La Llei de Vegueries, per a la setmana dels tres dijous

Francament, no sé què s’empatollen els autonomistes del Principat quan ens fan por amb el Tribunal Constitucional i les retallades a l’Estatut, si ells mateixos el retallen preventivament.

L’article 83.1 de l’Estatut diu que “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries”. La idea bàsica de l’Estatut d’Autonomia era eliminar les quatre províncies (article 91.3), introduir les vegueries (article 90) i reduir les atribucions de les comarques (article 92). L’eliminació de les províncies és una llarga aspiració política del catalanisme. El que no quedava pas tan clara era la idea de prioritzar les vegueries damunt de les comarques. El redactat de l’Estatut anava en detriment contra la realitat comarcal del territori.

Però aquest text és, per a moltes coses, paper mullat. Després de passar-hi el ribot de valent, l’autonomisme no té ni coratge per ésser mínimament conseqüent. Ahir, en reunió del Consell Executiu, el president Montilla decidia no aprovar, per ara, l’avantprojecte de llei elaborat pel Departament de Governació. Una retallada preventiva.

D’excuses n’hi ha moltes. Certament, hi ha tota una sèrie de problemes territorials:
- Aran reivindica que no sigui inclosa en cap divisió administrativa de l'estat, fora de les que són legalment imperatives (la província de Lleida i la comunitat autònoma de Catalunya).
- la Baixa Cerdanya qüestiona la seva adscripció a la Vegueria de l’Alt Pirineu.
- Bona part de la societat penedenca demana una vegueria pròpia.
- Tarragona i Reus disputen la capitalitat i el nom de la vegueria comuna.
- Des de Vic i d’altres localitats se sol·licita una vegueria pròpia (Alt Ter), diferenciada de la que tindrà capitalitat a Manresa (Vegueria Central).
- hi ha dubtes sobre la denominació de la Vegueria de Ponent, bo i més quan Girona, Barcelona i Tarragona tindran el seu nom en les vegueries respectives.

Evidentment, s’han gestionat molt malament aquestes diferències territorials. Hauria estat altrament si l’Estatut hagués defensat la comarca com l’administració supramunicipal bàsica i, en tot cas, hagués definit la vegueria com una unió intercomarcal (feta des del territori). Contra això, s’afirmava l’avantatge d’una divisió en vegueries que fos alhora òrgan local i òrgan de desconcentració de serveis de la Generalitat.

La concepció de “vegueria” que defensa l’Estatut no és més que una reencarnació de la divisió provincial sota un altre nom. Ja posats, hom podria haver defensar la denominació, més neutra, de “regió”. Tan estúpid fou, en el 1931, de recuperar el nom de “Generalitat”, com assenyat fou, en el 1936, de triar la denominació de “regió” per comptes de la mitjavalitzant “vegueria”. És cert, però, que les vegueries foren extingides per la Nova Planta, quan les van substituir els corregiments. Però vegueries i corregiments no eren pas òrgans locals, sorgits de la terra, sinó del poder monàrquic.

Més enllà de les qüestions de territorialitat, denominació i capitalitat de les vegueries hi ha la qüestió de com compaginar la introducció del sistema de vegueries amb el manteniment (provisional) de les províncies. Les províncies només es poden modificar per una llei orgànica. Potser són excuses de mal pagador, però aquest fet hauria estat adduït per deixar en el calaix l’avantprojecte Ausàs.

I, sense vegueries, és molt probable que no hi hagi tampoc una llei electoral del Principat. Si la primera és pendent de l’Estatut del 2006, la segona ho és des del 1979.

Les autonomies queden òrfenes d’uns autonomistes que no tenen prou visió per defensar-les. La crisi de l’autonomisme hauria de servir per esperonar l’independentisme. Hi ha un buit que cal omplir.