divendres, 8 de gener de 2010

La paradoxa de Jevons i les solucions tecnològiques al canvi climàtic

Diu l’adagi que l’optimista és un pessimista mal informat. Deixant de banda, els “negacionistes” (que es limiten a “negar” qualsevol postulat sobre el canvi climàtic antropogènic i, en general) i els “menfotistes” (més honestos, que diuen que cal deixar fer i deixar passar i que en cent anys, tots calbs), és temptadora la idea que considera tot plegat un fenomen passatger, fruit del desenvolupament tecnològic de la humanitat. Aquesta idea suposa que diferents factors (esgotament de les reserves més accessibles, tendència secular a l’augment del preu dels combustibles fòssils, raons geopolítiques per no dependre dels països exportadors de petroli) faran obligatori, més amunt o més avall del segle XXI, que “energies alternatives” prenguin el lloc que ara ocupen el petroli, el gas i el carbó. Feta aquesta substitució, aquesta transició energètica, desapareixerà la causa principal del canvi climàtic antropogènic: la conversió gegantina de matèria orgànica en forma de combustibles fòssils en CO2 atmosfèric.

Aquesta idea ja parteix de dos optimismes. El primer que la relació entre el CO2 atmosfèric i els climes de la Terra (en la versió reduccionista i globalista, la temperatura mitjana de la superfície planetària) és linial. El segon és que hi ha en l’horitzó proper una transició energètica, la qual exigeix dos factors més discutibles que no pas semblen: a) la imminència del “pic del petroli” i “la fi del petroli barat”; b) la disponibilitat de fonts energètiques alternatives que, en volum i en preu, siguin equiparables als combustibles fòssils, principalment en aplicacions de transport i en producció d’electricitat.

Els que no tenen tanta confiança en el punt b) abans citat, poden confiar en les mesures d’eficiència energètica. És a dir, en maximitzar la producció (en quantitat de productes, en valor agregat de producció, o com es vulgui mesurar) en relació al consum energètic general i al consum de combustibles fòssils i derivats en particular.

En un article recent, John Bellamy Foster hi responia amb un mot o, més aviat, amb un cognom: Jevons.

El 1865, William Stanley Jevons publicava The Coal Question. La principal qüestió era justament un horitzó d’esgotament dels dipòsits de carbó d’Anglaterra. No hi mancaven veus que assenyalava que la tecnologia impediria aquest esgotament. Per exemple, el consum de carbó per potència generadora era molt més elevat en les primeres màquines de vapor (Newcomen) que no pas en la màquina de vapor de James Watt, i que successives millores augmentaven l’eficiència de les màquines de vapor contemporànies.

Però Jevons assenyalava que l’explosió del consum de carbó a Anglaterra s’havia produït, precisament, després de Watt. I ho explicava dient que les innovacions en la màquina de vapor havien convertit el carbó en una font d’energia més rendible en relació al cost. La major rendibilitat havia estat la clau per introduir la màquina de vapor en més i més indústries. Si bé era cert que calia menys carbó per unitat de producció, ara hi havia més unitats de producció. Globalment, doncs, la demanda de carbó creixia.

Aquest fet rep, doncs, el nom de “paradoxa de Jevons”. Més pròpiament caldria parlar d’“efecte de Jevons”. El comportament que descriu es pot generalitzar a qualsevol innovació tecnològica: l’abaratiment dels costos de producció d’un article fomenta l’augment de producció d’aquest article.

Daniel Khazzoom i Leonard Brookes estengueren la “paradoxa de Jevons” a la qüestió energètica actual. El postulat de Khazzoom-Brookes diu que qualsevol intent de reduir el consum energètic a través d’un augment de l’eficiència energètica tindrà com a conseqüència una elevació de la demanda energètica de l’economia en general. Hi ha dos mecanismes per explicar aquesta tendència:
- l’augment de l’eficiència energètica abarateix l’ús de l’energia. Per fer el mateix que es feia abans, ara cal només un 75%, per exemple, d’energia. La temptació és utilitzar exactament la mateixa energia que abans i ara fer més que no se’n feia llavors.
- l’augment de l’eficiència energètica allibera també altres sectors econòmics, i estimula el creixement. I això, ja més indirectament, estimularà l’augment de consum energètic.

Empíricament, dels dos mecanismes, el primer és potser menys rellevant que el segon, perquè l’augment d’eficiència energètica es destina merament a l’abaratiment de la mateixa producció (que prou feina costa vendre-la). Però aquest abaratiment és el que estimula el segon mecanisme. De forma que, encara que el consum energètic per unitat de producció disminueixi, tal com observava Jevons, sí augmenta el nombre d’unitats de producció.

La paradoxa de Jevons fa que, normalment, les propostes en pro de l’eficiència energètica (i de l’eficiència de consum de combustibles fòssils en particular o l’eficiència econòmica de cada tona de CO2 emès a l’atmosfera procedent dels combustibles fòssils) es combinin amb mesures que redueixin la demanda energètica.

Una d’aquestes mesures és el “cap and trade”, és a dir l’establiment de límits (per estat i per empresa) a les emissions industrials i de transport de CO2, acompanyades de la possibilitat de comprar-vendre els drets d’emissió. Però també en aquest mercat hi ha una paradoxa, com afirmava Michelle Chan a Subprime Carbon Report. El mercat de drets únicament és atractiu si hom hi pot especular, però això el fa ineficient respecte la finalitat cercada de limitar les emissions de CO2.