El moviment trotskista nord-americà dels anys 1930, numèricament poc important, però qualitativament gens menyspreable, va resistir molt malament els anys de la postguerra directa. La persecució policial i judicial, les dissensions internes quant al resultat de la guerra, i la pròpia evolució del moviment sindical nord-americà foren alguns dels factors. És en aquesta època de dilució del moviment quan Lyndon LaRouche entra en escena. I serà en el trotskisme que es formarà políticament. Només superficialment va assumir les eines d’anàlisi, però ho va fer prou reeixidament com per constituir al voltant seu un seguici fidel, encaterinat pels oracles que ofereix el líder.
Lyndon LaRouche va nèixer a Rochester (New Hampshire) el 8 de setembre del 1922. Quan, el 1936, el pare de LaRouche va establir negoci propi, la família es va traslladar amb ell a Lynn (Massachussetts). De ben jove fou un gran lector de filosofia (Leibniz, Descartes, Kant, Hume, etc.). Graduat el 1940, anà a Boston per estudiar a la Northeastern University. S’ho va deixar córrer el 1942, en part per desinterès i en part per les males notes. Educat com a quàquer, quan fou cridat a files es declarà objector de consciència i serví, doncs, en camp del servei públic civil. Els Estats Units havien entrat en guerra l’any anterior i, el 1944, LaRouche deixà el servei públic civil per allistar-se com a “no-combatent” en l’exèrcit. Així doncs, passà la resta de la guerra a Índia i Birmània, servint en unitats mèdiques, bàsicament com a ordenança d’oficines.
La guerra s’acabava i a Índia s’obrien molts interrogants. Dins la seva unitat, LaRouche s’implicà en discussions polítiques quant a la possibilitat que es forcés a les tropes nord-americanes a lluitar al costat de les britàniques contra un eventual aixecament independentista. Fou possiblement llavors que LaRouche prengué clara consciència de com d’odiós era l’imperialisme britànic, un espectre polític que l’ha perseguit sempre des de llavors. Però en el 1946, l’imperialisme britànic era una potència real, malgrat en decadència, i no semblava disposada a abandonar el subcontinent sense fer de les seves. Fou en aquelles discussions també que LaRouche entrà en contacte estret amb les idees marxistes. En el viatge de tornada va conèixer Don Merrill, un militant trotskista de Lynn, i LaRouche se sentí atret per les idees del Socialist Workers Party (SWP).
De moment, però, no ingressà en l’SWP. Va tornar a la Northeastern University, amb la idea de graduar-se en física, però desencoratjat de nou per l’ambient acadèmic, ho va deixar de nou. El 1948 tornava a Lynn i es vinculà a la secció local de l’SWP. El clima de la guerra freda no distingia gaire entre comunistes partidaris o crítics de la Unió Soviètica, i l’aïllament social del trotskisme anava en creixença. LaRouche va ingressar en el partit el 1949.
Com la majoria de militants de l’SWP hi havia la vida de partit (el Lyn Marcus que signava articles o assistia a reunions) i la vida de fora del partit. LaRouche s’establí a Nova York, on treballà de consultor especialitzat en informatització d’empreses. Es casà amb una companya de partit, la Janice Neuberger (1954) i tingueren un fill, Daniel (nascut el 1956). Quan el matrimoni se separà (1963), tots dos continuaren en l’SWP. LaRouche era relativament distant de la direcció, ja que la feina li impedia implicar-se més en el moviment. Això no era poca cosa, en uns anys que l’SWP es buidava de militants.
A partir del 1964, encara com a militant de l’SWP, s’apropà a la Revolutionary Tendency (RT), integrada per ex-militants de l’SWP. La RT havia estat expulsada de l’SWP arran de les crítiques que havia fet a la direcció de Farrel Dobbs. La RT, per exemple, criticava el suport gairebé incondicional que Dobbs concedia tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. Les crítiques tenien part de raó, però també cal dir que molts militants de la RT si les assumien era perquè trobaven difícil resistir els atacs que des dels sectors més dretans del moviment obrer es feien tant a la revolució cubana com al moviment dels drets civils. La RT podia acusar Dobbs de “centrista” o d’“oportunista”, però també havien d’ésser conscients dels perills de les seves posicions polítiques (que, com vam veure en el cas de Schachtman, eren una perillosa avinguda cap a posicions conservadores). En aquest sentit, la RT treballava en un entorn més complex que no pas la seva homòloga britànica, la Socialist Labour League, de Gerry Healy.
LaRouche tenia fusta per impressionar els seus companys de partit. Es considerava un exemple d’intel•lectual burgès, posat al servei de la classe obrera revolucionària. Ja llavors, fins els nostres dies, ha excel•lit en la capacitat d’oferir una cosmovisió sòlida en la qual s’integren, gairebé automàticament, tots els fenòmens i processos polítics i socials. Això pot fascinar uns, és clar, i fastiguejar als altres, que hi veuen un esquematisme i una superficialitat inacceptables. Tim Wohlforth, de la RT, era d’aquest segon parer, i això provocà que en la següent escissió de la RT, la que va donar lloc a la Spartacist League, LaRouche seguís els escindits.
Mesos després, LaRouche es desencantà de l’Spartacist League i trencà formalment amb l’SWP. Per a LaRouche la Quarta Internacional de Trotski o, més pròpiament, les diverses “quartes internacionals” dels trotskistes ja eren del tot inútils. La intenció de LaRouche era preparar la constitució d’una Cinquena Internacional. No era el primer en proposar-la, ni tampoc el darrer (l’any passat s’hi sumava a la llista de “cinquenistes” el president veneçolà Hugo Chávez). LaRouche no va fer la bomborinada, però, de “crear” la Cinquena Internacional. El grup de LaRouche i de Carol Schnitzer era prou reduït per fer-ho, i va optar per unir-se (1966) al Committe for Independent Political Action, una coalició d’esquerres de l’estat de Nova York centrat en la lluita contra l’escalada militar a Vietnam.
Els temps canviaven. Noves fornades d’estudiants s’apropaven al marxisme. LaRouche, a 44 anys, se n’allunyava de mica en mica. Uns i altre coincidien en les classes que LaRouche feia sobre materialisme dialèctic de la Free School de NYC. Entre els alumnes de LaRouche hi havia membres de Students for a Democratic Society (SDS). La SDS era un camp de batalla entre diversos grups polítics i, destacadament, del Progressive Labor Party (PLP), de tendència maoista. LaRouche se’ls presentava com un marxista independent, especialitzat en l’anàlisi del capitalisme financer i de la seva oposició al capitalisme industrial o, per dir-ho en altres termes, entre l’economia especulativa i l’economia real.
El 1968 és l’any de la vaga d’estudiants i de l’ocupació de la Universitat de Columbia. Els alumnes propers a LaRouche defensaven que les lluites estudiantils s’havien de vincular a les lluites veïnals (particularment de Harlem i, en general, el moviment de llogaters) i obreres (especialment, la dels treballadors dels transports públics). És cert que els altres corrents de l’SDS o del PLP defensaven coses semblants, però la qüestió era com fer-ho (a través d’accions contundents o d’una pràctica continuada, d’una estratègia de masses o d’una activitat d’avantguarda, etc.). Els estudiants larouchistes van alçar l’SDS Labor Committee i, si bé Nova York era un terreny complex, sí adquiriren més influència a Filadèlfia. L’SDS Labor Committee acusava les altres fraccions de deixar-se endur per la contracultura, la qual cosa allunyava el moviment estudiantil tant dels sindicalistes com dels moviments veïnals. Així, l’SDS Labor Committee va donar el seu suport a la Federació Americana de Mestres en la vaga d’Ocean Hill-Brownsville, mentre que les altres faccions de l’SDS considerava que la vaga minava una iniciativa de descentralització que oferia una millora educativa. El Labor Committee de l’SDS fou expulsat de l’organització de Nova York.
Els larouchistes es reorganitzaren en el National Caucus of Labor Committees (NCLC). Alguns dels Labor Committees continuaven a funcionar dins de l’SDS. Però la majoria s’orientava a oferir un suport polític al moviment obrer i a fornir-lo d’eines d’interpretació de la realitat. Aquestes tasques exigien, segons LaRouche, una major implicació de tots els membres i la dedicació exclusiva de, si més no, una part.
El 1972, els NCLC impulsaven la creació d’un U.S. Labor Party (USLP), que actuaria de braç polític de l’organització fins el 1979, per ser substituïda després pel National Democratic Policy Committee (NDPC). Inicialment, hom mantenia certes formes marxistes (principalment, la idea de la “lluita de classes”), però hi havia una creixent reivindicació de figures nord-americanes. Així es parlava d’una tradició nord-americana de control del poder financer, que remuntava als temps de la revolució (Benjamin Franklin) i continuava en l’obra proteccionista d’Alexander Hamilton, en les teories sobre l’harmonia econòmica de Henry C. Carey, o en la “segona revolució americana” d’Abraham Lincoln. És cert que d’altres grups marxistes havien reivindicat part d’aquestes figures com a exemplars de la tradició revolucionària americana, però els larouchistes ho feien des d’una altra òptica cultural. Mentre els altres grups marxistes nord-americans en major o menor grau assumien les reivindicacions del 1968 (de la nova esquerra contra-cultural), els larouchistes les criticaven, verbalment des de l’extrema-esquerra, però estèticament des d’una visió socialdemòcrata o conservadora. Malgrat algunes concessions a l’època, LaRouche encara era un home de la generació de joves de la Segona Guerra Mundial, pastat a l’antiga. Per a la majoria de grups que encara es mantenien en el marxisme “ortodox” (trotskista o maoista), LaRouche era un dirigent dretà, àdhuc feixista.
La visió de LaRouche com un “traïdor” motivà, sobretot a partir del 1972, atacs als larouchistes des de membres del CPUSA i de l’SWP. La resposta dels larouchistes era una denúncia implacable de tots aquests grups. Es considerava que els grups de l’esquerra nord-americana eren meres titelles (conscients o inconscients) dels grans poders fàctics (banquers, narcotràfic, CIA). Per als larouchistes, aquests grups complementaven per l’esquerra, l’assalt que feien els poders fàctics des de la dreta al Sistema Americà. LaRouche veia aquest Sistema Americà reflectit, ni que fos de manera imperfecta, en les polítiques de les administracions de Franklin D. Roosevelt, de Truman i de Lyndon B. Johnson. Contra aquest sistema americà calia afegir als enemics interns (l’aliança entre les finances i la contracultura) els enemics externs (la Unió Soviètica, els diferents moviments nacionalistes del Tercer Món, etc.).
A partir del 1973, els larouchistes iniciaren una sèrie d’atacs físics contra els grups “protofeixistes d’esquerres”: CPUSA, SWP, PLP, etc. En els cinc mesos entre l’abril i el setembre, protagonitzaren 60 assalts, que només foren aturats quan començaren les detencions policials. Els larouchistes eren sotmesos alhora a una forta pressió per part de LaRouche, que introduïa nocions psicosexuals per explicar la marginalitat de les forces polítiques d’esquerra (i de l’NCLC en particular), com ara que la impotència sexual era l’arrel de la impotència política. Per LaRouche, els militants s’havien de despullar dels elements burgesos de la personalitat fins a arribar a un nucli de personalitat (little me) a partir del qual construir la nova identitat socialista.
Malgrat les referències al “sistema americà”, l’NCLC no oblidava la perspectiva internacionalista, i va fer esforços per crear organitzacions nacionals a Europa, reeixint particularment a l’Alemanya Occidental (Bürgerrechtsbewegung Solidarität). El 1974 el grup fundava una editorial (New Solidarity International Press Service) i començava a publicar el seu principal òrgan, el setmanari Executive Intelligence Review (EIR). Aviat, l’EIR es concentrà en la publicació d’anàlisis (sovint de LaRouche mateix) sobre la situació política i econòmica internacional. Les anàlisis de l’EIR tenen la nèmesi particular en l’imperialisme britànic, en la reina Elisabet II d’Anglaterra i, més focalitzadament, en el príncep Felip d’Edinburg. A banda d’això, la resta de material o bé són anàlisis generals dels mals dels nostres dies (tan generals que es fan poc discutibles) o bé es mouen en un terreny paranoic ben desaconsellable. De vegades, LaRouche és la imatge invertida dels elements més tronats de la “nova esquerra”: si la “nova esquerra” es preocupa pel canvi climàtic, ell el nega; si la “nova esquerra” critica la despesa en el programa espacial, LaRouche assenyala el camí de l’exploració interplanetària; si la “nova esquerra” malfia dels avenços científics i tecnològics, LaRouche els lloa com a promotors de la noosfera; etc. Hi ha punts de coincidència, és clar, com l’antisionisme, però LaRouche sempre s’ho fa per donar-hi un enfocament que la “nova esquerra” trobarà repugnant.
Des de 1976, LaRouche es presenta a les eleccions presidencials nord-americanes. El 1977 es va casar amb Helga Zepp, la qual cosa va enfortir els vincles del larouchisme amb Alemanya, exemplificats en l’Institut Schiller, fundat a Wiesbaden (Hessen) el 1984. La institucionalització creixent del larouchisme ha anat acompanyada d’acusacions de “sectarisme”. No pas de “sectarisme” en el sentit polític del terme (és a dir, de les relacions amb/en la classe treballadora), sinó de “sectarisme-sectarisme”, és a dir d’aspectes parareligiosos de control mental, etc. LaRouche fou empresonat entre 1989 i 1994 per “conspiració per cometre frau postal”. De nou en llibertat, el moviment larouchista continuà, i LaRouche aconseguí un dels millors resultats electorals el 2000 (un 22% en les primàries demòcrates d’Arkansas). En el mateix any es fundà el Worldwide LaRouche Youth Movement (WLYM), que LaRouche ha emprat també per fer una renovació generacional en el moviment. La crisi financera del 2007-2009 li ha donat un gran material per lluir-se, alhora que ho compagina amb la negació del canvi climàtic, la denúncia d’agents britànics i pro-sionistes (ara ja no té la Unió Soviètica per carregar-li els morts), etc.
Fa uns mesos, una larouchista va interpel·lar el congressista Barney Frank (vídeo de sota) sobre la reforma sanitària, i la seva intervenció va donar la volta al món quan va qualificar aquesta tímida reforma de “pla nazi” ja que, al capdavall, també els nazis aplicaven un sistema de seguretat social. Frank li va demanar en quin planeta passava la major part del seu temps. És en aquest planeta d’analogies, de conspiracions, de suports estrambòtics a una causa i d’atacs igualment arbitraris a una altra, on es mou el larouchisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada