovint missatges purament reaccionaris i/o que freguen el feixisme. Però res d'aquestes acusacions justifica que, en un context de 'normalitat' com el que, per bé o per mal, vivim, se segrestin publicacions o s'amenaci amb la presó a caricaturistes. I encara menys que aquesta persecució vagi a càrrec d'assalariats del social-totalitarisme de Zapatero o dels censuradors implacables que envolten al "sucesor a título de rey".
Del Olmo ha exigit la identificació del caricaturista (com si no fos prou clar, però és que, és clar, aquests censors volen a més aconseguir la traïció de la redacció de 'El Jueves'). L'amenaça amb la presó ja que en l'estat espanyol hi ha una llei especial que castiga amb dos anys de presó les injúries a la família reial.
David Lassman, autor de 'Pride and prejudice', una obra realment original i d'interessant lectura, però refusada
Jorge Luís Borges explora a 'Pierre Menard, autor del Quijote' el paper de l'autor i del seu context històric i social en la crítica literària. Menard, que amb prou feines escriu "els capítols novè i trenta-vuitè de la primera part de Dom Quixot i d'un fragment del capítol vint-i-dos", tenia en ment la (re)construcció literal de l'obra de Miguel de Cervantes. Menard cerca la completa identificació amb l'autor castellà. La (re)producció del text pot jutjar-se com una simple repetició? Pot valorar-se igualment un text idèntic quan hi ha tanta disparitat entre els autors? Cervantes escriu en la pròpia llengua, Menard en una d'estrangera. Cervantes ambienta els capítols en la seva pròpia època, Menard en una de pretèrita. Cervantes fa una paròdia de les novel·les de cavalleries, mentre Menard cerca un objectiu d'homenatge literari.
David Lassman s'ha convertit en un segon Menard. I no ho ha fet motivat per un text recòndit del proto-romàntic Novalis. Ho ha fet motivat per l'orgull ferit d'un autor rebutjat. Lassman, als seus 43 anys, mai no ha publicat res. L'escriptor incomprès de Bath havia vist refusada la seva novel·la per una cadena ben completa d'editors. Se l'havien llegida abans de refusar-la? De quins coneixements literaris gaudien 'referees' i 'literary agents'?
Com a revenja, Lassman va repicar fragments sencers de tres novel·les de Jane Austen: Pride and Prejudice, Northanger Abbey i Persuasion. Va canviar, això sí, i a diferència de Menard, el noms dels personatges. El text en conjunt fou dividit en dues seccions, sota l'encapçalament de "els dos primers capítols de 'First Impressions' de Alison Laydee".
Quines foren les primeres impressions dels qui havien de jutjar la qualitat de l'obra de "A. Laydee"? S'adonarien que "A. Laydee" era un joc amb "A Lady", signatura anònima de Jane Austen que apareix en les seves primeres creacions literàries?
Del total de 18 individus que revisaren l'obra:
- El responsable de Penguin no va captar gens l'ensarronada. Va trametre una nota a Lassman, on descrivia l'obra com a "realment original i d'interessant lectura", però de totes formes la refusaven. Curiosament la darrera reedició de "Pride and prejudice" de Penguin és del 2006.
- Uns altres 14 o no respongueren o ho feren en termes més discrets. Cap no es decidí a publicar la refosa austeniana.
- El responsable de Bloomsbury va rebre un text de 'Northanger Abbey', retitulat 'Susan'. Sense més explicacions declarava en la resposta: "no crec que el llibre sigui adient per la nostra llista"
- L'agent literari Christopher Little, representant, entre d'altres, de JK Rowling (l'autora de la saga de Harry Potter), va rebre el text. Es declarà "desconfiat de presentar aquest material a cap editor".
- Alex Bowler, editor adjunt de Jonathan Cape, sí que se'n va adonar. La seva resposta: "Gràcies per enviar-nos els primers dos capítols de 'Primeres impressions'. Us suggeresc que us adreçau al vostre exemplar de 'Pride and Prejudice', que endevino que viu en estreta proximitat a la vostra màquina d'escriure, i assegureu-vos que les vostres pàgines inicials no emulen massa estretament l'inici del llibre".
Bowler comet l'error que el narrador borgesià atribuïa als crítics superficial de l'obra oculta de Menard. Efectivament, Austen-Lassman, d'acord amb els paràmetres del món editorial anglès, no és un autor publicable. No té res a veure amb la Jane Austen de les dues primeres dècades del segle XIX, tan propera a la sensibilitat i els gustos literaris del públic culte de les darreres dècades del XIX i primeres del XX.
David Lassman s'ha convertit en un segon Menard. I no ho ha fet motivat per un text recòndit del proto-romàntic Novalis. Ho ha fet motivat per l'orgull ferit d'un autor rebutjat. Lassman, als seus 43 anys, mai no ha publicat res. L'escriptor incomprès de Bath havia vist refusada la seva novel·la per una cadena ben completa d'editors. Se l'havien llegida abans de refusar-la? De quins coneixements literaris gaudien 'referees' i 'literary agents'?
Com a revenja, Lassman va repicar fragments sencers de tres novel·les de Jane Austen: Pride and Prejudice, Northanger Abbey i Persuasion. Va canviar, això sí, i a diferència de Menard, el noms dels personatges. El text en conjunt fou dividit en dues seccions, sota l'encapçalament de "els dos primers capítols de 'First Impressions' de Alison Laydee".
Quines foren les primeres impressions dels qui havien de jutjar la qualitat de l'obra de "A. Laydee"? S'adonarien que "A. Laydee" era un joc amb "A Lady", signatura anònima de Jane Austen que apareix en les seves primeres creacions literàries?
Del total de 18 individus que revisaren l'obra:
- El responsable de Penguin no va captar gens l'ensarronada. Va trametre una nota a Lassman, on descrivia l'obra com a "realment original i d'interessant lectura", però de totes formes la refusaven. Curiosament la darrera reedició de "Pride and prejudice" de Penguin és del 2006.
- Uns altres 14 o no respongueren o ho feren en termes més discrets. Cap no es decidí a publicar la refosa austeniana.
- El responsable de Bloomsbury va rebre un text de 'Northanger Abbey', retitulat 'Susan'. Sense més explicacions declarava en la resposta: "no crec que el llibre sigui adient per la nostra llista"
- L'agent literari Christopher Little, representant, entre d'altres, de JK Rowling (l'autora de la saga de Harry Potter), va rebre el text. Es declarà "desconfiat de presentar aquest material a cap editor".
- Alex Bowler, editor adjunt de Jonathan Cape, sí que se'n va adonar. La seva resposta: "Gràcies per enviar-nos els primers dos capítols de 'Primeres impressions'. Us suggeresc que us adreçau al vostre exemplar de 'Pride and Prejudice', que endevino que viu en estreta proximitat a la vostra màquina d'escriure, i assegureu-vos que les vostres pàgines inicials no emulen massa estretament l'inici del llibre".
Bowler comet l'error que el narrador borgesià atribuïa als crítics superficial de l'obra oculta de Menard. Efectivament, Austen-Lassman, d'acord amb els paràmetres del món editorial anglès, no és un autor publicable. No té res a veure amb la Jane Austen de les dues primeres dècades del segle XIX, tan propera a la sensibilitat i els gustos literaris del públic culte de les darreres dècades del XIX i primeres del XX.
dimecres, 18 de juliol del 2007
Els fets del 9 de juliol del 1558
Entre el 9 i el 15 de juliol del 1558, una flota otomana va atacar Menorca i, especialment, Ciutadella i la meitat occidental de l'illa. Entre captius i morts, l'illa va perdre gairebé la meitat de la seva població. El 1558 seria recordat com "S'Any de Sa Desgràcia".
El Projecte 9 de Juliol, impulsat pel blog "Es Poblat d'en Talaiòtic", vol aprofundir en la veritat històrica rera aquelles jornades. La flota no era una flota corsària sinó una flota oficial otomana. Testimonis de l'època parlen també del paper de França en aquella desfeta, aliada com era de l'Imperi Turc. La impotència de Mallorca, Barcelona o, en general, de la monarquia de Felip II (I de Menorca), per assistir Menorca és un altre factor descurat per la història oficial. Com ho és també la resistència popular contra els turcs, que aconseguí alguna èxit parcial però que, malauradament, no va poder evitar la desfeta.
El Projecte 9 de Juliol, impulsat pel blog "Es Poblat d'en Talaiòtic", vol aprofundir en la veritat històrica rera aquelles jornades. La flota no era una flota corsària sinó una flota oficial otomana. Testimonis de l'època parlen també del paper de França en aquella desfeta, aliada com era de l'Imperi Turc. La impotència de Mallorca, Barcelona o, en general, de la monarquia de Felip II (I de Menorca), per assistir Menorca és un altre factor descurat per la història oficial. Com ho és també la resistència popular contra els turcs, que aconseguí alguna èxit parcial però que, malauradament, no va poder evitar la desfeta.
dilluns, 16 de juliol del 2007
La catàstrofe ecològica d'Eivissa
L'abast del vessament de combustible del 'Don Pedro' creix per moments. O potser és que l'evidència fa que els silencis sobre l'abast d'aquesta catàstrofe ecològica condueix a reconèixer paulatinament l'impacte. El vessament ha afectat les platges de Bossa, ses Figueretes i de Talamanca, que han restat tancades aquest cap de setmana. Sembla, però, que en els propers dies ja es reobriran.
També hi ha preocupació per si el vessament afecta el Parc Natural de Ses Salines. De moment, el vessament ja ha arribat a l'entorn marí del Parc Natural, si bé no hauria creuat les barreres de contenció.
De mentres, a banda de la feina de neteja de plagues i de seguiment de les taques de fuel, hi ha les obres de segellament del buc enfonsat.
Els accidents són accidents. Però la gestió dels accidents no ho hauria de ser. D'altra banda, la crítica no hauria de dependre del color del govern insular, autonòmic o estatal, més encara quan aquest color és el color monocolor del PSOE i partits satèl·lits. Davant de cada vessament, la premsa oficial de banda i banda sembla demanar-se primer que res: els que manen allà (hi tenen competència) són dels nostres o dels altres?
Per això resulta una excepció l'actitud del GOB, que ha manifestat com a punts reivindicatius:
També hi ha preocupació per si el vessament afecta el Parc Natural de Ses Salines. De moment, el vessament ja ha arribat a l'entorn marí del Parc Natural, si bé no hauria creuat les barreres de contenció.
De mentres, a banda de la feina de neteja de plagues i de seguiment de les taques de fuel, hi ha les obres de segellament del buc enfonsat.
Els accidents són accidents. Però la gestió dels accidents no ho hauria de ser. D'altra banda, la crítica no hauria de dependre del color del govern insular, autonòmic o estatal, més encara quan aquest color és el color monocolor del PSOE i partits satèl·lits. Davant de cada vessament, la premsa oficial de banda i banda sembla demanar-se primer que res: els que manen allà (hi tenen competència) són dels nostres o dels altres?
Per això resulta una excepció l'actitud del GOB, que ha manifestat com a punts reivindicatius:
- Mesures de prevenció i mitjans d´actuació immediata per a accidents marítims.
- La investigació de les causes i de les circumstàncies que envolten aquest accident, per tal de determinar l´assumpció de responsabilitats i les possibles sancions.
- El compliment de la normativa marítima pel que fa al trànsit de vaixells de mercaderies.
- La defensa dels valors ambientals de la zona afectada, en especial el fons marí que acull valors naturalístics protegits a nivell europeu, com és el cas de les praderies de Posidonia oceanica. Cal recordar que el punt d´enfonsament del vaixell es troba al límit del Parc Natural de Ses Salines d´Eivissa i Formentera, i de la praderia declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Aquests motius agreugen la responsabilitat de l´accident, que podria ser considerat delicte ecològic.
- Que es promogui l´elaboració d´un Pla Integral de la Costa, que reguli els usos i la capacitat de càrrega de les costes de les Illes Balears.
- Que es descartin els projectes d´ampliació dels ports d´Eivissa, Palma i La Savina.
dijous, 12 de juliol del 2007
Per què Déu no va aconseguir mai plaça en cap universitat?
- Perquè tan sols ha fet una publicació d'importància
- I era escrita en hebreu
- i sense referències
- No la va publicar en una revista amb revisió prèvia.
- Alguns fins i tot dubten que l'escrigués ell mateix.
- Potser sí que va crear el món, però què ha fet de llavors ençà?
- Els seus treballs de cooperació han estat força limitats.
- La comunitat científica l'ha ballat magrar per replicar els seus resultats.
- Mai no va sol·licitar al comitè ètic permís per emprar subjectes humans.
- Quan un experiment anava de mal borràs, provava de tapar-ho ofegant els subjectes.
- Quan els subjectes no es comportaven tal com era previst, els esborrava de la mostra.
- Rarament anava a classe, i es limitava a dir els estudiants que llegissin el llibre.
- Alguns diuen que feia fer la classe al seu fill.
- Va expulsar els seus dos primers estudiants per aprendre massa.
- Malgrat que tan sols hi havia deu requeriments, la majoria d'estudiants suspenien els seus exàmens.
- Les seves hores de visita eren infreqüents i habitualment les feia al damunt d'una muntanya.
- I era escrita en hebreu
- i sense referències
- No la va publicar en una revista amb revisió prèvia.
- Alguns fins i tot dubten que l'escrigués ell mateix.
- Potser sí que va crear el món, però què ha fet de llavors ençà?
- Els seus treballs de cooperació han estat força limitats.
- La comunitat científica l'ha ballat magrar per replicar els seus resultats.
- Mai no va sol·licitar al comitè ètic permís per emprar subjectes humans.
- Quan un experiment anava de mal borràs, provava de tapar-ho ofegant els subjectes.
- Quan els subjectes no es comportaven tal com era previst, els esborrava de la mostra.
- Rarament anava a classe, i es limitava a dir els estudiants que llegissin el llibre.
- Alguns diuen que feia fer la classe al seu fill.
- Va expulsar els seus dos primers estudiants per aprendre massa.
- Malgrat que tan sols hi havia deu requeriments, la majoria d'estudiants suspenien els seus exàmens.
- Les seves hores de visita eren infreqüents i habitualment les feia al damunt d'una muntanya.
dimecres, 4 de juliol del 2007
La nació de Garibaldi
Avui Giuseppe Garibaldi fa 200 anys. Recordat per uns com el lluitador de la "unificació italiana" i per d'altres com l'idealista manipulat per Cavour, la biografia de Garibaldi va molt més enllà de la visió estereotipada que l'estat italià, abans, durant i després del feixisme, n'ha volgut donar.
Garibaldi va nèixer doncs el 4 de juliol del 1807. Feia llavors 21 anys de la Declaració d'Independència de les colònies nord-americanes. Garibaldi neix a Niça, fill d'una família de mercaders, abocada a la mar. Niça en aquella època formava part de l'Imperi Francès. El 1792 s'havia produït la darrera annexió a França, fruit de les guerres de coalició que la França revolucionària va protagonitzar contra els estats monàrquics. Fet i fet, Niça, ciutat de parla occitana (però amb una llengua niçarda de forta personalitat pròpia), havia estat vinculada al Casal de Savoia des del segle XIV, tot i servant les darreres institucions comunals fins el 1775.
La caiguda de l'Imperi Napoleònic, suposa la restauració del Casal de Savoia com a Reis de Sardenya, i la reincorporació del Comtat Niçard al Regne de Sardenya-Piemont. És en el marc d'aquest estat i de la seva legislació que Giuseppe Garibaldi esdevé capità de la marina mercant als 25 anys.
Fou la primavera següent, com a capità del Clorinda, amb un carregament de taronges destinades al port rus de Taganrog (mar d'Azov), on va trobar-se en aquesta localitat a un compatriota, Giovanni Battista Cuneo, d'Oneglia (Ligúria). Cuneo era un refugiat polític, membre de "La Giovine Italia", l'organització fundada per Giuseppe Mazzini, que propugnava una república italiana unificada, liberal i progressista. Bona part de l'agitació de "La Giovine Italia" se centrava a combatre la presència austríaca en el Regne Lombard-Venet i en d'altres estats del nord d'Itàlia. Però l'absolutisme dels Savoia també rebia. Garibaldi se'n va fer, i el novembre del 1833 va conèixer personalment Mazzini, exiliat a Ginebra. També en aquesta època ingressa en els carbonari, societat d'inspiració masònica però decididament implicada en l'activitat revolucionària. El febrer del 1834 participa activament en una insurrecció al Piemont. Fallida, Garibaldi fuig a Marsella, mentre un tribunal de Genova el condemna a mort en rebel•lia.
De Marsella pren un vaixell cap a Tunis, i d'allà va al Brasil. No optarà, però, per la vida d'exiliat, i aviat prendrà partit en la lluita revolucionària del país. S'havia proclamat la independència de la República de Rio Grande do Sul, en lluita contra l'emperador del Brasil. L'exèrcit republicà consistia en gaúchos i eren coneguts despectivament com a farrapos per les forces imperials. Garibaldi participà en les operacions destinades a aconseguir la proclamació de la República de Santa Catarina. Fou en el curs d'aquestes operacions que conegué a Anita Ribeiro da Silva, que abandonà el seu home per esdevindre la companya de Garibaldi l'octubre del 1839. A partir del 1840 la causa dels farrapos entra en declivi.
El 1841 Garibaldi i la seva família (Menotti havia nascut el 1840, i el seguirien Rosita, Teresita i Ricciotti, entre el 1843 i el 1847) passaven a Montevideo, capital de la República Oriental d'Uruguai. La independència d'Uruguai era amenaçada pel dictador argentí Juan Manuel de Rosas, al qual havia recorregut l'antic dictador uruguaià Manuel Oribe. Garibaldi contribuí a la lluita amb la creació d'una Legione Italiana, i comandant la flota uruguaia. Aquesta legió italo-uruguaiana fou la primera que portà les camicie rosse.
Mentre Garibaldi participava en la defensa de Montevideo i en la lluita contra les diferents ofensives argentines, seguia els esdeveniments italians. En mig de l'onada reaccionària que havia seguit el cicle revolucionari del 1830-1834, hi havia poques esperances a les quals aferrar-se. Quan, el 1846, Giovanni Maria Mastai-Ferretti, de 54 anys i amb fama de liberal, era elegit papa com a Pius IX, no hi mancà qui considerà que aquest papa podia jugar un paper nuclear en la futura unificació d'Itàlia i en l'expulsió dels austríacs. El mateix Garibaldi, malgrat les seves posicions personals sobre la religió i l'església, no dubtava en mostrar-se favorable a un moviment nacional de redempció dirigit pel Papa i s'oferia al mateix nunci a Rio de Janeiro per si podien ésser útils els seus serveis militars.
El gener del 1848 comença un nou cicle revolucionari a Europa. De primer, Palermo s'aixeca contra el domini dels Borbons del Regne de Dues Sicílies. Garibaldi i la seva família, conjuntament amb 60 membres de la Legione, decideixen fer cap a Itàlia. Garibaldi provà de posar-se al servei del rei Carlo Alberto de Sardenya, qui, al capdavall, era de tendència constitucional. Davant de la passivitat del monarca piemontès, Garibaldi i els seus marxen cap a Lombardia i es posen al servei del Govern Provisional de Milà. També a Venècia i a les principals ciutats del Regne Lombard-Vènet hi havia hagut aixecament anti-habsburguesos. A Parma, el duc Carles II de Borbó era expulsat. El Gran Duc de Toscana es veia obligat a declarar la guerra a Àustria. Davant del panorama, Carlo Alberto encapçalà la coalició anti-austracista, i deixà fora de combat al Papa (que ja ha demostrat clarament fins on arriba el seu tarannà liberal) i al Regne de Dues Sicílies.
La revolució prenia força a Roma, i el febrer del 1849 es proclamava una República Romana. El Papa restava a Gaeta, sota la protecció del Regne de Dues Sicílies. Al nord, la guerra es girava contra Piemont, i Àustria recuperà els territoris perduts. Carlo Alberto va haver d'abdicar en favor del seu fill, Vittorio Emmanuele, i el Piemont va haver de pagar una forta indemnització de guerra a Àustria. Després de la derrota piemontesa, la legió garibaldina marxà a Roma a defensar la república contra la intervenció forastera.
El mes de juny la República Romana queia sota el setge de tropes franceses i napolitanes. En el decurs de la retirada dels garibaldins, moriria Anita, prop de Ràvena. Els garibaldins ja no tan sols restarien decebuts per sempre de l'atitud del Papa Pius IX, sinó també del caràcter de la República Francesa que l'any anterior havia substituït la monarquia orleanista però que continuava la política interferidora en els afers italians.
En tornar a territori piemontès, Garibaldi es veié obligat a exiliar-se. Va viure un temps a Tanger. Per mediació de Antonio Meucci va poder passar després a Nova York, on treballà en la factoria d'espelmes de Meucci a Staten Island. Poc després, reemprendria la seva professió de capità de la marina mercant i va fer diversos viatges al Pacífic (que, abans de la construcció del canal de Panamà, implicaven la circunnavegació d'Amèrica). En el decurs d'aquests viatges va conèixer al Perú Manuela Sáenz, la darrera companya de Simón Bolívar. També va visitar Anglaterra el 1854, des d'on navegà fins a Caprera. Després de comprar gran part d'aquesta illa del nord de Sardenya, donà per conclosos els seus anys mariners.
El 1859 tornà al front. El Piemont del ministre Cavour comptava ara amb el suport del nou Imperi Francès per foragitar els austríacs d'Itàlia. Garibaldi fou nomenat major general i dirigí una unitat de voluntaris, els Caçadors dels Alps. La decisió de Garibaldi implicava un distanciament vers el republicanisme de Mazzini, que no es refiava gens ni mica de Cavour. Lombardia, Parma, Mòdena, Toscana i les Legacions Papals s'integraven al Regne de Sardenya mitjançant plebiscits. Però uns altres plebiscits feien que Savoia i Niça s'integressin a l'Imperi Francès. Aquest darrer fet contribuiria a les conviccions anti-bonapartistes de Garibaldi.
Els aixecaments de Messina i Palermo, el 1860, van fer que Garibaldi es posés al capdavant dels "Mil" camicie rosse. Sicília fou alliberada i també votà la seva integració al Regne de Sardenya. Garibaldi passà després a Nàpols, darrer reducte borbònic a la península. El Regne de Sardenya es transformava en Regne d'Itàlia.
Garibaldi maridà llavors per l'església Giuseppina Raimondi, filla d'una noble família lombarda. El matrimoni durà de Nadal a Sant Esteve. No és d'estranyar que, anys a venir, fos reticent de casar-se amb la seva companya dels darrers anys, Francesca Armosino, amb qui tingué tres fills. Només va accedir a casar-se amb Armosino quan veia propera la mort i els problemes que això podria ocasionar a dona i fills.
Garibaldi, en bones relacions amb el monarca, però no tan bones amb Cavour, creà la Legió Internacional. Amb soldats francesos, polonesos, suïssos, alemanys i d'altres nacionalitats, Garibaldi tenia en ment l'alliberament de pobles oprimits (Croàcia i Hongria, sota jou habsburguès; les regions gregues encara sota jou turc; etc.). També tenia clar que l'obra d'unificació d'Itàlia havia d'anar "dels Alps a l'Adriàtic" i incloïa el Vènet austríac i els Estats Papals. Niça i Savoia eren figues d'un altre paner: integrades a un estat formalment constitucional (malgrat Bonaparte) la seva situació no podia comparar-se a les províncies sotmeses a la teocràcia papal o a l'autocràcia habsburguesa.
La perspectiva internacional de Garibaldi es manifesta el 1861 amb l'esclat de la Guerra Civil Americana. Garibaldi pren part per la Unió contra els estats esclavistes i ofereix a Lincoln el seu ajut a condició que s'aboleixi immediatament l'esclavitud. Lincoln s'hi negà, a contracor, i Garibaldi va retirar l'oferta però procurant que això no perjudiqués la imatge de la causa de la Unió en l'opinió pública progressiva del continent europeu.
El juny del 1862, Garibaldi inicià una operació d'alliberament de Roma sota la consigna 'Roma o Morte'. Des de Gènova navegà a Palerm, i reclutà voluntaris, amb els quals embarcà fins a Calàbria. Però l'exèrcit italià els impedí d'avançar, i Garibaldi desistí de l'empresa per tal de no entrar en combat amb tropes del Regne d'Itàlia.
Després d'uns mesos de convalecència, Garibaldi tornà a la seva propietat de Caprera. El 1864 realitzà una visita a Londres, el mateix any que els seus ex-companys mazzinistes ingressaven en l'Associació Internacional del Treball.
El 1866 tornava a esclatar la guerra entre el Casal de Savoia i l'Imperi Austríac. Garibaldi, de 59 anys, fou cridat de nou. En aquesta ocasió, el Regne d'Itàlia tenia com a aliat Prússia, que disputava a Àustria l'hegemonia alemanya. La victòria prussiana comportà la integració del Vènet al Regne d'Itàlia. No obstant això, Garibaldi no va poder avançar fins a Trento, que quedà fora dels acords territorials de post-guerra.
Garibaldi el 1866, retratat durant la tercera guerra austro-piemontesa.
El 1867 Garibaldi va aplegar de nou voluntaris per alliberar Roma. Ara va topar directament amb les tropes papals, assistides per les tropes franceses. Derrotat, va caure presoner i després d'aquesta nova derrota retornà a Caprera.
El 1870, la guerra franco-prussiana precipità l'enfonsament de l'Imperi Napoleònic. Roma quedà sense guarnició francesa, i les tropes italianes s'annexionaren els Estats Papals sense resistència: Pius IX es limità a declarar-se "presoner". Caigut Napoleó, Garibaldi va afirmar que calia sostindre la nova República Francesa contra una restauració monàrquica. I dit i fet, Garibaldi es posà al capdavant de l'exèrcit de voluntaris dels Vosges. Garibaldi mantingué correspondència amb la Comuna de París i quan aquesta l'oferí la comandància de la Guàrdia Nacional de la ciutat, declinà, tot proposant pel càrrec "Victor Hugo, Louis Blanc, Félix Pyat, així com Edgar Quinet i d'altres membres de la democràcia radical us poden servir". Reprimida la Comuna de París i consolidada una república monàrquica (república únicament per l'obstinació del comte de Chambord, pretendent al tron), Garibaldi va abandonar territori francès.
Garibaldi, comandant d'un exèrcit de voluntaris a França el 1870, retratat per Félix Nadar
Amb 72 anys, Garibaldi fundava la Lliga de Democràcia, que advocava pel sufragi universal, la creació d'un exèrcit permanent i l'abolició de la propietat eclesiàstica. Moriria tres anys després a Caprera, el 3 de juny del 1882.
Garibaldi va nèixer doncs el 4 de juliol del 1807. Feia llavors 21 anys de la Declaració d'Independència de les colònies nord-americanes. Garibaldi neix a Niça, fill d'una família de mercaders, abocada a la mar. Niça en aquella època formava part de l'Imperi Francès. El 1792 s'havia produït la darrera annexió a França, fruit de les guerres de coalició que la França revolucionària va protagonitzar contra els estats monàrquics. Fet i fet, Niça, ciutat de parla occitana (però amb una llengua niçarda de forta personalitat pròpia), havia estat vinculada al Casal de Savoia des del segle XIV, tot i servant les darreres institucions comunals fins el 1775.
La caiguda de l'Imperi Napoleònic, suposa la restauració del Casal de Savoia com a Reis de Sardenya, i la reincorporació del Comtat Niçard al Regne de Sardenya-Piemont. És en el marc d'aquest estat i de la seva legislació que Giuseppe Garibaldi esdevé capità de la marina mercant als 25 anys.
Fou la primavera següent, com a capità del Clorinda, amb un carregament de taronges destinades al port rus de Taganrog (mar d'Azov), on va trobar-se en aquesta localitat a un compatriota, Giovanni Battista Cuneo, d'Oneglia (Ligúria). Cuneo era un refugiat polític, membre de "La Giovine Italia", l'organització fundada per Giuseppe Mazzini, que propugnava una república italiana unificada, liberal i progressista. Bona part de l'agitació de "La Giovine Italia" se centrava a combatre la presència austríaca en el Regne Lombard-Venet i en d'altres estats del nord d'Itàlia. Però l'absolutisme dels Savoia també rebia. Garibaldi se'n va fer, i el novembre del 1833 va conèixer personalment Mazzini, exiliat a Ginebra. També en aquesta època ingressa en els carbonari, societat d'inspiració masònica però decididament implicada en l'activitat revolucionària. El febrer del 1834 participa activament en una insurrecció al Piemont. Fallida, Garibaldi fuig a Marsella, mentre un tribunal de Genova el condemna a mort en rebel•lia.
De Marsella pren un vaixell cap a Tunis, i d'allà va al Brasil. No optarà, però, per la vida d'exiliat, i aviat prendrà partit en la lluita revolucionària del país. S'havia proclamat la independència de la República de Rio Grande do Sul, en lluita contra l'emperador del Brasil. L'exèrcit republicà consistia en gaúchos i eren coneguts despectivament com a farrapos per les forces imperials. Garibaldi participà en les operacions destinades a aconseguir la proclamació de la República de Santa Catarina. Fou en el curs d'aquestes operacions que conegué a Anita Ribeiro da Silva, que abandonà el seu home per esdevindre la companya de Garibaldi l'octubre del 1839. A partir del 1840 la causa dels farrapos entra en declivi.
El 1841 Garibaldi i la seva família (Menotti havia nascut el 1840, i el seguirien Rosita, Teresita i Ricciotti, entre el 1843 i el 1847) passaven a Montevideo, capital de la República Oriental d'Uruguai. La independència d'Uruguai era amenaçada pel dictador argentí Juan Manuel de Rosas, al qual havia recorregut l'antic dictador uruguaià Manuel Oribe. Garibaldi contribuí a la lluita amb la creació d'una Legione Italiana, i comandant la flota uruguaia. Aquesta legió italo-uruguaiana fou la primera que portà les camicie rosse.
Mentre Garibaldi participava en la defensa de Montevideo i en la lluita contra les diferents ofensives argentines, seguia els esdeveniments italians. En mig de l'onada reaccionària que havia seguit el cicle revolucionari del 1830-1834, hi havia poques esperances a les quals aferrar-se. Quan, el 1846, Giovanni Maria Mastai-Ferretti, de 54 anys i amb fama de liberal, era elegit papa com a Pius IX, no hi mancà qui considerà que aquest papa podia jugar un paper nuclear en la futura unificació d'Itàlia i en l'expulsió dels austríacs. El mateix Garibaldi, malgrat les seves posicions personals sobre la religió i l'església, no dubtava en mostrar-se favorable a un moviment nacional de redempció dirigit pel Papa i s'oferia al mateix nunci a Rio de Janeiro per si podien ésser útils els seus serveis militars.
El gener del 1848 comença un nou cicle revolucionari a Europa. De primer, Palermo s'aixeca contra el domini dels Borbons del Regne de Dues Sicílies. Garibaldi i la seva família, conjuntament amb 60 membres de la Legione, decideixen fer cap a Itàlia. Garibaldi provà de posar-se al servei del rei Carlo Alberto de Sardenya, qui, al capdavall, era de tendència constitucional. Davant de la passivitat del monarca piemontès, Garibaldi i els seus marxen cap a Lombardia i es posen al servei del Govern Provisional de Milà. També a Venècia i a les principals ciutats del Regne Lombard-Vènet hi havia hagut aixecament anti-habsburguesos. A Parma, el duc Carles II de Borbó era expulsat. El Gran Duc de Toscana es veia obligat a declarar la guerra a Àustria. Davant del panorama, Carlo Alberto encapçalà la coalició anti-austracista, i deixà fora de combat al Papa (que ja ha demostrat clarament fins on arriba el seu tarannà liberal) i al Regne de Dues Sicílies.
La revolució prenia força a Roma, i el febrer del 1849 es proclamava una República Romana. El Papa restava a Gaeta, sota la protecció del Regne de Dues Sicílies. Al nord, la guerra es girava contra Piemont, i Àustria recuperà els territoris perduts. Carlo Alberto va haver d'abdicar en favor del seu fill, Vittorio Emmanuele, i el Piemont va haver de pagar una forta indemnització de guerra a Àustria. Després de la derrota piemontesa, la legió garibaldina marxà a Roma a defensar la república contra la intervenció forastera.
El mes de juny la República Romana queia sota el setge de tropes franceses i napolitanes. En el decurs de la retirada dels garibaldins, moriria Anita, prop de Ràvena. Els garibaldins ja no tan sols restarien decebuts per sempre de l'atitud del Papa Pius IX, sinó també del caràcter de la República Francesa que l'any anterior havia substituït la monarquia orleanista però que continuava la política interferidora en els afers italians.
En tornar a territori piemontès, Garibaldi es veié obligat a exiliar-se. Va viure un temps a Tanger. Per mediació de Antonio Meucci va poder passar després a Nova York, on treballà en la factoria d'espelmes de Meucci a Staten Island. Poc després, reemprendria la seva professió de capità de la marina mercant i va fer diversos viatges al Pacífic (que, abans de la construcció del canal de Panamà, implicaven la circunnavegació d'Amèrica). En el decurs d'aquests viatges va conèixer al Perú Manuela Sáenz, la darrera companya de Simón Bolívar. També va visitar Anglaterra el 1854, des d'on navegà fins a Caprera. Després de comprar gran part d'aquesta illa del nord de Sardenya, donà per conclosos els seus anys mariners.
El 1859 tornà al front. El Piemont del ministre Cavour comptava ara amb el suport del nou Imperi Francès per foragitar els austríacs d'Itàlia. Garibaldi fou nomenat major general i dirigí una unitat de voluntaris, els Caçadors dels Alps. La decisió de Garibaldi implicava un distanciament vers el republicanisme de Mazzini, que no es refiava gens ni mica de Cavour. Lombardia, Parma, Mòdena, Toscana i les Legacions Papals s'integraven al Regne de Sardenya mitjançant plebiscits. Però uns altres plebiscits feien que Savoia i Niça s'integressin a l'Imperi Francès. Aquest darrer fet contribuiria a les conviccions anti-bonapartistes de Garibaldi.
Els aixecaments de Messina i Palermo, el 1860, van fer que Garibaldi es posés al capdavant dels "Mil" camicie rosse. Sicília fou alliberada i també votà la seva integració al Regne de Sardenya. Garibaldi passà després a Nàpols, darrer reducte borbònic a la península. El Regne de Sardenya es transformava en Regne d'Itàlia.
Garibaldi maridà llavors per l'església Giuseppina Raimondi, filla d'una noble família lombarda. El matrimoni durà de Nadal a Sant Esteve. No és d'estranyar que, anys a venir, fos reticent de casar-se amb la seva companya dels darrers anys, Francesca Armosino, amb qui tingué tres fills. Només va accedir a casar-se amb Armosino quan veia propera la mort i els problemes que això podria ocasionar a dona i fills.
Garibaldi, en bones relacions amb el monarca, però no tan bones amb Cavour, creà la Legió Internacional. Amb soldats francesos, polonesos, suïssos, alemanys i d'altres nacionalitats, Garibaldi tenia en ment l'alliberament de pobles oprimits (Croàcia i Hongria, sota jou habsburguès; les regions gregues encara sota jou turc; etc.). També tenia clar que l'obra d'unificació d'Itàlia havia d'anar "dels Alps a l'Adriàtic" i incloïa el Vènet austríac i els Estats Papals. Niça i Savoia eren figues d'un altre paner: integrades a un estat formalment constitucional (malgrat Bonaparte) la seva situació no podia comparar-se a les províncies sotmeses a la teocràcia papal o a l'autocràcia habsburguesa.
La perspectiva internacional de Garibaldi es manifesta el 1861 amb l'esclat de la Guerra Civil Americana. Garibaldi pren part per la Unió contra els estats esclavistes i ofereix a Lincoln el seu ajut a condició que s'aboleixi immediatament l'esclavitud. Lincoln s'hi negà, a contracor, i Garibaldi va retirar l'oferta però procurant que això no perjudiqués la imatge de la causa de la Unió en l'opinió pública progressiva del continent europeu.
El juny del 1862, Garibaldi inicià una operació d'alliberament de Roma sota la consigna 'Roma o Morte'. Des de Gènova navegà a Palerm, i reclutà voluntaris, amb els quals embarcà fins a Calàbria. Però l'exèrcit italià els impedí d'avançar, i Garibaldi desistí de l'empresa per tal de no entrar en combat amb tropes del Regne d'Itàlia.
Després d'uns mesos de convalecència, Garibaldi tornà a la seva propietat de Caprera. El 1864 realitzà una visita a Londres, el mateix any que els seus ex-companys mazzinistes ingressaven en l'Associació Internacional del Treball.
El 1866 tornava a esclatar la guerra entre el Casal de Savoia i l'Imperi Austríac. Garibaldi, de 59 anys, fou cridat de nou. En aquesta ocasió, el Regne d'Itàlia tenia com a aliat Prússia, que disputava a Àustria l'hegemonia alemanya. La victòria prussiana comportà la integració del Vènet al Regne d'Itàlia. No obstant això, Garibaldi no va poder avançar fins a Trento, que quedà fora dels acords territorials de post-guerra.
Garibaldi el 1866, retratat durant la tercera guerra austro-piemontesa.
El 1867 Garibaldi va aplegar de nou voluntaris per alliberar Roma. Ara va topar directament amb les tropes papals, assistides per les tropes franceses. Derrotat, va caure presoner i després d'aquesta nova derrota retornà a Caprera.
El 1870, la guerra franco-prussiana precipità l'enfonsament de l'Imperi Napoleònic. Roma quedà sense guarnició francesa, i les tropes italianes s'annexionaren els Estats Papals sense resistència: Pius IX es limità a declarar-se "presoner". Caigut Napoleó, Garibaldi va afirmar que calia sostindre la nova República Francesa contra una restauració monàrquica. I dit i fet, Garibaldi es posà al capdavant de l'exèrcit de voluntaris dels Vosges. Garibaldi mantingué correspondència amb la Comuna de París i quan aquesta l'oferí la comandància de la Guàrdia Nacional de la ciutat, declinà, tot proposant pel càrrec "Victor Hugo, Louis Blanc, Félix Pyat, així com Edgar Quinet i d'altres membres de la democràcia radical us poden servir". Reprimida la Comuna de París i consolidada una república monàrquica (república únicament per l'obstinació del comte de Chambord, pretendent al tron), Garibaldi va abandonar territori francès.
Garibaldi, comandant d'un exèrcit de voluntaris a França el 1870, retratat per Félix Nadar
Amb 72 anys, Garibaldi fundava la Lliga de Democràcia, que advocava pel sufragi universal, la creació d'un exèrcit permanent i l'abolició de la propietat eclesiàstica. Moriria tres anys després a Caprera, el 3 de juny del 1882.
dilluns, 2 de juliol del 2007
La reforma electoral al Principat
Tots sabem que tota la xerrameca d'aquests dies sobre una reforma electoral al Principat o, més concretament, l'adopció d'una llei electoral després de més d'un quart de segle d'ajornar-la, no té gaires perspectives. El més probable, a hores d'ara, és que no hi hagi cap canvi, és a dir que es mantingui la llei electoral espanyola. En tot cas i, com a molt, podria haver-hi algun retoc menor:
- per exemple, la substitució de les quatre circumscripcions actuals per set circumscripcions.
- per exemple, la introducció d'alguns escons d'elecció personal.
Això vol dir que, en essència, es mantindrà l'esperit actual de llistes tancades i de proporcionalitat ponderada (per límits percentuals i per assignació d'un mínim de representació a tota circumscripció). Com que en l'horitzó no hi ha primàries que valguin, són els aparells del partit els qui tenen la paella pel mànec en l'elecció dels diputats al Parlament de Catalunya.
Fem, però, política-ficció i pensem en alguns models electorals alternatius:
- El territori de Catalunya es divideix en 135 circumscripcions. Cada comarca contindrà, si més no, una circumscripció. El número de circumscripcions comarcals, tret d'aquesta reserva, serà proporcional a la població. Aquest és el sistema utilitzat per la Cambra de Representants dels EUA. A cada circumscripció hi haurà eleccions primàries (de partit i d'independents), prèvia a una jornada electoral única. El candidat que tregués més vots, seria el representant de la circumscripció al Parlament.
- En un altre model, més semblant al de l'Assemblea Francesa, la divisió per circumscripcions es fa atenent a tot el territori del Principat. Potser poden introduir-se factors de correcció territorials. En tot cas, les eleccions tornen a basar-se en circumscripcions unipersonals. Hi ha, però, ara, dues voltes. En la segona volta competeixen els dos candidats més votats en la primera. Qui guanya la segona volta, esdevé el representant de la circumscripció al Parlament.
- El caràcter personal dels dos sistemes anteriors podria fer preocupar els aparells dels partits. Una solució per ells seria comptar amb un sistema mixt. Posem que 70 diputats són elegits per circumscripcions unipersonals, mentre que els altres 65 són triats de forma proporcional en base a llistes tancades de partit. Aquest és el model del Parlament Escocès.
Existeixen, és clar, a més sistemes de vot preferencial, alguns dels quals ja foren discutits per Ramon Llull en les eleccions abacials dels convents de l'època (*).
- per exemple, la substitució de les quatre circumscripcions actuals per set circumscripcions.
- per exemple, la introducció d'alguns escons d'elecció personal.
Això vol dir que, en essència, es mantindrà l'esperit actual de llistes tancades i de proporcionalitat ponderada (per límits percentuals i per assignació d'un mínim de representació a tota circumscripció). Com que en l'horitzó no hi ha primàries que valguin, són els aparells del partit els qui tenen la paella pel mànec en l'elecció dels diputats al Parlament de Catalunya.
Fem, però, política-ficció i pensem en alguns models electorals alternatius:
- El territori de Catalunya es divideix en 135 circumscripcions. Cada comarca contindrà, si més no, una circumscripció. El número de circumscripcions comarcals, tret d'aquesta reserva, serà proporcional a la població. Aquest és el sistema utilitzat per la Cambra de Representants dels EUA. A cada circumscripció hi haurà eleccions primàries (de partit i d'independents), prèvia a una jornada electoral única. El candidat que tregués més vots, seria el representant de la circumscripció al Parlament.
- En un altre model, més semblant al de l'Assemblea Francesa, la divisió per circumscripcions es fa atenent a tot el territori del Principat. Potser poden introduir-se factors de correcció territorials. En tot cas, les eleccions tornen a basar-se en circumscripcions unipersonals. Hi ha, però, ara, dues voltes. En la segona volta competeixen els dos candidats més votats en la primera. Qui guanya la segona volta, esdevé el representant de la circumscripció al Parlament.
- El caràcter personal dels dos sistemes anteriors podria fer preocupar els aparells dels partits. Una solució per ells seria comptar amb un sistema mixt. Posem que 70 diputats són elegits per circumscripcions unipersonals, mentre que els altres 65 són triats de forma proporcional en base a llistes tancades de partit. Aquest és el model del Parlament Escocès.
Existeixen, és clar, a més sistemes de vot preferencial, alguns dels quals ja foren discutits per Ramon Llull en les eleccions abacials dels convents de l'època (*).
diumenge, 24 de juny del 2007
La mirada del veí artista: 'Raval, Raval' (Antoni Verdaguer, 2006)
Ambientada en el Barri Xino dels primers mesos del Tripartit 1.0 (desembre del 2003-maig del 2004), 'Raval, Raval' retrata de la vida d'uns personatges que viuen i/o treballen al barri. La mirada d'Antoni Verdaguer no desenfoca els personatges i procura mantenir-los tots en un mateix pla. Si la voluntat inicial era rodar un "documental-ficció" (i prou embarbussada han estat les relacions entre Verdaguer i la productora Iris Star) hem de felicitar-nos perquè finalment hagi primat la 'ficció'. A diferència del pensament dominant i oficial, que primi la ficció no vol dir que el film hagi de ser "amoral". Els qui han de rebre, reben, i, a més, ho fan en proporció. S'allunya de la tortura identitària dels que volen culpar de tot "als aborígens", però també de l'extrem contrari de l'autovictimització.
La transformació del barri i les tensions etno-religioses són els dos eixos del film de Verdaguer i és ben possible que el seu tractament hagi estat també l'eix de la polèmica amb la productora. En tot cas, el film sembla no contradir els "principis ideològics, ètics i morals". I, en conseqüència, la policia fa el que fa, els catedràtics de Biogenètica fan el que fan i la violència no és patrimoni de cap grup.
Tot i l'aspecte dominant de "ficció" també hi ha referències a dos fets coincidents en el temps. L'atemptat de l'11-M en una línia de rodalies de Madrid (11 de març del 2004) i el desallotjament d'una finca al Raval (15 de març del 2004). Verdaguer reflexiona sobre la visió que uns i altres (uns i altres i altres) tenen dels fets. I és bo de saber, per exemple, que mentre uns respiraven alleujats en "assebentar-se" que no era ETA, uns altres es veien venir un "pogroms". La sang no va arribar al riu, afortunadament. Però la finca fou desallotjada i s'hi construí en el seu lloc un elegant hotel de luxe.
La transformació del barri i les tensions etno-religioses són els dos eixos del film de Verdaguer i és ben possible que el seu tractament hagi estat també l'eix de la polèmica amb la productora. En tot cas, el film sembla no contradir els "principis ideològics, ètics i morals". I, en conseqüència, la policia fa el que fa, els catedràtics de Biogenètica fan el que fan i la violència no és patrimoni de cap grup.
Tot i l'aspecte dominant de "ficció" també hi ha referències a dos fets coincidents en el temps. L'atemptat de l'11-M en una línia de rodalies de Madrid (11 de març del 2004) i el desallotjament d'una finca al Raval (15 de març del 2004). Verdaguer reflexiona sobre la visió que uns i altres (uns i altres i altres) tenen dels fets. I és bo de saber, per exemple, que mentre uns respiraven alleujats en "assebentar-se" que no era ETA, uns altres es veien venir un "pogroms". La sang no va arribar al riu, afortunadament. Però la finca fou desallotjada i s'hi construí en el seu lloc un elegant hotel de luxe.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)