dimarts, 30 d’agost de 2011

Protesta a Son Gotleu (Palma) per la mort d’un veí de 28 anys

Les tensions socials en aquest barri de Palma es vehiculaven ahir arran de la mort, de matinada, del ciutadà d’origen nigerià, Efosa Okosun, en precipitar-se d’un cinquè pis del carrer Tomàs Rullan. Els nigerians del barri iniciaren una protesta l’endemà al matí pel fet que les forces policials no haguessin arrestats els pressumptes responsables, membres del grup gitano ‘Los peludos’. Durant la protesta i, en mig de la intervenció policial, es produïren destrosses en cotxes aparcats, comerços i mobiliari urbà. La Regidoria de Seguretat Ciutadana i la Policia Local aconseguia fer seure a la taula representants d’associacions nigerianes i gitanes a la comissaria de Llevant. No obstant el retorn a la normalitat, alguns veïns nigerians s’oposaven a la negociació i a la suposada representació per part d’alguna de les associacions. Bona part de les tensions interètniques a Son Gotleu es vincula, segons alguns veïns, al negoci del narcotràfic. D’altra banda, els nigerians denuncien que viuen sota un estat de persecució per part dels gitanos. La percepció dels gitanos és justament la inversa. Però són aquestes percepcions les que fan que un determinat fet tingui un impacte social i tradueixi la conflictivitat latent en fets noticiables.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Comença la resposta a la contrareforma pressupostària del PP-PSOE

La contrareforma pressupostària impulsada des de Frankfurt, Brussel·les i Berlin, i executada pel PP-PSOE, en el cas concret de l'encara estat espanyol, ha començat a rebre una resposta al carrer. A Barcelona, l'assemblea de la Plaça de Catalunya s'ha decidit per un recorregut cap al Parc de la Ciutadella, tot passant per la Plaça de Sant Jaume i Pla de Palau. S'ha rebutjat la idea de fer la manifestació en direcció a les seus del PSOE i del PP. Sí que s'ha passat per la Rambla, a l'alçada de la seu de CDC. En els parlaments, intervencions, etc., que s'han succeït i que continuen ara en l'Assemblea del Parc de la Ciutadella, s'ha parlat del ja famós article 135 i del que suposa l'establiment constitucional d'un límit al dèficit i al deute públics. En particular, s'ha posat l'accent en el fet que ara s'enfortiran normativament totes les mesures de retallades en educació, sanitat i serveis socials. Per molts, però, la qüestió va més enllà de l'article 135, i es demana un referèndum sobre la reforma constitucional o, ja directament, una assemblea constituent. Que ningú no interpreti que tota la massa manifestant defensa particularment l'actual situació de l'article 135. Qualsevol contingut social que les mans de Solé Tura haguessin introduït, bàsicament per fer veure, en aquella Constitució del 1978 ha quedat avui més que liquidat. Malgrat les il·lusions existents quant al possible "retorn" a un "estat del benestar", pagaria recordar les mancances de les experiències passades, i els contextos històrics on tingueren lloc: els països capitalistes més avançats, espoliadors del Tercer Món i necessitats de dics de contenció contra el moviment obrer sindicalista, socialista o comunista. El centre capitalista europeu s'arronsa, i els Països Catalans (unes comarques més que unes altres) s'hi van quedant a fora. El control imperialista exercit pels "Tres Grans" va en declivi. I els dics de contenció no són gens necessaris, mentre continua l'autovoladura de totes aquelles estructures, eminentment reformistes, de la classe treballadora.

La demanda d'un referèndum sobre la reforma de l'article 135 té tantes poques perspectives com la de "retorn al keynesianisme". No hi ha ni 35 diputats ni 26 senadors que siguin disposats a signar. Però justament això evidencia una vegada més la buidor de les apel·lacions quadriennals a l'exercici democràtic de "votar". El diputat que tingués el gest de demanar el referèndum es veuria directament apartat de les llistes tancades del 20 de novembre. A més, l'escenari de tres urnes per al 20 de novembre (Congrés, Senat, referèndum) és massa perillós com per permetre'l.

Com més enrenou, però, més reaccions. Per exemple, caldrà seguir atentament la posició de Josep Antoni Duran Lleida. Fa unes hores, deia que donaria suport a la reforma de l'article 135 si s'inclou una clàusula que prohibeix que el "dèficit fiscal" de les comunitats autònomes sigui superior al 4%. El 4% és el límit estipulat en l'ordenament jurídic alemany. No cal dir els beneficis que això suposaria per a la castigada economia dels Països Catalans. Serà CiU capaç de defensar això consegüentment? Si ho refusa el PP-PSOE, que ho refusarà, serà CiU consegüent fins a votar no a la reforma o fins a subscriure la convocatòria del referèndum? Ho dubtem, però caldrà veure fins a on arriba CiU.

El mateix podríem dir de les altres forces polítiques. D'especial interès és la posició que adoptin els diputats del PSOE "més sensibles". Què faran el PSC, el PSPV i el PSIB? Què faran els sectors de centre-esquerra del partit? Els esforços per insuflar-hi vida on no n'hi ha, tindran un rèdit similar, en el millor dels casos, a l'obra del doctor Frankenstein.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 27 d’agost de 2011

La reforma de l’article 135 encobreix la contrareforma que consagra encara més la temporalitat en la contractació laboral

El Govern d’Espanya tirava endavant ahir un reial decret amb l’enèssima contrareforma de la legislació laboral. Una nova mostra d’un ‘consens’, segregat des de la patronal, i que vol canviar ‘drets’ per ‘ocupació’. El cas és que uns es perden sense que l’altra avanci. L’erosió pràctica de les condicions laborals, a més, supera la que dicten les pròpies contrareformes laborals, sense comptar que una part important de les relacions laborals queden al marge o fora de tota cobertura legal. Vegem, amb més detall, les mesures incloses en la darrera contrareforma:
- suspensió durant dos anys de les garanties de l’article 15.5 contra l’encadenament abusiu de contractes temporals.
- ampliació dels supòsits del contracte de formació i aprenentatge. Els patrons hi podran acollir treballadors de fins a 30 anys d’edat, i durant un període de dos anys (ampliable a tres). La bonificació quant a la seguretat social d’aquests contractes serà completa per a petites i mitjanes empreses, i del 75% per a les grans (de més de 250 treballadors). El salari podrà ser del 75% del salari mínim interporfessional.

El govern ha aclarit que aquestes mesures són transitòries. En el 2013, l’edat màxima del contracte de formació se situarà en 25 anys (ara és de 21, però durant el 2011-2013, serà de 30). També ha assenyalat que entre les mesures hi ha bonificacions per a la conversió de contractes de formació en fixos, o la pròrroga de la paga de 400 € per a desocupats de molt llarga durada. El cert és que entre les mesures també hi ha un abaratiment dels costos empresarials de l’acomiadament, tal com exigia el Banc Central Europeu.

També és el Banc Central Europeu el principal inspirador de la reforma de l’article 135 de la Constitució Espanyola. Quan, fa poc més d’un any, hom parlava de la perspectiva de la “intervenció” de l’estat espanyol per part de les autoritats comunitàries, es referia precisament a situacions com l’actual. No cal dir que l’esquerra espanyolista està que trona amb aquesta pèrdua de “sobirania”. Com és una constant històrica, a menys sobirania espanyola, més es recrudeix l’ofensiva opressora contra la nació catalana i les altres nacions “perifèriques” de l’estat dinàstic. En la reforma de l’article 135 apareix aquest aspecte, però també un altre. Amb el nou articulat, les referències a una “economia social de mercat” esdevenen paper mullar, la qual cosa explica la forta incomoditat que se sent ara mateix en els rodals neoreformistes més o menys radicalets.

No perdem, però, la perspectiva. Els governs centrals europeus malden per exportar a la perifèria els costos de la “crisi continental”. En aquests moments, això apareix com un sacrifici necessari si hom vol mantindre la “pau social” en les regions centrals. Si aquesta exportació (com acabarà evidenciant-se en darrer terme) és insuficient, caldrà vehicular la fi de la “pau social” per vies d’escapament, és a dir “bocs expiatoris” en els quals la població no-blanca de les regions centrals té tots els números que li toqui el rebre.

Tornem, ara sí, a l’article 135. Vegem el redactat del 1978:

1. El Govern haurà de restar autoritzat per una llei per tal d’emetre deute públic o contreure crèdit

[Això suposa que les Corts Espanyoles són les que generen el marc normatiu (una llei) sobre l’endeutament públic i sobre els prèstecs públics.]

2. Es considerarà sempre que els crèdits per a abonar el pagament d’interessos i capital del Deute Públic són inclosos en l’estat de despeses dels pressupostos, i no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre d’ajustin a les condicions de la llei d’emissió.

[Apareix, doncs, una garantia completa als creditors envers la possibilitat de declarar un determinat deute com a “deute odiós” i desfer-se’n d’ell, a no ser que la llei d’emissió ja ho explicités.]

La reforma de l’article 135 consistirà en afegir punts i més punts. Vegem el redactat proposat complet. Posem en negreta tota la part nova:

1. Totes les administracions públiques adequaran les seves actuacions al principi d’estabilitat pressupostària.

[Es cristal·litza constitucionalment, doncs, el principi d’estabilitat pressupostària, que fins apareixia en lleis i en els Tractats de la Unió Europea i, per tant, ja tenia una validesa quasi-constitucional]

2. L’Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establers, en el seu cas, per la Unió Europea per als seus estats membres.

[És la primera vegada, en tota la constitució espanyola, que es farà referència a la UE. Cert és que la reforma del 27 d’agost del 1992 (article 13.2, sobre el dret de sufragi dels no-espanyols) es va fer sota l’influx de la Unió Europea, però això no s’explicitava. En aquest cas s’explicita la vinculació constitucional de les decisions de la Unió Europea sobre el dèficit. A efectes pràctics, els tractats comunitaris ja obligaven legalment a aquests marges]

2 [segon paràgraf] Una llei orgànica fixarà el dèficit estructural màxim permès a l’Estat i a les comunitats autònomes en relació amb el seu producte interior brut. Les entitats locals hauran de presentar equilibri pressupostari.

[Apareix doncs, el mecanisme de la llei orgànica per trasposar els acords de la UE. Observeu com la llei orgànica obligarà també a les comunitats autònomes. Això restarà encara més, autonomia normativa en matèria financera a les comunitats autònomes]

3. L’Estat i les comunitats autònomes hauran d’estar autoritzats per llei per emetre deute públic o contraure crèdit

[És el resultat de la reforma de l’article 135.1. Observeu que la referència originària a l’Estat s’estén ara, a més, a les comunitats autònomes. La idea del PP-PSOE és que aquest redactat reflecteix millora la situació actual de “corresponsabilitat fiscal”. A efectes pràctics, cal dir que les comunitats autònomes ja eren sotmeses a la llei en les operacions financeres.]

3. [segon paràgraf] Els crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta. Aquests crèdits no podran ser objecte d’esmenes ni de modificacions mentre s’ajustin les condicions de la llei d’emissió.

[Remodelació considerable de l’article 135.2. És ben significativa la referència a la “prioritat absoluta”. Cal agrair als reformadors de la Constitució que indiquin qui ha de ser el màxim beneficiari de la maquinària impositiva: els poders financers.]

3. [tercer paràgraf] El volum de deute públic del conjunt de les administracions públiques en relació al producte interior brut de l’Estat no podrà superar el valor de referència establert en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

[Es consagra constitucionalment, juntament, amb el sostre de dèficit públic, el sostre de deute públic, i en tots dos casos es fa referència a la UE. Recordem que aquests dos eren uns dels quatre “criteris de convergència” del Tractat de Maastricht, els altres dos feien referència als tipus de canvi monetari (avui obsolets, amb la moneda única) i a la inflació (ja no gaire considerada en un context sense perspectives de fort creixement econòmic).

4. Els límits de dèficit estructural i de volum de deute públic només es poden superar en cas de catàstrofes naturals, recessió econòmica o situacions d’emergència extraordinària que s’escapin del control de l’Estat i perjudiquin considerablement la situació financera o la sostenibilitat econòmica o social de l’Estat, apreciades per la majoria absoluta dels membres del Congrés dels Diputats

[La clàusula d’escapament, altrament prevista en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, es deixa sota el control del Congrés dels Diputats, amb majoria reforçada. Observeu, que també ha de passar pel Congrés les situacions de recessió econòmica que afectin una comunitat autònoma en concret.]

5. Una llei orgànica desenvoluparà els principis a què es refereix aquest article, així com la participació, en els procediments respectius, dels òrgans de coordinació institucional entre les administracions públiques en matèria de política fiscal i financera. En tot cas ha de regular: a) La distribució dels límits de dèficit i de deute entre les diferents administracions públiques, els supòsits excepcionals de superació dels mateixos i la forma i termini de correcció de les desviacions que sobre un i altre es puguin produir. b) La metodologia i el procediment per al càlcul del dèficit estructural. c) La responsabilitat de cada Administració Pública en cas d’incompliment dels objectius d’estabilitat pressupostària.

6. Les comunitats autònomes, d’acord amb els seus respectius estatuts i dins dels límits a que es refereix aquest article, han d’adoptar les disposicions que siguin procedents per l’aplicació efectiva del principi d’estabilitat en les seves normes i decisions pressupostàries.

Arribat al final d’aquest article podem recordar que l’Estatut d’Autonomia del Principat, ja consagra el principi d’estabilitat (Article 214. Estabilitat pressupostària. Correspon a la Generalitat l'establiment dels límits i les condicions per a assolir els objectius d'estabilitat pressupostària dins els principis i la normativa de l'Estat i de la Unió Europea) encara que potser en uns termes que ara podrien ser considerats inconstitucionals. En l’Estatut d’Autonomia del País Valencià, en canvi, no hi ha referència a l’estabilitat pressupostària, però sí al principi de suficiència (garantiment dels recursos financers suficients d’acord amb “les necessitats de gasto de la Comunitat Valenciana”). L’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears consagra el principi d’estabilitat pressupostària en l’article 136.

El mecanisme de reforma constitucional que se segueix en la “part no-protegida” per la Constitució, es basa en una majoria qualificada (tres cinquenes parts) de les dues cambres de les Corts Generals. En aquest cas el referèndum tan sols es pot convocar si ho demanen un 10% dels diputats o un 10% dels senadors. Les convocatòries de mobilitzacions, en aquest sentit, se centren en la demanda de un referèndum. El desgast d’exposar a referèndum aquesta reforma és evident des de tots els punts de mira. Per això, cal donar suport a concentracions com la convocada a Plaça de Catalunya el diumenge 28 d’agost, a les 19h.

Etiquetes de comentaris:

divendres, 26 d’agost de 2011

Quan el govern dels millors renuncia a governar

Després de la mobilizació del passat 18 d'agost a la Plaça de Sant Jaume, avui l'Assemblea d'Aturats/des de Barcelona i col·lectius de perceptors del PIRMI, expressaven aquest matí davant la porta principal del Parlament de Catalunya el seu rebuig a la gestió dels consellers Mena i Clerias. Els dos consellers, precisament, compareixien avui davant de la Diputació del Parlament a requeriments dels grups parlamentaris d'ICV i d'ERC. La diputada Anna Simó (ERC de l'Hospitalet) es referia després a les intervencions dels diputats dient que havien dedicat el 90% dels temps a criticar governs anteriors (és a dir, els tripartits 1 i 2). És el que té el bipartidisme: un partit governant por governar fent oposició al partit opositor. I l'abrandat partit opositor, que ara fa costat a aquestes mobilitzacions, tenia com a cap un President de la Generalitat que es va fer fonedís el passat més d'octubre quan la II Marxa contra l'Atur arribava a Barcelona. Nyerros i cadells, cadells i nyerros. O, com deia Brecht, "Perquè la roda mai no deixa de voltar i allò que ara és a dalt, no sempre serà a dalt. Però per a l'aigua de sota, això vol dir només que dia rera dia la roda cal fer anar". El cas és que, fa uns dies, el govern Mas havia de retirar una de les mesures més polèmiques (el pagament mitjançant xec nominal per enviament postal). Sí mantenen les mesures que faran reduir el nombre de perceptors del PIRMI, no pas per una mesura de creació de llocs de treball, sinó per a una redefinició, més estricta, del que vol dir patir desinserció social. En aquestes circumstàncies, la demanda d'una "renda ciutadana bàsica" acaba per semblar forassenyada, malgrat haver quedat registrada en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (la part no anul·lada pel Tribunal Constitucional). El govern dels millors és atenallat. No pot dir ni fava davant del "dèficit fiscal" ni de la manca de capacitat de decisió sobre infrastructures o grans investiments. No pot fer més que una tímida resposta davant de l'anunci que la propera reforma constitucional arrabassarà encara més autonomia pressupostària al Parlament. Per això les urpes i les dents tan sols les poden exercitar contra allò que ells (precisament ells, els millors!) consideren "els fracassats".

Mentrestant, s'estructuralitza un índex de desocupació de dues xifres percentuals, que assoleix proporcions descomunals en els grups d'edat més extrems (més joves i més grans). Gent que, d'acord amb l'ortodòxia social, és definida com de la classe mitjana, han de veure com han de compartir amb els consogres, tres dies sí, tres dies no, la parella conformada pel fill i la jove. Les fonts alternatives d'ingressos, d'altra banda, que no apareixen en l'estatística, també semblen reduir-se. Aquest col·lapse, tan desigualment repartit, hauria de fer reaccionar al govern dels millors? La utopia que amaga aquesta qüestió ens hauria d'envermellir el rostre. Des de quan la Pompadour s'ha preocupat pel "deluge d'aprés nous"?

dijous, 25 d’agost de 2011

La reforma de la Constitució espanyola per prohibir els pressupostos deficitaris

L’anunci de la reforma de la Constitució per introduir en el Títol VII una previsió per tal que els pressupostos públics siguin “equilibrats” (és a dir, no deficitaris) cal incardinar-lo en un esforç propagandístic enorme. Malgrat que és evident que la “crisi d’endeutament públic” (i privat) es troba en una subocupació de les capacitats productives i, en conseqüència, una disminució dels “ingressos”, el discurs dominant se centra en les “despeses”. Fruit d’aquest discurs, hi ha la idea d’haver estirat més el braç que la màniga, o d’haver viscut per damunt de les (nostres) possibilitats, o de les lloances a l’austeritat. La intenció no és cap altra que la de continuar amb la retallada de la “porció social” dels salaris dels treballadors, mentre la “porció individual” és salvatjament castigada a través de la desocupació/subocupació i, particularment, de la por a la desocupació.

Els efectes materials de la reforma constitucional, en ells mateixos, no semblen a primera vista greus. Actualment, diferents disposicions normatives forcen als “pressupostos equilibrats” o posen limitacions a l’endeutament. D’altra banda, l’ortodòxia econòmica seguida pels principals partits (per tots els partits parlamentaris, al capdavall) garanteix també aquest principi. Inversament, l’aprovació d’aquesta reforma no impedirà ni l’augment dels dèficits pressupostaris ni l’endeutament públic. La previsió d’una llarga estagnació (l’estat natural del capitalisme madur) fa virtualment impossible reduir el “deute sobirà”. A més, cal no oblidar que aquest “deute sobirà” serveix per vehicular una part substancial dels beneficis empresarials (i dels salaris nominals) a les arques dels oligopolis financers en forma d’interessos.

Deixant de banda totes aquestes reflexions, l’adopció d’una reforma constitucional en aquest sentit és també un atac a les eines pròpies de l’època del “capitalisme autoregulador” (keynesianisme) com era l’aprovació de “pressupostos deficitaris” com a eina “anti-cíclica” (equilibrada històricament per “pressupostos superavitaris”). És, en certa mesura, liquidar una antigalla preservada en una Constitució que fou aprovada en un altre context de correlació de forces (1978). Que, a més, la reforma de la Constitució es pugui tramitar per via d’urgència, sense gaire debat previ en la “societat”, és una ironia sinistra per part de partits polítics que havien fet de la Constitució un text sagrat contra els drets dels pobles. No és estranya, doncs, la reacció de molts catalans davant de la demanda de sotmetre a referèndum aquesta reforma: que se sotmeti a referèndum també la continuïtat de la dependència nacional.

dimarts, 23 d’agost de 2011

La Mediterrània després de la batalla de Trípoli

Fonts properes a l’OTAN celebraven ahir la caiguda imminent del règim de Gaddafi (la Gran Jamahiriya Àrab Líbia Popular Socialista), tal com ho havien celebrat el passat mes de març. Hores més tard, llavors com ara, han fet reiterades crides als “gaddafistes” per tal que deixin les armes. No obstant, els fets dels darrers dies han suposat un avanç definitiu per al Consell Nacional de Transició de la República Líbia. Si abans de la batalla, els territoris del Consell Nacional de Transició consistien, a la Tripolitània, d’enclavaments en una regió encara controlada per les forces del govern de Trípoli, la situació actualment és la inversa. Lluny queda la situació d’aquella que, en la primavera, va amenaçar les forces del Consell Nacional de Transició de veure reirrompre el gaddafisme a la Cirenaica.

Mentre la posició del Consell Nacional de Transició es consolida a la Tripolitània, també la posició de l’OTAN i de les potències imperialistes que l’encapçalen (els Estats Units i, en menor terme, l’estat francès) s’ha consolidat sobre el Consell Nacional de Transició. Així doncs, si el Consell Nacional de Bengasi ja era reconegut com el govern libi oficial per part del govern Sarkozy, ara l’Administració Obama ha fet també el pas de traslladar-hi el reconeixement diplomàtic. Com el “vaixell de Teseu”, el Consell Nacional de Transició ha anat patint unes remodelacions, i encara n’haurà de patir més. Segons el desenllaç de la batalla de Trípoli, haurà d’incorporar més o menys sectors del gaddafisme “moderat”, això sense comptar amb tots els responsables del règim anterior que s’hi han passat.

L’escenari, doncs, que apareix al davant és el del canvi de règim, un canvi en el qual la intervenció de l’OTAN (dels Estats Units) ha estat cabdal. La ironia ha volgut que l’arxienemic de l’Administració Reagan hagi estat foragitat per l’Administració Obama. Però no perdem el fil. El govern de Gaddafi s’havia “reintegrat” entre els “governs respectables”, a canvi de cessions basades en les riqueses naturals de Líbia, i del petroli en particular. Les riqueses de Líbia permetien mantindre el règim de Gaddafi, una atapaïda xarxa clientel·lar, i una gestió social dels ‘gastarbeitern’ no gaire diferent de les d’un estat del Golf. L’acumulació de riquesa per al capital libi també suposava una acumulació de greuges per a les classes populars, diferents però paral·leles, a les viscudes en altres països mediterranis.

Les potències nord-atlàntiques (i les europeees, en particular) van rebre a contrapeu les protestes de Tunísia que provocaren la caiguda de Ben Ali. Amb prou feines s’havien recuperat, quan es produí la caiguda de Mubarak. Però des de llavors han sabut reaccionar. Les protestes de Bahrain foren ofegades amb la intervenció del Consell del Golf. La situació al Iemen, quedà estagnada, però la posició arbitral d’Aràbia Saudita s’hi ha vist enfortida. Líbia i Síria quedaren en una situació de guerra civil. Les protestes d’altres indrets, malgrat ésser més o menys voluminoses, no han arribat a presentar la qüestió del poder.

Hom s’ha demanat, per què la intervenció de l’OTAN s’ha centrat en Líbia i no en Síria. Més rellevant serien els motius de la intervenció a Líbia i d’una possible futura intervenció a Síria. En un cas i en l’altre, la principal motivació rau en la feblesa mostrada per Trípoli i Damasc en la gestió de les protestes populars de la primavera: lluny de poder assimilar-les i adreçar-hi una repressió selectiva, van haver d’obrir foc contra tots els manifestants. La interpretació de Trípoli i de Damasc era que la caiguda dels governs de Tunis i d’el-Cairo es van deure al fet de no haver estat prou contundents. Sens dubte, si haguessin reeixit a ofegar les protestes, les relacions diplomàtiques de tots dos governs amb els països de l’OTAN, haurien millorat. La dinàmica de repressió/contrarepressió, però, genera un camí sense retorn.

A diferència de Líbia, a Síria no existeix un govern formal oposat a Damasc. La potència militar síria, d’altra banda, és més elevada que la líbia, la qual cosa ha desencoratjat, de moment, una intervenció de l’OTAN. La localització geopolítica de Síria és, a més, molt més sensible. Si llegim la premsa conservadora nord-americana més prosionista, particularment en aquests dies, tindrem la sensació que els “canvis de règim” no són una bona cosa. Per exemple, des de fa mesos hi ha preocupació per a un “Egipte radical”. Sense Mubarak, la lluita política entre els sectors del govern provisional d’Egipte i la necessitat de controlar una possible “segona revolució” ha trobat en l’antisionisme una forma de vehiculitzar efectivament les energies populars. Un recrudiment del conflicte a Palestina, en el moment en el qual la societat israeliana dista molt de tindre una situació harmoniosa, pot tindre efectes poc previsibles.

Sigui com sigui, l’OTAN ha resultat ben enfortida després de la Batalla de Trípoli. Amb independència del temps i dels recursos que s’hi ha dedicat, l’OTAN no s’ha vist empantenagada com a Afganistan. A més, els costos de les operacions de terra han estat “externalitzats” a les forces del Consell Nacional de Transició. Amb aquesta experiència, la pulsió per participar a Síria serà més forta. L’OTAN ofereix a les potències nord-atlàntiques victòries mentre que en l’àrea econòmica tots són “nombres vermells”.

diumenge, 21 d’agost de 2011

El Primer Centenari d'Enric Valor

El 22 d'agost del 1911 naixia a Castalla Enric Valor Vives. Demà, doncs, es compleixen els 100 anys de l'efemèride. L'Any Valor ha començat pràcticament des del 13 de gener del 2010 (desè aniversari de la mort), i ha servit per per comprovar quines són les visions que els coetanis (alguns gairebé coetanis de la maduresa i vellesa del propi Valor) tenen sobre l'escriptor. Es fa difícil condensar tot el que s'ha durant els últims divuit mesos. Val a assenyalar l'activitat commemorativa que hi ha hagut en les terres més vinculades a l'obra de Valor, la Foia de Castalla, la conca del Vinalopó o Alacant. En comparació, potser més discretes, han estat les commemoracions a València o a Barcelona, però també cal dir que l'àmbit acadèmic ha mantingut un interès permanent en l'obra de Valor, particularment de l'obra rondallística, des de fa tres o quatre dècades. Menys voluminós ha estat el record de la figura política d'Enric Valor. El republicanisme de Valor en els anys 1930, en una Alacant que tota parlava català, s'expressa per diversos canals, des de la premsa fins a la ràdio, i en la militància a l'Agrupació Regionalista Alacantina. L'alacantinisme de Valor defensa l'autonomia valenciana, superadora dels límits provincials. La victòria franquista ho estroncarà tot. Testimoni de la resistència, en la qual cultura i política es troben naturalment entrelligades, serà la repressió continuada durant tot el règim, i que durà Valor a la presó. Ja en el 1999, en el si d'una Universitat Politècnica de València on el procés de la normalització lingüística no acabava mai d'arrencar, Valor deia: "no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d'un altre idioma".

dissabte, 20 d’agost de 2011

Gràcia obre el curs 2011-2012 de la Universitat Comunista dels Països Catalans amb una xerrada sobre l’internacionalisme

En el marc de les festes d’estiu de Gràcia, la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) obria el curs amb una xerrada sobre l’internacionalisme. La ponència convidada anà a càrrec del Moviment Nacional de Víctimes de Crims d’Estat (MOVICE) de Colòmbia. D’una banda, MOVICE ha recorregut a l’acompanyament internacional com a eina de protecció i de denúncia envers les amenaces i les violències institucionals. Alhora, des de MOVICE i des dels moviments populars colombians que hi donen suport hi ha la plena consciència que la violència estatal (i paraestatal) a Colòmbia és inseparable de les polítiques d’expoliació imperialista contra el treball i contra els recursos naturals del país. I això és cert no tan sols en les dècades més recents, sinó també en les primeres fases de la violència política a Colòmbia (1946-1961), marcades per les connivències entre l’oligarquia colombiana, el govern nord-americà i les grans transnacionals dels monocultius comercials. En la situació actual, amb les economies nord-atlàntiques considerablement afeblides, Colòmbia els és la darrera gran plataforma en el continent sud-americà.

L’internacionalisme, doncs, apareix en forma de cooperació i de solidaritat. Però aquests dos mots, i fins i tot el mateix mot de l’internacionalisme, poden rebre diversos continguts. En la xerrada d’ahir, hom es va referir a l’evolució històrica de moltes iniciatives de cooperació internacional, nascudes des d’una solidaritat política (p.ex. amb la revolució sandinista), i que han patit en major o menor grau una burocratització i absorció per part de les institucions burgeses de “cooperació”. Les subvencions, teòricament concedides d’acord amb la solidesa i impacte tècnics d’un projecte, obeeixen a les estratègies d’internacionalització de l’estat que les concedeix.

La xerrada també va fer referència als debats històrics de l’internacionalisme dins del moviment obrer. L’internacionalisme que apareix en l’Europa del segle XIX, bé des d’instàncies burgeses (conservadores o, sobretot, liberals) o des dels moviments socialistes, és un internacionalisme que s’aplica en les relacions entre les “nacions” europees. Unes nacions de llengües emparentades o encreuades, que comparteixen formes culturals, ideològiques, religioses, etc., però que alhora topen unes amb les altres, per raons fins i tot de la pròpia definició geogràfica o ètnica o, ja més freqüentment, per la lluita per l’hegemonia regional, continental o mundial. Són aquestes mateixes “nacions europees” les que expandeixen imperis sobre la resta del món, un imperialisme que és causa, però també efecte, del desenvolupament capitalista centrat en Europa (en Anglaterra, en primer lloc, des d’on difon a les àrees continentals de la interfície franco-alemanya). Aquesta dualitat entre les “nacions civilitzades” i les “nacions semicolonials i colonials”, entre el centre i la perifèria del món capitalista, marca profundament qualsevol proposta internacionalista. La xerrada repassà els models de les tres primeres internacionals obreres (1870-1943), i com han deixat pas a un context en el qual es defuig la idea d’una Internacional orgànica. En tot cas, debats històrics sobre el posicionament de les organitzacions obreres davant de les guerres d’agressió imperialista del tombant dels segles XIX i XX, es repeteixen cent anys després. Què ha de predominar, el suport a organitzacions i moviment d’altres països amb els quals es comparteixen coordenades programàtiques, o el rebuig al programa imperialista de la burgesia de la pròpia nació (o grup de nacions)? No és aquest l’únic debat. Durant la xerrada es va citar repetides vegades a Rosa Luxemburg. Luxemburg defensà, tant per a la Segona Internacional com per a la Tercera, un model de partit mundial amb seccions nacionals. Era el model que corresponia quan el desenvolupament capitalista hauria fet impossibles les guerres nacionals pròpiament dites. Però també és un model en el qual es pot imposar com a “internacional” els criteris d’un grup nacional concret.


dijous, 18 d’agost de 2011

La Plaça Sant Jaume clama contra les retallades en inserció social

Avui 18 d'agost, els afectats per la reforma del PIRMI (renda mínima d'inserció), col·lectius de treballadors en atur i de les assembles populars, han mostrat el seu rebuig a la decisió del govern de la Generalitat de substituir el pagament mitjançant transferència bancària del PIRMI per un xec bancari a domicili. A 10 d'agost, 40.000 dels peprceptors no havien pogut cobrar la quantitat. No són pocs els que han hagut de passar gana i dormir al carrer. Des de la Generalitat s'ha insistit que el PIRMI ha perdut la funció que li era originària. És cert. Molts perceptors del PIRMI no són persones que fossin al marge del mercat laboral. Són persones que, com a conseqüència d'una desocupació de llarga durada, o la concatenació de feines temporals, no tenen ara dret a cap pensió (ni contributiva ni no-contributiva) per motiu d'atur. I justament és aquí on es veu tota la mentida d'un govern incapaç. Incapaç sempre, malgrat embolcallar-se falsament en senyeres (amb estel o sense), de liderar una lluita nacional contra la dependència política, la negació del dret d'autodeterminació nacional i l'espoliació econòmica. Incapaç sempre, malgrat la retòrica habitual de la defensa de la petita i mitjana empresa, de plantar cara als abusos de monopolis i oligopolis. I és com a conseqüència d'aquesta incapacitat que el govern de CiU no pot més que menar una política de retallades i revestir-la d'arguments que Breivik podria copiar i enganxar en les seves llargues tirades sobre la civilització cristiana.

Per comptes de presentar la dimissió irrevocable, els consellers Mena i Cleries, i el president Mas, continuaran a explicar que no s'hi pot fer res, que no hi ha alternativa. La reforma del PIRMI traspua la ideologia d'aquests personatges:
- s'ha suprimit l'actualització de la RMI d'acord amb la previsió de l'IPC. La xifra actual de 423 € mensuals, doncs, anirà retallant-se d'any en any.
- s'aplicaran limitacions de la RMI d'acord amb el salari mínim interprofessional, la qual cosa equival a reconèixer que la RMI fa de prestació per desocupació.
- s'elimina la possibilitat del pagament immediat de la RMI per als casos que l'equip d'atenció primària considerava urgents. Ara caldrà esperar l'aprovació de la sol·licitud. La pràctica administrativa de forçar els terminis o d'incórrer en el silenci administratiu demostrarà quina responsabilitat política tindrà aquest govern.
- la percepció de la RMI serà de 60 mensualitats. Conclòs aquest període, haurà de passar un any, per tornar-la a demanar.
- s'exigirà 2 anys de residència (ara se n'exigia 1) per poder percebre la RMI. La intenció del govern d'aixecar la bandera nativista és ben clara.
- es deteriora el finançament de la despesa associada al PIRMI. Així doncs, serà més fàcil esgotar els crèdits pressupostaris i tallar-lo directament, tal com amenaçava el mateix president de la Generalitat.
- també s'allarga a 6 mesos el període de misèria pel qual ha de passar una família abans de poder sol·licitar el PIRMI.

Mentrestant, continuen les concentracions. El proper divendres 26 d'agost, a partir de les 9h30, davant del Parlament de Catalunya, on els consellers Clerias i Mena hauran de respondre a una interpel·lació interposada per alguns grups parlamentaris.

I l'1 de setembre, a les 10h, dijous, en el marc de l'Assemblea d'Aturats de Barcelona (c. Sant Pere més Baix, 70), es preparà el curs de mobilitzacions en defensa d'un principi bàsic: 1) plena ocupació de tots els treballadors; 2) prestació per desocupació a tots els treballadors fins a la recol·locació efectiva.

Les ombres de Brüning, Salazar i Calvo Sotelo, i l’apel•latiu als “plens poders” i als “governs de concentració nacional”

Fóra injust comparar els actuals ministres d’economia de la Unió Europea amb Heinrich Brüning (1885-1970), António de Oliveira Salazar (1889-1970) o José Calvo Sotelo (1893-1936). Des d’un punt de mira tècnic, cadascú a la seva manera, Brüning, Salazar i Calvo Sotelo tenien unes capacitats i una preparació econòmica poc present en els seus homòlegs contemporanis. Uns i altres apliquen, aparentment, les mateixes polítiques procícliques i tenen, fins a cert punt, les mateixes inclinacions autoritàries, però en tant que servidors d’uns interessos de classe, els dels anys 1930, es guanyen més merescudament el sou. Motiu d’intens debat seria discutir si les circumstàncies d’aquell període eren més complexes (o no) que l’actual.

Brüning és, en l’actualitat, sinònim del canceller alemany que, a través del recurs a la legislació per decret presidencial, obre la porta a la destrucció de la Constitució de Weimar. Salazar s’associa amb la dictadura que marca el segle XX portuguès, encara que ni fou el primer dictador ni el darrer del règim inaugurat per Óscar Carmona i tancat per Marcelo Caetano. Calvo Sotelo, ministre en la Dictadura de Primo de Rivera, esdevingué després la figura capdavantera de la dreta espanyola i, pòstumament, assassinat per elements propers al PSOE, “protomàrtir de la Cruzada”. És comprensible que els seus epígons dels nostres dies se n’apartin. Però si presentem les biografies en el zenit del poder:

- Heinrich Brüning (*Münster, Westfàlia, 26.11.1885) es doctorà en economia política a la Universitat de Bonn en el 1915 i, seguidament, serví com a tinent en la Gran Guerra, condecorat amb la Creu de Ferro de segona i primera classe. Després de la guerra s’implicà amb Carl Sonnenschein en la tasca d’assistir als soldats desmobilitzats a la reintegració a la vida civil. S’integrà en el Zentrum, el partit de centre d’inspiració catòlica, i s’arrenglerà en el sector més social que representava Adam Stegerwald, i ocupà càrrecs en la federació de sindicats cristians. També era l’editor de “Der Deutsche”, que tenia com a línia la defensa de la política social catòlica contra els “excessos” de la dreta burgesa i latifundista i els de l’esquerra marxista. La crisi hiperinflacionària del 1923, però, afectà justament els estrats populars que més bé s’identificaven amb el Zentrum, i Brüning convertí l’estabilitat econòmica en el seu ideari. Encara se l’associava amb l’ala esquerrana del Zentrum, i la “lex Brüning” del 1924, per exemple, que el va fer un nom conegut, cercava reduir la pressió fiscal damunt dels treballadors assalariats. No era pas un líder carismàtic, però era tingut com un expert en finances. La crisi governamental de març del 1930 es vinculava a la nova situació econòmica mundial, marcada per la recessió nord-americana: el govern de coalició de Hermann Müller es trencà. Brüning fou nomenat canceller. En l’economia alemanya, a banda dels problemes generals que s’observaven en tots els països industrialitzats, pesava encara la càrrega de les reparacions de guerra. De totes formes, Brüning optà per polítiques d’austeritat, que desencoratjaven la concessió de crèdits i els augments salarials. La política de Brüning topà amb el Reichstag, on els partits governamentals eren minoria. La dissolució del Reichstag i les noves eleccions encara situaren el govern Brüning en una situació més precària, ja que es quedà amb l’únic suport del Zentrum. Brüning va haver de continuar la seva política comptant amb l’aquiescència, ara de la dreta, el DNVP, ara de l’esquerra, l’SPD. És llavors quan Brüning opta per recórrer a la clàusula constitucional que permetia l’adopció de mesures legislatives per decret presidencial (“Notverordnung”). Les retallades socials i la contenció salarial arribava en un moment de fort augment de la desocupació.
- António de Oliveira Salazar (*Vimieiro, Viseu, 28.4.1889) era d’un origen més modest, fill d’un empleat rural. Va estudiar Dret a la Universitat de Coïmbra, guanyà la càtedra d’Economia i Finances el 1917, i es doctorà en el 1918. Com Brüning, s’arrenglerà amb el catolicisme polític, i guanyà fama com a articulista en aquesta premsa. Així doncs, el govern dictatorial de Sidónio Pais (1917-1918) ja el tingué com a ministrable. En el 1921 fou elegit diputat, en les llistes del centre catòlic, però no assumí l’escó. El colp militar del 28 de maig del 1926 posava fi a la Primera República, i el nou govern de José Mendes Cabeçadas el cridà com a ministre de Finances, però renunciar poc més tard ja que el clima de crisi econòmica i de confrontació social no li semblava gens propici. El 27 d’abril del 1928, el nou president ja era Óscar Carmona, i la nova “Dictadura Nacional” el cridà com a ministre de Finances. Hom confiava en Salazar per redreçar l’economia i afavorir la possibilitat de contraure empréstits exteriors. Salazar acceptà, sota la premissa que controlaria les despeses de tots els ministeris. La política d’austeritat de Salazar reeixí a aconseguir una situació de superàvit en l’exercici del 1928-1929, ajudat pel bon context econòmic nacional i internacional. El pes de Salazar creixia. Bloquejà qualsevol retorn a la democràcia parlamentària mitjançant la creació de la Unió Nacional (1930) i amb una Constitució (1933) que instituïa l’Estado Novo, amb Salazar com a perenne President del Consell de Ministres.
- José Calvo Sotelo (*Tui, 6.5.1893) era fill de jutge. Es va llicenciar en dret a Saragossa i, com Brüning i Salazar, es demostrà un alumne excel•lent. Seguí la trajectòria del pare i guanyà, successivament, places d’oficial lletrat del Ministeri de Gràcia i Justícia (1915) i d’advocat de l’Estat (1916), amb puntuacions excepcionals. Ja en l’etapa d’estudiant, com els dos anteriors, es vinculà a la premsa catòlica (El Noticiero), i el 1917 es doctorà amb la tesi El abuso del derecho como limitación del derecho subjetivo. Com Brüning, Calvo Sotelo participà en l’organització dels obrers des dels rengles conservadors, en aquest cas dels partidaris d’Antonio Maura, tant des d’un punt de mira propagandístic (El proletariado ante el socialismo y el maurismo) com pràctic (impuls d’una mutualitat obrera d’orientació maurista). Fou secretari personal d’Antonio Maura e temps del Gobierno Nacional (maig-novembre del 1918). El 1919 fou elegit diputat. Topava amb el conservadorisme d’arrel canovista, particularment en la qüestió del caciquisme municipal (proposició de reforma del règim local), però també en la gestió de la conflictivitat laboral i social. Va ser un dels signataris del manifest de la Democràcia Cristiana, i tingué una fonda influència en l’elaboració del programa social dels mauristes. El maurisme va perdre el govern el desembre del 1920, però el recuperà l’agost del 1921, i Calvo Sotelo fou nomenat governador civil de València. Fou com a maurista que assumí la Direcció General de l’Administració en el nou govern dictatorial de Primo de Rivera, el desembre del 1923. Formalment, Calvo Sotelo es declara de “conviccions democràtiques”, partidari del parlament i del sufragi, però en considerar la corrupció del sistema constitucional (particularment, en els anys 1917-23), defensava un sanejament, tant se valia si els mitjans eren dictatorials o democràtics. Calvo Sotelo tingué un paper essencial en l’aprovació dels Estatuts Local i Provincial que, d’una banda, volien posar fi al caciquisme, però que tingué un efecte permanent en la liquidació del sufragi directe per a elegir els membres de la Diputació Provincial, mentre alhora liquidava la Mancomunitat de Catalunya, substituint-la per una provisió de “regions” que influiria després en les Constitucions del 1931 i del 1978 (en forma de “comunitats autònomes”). El desembre del 1925, Calvo Sotelo esdevenia Ministre d’Hisenda. Menà una lluita contra el frau fiscal i elevà la pressió fiscal sobre la “riquesa territorial”. Introduí un “impost de rendes i guanys”, de caràcter progressiu. Mitjançant l’emissió de deute públic, es posà en marxa un pla d’obres i serveis públics. Als crítics d’aquesta política, els demanava quin avantatge tindria ser solvent, si això era la “solvència de la ruina”. Però Calvo Sotelo fallà en la tasca primera que s’havia proposat, el manteniment de la cotització de la peseta, i el 20 de gener del 1930, dimitia com a Ministre d’Hisenda. El propi Primo de Rivera renunciava el 28 de gener del 1930 davant del rei. Calvo Sotelo ocupà la presidència del Banc Central en el febrer del 1930, on topà amb els criteris amiguistes de concessió de crèdit que regnava en el Consell d’Administració, fet pel qual acabà per dimitir el 15 de setembre. Mentrestant, el nou govern de “Dictablanda” de Dámaso Berenguer, amb Manuel Argüelles com a ministre d’Hisenda, iniciava una política contra el dèficit, tot aturant les inversions públiques. En tot cas, el 14 d’abril del 1931, es proclamà la Segona República, i Calvo Sotelo s’exilià a Portugal. Des de l’exili, aconseguí ser elegit diputat a les Corts republicanes en el juny del 1931, però davant la perspectiva d’haver de sotmetre’s a un tribunal parlamentari, s’estimà més no retornar. De Lisboa passà a París, on contactà amb Charles Maurras. Calvo Sotelo també seguia amb interès el ‘New Deal’ de Roosevelt, i en febrer del 1933 visità Roma i s’entrevistà amb Benito Mussolini i amb Italo Balbo. En les eleccions del 1933 fou candidat de la Renovación Española, resultà elegit i, després de l’aministia del 30 d’abril, entrà a Madrid el 4 de maig. La Renovación Española representava el monarquisme, tota vegada que la CEDA (el partit dretà majoritari) passava a considerar la forma de govern (monarquia o república) com quelcom accidental. És en el 1934, quan nega que vulgui una dictadura, però sí reclama un govern “amb plens poders”.

Calvo Sotelo no tornaria a governar, i moriria assassinat el 13 de juliol del 1936, a mans de personal vinculat al nou govern del Front Popular. Salazar seria víctima d’un accident domèstic el 3 d’agost del 1968, i el 27 de setembre, degut a les seqüeles, fou substituït en la presidència del govern per Marcello Caetano. Encara viuria fins el 27 de juliol del 1970. Brüning, per la seva part, s’havia mort el 30 de març del mateix any. Brüning deixà la cancelleria el 30 de maig del 1932, fortament desacreditat dins i fora del seu partit. Tingué temps per aprovar la llei que liquidava el Reichstag i posava tots els poders de l’estat en mans d’Adolf Hitler, mentre signava ell mateix la dissolució del Zentrum, el 6 de juliol del 1933. Més prudent que d’altres dirigents de la dreta, passà als Països Baixos en el 1934. A partir del 1939 fou professor de ciència política en la Universitat de Harvard. Provà de retornar a Alemanya en el 1947, i de reprendre la carrera política, però el seu nom no s’avenia amb els nous idearis. Konrad Adenauer i la seva política europea, la unió de protestants i catòlics sota la CDU, les polítiques d’intervenció pública en pro de la recuperació econòmica de post-guerra, tot això no lligava amb Brüning. Se’n va tornar, doncs, als Estats Units.

Decrets d’emergència, estat nou, plens poders. És terminologia dels anys 1930. No obstant, si llegim editorials de la premsa de la setmana passada, trobem per tot referències quant a la inefectivitat de Barack Obama o d’Angela Merkel. Al primer, el Daily Telegraph, l’acusava de ben intencionat però inefectiu, i a la segona de no entendre ni l’escala ni la natura del “desastre” que espera a Europa. El Süddeutsche Zeitung atribuí la manca de “força” d’aquests dirigents pel fet “d’estat pendent de properes eleccions o pel fet que d’haver d’aconseguir majories parlamentàries”. La tesi és ben senzilla: si només hi ha una política possible, per què perdem el temps amb partits i parlaments? Llavors apareixen crides com la que fa ara CiU quant a un govern “de concentració nacional (sic)” per a l’estat espanyol, una macrocoalició amb el PSOE, el PP, CiU i PNV-EAJ. Situacions com les viscudes a Londres la setmana passada, reforcen aquest discurs de la “mà dura” i de la “valentia” dels governs per dur a terme mesures impopulars i per reprimir qualsevol dissidència. Malgrat els vincles del propi primer ministre, Cameron, amb la xarxa d’espionatge de “News of the World”, ell mateix es revesteix d’una túnica de moralitat espartana. Quan fa ben poc encara de la matança perpetrada per Anders Behring Breivik, les seves idees contra el “multiculturalisme” i “l’estat del benestar” es reprodueixen en la premsa respectable de tot Europa. Les podem trobar fins i tot en català, per justificar les mesures adoptades pel govern Mas contra els perceptors de la renda mínima d’inserció. Avui mateix, a la Plaça de Sant Jaume, a les 18.00h (6 de la tarda), hi haurà una concentració de rebuig contra aquesta mesura.

dimarts, 16 d’agost de 2011

La denúncia i les propostes d’un periodista (Joaquim M. Puyal, Aicnàlubma, Columna, Barcelona, 2011)


Aquestes “reflexions sobre la societat i els mitjans” i aquestes “propostes per a la nova televisió” apareixien el mes de febrer d’enguany en el que és el primer llibre de Joaquim Maria Puyal (*Barcelona, 1949). El gran públic coneix Puyal per les transmissions radiofòniques dels partits del Barça (‘la transmissió d’en Puyal’, TdP), model lingüístic i comunicatiu, més valuós precisament per narrar un esdeveniment “en directe” i per transmetre una intensitat en 90 minuts d’un joc, el futbolístic, que rarament la pot mantindre en el terreny de joc. El públic televisiu coneix Puyal, al llarg dels anys, pels programes més destacats, el Vostè pregunta, el Vostè jutja i La vida en un xip, caracteritzats tots ells per la innovació formal i, si més no, per l’intent d’oferir continguts de rellevància social. Menys coneguda, potser, és la faceta docent i de recerca. Fruit sobretot d’aquesta tasca, però també, òbviament, de les anteriors, per primera vegada Puyal traduïa en un llibre inquietuds que han evolucionat en el seu pensament durant les darreres tres dècades. Aquesta transposició d’idees en un llibre ha comptat amb el suport essencial del disseny d’Enric Jardí i de la maquetació de Víctor Igual, perquè també en el formatatge del llibre trobem un esforç en la distribució dels continguts. L’Aicnàlubma del títol procedeix de la faula que obre el llibre, i que reflexiona sobre els mecanismes de generació d’urgències per part dels mitjans de comunicació de masses. Segueix després una Autocrítica de la praxi mediàtica, que ofereix una visió de la professió periodística integrada en el context econòmic en la qual es produeix i que, sense perdre una orientació internacional, tracta sense embuts sobre la situació comunicativa d’un país, el nostre, marcat per la imposició nacional dels estats ocupants. Puyal, en aquest sentit, és molt per damunt de les vestals periodístiques que, en nom de la llibertat de premsa, es tanquen a banda a qualsevol crítica que es faci de la feina que fan, o també de les jeremiades que blasmen els mitjans de comunicació de masses com si fossin (o poguessin ésser) autònoms de l’estructura social en la qual es desenvolupen. És cert que en molts aspectes, Puyal no fa més que repetir idees i conceptes, però ho fa de manera ben profitosa, i mostra d’això són les més de 100 pàgines de notes, on es barregen citacions d’obres teòriques (particularment, de l’Escola de Frankfurt) i articles d’opinió més circumstancials. Que les notes siguin posades a banda, i no pas en el peu de pàgina, permet fer una lectura més linial de l’Autocrítica de la praxi mediàtica. Després d’aquesta autocrítica, Puyal ofereix una revisió del manifest sobre l’Ofici de Periodista que havia presentat en el Col•legi de Periodistes de Barcelona en el novembre del 2006 i uns “Drets de l’espectador (de la televisió gratuïta)”. Puyal s’interessa especialment per aquest mitjà (la televisió generalista en obert) per la centralitat que té com a mitjà de comunicació, arrossegant fins i tot els continguts que es difonen a través de la xarxa d’internet. Encara que es formulin en forma de drets, també els podem llegir com una mena de lleis del mitjà televisiu. Així doncs, la televisió ha d’obeir les lleis de l’entreteniment i de la comprensió, que són consubstancials a la producció. Més enllà d’això, Puyal considera que cal exigir als productors de programes que facin continguts d’interès. Els responsables de la programació, alhora, haurien de vetllar per la diversitat i la complementarietat dels continguts, defugint la situació tan sovint actual de contraprogramació de programes d’un perfil molt similar en diferents cadenes. De manera similar, els drets dels espectadors de reivindicació també són uns deures: el d’ignorar, el de desconfiar i el de denunciar. Entre els aportacions del llibre d’en Puyal podríem destacar moltes, però acabarem amb una de sola. Puyal discrepa del considerar que la nostra és una “societat de la informació”, car tota societat genera, articula i treu partit de la informació. Alhora, Puyal qüestiona la matematització de la informació que fa C. E. Shannon (i que, en termes d’informació ecològica, recollia Ramon Margalef), i considera que la pràctica més perniciosa és la de la “infodeformació”, que és presentar com a “informació” allò que genera en el receptor “una percepció dels fets allunyada de la real, que el condueixen a l’error”. La infodeformació no tan sols fa passar falsedats per veritats, sinó que també cerca una substitució de l’univers simbòlic, que afecta els fets, els costums, els símbols i les referències d’una comunitat.

diumenge, 14 d’agost de 2011

Cada dues generacions, un Borbó destronat: podria perdre’s una tradició de 300 anys?


Visita al Palau de Pedralbes. Una reina espanyola ofereix un infant al poble català. Fa molts anys, en una altra visita, va sorgir la qüestió de qui era la reina i qui era l’infant. Algú va proposar que es tractava de Maria Cristina, que oferia al poble l’infant que, fill pòstum del rei, havia d’ocupar el tron des del bressol com a Alfons XIII. El rostre rodanxó de la monarca, però, no es corresponia al de Maria Cristina (la Maria Cristina de Maria Cristina me quiere gobernar, y yo le sigo, le sigo la corriente, porque Maria Cristina me quiere gobernar), sinó més aviat al de la seva sogra, l’ex-reina Isabel II. Si ens apropem més a l’escultura en veiem la signatura. L’Agapitu Vallmitjana la va fer el 1860, més o menys en l’època que l’industrial Eusebi Güell adquirí les finques de Can Feliu i Can Cuiàs. No obstant, la finca Güell que en resultà no va esdevindre Palau Reial fins el 1918, quan Güell la cedí a Alfons XIII mentre Alfons XIII el creava “comte de Güell”. Vuit anys després de l’estàtua de Vallmitjana, la reina Isabel II (la dona retratada en l’estàtua) va haver de marxar a l’exili: havia esclatat la Revolució Gloriosa del 1868 (Gloriosa en record a la Revolució Gloriosa anglesa del 1688). També acompanyava la mare en l’exili, l’infant retratat, llavors ex-príncep Alfons d’Astúries. En aquells dies del 1868, algú va dir o cridar allò de “Se acabó para siempre la raza espuria de los Borbones”. El Sexenni Liberal, contemporani i co-causal amb la guerra franco-prussiana o amb la Comuna de París, va donar temps a regències, votacions a les Corts de candidats a rei al més pur estil de Casp, magnicidis per sempre més irresolts, entronitzacions de fadristerns savoiards, una república provisionalment federal amb un 50% de presidents catalans, una tercera guerra carlina, cantons internacionalistes, l’inici de la guerra d’independència de Cuba, una proclamació de l’Estat Català, un colp d’estat amb el general Pavia entrant a cavall al Parlament, i una nova regència que, després d’un altre pronunciament, va haver de donar pas al fill d’Isabel II, proclamat Alfons XII. La raça espuria dels Borbons no s’havia acabat encara. Cinquanta-sis any després, el fill pòstum d’Alfons XII i el nét de la reina Isabel II (morta en el 1902), dit Alfons XIII, efectuava la “guillada d’en Cametes” per evitar un “bany de sang”. A diferència de la vegada anterior, directament es va proclamar la República (Macià, fins i tot, proclamà la República Catalana, reconvertida tres dies després en Generalitat de Catalunya). Aquesta República, depenent del tros de terra, durà entre cinc i vuit anys. Es restaurà el “Reino de España” (Espanya, com a unitat política, és un Estat catòlic, social i representatiu que, d’acord amb la tradició, es declara constituït en Regne, art 1 de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado), però sense rei, amb Franco al capdavant. En aquest sentit, el Palau de Pedralbes, que fou residència del rei Alfons XIII quan venia a Barcelona, també va acollir durant la guerra al president de la República Espanyola, Manuel Azaña, i ara acollia al Jefe del Estado (La Jefatura del Estado corresponde al Caudillo de España y de la Cruzada, Generalísimo de los Ejércitos, don Francisco Franco Bahamonde, art 2 de la Ley de Sucesión de la Jefatura del Estado). Nou fou fins el 1969 que s’exercí l’article 6 de la citada llei del 1947 (En qualsevol moment el Cap d’Estat podrà proposar a les Corts la persona que estimi que hagi d’ésser cridada en el seu dia a succeir-lo, a títol de Rei o de Regent, amb les condicions exigides per aquesta Llei, i podrà, alhora, sotmetre a l’aprovació d’elles la revocació de la que hagués proposat, encara que ja hagués estat acceptada per les Corts). Així, en quedar vacant la Capitania de l’Estat, en virtut de l’article 7, un Borbó, Joan Carles de Borbó, nét d’Alfons XIII, assumí la Corona.

Repassem. El fill d’Isabel II, Alfons XII, pare d’Alfons XIII, va ocupar el tron arran del pronunciament de Sagunt, i ja no el va perdre per cap altra causa, que la causa biològica de morir-se. Quan es va morir, la filla gran era princesa d’Astúries, però no la van fer reina perquè la reina-vídua tenia un parell de faltes i, efectivament, com que era en estat, hom s’estimà més d’esperar-se a veure què naixia. Va nàixer Alfons XIII el qual, com hem vist, fou destronat el 1931, 56 anys després de la seva àvia. El fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I, Joan de Borbó (intitulat Comte de Barcelona) no va ser destronat mai, ja que difícilment podia perdre allò que no havia tingut. L’infant Joan, amb dos germans grans, ni tan sols va ser príncep d’Astúries, i no podem acceptar com a destronament que Franco se’l saltés, ja que, segons la Llei de la Successió, podia fer lo que li rotés en la qüestió de la Successió.

S’ha dit, doncs, que Alfons XII i Alfons XIII són els reis de la Primera Restauració Borbònica, reis constitucionals d’acord amb la Constitució de 1876, mentre que Joan Carles I és el rei de la Segona Restauració Borbònica, rei constitucional d’acord amb la Constitució de 1978. Deixant de banda similituds (Cánovas-Sagasta, UCD/PP-PSOE), això es pot discutir. Tècnicament, d’acord amb la Llei de Successió i amb la Constitució del 1978, Joan Carles I és un rei “instaurat” (i no “restaurat”). Per exemple el redactat de l’article 57 de la Constitució diu: “La Corona d’Espanya és hereditària en els successors de S. M. En Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica”). Es fa referència a una “dinastia històrica”, però se l’assenyala com el primer d’una nova successió hereditària.

D’altra banda, Alfons XII és el rei de la “Primera” Restauració Borbònica? No és pas cert això. De fet, el seu avi Carles IV també fou destronat. El destronament és una mica més indirecte. El motí d’Aranjuez posa fi al regnat de Carles IV, el 19 de març del 1808. Formalment, Carles IV abdicà en favor del fill, el príncep d’Astúries, el futur Ferran VII, pare d’Isabel II. Però aquesta abdicació és una mica estranya, ja no tan sols per la pressió popular sinó també per la pressió de l’Emperador dels Francesos, Napoleó Bonaparte. L’Emperador pressionà Carles IV, exiliat a Baiona, perquè donés per anul·lada l’abdicació i va fer que renunciés als seus drets dinàstics en favor del Gran Cors. Ferran VII també acudí a Baiona i, el 6 de maig, signà la renúncia a la Corona en favor del seu pare. Carles IV, doncs, tornava a ser el rei d’Espanya, però per cedir el títol seguidament a Napoleó el qual, com a bon germà, el cedí al primogènit de Letízia Ramolino, Josep, que va haver d’abdicar com a rei de Nàpols en favor del seu cunyat, Joaquim Murat. Josep Bonaparte va atorgar la primera constitució escrita del Regne d’Espanya, l’Estatut de Baiona. Ferran VII i Carles IV no van moure ni un dit per recuperar la corona. La Constitució del 1812 atribueix la Corona al “señor don Fernando VII de Borbón, que actualmente reina”. Ferran VII, rei efectiu a partir del 1814, no serà destronat. El seu pare, Carles IV, mort el 1819, si bé acceptà l’entronització del fill, sí que es donava per destronat.

Així doncs, Ferran VII protagonitza una autèntica Restauració Borbònica, paral·lela a la que tingué lloc a França en el 1814 (salvat el parèntesi dels Cent Dies). Els monàrquics poden mantenir la ficció d’un Ferran VII que regna ininterrompudament des del 1808, de la mateixa manera que poden parlar d’un Lluís XVII (1793-1795) i d’un Lluís XVIII (des del 1795).

El pare de Carles IV, Carles III governà els seus reialmes sense interrupció, primer com a duc de Parma (1731-1735), després com a rei de les Dues Sicílies (1734-1759) i, finalment, com a rei de les Espanyes (1759-1788). En canvi, el pare de Carles III, Felip Quint, sí que va patir “esdeveniments” que es poden considerar enderrocaments.Felip Quint havia assumit la Corona d’Espanya el 1700. En el 1705, una onada revolucionària, ajudada pel bàndol aliat (Gran Bretanya, Països Baixos, Imperi Alemany, Portugal, Savoia, Prússia, Hànnover, etc.) comença a consolidar la candidatura de Carles Terç, arxiduc d’Àustria. Els Regnes de València, d’Aragó i de Mallorques, els de Sardenya, Sicília i Nàpols, i el Principat de Catalunya el proclamen rei, substituint en aquest acte a Felip Quint. En dues ocasions, Felip Quint, a més, és foragitat de Madrid, el 1707 i el 1710. Felip Quint recuperarà Madrid en aquestes dues ocasions, a més de conquerir (literalment) els regnes de la Corona d’Aragó. Haurà de renunciar, això sí, a Menorca, a Flandes, a Nàpols, a Sicília i a Sardenya, a més de Gibraltar. En guerres posteriors, Felip Quint aconseguirà pels fills del seu segon matrimoni amb Isabel de Farnesio les corones de Sicília, de Nàpols i de Parma, però mai la de Sardenya. Quant a Menorca, no serà recuperada pels Borbons, de forma definitiva, fins temps de Carles IV.

Així doncs, Felip Quint fou enderrocat en 1705, si bé recuperà els territori perdut entre 1707 i 1715. Els fills de Felip Quint que regnaren a Espanya, Lluís I (1724), Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788) no foren destronats. Ja hem vist que el nét, Carles IV, sí que ho fou, i que va viure els darrers 11 anys a l’exili. El besnét, Ferran VII, va servar el tron durant 16 anys, fins i tot anant, quan calia, per la via constitucional (1820-1823). La rebesnéta, Isabel II, sí que fou enderrocada el 1868, i va viure els darrers 34 anys de la vida a l’exili. El fill de la rebesnéta no fou enderrocat, i regnà com a Alfons XII. El nét de la rebesnéta, Alfons XIII, sí va haver de fer el camí de l’àvia, el 1931. Cada dues generacions, un Borbó se n’ha d’anar, ni que sigui temporalment. Es perdrà aquesta tradició en la generació del rebesnét de la rebesnéta? Darrerament, s’ha especulat molt sobre la salut del “sucesor a título de rey”. Que no se’ns escapi.

divendres, 12 d’agost de 2011

2500 anys de la Batalla de Marató

La rellevància de la Batalla de Marató es fa de mal dir. Ja m’imagino que no podem esperar, amb la situació en la qual es troben l’Àtica, Grècia i Europa, gaires celebracions en commemoració d’una Batalla tan celebrada des de l’Antiguitat. Això de celebrar els 2500 anys de les coses no sembla gaire afortunat, i si no que els ho diguin als Pahlavi. Se’m fa inevitable parlar de la Batalla de Marató sense fer record a aquelles celebracions del 1971 quant als 2500 anys de la Monarquia Persa. Allò que es commemorava el 1971 eren els 2500 anys de l’entronització de Cir com a rei de Babilònia. Cir ja feia anys que governava damunt dels perses, dels medes i dels assirians. Encara havia de conquerir després altres terres. Des del 1971 han passat 40 anys, i molts dels règims representats en els “2500 anys de la Monarquia Persa” han estat agranats per la història. Els 40 anys que separen la conquesta persa de Babilònia de la batalla de Marató també són curulls en esdeveniments i transformacions. Velles oligarquies i tiranies havien estat superades, en ocasions per unes altres, de vegades, com a Atenes, per un règim més isogòric o isonòmic, fins i tot democràtic. És fascinant recórrer, de la mà d’Heròdot, aquestes quatre dècades. La revolució jònia, malgrat que el carià Heròdot en malparli, malgrat que acabés en derrota, no deixa d’ésser suggerent. És una revolució que cerca l’alliberament nacional contra el domini imperial persa i que, com a primer pas, segella la unitat dels estats jònics (la Lliga Paniònia) i foragita els tirans que havien venut el país al Gran Rei i als seus sàtrapes i generals. En certa mesura, la Batalla de Marató venja aquella revolució fallida. Al capdavall, els atenesos eren un poble jònic.


La Batalla de Marató ha tingut un bon predicament en la història. Pels contemporanis és un triomf decisiu que tanca una de les fases de les guerres greco-perses. Fases posteriors de la guerra i noves victòries, faran que la victòria de Marató sigui relativitzada en les dècades següents. Segle i mig després, amb la victòria d’Alexandre i la instauració de regnes helenístics en les terres del Gran Rei, les guerres greco-perses del passat són vistes amb menys glòria. Caldrà esperar potser a èpoques posteriors, amb una Grècia sotmesa a l’Imperi Romà, per trobar un interès renovat en el període. La Batalla de Marató, en aquest sentit, se la veurà com la inauguració del període clàssic per excel·lència (que es perllonga fins a l’inici de la Guerra del Peloponès). Al llarg dels segles, la Batalla de Marató ha estat vista des de moltes perspectives. La victòria d’un estat lliure contra un imperi, la victòria d’Occident contra Orient, la victòria d’Europa contra Àsia, la victòria dels grecs contra els bàrbars, etc. En els darrers dos o tres segles, la Batalla de Marató ha servit de fonament a les doctrines occidentalistes habituals, que veuen un “etern occidental”, eternament amenaçat per hordes asiàtiques o per les hordes interiors.


Quant a la celebració dels 2500 anys de Marató, caldria demanar-se si té gaire sentit fer-ho ara, des d’un punt de mira purament cronològic. La Batalla fou en l’any 490 a.C. (o -489, si preferiu aquesta notació), tal com indiquen les fonts històriques. També se’ns indica la data i el mes (Metageitnion). Els grecs feien servir un calendari lunisolar. Els mesos començaven amb la lluna nova. La correcció solar del calendari exigia la introducció d’un “mes tretze” en alguns anys. No obstant, no és possible reconstruir amb exactitud la introducció d’aquest “mes tretze”. D’aquesta manera, si bé la data més probable sigui la del 12 de setembre del 490 a.C., també podria ser la del 12 d’agost. Aclarim, en aquest sentit, que l’extensió del calendari que fem és la del calendari julià. La qual cosa complica la situació, ja que ara fem servir un calendari gregorià. Segons el calendari julià, 2500 anys equivalen a 913.125 dies, i d’acord amb el calendari gregorià a 913.106 dies. En tot cas, avui, 12 d’agost del 2011, és també 12 de metageitnon, de forma que serà més assenyat col·locar el post avui.


La batalla


L’ordre de formació de les tropes d’Atenes i de Platea era el següent:
- l’ala dreta era sota el comandament de Calímac, que era l’arcont polemarc d’aquell any.
- en el cos central trobem les tropes de les deu tribus (phyllai) d’Atenes, amb uns 2.000 efectius (200 per tribu). La divisió en 10 tribus d’Atenes era relativament recent, i un xic artificial. Les 10 tribus eren l’Erectea, l’Egea, la Pandionísia, la Leòntida, l’Acamàntida, l’Enea, la Cecròpia, la Hipopòntide, l’Aiàntida i l’Antioquia.
- l’ala esquerra era constituïda per les forces de Platea. Aquesta ciutat, situada en la frontera entre Beòcia i l’Àtica, era l’única que havia respost a la crida atenenca contra els perses.


La situació dels atenesos era d’inferioritat numèrica. Per això van allargar el front de l’exèrcit, reduint la densitat del cos central, en favor de la densitat de les ales dreta i esquerra. Des de l’extrem de l’ala dreta a l’ala esquerra hi hauria uns 8 estadis de distància. En els sectors del centre corresponents a les tributs Leòntida i Antioquia, la profunditat d’aquesta línia de l’exèrcit era de quatre fileres, mentre que en altres zones hi havia profunditats de vuit.


No fou fins després de consultar el presagi comunicat pel sacrifici ritual, que s’ordenà l’avançament d’aquest exèrcit. En aquell moment, les tropes del Gran Rei es trobaven a uns 8 estadis.


En veure aquest moviment, els comandaments perses es confiaren en excés. Sabien que ateneses i platencs no disposaven de cossos de cavalleria ni de cossos d’arquers. La superioritat numèrica persa era de tres a un. A un estadi de distància, la infanteria inicià la càrrega.


La batalla es perllongaria durant tot el dia. En el centre de l’exèrcit, les tropes tribals atenenques toparen amb els soldats de nació sakastana (escita) que servien al Gran Rei. La superioritat dels sakastanes va prevaldre aviat, i els atenencs van haver de retirar-se, trencant la formació, perseguits per les tropes reials. En canvi, en les ales la victòria fou dels grecs. Vençuda la primera resistència, les dues ales gregues iniciaren un moviment de convergència, en el qual quedaren atrapades les tropes reials del centre. Girada així la truita, foren els perses els que corregueren per arribar a les naus. Foren pocs els que arribaren i, els grecs maldaren per calar foc a les naus.


Fou prop de les naus on caigueren morts, entre d’altres, el polemarc Calímac i un dels deu estrategs, Estesilau Trasilaides. Quan prenia una de les naus, fou mort Cinègir, fill d’Euforió. Un altre fill d’Euforió, el dramaturg Esquil va sobreviure a la batalla. En totals, els atenencs només van poder capturar set de les naus.


A la batalla de Marató hi moriren gairebé 6.600 persones (6.400 de l’exèrcit reial i 192 de l’exèrcit grec.


Potser la història més coneguda de la batalla de Marató és la que fa referència a l'herald Filípedes. Després la victòria fou expedit a Atenes per comunicar el resultat de la topada. Havia de fer el recorregut amb totes les armes i proteccions, car altrament hauria semblat un desertor. I havia de fer-ho ben de pressa. La flota persa, tot just s’encaminava per vorejar l’Àtica i atacar una Atenes desguarnida. Per acabar-ho d’adobar, hi havia el perill que el partit aristocràtic, sincerament pro-persa, no se sublevés i lliurés la ciutat al Gran Rei. Afortunadament, els pro-perses eren prou dividits entre els seguidors del pisistràtida Hípies i de la noblesa de tota la vida (els alcmeònides). En tot cas, Filípedes aconseguí l’objectiu i comunicà la victòria. Es va morir després, però ja s’havien posat en marxa els preparatius per a la resistència. Després, arribaren les tropes victorioses procedents de Marató... La Batalla de Marató no havia decidit, encara, el curs de la guerra... però havia ajudat prou.


Epíleg


La història de Filípedes és, potser, la més coneguda actualment de totes les llegendes generades al voltant de la Batalla. La trajectòria de Filípedes marca la distància de la “marató”, com a cursa de fons. Heròdot ens explica que Filípedes era capaç d'anar d'Atenes a Esparta (237 km) d'un dia per l'altra, la qual cosa demostra la seva perícia com a ultramaratonià. Les dues olimpíades modernes celebrades a Atenes, la del 1896 i la del 2004, van fer la “marató” des de Marató a Atenes. Per aquells viaranys estranys de l’etimologia, la del 1992, es va fer des de Mataró a Barcelona.


En l’antiguitat, potser, una llegenda més difosa era la d’Epicel Cufagòrides. Epicel, a diferència de Filípedes, sobrevisqué als fets i els pogué comptar durant molts anys a qui el volgués escoltar. Epicel, que era cec des de la jornada de la batalla, explicava que la seva ceguesa no era deguda a cap ferida. Epicel explicava que no va rebre cap colp durant el combat furiós que entaulava contra un soldat reial. Durant el combat, Epicel va veure com s’hi creuava un hoplita gegantí, barbat fins a l’escut. El soldat reial amb el qual combatia també va veure aquesta paorosa visió i es va morir de l’ensurt. Epicel, tot seguit, perdé la vista. Qui era aquest hoplita? Era la imatge d’Ares, el déu de la guerra, o no seria la imatge que encarna tots els qui des d’aquella jornada, han parlat de la batalla de Marató amb massa grandiloqüència? No era l'Indro Montanelli quan deia que la batalla de Marató havia estat el "primer round" entre Europa i Àsia? No podia ser John Stuart Mill quan deia que la batalla de Marató havia estat més important per a la història d'Anglaterra que no pas la batalla de Hastings?

dimecres, 10 d’agost de 2011

La tàctica thatcheriana de CiU: ara li toca a la renda mínima d'inserció

En avaluar les polítiques de la "revolució neoconservadora" de Margaret Thatcher quant a les polítiques del "welfare state", hom ha fet èmfasi, més que no pas en les retallades directes, en tota una sèrie de mesures col·laterals que "desencoratjaven" sol·licituds. El "conservadorisme compassiu" ha defensat aquest estil de fer sota la premissa que les polítiques assistencialistes s'han de centrar únicament en els sectors "realment" desafavorits de la societat, i adreçar-se a la "inserció". El "conservadorisme compassiu" es presenta amb un discurs i unes pràctiques paternalistes. Burxat, fins i tot, davant les desigualtats patents, la defensa del "conservadorisme compassiu" ha estat al·legar la caritat (pública o, preferentment, privada) envers els més desafavorits i, en cas que siguin "irrecuperables", de bastir uns mínims d'alimentació i allotjament. Per això, ens diuen, en les nostres societats, no hi ha ningú que es mori de fam sinó, en tot cas, d'orgull, ja que els braços de la beneficiència sempre són oberts.

En els temps de creixement econòmic i d'atur relativament reduït, aquest esquema semblava funcionar. Però tan ben aviat com, a partir del 2008, s'entrà en una nova espiral de creixement de la desocupació, de la subocupació i de la infraocupació, les polítiques assistencialistes (públiques i privades) revelaren clares mancances. Menjadors i d'altres iniciatives que podien suplir les necessitats de 'marginals' víctimes de l'alcoholisme o d'altres drogaddiccions, ara havien de fer front a les demandes de famílies senceres. Els elevats preus que paga la classe treballadora (particularment, la procedent de la darrera onada immigratòria) per allotjar-se acceleraven urgències socials que, en altres economies, haurien trigat més en aparèixer. Molts dels qui perderen la feina en la tardor del 2008, tenien dret a la prestació contributiva per desocupació: el termini per rebre-la era, com a màxim de 2 anys. Pocs, però, s'imaginaven que arribarien a exhaurir-la sense trobar abans feina. El percentatge de persones que ja no tenen cap ingrés creix sobretot a partir del 2010. Des del poder se'ns tranquilitza assenyalant l'existència d'un mercat laboral informal (i d'autoocupació informal), a més de l'existència de xarxes de suport familiar. Però fins i tot aquest suport té un límit. Les raons que hi ha al darrera de la "desocupació formal" també influeixen en la "desocupació informal" (la desocupació absoluta). D'altra banda, unes administracions castigades per la manca d'ingressos tendiran, com ja mostra el govern de CiU en l'atac als "mercats il·legals", a reprimir les activitats econòmiques 'en negre'. Ostensiblement, els dirigents polítics d'arreu del país tenen com a únic horitzó la confiança en una onada emigratòria que paliï aquesta situació, sense pensar que, a més emigració, més febles seran les oportunitats d'un futur hipotètic creixement.

En tot cas, el govern de Mas es mou en difícils equilibris. L'agitació de la senyera (amb estel o sense) s'ha compaginar amb la voluntat d'hegemonitzar un "tercer espai de centre" entre el PP i el PSOE a nivell estatal. La promesa electoral del "concert econòmic" ja ha estat substituïda per un "pacte fiscal" que, en teoria, es podria negociar en el 2013, amb representants de CiU tant en el govern del Principat com en el govern estatal.

En aquest context, és interessant assenyalar que les propostes del nou govern Fabra vagin en la línia d'aprimar les competències de la Generalitat. Ja no es tracta de demanar més finançament per cobrir les competències marcades per l'Estatut, sinó de reduir els àmbits competencials fins a fer-los compatibles amb les capacitats econòmiques actuals del govern autonòmic.

Si el govern Mas, en tot aquest context, ha de renunciar a agitar la senyera, passarà a agitar altres instruments per tal de no patir cap davallada en les properes eleccions del 20 de novembre del 2011. Les enquestes preveuen, en el cas del Principat, uns resultats de l'estil CiU: 16, PSOE: 16, PP: 12, ICV: 2, ERC: 1. CiU pot guanyar al PSOE, i tot dependrà de quina força es desgasti menys. CiU practicarà l'electoralisme, però quin electoralisme? Podem veure quina mena d'electoralisme practicarà CiU en la forma amb la qual s'han gestionat els pagaments del mes d'agost de la "renda mínima d'inserció". La "renda mínima d'inserció" és un mecanisme d'ajut gestionat no pas des dels serveis d'ocupació sinó des de l'assistència social. No és pas automàtic ni cobreix tota la població que el necessitaria, sinó que aplica també una sèrie de consideracions socials i familiars, bona part d'elles atribuïbles a l'ideari "democristià" que si més no una part de CiU diu defensar. Bé, doncs, CiU ha substituït l'ingrés en compte corrent pel pagament a través d'un taló nominal. Tant se val si això incrementa els costos (enviament postal) o si afecta els perceptors que es mouen pel territori a la percaça d'ofertes de feina, o si es perdran talons per mobilitat obligada de qui no té habitatge propi. L'important, per al govern, és visibilitzar que té "mà dura" contra els perceptors del PIRMI. L'electorat més sensible a la maniobra, identifica els perceptors del PIRMI amb els "immigrants" o, en tot cas, amb la "poor white trash". En els comicis de novembre del 2010, CiU va tenir prou amb el fet que un 16% de la població del Principat els votés per fer-se amb el govern de la Generalitat.

dilluns, 8 d’agost de 2011

Els avalots de Tottenham

L'avalot de Totthenham ha agafat desprevinguts la policia, el govern i a la lleial (i no tan lleial, però prou lleial) oposició de Sa Majestat. És normal. El detonant de l'avalot és sempre un "fet aïllat". Aïllada fou l'autoimmolació del venedor de fruites de l'interior de Tunísia, aïllats són els fets que desencadenen avalots a Tottenham o a Salt. De "fets aïllats" n'hi ha un munt, i seria força interessant entendre perquè alguns "fets aïllats" desencadenen rebomboris socials, mentre que d'altres únicament ocupen espais en les pàgines de successos. La mort de Mark Duggan, de 29 anys, serà àmpliament analitzada pels mitjans. És previsible fins i tot la posició de tal o tal comentarista, amb independència que sigui a 10 km de Tottenham o a 10.000.

Però el fet aïllat de Tottenham s'ha transformat ja en un fet no tan aïllat. De primer, la manifestació d'unes 200 persones davant de la Comissaria de Tottenham. Després, les accions directes, més o menys espontànies, a cotxes de policia. A la premsa convencional, en aquestes ocasions, li agrada de parlar del "pendent". Coll avall, doncs, les protestes es transformaren en actes violents, en saquejos (expropiacions) de botigues de grans marques, de centres de telefonia mòbil, i d'altres establiments.

Com són els esvalotadors? Cadascú els defineix com més els interessa. Des de l'extrema dreta anglesa, són definits pels grups racials que els integren. Des de la dreta anglesa no tan extrema, ens informen que són NEETs. NEETs? "Not in Education, Employment or Training". Sense educació ni ensinistrament difícilment poden trobar un lloc de treball en una societat que destrueix més llocs de treball que els que crea. És una explicació simplista, és clar. La taxa de desocupació a Tottenham és elevada, i la taxa juvenil de desocupació encara ho és més, com també ho és més per als treballadors que no pertanyen a la majoria blanca i anglòfona, però no arriba al 100%. Encara.

dissabte, 6 d’agost de 2011

L'acord del Congrés nord-americà fracassa en la mateixa setmana de concloure's

Després de tot la parafernàlia muntada el dilluns sobre l'acord bipartisà per retallar la despesa pública nord-americana i augmentar el sostre de l'endeutament, desapareix un dels arguments que sustentaven l'acord. El President Obama havia assenyalat que era imprescindible arribar a un acord per tal d'impedir que el deute federal nord-americana perdés la seva puntuació "AAA" a "AA+".

Això de les A, cal explicar-ho. Històricament, les qualificacions estudiantils anaven de la A a la F (A, B, C, D, E, F), en la qual A és l'excel·lent i F és el molt deficient. Per superar una assignatura n'hi ha prou amb una C. Amb el transcórrer de les dècades va haver-hi una inflació de les notes. D'una banda, les notes més deficients s'acumulaven en la "F". De l'altra, les notes aprovades tendien a pujar. La "C" fou abandonada, i la "B" és convertí en l'aprovat justet. Així doncs, l'A es va haver de desdoblar. En primer lloc aparegué la A+, després la A++, i encara més tard la A+++. En alguns indrets el sistema es complicà: A, A+, AA, AA+, AAA.

"AAA" és la puntuació màxima que acorden agències de qualificació com "Standard & Poor's". Si ahir comentàvem la notícia que la fiscalia italiana l'ha emprès contra agències de qualificació com S&P o Moody's, no és de més dir que això té pinta de matar el missatger. Els sistemes de qualificació de S&P o de Moody's poden ser discutibles i, fins i tot, poc transparents (si fossin transparents del tot, els ratings els podria calcular cadascú a casa seva). I, segurament, més d'un o més de dos fa pràctiques poc elegants amb la informació dels ratings. Però que es mantingués la puntuació "AAA" per al deute nord-americà és quelcom més difícil d'explicar que no pas la davallada que ha decretat S&P cap a l'estatge "AA+". El consol, en tot cas, és que S&P considera que una baixada cap a l'estatge "AA" només serà possible si el deute augmenta en el 2012. Com que és bastant difícil que el deute disminueixi, l'estatge "AA" serà assolit probablement encara sota l'Administració Obama.

No seria cap problema perdre momentàniament la puntuació "AAA" o la "AA+" si fos per haver fet una política coherent d'estímul de l'economia nord-americana, i d'un estímul que, a més, afavorís els sectors més deprimits de la població nord-americana. Però aquesta pèrdua té lloc en un context on les polítiques públiques són més aviat de caire "pro-cíclic". Tothom, fins i tot sectors liberals, viuen pendents de l'estat de despeses. Ningú no veu que la tragèdia es troba en la subocupació de la capacitat productiva, i els que ho veuen callen.

divendres, 5 d’agost de 2011

Trichet i la prima de risc

A començaments de la setmana (i del mes), la prima de risc vinculat al deute públic espanyol se situava en més de 400 punts respecte la prima de risc vinculada al deute públic alemany. La cosa, després, ha baixat. Però el que importa és la tendència que tingui aquesta prima. Les polítiques d'austeritat pressupostària i les de contrareforma laboral difícilment revertiran la situació. Preocupats únicament pels comptes de despesa, ningú no pensa en els comptes d'ingressos. Val a dir que, això, és indiferent. Les polítiques d'austeritat i de contrareforma no persegueixen resoldre la qüestió del "deute públic", sinó que assenyalen uns esforços (ja veurem si reeixits) per augmentar les taxes de guany del capital.

En tot cas, bona part del deute dels estats de la perifèria de la zona euro (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya, Itàlia) és irretornable. Els "rescats" són inevitables. Fet i fet, això mateix indicava Jean-Claude Trichet, de Banc Central Europeu, en anunciar injeccions de liquiditat extraordinària. Les proporcions del deute italià i espanyol no tenen res a veure amb els dels altres tres estats. Les economies grega, portuguesa i irlandesa són economies nacionals, mentre que les economies espanyola i italiana inclouen realitats nacionals diverses. La qüestió del "dimensionament" d'aquests dos estats es plantejarà de nou, i ja veurem com s'acaba resolent. En tot cas, Trichet venia a dir que l'operació de rescat es farà extensiva en el temps, amb mesures preliminars, com la indicada dijous. En unes altres declaracions, José Manuel Durão Barroso indicava que la situació del deute ja era preocupant a països del centre de la zona euro (en referència a Itàlia però també, possiblement, a Bèlgica).

El problema, òbviament, és d'abast europeu. L'escenificació d'un diàleg entre les autoritats comunitàries (que fan de poli dolent), estatals (que fan de poli bo que, a contracor, ha d'aplicar els dictats de les primeres) i locals (que executen allò que dicten les segones) pot anar bé per garantir l'estabilitat dels sistemes de partits polítics dels diferents nivells, però no poden calmar als inversors. Ans al contrari, els exciten. I, així doncs, la prima de risc espanyola batia un nou rècord i se situava en els 420 punts. La prima de risc italiana la superava i arribava als 423 punts.

dimecres, 3 d’agost de 2011

El deucentisme de Ferran Mascarell: massa tard per tornar al despotisme il·lustrat

La historiografia italiana fa unes quantes temporades que parla del "Duocento", del "Trecento", del "Quattrocento" o del "Cinquecento" per referir-se als segles de la llarga i inacabable (inacabada?) Renaixença. Són respectivament els segles coneguts com a segle XIII, XIV, XV o XVI, és a dir els períodes que van dels 1201 (o 1200) a 1300 (o 1299), etc. En català, hom ha utilitzat freqüentment Dos-cents, Tres-cents, etc., per referir-se a aquests mateixos segles. El XVII és el Sis-cents, i hom parla del racionalisme sis-centista. El XVIII és el Set-cents, i hom parla de la filosofia social set-centista. El XIX és el Vuit-cents, i hom parla de l'enginyeria vuit-centista. El XX és el Nou-cents, i hi ha novel·les que es diuen Novecento, i moviments que es reclamen "noucentistes".

Un segle són cent anys. Els antics romans identificaven aquest període (o un d'una mica més llarga) amb el període temporal necessari que ha de passar perquè tots els habitants d'una ciutat hagin traspassat. És a dir, "en cent anys, tots calbs". Cent anys són molts anys. En el 1911 no havien nascut els avis de gent avui dreta, feta i ja mig marcida. En el 1911 encara no s'havia produït ni la Primera Guerra Mundial ni la Revolució d'Octubre ni la teoria de la relativitat general.

Així doncs, el moviment "nou-centista" no va durar pas cent anys. Quedà el dubte si es referia a la primera dècada del segle XX (els anys 1900, 1901, i fins el 1910), o si s'estenia a la següent. El "nou-centisme", ara, en els llibres de text, es despatxa en dues ratlles o en dues dècades, entre la Mancomunitat de Prat i Puig, i la camisa blava futura d'Eugeni d'Ors. El "nou-centisme" se'ns feia antipàtic, ja que superava (i soterrava) el "modernisme", amb la qual cosa calia suposar que no era més que un "post-modernisme". Potser el "modernisme" no era tan modern com el "nou-centisme", o el "nou-centisme" era un retorn al classicisme realista del "pre-modernisme". El classicisme apol·lini i l'arcaicisme/modernisme dionisíac se succeeixen en l'esquematisme de la historiografia "vuit-centista": romànic (XII), gòtic (XV), renaixentista (XVI), barroc (XVII), neoclassicisme (XVIII), romanticisme (XIX), realisme (XX). I el "nou-centisme" és succeït per un "avant-guardisme", que fa suposar que els "nou-centistes" eren "rera-guardistes".

En la segona meitat del segle XX, hom ha (re)descobert les dècades. I se'ns parla dels anys 1950, dels anys 1960, etc. La dècada passada, la del 2000-2010, va quedar sense nom i sense identitat. Els "anys zero" tenien un ressò massa fundacional. I, en la dècada present, els "anys deu", tampoc no hi ha denominació (ni identitat) fixa. Només faltaria! Els assignadors d'identitat dels anys 1980 i dels anys 1990 ens prometies, respectivament, "revolucions conservadores" i "finals de la història".

Ferran Mascarell prenia a Castellterçol l'esperit de Prat de la Riba. Si Prat de la Riba sabia conduir, des de la Lliga i des de la Mancomunitat, una diversitat d'interessos i de tendències, Mascarell se'ns apareix com la síntesi del 'pujolisme convergent' i de 'l'obiolisme socialista'. No debades ha estat conseller amb Pasqual Maragall i ara ho és amb Artur Mas. En el món cultural, Mascarell ha estat vist amb més simpatia que no pas els cal·lígules que sovint han ocupat la conselleria de Cultura. Consellers abraonadors i bocamolls, autèntics filisteus, han posat el llistó a Mascarell prou baix.

El sintètic Mascarell vol tornar a Prat de la Riba. I del "noucentisme" passem al "deucentisme", literalment. Mascarell no ha canviat de mil·lenni. O potser ha tornat endarrera. L'any 10 cents, és l'any 1000, de manera que tornem al segle XI? Més senzillament, potser tornem al 1911. Tenim un estat espanyol dinàstic, amb una constitució (tant se val la del 1876 que la del 1978), uns partits dinàstics, i unes diputacions provincials (que ara s'anomenen comunitats autònomes). La temptació de reprendre el fil de Prat de la Riba allà on ell ho va deixar...

Però "deucentisme" no és "noucentisme". Per començar, Mascarell defensa un estat eficient. Prat de la Riba s'hauria conformat amb un estat eficaç. Prat de la Riba defensava una Catalunya, potser petita o potser gran, però encardinada en una Espanya que anava des de Portugal fins al Roina. Ara, Mascarell, defensa un "estat propi" i considera Espanya "un estat inadequat i immobilista".

Mentre els dionisíacs ens canten "Evohe, Evohe, identitat o estat?", Mascarell diu que cal reconstruir el catalanisme i desplegar-lo 'culturalment i estatalment'. La dicotomia dionisíaca és destruïda apol·líniament. I contra triar entre els anarco-dionisíacs i els arco-dionisíacs, Mascarell parla d'un estat adient i amb una societat culta. Mascarell defensa el paper de l'estat com a "eina de les nacions per cercar el futur", i defineix la cultura com "el nervi de la nació". "Història", "cultura", "nació" i "futur" són el tetralema de Mascarell. "Geschichte", "Kultur", "Volk", "Zukunft", que haurien dit en alemany, si l'alemany hagués estat més de moda en el segle XVIII. L'estat adient i eficient que condueix una societat culta cap al futur, o la societat culta que basteix un estat que li fa de comitè executiu, són ideals eterns. Els podria signar Voltaire o els podria signar Clístenes.

dilluns, 1 d’agost de 2011

Més endeutament i més austeritat: un programa bipartisà contra les classes populars dels Estats Units

"No gosen declarar la fallida de les arques federals nord-americanes" podria ser un titular. Fet i fet, allò que es discutia al Congrés no era pas aquesta fallida, sinó l'augment del sostre de deute. Un estira-i-arronsa entre "republicans moderats" i "demòcrates moderats" hauria conduït a un acord bipartisà en el qual, uns, accepten l'augment del sostre d'endeutament, i els altres accepten tota una sèrie de mesures de retallades socials de proporcions hercúlies. Els altres, a més, haurien pal·liat la situació en haver convençut als uns de la necessitat que les retallades també afectin la partida de despesa militar. Tot plegat, però, s'ha de contextualitzar. Aquest acord, que obre la via a l'augment del deute públic nord-americà, únicament serveix per garantir la nota "A+++" per a la solvència federal nord-americana: un "sacrifici" fet per tal d'evitar contractar deute en condicions més desavantatjoses.

Però, qui se sacrifica? Des del "Tea Party movement" s'assenyala que l'augment del sostre d'endeutament conduirà a magnificar el problema del deute públic. Els comentaristes que tendeixen a capgirar les relacions, no se n'adonen que l'acord significarà que el "Tea Party movement" haurà de canviar de discurs i centrar-se en "saludar" les retallades de la despesa. La corretja de transmissió cap a sectors populars i intermitjos blancs que representa el "Tea Party movement" podria arribar a trencar-se amb l'esforç.

És clar que centrar-ho tot, com fa el Tea Party movement, en l'aspecte de l'intervencionisme econòmic de les autoritats o en la qüestió dels impostos/endeutament públic, fa perdre de vista les raons que els fonamenten. Certament, els buròcrates de Washington en treuen partit, i amb ells tota una corrua d'elements clientel·lars. Però també els no pas menys buròcrates de Wall Street treien (treuen) partit de les bombolles financeres. La qüestió, doncs, no seria tan explicar la "crisi financera" o la "crisi de deute públic" en la intel·ligència o la moralitat d'un grapadet d'individus (sovint els mateixos), com explicar com és possible que bona part del creixement econòmic dels Estats Units es basi, d'una banda, en aquesta financialització de l'economia i en l'estímul que suposa la despesa militar associada al rol superimperialista que exerceixen els Estats Units en el món. Vist així, Obama i el Congrés han comprat temps. El món (la Xina) encara els necessita. Encara.

Per exemple, podem veure lo que deia fa uns dies en Richard D. Wolff sobre la representació teatral perpetrada a Washington:



O podem llegir quina és la situació del creixement econòmic als Estats Units en el primer semestre del 2011, de la mà de Dean Baker, del CEPR.