divendres, 29 de gener de 2010

El locaut de cinemes del dilluns 1 de febrer

No fa gaire, la Plataforma per la Llengua presentava un estudi sobre les pràctiques i legislacions entorn de la llengua al cinema. L’estudi compara la situació actual al Principat, amb la que es produeix en estats europeus “que tenen llengües oficials amb un nombre de parlants similar o inferior a la calana” i al Quebec.

L’estudi ens mostra que, l’any 2007, “només un 3% de les sessions de cinema van ser en català” (percentatge que segurament seria inferior si l’estudi hagués contemplat tot l’àmbit lingüístic, com hauria estat més natural). També mostra que en tots els 16 estats analitzats (dels quals 3 són oficialment plurilingües), “els agents encarregats de les traduccions (‘majors’, agències de venda o distribuïdores locals) empren la llengua pròpia i oficial a l’hora de distribuir les pel•lícules no nacionals”. Això val també per a Islàndia (270.000 espectadors potencials) o per a la comunitat sueca de Finlàndia (295.000 espectadors potencials). En quatre estats existeix la doble subtitulació (Bèlgica pel francès i el neerlandès; Suïssa en combinacions de francès, alemany i italià; Finlàndia en combinació de finès i suec; Letònia en combinació de letó i rus). Fet i fet, des de Cinemes Verdi de Barcelona es proposa ara la doble subtitulació català i castellà per complir la doble legislació (estatal i autonòmica).

La voluntat de l’estudi era “valorar des d’una perspectiva més global la Llei del cinema” que el Govern de la Generalitat de Catalunya té previst aprovar enguany, el projecte de la qual ja es troba en mans del Parlament (seguiu-ne la tramitació). El projecte de llei preveu l’obligatorietat de les empreses cinematogràfiques a garantir l’ús de la llengua catalana com a mínim en igualtat de condicions a la castellana (la qual ja té una cobertura legal estatal).

Vicent Partal reflexionava fa uns dies quant al projecte de llei i a les reaccions, i recalcava que “quaranta anys després de la despenalització de l’ús del català tenim diaris en català i televisions en català, internet en català i llibres en català, escoles en català i rock en català, megafonia als estadis en català i megafonia als trens en català. Però no tenim cinema en català”. I que, al capdavall, si el projecte de llei era política, també era política la decisió activa de mantindre la marginalitat del català en les sales de cinemes.

De contraarguments “llibertaris” n’hi ha hagut uns quants. Obliden l’existència de la Llei espanyola 55/2007, de 28 de desembre. També n’hi ha els que diuen que a les projeccions en català (originals, doblades o subretolades) hi va poca gent. Això s’explica per la mateixa marginalitat a la que sotmeten el català. Saben perfectament que no tenen arguments de tipus econòmic que siguin seriosos, fora de les pressions que puguin exercir unes distribuïdores d’àmbit estatal per raons fonamentalment ideològiques. Fins que no hi hagi una oferta equiparable, hom no sabrà quina és la tria del públic. Potser la llei sí es troba enfocada malament en fixar-se en percentatges i no pas en nombres absoluts. En tot cas, les quotes previstes a la llei no afectarien en cap cas el cinema produït a Europa.

La cosa s’ha sortit de mare en les darreres hores, en convocar-se un tancament de sales de cinema al Principat contra el projecte de llei pel proper dilluns 1 de febrer. La convocatòria ha estat iniciativa de la patronal però ha estat també secundada pels sindicats majoritaris.

De la convocatòria de l’1 de febrer, la premsa no sap si dir-ne “vaga” o “locaut”. La segona expressió seria més pròpia. Dir-ne “vaga” només seria justificat si acceptessin que la iniciativa ha partit d’un “sindicat vertical”, integrat per empresaris i treballadors del sector.

Els arguments de la convocatòria són especialment insultants i, no tan sols per la llengua, sinó per tots els productors de cinemes que no siguin hollywoodians. Tan insultant que si la mesura era pensada com a “pressió” envers el Parlament, se’ls pot girar en contra. És clar que la situació no deu ser fàcil per a algunes sales que es troben entre dos focs. També CiU pot fer un paper molt galdós si hi queda entrampada, cosa que és justament el que desitja el tripartit.

PS. Per més inri, resulta que l’1 de febrer és el dia de la Gala dels II Premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del cinema Català. Vista la cosa no podem més que fer una crida a anar massivament als cinemes que siguin oberts l’1 de febrer.