Mort el passat diumenge, a l’edat de 95 anys, Jyoti Basu ha estat una figura cabdal en el Partit Comunista d’Índia (Marxista) i en el Front d’Esquerres de la Bengala Occidental. Fou durant 23 anys, ministre-president del govern de Bengala Occidental, entre el 21 de juny del 1977 i el 6 de novembre del 2000. En aquesta darrera data, Basu deixà l’executiu bengalí, però retingué els càrrecs en el partit (com a membre del Politburó fins el 2008, i com a invitat permanent en el Comitè Central després).
Els obituaris, doncs, s’han centrat en l’obra del Front d’Esquerres durant els 23 anys de Basu: reforma agrària, sistema d’assistència als més pobres, promoció del desenvolupament tot pal·liant-ne els efectes secundaris socials i ambientals, suport a la cultura en llengua bengalí i a les relacions (sempre complexes) entre les dues Bengales (dividides per una frontera política, però també religiosa, cultural i econòmica), protecció de les minories ètniques i religioses, etc. Com que en els darrers anys, han crescut les contradiccions entre els programes dels partits comunistes i socialistes que integren el Front d’Esquerres i les polítiques dutes a terme (qüestió dels camperols sense terra, reivindicacions sindicals dels treballadors industrials, etc.), la figura de Basu ha guanyat prestigi per contrast.
Basu, quan va arribar al poder a Bengala Occidental, tenia ja 63 anys. Era fill d’un metge de Barudi (localitat que avui queda en la Bengala Oriental o Bangla Desh) immigrat a Kolkata. Format en escoles catòliques, el 1935 va anar a Anglaterra. I fou a Anglaterra on es va fer comunista. Mentre s’apropava al Partit Comunista de Gran Bretanya, prenia part en les organitzacions d’estudiants indians de Londres. Completats els estudis de dret, va tornar a la Índia, ja membre del Partit Comunista d’Índia (PCI), i es va forjar políticament en el sindicat de ferroviaris. Des de 1946 i fins el 1996 fou elegit successivament per a les Assemblees provincials de Bengala, tan abans com després de la partició i de la independència. El 1962 s’arrenglerà amb el sector “maoista” del PCI que, el 1964, s’escindiria per formar el PCI(M). En aquesta escissió jugà un paper important la guerra sino-indiana del 1962. El sector “maoista” o “internacionalista” denunciava la guerra i sostenia les tesis de Beijing quant a la frontera. Era una posició que els va valdre, a més de l’eventual escissió, una forta repressió i una gran pèrdua de suport popular. El partit a Bengala Occidental no resultà pas tan castigat, perquè àmplies capes populars, amb una consciència nacional bengalí més o menys desenvolupada, consideraven la guerra sino-indiana com una aventura del nacionalisme hindi. Després de l’escissió, però, el PCI(M) treballà en un Front Unit, la qual cosa permetia el manteniment d’una línia estratègica “ortodoxa” dins el partit i d’una tàctica més adaptable i atractiva per a diversos sectors populars. Fou així, com Ajoy Mukherjee, antic membre del sector “progressista” del Congrés Nacional (CNI), esdevingué el candidat del Front Unit a les eleccions estatals de 1967. Per primera vegada des de la independència d’Índia, el CNI fou derrotat a la Bengala Occidental, i Mukherjee esdevingué ministre en cap del nou govern d’esquerres.
En les eleccions de 1971, el PCI(M) es convertí en la primera força política en l’Assemblea de Bengala Occidental. La situació, però, era marcada per la situació en la Bengala Oriental (és a dir, el Pakistan Oriental). Bengala Oriental menava una lluita per la independència contra un estat paquistanès centrat en la identitat urdu-punjabí. El conflicte entre Bengala Oriental i el Pakistan Occidental es vinculà al conflicte indo-paquistanès. I Bengala Oriental s’independitzà, sota el patrocini indià, per constituir el nou estat de Bangla Desh. En aquest context, el govern indià impedí al PCI(M) de formar un govern a Bengala Occidental, i l’estat fou sotmès al govern directe des de la presidència federal (en mans del CNI).
En aquest context es feren les eleccions del 1972. El PCI(M) de Bengala Occidental decidí de cridar al boicot de les eleccions, davant les irregularitats del procés electoral. Per primera i única vegada, Basu quedà fora de l’assemblea regional. Una assemblea que ell desqualifiva com una “assemblea de frau”. Aquesta decisió, si bé qüestionada dins el PCI(M), fou assumida per tot el partit. Si ja en el 1970, el propi Basu havia patit un atemptat, el PCI(M) ara quedavan exposat a la violència parapolicial i a la persecució policial i judicial. El CNI, de mentres, tant en el govern de Bengala Occidental com en el govern federal, feia un suposat “gir a l’esquerra”, incloïa el mot “socialisme” en la Constitució, i arrenglerava Índia en un pacte tàcit amb la Unió Soviètica. El principal referent del PCI(M), el Partit Comunista Xinès, també feia un altre gir, però cap a la “dreta”, que en l’àmbit internacional es manifestà en la “diplomàcia del ping pong”. L’entesa entre la República Popular Xinesa i els Estats Units, que havia permès l’entrada de la primera en les Nacions Unides (1971), es completava amb el reforçament de l’aliança sino-paquistanesa, beneïda també pels Estats Units com una forma de contenció a l’aliança russo-indiana-bangladeshí.
Però foren també entre els anys 1972 i 1977, que el PCI(M) de Bengala Occidental bastí un Front d’Esquerres, que unia partits comunistes i socialistes de diferents tendències. La majoria de partits coaligats, com el PCI(M) actuaven i eren organitzats en l’àmbit federal, però el Front d’Esquerres s’entenia com una coalició específicament adreçada a les condicions de Bengala Occidental, on la força del CNI era molt més precària que no pas en altres estats. En les eleccions del 1977 la victòria del Front d’Esquerres fou incontestable. La força organitzativa que donava suport al Front d’Esquerres, des de sindicats de treballadors, associacions de professionals i d’estudiants, unions de pagesos, etc., va ser clau en impedir que el CNI repetís la maniobra del 1971. Així fou com el 21 de juny Jyoti Basu esdevenia ministre-president de Bengala Occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada