El passat mes de desembre el polític socialdemòcrata alemany Thilo Sarrazin tornava als titulars. Sarrazin, a efectes pràctics, únicament apareix en els titulars quan en diu una de grossa. Superficialment s’assemblaria al septicèmic president Georges Frêche. Però si les ofenses de Frêche són erràtiques en els seus objectius (els catalans, els immigrants, els deportats de la Segona Guerra Mundial, etc.), les de Sarrazin, darrerament, són fetes amb molta més consciència, i amb punts notables de coincidència amb el populisme d’extrema dreta. Ja sabem que l’SPD és l’SPD, i que en ell hi trobarem els elements més dretans de la socialdemocràcia europea. Però Sarrazin, fins fa no gaire, era el representant típic de l'ala més asèpticament tecnocràtica de l’SPD, qualitativament diferent de la dreta explícitament xenòfoba o racialista.
Thilo Sarrazin va nàixer el 12 de febrer del 1945, a Gera (Turíngia), però va créixer a la Renània. Mentre el seu país natal quedava adscrit a la República Democràtica d’Alemanya (DDR), els sectors sota ocupació nord-americana, britànica i francesa, confluïen en la República Federal d’Alemanya (BRD). Va fer els estudis de secundària en el Gymnasium de Recklinghausen, amb el currículum que s’estilava en aquesta mena de centres, amb gran èmfasi en les llengües clàssiques. Després de fer el servei militar, el 1967 es matriculà a la Universitat de Bonn, on es graduà en economia política (Volkswirtschaftlehre) el 1971. Va ocupar una plaça de professor auxiliar (Assistent) en l’Institut de Política Industrial d’aquesta mateixa universitat, on va llegir la tesi doctoral el 1973. El novembre ocupà una plaça d’associat científic (Angestellter) al Friedrich-Ebert-Stiftung (FES), amb seu a Bonn. La FES és la fundació d’estudis associada o propera a l’SPD. El propi Sarrazin ingressà llavors en l’SPD.
El desembre del 1974 deixà el FES, i mesos després començà a treballar com a assessor (Referent) en el Ministeri Federal de Finances. L’SPD comandava el govern federal des de feia anys. Ara ho feia a través de Helmut Schmidt, ja que Willy Brandt havia hagut de dimitir el 1974, arran del ‘cas Guillaume’. La gestió de Schmidt, en principi, era continuïsta, però progressivament el model d’economia mixta de l’SPD seria qüestionat davant les “noves exigències” d’un capitalisme en crisi. El 1977, Sarrazin se n’anà a Washington com a representant del Ministeri davant el Fons Monetari Internacional. El 1978 tornà a Alemanya, per ocupar un càrrec (Referatsleiter) en el Ministeri Federal de Treball i Ordre Social. I el 1981 retornà al Ministeri de Finances com a Büroleiter. La conflictivitat social en la segona dècada dels anys 1970 havia crescut en uns nivells desconeguts des de la immediata postguerra. Els socialdemòcrates alemanys es desgastaren de valent, com els laboristes a Gran Bretanya o els demòcrates als Estats Units. Davant les mancances organitzatives de l’esquerra, qui recollí els fruits de la crisi fou l’anomenada “revolució neoconservadora”. Thatcher el 1979 a Gran Bretanya i Reagan el 1980 als Estats Units són els exemples paradigmàtics. Però cal dir que bona part de la política d’austeritat de Reagan l’havia començada Carter, i una cosa semblant cal dir dels laboristes. A Alemanya el contrast era encara més esmorteït. Schmidt governava en coalició amb els liberals de l’FDP, i Helmut Kohl, el dirigent de la CDU, defugia la curiosa demagògia antipopulista de Reagan i Thatcher. L’octubre del 1982, Kohl arribava a la cancelleria, amb un govern de coalició amb l’FDP.
Sarrazin, malgrat militant de l’SPD, no hi fou foragitat sinó que continuà en el ministeri de Finances, amb tasques d’assessorament. Durant un temps fou assessor en política ferroviària i, a finals de la nova dècada, era el director (Leiter) de “Relacions Intraalemanyes” i, com a tal, participà en les polítiques federals de relació amb la DDR, primer, i d’absorció de les terres orientals, després (unió monetària, unió de sistemes socials).
El 1990 deixà el ministeri per passar a la Treuhandanstalt, l’organisme, amb seu a Berlin, encarregat de la transició pre- i post-reunificació. L’any següent, però, tornà a l’oest per ocupar un càrrec de secretari d’estat en el ministeri de finances de Renània-Palatinat. El govern d’aquest land tot just havia caigut en mans dels socialdemòcrates, per primera vegada en la història. Aquest era, pròpiament, el seu primer càrrec polític i l’exercí fins el 1997. Llavors ocupà la direcció de la TLG, immobiliària hereva de la Treuhandanstalt oriental, però que ara ja actuava en tot l’àmbit federal. Aquest era el seu primer càrrec de rellevància en el sector “privat”.
De la TLG, la primavera del 2000, passà a la Deutsche Bahn (DB), la companyia ferroviària, que tot just llavors traslladava la seu central de Frankfurt a Berlin. Sarrazin considerava una antigalla el model d’accions populars (Volksaktien) que encara gastava la DB, contra el qual proposava l’emissió d’accions populars, sí, però sense dret de vot. La intenció era clara: limitar la veu dels petits accionistes per tal d’imposar criteris d’eficiència en la planificació i en els investiments. Encara que Hartmut Mehdorn, el director general de DB, coincidís amb Sarrazin en la idea de liquidar les recialles de “capitalisme popular” de la companyia, els dos jerarques van topar en no poques qüestions de fons. I, finalment, Sarrazin fou acomiadat (2001).
El “capitalisme popular” de la DB és una recialla de la mateixa època en què es forja el dret laboral alemany. I entre els aspectes del dret laboral hi ha el dret d’indemnització per acomiadament. Sarrazin, òbviament, no era pas tan modern com per renunciar-hi. El cas va arribar als tribunals, amb sorollosos enfrontaments amb Mehdorn, però Sarrazin no el va guanyar.
Que ningú no s’imagini Sarrazin en un estadi de destitució. L’SPD, de la mà de Klaus Wovereit, arrabassà el govern de la ciutat-estat de Berlin a la CDU, i el gener del 2002 Sarrazin esdevingué Ministre de Finances (Senator für Finanzen) del nou govern berlinès. Des d'aquest càrrec, va fomentar un programa d’“austeritat”, que culminà el 2007 amb el primer exercici pressupostari amb superàvit de govern berlinès de tots els temps.
El càrrec de ministre estatal tenia poc a veure amb tota la seva experiència prèvia. Ara era en primera línia de micròfons. La situació econòmica i social a Berlin es deteriorava, i la seva política d’austeritat, òbviament, no tan sols no era la solució sinó era part del problema. Sarrazin cridava a una austeritat espartana. Per exemple, el 2008, als perceptors d’ajuts ALG II, els deia que hom podria nodrir-se suficientment amb no pas més de 4 € diaris. I pel que fa a les despeses de calefacció, aconsellava tindre les finestres ben tancades. Davant de les demandes dels jubilats per apujar les pensions, Sarrazin considerava que el que havia de fer el govern federal era educar els ciutadans en la idea que en la vellesa hom no havia d’esperar més ingressos que els de la pura subsistència.
Amb aquestes declaracions, no cal dir que la premsa d’esquerres (a l’esquerra de l’SPD) xalava cada vegada que el nom de Sarrazin apareixia implicat en algun escàndol. Cosa gens fàcil d’evitar ja que, com a ministre, és membre nat d’uns quants consorcis semipúblics.
Excessivament desgastat, el 30 d’abril del 2009 renunciava al càrrec. Guardeu-vos les llàgrimes, però, ja que no trigava a fitxar com a membre de la junta directiva del Bundesbank. No cal dir que, des de la nova posició, les classes populars tindrien en ell un coratjós adversari. Fins ara, però, Sarrazin no feia accepció de persones, sinó tan sols de la posició social de les persones.
Sarrazin, en les declaracions del 2007 i del 2008, parlava massa clar. Els seus companys de partit, tan favorables com ell de les retallades socials, no podien més que blasmar-lo quan deia quins serien els límits d’aquelles retallades (la pura subsistència fisiològica, i encara gràcies). El programa de la burgesia alemanya, però, necessita del referendament popular a través de les eleccions. I si l’ha aconseguit fins ara és perquè totes les (contra)reformes socials es presentaven com a necessàries per mantindre l’estat del benestar o per mantindre la competitivitat econòmica que sustenta aquest benestar. Parlar d'una austeritat de subsistència era fer d'esgarriacries.
Sarrazin sembla haver aprés la lliçó. I la lliçó es troba en el seu cognom. La població "musulmana" esdevé l’ase dels colps. Vegem algunes declaracions recents de Sarrazin:
- en el mes de setembre, parlava per Lettre International. Deia que els turcs i els àrabs “no tenien cap funció productiva, tret del comerç de fruites i verdures”. Es planyia del fet que els turcs “conquereixen Alemanya, de la mateixa forma que els kosovars conqueriren Kosovo: amb una taxa de natalitat superior. Això em plauria si fossin jueus de l’Europa Oriental amb un IQ un 15% superior a la població alemanya, però no és el cas”.
- a finals de novembre afirmava, en relació al referèndum suís sobre la prohibició d’erigir minarets en les mesquites, que “el referèndum suís ens mostra que el pensament en la profunditat de la societat és diferent d’allò que la classe política i la majoria dels mitjans volen creure”.
- el passat mes de desembre, deia que calia limitar la immigració de musulmans a Alemanya, i que calia augmentar també la “pressió per integrar” a aquells que ja hi viuen. Situava la pugna en el terreny simbòlic, per dir que “prohibiria els vels en les classes. No són un símbol religiós, sinó polític: un símbol de poder dels homes damunt les dones”.
D’aquestes declaracions les que van moure més tinta foren les de Lettre International, particularment, per la referència a l’IQ. La propaganda racialista internacional utilitza sovint les dades d’IQ amb dues finalitats: assenyalar la “inferioritat” de la població negra (i per tant el seu perill com a “violents”) i la “superioritat” de la població asiàtica i de la població askenazí (i per tant, l’aspiració a l’hegemonia mundial de totes dues). Sarrazin se sabia massa bé la lliçó. Prou com per saber distanciar-se del racialisme pur, i dir que ell simplement volia que l’IQ d’Alemanya no davallés per l’augment de la població turca. Això entronca amb declaracions interiors on alertava dels perills d’un sistema de benestar que encoratja la reproducció de les capes socioeconòmicament més baixes de la societat (la idea clàssica de disgenèsia, formulada per Francis Galton). Però no anem amb disquisicions. La intenció és prou clara. Per eixamplar la base popular de les polítiques econòmiques d’oli de ricí no hi ha més remei que endolcir-la amb apel·lacions populistes.
La islamofòbia és una bona eina per a aquesta tètrica finalitat. No tant perquè creï un odi a la població "musulmana" (classificada com a musulmana, fonamentalment, per criteris ètnics, no pas religiosos). Sinó perquè crea una “solidaritat” entre la població no-musulmana. L’antisemitisme de la dreta volkisch, coronat amb el hitlerisme, comportava paral·lelament la reafirmació del “poble alemany” (el poble alemany no-jueu) per damunt de les antigues diferenciacions estamentàries (noblesa, burgesia, pagesia, etc.) i religioses (catòlics, luterans, calvinistes, etc.). L’apartheid sud-africà servia per excloure la majoria negra, però també per “fusionar” els interessos dels anglòfons i dels boers. Quan Sarrazin se’n riu dels “pobres”, els treballadors saben que ells mateixos poden caure en la pobresa o, si més no, els seus fills. Quan Sarrazin fa befa dels “pensionistes”, els treballadors saben que aquest és el seu destí si no la dinyen abans. Però si Sarrazin carrega contra els “musulmans”, no passa res, car els autòctons no tenen previst, en general, de convertir-s’hi (en el benentès que mai no poden saber amb qui es casaran o no els seus fills, i per tant quin grau de Mischlingheit tindran els seus néts).
En tot cas, Sarrazin no s’ha quedat sol. L’SPD se n’ha desmarcat (només faltaria!), però ha aturat les demandes d’expulsar-lo. El Bundesbank tampoc no l’ha volgut destituir. I sectors de la patronal, la mateixa patronal que es beneficia de la competència que la immigració realitza sobre els salaris dels treballadors autòctons, s’hi han solidaritzat.
La trajectòria del Sarrazin dels darrers anys no ha acabat. Les seves declaracions han trobat forat. Els mateixos futurs pensionistes amenaçats per polítiques afavorides per Sarrazin, poden sentir-s'hi atrets si els “dolents” són els “musulmans”.
És clar que una resposta ben estúpida seria la islamofília. Ni la religió ni el vel no tenen res a veure-hi. Com, en els anys 1930, tampoc no era una qüestió de sinagogues o de sacrificar de tal o tal manera els animals en els escorxadors. Entrar-hi en la qüestió des d’un punt de mira purament “anti-racista” és suïcidar-se, perquè implica alienar-se la pròpia base “blanca” (que constitueix, encara avui, la majoria de la classe treballadora europea). Només una perspectiva de classe, la mateixa perspectiva que va perdre fa temps l’SPD, pot fer-hi front.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada