Un dia d'aquests, en un indret de l'Hospitalet, a l'aire lliure, passaran 'Perfume', la versió cinematogràfica del 2006 de la novel·la de Patrick Süskind. Süskind, que tenia 26 anys, quan va escriure 'Das Parfum', el 1985, ja ens advertia al començament que la novel·la anava d'olors i flaires i que ja es feia al cas que pel lector modern resultava difícil capir l'ambient urbà menys asèptic de segles anteriors.
En veure els cartellets que anunciaven l'exhibició de cinema 'a la fresca', tot caminant des de la Rambla Just Oliveres fins a la Riera Blanca, no podia estar-me de pensar si Süskind hauria escrit el mateix pròleg en cas de viure aquest estiu en un casa del carrer Enric Prat de la Riba o del carrer de Santa Eulàlia. Al llarg de tot aquest eix viari, en efecte, la sentor s'enganxa de mala manera. Com que a la fi, hom s'acostuma, ja tan sols fan pudor les sorgències més directes.
No sabem a que és degut aquest "perfum". Algú podria pensar en les obres d'accés de l'AVE. Un dels punts negres de les sorgències tel·lúriques coincideix precisament amb el pont de Santa Eulàlia, molt a prop per on el Tren d'Alta Velocitat ha de fer-se camí Barcelona endins.
Veure les obres del TAV Madrid-Saragossa-Lleida-Tarragona-Barcelona, amb perfum o sense perfum, és un espectacle que mou a la reflexió. Per què obrir una nova via quan encara hi ha tant per fer en les vies existents (del metro, del carrilet, de la renfe)? Per què fer entrar el TAV a Barcelona quan el podrien deixar a El Prat? Aquesta darrera qüestió és maliciosa, ja que el TAV ha creuar Barcelona per continuar el seu camí... Un camí que s'aturarà a Figueres o a Perpinyà per molts anys, perquè quan connecti amb Tolosa o Montpeller la teletransportació haurà fets obsolets els mitjans de transport newtonians.
El TAV ha de creuar Barcelona, doncs. Ho farà a una velocitat discreta, ens diuen. Però sempre serà més segur anar del Prat a la Sagrera en un TAV esdevingut TBV, que no provar de fer el trajecte per 'rodalies'. Si no fos pels preus (i pels previsibles revisors) el TAV esdevindria una alternativa en la connexió del Prat i de l'Hospitalet amb Barcelona.
Però és just culpar el TAV de les ferums? Han irritat les obres als déus del subsòl? Des de l'Ajuntament se'ns dirà que la pudor és una constant de cada estiu. Que la culpa la té el fet que no plogui, que la sequera impedeix que es retin les clavegueres, que, en definitiva, és el canvi climàtic el responsable. També la culpa podria atribuir-se als veïns, malfactors que incompleixen reiteradament els horaris de deposició de la brossa als contenidors (i això, en el cas, no tan majoritari com sembla, que la hi deposin). També ens aclararien, aquestes mateixes fonts governamentals, que no hi ha perill per a la salut pública i que les molèsties es poden superar simplement amb ús d'ambientadors i de perfums. I vés per on, així tornem a la novel·la de Süskind, i ens hi quedem.
- Mapa de l'àrea.
diumenge, 29 de juliol del 2007
dijous, 26 de juliol del 2007
Dues odes de Píndar i la impugnació de la veracitat dels mites homèrics
En parlar de la diferenciació del mite i del logos en la Grècia clàssica, Luther Martin (Hellenistic Religion, 1987) es remunta a Píndar. Cita dos passatges de les odes del poeta tebà on es relativitza la veracitat dels mites recollits i difosos pels poetes. És evident que serà després de Píndar que s'establirà la diferència entre el mite i la història antiga, i entre les explicacions mítiques del cosmos i les explicacions lògiques que hi contraposaran els filòsofs naturalistes.
Però aturem-nos en Píndar. Píndar va nèixer durant la 64a Olimpíada (522 a.n.e.), a Cinoscèfals (Beòcia) i va morir a Argos durant la 84a Olimpíada (443 a.n.e.), a l'edat de 81 anys. Vinculat especialment a Tebes, se'l compta entre els poetes lírics. Si bé va escriure poemes de diferents gèneres, els més coneguts i els que s'han transmès de forma íntegra són les epinícies, odes dedicades a vencedors dels jocs panhelènics (olimpíades, nemees, ístimcs i pítics). Una epinícia és un homenatge a un vencedor d'una prova esportiva (corredors, llençadors, lluitadors, propietaris de cavalls, etc.), però no és un poema esportiu. Del vencedor, Píndar refereix el llinatge i la pàtria, i això dóna peu a relatar fets mítics relacionats amb un o amb l'altra. I, més que el relat, és l'estil, el ritme, les figures, l'apel·lació a sentiments nobles, allò que constitueix el veritable homenatge de Píndar al vencedor.
De les epinícies de Píndar, hi havia registrats a la Biblioteca d'Alexandria quatre llibres, corresponents a les epinícies olímpiques, pítiques, nemees i ístimiques.
El rumor dels mortals i les fàbules mentideres
El primer fragment que cita Martin són els bordons 28 i 29 de la primera epínicia olímpica que Píndar dedicà a Hieró de Siracusa. Hieró, home fort de la ciutat greco-siciliana, va vèncer, a través del seu cavall Ferenic, en la 76a Olimpíada.
Aquests dos bordons pertanyen a l'epode que segueix les primeres estrofa i antístrofa del poema. Píndar lloa Hieró, i ho fa a través del lligam mític que Siracusa té amb Pèlop. De Pèlop, els poetes antics narren com el seu pare, Tàntal, el va sacrificar i el va servir enganyosament com a plat als déus. Píndar s'estima més dir de Tàntal "coses contràries als meus predecessors". Per fer-ho argumenta:
ἦ θαυματὰ πολλά, καί πού τι καὶ βροτῶν φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγονδεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις* ἐξαπατῶντι μῦθοι
(28)Sí, és cert que hi ha moltes meravelles, però de vegades també el rumor dels mortals va més enllà del relat verídic.
(29)Enganyen del tot les fàbules teixides de diverses mentides
La dolça paraula d'Homer
L'altre bordó citat per Martin és el 23 de l'epinícia nemea dedicada al jove Sògenes d'Egina, vencedor del Pentatló (485 a.n.e.). El fil conductor del poema és la pàtria del vencedor Egina, "la dels Eàcides". I entre els Eàcides qui de més honor que Àjax, el fill de Telamó. Àjax mor suïcidat, després d'haver tornat orat en haver perdut una partida de daus amb Odisseu per veure qui s'havia de quedar les armes del recentment traspassat Aquil·les. Homer, a l'Odissea, relata el fet de passada i ho fa des del punt de vista d'Odisseu. Píndar té un retret important per Homer: l'amoralitat que suposa narrar neutralment el reguitzell d'enganyifes i mitges veritats que Odisseu fa tant en els fets narrats a la Ilíada com a l'Odissea. Però, en fer-ho, Píndar ha de qüestionar també la veracitat d'Homer per arribar a la conclusió que el valor que prima en els poetes èpics és la bellesa del relat i no la historicitat (després hom dirà e se non é vero é ben trovato). Així tenim el bordó que fa:
σεμνὸν ἔπεστί τι: σοφία δὲ κλέπτει παράγοισα μύθοις: τυφλὸν δ' ἔχει
(23)[Homer] el fa sublim [a Odisseu]: la saviesa enganya quan sedueix amb rondalles: i encega
No se sap si es refereix a la "sofía" d'Odisseu o a la d'Homer. La primera va enganyar Àjax i el va conduir al suïcidi. La segona segella damunt l'heroi eginenc l'estigma de la intemperància i la bogeria. Una com altra mereixen la censura de Píndar.
---
Píndar, en definitiva, no arribarà a llençar els mites antics al cubell de les fantasies. Al capdavall és en els poemes èpics dels "segles foscos" on Píndar treu inspiració, per parlar de ciutats i de llinatges. Ho fa, però, amb esperit crític i amb conviccions morals. El canibalisme diví i les ensarronades odissaiques no fan per l'aristòcrata beoci.
Però aturem-nos en Píndar. Píndar va nèixer durant la 64a Olimpíada (522 a.n.e.), a Cinoscèfals (Beòcia) i va morir a Argos durant la 84a Olimpíada (443 a.n.e.), a l'edat de 81 anys. Vinculat especialment a Tebes, se'l compta entre els poetes lírics. Si bé va escriure poemes de diferents gèneres, els més coneguts i els que s'han transmès de forma íntegra són les epinícies, odes dedicades a vencedors dels jocs panhelènics (olimpíades, nemees, ístimcs i pítics). Una epinícia és un homenatge a un vencedor d'una prova esportiva (corredors, llençadors, lluitadors, propietaris de cavalls, etc.), però no és un poema esportiu. Del vencedor, Píndar refereix el llinatge i la pàtria, i això dóna peu a relatar fets mítics relacionats amb un o amb l'altra. I, més que el relat, és l'estil, el ritme, les figures, l'apel·lació a sentiments nobles, allò que constitueix el veritable homenatge de Píndar al vencedor.
De les epinícies de Píndar, hi havia registrats a la Biblioteca d'Alexandria quatre llibres, corresponents a les epinícies olímpiques, pítiques, nemees i ístimiques.
El rumor dels mortals i les fàbules mentideres
El primer fragment que cita Martin són els bordons 28 i 29 de la primera epínicia olímpica que Píndar dedicà a Hieró de Siracusa. Hieró, home fort de la ciutat greco-siciliana, va vèncer, a través del seu cavall Ferenic, en la 76a Olimpíada.
Aquests dos bordons pertanyen a l'epode que segueix les primeres estrofa i antístrofa del poema. Píndar lloa Hieró, i ho fa a través del lligam mític que Siracusa té amb Pèlop. De Pèlop, els poetes antics narren com el seu pare, Tàntal, el va sacrificar i el va servir enganyosament com a plat als déus. Píndar s'estima més dir de Tàntal "coses contràries als meus predecessors". Per fer-ho argumenta:
ἦ θαυματὰ πολλά, καί πού τι καὶ βροτῶν φάτις ὑπὲρ τὸν ἀλαθῆ λόγονδεδαιδαλμένοι ψεύδεσι ποικίλοις* ἐξαπατῶντι μῦθοι
(28)Sí, és cert que hi ha moltes meravelles, però de vegades també el rumor dels mortals va més enllà del relat verídic.
(29)Enganyen del tot les fàbules teixides de diverses mentides
La dolça paraula d'Homer
L'altre bordó citat per Martin és el 23 de l'epinícia nemea dedicada al jove Sògenes d'Egina, vencedor del Pentatló (485 a.n.e.). El fil conductor del poema és la pàtria del vencedor Egina, "la dels Eàcides". I entre els Eàcides qui de més honor que Àjax, el fill de Telamó. Àjax mor suïcidat, després d'haver tornat orat en haver perdut una partida de daus amb Odisseu per veure qui s'havia de quedar les armes del recentment traspassat Aquil·les. Homer, a l'Odissea, relata el fet de passada i ho fa des del punt de vista d'Odisseu. Píndar té un retret important per Homer: l'amoralitat que suposa narrar neutralment el reguitzell d'enganyifes i mitges veritats que Odisseu fa tant en els fets narrats a la Ilíada com a l'Odissea. Però, en fer-ho, Píndar ha de qüestionar també la veracitat d'Homer per arribar a la conclusió que el valor que prima en els poetes èpics és la bellesa del relat i no la historicitat (després hom dirà e se non é vero é ben trovato). Així tenim el bordó que fa:
σεμνὸν ἔπεστί τι: σοφία δὲ κλέπτει παράγοισα μύθοις: τυφλὸν δ' ἔχει
(23)[Homer] el fa sublim [a Odisseu]: la saviesa enganya quan sedueix amb rondalles: i encega
No se sap si es refereix a la "sofía" d'Odisseu o a la d'Homer. La primera va enganyar Àjax i el va conduir al suïcidi. La segona segella damunt l'heroi eginenc l'estigma de la intemperància i la bogeria. Una com altra mereixen la censura de Píndar.
---
Píndar, en definitiva, no arribarà a llençar els mites antics al cubell de les fantasies. Al capdavall és en els poemes èpics dels "segles foscos" on Píndar treu inspiració, per parlar de ciutats i de llinatges. Ho fa, però, amb esperit crític i amb conviccions morals. El canibalisme diví i les ensarronades odissaiques no fan per l'aristòcrata beoci.
dimarts, 24 de juliol del 2007
L'apagada continua una segona nit per 30.000 barcelonins
L'apagada del 23 de juliol va afectar uns 300.000 ciutadans del Barcelonès. Però els sectors més castigats es troben a l'Eixample. Un total de 30.000 barcelonins continuaran sense llum durant aquesta nit.
- Especial de Vilaweb.
I la nit del 25 al 26 de juliol encara hi ha 10.000 barcelonins sense llum. Les protestes del 24 i el 25 de juliol han mobilitzat sobretot petits comerciants al matí i veïns al vespre. El blanc de les protestes ha estat fonamentalment Fecsa, a la que s'acusa de tractar els usuaris barcelonins com un "mercat captiu" per alimentar aventures empresarials.
- Especial de Vilaweb.
I la nit del 25 al 26 de juliol encara hi ha 10.000 barcelonins sense llum. Les protestes del 24 i el 25 de juliol han mobilitzat sobretot petits comerciants al matí i veïns al vespre. El blanc de les protestes ha estat fonamentalment Fecsa, a la que s'acusa de tractar els usuaris barcelonins com un "mercat captiu" per alimentar aventures empresarials.
divendres, 20 de juliol del 2007
Juan del Olmo amenaça amb la presó un dibuixant de 'El Jueves'
La BBC informa del terrabastall que la censura espanyola ha organitzat contra el setmanari satíric en llengua espanyola 'El Jueves'. El jutge Juan del Olmo ha ordenat la captura de tots els exemplars del darrer número de 'El Jueves' que mostren en portada una caricatura dels "prínceps d'Astúries en acte marital". La portada ironitzava amb les propostes "natalistes" del govern Zapatero, que havia promès un ajut (molt condicionat i complicadíssim d'aconseguir) de 2.500 € per cada nou naixement o adopció.
La figura del Rei i la Casa Real en l'engranatge de la versió reformada del règim del 18 de juliol és central. El rei Juan Carlos marca la continuïtat del franquisme 1.0 amb el franquisme 2.0. Ja en el seu testament polític Franco havia deixat clar que hom podia renunciar a tot (vet ací la solidesa dels 'principios fundamentales del régimen') sempre que quedés garantida la unitat d'Espanya (traduïm: la subjecció de Catalunya a l'estat espanyol). La continuïtat dinàstica de la "espúria raza de los Borbones" té un significat simbòlic inqüestionable i té l'apreci incondicional del botifleram catalanesc.
La portada de 'El Jueves' constitueix un desafiament a la figura "irresponsable" del Rei i del seu 'hereu'. I alhora és un escarni al populisme buit i trampós de Zapatero.
Per Juan del Olmo, teledirigit des de la Moncloa i/o la Zarzuela, la caricatura 'ataca l'honor i la dignitat de les persones representades'. Uns arguments esgrimits, recordem-ho, per l'islamisme quan va haver-hi tot aquell afer sobre les caricatures del suposar fundador de la religió musulmana.
A la revista 'El Jueves' se la pot acusar de moltes coses. És evident que forma part de l'engranatge cultural de l'opressió nacional contra Catalunya. També se la pot acusar d'un gust dubtosíssim i de vehicular sovint missatges purament reaccionaris i/o que freguen el feixisme. Però res d'aquestes acusacions justifica que, en un context de 'normalitat' com el que, per bé o per mal, vivim, se segrestin publicacions o s'amenaci amb la presó a caricaturistes. I encara menys que aquesta persecució vagi a càrrec d'assalariats del social-totalitarisme de Zapatero o dels censuradors implacables que envolten al "sucesor a título de rey".
Del Olmo ha exigit la identificació del caricaturista (com si no fos prou clar, però és que, és clar, aquests censors volen a més aconseguir la traïció de la redacció de 'El Jueves'). L'amenaça amb la presó ja que en l'estat espanyol hi ha una llei especial que castiga amb dos anys de presó les injúries a la família reial.
La figura del Rei i la Casa Real en l'engranatge de la versió reformada del règim del 18 de juliol és central. El rei Juan Carlos marca la continuïtat del franquisme 1.0 amb el franquisme 2.0. Ja en el seu testament polític Franco havia deixat clar que hom podia renunciar a tot (vet ací la solidesa dels 'principios fundamentales del régimen') sempre que quedés garantida la unitat d'Espanya (traduïm: la subjecció de Catalunya a l'estat espanyol). La continuïtat dinàstica de la "espúria raza de los Borbones" té un significat simbòlic inqüestionable i té l'apreci incondicional del botifleram catalanesc.
La portada de 'El Jueves' constitueix un desafiament a la figura "irresponsable" del Rei i del seu 'hereu'. I alhora és un escarni al populisme buit i trampós de Zapatero.
Per Juan del Olmo, teledirigit des de la Moncloa i/o la Zarzuela, la caricatura 'ataca l'honor i la dignitat de les persones representades'. Uns arguments esgrimits, recordem-ho, per l'islamisme quan va haver-hi tot aquell afer sobre les caricatures del suposar fundador de la religió musulmana.
A la revista 'El Jueves' se la pot acusar de moltes coses. És evident que forma part de l'engranatge cultural de l'opressió nacional contra Catalunya. També se la pot acusar d'un gust dubtosíssim i de vehicular sovint missatges purament reaccionaris i/o que freguen el feixisme. Però res d'aquestes acusacions justifica que, en un context de 'normalitat' com el que, per bé o per mal, vivim, se segrestin publicacions o s'amenaci amb la presó a caricaturistes. I encara menys que aquesta persecució vagi a càrrec d'assalariats del social-totalitarisme de Zapatero o dels censuradors implacables que envolten al "sucesor a título de rey".
Del Olmo ha exigit la identificació del caricaturista (com si no fos prou clar, però és que, és clar, aquests censors volen a més aconseguir la traïció de la redacció de 'El Jueves'). L'amenaça amb la presó ja que en l'estat espanyol hi ha una llei especial que castiga amb dos anys de presó les injúries a la família reial.
David Lassman, autor de 'Pride and prejudice', una obra realment original i d'interessant lectura, però refusada
Jorge Luís Borges explora a 'Pierre Menard, autor del Quijote' el paper de l'autor i del seu context històric i social en la crítica literària. Menard, que amb prou feines escriu "els capítols novè i trenta-vuitè de la primera part de Dom Quixot i d'un fragment del capítol vint-i-dos", tenia en ment la (re)construcció literal de l'obra de Miguel de Cervantes. Menard cerca la completa identificació amb l'autor castellà. La (re)producció del text pot jutjar-se com una simple repetició? Pot valorar-se igualment un text idèntic quan hi ha tanta disparitat entre els autors? Cervantes escriu en la pròpia llengua, Menard en una d'estrangera. Cervantes ambienta els capítols en la seva pròpia època, Menard en una de pretèrita. Cervantes fa una paròdia de les novel·les de cavalleries, mentre Menard cerca un objectiu d'homenatge literari.
David Lassman s'ha convertit en un segon Menard. I no ho ha fet motivat per un text recòndit del proto-romàntic Novalis. Ho ha fet motivat per l'orgull ferit d'un autor rebutjat. Lassman, als seus 43 anys, mai no ha publicat res. L'escriptor incomprès de Bath havia vist refusada la seva novel·la per una cadena ben completa d'editors. Se l'havien llegida abans de refusar-la? De quins coneixements literaris gaudien 'referees' i 'literary agents'?
Com a revenja, Lassman va repicar fragments sencers de tres novel·les de Jane Austen: Pride and Prejudice, Northanger Abbey i Persuasion. Va canviar, això sí, i a diferència de Menard, el noms dels personatges. El text en conjunt fou dividit en dues seccions, sota l'encapçalament de "els dos primers capítols de 'First Impressions' de Alison Laydee".
Quines foren les primeres impressions dels qui havien de jutjar la qualitat de l'obra de "A. Laydee"? S'adonarien que "A. Laydee" era un joc amb "A Lady", signatura anònima de Jane Austen que apareix en les seves primeres creacions literàries?
Del total de 18 individus que revisaren l'obra:
- El responsable de Penguin no va captar gens l'ensarronada. Va trametre una nota a Lassman, on descrivia l'obra com a "realment original i d'interessant lectura", però de totes formes la refusaven. Curiosament la darrera reedició de "Pride and prejudice" de Penguin és del 2006.
- Uns altres 14 o no respongueren o ho feren en termes més discrets. Cap no es decidí a publicar la refosa austeniana.
- El responsable de Bloomsbury va rebre un text de 'Northanger Abbey', retitulat 'Susan'. Sense més explicacions declarava en la resposta: "no crec que el llibre sigui adient per la nostra llista"
- L'agent literari Christopher Little, representant, entre d'altres, de JK Rowling (l'autora de la saga de Harry Potter), va rebre el text. Es declarà "desconfiat de presentar aquest material a cap editor".
- Alex Bowler, editor adjunt de Jonathan Cape, sí que se'n va adonar. La seva resposta: "Gràcies per enviar-nos els primers dos capítols de 'Primeres impressions'. Us suggeresc que us adreçau al vostre exemplar de 'Pride and Prejudice', que endevino que viu en estreta proximitat a la vostra màquina d'escriure, i assegureu-vos que les vostres pàgines inicials no emulen massa estretament l'inici del llibre".
Bowler comet l'error que el narrador borgesià atribuïa als crítics superficial de l'obra oculta de Menard. Efectivament, Austen-Lassman, d'acord amb els paràmetres del món editorial anglès, no és un autor publicable. No té res a veure amb la Jane Austen de les dues primeres dècades del segle XIX, tan propera a la sensibilitat i els gustos literaris del públic culte de les darreres dècades del XIX i primeres del XX.
David Lassman s'ha convertit en un segon Menard. I no ho ha fet motivat per un text recòndit del proto-romàntic Novalis. Ho ha fet motivat per l'orgull ferit d'un autor rebutjat. Lassman, als seus 43 anys, mai no ha publicat res. L'escriptor incomprès de Bath havia vist refusada la seva novel·la per una cadena ben completa d'editors. Se l'havien llegida abans de refusar-la? De quins coneixements literaris gaudien 'referees' i 'literary agents'?
Com a revenja, Lassman va repicar fragments sencers de tres novel·les de Jane Austen: Pride and Prejudice, Northanger Abbey i Persuasion. Va canviar, això sí, i a diferència de Menard, el noms dels personatges. El text en conjunt fou dividit en dues seccions, sota l'encapçalament de "els dos primers capítols de 'First Impressions' de Alison Laydee".
Quines foren les primeres impressions dels qui havien de jutjar la qualitat de l'obra de "A. Laydee"? S'adonarien que "A. Laydee" era un joc amb "A Lady", signatura anònima de Jane Austen que apareix en les seves primeres creacions literàries?
Del total de 18 individus que revisaren l'obra:
- El responsable de Penguin no va captar gens l'ensarronada. Va trametre una nota a Lassman, on descrivia l'obra com a "realment original i d'interessant lectura", però de totes formes la refusaven. Curiosament la darrera reedició de "Pride and prejudice" de Penguin és del 2006.
- Uns altres 14 o no respongueren o ho feren en termes més discrets. Cap no es decidí a publicar la refosa austeniana.
- El responsable de Bloomsbury va rebre un text de 'Northanger Abbey', retitulat 'Susan'. Sense més explicacions declarava en la resposta: "no crec que el llibre sigui adient per la nostra llista"
- L'agent literari Christopher Little, representant, entre d'altres, de JK Rowling (l'autora de la saga de Harry Potter), va rebre el text. Es declarà "desconfiat de presentar aquest material a cap editor".
- Alex Bowler, editor adjunt de Jonathan Cape, sí que se'n va adonar. La seva resposta: "Gràcies per enviar-nos els primers dos capítols de 'Primeres impressions'. Us suggeresc que us adreçau al vostre exemplar de 'Pride and Prejudice', que endevino que viu en estreta proximitat a la vostra màquina d'escriure, i assegureu-vos que les vostres pàgines inicials no emulen massa estretament l'inici del llibre".
Bowler comet l'error que el narrador borgesià atribuïa als crítics superficial de l'obra oculta de Menard. Efectivament, Austen-Lassman, d'acord amb els paràmetres del món editorial anglès, no és un autor publicable. No té res a veure amb la Jane Austen de les dues primeres dècades del segle XIX, tan propera a la sensibilitat i els gustos literaris del públic culte de les darreres dècades del XIX i primeres del XX.
dimecres, 18 de juliol del 2007
Els fets del 9 de juliol del 1558
Entre el 9 i el 15 de juliol del 1558, una flota otomana va atacar Menorca i, especialment, Ciutadella i la meitat occidental de l'illa. Entre captius i morts, l'illa va perdre gairebé la meitat de la seva població. El 1558 seria recordat com "S'Any de Sa Desgràcia".
El Projecte 9 de Juliol, impulsat pel blog "Es Poblat d'en Talaiòtic", vol aprofundir en la veritat històrica rera aquelles jornades. La flota no era una flota corsària sinó una flota oficial otomana. Testimonis de l'època parlen també del paper de França en aquella desfeta, aliada com era de l'Imperi Turc. La impotència de Mallorca, Barcelona o, en general, de la monarquia de Felip II (I de Menorca), per assistir Menorca és un altre factor descurat per la història oficial. Com ho és també la resistència popular contra els turcs, que aconseguí alguna èxit parcial però que, malauradament, no va poder evitar la desfeta.
El Projecte 9 de Juliol, impulsat pel blog "Es Poblat d'en Talaiòtic", vol aprofundir en la veritat històrica rera aquelles jornades. La flota no era una flota corsària sinó una flota oficial otomana. Testimonis de l'època parlen també del paper de França en aquella desfeta, aliada com era de l'Imperi Turc. La impotència de Mallorca, Barcelona o, en general, de la monarquia de Felip II (I de Menorca), per assistir Menorca és un altre factor descurat per la història oficial. Com ho és també la resistència popular contra els turcs, que aconseguí alguna èxit parcial però que, malauradament, no va poder evitar la desfeta.
dilluns, 16 de juliol del 2007
La catàstrofe ecològica d'Eivissa
L'abast del vessament de combustible del 'Don Pedro' creix per moments. O potser és que l'evidència fa que els silencis sobre l'abast d'aquesta catàstrofe ecològica condueix a reconèixer paulatinament l'impacte. El vessament ha afectat les platges de Bossa, ses Figueretes i de Talamanca, que han restat tancades aquest cap de setmana. Sembla, però, que en els propers dies ja es reobriran.
També hi ha preocupació per si el vessament afecta el Parc Natural de Ses Salines. De moment, el vessament ja ha arribat a l'entorn marí del Parc Natural, si bé no hauria creuat les barreres de contenció.
De mentres, a banda de la feina de neteja de plagues i de seguiment de les taques de fuel, hi ha les obres de segellament del buc enfonsat.
Els accidents són accidents. Però la gestió dels accidents no ho hauria de ser. D'altra banda, la crítica no hauria de dependre del color del govern insular, autonòmic o estatal, més encara quan aquest color és el color monocolor del PSOE i partits satèl·lits. Davant de cada vessament, la premsa oficial de banda i banda sembla demanar-se primer que res: els que manen allà (hi tenen competència) són dels nostres o dels altres?
Per això resulta una excepció l'actitud del GOB, que ha manifestat com a punts reivindicatius:
També hi ha preocupació per si el vessament afecta el Parc Natural de Ses Salines. De moment, el vessament ja ha arribat a l'entorn marí del Parc Natural, si bé no hauria creuat les barreres de contenció.
De mentres, a banda de la feina de neteja de plagues i de seguiment de les taques de fuel, hi ha les obres de segellament del buc enfonsat.
Els accidents són accidents. Però la gestió dels accidents no ho hauria de ser. D'altra banda, la crítica no hauria de dependre del color del govern insular, autonòmic o estatal, més encara quan aquest color és el color monocolor del PSOE i partits satèl·lits. Davant de cada vessament, la premsa oficial de banda i banda sembla demanar-se primer que res: els que manen allà (hi tenen competència) són dels nostres o dels altres?
Per això resulta una excepció l'actitud del GOB, que ha manifestat com a punts reivindicatius:
- Mesures de prevenció i mitjans d´actuació immediata per a accidents marítims.
- La investigació de les causes i de les circumstàncies que envolten aquest accident, per tal de determinar l´assumpció de responsabilitats i les possibles sancions.
- El compliment de la normativa marítima pel que fa al trànsit de vaixells de mercaderies.
- La defensa dels valors ambientals de la zona afectada, en especial el fons marí que acull valors naturalístics protegits a nivell europeu, com és el cas de les praderies de Posidonia oceanica. Cal recordar que el punt d´enfonsament del vaixell es troba al límit del Parc Natural de Ses Salines d´Eivissa i Formentera, i de la praderia declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Aquests motius agreugen la responsabilitat de l´accident, que podria ser considerat delicte ecològic.
- Que es promogui l´elaboració d´un Pla Integral de la Costa, que reguli els usos i la capacitat de càrrega de les costes de les Illes Balears.
- Que es descartin els projectes d´ampliació dels ports d´Eivissa, Palma i La Savina.
dijous, 12 de juliol del 2007
Per què Déu no va aconseguir mai plaça en cap universitat?
- Perquè tan sols ha fet una publicació d'importància
- I era escrita en hebreu
- i sense referències
- No la va publicar en una revista amb revisió prèvia.
- Alguns fins i tot dubten que l'escrigués ell mateix.
- Potser sí que va crear el món, però què ha fet de llavors ençà?
- Els seus treballs de cooperació han estat força limitats.
- La comunitat científica l'ha ballat magrar per replicar els seus resultats.
- Mai no va sol·licitar al comitè ètic permís per emprar subjectes humans.
- Quan un experiment anava de mal borràs, provava de tapar-ho ofegant els subjectes.
- Quan els subjectes no es comportaven tal com era previst, els esborrava de la mostra.
- Rarament anava a classe, i es limitava a dir els estudiants que llegissin el llibre.
- Alguns diuen que feia fer la classe al seu fill.
- Va expulsar els seus dos primers estudiants per aprendre massa.
- Malgrat que tan sols hi havia deu requeriments, la majoria d'estudiants suspenien els seus exàmens.
- Les seves hores de visita eren infreqüents i habitualment les feia al damunt d'una muntanya.
- I era escrita en hebreu
- i sense referències
- No la va publicar en una revista amb revisió prèvia.
- Alguns fins i tot dubten que l'escrigués ell mateix.
- Potser sí que va crear el món, però què ha fet de llavors ençà?
- Els seus treballs de cooperació han estat força limitats.
- La comunitat científica l'ha ballat magrar per replicar els seus resultats.
- Mai no va sol·licitar al comitè ètic permís per emprar subjectes humans.
- Quan un experiment anava de mal borràs, provava de tapar-ho ofegant els subjectes.
- Quan els subjectes no es comportaven tal com era previst, els esborrava de la mostra.
- Rarament anava a classe, i es limitava a dir els estudiants que llegissin el llibre.
- Alguns diuen que feia fer la classe al seu fill.
- Va expulsar els seus dos primers estudiants per aprendre massa.
- Malgrat que tan sols hi havia deu requeriments, la majoria d'estudiants suspenien els seus exàmens.
- Les seves hores de visita eren infreqüents i habitualment les feia al damunt d'una muntanya.
dimecres, 4 de juliol del 2007
La nació de Garibaldi
Avui Giuseppe Garibaldi fa 200 anys. Recordat per uns com el lluitador de la "unificació italiana" i per d'altres com l'idealista manipulat per Cavour, la biografia de Garibaldi va molt més enllà de la visió estereotipada que l'estat italià, abans, durant i després del feixisme, n'ha volgut donar.
Garibaldi va nèixer doncs el 4 de juliol del 1807. Feia llavors 21 anys de la Declaració d'Independència de les colònies nord-americanes. Garibaldi neix a Niça, fill d'una família de mercaders, abocada a la mar. Niça en aquella època formava part de l'Imperi Francès. El 1792 s'havia produït la darrera annexió a França, fruit de les guerres de coalició que la França revolucionària va protagonitzar contra els estats monàrquics. Fet i fet, Niça, ciutat de parla occitana (però amb una llengua niçarda de forta personalitat pròpia), havia estat vinculada al Casal de Savoia des del segle XIV, tot i servant les darreres institucions comunals fins el 1775.
La caiguda de l'Imperi Napoleònic, suposa la restauració del Casal de Savoia com a Reis de Sardenya, i la reincorporació del Comtat Niçard al Regne de Sardenya-Piemont. És en el marc d'aquest estat i de la seva legislació que Giuseppe Garibaldi esdevé capità de la marina mercant als 25 anys.
Fou la primavera següent, com a capità del Clorinda, amb un carregament de taronges destinades al port rus de Taganrog (mar d'Azov), on va trobar-se en aquesta localitat a un compatriota, Giovanni Battista Cuneo, d'Oneglia (Ligúria). Cuneo era un refugiat polític, membre de "La Giovine Italia", l'organització fundada per Giuseppe Mazzini, que propugnava una república italiana unificada, liberal i progressista. Bona part de l'agitació de "La Giovine Italia" se centrava a combatre la presència austríaca en el Regne Lombard-Venet i en d'altres estats del nord d'Itàlia. Però l'absolutisme dels Savoia també rebia. Garibaldi se'n va fer, i el novembre del 1833 va conèixer personalment Mazzini, exiliat a Ginebra. També en aquesta època ingressa en els carbonari, societat d'inspiració masònica però decididament implicada en l'activitat revolucionària. El febrer del 1834 participa activament en una insurrecció al Piemont. Fallida, Garibaldi fuig a Marsella, mentre un tribunal de Genova el condemna a mort en rebel•lia.
De Marsella pren un vaixell cap a Tunis, i d'allà va al Brasil. No optarà, però, per la vida d'exiliat, i aviat prendrà partit en la lluita revolucionària del país. S'havia proclamat la independència de la República de Rio Grande do Sul, en lluita contra l'emperador del Brasil. L'exèrcit republicà consistia en gaúchos i eren coneguts despectivament com a farrapos per les forces imperials. Garibaldi participà en les operacions destinades a aconseguir la proclamació de la República de Santa Catarina. Fou en el curs d'aquestes operacions que conegué a Anita Ribeiro da Silva, que abandonà el seu home per esdevindre la companya de Garibaldi l'octubre del 1839. A partir del 1840 la causa dels farrapos entra en declivi.
El 1841 Garibaldi i la seva família (Menotti havia nascut el 1840, i el seguirien Rosita, Teresita i Ricciotti, entre el 1843 i el 1847) passaven a Montevideo, capital de la República Oriental d'Uruguai. La independència d'Uruguai era amenaçada pel dictador argentí Juan Manuel de Rosas, al qual havia recorregut l'antic dictador uruguaià Manuel Oribe. Garibaldi contribuí a la lluita amb la creació d'una Legione Italiana, i comandant la flota uruguaia. Aquesta legió italo-uruguaiana fou la primera que portà les camicie rosse.
Mentre Garibaldi participava en la defensa de Montevideo i en la lluita contra les diferents ofensives argentines, seguia els esdeveniments italians. En mig de l'onada reaccionària que havia seguit el cicle revolucionari del 1830-1834, hi havia poques esperances a les quals aferrar-se. Quan, el 1846, Giovanni Maria Mastai-Ferretti, de 54 anys i amb fama de liberal, era elegit papa com a Pius IX, no hi mancà qui considerà que aquest papa podia jugar un paper nuclear en la futura unificació d'Itàlia i en l'expulsió dels austríacs. El mateix Garibaldi, malgrat les seves posicions personals sobre la religió i l'església, no dubtava en mostrar-se favorable a un moviment nacional de redempció dirigit pel Papa i s'oferia al mateix nunci a Rio de Janeiro per si podien ésser útils els seus serveis militars.
El gener del 1848 comença un nou cicle revolucionari a Europa. De primer, Palermo s'aixeca contra el domini dels Borbons del Regne de Dues Sicílies. Garibaldi i la seva família, conjuntament amb 60 membres de la Legione, decideixen fer cap a Itàlia. Garibaldi provà de posar-se al servei del rei Carlo Alberto de Sardenya, qui, al capdavall, era de tendència constitucional. Davant de la passivitat del monarca piemontès, Garibaldi i els seus marxen cap a Lombardia i es posen al servei del Govern Provisional de Milà. També a Venècia i a les principals ciutats del Regne Lombard-Vènet hi havia hagut aixecament anti-habsburguesos. A Parma, el duc Carles II de Borbó era expulsat. El Gran Duc de Toscana es veia obligat a declarar la guerra a Àustria. Davant del panorama, Carlo Alberto encapçalà la coalició anti-austracista, i deixà fora de combat al Papa (que ja ha demostrat clarament fins on arriba el seu tarannà liberal) i al Regne de Dues Sicílies.
La revolució prenia força a Roma, i el febrer del 1849 es proclamava una República Romana. El Papa restava a Gaeta, sota la protecció del Regne de Dues Sicílies. Al nord, la guerra es girava contra Piemont, i Àustria recuperà els territoris perduts. Carlo Alberto va haver d'abdicar en favor del seu fill, Vittorio Emmanuele, i el Piemont va haver de pagar una forta indemnització de guerra a Àustria. Després de la derrota piemontesa, la legió garibaldina marxà a Roma a defensar la república contra la intervenció forastera.
El mes de juny la República Romana queia sota el setge de tropes franceses i napolitanes. En el decurs de la retirada dels garibaldins, moriria Anita, prop de Ràvena. Els garibaldins ja no tan sols restarien decebuts per sempre de l'atitud del Papa Pius IX, sinó també del caràcter de la República Francesa que l'any anterior havia substituït la monarquia orleanista però que continuava la política interferidora en els afers italians.
En tornar a territori piemontès, Garibaldi es veié obligat a exiliar-se. Va viure un temps a Tanger. Per mediació de Antonio Meucci va poder passar després a Nova York, on treballà en la factoria d'espelmes de Meucci a Staten Island. Poc després, reemprendria la seva professió de capità de la marina mercant i va fer diversos viatges al Pacífic (que, abans de la construcció del canal de Panamà, implicaven la circunnavegació d'Amèrica). En el decurs d'aquests viatges va conèixer al Perú Manuela Sáenz, la darrera companya de Simón Bolívar. També va visitar Anglaterra el 1854, des d'on navegà fins a Caprera. Després de comprar gran part d'aquesta illa del nord de Sardenya, donà per conclosos els seus anys mariners.
El 1859 tornà al front. El Piemont del ministre Cavour comptava ara amb el suport del nou Imperi Francès per foragitar els austríacs d'Itàlia. Garibaldi fou nomenat major general i dirigí una unitat de voluntaris, els Caçadors dels Alps. La decisió de Garibaldi implicava un distanciament vers el republicanisme de Mazzini, que no es refiava gens ni mica de Cavour. Lombardia, Parma, Mòdena, Toscana i les Legacions Papals s'integraven al Regne de Sardenya mitjançant plebiscits. Però uns altres plebiscits feien que Savoia i Niça s'integressin a l'Imperi Francès. Aquest darrer fet contribuiria a les conviccions anti-bonapartistes de Garibaldi.
Els aixecaments de Messina i Palermo, el 1860, van fer que Garibaldi es posés al capdavant dels "Mil" camicie rosse. Sicília fou alliberada i també votà la seva integració al Regne de Sardenya. Garibaldi passà després a Nàpols, darrer reducte borbònic a la península. El Regne de Sardenya es transformava en Regne d'Itàlia.
Garibaldi maridà llavors per l'església Giuseppina Raimondi, filla d'una noble família lombarda. El matrimoni durà de Nadal a Sant Esteve. No és d'estranyar que, anys a venir, fos reticent de casar-se amb la seva companya dels darrers anys, Francesca Armosino, amb qui tingué tres fills. Només va accedir a casar-se amb Armosino quan veia propera la mort i els problemes que això podria ocasionar a dona i fills.
Garibaldi, en bones relacions amb el monarca, però no tan bones amb Cavour, creà la Legió Internacional. Amb soldats francesos, polonesos, suïssos, alemanys i d'altres nacionalitats, Garibaldi tenia en ment l'alliberament de pobles oprimits (Croàcia i Hongria, sota jou habsburguès; les regions gregues encara sota jou turc; etc.). També tenia clar que l'obra d'unificació d'Itàlia havia d'anar "dels Alps a l'Adriàtic" i incloïa el Vènet austríac i els Estats Papals. Niça i Savoia eren figues d'un altre paner: integrades a un estat formalment constitucional (malgrat Bonaparte) la seva situació no podia comparar-se a les províncies sotmeses a la teocràcia papal o a l'autocràcia habsburguesa.
La perspectiva internacional de Garibaldi es manifesta el 1861 amb l'esclat de la Guerra Civil Americana. Garibaldi pren part per la Unió contra els estats esclavistes i ofereix a Lincoln el seu ajut a condició que s'aboleixi immediatament l'esclavitud. Lincoln s'hi negà, a contracor, i Garibaldi va retirar l'oferta però procurant que això no perjudiqués la imatge de la causa de la Unió en l'opinió pública progressiva del continent europeu.
El juny del 1862, Garibaldi inicià una operació d'alliberament de Roma sota la consigna 'Roma o Morte'. Des de Gènova navegà a Palerm, i reclutà voluntaris, amb els quals embarcà fins a Calàbria. Però l'exèrcit italià els impedí d'avançar, i Garibaldi desistí de l'empresa per tal de no entrar en combat amb tropes del Regne d'Itàlia.
Després d'uns mesos de convalecència, Garibaldi tornà a la seva propietat de Caprera. El 1864 realitzà una visita a Londres, el mateix any que els seus ex-companys mazzinistes ingressaven en l'Associació Internacional del Treball.
El 1866 tornava a esclatar la guerra entre el Casal de Savoia i l'Imperi Austríac. Garibaldi, de 59 anys, fou cridat de nou. En aquesta ocasió, el Regne d'Itàlia tenia com a aliat Prússia, que disputava a Àustria l'hegemonia alemanya. La victòria prussiana comportà la integració del Vènet al Regne d'Itàlia. No obstant això, Garibaldi no va poder avançar fins a Trento, que quedà fora dels acords territorials de post-guerra.
Garibaldi el 1866, retratat durant la tercera guerra austro-piemontesa.
El 1867 Garibaldi va aplegar de nou voluntaris per alliberar Roma. Ara va topar directament amb les tropes papals, assistides per les tropes franceses. Derrotat, va caure presoner i després d'aquesta nova derrota retornà a Caprera.
El 1870, la guerra franco-prussiana precipità l'enfonsament de l'Imperi Napoleònic. Roma quedà sense guarnició francesa, i les tropes italianes s'annexionaren els Estats Papals sense resistència: Pius IX es limità a declarar-se "presoner". Caigut Napoleó, Garibaldi va afirmar que calia sostindre la nova República Francesa contra una restauració monàrquica. I dit i fet, Garibaldi es posà al capdavant de l'exèrcit de voluntaris dels Vosges. Garibaldi mantingué correspondència amb la Comuna de París i quan aquesta l'oferí la comandància de la Guàrdia Nacional de la ciutat, declinà, tot proposant pel càrrec "Victor Hugo, Louis Blanc, Félix Pyat, així com Edgar Quinet i d'altres membres de la democràcia radical us poden servir". Reprimida la Comuna de París i consolidada una república monàrquica (república únicament per l'obstinació del comte de Chambord, pretendent al tron), Garibaldi va abandonar territori francès.
Garibaldi, comandant d'un exèrcit de voluntaris a França el 1870, retratat per Félix Nadar
Amb 72 anys, Garibaldi fundava la Lliga de Democràcia, que advocava pel sufragi universal, la creació d'un exèrcit permanent i l'abolició de la propietat eclesiàstica. Moriria tres anys després a Caprera, el 3 de juny del 1882.
Garibaldi va nèixer doncs el 4 de juliol del 1807. Feia llavors 21 anys de la Declaració d'Independència de les colònies nord-americanes. Garibaldi neix a Niça, fill d'una família de mercaders, abocada a la mar. Niça en aquella època formava part de l'Imperi Francès. El 1792 s'havia produït la darrera annexió a França, fruit de les guerres de coalició que la França revolucionària va protagonitzar contra els estats monàrquics. Fet i fet, Niça, ciutat de parla occitana (però amb una llengua niçarda de forta personalitat pròpia), havia estat vinculada al Casal de Savoia des del segle XIV, tot i servant les darreres institucions comunals fins el 1775.
La caiguda de l'Imperi Napoleònic, suposa la restauració del Casal de Savoia com a Reis de Sardenya, i la reincorporació del Comtat Niçard al Regne de Sardenya-Piemont. És en el marc d'aquest estat i de la seva legislació que Giuseppe Garibaldi esdevé capità de la marina mercant als 25 anys.
Fou la primavera següent, com a capità del Clorinda, amb un carregament de taronges destinades al port rus de Taganrog (mar d'Azov), on va trobar-se en aquesta localitat a un compatriota, Giovanni Battista Cuneo, d'Oneglia (Ligúria). Cuneo era un refugiat polític, membre de "La Giovine Italia", l'organització fundada per Giuseppe Mazzini, que propugnava una república italiana unificada, liberal i progressista. Bona part de l'agitació de "La Giovine Italia" se centrava a combatre la presència austríaca en el Regne Lombard-Venet i en d'altres estats del nord d'Itàlia. Però l'absolutisme dels Savoia també rebia. Garibaldi se'n va fer, i el novembre del 1833 va conèixer personalment Mazzini, exiliat a Ginebra. També en aquesta època ingressa en els carbonari, societat d'inspiració masònica però decididament implicada en l'activitat revolucionària. El febrer del 1834 participa activament en una insurrecció al Piemont. Fallida, Garibaldi fuig a Marsella, mentre un tribunal de Genova el condemna a mort en rebel•lia.
De Marsella pren un vaixell cap a Tunis, i d'allà va al Brasil. No optarà, però, per la vida d'exiliat, i aviat prendrà partit en la lluita revolucionària del país. S'havia proclamat la independència de la República de Rio Grande do Sul, en lluita contra l'emperador del Brasil. L'exèrcit republicà consistia en gaúchos i eren coneguts despectivament com a farrapos per les forces imperials. Garibaldi participà en les operacions destinades a aconseguir la proclamació de la República de Santa Catarina. Fou en el curs d'aquestes operacions que conegué a Anita Ribeiro da Silva, que abandonà el seu home per esdevindre la companya de Garibaldi l'octubre del 1839. A partir del 1840 la causa dels farrapos entra en declivi.
El 1841 Garibaldi i la seva família (Menotti havia nascut el 1840, i el seguirien Rosita, Teresita i Ricciotti, entre el 1843 i el 1847) passaven a Montevideo, capital de la República Oriental d'Uruguai. La independència d'Uruguai era amenaçada pel dictador argentí Juan Manuel de Rosas, al qual havia recorregut l'antic dictador uruguaià Manuel Oribe. Garibaldi contribuí a la lluita amb la creació d'una Legione Italiana, i comandant la flota uruguaia. Aquesta legió italo-uruguaiana fou la primera que portà les camicie rosse.
Mentre Garibaldi participava en la defensa de Montevideo i en la lluita contra les diferents ofensives argentines, seguia els esdeveniments italians. En mig de l'onada reaccionària que havia seguit el cicle revolucionari del 1830-1834, hi havia poques esperances a les quals aferrar-se. Quan, el 1846, Giovanni Maria Mastai-Ferretti, de 54 anys i amb fama de liberal, era elegit papa com a Pius IX, no hi mancà qui considerà que aquest papa podia jugar un paper nuclear en la futura unificació d'Itàlia i en l'expulsió dels austríacs. El mateix Garibaldi, malgrat les seves posicions personals sobre la religió i l'església, no dubtava en mostrar-se favorable a un moviment nacional de redempció dirigit pel Papa i s'oferia al mateix nunci a Rio de Janeiro per si podien ésser útils els seus serveis militars.
El gener del 1848 comença un nou cicle revolucionari a Europa. De primer, Palermo s'aixeca contra el domini dels Borbons del Regne de Dues Sicílies. Garibaldi i la seva família, conjuntament amb 60 membres de la Legione, decideixen fer cap a Itàlia. Garibaldi provà de posar-se al servei del rei Carlo Alberto de Sardenya, qui, al capdavall, era de tendència constitucional. Davant de la passivitat del monarca piemontès, Garibaldi i els seus marxen cap a Lombardia i es posen al servei del Govern Provisional de Milà. També a Venècia i a les principals ciutats del Regne Lombard-Vènet hi havia hagut aixecament anti-habsburguesos. A Parma, el duc Carles II de Borbó era expulsat. El Gran Duc de Toscana es veia obligat a declarar la guerra a Àustria. Davant del panorama, Carlo Alberto encapçalà la coalició anti-austracista, i deixà fora de combat al Papa (que ja ha demostrat clarament fins on arriba el seu tarannà liberal) i al Regne de Dues Sicílies.
La revolució prenia força a Roma, i el febrer del 1849 es proclamava una República Romana. El Papa restava a Gaeta, sota la protecció del Regne de Dues Sicílies. Al nord, la guerra es girava contra Piemont, i Àustria recuperà els territoris perduts. Carlo Alberto va haver d'abdicar en favor del seu fill, Vittorio Emmanuele, i el Piemont va haver de pagar una forta indemnització de guerra a Àustria. Després de la derrota piemontesa, la legió garibaldina marxà a Roma a defensar la república contra la intervenció forastera.
El mes de juny la República Romana queia sota el setge de tropes franceses i napolitanes. En el decurs de la retirada dels garibaldins, moriria Anita, prop de Ràvena. Els garibaldins ja no tan sols restarien decebuts per sempre de l'atitud del Papa Pius IX, sinó també del caràcter de la República Francesa que l'any anterior havia substituït la monarquia orleanista però que continuava la política interferidora en els afers italians.
En tornar a territori piemontès, Garibaldi es veié obligat a exiliar-se. Va viure un temps a Tanger. Per mediació de Antonio Meucci va poder passar després a Nova York, on treballà en la factoria d'espelmes de Meucci a Staten Island. Poc després, reemprendria la seva professió de capità de la marina mercant i va fer diversos viatges al Pacífic (que, abans de la construcció del canal de Panamà, implicaven la circunnavegació d'Amèrica). En el decurs d'aquests viatges va conèixer al Perú Manuela Sáenz, la darrera companya de Simón Bolívar. També va visitar Anglaterra el 1854, des d'on navegà fins a Caprera. Després de comprar gran part d'aquesta illa del nord de Sardenya, donà per conclosos els seus anys mariners.
El 1859 tornà al front. El Piemont del ministre Cavour comptava ara amb el suport del nou Imperi Francès per foragitar els austríacs d'Itàlia. Garibaldi fou nomenat major general i dirigí una unitat de voluntaris, els Caçadors dels Alps. La decisió de Garibaldi implicava un distanciament vers el republicanisme de Mazzini, que no es refiava gens ni mica de Cavour. Lombardia, Parma, Mòdena, Toscana i les Legacions Papals s'integraven al Regne de Sardenya mitjançant plebiscits. Però uns altres plebiscits feien que Savoia i Niça s'integressin a l'Imperi Francès. Aquest darrer fet contribuiria a les conviccions anti-bonapartistes de Garibaldi.
Els aixecaments de Messina i Palermo, el 1860, van fer que Garibaldi es posés al capdavant dels "Mil" camicie rosse. Sicília fou alliberada i també votà la seva integració al Regne de Sardenya. Garibaldi passà després a Nàpols, darrer reducte borbònic a la península. El Regne de Sardenya es transformava en Regne d'Itàlia.
Garibaldi maridà llavors per l'església Giuseppina Raimondi, filla d'una noble família lombarda. El matrimoni durà de Nadal a Sant Esteve. No és d'estranyar que, anys a venir, fos reticent de casar-se amb la seva companya dels darrers anys, Francesca Armosino, amb qui tingué tres fills. Només va accedir a casar-se amb Armosino quan veia propera la mort i els problemes que això podria ocasionar a dona i fills.
Garibaldi, en bones relacions amb el monarca, però no tan bones amb Cavour, creà la Legió Internacional. Amb soldats francesos, polonesos, suïssos, alemanys i d'altres nacionalitats, Garibaldi tenia en ment l'alliberament de pobles oprimits (Croàcia i Hongria, sota jou habsburguès; les regions gregues encara sota jou turc; etc.). També tenia clar que l'obra d'unificació d'Itàlia havia d'anar "dels Alps a l'Adriàtic" i incloïa el Vènet austríac i els Estats Papals. Niça i Savoia eren figues d'un altre paner: integrades a un estat formalment constitucional (malgrat Bonaparte) la seva situació no podia comparar-se a les províncies sotmeses a la teocràcia papal o a l'autocràcia habsburguesa.
La perspectiva internacional de Garibaldi es manifesta el 1861 amb l'esclat de la Guerra Civil Americana. Garibaldi pren part per la Unió contra els estats esclavistes i ofereix a Lincoln el seu ajut a condició que s'aboleixi immediatament l'esclavitud. Lincoln s'hi negà, a contracor, i Garibaldi va retirar l'oferta però procurant que això no perjudiqués la imatge de la causa de la Unió en l'opinió pública progressiva del continent europeu.
El juny del 1862, Garibaldi inicià una operació d'alliberament de Roma sota la consigna 'Roma o Morte'. Des de Gènova navegà a Palerm, i reclutà voluntaris, amb els quals embarcà fins a Calàbria. Però l'exèrcit italià els impedí d'avançar, i Garibaldi desistí de l'empresa per tal de no entrar en combat amb tropes del Regne d'Itàlia.
Després d'uns mesos de convalecència, Garibaldi tornà a la seva propietat de Caprera. El 1864 realitzà una visita a Londres, el mateix any que els seus ex-companys mazzinistes ingressaven en l'Associació Internacional del Treball.
El 1866 tornava a esclatar la guerra entre el Casal de Savoia i l'Imperi Austríac. Garibaldi, de 59 anys, fou cridat de nou. En aquesta ocasió, el Regne d'Itàlia tenia com a aliat Prússia, que disputava a Àustria l'hegemonia alemanya. La victòria prussiana comportà la integració del Vènet al Regne d'Itàlia. No obstant això, Garibaldi no va poder avançar fins a Trento, que quedà fora dels acords territorials de post-guerra.
Garibaldi el 1866, retratat durant la tercera guerra austro-piemontesa.
El 1867 Garibaldi va aplegar de nou voluntaris per alliberar Roma. Ara va topar directament amb les tropes papals, assistides per les tropes franceses. Derrotat, va caure presoner i després d'aquesta nova derrota retornà a Caprera.
El 1870, la guerra franco-prussiana precipità l'enfonsament de l'Imperi Napoleònic. Roma quedà sense guarnició francesa, i les tropes italianes s'annexionaren els Estats Papals sense resistència: Pius IX es limità a declarar-se "presoner". Caigut Napoleó, Garibaldi va afirmar que calia sostindre la nova República Francesa contra una restauració monàrquica. I dit i fet, Garibaldi es posà al capdavant de l'exèrcit de voluntaris dels Vosges. Garibaldi mantingué correspondència amb la Comuna de París i quan aquesta l'oferí la comandància de la Guàrdia Nacional de la ciutat, declinà, tot proposant pel càrrec "Victor Hugo, Louis Blanc, Félix Pyat, així com Edgar Quinet i d'altres membres de la democràcia radical us poden servir". Reprimida la Comuna de París i consolidada una república monàrquica (república únicament per l'obstinació del comte de Chambord, pretendent al tron), Garibaldi va abandonar territori francès.
Garibaldi, comandant d'un exèrcit de voluntaris a França el 1870, retratat per Félix Nadar
Amb 72 anys, Garibaldi fundava la Lliga de Democràcia, que advocava pel sufragi universal, la creació d'un exèrcit permanent i l'abolició de la propietat eclesiàstica. Moriria tres anys després a Caprera, el 3 de juny del 1882.
dilluns, 2 de juliol del 2007
La reforma electoral al Principat
Tots sabem que tota la xerrameca d'aquests dies sobre una reforma electoral al Principat o, més concretament, l'adopció d'una llei electoral després de més d'un quart de segle d'ajornar-la, no té gaires perspectives. El més probable, a hores d'ara, és que no hi hagi cap canvi, és a dir que es mantingui la llei electoral espanyola. En tot cas i, com a molt, podria haver-hi algun retoc menor:
- per exemple, la substitució de les quatre circumscripcions actuals per set circumscripcions.
- per exemple, la introducció d'alguns escons d'elecció personal.
Això vol dir que, en essència, es mantindrà l'esperit actual de llistes tancades i de proporcionalitat ponderada (per límits percentuals i per assignació d'un mínim de representació a tota circumscripció). Com que en l'horitzó no hi ha primàries que valguin, són els aparells del partit els qui tenen la paella pel mànec en l'elecció dels diputats al Parlament de Catalunya.
Fem, però, política-ficció i pensem en alguns models electorals alternatius:
- El territori de Catalunya es divideix en 135 circumscripcions. Cada comarca contindrà, si més no, una circumscripció. El número de circumscripcions comarcals, tret d'aquesta reserva, serà proporcional a la població. Aquest és el sistema utilitzat per la Cambra de Representants dels EUA. A cada circumscripció hi haurà eleccions primàries (de partit i d'independents), prèvia a una jornada electoral única. El candidat que tregués més vots, seria el representant de la circumscripció al Parlament.
- En un altre model, més semblant al de l'Assemblea Francesa, la divisió per circumscripcions es fa atenent a tot el territori del Principat. Potser poden introduir-se factors de correcció territorials. En tot cas, les eleccions tornen a basar-se en circumscripcions unipersonals. Hi ha, però, ara, dues voltes. En la segona volta competeixen els dos candidats més votats en la primera. Qui guanya la segona volta, esdevé el representant de la circumscripció al Parlament.
- El caràcter personal dels dos sistemes anteriors podria fer preocupar els aparells dels partits. Una solució per ells seria comptar amb un sistema mixt. Posem que 70 diputats són elegits per circumscripcions unipersonals, mentre que els altres 65 són triats de forma proporcional en base a llistes tancades de partit. Aquest és el model del Parlament Escocès.
Existeixen, és clar, a més sistemes de vot preferencial, alguns dels quals ja foren discutits per Ramon Llull en les eleccions abacials dels convents de l'època (*).
- per exemple, la substitució de les quatre circumscripcions actuals per set circumscripcions.
- per exemple, la introducció d'alguns escons d'elecció personal.
Això vol dir que, en essència, es mantindrà l'esperit actual de llistes tancades i de proporcionalitat ponderada (per límits percentuals i per assignació d'un mínim de representació a tota circumscripció). Com que en l'horitzó no hi ha primàries que valguin, són els aparells del partit els qui tenen la paella pel mànec en l'elecció dels diputats al Parlament de Catalunya.
Fem, però, política-ficció i pensem en alguns models electorals alternatius:
- El territori de Catalunya es divideix en 135 circumscripcions. Cada comarca contindrà, si més no, una circumscripció. El número de circumscripcions comarcals, tret d'aquesta reserva, serà proporcional a la població. Aquest és el sistema utilitzat per la Cambra de Representants dels EUA. A cada circumscripció hi haurà eleccions primàries (de partit i d'independents), prèvia a una jornada electoral única. El candidat que tregués més vots, seria el representant de la circumscripció al Parlament.
- En un altre model, més semblant al de l'Assemblea Francesa, la divisió per circumscripcions es fa atenent a tot el territori del Principat. Potser poden introduir-se factors de correcció territorials. En tot cas, les eleccions tornen a basar-se en circumscripcions unipersonals. Hi ha, però, ara, dues voltes. En la segona volta competeixen els dos candidats més votats en la primera. Qui guanya la segona volta, esdevé el representant de la circumscripció al Parlament.
- El caràcter personal dels dos sistemes anteriors podria fer preocupar els aparells dels partits. Una solució per ells seria comptar amb un sistema mixt. Posem que 70 diputats són elegits per circumscripcions unipersonals, mentre que els altres 65 són triats de forma proporcional en base a llistes tancades de partit. Aquest és el model del Parlament Escocès.
Existeixen, és clar, a més sistemes de vot preferencial, alguns dels quals ja foren discutits per Ramon Llull en les eleccions abacials dels convents de l'època (*).
diumenge, 24 de juny del 2007
La mirada del veí artista: 'Raval, Raval' (Antoni Verdaguer, 2006)
Ambientada en el Barri Xino dels primers mesos del Tripartit 1.0 (desembre del 2003-maig del 2004), 'Raval, Raval' retrata de la vida d'uns personatges que viuen i/o treballen al barri. La mirada d'Antoni Verdaguer no desenfoca els personatges i procura mantenir-los tots en un mateix pla. Si la voluntat inicial era rodar un "documental-ficció" (i prou embarbussada han estat les relacions entre Verdaguer i la productora Iris Star) hem de felicitar-nos perquè finalment hagi primat la 'ficció'. A diferència del pensament dominant i oficial, que primi la ficció no vol dir que el film hagi de ser "amoral". Els qui han de rebre, reben, i, a més, ho fan en proporció. S'allunya de la tortura identitària dels que volen culpar de tot "als aborígens", però també de l'extrem contrari de l'autovictimització.
La transformació del barri i les tensions etno-religioses són els dos eixos del film de Verdaguer i és ben possible que el seu tractament hagi estat també l'eix de la polèmica amb la productora. En tot cas, el film sembla no contradir els "principis ideològics, ètics i morals". I, en conseqüència, la policia fa el que fa, els catedràtics de Biogenètica fan el que fan i la violència no és patrimoni de cap grup.
Tot i l'aspecte dominant de "ficció" també hi ha referències a dos fets coincidents en el temps. L'atemptat de l'11-M en una línia de rodalies de Madrid (11 de març del 2004) i el desallotjament d'una finca al Raval (15 de març del 2004). Verdaguer reflexiona sobre la visió que uns i altres (uns i altres i altres) tenen dels fets. I és bo de saber, per exemple, que mentre uns respiraven alleujats en "assebentar-se" que no era ETA, uns altres es veien venir un "pogroms". La sang no va arribar al riu, afortunadament. Però la finca fou desallotjada i s'hi construí en el seu lloc un elegant hotel de luxe.
La transformació del barri i les tensions etno-religioses són els dos eixos del film de Verdaguer i és ben possible que el seu tractament hagi estat també l'eix de la polèmica amb la productora. En tot cas, el film sembla no contradir els "principis ideològics, ètics i morals". I, en conseqüència, la policia fa el que fa, els catedràtics de Biogenètica fan el que fan i la violència no és patrimoni de cap grup.
Tot i l'aspecte dominant de "ficció" també hi ha referències a dos fets coincidents en el temps. L'atemptat de l'11-M en una línia de rodalies de Madrid (11 de març del 2004) i el desallotjament d'una finca al Raval (15 de març del 2004). Verdaguer reflexiona sobre la visió que uns i altres (uns i altres i altres) tenen dels fets. I és bo de saber, per exemple, que mentre uns respiraven alleujats en "assebentar-se" que no era ETA, uns altres es veien venir un "pogroms". La sang no va arribar al riu, afortunadament. Però la finca fou desallotjada i s'hi construí en el seu lloc un elegant hotel de luxe.
divendres, 22 de juny del 2007
La mostra més absurda de catalanofòbia mai coneguda: la multa a Cristóbal Camacho
Es diu Cristóbal Camacho (*Cadis, 1961) i ha estat víctima d'una acció oficial de caire catalanòfob. No. No es tracta del secretari general de Veu Pròpia, ni d'un militant independentista de la vella guàrdia que hagués ultratjat aquella trista mitja senyera que alguns presenten com a "bandera española". I sí, els agressors, en aquest cas, són els Mossos de Saura, aquesta policia del multiculturalisme bien entendido. Però, tranquils, Camacho es troba físicament bé. L'agressió, en aquest cas, ha consistit en una multa.
Vegem el cas i jutgem. No hem llegit la notícia a Llengua Nacional ni a Tanyada, sinó a un mitjà tan poc sospitós del vici catalanista com és El Periódico de Catalunya. Signa la notícia Cristina Buesa, que tampoc no té antecedents, que se sàpiga, per crims "de la ceba".
Cristóbal Camacho és transportista, és a dir camioner, i treballa per Transports Flix. Trafega normalment amb matèries perilloses i procura recordar tota la normativa al respecte. Aquesta normativa exigeix la realització d'una revisió i l'expedició del certificat corresponent. Camacho va fer fa uns mesos la revisió pertinent a l'Ampolla, seu del Consorci d'Aigües de Tarragona. Li van expedir el certificat corresponent on, clar i català, s'hi deia que podia transportar, entre d'altres substàncies, clor. D'aquest certificat se'n diu "carta de port".
El dijous de la setmana passada, van aturar Camacho en un control a l'AP-7, a l'alçada de la Roca del Vallès. Els Mossos li van demanar tota la documentació. I el van multar. El butlletí de denúncia en qüestió, també expedit de forma clara i catalana, deia que el motiu de la multa és transportar una càrrega perillosa de Tarragona a Barcelona fent "ús d'una carta de port escrita en una llengua no oficial al país d'origen - Espanya".
Camacho es va alterar. Poseu-vos en la seva situació. Penseu que sou de Cadis, que treballeu a la Ribera d'Ebre i que aneu amunt i avall tot el dia. Llavors no pensaríeu que els Mossos us fan una agressió catalanòfoba. No, senzillament pensaríeu que es tracta d'una mordida. Sofisticada, però mordida. Una mordida que no és individual sinó col·lectiva i la responsabilitat darrera de la qual la té un govern en declarat estat de guerra contra els seus ciutadans.
El propietari de Transports Flix, Armando Torres, és que haurà de pagar la multa. Però a Camacho la denúncia li comptarà si un bon dia els mateixos Mossos d'Esquadra li volen retirar el permís de conducció. I que us retirin el permís de camions no és una cosa que faci gaire gràcia.
Armando Torres tampoc no interpreta els fets en clau d'agressió catalanofòbica. "El mateix policia que ens ha multat per portar un paper en català segurament a la tarda sancionarà un negoci per fer exactament el contrari: retolar només en castellà". Aquest extrem no el sabem. Si mai s'hagués multat un negoci per retolar només en castellà, el mateix Vidal-Quadres s'hauria esgargamellat de valent davant l'Assemblea de les Nacions Unides i el Tribunal Penal Internacional.
És evident que els Mossos d'Esquadra, a més d'altres consideracions, volien atacar la política lingüística del Consorci d'Aigües de Tarragona. Deixem pels experts les interpretacions de les lluites intestines de la burocràcia d'aquest dissortat Principat.
I llegim la normativa, amb Agustí Colom, del Consorci d'Aigües de Tarragona. La normativa comunitària exigeix que la carta de port sigui en una llengua oficial del país d'origen i que, en tot cas, n'hi hagi una versió en qualsevol d'aquestes tres llengües: anglès, francès o alemany. Fou el Consorci qui faltà en no incloure una versió en una d'aquestes tres llengües. Però, donat el limb en el qual es troba l'oficialitat del català, sembla discutible dir que el català no és llengua oficial a la província de Tarragona. Ni Transports Flix ni, molt menys, Cristóbal Camacho eren responsables de res de res. Se'ls ha multat en un signe d'arbitrarisme. Com que cal treure tantes multes diàries per control, hom ha multar pel que sigui.
I, casualment, es multa per la llengua catalana. Segons els Mossos d'Esquadra, la llengua catalana no és una llengua oficial. Malgrat això, tenen la barra d'escriure el text de la multa en català. [...Text autocensurat...].
Què vol exactament el govern de Montilla-Carod-Saura amb directrius com la donada als Mossos d'Esquadra contra l'ús exclusiu del català en documentació oficial? Desencoratjar l'ús del català per part d'institucions públiques o privades. Perquè, de la mateixa manera que poden multar també poden imputar delictes si la documentació en qüestió és prou sensible (transport i gestió de matèries perilloses, àmbit sanitari, àmbit educatiu, etc.). Com que fer-ho tot en bilingüe acaba per ésser feixuc, els ciutadans que no vulguin encarar-se a la troika Montilla-Carod-Saura ho hauran de fer tot en castellà, és a dir en espanyol, és a dir en español.
Montilla, natural d'Iznájar, és, fins i tot, un heroi en aquesta croada contra la llengua catalana. Saura, venut definitivament als gastarbeitern que seran els seus futurs electors, també té justificacions per defensar la llengua de la "madre patria". Però, i Carod? Què mou a Carod? Quin ressentiment el pot fer prosseguir en el govern català més anti-català de la història? Però aquestes qüestions són romanços. El que no vol Carod, es haver de treballar com Camacho. Si li ofereixen un sou (una pensió) com a vicepresident i, a més, pot donar curs a la seva revenja ressentida i estúpida, més content que un gínjol.
Vegem el cas i jutgem. No hem llegit la notícia a Llengua Nacional ni a Tanyada, sinó a un mitjà tan poc sospitós del vici catalanista com és El Periódico de Catalunya. Signa la notícia Cristina Buesa, que tampoc no té antecedents, que se sàpiga, per crims "de la ceba".
Cristóbal Camacho és transportista, és a dir camioner, i treballa per Transports Flix. Trafega normalment amb matèries perilloses i procura recordar tota la normativa al respecte. Aquesta normativa exigeix la realització d'una revisió i l'expedició del certificat corresponent. Camacho va fer fa uns mesos la revisió pertinent a l'Ampolla, seu del Consorci d'Aigües de Tarragona. Li van expedir el certificat corresponent on, clar i català, s'hi deia que podia transportar, entre d'altres substàncies, clor. D'aquest certificat se'n diu "carta de port".
El dijous de la setmana passada, van aturar Camacho en un control a l'AP-7, a l'alçada de la Roca del Vallès. Els Mossos li van demanar tota la documentació. I el van multar. El butlletí de denúncia en qüestió, també expedit de forma clara i catalana, deia que el motiu de la multa és transportar una càrrega perillosa de Tarragona a Barcelona fent "ús d'una carta de port escrita en una llengua no oficial al país d'origen - Espanya".
Camacho es va alterar. Poseu-vos en la seva situació. Penseu que sou de Cadis, que treballeu a la Ribera d'Ebre i que aneu amunt i avall tot el dia. Llavors no pensaríeu que els Mossos us fan una agressió catalanòfoba. No, senzillament pensaríeu que es tracta d'una mordida. Sofisticada, però mordida. Una mordida que no és individual sinó col·lectiva i la responsabilitat darrera de la qual la té un govern en declarat estat de guerra contra els seus ciutadans.
El propietari de Transports Flix, Armando Torres, és que haurà de pagar la multa. Però a Camacho la denúncia li comptarà si un bon dia els mateixos Mossos d'Esquadra li volen retirar el permís de conducció. I que us retirin el permís de camions no és una cosa que faci gaire gràcia.
Armando Torres tampoc no interpreta els fets en clau d'agressió catalanofòbica. "El mateix policia que ens ha multat per portar un paper en català segurament a la tarda sancionarà un negoci per fer exactament el contrari: retolar només en castellà". Aquest extrem no el sabem. Si mai s'hagués multat un negoci per retolar només en castellà, el mateix Vidal-Quadres s'hauria esgargamellat de valent davant l'Assemblea de les Nacions Unides i el Tribunal Penal Internacional.
És evident que els Mossos d'Esquadra, a més d'altres consideracions, volien atacar la política lingüística del Consorci d'Aigües de Tarragona. Deixem pels experts les interpretacions de les lluites intestines de la burocràcia d'aquest dissortat Principat.
I llegim la normativa, amb Agustí Colom, del Consorci d'Aigües de Tarragona. La normativa comunitària exigeix que la carta de port sigui en una llengua oficial del país d'origen i que, en tot cas, n'hi hagi una versió en qualsevol d'aquestes tres llengües: anglès, francès o alemany. Fou el Consorci qui faltà en no incloure una versió en una d'aquestes tres llengües. Però, donat el limb en el qual es troba l'oficialitat del català, sembla discutible dir que el català no és llengua oficial a la província de Tarragona. Ni Transports Flix ni, molt menys, Cristóbal Camacho eren responsables de res de res. Se'ls ha multat en un signe d'arbitrarisme. Com que cal treure tantes multes diàries per control, hom ha multar pel que sigui.
I, casualment, es multa per la llengua catalana. Segons els Mossos d'Esquadra, la llengua catalana no és una llengua oficial. Malgrat això, tenen la barra d'escriure el text de la multa en català. [...Text autocensurat...].
Què vol exactament el govern de Montilla-Carod-Saura amb directrius com la donada als Mossos d'Esquadra contra l'ús exclusiu del català en documentació oficial? Desencoratjar l'ús del català per part d'institucions públiques o privades. Perquè, de la mateixa manera que poden multar també poden imputar delictes si la documentació en qüestió és prou sensible (transport i gestió de matèries perilloses, àmbit sanitari, àmbit educatiu, etc.). Com que fer-ho tot en bilingüe acaba per ésser feixuc, els ciutadans que no vulguin encarar-se a la troika Montilla-Carod-Saura ho hauran de fer tot en castellà, és a dir en espanyol, és a dir en español.
Montilla, natural d'Iznájar, és, fins i tot, un heroi en aquesta croada contra la llengua catalana. Saura, venut definitivament als gastarbeitern que seran els seus futurs electors, també té justificacions per defensar la llengua de la "madre patria". Però, i Carod? Què mou a Carod? Quin ressentiment el pot fer prosseguir en el govern català més anti-català de la història? Però aquestes qüestions són romanços. El que no vol Carod, es haver de treballar com Camacho. Si li ofereixen un sou (una pensió) com a vicepresident i, a més, pot donar curs a la seva revenja ressentida i estúpida, més content que un gínjol.
dissabte, 16 de juny del 2007
Concert d'Al Tall a Sant Feliu de Llobregat (15 de juny del 2007)
El Cultura Viva d'enguany se celebra a l'antiga capital de la Riba Esquerra del Baix Llobregat, avui cap de comarca i, no us ho perdeu, seu episcopal (des del 2004). Així que, els membres d'Al Tall, acompanyats de la coral Crescendo, van cantar ahir a la Plaça de Vila tenint just al front la catedral santfeliuenca.
La jornada central del Cultura Viva és avui, amb actes especialment dedicats a la quitxalla que puja, nascuda en el tombant de segle i que en un obrir i tancar d'ulls ha de fer-se amb els destins d'aquest país. Però ahir ja hi va haver un parell de plats forts. Esmentem, per exemple, el pregó de Toni Albà, caracteritzat com a Juan Carlos I. Té nassos que el pregó, en conseqüència, s'hagi fet en castellà i amb una visió òbviament espanyola. Però cal reconèixer que és justament per borbons i botiflers que Catalunya necessita de CALs i de Cultures Vives. Per contrarestar la borbonada, els responsables de la CAL de Sant Feliu van encarregar un parlament a l'historiador Oriol Junqueras, també baix-llobregatí, però de l'altra banda (Sant Vicenç dels Horts).
El concert d'Al Tall, encetat a quarts d'onze, va durar un parell d'intenses hores. La Cantata d'Almansa fou complementada amb cançons de crítica política i social seguint pals tradicionals, a més d'himnes ja consagrats, com el Tio Canya, el Cant dels Maulets o Viurem. Per primera vegada Al Tall ha actuat amb una coral. Es tracta de la santfeliuenca Coral Crescendo.
La jornada central del Cultura Viva és avui, amb actes especialment dedicats a la quitxalla que puja, nascuda en el tombant de segle i que en un obrir i tancar d'ulls ha de fer-se amb els destins d'aquest país. Però ahir ja hi va haver un parell de plats forts. Esmentem, per exemple, el pregó de Toni Albà, caracteritzat com a Juan Carlos I. Té nassos que el pregó, en conseqüència, s'hagi fet en castellà i amb una visió òbviament espanyola. Però cal reconèixer que és justament per borbons i botiflers que Catalunya necessita de CALs i de Cultures Vives. Per contrarestar la borbonada, els responsables de la CAL de Sant Feliu van encarregar un parlament a l'historiador Oriol Junqueras, també baix-llobregatí, però de l'altra banda (Sant Vicenç dels Horts).
El concert d'Al Tall, encetat a quarts d'onze, va durar un parell d'intenses hores. La Cantata d'Almansa fou complementada amb cançons de crítica política i social seguint pals tradicionals, a més d'himnes ja consagrats, com el Tio Canya, el Cant dels Maulets o Viurem. Per primera vegada Al Tall ha actuat amb una coral. Es tracta de la santfeliuenca Coral Crescendo.
divendres, 15 de juny del 2007
Waldheim, Amnistia Internacional i el Vaticà
La necrològica de Kurt Waldheim ha coincidit en el temps amb la condemna d'Amnistia Internacional per part del Vaticà. Dues notícies sorprenents: la primera perquè feia temps que pensàvem que Waldheim ja era mort, i la segona perquè el posicionament del Vaticà encara ha d'ésser valorat pels vaticanòlegs. Mentre els vaticanòlegs reflexionen sobre la Banca Vaticana, les relacions vaticano-islàmiques o les 'temptacions' de restaurar el catolicisme polític de pre-guerra, lligarem les dues notícies. Demagògic? Potser, però no em digueu que el paral·lelisme s'ho mereix.
Kurt Waldheim ja tenia 68 anys quan es presentà al càrrec de president de la República Federal Austríaca per tal de coronar la seva carrera política (1986). Waldheim, home del Österreichische Volkspartei, el Partit Popular Austríac, havia estat Secretari de les Nacions Unides entre el 1972 i el 1981. Val a dir que les Nacions Unides foren creades inicialment com l'associació de països en guerra contra l'Alemanya nazi. Quan Waldheim fou nomenat pel càrrec de secretari general tothom sabia que havia estat ciutadà del Reich alemany i que havia servit en la Wehrmacht. Però molta gent pensava que el seu paper s'havia limitat a uns mesos durant la Campanya Oriental del 1941. Waldheim tenia llavors 23 anys i en resultà ferit. Segons es pensava, fou mobilitzat de nou únicament en els darrers moments de la guerra. Waldheim es lliurà voluntàriament als anglesos i el mateix any 1945 inicià la seva carrera en el servei diplomàtic de la restaurada República Austríaca.
La cosa era més complicada i, a partir del 1986, se saberen més coses. Per exemple el seu ingrés, després de l'Anschluss a la Lliga d'Estudiants Alemanys Nacional-Socialistes. També va ingressar llavors com a Ritter (genet) a la SA, és a dir a la SA encapçalada per Victor Lutze i convertida en una mera associació nazi de segona. És cert que Waldheim no ingressà en l'Exèrcit Alemany fins el 1941. Però també era cert que el 1943 Waldheim feia de Oberleutnant en les campanyes de Feindaufklärung (anti-partisanes) en els Balcans. Waldheim va admetre que hi era, però que únicament feia feina burocràtica. No devien opinar el mateix els responsable de l'Estat Independent de Croàcia, que li atorgaren una medalla de plata per les operacions militars contra els "terroristes" de Tito. La feina burocràtica de Waldheim també passava per revisar la propaganda "contra la guerra jueva" que llençaven els aviadors alemanys darrera de les línies soviètiques.
Al capdavall, seria raonable dir que el Waldheim del 1938 o del 1943, no fa res més que el que farà el Waldheim del 1945: preparar-se per fer carrera. En tot cas, la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides tenia el nom de Waldheim entre els reclamats l'any 1945. Potser la falera per separar Àustria d'Alemanya i bastir una nova República Federal Austríaca va obligar els aliats a fer la vista grossa.
La persecució contra Waldheim entre el 1986 i el 1992 fou de consideració. Curiosament, però, Waldheim va rebre molts més atacs dels aliats occidentals (els Estats Units i la Comunitat Europea) que no pas del bloc soviètic (en aquella època, en descomposició) o dels països àrabs. El Vaticà, no cal dir-ho, va ser un dels "països" visitats pel mandatari austríac. Ostracitzat, la popularitat de Waldheim va augmentar, però, a Àustria. Simon Wiesenthal sortí en defensa de Waldheim per insistir que el mandatari austríac no havia participat en els crims de guerra contra els partisans i/o jueus. Wiesenthal se n'adonà que carregà massa les tintes contra Waldheim podria diluir les responsabilitats d'aquells fets i fins i tot alimentar el ressentiment dels alemanys que consideraven que únicament se'ls jutjava negativa per haver perdut la guerra (Vae victis!, que deia Brennus).
El Vaticà fou comprensible amb Waldheim. I potser no seria qüestió d'irritació si no fos perquè ara més d'un "catòlic" ens vol convèncer del "paganisme hitlerià" i que el Tercer Reich perseguia amb la mateixa sanya els jueus i els gitanos que els catòlics (no-jueus i no-gitanos).
No és tan comprensible el Vaticà amb Amnistia Internacional. Aquesta organització fou fundada el 1961 per Peter Benenson i Alec Digges. Simpatitzants comunistes i catòlics renascuts feren una campanya en favor de dos estudiants portuguesos que havien estat condemnats pel salazarisme per fer un brindis per la llibertat. La denúncia de l'existència de presos polítics fou complementada després per la denúncia de tortura i de la pena de mort. Sempre encarada a la denúncia de la violència institucional, bé dels estaments jurídics, policials i militars dels estats, o bé de diferents organitzacions armades. Això ha suposat que s'ha deixat en segon terme aquella violència no-institucional, la que perpetren patrons contra treballadors; pares de família contra dones, filles i fills; i cacics contra subjugats en general. El Vaticà ara es despenja pel fet que Amnistia Internacional ha abandonat la doctrina catòlica sobre l'avortament per defensar "the rights of women and girls to be free from threat, force or coercion as they exercise their sexual and reproductive".
Com es pot interpretar la crida del Vaticà a boicotejar Amnistia Internacional? En primer lloc, es constata que el Vaticà sempre es mostra molt més dur amb els catòlics més dissidents que no pas amb les institucions que combreguen amb altres religions o amb cap ni una. El Vaticà, així, ha estat sempre més bel·ligerant amb les autoritats de Lisboa, Madrid, Roma o Viena, que no pas amb París i, ja no diguem, amb Washington, Londres, Berlín o Moscou.
Però també hi ha una altra lectura. Amnistia Internacional ha rebut crítiques per posar en el mateix sac les denúncies contra els rogue states i els estats democràtics. Com que un atac directe en aquest sentit perjudicaria la imatge de qui el fes en el pla oficial, s'ha recorregut al Vaticà i a un tema social.
Kurt Waldheim ja tenia 68 anys quan es presentà al càrrec de president de la República Federal Austríaca per tal de coronar la seva carrera política (1986). Waldheim, home del Österreichische Volkspartei, el Partit Popular Austríac, havia estat Secretari de les Nacions Unides entre el 1972 i el 1981. Val a dir que les Nacions Unides foren creades inicialment com l'associació de països en guerra contra l'Alemanya nazi. Quan Waldheim fou nomenat pel càrrec de secretari general tothom sabia que havia estat ciutadà del Reich alemany i que havia servit en la Wehrmacht. Però molta gent pensava que el seu paper s'havia limitat a uns mesos durant la Campanya Oriental del 1941. Waldheim tenia llavors 23 anys i en resultà ferit. Segons es pensava, fou mobilitzat de nou únicament en els darrers moments de la guerra. Waldheim es lliurà voluntàriament als anglesos i el mateix any 1945 inicià la seva carrera en el servei diplomàtic de la restaurada República Austríaca.
La cosa era més complicada i, a partir del 1986, se saberen més coses. Per exemple el seu ingrés, després de l'Anschluss a la Lliga d'Estudiants Alemanys Nacional-Socialistes. També va ingressar llavors com a Ritter (genet) a la SA, és a dir a la SA encapçalada per Victor Lutze i convertida en una mera associació nazi de segona. És cert que Waldheim no ingressà en l'Exèrcit Alemany fins el 1941. Però també era cert que el 1943 Waldheim feia de Oberleutnant en les campanyes de Feindaufklärung (anti-partisanes) en els Balcans. Waldheim va admetre que hi era, però que únicament feia feina burocràtica. No devien opinar el mateix els responsable de l'Estat Independent de Croàcia, que li atorgaren una medalla de plata per les operacions militars contra els "terroristes" de Tito. La feina burocràtica de Waldheim també passava per revisar la propaganda "contra la guerra jueva" que llençaven els aviadors alemanys darrera de les línies soviètiques.
Al capdavall, seria raonable dir que el Waldheim del 1938 o del 1943, no fa res més que el que farà el Waldheim del 1945: preparar-se per fer carrera. En tot cas, la Comissió de Crims de Guerra de les Nacions Unides tenia el nom de Waldheim entre els reclamats l'any 1945. Potser la falera per separar Àustria d'Alemanya i bastir una nova República Federal Austríaca va obligar els aliats a fer la vista grossa.
La persecució contra Waldheim entre el 1986 i el 1992 fou de consideració. Curiosament, però, Waldheim va rebre molts més atacs dels aliats occidentals (els Estats Units i la Comunitat Europea) que no pas del bloc soviètic (en aquella època, en descomposició) o dels països àrabs. El Vaticà, no cal dir-ho, va ser un dels "països" visitats pel mandatari austríac. Ostracitzat, la popularitat de Waldheim va augmentar, però, a Àustria. Simon Wiesenthal sortí en defensa de Waldheim per insistir que el mandatari austríac no havia participat en els crims de guerra contra els partisans i/o jueus. Wiesenthal se n'adonà que carregà massa les tintes contra Waldheim podria diluir les responsabilitats d'aquells fets i fins i tot alimentar el ressentiment dels alemanys que consideraven que únicament se'ls jutjava negativa per haver perdut la guerra (Vae victis!, que deia Brennus).
El Vaticà fou comprensible amb Waldheim. I potser no seria qüestió d'irritació si no fos perquè ara més d'un "catòlic" ens vol convèncer del "paganisme hitlerià" i que el Tercer Reich perseguia amb la mateixa sanya els jueus i els gitanos que els catòlics (no-jueus i no-gitanos).
No és tan comprensible el Vaticà amb Amnistia Internacional. Aquesta organització fou fundada el 1961 per Peter Benenson i Alec Digges. Simpatitzants comunistes i catòlics renascuts feren una campanya en favor de dos estudiants portuguesos que havien estat condemnats pel salazarisme per fer un brindis per la llibertat. La denúncia de l'existència de presos polítics fou complementada després per la denúncia de tortura i de la pena de mort. Sempre encarada a la denúncia de la violència institucional, bé dels estaments jurídics, policials i militars dels estats, o bé de diferents organitzacions armades. Això ha suposat que s'ha deixat en segon terme aquella violència no-institucional, la que perpetren patrons contra treballadors; pares de família contra dones, filles i fills; i cacics contra subjugats en general. El Vaticà ara es despenja pel fet que Amnistia Internacional ha abandonat la doctrina catòlica sobre l'avortament per defensar "the rights of women and girls to be free from threat, force or coercion as they exercise their sexual and reproductive".
Com es pot interpretar la crida del Vaticà a boicotejar Amnistia Internacional? En primer lloc, es constata que el Vaticà sempre es mostra molt més dur amb els catòlics més dissidents que no pas amb les institucions que combreguen amb altres religions o amb cap ni una. El Vaticà, així, ha estat sempre més bel·ligerant amb les autoritats de Lisboa, Madrid, Roma o Viena, que no pas amb París i, ja no diguem, amb Washington, Londres, Berlín o Moscou.
Però també hi ha una altra lectura. Amnistia Internacional ha rebut crítiques per posar en el mateix sac les denúncies contra els rogue states i els estats democràtics. Com que un atac directe en aquest sentit perjudicaria la imatge de qui el fes en el pla oficial, s'ha recorregut al Vaticà i a un tema social.
divendres, 8 de juny del 2007
El president del Parlament europeu reitera la necessitat d'oficialitzar la llengua catalana per utilitzar-la a la Cambra
El president de l'Eurocambra, Hans-Gert Pöttering, ha respòs en una lletra la demanda de l'eurodiputat Pau Romeva per tal que s'hi pugui utilitzar el català al Parlament de Strasburg. La demanda de Romeva havia rebut el suport de destacats eurodiputats catalans (Maria Badia, Josep Borrell, Ignasi Guardans, Bernat Joan, Raimon Obiols i Teresa Riera), així com dels eurodiputats Gérard Onesta, de Tolosa, i de Inés Ayala, de Zaragoza. Romeva afirmava que el reconeixement parcial de la llengua catalana que estipula la normativa comunitària i, especialment, l'acord impulsat pel tàndem Zapatero-Moratinos, feia possible l'ús actiu del català a la cambra.
Pöttering ha refusat la demanda de Romeva i ha reiterat que únicament les llengües oficials de la Unió Europea poden utilitzar-se a l'Europarlament. L'escrit de Pöttering, clar i català, mostra la necessitat imperativa de la inclusió del català a la llista de llengües oficials (alemany, anglès, búlgar, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, danès, finès, francès, grec, hongarès, irlandès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, suec i txec).
Pöttering ha reiterat que l'única via a l'ús normalitzat del català a les institucions europees és la seva inclusió en la llista de llengües oficials
Algú pot defensar que 24 llengües oficials seria una llista massa elevada. Llista que, amb la inclusió del turc o de l'albanès, es faria més llarga. I més llarga que es farà quan el serbocroata compti com quatre llengües diferents (serbi, croata, bosni i montenegrí) o s'inclogui el macedoni. Comparativament, a Sud-àfrica hi ha 11 llengües oficials, però a la Índia hi ha 23 llengües oficials. És curiós, no obstant, que els debats sobre el "plurilingüisme" europeu prenguin tintes negatives quan es tracta del català i no, per exemple, del romanès, del búlgar o de l'irlandès. Si 24 llengües són massa, no és que 5 sigui un nombre gaire manegable tampoc. Ara, vés i digue'ls-hi que de llengua oficial només n'hi hauria d'haver una (English, of course) i ja els veuràs endolats per la llengua de Molière o la de Calderón.
I pels qui els agrada fonamentar el plurilingüisme amb citacions bíbliques, vet ací un parell:
Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que això fos divulgat en la llengua de cada poble. (Ester 1, 22)
Llavors van fer venir de seguida els secretaris del rei. Era el dia vint-i-tres del mes tercer, és a dir, el mes de sivan, i, d’acord amb tot el que va dictar Mardoqueu, es va escriure als jueus, als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura. (Ester 8, 9)
Pöttering ha refusat la demanda de Romeva i ha reiterat que únicament les llengües oficials de la Unió Europea poden utilitzar-se a l'Europarlament. L'escrit de Pöttering, clar i català, mostra la necessitat imperativa de la inclusió del català a la llista de llengües oficials (alemany, anglès, búlgar, eslovac, eslovè, espanyol, estonià, danès, finès, francès, grec, hongarès, irlandès, italià, letó, lituà, maltès, neerlandès, polonès, portuguès, romanès, suec i txec).
Pöttering ha reiterat que l'única via a l'ús normalitzat del català a les institucions europees és la seva inclusió en la llista de llengües oficials
Algú pot defensar que 24 llengües oficials seria una llista massa elevada. Llista que, amb la inclusió del turc o de l'albanès, es faria més llarga. I més llarga que es farà quan el serbocroata compti com quatre llengües diferents (serbi, croata, bosni i montenegrí) o s'inclogui el macedoni. Comparativament, a Sud-àfrica hi ha 11 llengües oficials, però a la Índia hi ha 23 llengües oficials. És curiós, no obstant, que els debats sobre el "plurilingüisme" europeu prenguin tintes negatives quan es tracta del català i no, per exemple, del romanès, del búlgar o de l'irlandès. Si 24 llengües són massa, no és que 5 sigui un nombre gaire manegable tampoc. Ara, vés i digue'ls-hi que de llengua oficial només n'hi hauria d'haver una (English, of course) i ja els veuràs endolats per la llengua de Molière o la de Calderón.
I pels qui els agrada fonamentar el plurilingüisme amb citacions bíbliques, vet ací un parell:
Va enviar cartes a totes les províncies del regne, a cada província segons la seva escriptura, i a cada poble segons la seva llengua, a fi que això fos divulgat en la llengua de cada poble. (Ester 1, 22)
Llavors van fer venir de seguida els secretaris del rei. Era el dia vint-i-tres del mes tercer, és a dir, el mes de sivan, i, d’acord amb tot el que va dictar Mardoqueu, es va escriure als jueus, als sàtrapes, als governadors i a les autoritats de les províncies que hi havia des de l’Índia fins a Etiòpia, en total cent vint-i-set províncies; a cada districte en l’escriptura que els era pròpia i en la llengua de cada poble, i també als jueus en la seva llengua i escriptura. (Ester 8, 9)
dimarts, 5 de juny del 2007
Les declaracions del president Vladimir Putin sobre els independentismes escocès, català i basc
El president Vladimir Putin ja sent properes les eleccions presidencials, previstes pel març del 2008. Potser així cal entendre les bravates de les declaracions pronunciades ahir al Kremlin. Putin barreja com ningú més la nostàlgia de la superpotència soviètica i de la Rússia tsarista-ortodoxa, amb les propostes "eurasiàtiques", "panortodoxes" o "paneslaves".
La topada de Rússia amb el bloc occidental que representen el G-7 i l'OTAN ha trobat nous motius amb el procés que vol resoldre la situació política de Kosovo. Aquesta regió que comptava amb una majoria sèrbia al començament de l'Edat Moderna, i que avui és una terra aclaparadorament albanesa, va rebre en la Iugoslàvia titista una autonomia quasi-republicana com a "província de la República de Sèrbia". El nacionalisme serbi, principal força motriu en l'esberlament de la federació iugoslava, va trobar en Kosovo el leit motiv de les mobilitzacions dels 1980 i 1990. I quan la situació degenerà en guerra civil, els Estats Units lideraren una intervenció que convertí Kosovo en un protectorat de l'OTAN.
De forma reiterada, les autoritats occidentals han coartat el dret d'autodeterminació de Kosovo. Ara, de forma restringida (és a dir, tot descartant d'entrada la reunificació amb Albània o amb Sèrbia), pretenen conduir la regió a la constitució d'un estat sobirà. És clar que la futura República de Kosovo haurà de suportar un grau de tuleta encara superior al que es brinda a les repúbliques de Bòsnia-Hercegovina i Crna Gora.
La independència de Crna Gora (Montenegro), escaiguda l'any passat, es posa com a exemple per la futura independència de Kosovo. Però és evident que des de Belgrad o des de Moscou no es contempla igual la independència d'una república eslava i ortodoxa, que la d'una república albanesa i de majoria musulmana. Tampoc a Atenes o a Skopje, es contempla la independència de Kosovo amb massa alegria i l'ombra del "perill albanès" plana sobre grecs i eslavo-macedonis.
El president Putin reflexionava precisament sobre totes aquestes coses. És cert que la premsa europea ha posat més atenció en la qüestió de l'escut anti-míssils patrocinat per l'administració Bush, i al qual Putin respondria amb el redireccionament d'armes nuclears per tal que apuntin a l'Europa occidental.
Però Putin també deia altres coses, més relacionades amb Kosovo. Putin defensa que Kosovo es reintegri a Sèrbia sota la fórmula proposada per Belgrad ('més que autonomia, menys que independència'). Però per argumentar aquesta defensa posa un seguit d'exemples ben interessants:
1) Censura així que "Occident" vulgui reconèixer la independència de Kosovo, mentre no reconeix les independències de Transdniéster, Abkhàzia i Ossètia del Sud.
2) Amb la independència de Kosovo, "Occident" tastaria poc després la seva medicina ja que aquesta mesura atiarà l'independència a Europa Occidental i cita Putin com a exemples: "Escòcia, Catalunya i País Basc".
Aturem-nos en el punt 1). Cal dir que Rússia no ha reconegut en cap cas les independències d'aquestes tres repúbliques. No obstant nega el dret de Chisinau o de Tblissi per imposar la "sobirania" moldava o georgiana. Curiós que no negui el dret de Moscou d'esclafar fins al genocidi la República de Txetxènia (Itxkèria). També val a dir que les autoritats d'aquestes tres repúbliques controlen efectivament els seus respectius territoris, si bé la tutela russa és més que clara (sobretot en el cas d'Abkhàzia i Ossètia del Sud). Diguem finalment que els drets dels pobles abkhaz i osseti són una excusa per defensar una població russòfona o russificada. En aquest sentit, les autoritats del Tradniéster no amaguen el seu caràcter nacional rus. Llàstima que la minoria romanesa (=moldava) d'aquest territori no desperti la mateixa compassió que la minoria sèrbia (=iugoslava) de Kosovo.
Passem ara al punt 2). Rússia promou de facto les independències de Tradniéster, Abkhàzia i Ossètia del Sud. Els EUA promouen de facto la independència de Kosovo. Es troben empatats. Els imperialismes de tant en tant patrocinen alguna "independència". En canvi les reunificacions nacionals ho tenen més magre: pensem en el cas greco-xipriota, en el cas de Moldàvia-Romania, en el cas de Macedònia-Bulgària, etc. L'única reunificació acceptada ha estat la d'Alemanya, patrocinada, és clar, per l'imperialisme alemany.
Putin la sap llarga. En apel·lar a Escòcia, Catalunya i País Basc cerca dividir el "bloc occidental" sobre la qüestió de Kosovo. Pels laboristes anglesos la subjecció d'Escòcia és un punt d'honor pel qual serien disposats a reconsiderar el cas de Kosovo (p.ex. deixar-lo en un limb administratiu pels segles dels segles). Per Espanya (=Castella) no és una qüestió d'honor, sinó de conservar o perdre la seva posició de potència de segona a la UE (i convertir-se en una de tercera).
Catalunya apareix en els llavis de Putin al costat d'Escòcia i el País Basc. L'existència d'opcions independentistes i/o sobiranistes en el primer pla d'aquestes dues nacions és un fet. A Escòcia, sobretot, però també al País Basc. En canvi a Catalunya fa massa temps que l'independentisme institucional s'associa a l'especulació política. Algú podrà dir que mentre Escòcia parla anglès, i el País Basc parla majoritàriament castellà, a Catalunya hi ha una identitat nacional més ferma darrera de la reivindicació independentista. Potser sí. Però tal com van les coses ara Catalunya és un simple fantasma. Un espectre amb el qual Putin pot fer més por a l'opinió pública espanyola que amb mil caps nuclears apuntant a Madrid.
La topada de Rússia amb el bloc occidental que representen el G-7 i l'OTAN ha trobat nous motius amb el procés que vol resoldre la situació política de Kosovo. Aquesta regió que comptava amb una majoria sèrbia al començament de l'Edat Moderna, i que avui és una terra aclaparadorament albanesa, va rebre en la Iugoslàvia titista una autonomia quasi-republicana com a "província de la República de Sèrbia". El nacionalisme serbi, principal força motriu en l'esberlament de la federació iugoslava, va trobar en Kosovo el leit motiv de les mobilitzacions dels 1980 i 1990. I quan la situació degenerà en guerra civil, els Estats Units lideraren una intervenció que convertí Kosovo en un protectorat de l'OTAN.
De forma reiterada, les autoritats occidentals han coartat el dret d'autodeterminació de Kosovo. Ara, de forma restringida (és a dir, tot descartant d'entrada la reunificació amb Albània o amb Sèrbia), pretenen conduir la regió a la constitució d'un estat sobirà. És clar que la futura República de Kosovo haurà de suportar un grau de tuleta encara superior al que es brinda a les repúbliques de Bòsnia-Hercegovina i Crna Gora.
La independència de Crna Gora (Montenegro), escaiguda l'any passat, es posa com a exemple per la futura independència de Kosovo. Però és evident que des de Belgrad o des de Moscou no es contempla igual la independència d'una república eslava i ortodoxa, que la d'una república albanesa i de majoria musulmana. Tampoc a Atenes o a Skopje, es contempla la independència de Kosovo amb massa alegria i l'ombra del "perill albanès" plana sobre grecs i eslavo-macedonis.
El president Putin reflexionava precisament sobre totes aquestes coses. És cert que la premsa europea ha posat més atenció en la qüestió de l'escut anti-míssils patrocinat per l'administració Bush, i al qual Putin respondria amb el redireccionament d'armes nuclears per tal que apuntin a l'Europa occidental.
Però Putin també deia altres coses, més relacionades amb Kosovo. Putin defensa que Kosovo es reintegri a Sèrbia sota la fórmula proposada per Belgrad ('més que autonomia, menys que independència'). Però per argumentar aquesta defensa posa un seguit d'exemples ben interessants:
1) Censura així que "Occident" vulgui reconèixer la independència de Kosovo, mentre no reconeix les independències de Transdniéster, Abkhàzia i Ossètia del Sud.
2) Amb la independència de Kosovo, "Occident" tastaria poc després la seva medicina ja que aquesta mesura atiarà l'independència a Europa Occidental i cita Putin com a exemples: "Escòcia, Catalunya i País Basc".
Aturem-nos en el punt 1). Cal dir que Rússia no ha reconegut en cap cas les independències d'aquestes tres repúbliques. No obstant nega el dret de Chisinau o de Tblissi per imposar la "sobirania" moldava o georgiana. Curiós que no negui el dret de Moscou d'esclafar fins al genocidi la República de Txetxènia (Itxkèria). També val a dir que les autoritats d'aquestes tres repúbliques controlen efectivament els seus respectius territoris, si bé la tutela russa és més que clara (sobretot en el cas d'Abkhàzia i Ossètia del Sud). Diguem finalment que els drets dels pobles abkhaz i osseti són una excusa per defensar una població russòfona o russificada. En aquest sentit, les autoritats del Tradniéster no amaguen el seu caràcter nacional rus. Llàstima que la minoria romanesa (=moldava) d'aquest territori no desperti la mateixa compassió que la minoria sèrbia (=iugoslava) de Kosovo.
Passem ara al punt 2). Rússia promou de facto les independències de Tradniéster, Abkhàzia i Ossètia del Sud. Els EUA promouen de facto la independència de Kosovo. Es troben empatats. Els imperialismes de tant en tant patrocinen alguna "independència". En canvi les reunificacions nacionals ho tenen més magre: pensem en el cas greco-xipriota, en el cas de Moldàvia-Romania, en el cas de Macedònia-Bulgària, etc. L'única reunificació acceptada ha estat la d'Alemanya, patrocinada, és clar, per l'imperialisme alemany.
Putin la sap llarga. En apel·lar a Escòcia, Catalunya i País Basc cerca dividir el "bloc occidental" sobre la qüestió de Kosovo. Pels laboristes anglesos la subjecció d'Escòcia és un punt d'honor pel qual serien disposats a reconsiderar el cas de Kosovo (p.ex. deixar-lo en un limb administratiu pels segles dels segles). Per Espanya (=Castella) no és una qüestió d'honor, sinó de conservar o perdre la seva posició de potència de segona a la UE (i convertir-se en una de tercera).
Catalunya apareix en els llavis de Putin al costat d'Escòcia i el País Basc. L'existència d'opcions independentistes i/o sobiranistes en el primer pla d'aquestes dues nacions és un fet. A Escòcia, sobretot, però també al País Basc. En canvi a Catalunya fa massa temps que l'independentisme institucional s'associa a l'especulació política. Algú podrà dir que mentre Escòcia parla anglès, i el País Basc parla majoritàriament castellà, a Catalunya hi ha una identitat nacional més ferma darrera de la reivindicació independentista. Potser sí. Però tal com van les coses ara Catalunya és un simple fantasma. Un espectre amb el qual Putin pot fer més por a l'opinió pública espanyola que amb mil caps nuclears apuntant a Madrid.
diumenge, 3 de juny del 2007
L'eixemple de Xàtiva, 300 anys després
El 25 d'abril del 1707 les tropes aliades pateixen una clara derrota a Almansa a mans de les forces borbòniques del duc de Berwick. Tot seguit s'inicia la invasió de les comarques central del Regne de València. El 5 de maig, les tropes franco-castellanes posen setge a Xàtiva, ciutat que s'havia destacat en la defensa del rei Carles III, dels furs i de les aspiracions de les classes populars. Xàtiva, com era d'esperar, hi resistí.
Però finalment caigué. I aquesta setmana es commemoren els 300 anys de la ferotge conquesta borbònica. Després de la conquesta, les tropes massacraren els refugiats (dones i criatures) de l'Església de Sant Francesc. La repressió fou metòdica i cercava esborrar Xàtiva del mapa. La ciutat, capital de la Governació del Xúquer, fou cremada. El seu lloc l'havia d'ocupar una nova fundació, la Colonia Nueva de San Felipe. Malgrat tot, l'esperit de Xàtiva perdurà i el malnom maliciós de socarrats serví d'esperó per recordar la ignomínia. Quan el nom de Xàtiva fou recuperat oficialment durant el Trienni Liberal, ja feia dècades que el nom de San Felipe era en desús. I el record que Felip Quint va voler deixar a la ciutat vençuda, és ben viu, però a través del seu retrat, penjat de cap per avall encara avui a l'Almodí.
Però finalment caigué. I aquesta setmana es commemoren els 300 anys de la ferotge conquesta borbònica. Després de la conquesta, les tropes massacraren els refugiats (dones i criatures) de l'Església de Sant Francesc. La repressió fou metòdica i cercava esborrar Xàtiva del mapa. La ciutat, capital de la Governació del Xúquer, fou cremada. El seu lloc l'havia d'ocupar una nova fundació, la Colonia Nueva de San Felipe. Malgrat tot, l'esperit de Xàtiva perdurà i el malnom maliciós de socarrats serví d'esperó per recordar la ignomínia. Quan el nom de Xàtiva fou recuperat oficialment durant el Trienni Liberal, ja feia dècades que el nom de San Felipe era en desús. I el record que Felip Quint va voler deixar a la ciutat vençuda, és ben viu, però a través del seu retrat, penjat de cap per avall encara avui a l'Almodí.
dijous, 31 de maig del 2007
El gest de Portabella
Encara és hora per saber del cert si l'ERC de Barcelona serà a l'oposició o imposarà un gir copernicà a l'equip de govern de Jordi Hereu, o bé es plegarà a la simple renovació del tripartit. La qüestió no és secundària, ja que pot decidir un canvi en l'actual satel·lització d'ERC al voltant del PSOE de Zapatero-Montilla. Si bé aquest canvi no alterarà el caràcter autonomista i post-nacional del partit fundat el 1931, si pot tindre conseqüències en les relacions entre les cinc forces majoritàries del Principat. Val a dir que entre aquestes conseqüències mai no hi haurà l'injustificadament anhelada entesa entre CiU i ERC, ja que la mateixa lògica de l'autonomisme els obliga a cercar la ratificació del PSOE o del PP. En el cas concret de Barcelona, un govern CiU+ERC seria igualment minoritari, i en aquest sentit és molt més probable un govern PSOE+ICV.
De gran interès, però, són les reaccions mostrades pel montillisme, tant l'expressat en llengua castellana com el que s'expressa en llengua catalana i (encara) es fa dir catalanista. Per comptes de defensar la gestió d'Hereu o d'alertar dels perills d'un govern minoritari a Barcelona, es dediquen més aviat a psicoanalitzar Portabella i ERC-Barcelona. Si per ells fos, la dissidència (fins i tot una dissidència tebiona i previsiblement efímera com la de Portabella) seria tota a Sant Boi o al Pere Mata. Així hem tornat a la cantarella de l'ERC anarcoide, radicaloide i, en definitiva, encara enfonsada en les arrels que, arran de la mig liquidació de l'independentisme combatiu dels 1980, la van convertir en un partit formalment independentista.
La sang segurament no arribarà al Besòs ni al Llobregat. Hi ha una dissonància entre la direcció possibilista i unes bases més lúcides. Però també hi ha una dissonància entre una militància més o menys sobiranista i un electorat que majoritàriament es limita a una identificació nacional post-política. Per cada victòria virtual de les bases s'hi fan tres o cinc passes pragmàtiques de la direcció. Amb Montilla a la Generalitat s'ha creuat el Rubicó, i fer el paper de Pompeu no és gens agraït.
De gran interès, però, són les reaccions mostrades pel montillisme, tant l'expressat en llengua castellana com el que s'expressa en llengua catalana i (encara) es fa dir catalanista. Per comptes de defensar la gestió d'Hereu o d'alertar dels perills d'un govern minoritari a Barcelona, es dediquen més aviat a psicoanalitzar Portabella i ERC-Barcelona. Si per ells fos, la dissidència (fins i tot una dissidència tebiona i previsiblement efímera com la de Portabella) seria tota a Sant Boi o al Pere Mata. Així hem tornat a la cantarella de l'ERC anarcoide, radicaloide i, en definitiva, encara enfonsada en les arrels que, arran de la mig liquidació de l'independentisme combatiu dels 1980, la van convertir en un partit formalment independentista.
La sang segurament no arribarà al Besòs ni al Llobregat. Hi ha una dissonància entre la direcció possibilista i unes bases més lúcides. Però també hi ha una dissonància entre una militància més o menys sobiranista i un electorat que majoritàriament es limita a una identificació nacional post-política. Per cada victòria virtual de les bases s'hi fan tres o cinc passes pragmàtiques de la direcció. Amb Montilla a la Generalitat s'ha creuat el Rubicó, i fer el paper de Pompeu no és gens agraït.
dimecres, 30 de maig del 2007
La partitocràcia de Ridao i la companyia de la llum d'Auckland
Les declaracions de Joan Ridao (ERC), demanant la il·legalització de la Plataforma per Catalunya (PxC) han aixecat una petita polseguera. Hi ha qui ho ha interpretat en el sentit que Ridao retreu que la llei de partits serveixi únicament contra l’esquerra abertzale i no contra la dreta anti-immigració. Però hi ha qui ha fet interpretacions més tortes, justament el dia que els Ñetas han sigut reconeguts com a associació legal per part del tripartit. Així s’ha acusat el tripartit de permetre organitzacions “ètniques” formades per immigrants però de voler criminalitzar organitzacions “ètniques” autòctones.
D’altra banda, també s’ha interpretat les paraules de Ridao com una amenaça velada a la CUP. Mitjans propers al tripartit han tendit aquests dies a posar en el mateix sac la CUP (amb 20 regidors), PxC i Ciutadans (totes dues formacions amb 17 regidors cadascuna). La idea subjacent és que la PxC “odia” els immigrants no-espanyols, Ciutadans “odia” els catalanistes i la CUP “odia” els no-catalans. En tot cas, aquestes formacions “outsiders” fan nosa a Ridao. Curiosament, Ridao no ha demanat la il·legalització del PP de Badalona que s’ha manifestat en termes (islamòfobia, etc.) ben semblants a la PxC, ni tampoc de CiU, també acusada d’islamofòbia (en voler barrejar terrorisme i immigració musulmmana) o del PSC i ICV, titllats d’antisemites pel seu suport a les reivindicacions palestines. Per damunt de tot, Ridao defensaria el manteniment del “Pentapartit” i la impunitat de qualsevol “crim d’opinió” perpetrat pels seus militants.
No cal dir que el nivell d’il·legalització de partits en una “democràcia policial” indica proporcionalment el seu grau d’estabilitat. Com més poc estable, més ampli és l’espectre polític il·legal. Així, per exemple, quan el post-franquisme es va veure enfortit amb els pactes del 1977, va procedir a legalitzar, succesivament, el PCE, el PSUC, l’ERC, el PSAN, entre d’altres. L’estabilització arribà a un màxim amb la legalització d’Herri Batasuna, ja molt entrada la dècada dels 1980. Des de fa 10 anys s’ha obert un nou període d’il·legalitzacions que, de moment, ja afectat a l’esquerra abertzale i al PCE-r, sota el pretext de l’activitat armada d’ETA i GRAPO.
Es fa difícil predir quina serà la tendència de la “democràcia policial” espanyola (i de la seva subsidiària principatina). No veig plausible que s’il·legalitzi cap formació d’extrema-dreta (ni ultra-espanyolista, ni post-falangista, ni neo-tradicionalista, ni “arianista”, etc.), perquè els criteris “d’odi racial” o “d’homofòbia” difícilment deixaren indemnes el PP i formacions afins (com ara el PFYV). Així, la demanda d’il·legalitzacions desinhibidament ideològiques de Ridao només poden assenyalar cap a un lloc.
---
Ridao és un moralista. En pitjor sentit del terme. Ridao se sent preocupat pel "racisme explícit" de PxC. Però difícilment s'indignarà moralment contra la discriminació real que pateixen els "immigrants": en el lloc de treball, en el veïnat ni tan sols en les urnes. Com els moralistes en el pitjor sentit del terme, la indignació es limita a les qüestions de "principis" i no s'atura en els "accidents quotidians".
Vegem un exemple d'"accident quotidià" a Auckland:
L'afectada era Fololo Muliaga, de 44 anys, resident a Auckland (Nova Zelanda) des de feia sis anys. Havia "immigrat" juntament amb el seu home i els seus quatre fills. El seu coneixement d'anglès l'havia permès trobar feina com a professora d'infants. El seu marit feia d'ajudant de cuina. Però el passat mes de febrer F. Muliaga havia hagut de deixar la feina per una malaltia degenerativa, que la va dur fins a dependre d'una màquina d'oxigen. El seu marit, per tindre'n cura, havia hagut de demanar una reducció de jornada (i de sou). Amb els ingressos minvats s'havien endarrerit una mica en el pagament dels rebuts de la llum a Mercury Energy. Tot i que el dia 2 i el dia 18 d'aquest mes de maig, quan ja comença a notar-se l'hivern austral, els Muliaga havien fet uns pagaments, el dia 29 s'hi va presentar un operari de Mercury Energy. L'operari va dir que tenia ordres de tallar la llum, tot i que l'empresa no havia fet cap advertiment, i se se suposava que hi havia termini fins el 13 de juny. F. Muliaga va advertir que necessitava la llum per si havia de recòrrer a la màquina d'oxigen. L'operari va dir que ell havia de fer la seva feina. Tampoc F. Muliaga tenia cap certificat mèdic que pogués impedir en aquell moment el tall de llum. Així que li van tallar la llum i F. Muliaga va morir poques hores després.
No li han faltat a Mercury Energy els seus defensors. A aquests defensors ningú no els il·legalitzarà, estigueu-ne tranquils.
diumenge, 27 de maig del 2007
Resultats electorals a la Riba Esquerra del Baix Llobregat
En aquestes eleccions municipals, les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) han obtingut un total de 18.571 vots i 20 regidors. Al Baix Llobregat s'hi havia presentat a Molins de Rei, on, amb 539 vots, ha tret 1 regidor.
| Esplugues de Llobregat | % | Regidors | |
| Cens | 35382 | 100,00% | 21 |
| Abstenció | 17161 | 48,50% | |
| PSC-PM | 8340 | 23,57% | 12 |
| PP | 2745 | 7,76% | 3 |
| ICV-EUiA-EPM | 2304 | 6,51% | 3 |
| CiU | 1859 | 5,25% | 2 |
| Esquerra-AM | 1310 | 3,70% | 1 |
| C's | 780 | 2,20% | |
| Blanc | 460 | 1,30% | |
| PXC | 275 | 0,78% | |
| Nuls | 81 | 0,23% | |
| RC | 67 | 0,19% |
| Sant Just Desvern | % | Regidors | |
| Cens | 10824 | 100,00% | 17 |
| Abstenció | 4646 | 42,92% | |
| PSC-PM | 2081 | 19,23% | 7 |
| CiU | 1525 | 14,09% | 5 |
| ICV-EUiA-EPM | 763 | 7,05% | 2 |
| Esquerra-AM | 684 | 6,32% | 2 |
| PP | 564 | 5,21% | 1 |
| Blanc | 269 | 2,49% | |
| C's | 254 | 2,35% | |
| Nuls | 38 | 0,35% |
| Sant Feliu de Llobregat | % | Regidors | |
| Cens | 31055 | 100,00% | 21 |
| Abstenció | 13912 | 44,80% | |
| PSC-PM | 6116 | 19,69% | 9 |
| ICV-EUiA-EPM | 4939 | 15,90% | 7 |
| CiU | 2031 | 6,54% | 2 |
| PP | 1524 | 4,91% | 2 |
| Esquerra-AM | 1215 | 3,91% | 1 |
| C's | 696 | 2,24% | |
| Blanc | 512 | 1,65% | |
| Nuls | 110 | 0,35% |
| Sant Joan Despí | % | Regidors | |
| Cens | 24128 | 100,00% | 21 |
| Abstenció | 11169 | 46,29% | |
| PSC-PM | 6956 | 28,83% | 13 |
| ICV-EUiA-EPM | 1784 | 7,39% | 3 |
| PP | 1275 | 5,28% | 2 |
| CiU | 1051 | 4,36% | 2 |
| Esquerra-AM | 992 | 4,11% | 1 |
| C's | 532 | 2,20% | |
| Blanc | 317 | 1,31% | |
| Nuls | 52 | 0,22% |
| Cornellà de Llobregat | % | Regidors | |
| Cens | 61154 | 100,00% | 25 |
| Abstenció | 30260 | 49,48% | |
| PSC-PM | 17417 | 28,48% | 16 |
| PP | 3809 | 6,23% | 3 |
| ICV-EUiA-EPM | 3523 | 5,76% | 3 |
| CiU | 2139 | 3,50% | 2 |
| Esquerra-AM | 1748 | 2,86% | 1 |
| C's | 1395 | 2,28% | |
| Blanc | 688 | 1,13% | |
| Nuls | 175 | 0,29% |
| L'Hospitalet de Llobregat | % | Regidors | |
| Cens | 177486 | 100,00% | 27 |
| Abstenció | 94611 | 53,31% | |
| PSC-PM | 43568 | 24,55% | 17 |
| PP | 12287 | 6,92% | 5 |
| CiU | 8481 | 4,78% | 3 |
| ICV-EUiA-EPM | 7367 | 4,15% | 2 |
| Esquerra-AM | 3938 | 2,22% | |
| C's | 3092 | 1,74% | |
| Blanc | 1870 | 1,05% | |
| EV-OV | 1174 | 0,66% | |
| Nuls | 318 | 0,18% | |
| DN | 251 | 0,14% | |
| RC | 227 | 0,13% | |
| EI-ADDD | 218 | 0,12% | |
| E-2000 | 84 | 0,05% |
| Les Corts | % | |
| Cens | 67391 | 100,00% |
| Abstenció | 30816 | 45,73% |
| CiU | 11469 | 17,02% |
| PSC-PM | 8813 | 13,08% |
| PP | 7296 | 10,83% |
| Esquerra-AM | 2635 | 3,91% |
| ICV-EUiA-EPM | 2326 | 3,45% |
| C's | 1626 | 2,41% |
| Blanc | 1536 | 2,28% |
| EV-AE | 209 | 0,31% |
| PACMA | 163 | 0,24% |
| EI | 126 | 0,19% |
| Nuls | 126 | 0,19% |
| RC | 60 | 0,09% |
| BxA-FIC | 39 | 0,06% |
| PCPC | 27 | 0,04% |
| PFIV | 26 | 0,04% |
| FC'S | 26 | 0,04% |
| PUM+J | 18 | 0,03% |
| PxC | 15 | 0,02% |
| IR-PRE | 13 | 0,02% |
| PH | 9 | 0,01% |
| P.Azul | 7 | 0,01% |
| CDS | 5 | 0,01% |
| LI(LIT-CI) | 3 | 0,00% |
| SAIn | 2 | 0,00% |
| Sants-Montjuïc | % | |
| Cens | 135231 | 100,00% |
| Abstencio | 70693 | 52,28% |
| PSC-PM | 20661 | 15,28% |
| CiU | 13592 | 10,05% |
| PP | 8739 | 6,46% |
| ICV-EUiA-EPM | 6569 | 4,86% |
| Esquerra-AM | 6529 | 4,83% |
| Blanc | 2522 | 1,86% |
| C's | 2180 | 1,61% |
| EV-AE | 579 | 0,43% |
| PACMA | 364 | 0,27% |
| Nuls | 363 | 0,27% |
| IR-PRE | 281 | 0,21% |
| PCPC | 247 | 0,18% |
| EI | 245 | 0,18% |
| BxA-FIC | 170 | 0,13% |
| RC | 166 | 0,12% |
| P.Azul | 116 | 0,09% |
| PUM+J | 81 | 0,06% |
| CDS | 66 | 0,05% |
| PH | 59 | 0,04% |
| PxC | 49 | 0,04% |
| FC'S | 47 | 0,03% |
| PFIV | 43 | 0,03% |
| LI(LIT-CI) | 29 | 0,02% |
| SAIn | 12 | 0,01% |
dissabte, 26 de maig del 2007
Jugar al dimoni de Maxwell
...si concebem un ésser les facultats del qual són tan afuades que pot seguir cada molècula en el seu curs, aquest ésser, els atributs del qual són essencialment tan finits com els nostres, seria capaç de fer allò que per nosaltres és impossible. Ja que hem vist que les molècules en un recipient ple d'aire de temperatura uniforme es mouen amb velocitats que no són uniformes de cap manera, per bé que la velocitat mitjana d'un gran nombre d'elles, seleccionades arbitràriament, és gairebé exactament uniforme. Suposem ara que aquest recipient es divideix en dues porcions, A i B, per una divisió en la qual hi ha un petit forat, i que un ésser, que pot veure molècules individuals, obre i tanca aquest forat, de forma que tan sols deixa pesar les molècules més ràpides d'A a B, i tan sols les molècules més lentes de B a A. Elevarà així, sense despesa de treball, la temperatura de B i davallarà la d'A, en contradicció amb la segona llei de la termodinàmica.
Així ho escrivia James Clerk Maxwell a Theory of Heat (1871). Tot i que en aquella època no s'empraven els conceptes einstenià i markovià de moviment brownià i de camins aleatoris, tan entrelligats amb la física estatística, ja és evident en Maxwell la contradistinció entre el caos a nivell molecular i l'ordre aparent del nivell macroscòpic.
La "segona llei de la termodinàmica" ens diu "l'entropia (grau de desordre) d'un sistema aïllat que no sigui en equilibri tendirà a augmentar en el temps, i assolirà un valor màxim en l'equilibri".
En el recipient imaginat per Maxwell era dividit per una membrana dotada d'un forat. Imaginem ara que el dimoni de Maxwell no pot tancar el forat, però sí que pot moure'l al llarg de la membrana. I imaginem ara que el dimoni de Maxwell no vol desequilibrar tèrmicament el sistema, sinó que desitja separar dos gasos barrejats. Podria moure el forat per tal que les molècules del gas A passessin a l'espai A, i les molècules del gas B ho fessin a l'espai B, amb cura que no hi hagués cap transferència de molècules en els sentits contraris.
Suggeria Maxwell que el dimoni en qüestió no havia d'ésser "omniscient" ni "omnipotent". No, però podem adonar-nos que els seus reflexos per controlar fins i tot un nombre reduït de molècules han d'ésser considerables. Per exemple, si entrem a Megajocs i juguem al Ball Trap.
Així ho escrivia James Clerk Maxwell a Theory of Heat (1871). Tot i que en aquella època no s'empraven els conceptes einstenià i markovià de moviment brownià i de camins aleatoris, tan entrelligats amb la física estatística, ja és evident en Maxwell la contradistinció entre el caos a nivell molecular i l'ordre aparent del nivell macroscòpic.
La "segona llei de la termodinàmica" ens diu "l'entropia (grau de desordre) d'un sistema aïllat que no sigui en equilibri tendirà a augmentar en el temps, i assolirà un valor màxim en l'equilibri".
En el recipient imaginat per Maxwell era dividit per una membrana dotada d'un forat. Imaginem ara que el dimoni de Maxwell no pot tancar el forat, però sí que pot moure'l al llarg de la membrana. I imaginem ara que el dimoni de Maxwell no vol desequilibrar tèrmicament el sistema, sinó que desitja separar dos gasos barrejats. Podria moure el forat per tal que les molècules del gas A passessin a l'espai A, i les molècules del gas B ho fessin a l'espai B, amb cura que no hi hagués cap transferència de molècules en els sentits contraris.
Suggeria Maxwell que el dimoni en qüestió no havia d'ésser "omniscient" ni "omnipotent". No, però podem adonar-nos que els seus reflexos per controlar fins i tot un nombre reduït de molècules han d'ésser considerables. Per exemple, si entrem a Megajocs i juguem al Ball Trap.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)