Onze reflexions de Daniel Bensaïd al voltant del mot ‘comunisme’

El passat dimarts dia 12, es moria de càncer Daniel Bensaïd (*Tolosa, 1946). Jove del maig del 1968, vinculat al trotskisme des del 1966, ha estat una figura cabdal en la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), actualment integrada en el Nou Partit Anticapitalista (NPA). El trànsit de la LCR a l’NPA és encara relativament recent, com recents són les reflexions al voltant del fet que aquest trànsit implica la desaparició, en les sigles, del mot “comunista” i la substitució per un més ambigu “anticapitalista”. Des dels mateixos rengles del trotskisme, s’ha fet veure que “anticapitalistes” també ho són (o, més pròpiament, eren) els “feudalistes”, els partidaris de l’Antic Règim.

En un dels darrers articles, Daniel Bensaïd reflexionava al voltant del mot “comunisme”:
- el mot “comunisme” no ha sortit indemne dels “torments del segle passat”. També n’han resultat afectats els mots “socialisme”, “revolució”, “anarquia”, etc. “Socialisme”, per exemple, ha patit sobretot pel fet que “és a punt de perdre tot contingut a mesura que guanya en extensió”. Fet i fet, deia Bettino Craxi, que “socialisme” és el que fan els socialistes, i a aquesta socialdemocràcia europea, hem de sumar els “socialismes” del “Tercer Món”, tant els del segle XX com els del segle XXI. El mot “revolució” és associat per una “campanya ideològica metòdica” a la violència i al terror. Però Bensaïd assenyala que el mot “comunisme” ha sortit més mal parat pel fet d’haver estat capturat per “la raó burocràtica d’estat”.
- en aquest darrer sentit, Bensaïd posa èmfasi en “l’ús massiu del títol ‘comunista’ per designar l’estat liberal autoritari xinès”. L’alternativa seria negar la legitimitat d’aquest ús, però això conduiria a “reduir la idea comunista a ‘invariants’ atemporals” i a fer-la sinònim d’“idees indeterminades de justícia i d’emancipació”, quan hauria de ser “la forma específica de l’emancipació en l’època de la dominació capitalista”.
- és clar que, per Bensaïd, “cedir a la identificació del comunisme amb la dictadura totalitària estaliniana seria capital davant els vencedors provisionals, confondre la revolució i la contrarevolució burocràtica”. Seria una “injustícia” envers el vençuts. A més, afegeix, “no s’inventa nou lèxic per decret, ja que el vocabulari es forma amb el temps, a través de l’ús i de les experiències”.
- el mot “comunisme” és la forma de nomenar “l’alternativa al capitalisme” que conserva més “sentit històric” i “càrrega programàtica explosiva”. També seria el que “millor evoca la comunió de compartir i la igualtat, la posada en comú del poder, la solidaritat oposable al càlcul egoista i a la competència generalitzada, la defensa dels béns comuna de la humanitat, naturals i culturals, l’extensió d’un domini de gratuïtat de serveis per als béns de primera necessitat”.
- el mot “comunisme” també és el nom d’una altra mesura de la riquesa social. Bensaïd també reclama l’actualitat de “l’eco-comunisme radical”, ja que “la lògica del benefici” condueix a la necessitat de “produir nou consum” i, per tant, d’augmentar constantment el cercle del consum amb la creació de noves necessitats, que condueixen, en frase de Marx, “a l’explotació de la natura sencera”.
- el comunisme implica, d’entrada, presentar com a objectiu “la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i de bescanvi”. Bensaïd recordava el programa presentat en el Manifest comunista: 1) expropiació de la propietat hisendística i afectació de la renta hisendística a les despeses de l’estat; 2) instauració d’una fiscalitat fortament progressiva; 3) supressió de l’herència dels mitjans de producció i de bescanvi; 4) confiscació dels béns dels emigrats rebels; 5) centralització del crèdit en una banca pública; 6) socialització dels mitjans de transport i establiment d’una educació pública i gratuït per tothom; 7) creació de manufactures nacionals i desamortització de les terres incultes. Bensaïd resum aquestes mesures en “l’establiment del control de la democràcia política damunt l’economia, el predomini del bé comú damunt l’interès egoista, i de l’espai públic damunt l’espai privat”.
- hi ha, doncs, una topada entre dos drets: el dret dels propietaris d’apropiar-se dels béns comuns i el dret dels desposseïts a l’existència. Bensaïd situa en la Comuna de París de 1870, l’origen d’una “nova legitimitat”, de la qual parteixen “les formes d’autoorganització i d’autogestió populars que apareixen en les crisis revolucionàries: consells obrers, soviets, comitès de milícies, cordons industrials, associacions de veïnes, comunes agràries”.
- el mot “comunisme” també contrasta amb els “progressos” que es reivindiquen o s’assoleixen “sota el regne del capital”. Contra les meres reformes, el mot “comunisme”, assenyala Bensaïd, implica un “canvi radical” en: la noció del treball, les relacions entre l’home i la dona, el tractament de les diferències individuals per cultura, color, orientació sexual, etc. Per Bensaïd: “el progrés autèntic resideix en el desenvolupament i la diferenciació de necessitat, la combinació original de les quals fa de cadascú un ésser únic, la singularitat del qual contribueix a l’enriquiment de l’espècie”.
- el mot “comunisme”, tal com el definia el “Manifest comunista” és “una associació on el desenvolupament lliure de cadascú és la condició del desenvolupament lliure de tots”. Bensaïd ho contrasta amb: 1) “els miratges d’un individualisme sense individualitat sotmès al conformisme publicitari”; 2) “l’igualitarisme groller d’un socialisme de caserna”.
- Bensaïd reitera que el “comunisme” no és una “idea pura” ni un “model doctrinari de societat”, però tampoc un “règim estàtic” ni “un nou model de producció”. És la denominació “d’un moviment que, en permanència, depassa/suprimeix l’ordre establert” i, alhora, “de l’objectiu que, sorgit d’aquest moviment, l’orienta i permet, en contrast a polítiques sense principi, accions sense sentit, improvisacions del dia al dia, de determinar allò que l’apropa a l’objectiu i allò que l’allunya”. No seria, doncs, “un coneixement científic de l’objectiu i del camí”, sinó una “hipòtesi estratègica reguladora”.
- Com molt sovint en els seus articles, també en aquest Bensaïd tenia un record per a Walter Benjamin. Si Benjamin parlava de “l’actualitat d’un comunisme radical” en l’època d’entre-guerres, Bensaïd el reitera davant “la crisi, social, econòmica, ecològica, i moral”.