Esplugues de Llobregat: 2341 vots per la independència (i jo en sóc un)

Quan, el 13 de setembre del 2009, Arenys de Munt celebrava, després de setmanes de campanya i de patiments, de mesos de preparació i d’anys de feina, aviat sortien veus a uns quants pobles que proposaven de repetir l’experiència. En el ple de dimecres dia 16, la primera moció a l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, presentada per Jordi Figueras (ERC) era tombada d’entrada. Lluny d’Esplugues en aquell moment, tenia un sentiment ambivalent: d’una banda volia votar i de l’altra...

En poques setmanes ja s’havia configurat el que és, a hores d’ara, el referèndum popular sobre la independència de la nació catalana. És alhora un referèndum nacional, però també una suma de consultes municipals, més o menys coordinades a nivell subcomarcal, comarcal o nacional. Qui vol participar-hi, doncs, no té prou amb votar-hi. Si més no, ha d’esperar que “algú” al seu municipi organitzi la consulta. No calia tindre gaire coneixement per saber la feina que li esperava a aquest “algú”.

El nucli d’Esplugues Decideix es configura en el tombant d’any. Ja s’han realitzat les consultes del 13 de desembre. No hi manquen els interrogants. El nivell de participació d’Arenys de Munt (40%) ha estat replicat a Osona, però és inferior en moltes altres comarques. D’altra banda, aquesta participació no depèn directament de factors sociològics (percentatges d’adscripció lingüística o nacional, desenvolupament de la cultura democràtica, etc.) sinó que també depenen d’una bona organització. Però la bona organització requereix també disposar d’una bona base social de promotors, organitzadors i voluntaris, de manera que tornem de nou als factors sociològics.

La primera reunió “oficial” d’Esplugues Decideix se celebra el 9 de febrer del 2010. El dia 28 de febrer, Molins de Rei celebra la consulta i esdevé un referent per a tots els municipis de la subcomarca. El 6 de març del 2010, se celebra la primera assemblea de voluntaris d’Esplugues Decideix. La sala principal del Casal Robert Brillas s’omplia més que no pas esperàvem, però menys del que hauria estat necessari... La data del 20 de juny es fixa d’acord amb la idea tàcita que seria impossible esperar més temps, i que tampoc ja no era possible adoptar la del 25 d’abril. Comença la feina de cercar el suport de les entitats, d’establir les primeres parades informatives, etc. El 25 d’abril, Sant Just Desvern fa la seva consulta. I el 8 de maig, Esplugues Decideix arrenca la campanya del vot anticipat a Can Vidalet...

I els resultats?

Els resultats en vots no es poden deslligar dels resultats en nombre de voluntaris, de fedataris de vot anticipat, d’entitats adherides, de suport institucional, etc. La recaptació de finançament per a la consulta és un altre aspecte crucial. Però tots aquests factors ens mostren la realitat de cada municipi i de cada barri. I només des del coneixement de la realitat, hom pot aspirar a canviar-la. Creuada la línia del 8 de maig, i en recollir el primer vot a Can Vidalet (un “sí para ser independientes de Madrid”), ningú no podia aturar la consulta. Si es podia fer-la, calia fer-la.

I s’ha fet.

El vot de 5 persones (0,01% del cens) ha estat declarat nul. Un dels vots anul·lats contenia un escrit patriòtic, impossible de condensar en un simple “sí”. Uns altres tres incloïen comentaris fets a bolígraf que feien contradictori el sentit del vot. El cinquè vot incloïen dues paperetes: una del SÍ i una altra del NO.

El vot de 48 persones (0,12% del cens) ha estat en BLANC. En les parades de vot anticipat, hi havia que ens declarava aquest vot, i el justificava bé per una indecisió entre el SÍ o el NO, o bé perquè no hi era d’acord ni amb l’un ni amb l’altre. Santi Campo, en el debat de Can Clota, havia dit que s’hauria estimat més que el referèndum donés diverses opcions més enllà “d’independència sí, independència no”. En les parades de vot anticipat, també ens trobàvem persones que declaraven que no sabien si amb la independència ens trobaríem (econòmicament) millor o pitjor. I, com deia Titot en el debat de tancament, el cert és que aquestes coses no se saben fins que no es proven.

El vot de 301 persones (0,75% del cens) ha estat pel NO a un estat català independent. En les parades de vot anticipat, hi havia qui, favorable a posar fi al dèficit fiscal, deia que, malgrat tot, ell o ella no era per la independència. D’altres votaven NO com un signe d’identitat i d’identificació cultural i nacional amb Espanya. Uns altres consideraven que amb el seu NO protestaven contra tanta xerrameca sobre la independència. En resum, persones que disposen d’arguments sobre les seves conviccions i que no tenen cap recança per manifestar-les (públicament o a través d’un vot secret). L’unionisme català disposa en aquesta gent el seu patrimoni més valuós. Val a dir, naturalment, que hi havia algun vot pel NO, igualment valuós, que no es feia en clau espanyola, sinó en refús per alguns aspectes de la qüestió referendada (“estat”, “integrat a la Unió Europea”, etc.).

El vot de 2341 persones (5,84% del cens) ha estat pel SÍ a un estat català independent. Respecte als anteriors contingents, aquest és el més divers. Parla en castellà o en català, amb uns arguments pro-independència o uns altres, però comparteix un sentiment de ciutadania i d’adscripció territorial. Vota per independència des del sentiment, i també des de la racionalitat. Tampoc no cal menysprear la porció de vot-protesta que suposa el SÍ.

Són unes 37.388 persones (93,27%) les que no han participat en la consulta. Una bossa de població és totalment inabastable, per la poca vida que fa en el seu barri. D’altres hauran vist la propaganda, però no l’han assimilada. De totes formes, la majoria d’aquesta abstenció és una abstenció informada que, senzillament, no hi ha volgut votar. Molts d’ells consideren la pregunta irrellevant. Declaraven, en les parades de vot anticipat, o davant els col·legis del dia 20, que no participaven perquè hi ha altres coses més importants que la independència. En particular, citaven la qüestió del treball (i de l’atur). La presentació que fa l’independentisme transversal, ara tant en boga, enforteix aquesta idea. Hi haurà qui s’ha abstingut perquè, com hem dit abans, no es considera capaç de distingir quina de les dues opcions seria millor (materialment) per a ell mateix, per a la seva família i per a la societat en general. Val a dir que un bon gruix d’aquesta abstenció no vol saber res que faci flaire d’independència (o de catalanitat) i que ni tan sols s’ha volgut apropar per votar NO. Però que ningú no s’equivoqui, perquè el sentiment d’indiferència o de passivitat ha dominat molt més que el d’hostilitat (cap incident més d’alguna enganxada verbal en setmanes i setmanes de campanya, relativament pocs cartells vandalitzats, etc.). Hi ha persones que s’han abstingut explícitament perquè “no els interessa la política” o perquè “no volen saber res d’una campanya que té el suport de partits polítics”. D’altres persones s’han abstingut perquè la consulta no és vinculant o perquè no és oficial, o perquè calia donar el DNI (o un altre número d’identificació). Finalment, hi ha qui s’ha abstingut perquè ni la consulta no serveix de res, ni tampoc no serviria de res la independència.

En resum, els números del 20 de juny, i les impressions de més d’un mes de pre-campanya i campanya, ens donen un retrat d’aquest tros d’una suposada Catalunya (Països Catalans) que és Esplugues de Llobregat. La participació en la consulta ha estat del 6,63%. És a dir, ha estat la participació més baixa fins ara realitzada. Però que tothom tingui clar que la participació a l’Hospitalet de Llobregat, a hores d’ara, encara és més baixa: un 0,00%. Les persones de l’Hospitalet de Llobregat, particularment de Pubilla Cases i de Can Serra, que volen participar en el referèndum nacional, mereixen el nostre suport per dur la consulta a l’Hospitalet de Llobregat. Hi ha diverses formes de fer-ho. I la via de la iniciativa popular “Volem Votar” pot ésser una eina. Més enllà d’això, per minoritari que encara sigui en els nostres barris, hi ha un teixit per l’autodeterminació que, després del 20 de juny, ha après molt i té ganes d’aplicar-s’hi.

Esplugues: a punt de decidir sobre la independència de la nació catalana

Després de mesos i mesos arribem al dia D. És a dir, al dia 20J. Els ciutadans d'Esplugues de Llobregat podran votar a set col·legis diferents: l'Associació de Veïns de Finestrelles, l'Esplai Pubilla (entre Can Vidalet i Pubilla Cases, a la plaça de la Bòbila), a les seus d'ICV (Can Clota) i d'ERC (la Plana), a l'Esplai Espurnes (al carrer Bruc), a l'Espluga Viva (al costat de la carretera de Cornellà) i a l'Avenç.

De 9.00 i 20.00 h, hom podrà dir-hi la seva.

Un moviment de base per a l'autodeterminació: del federalisme europeu d'Arcas a l'independentisme de Ximenis i Titot

Crec que el públic assistent al que ha estat el debat d'avui a l'Avenç ha sortit satisfet de veure contrastats diversos punts de mira al voltant de la independència i del federalisme. Miquel Moreno ha sabut moderar activament el debat per dur-lo per un seguit de qüestions. És l'independentisme un fenomen reactiu davant el nacionalisme espanyol? Seria viable econòmicament un estat català independent? Com s'hauria d'encardinar Catalunya (independent o no) en el seu entorn geogràfic més immediat? És cert que una intervenció posterior del públic ha considerat que hom donava un èmfasi exagerat a la qüestió econòmica, i no tant als aspectes de sentiment nacional. Potser si Moreno ha triat aquesta perspectiva en elaborar les seves qüestions és perquè el sentiment es dóna per fet. Al capdavall, quan hom parla d'un país com una unitat, entesa des de dins i entesa cap en fora, ja es fa una tria d'entrada. Ivan Arcas parteix d'un país (el Principat de Catalunya) i enuncia un projecte que no passa necessàriament (o, fins i tot, defuig) per la constitució d'un estat independent. Al contrari, Arcas ofereix una perspectiva federalista d'àmbit europeu, amb especial referència amb les relacions de Catalunya amb l'eix econòmic de Marsella-Lió, que assegura una connexió amb els grans centres europeus. Arcas, però, no és un europeïsta que no sigui conscient del fet que Europa sencera perd pistonada en el context mundial. Arcas també ha dedicat un temps de les seves intervencions a rebatre alguns tòpics sovintejats sobre el caràcter espanyol. Josep Manel Ximenis ens parla d'un projecte d'independència a curt termini. Confia, fins i tot, que l'actual iniciativa popular "Volem Votar" pot conduir, a través d'un referèndum oficial convocat pel Parlament de Catalunya, a la independència. En el marc de relacions territorials, Ximenis té clara la pertinença del Principat als Països Catalans i, més enllà, del marc català defensa l'enfortiment dels lligams tradicionals amb Occitània, i amb altres pobles de la Mediterrània Occidental. Titot ha parlat dels motius que el dugueren a fer-se independentista: motius sentimentals, motius culturals i lingüístics, motius democràtics, etc. Quant al debat sobre la viabilitat econòmica d'un estat català, Titot considera que no té ara sentit voler respondre a la qüestió de si s'hi viurà millor o pitjor en aquesta nació catalana independent. Titot ha remarcat el fet que els qui semblen tindre més clara la irreversibilitat de la independència són, justament, els governants espanyols. Així, ha assenyalat el fet que la majoria d'inversions en infrastructures que es fan ara a casa nostra, són justament aquelles que aportarien utilitat a Espanya fins i tot després de la independència catalana (connexions ferroviàries, línies d'alta tensió, etc.).

Moltes més coses s'han dit en el debat, i en les intervencions posteriors del públic. Però hi ha hagut interès per saber quina és la situació actual del moviment per l'autodeterminació a Molins de Rei, a Arenys de Munt i a Berga. A Arenys de Munt, la consulta sobre la independència es va fer el 13 de setembre del 2009, i Ximenis ha recordat la llarga trajectòria prèvia del moviment arenyenc per l'autodeterminació. Ximenis considera que les plataformes organitzadores de la consulta han de bastir assemblees populars, si bé és conscient de les dificultats per assolir-lo (dificultats de mobilització, manca de voluntat per part dels partits polítics, etc.). A Berga, la consulta sobre la independència es va fer el 13 de desembre del 2009. Titot ha recordat la trajectòria prèvia de mobilitzacions com el Correllengua, com les grans manifestacions del 18 de febrer del 2006 o de l'1 de desembre del 2007, i les consultes actuals, tot assenyalant que allò que importa és la continuïtat i l'afiançament d'aquesta força. A Molins de Rei, la consulta sobre la independència es va fer el 28 de febrer del 2010. Arcas ha esmentat el fet que la dinàmica de Molins partia ja d'abans i que ara hi ha una clara voluntat de no deixar que s'apagui la flama.

Demà dissabte, 19 de juny, serà la festa final de campanya del 20J, a la Rambla del Carme, en ple cor de la Plana. Una oportunitat per prendre forces de cara al diumenge.

La independència a debat, amb Ivan Arcas, Josep Manel Ximenis i Francesc Ribera Titot

Avui divendres, a l'Avenç, tindrà lloc el debat final de campanya d'Esplugues Decideix:

Centre Cultural l'Avenç, a les 20.30h. La independència a debat amb la participació de:

Ivan Arcas, alcalde de Molins de Rei per ICV.

Josep Manel Ximenis, regidor d'Arenys de Munt per les CUP. Un dels principals promotors del referèndum del 13 de setembre.

Francesc Ribera "Titot", músic i cantant. Responsable de la plataforma Berga decideix i col·laobrador actiu de les consultes populars.

29 de setembre: una jornada europea de vaga general?

La convocatòria de l’anunci d’una vaga general per part dels sindicats majoritaris a l’estat espanyol (UGT i CCOO) en protesta davant de la contrareforma laboral proposa com a data el 29 de setembre. Aquesta data no és casual, ja que també és la data que proposa la Federació Europea de Sindicats de Serveis Públics (EPSU) per fer una “Jornada Europea d’Acció” contra les retallades públiques. Aquesta “Jornada Europea d’Acció” rep el suport més general de la Confederació Sindical Europea (CSE). I, en darrer terme, la data del 29 de setembre ha estat triada perquè és la data d’una reunió dels ministres de finances dels estats de la Unió Europea.

Presumiblement, doncs, la Jornada Europea d’Acció tindrà manifestacions molt diversos quant a estats i sectors, ja que, de moment, la CSE no parla d’una “vaga continental”. A més, l’escepticisme quant a l’efectivitat d’una jornada de lluita o de vaga plana per la classe treballadora.

La passada jornada de 8 de juny a l’estat espanyol, i d’altres convocatòries similars arreu de la Unió Europea, han consistit en mobilitzacions bàsicament del sector públic. Les mesures anunciades de retallades pressupostàries afecten especialment aquest sector. No obstant això, cal que no perdem de vista un fet. Si les retallades de despesa pública es justifiquen com una mesura per lluitar contra el dèficit públic i el creixent endeutament de les arques públiques, no hem d’oblidar que l’endeutament també afecta de valent el “sector privat”. Així doncs, les entitats financeres europees no tan sols pressionen en pro de les retallades de despesa pública sinó també en pro de les retallades en despesa salarial de les empreses privades.

A banda de sectorialitzades, les mobilitzacions fins ara han tingut un abast territorial limitat. Normalment, les jornades de protesta s’han limitat al territori d’un estat. Això es deu a l’àmbit estatal de la majoria de federacions sindicals europees, i al fet que les mesures “d’austeritat” són aprovades en darrer terme per parlaments o governs estatals. La integració europea, però, és un fet també en el pla polític. Les mesures aprovades pel govern Zapatero, per exemple, han estat dictades, de forma indissimulada, per les autoritats europees (i franco-alemanyes, en particular). Les diferències de tarannà entre les mesures aprovades a Alemanya o a Hongria, no impedeixen de veure un mateix esperit. La crisi laboral i de dèficit públic no és el motiu real de totes aquestes mesures, sinó que més aviat són el pretext o, fins i tot, el rerafons en el qual la seva aplicació es fa possible. Una resistència coordinada (per raons organitzatives, però també per l’assumpció de les ideologies dominants) és l’única garantia per aturar-les ara, i revertir-les després.

El 'descrèdit dels polítics'

Un dels llocs comuns més reiterats pel comentarisme polític dels nostres dies és aquella cantarella de la ‘desafecció’. O la del ‘descrèdit de la política’. Els primers que se’n planyen és aquesta casta que sovint es deixa anomenar, estúpidament, ‘classe política’. Però, ves per on, el ‘descrèdit’ acaba per escolar-se en altres nivells. Resulta curiosa, doncs, la discussió si la consulta sobre la independència és ‘política’ o no és ‘política’. Els detractors, passius o actius, manifesten la seva voluntat abstencionista tot dient que no volen saber res de política. I alguns organitzadors, en sentir això, diuen que la consulta ‘no és política’. D’altres organitzadors, diuen que ‘tot és política’.

‘No volem saber res de política’, assumeix la política com una faramalla dialèctica, com la buidor de la tuttologia, com l’antítesi de la professionalitat i de l’eficiència. No cal burxar molt per saber-ne l’origen. La mateixa natura de la democràcia representativa té un caràcter dual (entre allò que es diu per ‘captar vots populars’ i allò que es fa per ‘captar donatius o rebre crèdits de les entitats financers i centres de poder econòmic’).

El que resulta curiós és que, després d’haver dit tota mena de penjaments contra els ‘polítics’, hom acabi per dependre’n. Com si fos una carta als Reis d’Orient, hi ha qui demana als polítics que ‘siguin valents’, que ‘es posin d’acord’, que ‘treballin pel país’, etc. Però és una carta que es fa sense conviccions, ja que ‘tots són iguals’.

La paràlisi s’estableix en el moment que hom coincideix a censurar el fet que la política sigui una ‘carrera professional’, però al mateix temps a considerar que és inevitable que sigui així per tota una sèrie de raons tècniques. Queda el dubte de si els ‘polítics professionals’ que hi ha són incompetents per raons personals, o si la persona més competent del món que s’hi dediqués es tornaria incompetent tan bon punt ingressés en el gremi.

Els percentatges de les eleccions del Barça que no apareixen en els titulars

De nou, en la cobertura mediàtica d'unes eleccions, manquen els resultats per percentatge de cens:

Dels 118665 socis del Barça amb dret de vot:
- 61577 (51,89%) s'han abstingut.
- 35021 (29,51%) han votat la candidatura de Sandro Rosell.
- 8044 (6,78%) han votat la candidatura de Benedito.
- 7014 (5,91%) han votat la candidatura d'Ingla.
- 6168 (5,20%) han votat la candidatura de Ferrer.
- 722 (0,61%) han votat en blanc.
- 119 vots (0,10%) han estat declarats nuls.

Les xifres de participació, doncs, són realment espectaculars, ja que se situen en uns nivells similars a les eleccions d'institucions polítiques (municipals, autonòmiques, etc.). Cosa de destacar és que hi havia un únic centre de votacions, el mateix Camp Nou. Mai no havien votat tants socis com els que ho feren ahir. I Sandro Rosell és el president del Barça que ha rebut, en valors absoluts, el més ample suport dels socis.

Quina importància té l'ús del percentatge de vots sobre el cens? Facilitar la comparació entre eleccions. Per exemple, a Flandes, la NVA, amb un programa independentista de via confederal i de tall liberal-conservador, ha aconseguit el suport de més d'una quarta part de l'electorat flamenc. En aquest cas, entre el 29% de vots sobre vots emesos, i el 25% de vots sobre el cens, no hi ha pas tanta diferència.

Per l'autodeterminació, la democràcia i el treball i la solidaritat

Aquest era el lema de la segona pancarta de la manifestació d'ahir a Barcelona, organitzada per la Plataforma Decideixo Decidir (PDD). El de la primera pancarta deia "Autodeterminació és democràcia", que és el reflex en positiu de "sense autodeterminació no hi ha democràcia".

A la manifestació hi van assistir, segons les xifres dels organitzadors, unes 50.000 persones. Menys, diuen els heterodeterministes, que les del 18 de febrer del 2006 o les de l'1 de desembre del 2007. El que no compten, aquests heterodeterministes, és que mentre hi havia la manifestació, a més d'una trentena de pobles hom recollia vot anticipat. Mentre uns milers es manifestaven a Barcelona, centenars de persones exercien el seu dret a l'autodeterminació nacional: amb el SÍ, amb el NO o amb el vot en blanc. O, fins i tot, amb l'abstenció informada.

Els heterodeterministes són els pitjors defensors del NO. A efectes pràctics, el futur del NO depèn dels que no accepten les inèrcies de la història i defensen un projecte de futur (el seu). Així, val molt més la posició en favor del NO de la Federació d'Associació de Veïns de Cornellà (FAVCO) que la dels que es limiten a celebrar l'abstenció desinformada.

En les parades de vot anticipat, la gent que no vol saber res (l'abstenció informada) no són, en línies generals, fanàtics de l'actual ordre constitucional-estatutari. El sentiment que hi domina, fins i tot, no és el de l'espanyolisme. Allò que és majoritari entre els qui no volen saber res de les consultes, és un escepticisme contundent contra qualsevol iniciativa col·lectiva. I, més encara, si la iniciativa col·lectiva té olor de política. D'altres no volen votar, perquè no serveix de res. I, d'altres, no pocs, no volen votar perquè consideren que tant SÍ com NO, res no canviarà. En els càlculs d'aquestes persones, un estat català independent seria irrellevant per al benestar social, ja que la plus-vàlua extorquida a la classe treballadora seria la mateixa, únicament variant el seu repartiment (dèficit fiscal transformat en beneficis per a la classe dirigent catalana).

No cal dir que l'attitud d'abstenció passiva afavoreix precisament la realitat de tots aquests postulats derrotistes. Una baixa implicació popular en el procés d'autodeterminació implica una més fàcil manipulació del procés en pro d'uns interessos aliens a la majoria del poble català. I una baixa implicació en els problemes col·lectius sovint traspua també una manca de responsabilitat en els problemes individuals de cada persona.

Per tot plegat, era interessant aquest segon lema de la manifestació de Barcelona. No existeix un "eix" d'autodeterminació, un "eix" de democràcia, un "eix" de treball o un "eix" de solidaritat. Sense solidaritat no hi haurà el redreçament econòmic que permeti una nova mobilització del treball productiu. I sense aquesta mobilització, la democràcia resta buida.

Jaume Vallcorba desgrana les xifres i les propostes del Cercle Català de Negocis quant a un estat propi

La divisa del Cercle Català de Negocis (CCN), que aplega “empresaris per l’Estat propi” és que “l’estat propi” seria el millor negoci per a Catalunya. Es tractaria d’un “estat propi”, s’entén, independent, membre de ple dret de la Unió Europea. Sota el títol “La viabilitat econòmica de la ‘Catalunya Estat’”, Jaume Vallcorba (CCN) exposava ahir, al Casal Robert Brillas, convidat per Esplugues Decideix, els arguments del Cercle.

El CCN l’integren empresaris, directius, autònoms i professionals, i es defineix com una “associació empresarial”. No és ben bé una “patronal”, sinó que es considera, entre d’altres coses, un “lobby” d’influència sobre els partits polítics. Aquesta influència va encarada, a curt termini, a aconseguir una majoria de 68 diputats al Parlament de Catalunya per tal de proclamar, unilateralment, la “sobirania”. Són conscients que, per fer-ho, hauran d’engrescar els partits existents (implicítament, CiU i ERC) ha adoptar el compromís programàtic d’una “Declaració d’Estat per Catalunya”. I, aconseguit això, es proposen fer campanya en pro d’aquestes llistes electorals, per tal de convèncer els electors que les votin. Per assolir la majoria al Parlament de Catalunya els caldria 1.300.000 vots. Com a problemes cabdals per assolir aquestes fites la propera tardor hi ha no tan sols la dubtosa disposició dels partits majoritaris sinó també l’abstencionisme de l’electorat.

El punt de partida de l’argumentari del CCN és el dèficit fiscal. El 2008, el dèficit fiscal del Principat (=inversions estatals – tributs recaptats) fou de 22.000 milions d’€ (3.000 €/habitant). Vallcorba oferia diverses possibilitats per invertir aquesta quantitat. Els nombres concrets del CCN se centren en la defensa d’uns pressupostos austers (el “roc a la faixa”), però gens gasius quant a noves infraestructures, polítiques socials i pensions (“Fons Català de Reserva de Pensions”). A més, aquest escenari contempla mesures “pro-negoci” com la reducció d’impostos i la reducció de cotitzacions a la Seguretat Social.

Per apel·lar a la consciència de les diferents classes social, el CCN ha difós els càlculs de la “nòmina catalana” (una simulació de la nòmina que tindria cada assalariat català si no fos pel dèficit fiscal) i del “compte d’explotació català” (simulació dels beneficis nets d’una petita o mitjana empresa promig).

Si bé els càlculs i perspectives del CCN se centren en la transformació de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya en el “28è estat de la Unió Europea”, Vallcorba no ha desconegut en la seva exposició l’adscripció d’aquest territori als “Països Catalans” o “eix mediterrani”. Bona part de les dades sobre dèficit fiscal i sobre desinversió en infrastructures mostren, efectivament, que el llevant peninsular és una “unitat d’expoliació” per a les polítiques de l’estat espanyol. Vallcorba insereix a més aquests territoris en una unitat geoeconòmica més àmplia que va des de l’Andalusia mediterrània fins a l’eix Marsella-Lió. La potencialitat que més destaca Vallcorba de tota aquesta regió europea és el paper logístic que pot fer quant a porta d’Europa dels productes que arriben d’Àsia a través de la Mar Mediterrània. A banda d’això, Vallcorba contempla un teixit econòmic allunyat dels monocultius actuals, amb una potenciació de sectors industrials (agroalimentari, biomèdic, etc.) i de serveis a la indústria.

Les intervencions del públic han servit a Vallcorba per mostrar com respon el CCN a qüestions com l’impacte d’un suposat boicot espanyol als productes catalans o d’una intervenció militar. En el primer cas, Vallcorba mostra unes xifres on, fins i tot en el pitjor cas, la “independència paga”. I, en el segon cas, Vallcorba recorda el context internacional actual, marcat per la Unió Europea, l’OTAN i una economia mundialitzada. Vallcorba encara tenia més ases a la màniga per si algú demanava què passaria si la Unió Europea fes fora una Catalunya independent, etc.

Algú podria pensar que el full de ruta polític del CCN és massa feble, en dependre d’uns partits polítics i d’una institució (el Parlament de Catalunya) integrats còmodament en el sistema polític espanyol. Per això, el CCN impulsa d’una Xarxa de Bons Negocis (XdBN) que “ha de ser l’entramat d’un veritable Poder Econòmic Català”).

Les fusions de les caixes d'estalvi: una qüestió de geoeconomia

Hi ha, si més no, dues maneres de veure la «fusió freda» de Bancaixa a Caja Madrid. Per Vilaweb «Madrid captura les finances valencianes». Pel diari Avui, la futura «fusió freda» a l’entorn de Caja Madrid i de Bancaixa constituirà la primera caixa «de l’estat», en detriment de La Caixa. Els segons, doncs, pateixen per La Caixa, i els primers pateixen pel que suposa de pèrdua d’autonomia financera.

Ja fa temps que les caixes d’estalvi superaren els esquemes territorials llegats de l’època franquista, quan tenien assignat un territori subprovincial, provincial o multiprovincial. Si repassem, però, el llistat de les caixes d’estalvi amb seu als Països Catalans trobem encara sovint referències a aquella realitat geogràfica:
- La Caixa és encara, oficialment, la Caja de Ahorros y Pensiones de Barcelona.
- Bancaixa, ella mateixa el resultat de la fusió d’entitats financeres anteriors, té seu a València. Bancaixa s’ha sumat al projecte de «fusió freda» que impulsa Caja Madrid. La Caixa Laietana (amb seu a Barcelona) ja havia anunciat fa uns dies que s’hi sumava. En aquest projecte també trobem Caja Rioja, Caja Ávila i Caja Segovia, a més de Caja Canarias.
- la Caixa de Catalunya va absorvir fa uns anys la que havia estat la Caixa de Barcelona. En l’actualitat es troba en procés d’absorbir (fusió, en diuen), la Caixa de Tarragona i Caixa Manresa. El resultat té per nom "Caixa d'Estalvis de Catalunya, Tarragona i Manresa".
- la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo) s’ha vinculat a un procés de fusió amb Cajastur, Caja Cantabria i Caja Extremadura.
- Caixa Penedès i Sa Nostra han entrat en un procés de fusió amb Caja Murcia y Caja Granada.
- Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu han conformat Unnim.
- Caixa Girona entraria en l’òrbita de La Caixa.
- Caixa Ontinyent resta, de moment, com l’última caixa valenciana que queda al marge de les fusions.
- Caixa Pollença, encara més petita que Caixa Ontinyent, també es manté al marge d’aquestes fusions.

Vilaweb equiparava el procés de fusió de Caixa Penedès i Sa Nostra amb una pèrdua d’autonomia financera. No obstant, són evidents les diferències amb el procés menat per Bancaixa i la CAM. Bancaixa s’uneix amb una Caja que té per centre Madrid, i la CAM s’uneix a caixes de la perifèria nord i oest de la Península. En un cas i en l’altre, el centre de gravitació se’n va cap a Madrid, encara que això no es plasmi immediatament en una transferència de seus. En canvi, el conglomerat de Caixa Penedès, Sa Nostra, Caja Murcia i Caja Granada abasta l’anomenat «eix mediterrani». Més enllà de les qüestions geoeconòmiques queda per saber si la fusió de caixes compensarà l'avantatge d'una major solvència teòrica amb el desavantatge resultant d'una reducció de la competència per fornir de crèdits les economies empresarial i domèstica.

Què en pensen els joves de la independència

El títol de l'acte que s'ha fet avui al Casal Robert Brillas en el marc de la campanya del referèndum sobre la independència de la nació catalana (que al nostre municipi organitza Esplugues Decideix fins el proper 20 de juny) era "I els joves, què en pensem? Independència, sí o no". Quins joves? Els convidats eren joves enquadrats en organitzacions polítiques, que són una minoria entre tot el jovent organitzat, el qual és alhora una petita minoria entre el jovent genèric. Així doncs, hi eren convidats Javi Rubio (de Cornellà, coordinador comarcal del Joves d'Esquerra Verda), Esteve Costa (d'Esplugues, de la Guitza, assemblea local de l'esquerra independentista), Roger Pons (membre de Joventuts Nacionalistes de Catalunya i un dels regidors de CiU a Esplugues) i Sergi Morales (del Prat, membre de les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya). L'acte l'ha conduït, després d'una presentació de Roger Recasens (Esplugues Decideix), en Roger Poll (Sant Just Decideix).

Roger Poll ha conduït els convidats per una sèrie de qüestions: el caràcter democràtic de la reivindicació independentista, la viabilitat econòmica d'un estat català independent, els possibles conflictes nacionalitaris en aquest estat, les relacions entre independència política i normalització lingüística, l'impacte de la independència en el benestar social i en la situació dels joves.

D'entrada, totes les formacions representades en la taula tenen en comú la defensa del dret d'autodeterminació i també en defensen l'exercici d'aquest dret que suposa el referèndum popular sobre la independència nacional. D'altres organitzacions polítiques de joves havien estat convidades a l'acte, però no hi han assistit (a diferència del que sí van fer les organitzacions sèniors en el debat de Finestrelles del passat mes de maig).

Javi Rubio ha recordat que autodeterminació no vol dir independència. En aquest sentit, ha manifestat una reserva envers la consulta, en tant que no diferencia entre les diverses opcions no-independentistes (confederalisme o federalisme ibèric, autonomisme, estat espanyol unitari). Rubio també ha qüestionat alguns presupòsits força estesos en les organitzacions autodeterministes, al voltant del significat de la "integració" dels immigrants o de l'existència d'un conflicte lingüístic. Pel que fa a la viabilitat econòmica d'un estat català independent, Rubio ha assenyalat que diferents estudis arriben a diferents conclusions. En tot cas, segons Rubio, el principal obstacle a aquesta viabilitat es trobaria si un estat català independent quedés fora (ni que fos provisionalment) de la Unió Europea. Rubio també ha assenyalat que els problemes econòmics que se'n derivessin d'aquesta situació castigarien desproporcionalment els sectors tradicionalment desafavorits, inclosos els joves.

Roger Pons, que a Finestrelles parlava en nom de CiU, ha estat avui, en nom de la JNC, més contundent en una sèrie de postulats. Així, per exemple, ha contestat les referències de Rubio a estat federal espanyol, tot dient que aquesta proposta s'ha demostrada tant o més utòpica que la pròpia independència. Pons considera que és obvi que un estat català seria econòmicament viable, però també alerta que la independència no seria pas la panacea per tota una sèrie de problemàtiques, com ara, la lingüística. En aquest darrer sentit, Pons ha contestat les paraules de Rubio que qüestionaven l'existència d'un conflicte lingüístic en detriment de la llengua catalana. En línies generals, deia Pons, trenta anys de democràcia han demostrat a bastament la incapacitat de l'estat espanyol per oferir una cabuda a les aspiracions catalanes. En l'horitzó, Pons veu únicament com a sortides una solució confederal (de pacte entre Catalunya i Espanya) o la separació en dos estats diferents.

Sergi Morales ha aprofundit en la qüestió de les relacions amb la Unió Europea d'un futur estat català. Morales ha recordat el principi de la "successió d'estats", segons la qual els convenis internacionals signats per l'actual estat espanyol haurien de ser vinculants també per als estats successors (que tant serien l'estat català com l'estat espanyol posterior a la independència de Catalunya). Morales ha diferenciat també entre els conceptes de "ciutadania" i de "nacionalitat". Si per al primer aspira a una ciutadania catalana (d'un estat català independent), per Morales la nacionalitat és una característica personal (i, per tant, múltiple), de forma que després de la independència seria tan normal que hi hagués ciutadans catalans de nacionalitat espanyola com ara hi ha ciutadans espanyols de nacionalitat catalana. Morales també contempla amb normalitat que en una futura Catalunya independent hi hagués un moviment unionista espanyol.

Esteve Costa ha defensat el caràcter democràtic de la reivindicació independentista, i l'ha exemplificat en el referèndum popular. Quant a la viabilitat econòmica d'un estat català independent, ha recordat que hi ha molts estats en el món amb unes dimensions o demografia similars o inferiors a la catalana i que són perfectament viables. Pel que fa a la qüestió lingüística, segons Costa, després de la independència hi hauria molta feina a fer en la normalització, i un pas fonamental seria declarar el català l'única llengua oficial de l'estat i garantir que tothom el pogués parlar amb fluidesa. Costa també contempla un futur estat català amb ciutadans d'entitats duals (no només catalana-espanyola, sinó també catalana-anglesa, etc.).

En resum, doncs, l'autodeterminació ofereix un marc de col·laboració política per a tendències ben diferents, no tan sols pel que fa a la qüestió de les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó també pel que fa als corrents més progressistes o als corrents més conservadors. La facilitat amb la qual els quatre ponents han parlat de com veuen una (hipotètica) Catalunya independent és una demostració que la porta és oberta. Creuar-la o no, dependrà de quin aplegament de forces sigui possible.

La Iniciativa Popular per convocar un referèndum que autoritzi (o no) el Parlament de Catalunya a negociar la independència

No hi ha gaire diferència entre la proposta presentada fa uns dies davant la Mesa del Parlament i la presentada l’any passat. La de l’any passat, inspirada en el Pla d’Ibarretxe, fou rebutjada d’entrada per la Mesa del Parlament, amb vot unànime. Arran d’allò, el moviment per l’autodeterminació d’Arenys de Munt va recollir el guant i va impulsar una onada de consultes municipals sobre la independència. Aquesta onada arribarà a Esplugues el proper 20 de juny.

Ahir, 8 de juny, la Mesa del Parlament de Catalunya admetia a tràmit una nova proposta. Des d’un punt de mira jurídic, la proposta ara ja no es presenta com una ILP (amb un mínim de 50.000 signatures requerides) sinó com una proposta de consulta-referèndum (que requereix, doncs, segons la llei recentment aprovada, un total de 220.000 signatures). En tot cas, els representants de CiU, ERC i ICV han donat suport a la proposta, que podrà ara començar la fase de recollida de signatures.

Cal recordar que més de mig milió de persones han votat en el referèndum nacional de base municipal. No serà, però, fàcil recollir tantes signatures, en tant que les signatures no són una expressió directa de la voluntat de cada persona. Hi ha sis mesos de termini, però, i l’organització bastida per les consultes realitzades, les que es realitzen i les que es realitzaran sembla posar més fàcil el repte. Al capdavall, 220.000 persones, en tot el Principat, no són més d’un 3%.

La pregunta de la consulta serà la següent:

“Esteu d'acord que el Parlament de Catalunya porti a terme les iniciatives necessàries per a fer efectiva la voluntat popular, per tal que la nació catalana esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?”

Cal felicitar-se, doncs, de dues coses:
- l’ús de la segona persona (vós) per comptes del vostè.
- l’ús del terme “nació catalana”, que cal interpretar com no reduït a l’àmbit territorial autonòmic.

I la referència a la “voluntat popular” queda manifestada en el gran nombre de vots aconseguits pel SÍ en el referèndum popular sobre la independència. Uns vots que creixeran el proper 20 de juny.

La idea, doncs, és fer que el Parlament de Catalunya rebi un suport popular per dur a terme les negociacions adients per assolir aquesta independència de la nació catalana.

És evident que, després de recollides les 220.000 signatures, la proposta haurà de passar pel Parlament (per un Parlament renovat en les properes eleccions de novembre) i haurà de comptar amb el permís de l’Estat. Impossible? Tant impossible com era fa un any que la Mesa del Parlament de Catalunya acceptés una proposta similar.

Potser caldria previndre contra una determinada concepció que fa del Parlament de Catalunya l’eina “única” d’un procés d’autodeterminació. Però això és una altra història.

El 8 de juny com a Jornada de Lluita

El 8 de juny hi ha convocada una vaga de la funció pública de l’estat espanyol, en protesta contra les retallades impulsades pel govern Zapatero sota els auspicis de les autoritats econòmiques europees, nord-americanes i mundials.

Amb la voluntat d’avançar cap a la vaga general dels Països Catalans, la Coordinadora Obrera Sindical ha convocat una Jornada de Lluita Nacional. Aquesta convocatòria s’ha expressat en la notificació oficial de la convocatòria de vaga general.

Els tres eixos de la mobilització són:
- la defensa dels serveis públics.
- l’aturada de les (contra)reformes laboral i de pensions.
- la denúncia dels veritables culpables de la crisi: les elits econòmiques, les grans multinacionals i els grups financers, recolzats en un poder polític còmplice.

La convocatòria de l’esquerra independentista, doncs, vol transformar la mera protesta dels treballadors del sector públic en una jornada de lluita, en la qual participi activament qualsevol persona treballadora, ocupada o aturada, estudiant o pensionista.

«Cataluña-Espanya», d’Isona Passola: material de debat per al referèndum sobre la independència

L’Avenç ha acollit avui una projecció de «Cataluña-Espanya», documentari d’Isona Passola que presenta un recull d’opinions del món acadèmic al voltant de les relacions entre Catalunya i Espanya. La projecció i el debat posterior s’emmarquen en la campanya del referèndum sobre la independència, que el 20 de juny arriba a Esplugues de Llobregat.

Davant del referèndum, hi ha la possibilitat d’emetre un vot afirmatiu, un vot negatiu o un vot en blanc. «Cataluña-Espanya» es va fer en un moment on no es contemplava aquest referèndum més que com una possibilitat llunyana. Certament, ara, tampoc no és que el referèndum tingui més validesa que la de registrar el suport qualitatiu i quantitatiu al dret d’autodeterminació. Però, en tot cas, el documentari mostra un seguit d’opinions que van més enllà de les tres possibilitats esmentades. En primer lloc, el documentari dóna veu no únicament al subjecte d’autodeterminació (Catalunya) sinó també als «altres».

Passola, però, defuig de les estridències que tan sovint es fan passar per «debats». Les successives intervencions es fan amb convicció i sentiment, amb arguments racionals i amb falàcies lògiques, amb honestedat o no, però sempre des d’un mínims de civilitat. Passola, però, es queixa de no haver trobat per al seu documentari unes intervencions que justifiquessin un sí raonat a la inclusió de Catalunya en l’estat espanyol. Les intervencions que més s’hi apropen, la de l’Institut Catalunya Futur (proper a la FAES i al PP), són també banyades d’una inèrcia argumental. Val a dir que Passola també reconeix que les millors argumentacions en pro de la independència no les fan els «independentistes clàssics» sinó, tot sovint, persones que provenen dels rengles espanyolistes (o iberistes).

Sorprèn, doncs, la riquesa d’arguments que empren algunes persones que s’apropen a les parades de vot anticipat: identitat (catalana o espanyola), arguments econòmics (que emprenen, com a punt de partida, tal o tal unitat territorial), polítics, etc. Aquesta riquesa contrasta, de vegades, amb l’immobilisme argumental de no pocs dels entrevistats per Passola.

Sigui com sigui, «Cataluña-Espanya» és un recull excel·lent de diverses posicions qualitatives al voltant d’aquest debat «nacionalitari», tal com es presenta en la realitat contemporània. Passola en fa un bon resum quan assenyala que la majoria dels que intervenen, siguin d’un parer o d’un altre, reconeixen que la voluntat majoritària dels habitats d’un territori és la que decideix, en darrer terme, la seva adscripció estatal. Hi ha excepcions, és clar, com qui demana una majoria qualificada del 80% per la «independència», o qui afirma que ningú no decideix a quin estat pertany. La mixtificació de la fórmula «estat», doncs, encara pesa. Sala-Martí, en un dels talls (pres d’un programa televisiu), expressa el seu estupor pel fet que, en un món on totes les decisions polítiques es consideren que s’haurien de basar idealment en la democràcia majoritària, siguin precisament les fronteres estatals les excloses d’aquesta lògica.

Estirada de corda al Llobregat: Cornellà i Sant Boi decideixen sobre la independència

El dissabte 5 de juny, al migdia, tindrà un dels actes d’imatge més potent de la nova onada del referèndum sobre la independència. Voluntaris de Sant Boi Decideix i de Cornellà Decideix s’aplegaran, cadascú al marge que li pertoca del riu Llobregat, per protagonitzar una festa de germanor entre aquestes dues ciutats bessones. L’heroïcitat amb la qual els organitzadors tiren endavant la consulta mereix que tothom qui pugui els acompanyi en aquesta jornada.

La trobada tindrà lloc riu avall de l’estació del carrilet de Sant Boi de Llobregat. És oberta, naturalment, a tothom qui vol votar-hi, sigui amb un SÍ, amb un NO o amb un vot EN BLANC.

També aquests dies a Sitges, hom recull vot anticipat. Mentre es reuneixen els del Club Bilderberg amb els seus projectes d'enginyeria social, els sitgetans poden votar sobre la independència de la nació catalana. A Mataró també ho fan, i un bon percentatge de gent ja ha emès el seu vot, sense haver d'esperar al 20 de juny.

Debat sobre la independència nacional a l’Associació de Veïns de Can Clota-Can Cervera

Si el passat divendres era al Centre Molí-Cadí de Can Vidalet on es debatia el rol dels ‘nous catalans’ en l’exercici del dret d’autodeterminació nacional, ahir a l’Associació de Veïns de Can Clota-Can Cervera es contrastaven dues posicions. D’una banda, la de Santi Campo, professor d’institut, que qüestiona la via de la independència. I de l’altra, la de Carme Porta, alt càrrec de l’administració autonòmica, que la propugna.

Més enllà del debat de ‘pros i contres’, l’acte també va servir per presentar a Can Clota la consulta sobre la independència de la nació catalana, organitzada al nostre municipi per Esplugues Decideix. Roger Recasens, que va presentar el debat, remarcà que, més enllà de la qüestió concreta consulta, la iniciativa és una forma de participació i organització ciutadana, i una forma de democràcia directa.

Pel que fa al debat, Campo i Porta parteixen d’una posició comuna: l’assumpció del dret d’autodeterminació de Catalunya. I això els porta a rebutjar conjuntament els elements de ‘nacionalisme espanyol’ que neguen aquest dret. Tant Campo com Porta, en les seves intervencions, han partit de la realitat present, tot defugint apriorismes. No es tracta, doncs, de contrastar en la teoria una Catalunya independent amb una Espanya (con)federal. Només de passada, Campo ha recordat que, a casa nostra, conviuen diferents adscripcions nacionals. I, també només de passada, Campo ha demanat a Porta com definia Espanya (implícitament, si com a sinònim dels països peninsular de llengua castellana o bé com a definició comuna de tota la Península Ibèrica). Similarment, Porta només en un parell d’ocasions ha parlat d’identitat.

D’aquesta manera, el debat ha girat al voltant de les ‘raons de la independència’. A grans trets, Porta ha assenyalat la manca de respecte de l’estat espanyol envers la voluntat del poble català, l’espoliació fiscal, els problemes de projecció internacional del poble català, i tot el que se’n deriva socialment i econòmica. Campo ha matisat, en menor o major grau, tots aquests aspectes. Així doncs, Campo alerta contra la concepció d’Espanya com un bloc identificat amb el nacionalisme o centralisme espanyol extrem. I davant de l’espoliació fiscal, que Campo troba també injustificable, recorda el fet que el desenvolupament industrial de Catalunya es va fer damunt del mercat espanyol. Porta ha admès, en part, aquesta idea, però l’ha contestat molt bé en assenyalar que la independència de Catalunya seria també beneficiosa per a Espanya en el sentit que l’obligaria a dinamitzar-se.

Però la major part del debat s’ha contrastat entre els dos objectius a llarg termini: la ‘independència’ i el ‘federalisme’. Si Campo qüestiona la viabilitat de la independència (per context internacional, per feblesa en el suport popular intern, etc.), Porta qüestiona la del federalisme. Així, Porta recorda que, històricament, les propostes federals espanyoles han sorgit a Catalunya i, mancades de suport a Espanya, han acabat amb fracàs.

Campo ha assenyalat que, si la majoria del poble català volgués la independència, per ell no hi hauria cap problema. Campo ha esmentat les dades demoscòpiques que parlen d’un 37% d’independentistes al Principat, i les ha contrastades amb el percentatge superior al 80% que defensa un major autogovern. Així doncs, dedueix Campo, és preferible avançar en aquelles propostes que apleguin major consens i no pas en les que generen divisió (l’independentisme). Campo ha assenyalat les conquestes fetes en les darreres dècades en la via autonomista, coronades en l’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya, i expressades en àmbits molt diversos (com ara, l’ensenyament). Per tant, Campo no creu que la via autonomista sigui esgotada. No obstant, Campo reconeix les mancances de l’estat autonòmic i, particularment, del fet que les autonomies s’entenguin com quelcom ‘atorgat’: un estat federat, en canvi, partiria de la sobirania dels diferents pobles d’Espanya.

Porta alerta contra les trampes d’alguns arguments sobre la ‘divisió’ que genera l’independentisme. Així, es plany que ella hagi d’explicar el seu independentisme, i s’accepti tàcticament i sense explicacions el nacionalisme espanyol com quelcom natural. Pel que fa a la viabilitat de l’independentisme, Porta assenyala que en les darreres dècades hi ha hagut un creixement de l’independentisme i que res no impedeix que, en un futur proper, sigui ja l’opció majoritària. Pel que fa a la via federalista, Porta la contempla com una possible part del camí cap a la independència.

El debat s’ha tancat amb diverses intervencions, centrades sobre la viabilitat de l’independentisme català. També s’ha parlat de la qüestió del coneixement històric, i s’ha contrastat la historiografia espanyola clàssica amb una visió més oberta i menys ideologitzada que mostra amb quines violències s’ha aixecat l’estat espanyol damunt Catalunya. Finalment, els assistents que han volgut han tingut l’oportunitat de votar anticipadament en la consulta, SÍ, NO o en BLANC. Perquè, en darrer terme, han coindicit Campo i Porta, tot dependrà de la voluntat majoritària del poble català.

Horst Köhler: una dimissió per dir les coses massa clares

El càrrec de President de la República Federal d’Alemanya és un càrrec figuratiu. Tant és així que se suposa que, qui l’exerceix, s’eleva per damunt de les fronteres de partit. Tanmateix, l’elecció del President de la República Federal sempre és un afer polític i qui guanya és el representant de la coalició amb més pes entre els “grans electors”.

Horst Köhler fou elegit el 23 de maig del 2004 i reelegit el 23 de maig del 2010, gràcies al suport de la CDU+CSU i de l’FDP. Köhler, home de la CDU, venia de presidir el Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament (1998-2000) i el Fons Monetari Internacional (2000-2004). I, si ha dimitit ara, és per la reacció que hi ha hagut a unes paraules seves, pronunciades arran d’una visita a les tropes alemanyes destacades a Afganistan.

Les paraules eren aquestes:

“La meva opinió és que [la societat alemanya] es troba en el camí d’entendre que un país de la nostra grandària, orientat al comerç exterior i, per tant, dependent del comerç exterior, ha de reconèixer també que en casos d’incertesa i d’emergència, el desplegament militar és necessari si volem defensar els nostres interessos, com ara garantir rutes de lliure comerç o evitar inestabilitats regionals, ja que [la inestabilitat regional] perjudicaria la nostra capacitat de protegir el comerç, llocs de treball i ingressos”.

En principi, aquestes declaracions, expressades a la Deutschlandradio el passat 22 de maig, no venien més que a reflectir la realitat:
- queda definitivament periclitada l’època en la qual el desplegament militar d’Alemanya fora de les seves fronteres era “tabú”, quelcom a evitar i únicament justificat per “raons humanitàries” o de cooperació en el marc de l’OTAN.
- el desplegament militar s’adreça principalment a garantir el “lliure comerç internacional”. I la defensa de l’“estabilitat regional” es justifica igualment per tal de garantir aquest comerç.
- és indestriable, doncs, aquest desplegament militar (imperialisme clàssic) i els interessos econòmics d’Alemanya, com a “nació exportadora”. I hi ha la “cueta” de l’interès nacional en forma de “llocs de treball” (salaris per a la classe treballadora) i “ingressos” (a repartir entre “beneficis empresarials”, “interessos financers” i “ingressos fiscals”).

La premsa va considerar que Köhler s’havia extralimitat. I Köhler ha presentat la dimissió. Köhler, doncs, es presenta com una “víctima” de la “correcció política” i de “l’autoodi” dels antimilitaristes. Però fins i tot entre els partidaris de l’agenda d’un Bundeswehr escampat per tot el món, es considera que Köhler ha parlat massa clar.

Darrer diumenge de maig del 2010

Tornem de l'Aplec de Paret Delgada, amb el sarró ple de reflexions i sentiments de la gent del Camp de Tarragona. La Selva, Reus, les Borges, el Pla del Penedès, ja han participat en aquesta consulta sobre la independència de la nació catalana, que és, com diu en Pere Borràs, una consulta (i no unes consultes) en la qual es fa una qüestió a tot un poble. És per això que a Esplugues de Llobregat s'ha de fer i es farà aquesta consulta.

Avui també ha estat jornada central a Sabadell. Les xifres són espectaculars: 1.000 voluntaris i un pressupost de 50.000 €, llaurat a través de donatius (donatius d'hores i de diners) de gent de Sabadell i de fora de Sabadell. Avui és la sisena onada de la consulta sobre la independència, i ho és perquè cal comptar-hi la d'Arenys de Munt i la de la Sentiu de Sió. I és una sisena onada que s'ha fet sobre un cens de 170.000 persones. Les xifres de participació, de més del 12%, són considerables si atenem la feinada que suposa arribar, com s'ha fet, a la majoria dels sabadellencs majors de 16 anys amb dret de participar-hi. Gestionar 39 punts de votacions és, sens dubte, una tasca hercúlia. Però a la Plataforma per a l'Autodeterminació a Sabadell hi ha poques coses impossibles, com demostra el fet que hagin aconseguit tirar endavant una moció a l'Ajuntament de suport a aquesta convocatòria. La sang freda d'ajornar la consulta del 25 d'abril (data inicialment prevista) al 30 de maig diu molt dels organitzadors. A tots els que hi han participat, hagin votat SÍ, NO o en BLANC, cal felicitar-los.

A Esplugues de Llobregat, mentrestant, aquest cap de setmana s'ha recollit més vot anticipat que cap dels altres anteriors. La consulta avui ha caminat per Collserola, juntament amb la Caminada Popular. I ha estat al costat del petit comerç de Can Vidalet, en la Fira.

Cornellà de Llobregat pren avui la bandera del lideratge del moviment de la consulta de mans dels sabadellencs. El 20 de juny Cornellà serà, sens dubte, la capital de l'autodeterminació. Li faran companyia Sant Boi i Sant Feliu, i també Esplugues, és clar.

El Hassane Jeffali i Claudia Videla: dues visions sobre la independència

Si ahir comentàvem el debat a Esplugues TV sobre “independència sí, independència no”, avui podem comentar l’acte presencial que Esplugues Decideix ha organitzat al Centre Molí-Cadí de la Rambla de la Mercè (Can Vidalet). I les prevencions que assenyalàvem ahir, les podem assenyalar de nou ara. És un fet que el “sí a la independència” és la visió dominant entre els que participen en les “consultes sobre la independència”. I és evident que seria absurd d’amagar la posició personal de cadascú, però el cert és que es fa coll amunt mantindre la “neutralitat”.

Però El Hassane Jeffali i Claudia Videla tenen arguments suficients per impugnar la neutralitat. Implicats en “Nous Catalans Decideixen”, Jeffali i Videla han donat suport a les consultes sobre la independència, i són partidaris del SÍ. Els motius que desgranava Roger Recasens en el debat d’ahir, eren repetits, en una formulació no gaire diferent, per Jeffali i Videla. Jeffali ha parlat dels aspectes econòmics i polítics, tot assenyalant les deficiències d’una “transició espanyola” que no ha arribat mai a reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles que integren l’estat. Videla ha posat més èmfasi en la qüestió cultural, una qüestió en la qual ella entén no tan sols els aspectes lingüístics o les tradicions populars, sinó també la manera de fer, de treballar, etc. És l’existència d’una llengua pròpia i d’una manera pròpia d’ésser, la que crida l’atenció a les persones que arriben a casa nostra, i que les fa contrastar aquella “Espanya oficial” amb la “Catalunya real”.

Jeffali i Videla han donat una visió realista sobre el propi procés d’independència. No n’amaguen les dificultats, però també ofereixen arguments contra el pessimisme. Pocs? Sí, però els grans canvis socials, diu Jeffali, el fan sempre les minories. Recordava Jeffali que Jaume Sobrequés xifrava en 100 o 200 persones el contingent antifranquista de fa 40 anys. Ara, aquesta xifra, per al moviment independentista, creix en dos o tres ordres de magnitud. Videla també recorda que cada persona compta, perquè a partir de cada persona es poden difondre idees a cinc persones, i d’aquestes a vint-i-cinc, etc.

El títol del debat era els “Nous Catalans Decideixen”. Qui són els nous catalans? En la definició habitual, els “nous catalans” són, particularment, les persones residents en terra catalana que encara no disposen de la ciutadania oficial (espanyola o francesa). Però el debat que ha seguit a les intervencions de Jeffali i Videla mostra que la cosa és més complicada. Jeffali viu fa més de 20 anys a Catalunya. Videla, xilena criada al Brasil, és catalana per via matrimonial. Però això no els pot fer oblidar la situació per la qual passen tantes i tantes persones atrapades en els engranatges de les polítiques d’estrangeria de la Unió Europea. Videla també ha tingut paraules per recordar els emigrats catalans a Xile, Veneçuela, Nord d’Àfrica, i contrastar-los als immigrats d’aquests països en terres catalanes.

D’altra banda, els “nous catalans” venen de països ben diversos. Les visions nacionalitàries del lloc d’origen sovint les transplanten al lloc d’acollida. Al capdavall, la situació de la llengua catalana als Països Catalans és comparable en més d’un sentit amb la situació de la llengua amàziga al Magreb. Les dificultats per imaginar-se un redreçament nacional amazic complet, doncs, per força han de posar en dubte la viabilitat d’un estat català independent. La intrincació del fet àrab i amazic al Magreb es reprodueix també en la intrincació dels fets portuguès, espanyol i català a la Península.

Però “nous catalans” també són aquelles persones que, filles de nissagues catalanes, s’han hagut de refer com a catalans, tot depassant una o dues generacions que abdicaren de la llengua durant la negra nit franquista. I també ho són aquelles persones que, sense ésser pròpiament immigrants, en són fills o néts, i han estat ells els qui s’han barallat amb uns i altres per ésser catalans.

‘Independència sí, independència no’: debat a “La clau de la nostra història” (Esplugues TV)

“La clau de la nostra història”, en coincidència amb la campanya de la consulta sobre la independència que conclou a Esplugues de Llobregat el proper 20 de juny, ha dedicat el programa d’avui precisament a aquesta qüestió.

Santi Campo, d’ICV, ha defensat una posició, “en principi”, contrària a la independència. Si bé no ho ha dit explícitament, Campo defensa una articulació de Catalunya amb Espanya en un marc federal o confederal. Més explícitament, Campo ha fet referència a la realitat de la Unió Europea i a la identificació com a “ciutadà del món”. Campo considera que la qüestió de la independència divideix el poble català “en meitat i meitat” i que caldria presentar qüestions capaces de crear consensos més amplis (com la reivindicació de més capacitat de decisió, des de Catalunya, sobre pressupostos públics i infrastructures). Campo també alerta de la manca de concreció de l’independentisme (o independentismes) quant a la via d’assoliment d’aquesta independència. Això seria, segons Campo, més greu en tant que a l’Europa Occidental de les darreres dècades no hi ha hagut cap precedent comparable a una independència catalana.

Jaume Mañosas, de CDC, considera obertament la independència com l’objectiu final que es desprèn del propi reconeixement de l’existència d’una nació catalana. Mañosas ha resumit la trajectòria de CDC des de la fundació (1974) com un esforç de transformar l’estat espanyol sorgit del franquisme en un estat modern, democràtic i plurinacional. Segons Mañosas, però, l’experiència mostra que, cada vegada més, aquesta via de “modernitzar Espanya” mostra signes d’esgotament. El temps present, doncs, demana l’avenç en l’autogovern i la sobirania de Catalunya. Mañosas defensa un programa gradualista, treballat a partir de propostes que generin més consens. Així, per exemple, defensa l’obtenció del ‘concert econòmic’, en tant que aquesta reivindicació generaria un suport més ampli que reivindicar directament la independència. L’eix d’aquest camí, en tot cas, passa pel “dret de decidir”, entès globalment com la defensa que totes les decisions de rellevància per a Catalunya es prenguin des de Catalunya.

Roger Recasens i Roger Cònsul completaven el debat, introduït per Jaume Marfany. Si Cònsul fa part de Sant Just Decideix (que organitzà la consulta sobre la independència el passat 25 d’abril), Recasens és membre d’Esplugues Decideix (que prepara la mateixa consulta per al proper 20 de juny). No sé si ha estat un encert del programa presentar-los tots dos únicament en aquesta faceta. Les plataformes organitzadores de la consulta sobre la independència han de demostrar un to imparcial quant a les diferents opcions (sí, no, en blanc, abstenció) i centrar els esforços en la difusió de la proposta. Certament, que tant en el cas de Sant Just Desvern com en el cas d’Esplugues els independentistes hi són majoria. N’hi hauria hagut prou, en presentar-los com a membres d’aquestes plataformes però també com a membres de tal o tal organització (o moviment) independentista.

En tot cas, Recasens ha aclarit que parlava a títol persona i no pas en nom d’Esplugues Decideix. Recasens ha centrat els esforços en respondre a les objeccions de Campo. D’una banda, ha justificat la independència nacional en tres eixos: 1) identitat; 2) cultural i lingüístic; 3) econòmic i social. Ha recordat que la llista d’estats europeus que han assolit la independència al llarg del segle XX no és pas curta. D’altra banda, ha girat l’argument de la “divisió” que genera la reivindicació independentista, tot assenyalant que l’status quo actual (de dependència) tampoc no gaudeix de consens.

Cònsol ha contrastat al gradualisme defensat per Mañosas, la necessitat de tindre clar l’objectiu final. Dit d’una altra manera, les etapes del camí es poden fer amb tal o tal ordre, i amb tal o tal velocitat, però no s’ha d’amagar mai l’objectiu final en nom d’un consens. També ha recordat que la independència de Catalunya només es pot entendre com un procés unilateral, que no es demana, sinó que es pren.

El debat, doncs, quedava en un 3 a 1 a favor de la independència. Campo, però, ha insistit que ell acceptaria la independència si fos la voluntat majoritària del poble català. Campo ha fallat en el sentit que no ha sabut presentar una alternativa engrescadora a la independència, amb massa arguments negatius i poc de positius. Però si ha estat molt més encertat en respondre certs tòpics fàcils i no gaire ben definits de l’independentisme habitual (l’expoliació fiscal descontextualitzada de les balances comercials, la indefinició quant a models socials i ambientals, etc.). Recasens i Cònsol, doncs, ho han tingut fàcil per desmuntar els arguments negatius. Però el desmuntatge dels arguments negatius és més fàcil en la teoria que en la pràctica. Per exemple, es fàcil de dir que és absurd preocupar-se per les injustícies socials i ambientals d’un futur estat català quan hom constata quines són les realitats dels actuals estats espanyol i francès en aquests aspectes. Més difícil, però, és proposar una via que parteixi de la realitat d’opressió i despersonalització nacionals actuals i condueixi a un redreçament. Que aquesta via és la independència sembla força clar (i cada vegada a més gent). Però sovint fa por concretar-hi més enllà per tal de no dividir la minoria (creixent) d’independentistes.

‘Els nous catalans decideixen’: debat al Centre Molí-Cadí de Can Vidalet (divendres 28, a les 20.45h)

Després del debat de Finestrelles, del passat 13 de maig, aquesta setmana és el torn de Can Vidalet. Aquesta sèrie de debats s’emmarca en la campanya de difusió de la consulta sobre la independència que Esplugues de Llobregat celebra, juntament amb Sant Feliu i Cornellà, el proper 20 de juny. Si a Finestrelles, la veu la tenien els representants de les cinc forces polítiques majoritàries, a Can Vidalet el debat du per títol ‘Els nous catalans decideixen’. La voluntat és estimular la participació en la consulta entre aquella part del cens que no té dret de vot en les eleccions municipals (els empadronats que no tenen ciutadania de la UE+Noruega) o en les eleccions autonòmiques (els empadronats que no tenen ciutadania de l’estat espanyol). La participació va més enllà del vot i cobreix també les diferents activitats de voluntariat i de difusió de la consulta. Com més divers, en tots els sentits, sigui el col·lectiu dels voluntaris de la consulta, més incidència social tindrà aquesta proposta.

El debat de divendres també serà un punt de recollida de vot anticipat. L'endemà, dissabte, hi haurà punt de recollida de vot anticipat al vespre a la mateixa Rambla de la Mercè, i el diumenge, al matí, en el marc de la Fira del Comerç.

La doctrina de xoc: entre Zapatero i el Banc d’Espanya

El 2007, Naomi Klein publicava The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism. Un any després, esclatava la crisi financera com a resultat del desinflament (més progressiu que desastrós) de la bombolla immobiliària-financera. Ja llavors alertava que la situació de recessió econòmica (la ‘Gran Recessió’) seria aprofitada per la ‘doctrina de xoc’. El temps li ha donat la raó. Sota un estat de xoc, l’opinió pública mundial acceptà el bail-out dels ‘actius’ tòxics de la piràmide financera. És curiós que les veus més actives als Estats Units contra aquestes operacions de ‘rescat’ les fes l’extrema-dreta econòmica, mentre Bush i Obama col·laboraven activament per fer-les aprovar en el Congrés.

Un dels arguments de l’extrema-dreta econòmica era que aquesta operació de rescat es feia a costa d’entrar en un xifres més amples de dèficit i de deute públics. Hom traslladava els problemes del present a les esquenes de les generacions venidores.

Deixant de banda les anàlisis primàries, el cas és que és difícil treure’s del damunt la sensació que expressava Joan Majó a ‘No m’ho crec’. No és una qüestió de dubtar o no dubtar de la realitat d’un llarg període de recessió o de baix creixement econòmic, sinó de posar en dubte les causes. Fet i fet, en les economies desenvolupades allò que cal explicar són els períodes de creixement, i allò que cal analitzar són les causes dels booms (bombolles especulatives, innovacions tecnològiques, complicació creixent del cicle d’ampliació de capital).

El cas és que la ‘recuperació’ o el ‘combat’ contra la Gran Recessió vehicula una fomental ofensiva del capital contra el treball. O, més aviat, comporta un recrudiment de l’ofensiva de sempre. La demanda d’una ‘reforma laboral’ suposa la liquidació de més elements de protecció jurídica del treball, una liquidació que no pot donar-se per satisfeta més que amb l’anihilació del dret del treball.

A casa nostra, aquesta ofensiva és indestriable, d’una altra ofensiva que té per objecte augmentar l’espoliació i la desarticulació nacionals. El govern Zapatero vol convertir la lluita contra el ‘dèficit públic’ en una lluita contra els principis ‘constitucionals’ de l’autogovern i de l’autonomia dels ens locals. És simptomàtic que una de les veus que s’hagi alçat en contra hagi estat la de l’alcaldessa de València, Rita Barberà, que no ignora l’efecte que tindria una prohibició de sol·licitar crèdits per part dels ens locals (ajuntaments, consells comarcals, consells insulars, diputacions).

Si sota el pretext de lluita contra el dèficit hom vol convertir Generalitats i Ajuntaments en unes meres sucursals del govern d’Espanya, també el sanejament del sistema financer vol eliminar les darreres restes d’un sistema financer propi. Les fusions de les caixes d’estalvi poden suposar una migració cap a l’oest dels centres de decisió d’entitats com la CAM o Caixa Penedès. Encara que, aparentment, les decisions de fusió depenen de cada entitat i de consideracions de complementarietat territorial, el marc institucional (Govern, Banc d’Espanya) no és pas neutral en aquestes consideracions.

Les revelacions de ‘The Guardian’ sobre les relacions nuclears entre Israel i la Unió Sud-africana

El darrer 30 minuts d’aquest diumenge venia a confirmar, segons els neosionistes no-jueus de casa nostra, el caràcter profundament antisemita de la cadena pública de Sant Joan Despí. Sens dubte, hi ha gent que és més papista que el Papa. Però en aquest tema, a banda i banda, trobem hooligans. I, com sempre, quan es parla d’Israel-Palestina es parla d’una altra cosa, d’aspiracions i de frustracions que tenen més a veure amb la realitat local que no pas amb allò que passa o deixa de passar a la Terra de Canaan.

El documentari presentat al ’30 minuts’ era anglès, i tenia com a leit motiv la indignació britànica per la usurpació de passaports europeus (i australians) per tal de fer una operació d’assassinat selectiu a Dubai. En aquests moments, on el New Labour cedeix el testimoni de govern a la coalició Cameron-Clegg, segons quines attituds mostrarien el deteriorament de les relacions angloamericanes amb Israel. Possiblement, però, tot es tracti de certs moviments cosmètics, com el que ha realitzat durant el darrer any l’Administració Obama.

El cas és que ara The Guardian publicava unes ‘revelacions’ d’un tema ben sensible: les relacions entre Israel i la Unió Sud-africana de l’època de l’apartheid, i la col·laboració entre els dos estats en matèria d’armament nuclear.

Si llegim la literatura antisemita de dretes, ens informaran que la caiguda de l’apartheid fou promoguda no tant pel Partit Comunista Sud-africà i el Congrés Nacional Africà, com pels companys de viatge jueus. Des d’una altra banda de l’espectre, en canvi, se’ns informa que Israel i plataformes sionistes donaren suport de grat al règim sud-africà contra els seus enemics interns i externs. Aquestes informacions són, evidentment, simplificacions esbiaixades, però amaguen un tros de veritat. No existeix cap ‘poble jueu’ ni tan sols cap ‘moviment sionista’ que actuï en bloc, i tan hi trobarem representants a un lloc i a un altre. I això també val per a tots els altres ‘pobles’ i per a bon nombre de ‘moviments’. Els règim racista de Sud-àfrica no tenia cap problema en reconèixer els jueus com a ‘blancs’ (de fet, també els ho reconeixia als japonesos!). La matriu anglosaxona de l’apartheid (creat com a mecanismes de solidarització entre blancs anglòfons i boers) el vaccinava de l’antisemitisme primari franco-germànic. La qual cosa no impedeix que el supremacisme blanc sigui habitualment enaltidor de l’apartheid i antisemita-antisionista.

Les revelacions de The Guardian són bàsicament una prova en favor d’una sospita llargament covada. Naturalment, no són ben bé una prova concloent. Els documents revelats són, suposadament, documents secrets que fan referència a reunions entre dirigents sud-africans i israelians del 1975. Per exemple, se’ns diu que Pieter Willem Botha, primer ministre de Sud-àfrica, sol·licità la compra d’armes nuclears al primer ministre israelià, Shimon Peres. Peres va oferir tres tipus d’armes nuclears a Sud-àfrica.

Una de les clàusules del document era que se l’havia de classificar com a secret. La desclassificació post-apartheid l’hauria fet arribar a Sasha Polakow-Suransky, mentre aquest treballava en un llibre sobre les relacions entre Israel i la Unió Sud-africana.

Els documents també afirmen que Sud-àfrica no va acceptar la compra, finalment, per raons de preu, i que va optar per fabricar-ne ella mateixa. S’ha dit que el programa nuclear sud-africà comptà amb el suport tècnic d’Israel. Però els documents també mostren que Israel tenia, el 1975, armes nuclears.

La Presidència de l’Estat d’Israel ha negat les revelacions de Polakow-Suransky publicades per The Guardian. Israel mai no ha aclarit si disposa o no d’armament nuclear, per bé que ha reprimit fortament Mordechai Vanunu per revelar detalls del programa d’armament nuclear d’Israel.

De la mateixa manera que Israel-Palestina convoca passions, també l’armament nuclear en convoca. Com els samurais clàssics que s’estossinaven a gust amb armes blancs, però després refusaven en nom de l’honor l’ús d’armes de foc, els samurais contemporanis que recorren a les armes convencionals (en missions de pau, faltaria més!) també refusen en nom dels drets humans l’ús d’armes químiques, biològiques i nuclears. Val a dir, però, que mentre les armes químiques i biològiques són proscrites en el llenguatge oficial, les armes nuclears sí que hi són i hi ha cinc estats que en disposen obertament (Estats Units, Rússia, Gran Bretanya, França, RP Xina), i alguns altres que en tenen i ho fan saber (Pakistan, India, RPD Corea).

Si ‘armes nuclears’ és un tema sensible, no ho és pas menys l’apartheid. El règim d’apartheid era un règim de segregació racial i de supremacia racial explícites. La seva eliminació, ara fa poc més de vint anys, va donar pas a un món on la segregació i la supremacia racials es defensen fora dels codis jurídics, en la realitat quotidiana. Per això, el penjament d’apartheid envers l’Estat d’Israel és el que genera les reaccions defensives entre els rengles sionistes.

Mentrestant, els ben pensants lectors de ‘The Guardian’ fan que no amb el cap. “Quina vergonya que Israel i Sud-àfrica hagin tingut o tinguin armes nuclears!” Que en tingui l’Imperi Britànic, se’ls passa per alt. “Quina vergonya el tracte envers les poblacions autòctones d’Israel i Sud-àfrica!”. El tracte que dispensen ells a les minories de llengua cèltica, o a les poblacions nouvingudes, se’ls passa per alt. Cap geperut no es veu el gep.

A 28 dies del 20 de juny (i a 7 del 30 de maig)

La Festa de la Participació, aquest migdia a Cornellà de Llobregat, ha suposat l’inici de la fase definitiva de l’onada del 20 de juny del Referèndum sobre la Independència de la nació catalana. Aquest referèndum se l’ha de concebre, tal com assenyalava en Titot fa uns mesos, com un referèndum nacional, convocat pel plataformes d’àmbit municipal. És la dinàmica de cada localitat la que marca el calendari. Per això era tan absurd llegir evolucions de participació que comparin el 13-S, el 13-D, el 28-F, el 25-A, el 30-M, el 20-J, les convocatòries de tardor i d’hivern, o la de l’11 d’abril del 2011 a Barcelona. Com més tard es fa la consulta, més indicatiu és de la feblesa local del moviment per l’autodeterminació. Els mesos addicionals de feina poden compensar en part aquesta feblesa, però és del tot absurd parlar d’una tendència quan es comparen territoris tan diferents.

El 20 de juny són convocats a les urnes més de mig milió de persones, majors de 16 anys i sense més requisit que provar-ne l’empadronament en cadascun de la trentena llarga de municipis que l’organitza. En la majoria de municipis, com a Esplugues de Llobregat, ja ha arrencat el vot anticipat. I s’ha demostrat quelcom que era impensable fa tot just un any: fer arribar la consulta a l’àrea metropolitana de Barcelona. Arenys de Munt va haver de patir les amenaces d’un Delegat del Govern, d’un Advocat de l’Estat i d’altres representants del feixisme. Els tres darrers dissabtes han mostrat que es pot informar amb plena normalitat als ciutadans dels nostres barris sobre la consulta i que, sense complexos, uns decideixen de no participar-hi, i uns altres hi voten, en secret o públicament, sí, no o en blanc.

En l’aspecte qualitatiu, el 20 de juny ja ha estat tot un èxit. Les camises taronges que avui bastien la Festa de la Participació a Sant Ildefons són un bon exemple d’autoorganització popular. I Cornellà de Llobregat no és pas sola. A l’altra banda del riu, hi ha Sant Boi de Llobregat, que pren ara de Molins de Rei el testimoni comarcal de la consulta. També hi ha Sant Feliu de Llobregat, la capital comarcal. I els barris d’Esplugues de Llobregat també s’afegeixen a aquest continu territorial, que el 13 de desembre abastava únicament el Papiol, i que ara ja cobreix més territori que no deixa fora. La gosadia de tirar endavant la consulta ja és, per ella mateixa, tot un èxit. Com ho és també, a Esplugues, el fet que diverses entitats hagin organitzat consultes prèvies per decidir si s’adherien o no a la iniciativa. O com ho és el fet que tots els partits polítics amb representació municipal participessin en el debat organitzat per l’Associació de Veïns de Finestrelles o que assisteixen al debat que Esplugues TV prepara per al proper dijous.

Pel que fa a l'aspecte quantitatiu, allò que és crucial és el grau de coneixement de la població sobre la convocatòria. Molta gent arribarà el 20 de juny que no en sabrà res. D'altres, sí en sabran, però pensaran que només es pot votar que SÍ, o no sabran exactament on s'ha de votar. Justament és el treball d'aquestes quatre setmanes minimitzar aquests percentatges.

A la recerca d’una nova bombolla: els bacteris de genoma sintètic

El miracle econòmic de les tres dècades centrals del segle XX es fonamentà en diversos aspectes comuns a les economies desenvolupades que sortien de la Segona Guerra Mundial. Un d’aquests aspectes, que no es pot menysprear, és la motorització i tot el que va comportar quant al desenvolupament del sector de l’automoció, de la construcció de carreteres i de les noves oportunitats de rezonificació de les activitats econòmiques i de les àrees residencials.

És ben natural que la crisi estructural que hom viu des dels anys 1970 hagi inspirat la recerca d’innovacions trencadores equiparables. El llarg temps requerit pels avenços substancials en l’exploració de l’espai exterior va fer oblidar progressivament aquesta línia. Alternativament, els avenços en la robòtica i en la biotecnologia (per separat o combinats) havien de reprendre el testimoni. Les tecnologies de la informació i de la comunicació animaren una primera bombolla (la bombolla de les .com) fa poc més d’una dècada. L’esclat d’aquella bombolla fa difícil presumir que cap innovació individual no pugui prendre el protagonisme que fa mig segle assolí el desenvolupament de l’automoció. No obstant això, la manera com es presentava ahir els treballs de Craig Venter sobre els bacteris artificials feien revifar aquest esperit de confiança en una tecnologia redemptora.

El desembre del 2007, ja parlàvem de les bases de Mycoplasma laboratorium. Gràcies a l’enginyeria genòmica, aquest micoplasma és l’organisme de vida lliure amb la dotació genòmica coneguda més reduïda: 381 gens i 580.000 parells de nucleòtids. La idea justament és que aquest genoma tan reduït pot oferir espai a la incorporació de llargs segments multigènics. És a dir que Mycoplasma laboratorium pot ésser transformat genèticament en bacteris capaços de realitzar qualsevol activitats metabòliques que trobem en el món bacterià, sempre que se’n conegui la base genètica d’aquestes activitats. Dit d’una altra manera, M. laboratorium és un vector d’expressió per a combinacions de gens que li permetin produir hidrogen (H₂), generar biofuels, consumir gasos d’efecte hivernacle, transformar substàncies contaminants, etc.

En la recerca presentada ara (Gibson et al., 2010), l’Institut J. Craig Venter (JCVI) ha estat un xic més ambiciós. Hom partia de la seqüència genètica de Mycoplasma mycoides. I a partir de les dades de seqüència, un per un s’han reconstruït per processos de síntesi química el més d’1 milió de parells de nucleòtids que constitueixen aquest genoma. Per això, es parla de Mycoplasma mycoides JCVI-syn1.0. El genoma construït d’aquesta manera és, si fa no fa, idèntic al genoma natural, però obtingut per un procediment “abiòtic”. El genoma artificial ha estat introduït en cèl·lules de Mycoplasma capricolum a les quals s’havia eliminat prèviament el seu genoma natural. Exactament, com fa dos anys i mig, hem de parlar d’organisme hemisintètic, car 1) la informació genètica originària es trobava en un organisme natural, i 2) el genoma artificial fou transplantat en una cèl·lula natural. És cert, però, que els elements de la cèl·lula natural són completament remodelats en unes poques generacions bacterianes i que ara tots els elements del nou organisme es basen en la informació continguda en el genoma artificial. Però només d’un punt de mira força genocèntric, es pot parlar de “vida artificial”. Per “vida artificial”, sentint-ho molt, ens hem d’imaginar la reconstitució d’aquells coacervats dels quals parlava Oparin.

J. Craig Venter té la patent d’aquests micoplasmes. Però per tal que la patent tingui un interès d’explotació, caldrà que faci mà dels coneixements específics de cadascuna de les funcions concretes esmentades (que són les que poden tindre un interès econòmic i/o social). Curiosament, el coneixement de la majoria de les vies metabòliques esmentades per Venter es va fornir en laboratoris finançats amb diners públics o bé per companyies privades, però sempre sense pensar en patentar directament tal o tal via enzimàtica. En la lògica present, molta d’aquella recerca avui no es faria si no hi hagués la possibilitat de treure’n patents. I no pas pensant en les patents com una forma d’enriquir-se, sinó simplement per aconseguir finançament per sufragar les despeses de de desenvolupament de les troballes. I és que potser la bombolla no depèn de gens o de bacteris, sinó de les patents que en puguin resultar. És una jugada no absenta de riscos, car si se sobrevaloren les oportunitats de treure’n patents rendibles, la bombolla esclatarà, i la credibilitat de la ‘genòmica artificial’ en resultarà força malmesa.

Els 80.000 pisos buits i el 80% del pressupost familiar

Fa més de 110 anys, la guerra de Cuba suposà una sagnia per als pressupostos de l’estat espanyol. Cambó hi feia referència: “El terrible recàrrec que ve en aquests pressupostos, és una conseqüència necessària de les disbauxes d’aquesta guerra. Quan el catalanisme predicava la pau i cridava el poble a la reflexió, aquest no l’escoltava. A Catalunya, com per tot arreu, el poble volia la guerra. ¿Amb quin dret crida, doncs, avui el poble contra les conseqüències necessàries de la guerra? A Saragossa hi ha hagut sang. El poble de Saragossa, que crida avui, desaforadament contra els nous tributs, és el mateix poble que apedregava les mares que, davant de la guerra de Cuba, demanaven la pau. A Catalunya la protesta ha d’ésser més seriosa. Hem de començar per reconèixer ‘que s’ha de pagar’ i no ens hem d’il·lusionar amb una rebaixa del pressupost de gasos que de res no ens curaria”.

La crisi del “deute públic”, estesa avui a tot Europa, no és del tot aliena a la sagnia d’altres aventures imperialistes a Ultramar. Però, fonamentalment, es deu a un col·lapse del sistema financer, al rescat subsegüent i a la contenció de crèdit, que ha arronsat l’economia productiva. Ara bé, l’economia productiva dels ‘anys daurats’ de mitjan dècada es movia sota el combustible de la bombolla immobiliària-financera. Cambó protestava contra els que es limitaven a exigir ‘una rebaixa del pressupost de gastos’. En els nostres dies, la rebaixa del pressupost de gastos és la recepta preeminent, car un augment de la recaptació suposaria ofegar més la ‘recuperació’. Tot sovint, hom perd de vista, que la despesa d’una banda són ingressos per a una altra banda, i que entre el ‘sector públic’ i el ‘sector privat’ hi ha una gradació molt fina de capes intermitges. Quan Cambó deia que ‘la protesta ha d’ésser més seriosa’, es referia a què calia no discutir ni el lideratge de la burgesia ni les partides pressupostàries que la beneficiaven. Però mentre hom s’embolica entre els arguments públic-privat, despesa-ingrés, etc., hom perd de vista que l’oposició és entre eines que poden posar-se al servei d’una o altra classe social.

Una altra oposició que no resisteix gaire és la que es fa entre els ‘salaris’ i els ‘preus de consum’. Aquesta oposició tendeix a separar les reivindicacions salarials de les reivindicacions socials més àmplies, fent protagonistes de les primeres als ‘treballadors’ i de les segones als ‘consumidors’, com si fossin col·lectius separats. Quan hom s’omple la boca per parlar de la ‘manca de competitivitat’ de la classe treballadora catalana, s’és a risc de mirar què fan o no fan en el lloc de treball. Però quan la CUP de Barcelona posa de manifest que el 80% del pressupost familiar es dedica a l’habitatge, els caps comencen a lligar. Aquesta càrrega sobre el pressupost familiar és un motor de subconsum i, per tant, d’allargament de la recessió econòmica. Per no dir que aquesta llosa, implica també que “l’exclusió social” sigui vehiculada principalment per la pèrdua de l’habitatge. Segons la CUP de Barcelona, el 2009 van haver més de 7.000 desnonaments a la ciutat.

Per això, la CUP de Barcelona ha engegat una campanya al voltant dels 80.000 pisos buits que podria haver a la ciutat. La xifra és temptativa, però il·lustrativa. Es calcula que un 25% de la població de Barcelona té problemes per accedir a un lloc on viure. Una part significativa de la població treballadora de Barcelona viu fora del municipi per aquesta mateixa raó. El qüestionament sobre la “propietat” i l’“ús” d’aquests 80.000 pisos, també posa en qüestionament la propietat i l’ús sobre tots els altres recursos d’una societat que té prous mitjans com per satisfer totes les necessitats bàsiques dels seus integrants.

Els 50 anys dels 'Fets del Palau'

Aquest vespre farà 50 anys dels 'Fets del Palau', és a dir del 'Cant de la senyera' que es va cantar en el Palau de la Música Catalana en protesta per la prohibició d'aquest himne de Joan Maragall. El vet al 'Cant de la senyera' en la citada representació s'havia produït en el marc de la "Operación Cataluña", amb la qual el règim franquista volia enfortir la seva presència a Barcelona. La campanya realitzada mesos abans contra l'exabrupte de Luis de Galinsoga ('Todos los catalanes son una mierda', pronunciat simplement per haver d'escoltar un sermó en català) havia aconseguit fer fora Galinsoga de la direcció de La Vanguardia. El règim, doncs, hi va respondre amb una presència redoblada d'actes públics a Barcelona. Diversos ministres havien d'assitir el 19 de maig a una representació al Palau de la Música Catalana. El 'Cant de la senyera' podria haver estat emprat com una eina propagandística del franquisme, però finalment es va decidir que era massa i se'l va bandejar del programa.

Fou el públic qui s'alçà i pronuncìà el Cant de la Senyera el 19 de maig del 1960. Però el desafiament fou possible per l'existència d'una xarxa al darrera, que va fer còpies de l'himne i el distribuí entre part dels assistents. La policia franquista va detindre els responsables d'aquesta xarxa. Sotmesos a un consell de guerra, Jordi Pujol fou condemnat a 7 anys de presó, i Francesc Pizón a 3 anys.

Mesures pro-cícliques i mesures anti-cícliques: entre la despesa pública i els ingressos públics

Ronald Reagan resumia els principis del neokeynesianisme de manera ben simple: "1.- Si quelcom es mou, taxa'l. 2.-Si continua a moure's, taxa'l més. 3.-Si s'atura, subvenciona'l". De caricatura a caricatura, des dels rengles neokeynesians hom parlava dels "leninistes del mercat" i dels tres principis de 1.-desregula, 2.-privatitza, 3.-desregula. En certa mesura, totes dues bandes es complementen, i hom recorre a una o l'altra segons diversos factors de conjuntura econòmica, política i social. La situació de "crisi estructural" per la qual passen les economies nord-americana, europea i japonesa des de fa prop de 40 anys, ha propiciat la preponderància dels anomenats "neoconservadors" o "neoliberals". També en aquest bàndol, però, s'imposa el pragmatisme, de forma que el corrent "minarquista" o "anarco-capitalista" ha de fer una sèrie de renúncies. Però és que l'oposició no és entre "més estat" o "menys estat", sinó de classe contra classe.

La gran recessió i el rescat financer han propiciat una situació de "crisi de la deuta pública a l'Eurozona". No és un problema de Grècia, o de Grècia i Portugal, o dels PIGS (els dos anteriors, Espanya i Itàlia), o de PIIGS (els quatre anteriors i Irlanda) o de PIIGGS (els cinc anteriors i Gran Bretanya). Aquests cinc estats són els que presenten una situació més preocupant quant a la solvència com a deutors. Les receptes que ara s'imposen són obertament pro-cícliques: reducció de la despesa pública, augment de la imposició fiscal, foment de l'estalvi, impuls del subconsum. S'admet que més important que sortir de la situació conjuntural de recessió és garantir que no esclati de nou el sistema financer.

Vicenç Navarro se centrava en aquests dies en els casos dels estats grec, portuguès, espanyol i irlandès. Contrastava la línia argumental de la premsa (progressista i conservadora) sobre el "balafiament" d'aquests quatre estats, amb el fet que són els estats de l'UE-15 amb una despesa pública menor en termes de percentatge de PIB, per càpita o per funcionari. La despesa social és especialment menor i, en general, "l'estat de benestar" es troba menys desenvolupat. Segons Navarro, la raó d'aquesta diferència es troba en el fet que tots quatre estats, durant les primeres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial foren governats per partits conservadors (en el sentit de "conservadors fiscals"), i que tres d'ells passaren per governs dictatorials. Com a conseqüència, hom reté un sistemes fiscals molt menys progressius que els existents a Alemanya, per exemple, i presenten una considerable economia submergida (el frau fiscal se situa en més del 20% del PIB). Presenten uns índexs de desigualtat de renda més elevats que la part de l'Eurozona més desenvolupada. Les mesures de "reajustament", que vingueren a revertir unes migrades conquestes socials en els anys 1970, han minat la capacitat adquisitiva de les masses populars i, justament, l'actual recessió ha enfortit aquesta destrucció de la demanda efectiva interna.

Així doncs, segons Navarro, la fallida d'aquests estats per retornar el deute amb garanties es deu justament a una escassa despesa pública i a un subdesenvolupament del sector públic. És clar que és difícilment creïble que aparegui en cap d'aquests estats una alternativa política capaç d'emprendre una mesura "anti-cíclica".

La Consulta sobre la reforma de la Diagonal o com un 12% de participació és un èxit

La Consulta sobre la reforma de la Diagonal tenia diverses funcions. Així com Ciudadanos respon a les consultes sobre la independència amb un botifarrèndum, el PSOE de Barcelona hi respon amb un referèndum-botifarra. Tant d'esforç per menysprear el 21% de participació en les consultes sobre la independència realitzades entre el 13 de setembre del 2009 i el 9 de maig del 2010, ara se'ls gira en contra quan obtenen un 12% de vots. Ara bé, la premsa del règim ens aclareix que el 12% era ja la xifra esperada.

Si considerem que la qüestió de la Diagonal és una qüestió parcial o tàctica, mentre que la qüestió de la independència és una qüestió global o estratègica, es comprén el diferencial. Altrament, la comparació no es podrà fer fins el 10 d'abril del 2011. En termes d'eficàcia, si fa no fa, les dues consultes són comparables. No és, però, el cas en termes d'eficiència. La milionada esmerçada en la consulta de la Diagonal depassa de molt la despesa realitzada per la consulta sobre la independència. A més, si en la primera s'hi ha esmerçat fonamentalment diner públic, en la segona les contribucions han estat voluntàries. Per acabar-ho d'adobar, si la despesa publicitària de la primera engrossa grans companyies d'amics i coneguts, la despesa de la segona va a parar a petits negocis. En termes d'eficiència, doncs, la consulta sobre la Diagonal ha estat molt ineficient.

Si continuem per la qüestió del rigor, és evident que en la Consulta sobre la Diagonal hi ha hagut notables irregularitats. Més de la meitat dels vots emesos han arribat per via d'Internet. I molts ciutadans, com l'Albert Fernández Díaz han vist la seva identitat suplantada per votar-hi. Les experiències de vot electrònic a les consultes sobre la independència han estat molt limitades, precisament pel rigor i seguretat que hom exigia aquest mecanisme. Les consultes sobre la independència són possiblement al·legals, però la consulta sobre la Diagonal a més de ser-ho igualment, s'ha fet de forma destralera. La falera per la "quantitat" ha passat per damunt de la "qualitat", i per això deixa un sabor amarg, que el propi PSOE s'afanyarà a usurpar per deslegitimar qualsevol iniciativa futura de "democràcia participativa".

Val a dir que la idea de la consulta sobre la Diagonal com a mecanisme de "democràcia participativa" mostra també la limitació del concepte. La "participació", en aquest cas, se cercava fonamentalment per dir "amén" a quelcom ja cuinat prèviament.

Però fins i tot en aquest sentit és on hi ha l'èxit de la consulta sobre la Diagonal. De les 1.414.634 persones convocades (empadronats al municipi barceloní de més de 16 anys d'edat), tenim que:
- 1.242.473 persones s'han abstingut (87,83%).
- 0.137.453 persones han votat per l'Opció C (9,72%). L'Opció C, de rebuig de les dues alternatives proposades per l'Ajuntament, havia estat amagada en la propaganda oficial. No obstant això, ha estat de llarg la més votada de les tres opcions.
- 0.020.453 persones han votat per l'Opció A (1,44%).
- 0.014.255 persones han votat per l'Opció B (1,01%).

Sobta constatar que, segons les dades oficials, no hi ha hagut ni un sol vot nul. Poc creïble.

Un 2,45% dels barcelonins han donat suport a l'Ajuntament de Barcelona.

És curiós això de les xifres. Perquè si ara 34.000 persones desfilessin fins a la Plaça Sant Jaume en un acte de desgreuge al senyor batlle, demà hom parlaria, a dreta llei, de manifestació multitudinària.

Els 137.453 votants de l'opció C mereixen també un comentari a banda. Són conservadors de mena? Trabucaires vocacionals? Luddistes neopunks? Jo, de l'Ajuntament, no m'hi preocuparia. Què suposa un 9,72% de la població? Que tirin endavant la reforma de la Diagonal en nom dels que s'hi han abstingut.

Esplugues Decideix comença el vot fedetari

Si fa just una setmana arrencava el vot anticipat a Can Vidalet, amb el primer punt mòbil, ahir a l'Avenç s'inaugurava la primera sessió de formació per als fedetaris que seran encarregats de recollir vots de forma personalitzada. L'objectiu, d'una modalitat i de l'altra, és donar la possibilitat de votar per diferents canals, bo i garantint sempre la transparència del procés.

El fedetari, com la resta de voluntaris, té també una funció de difondre la consulta sobre la independència de la nació catalana. Es tracta de recordar les tres opcions de vot (SÍ, NO, en BLANC), que per votar-hi només cal tindre més de 16 anys i certificar l'empadronament a Esplugues. Que, per fer-ho, n'hi ha prou amb el DNI, el Passaport o amb el NIE, que només cal complementar amb el certificat si en aquell document no s'indica com a lloc de residència Esplugues de Llobregat. Que, per votar, només es pren com a única dada personal aquest número d'identificació, i això per tal de certificar que per a cada persona només hi haurà un vot vàlid.

Si voleu votar des del vostre domicili, només caldrà que us poseu en contacte amb Esplugues Decideix, i un fedetari us contactarà per quedar un dia i un hora.

No hi ha cap excusa per no votar-hi!

El 20 de juny, doncs, serà dia de recompte de vots anticipats i de vots presencials. I no només a Esplugues, sinó també a Sant Feliu, a Cornellà i a Sant Boi.