dissabte, 9 de gener de 2010

Trajectòries (no tan) insòlites (XV): Antoni Griera, de l'Institut d'Estudis Catalans al Instituto de Cultura Románica

Si hem de triar un nom fonamental en la geolingüística i dialectologia catalanes del segle XX (que és tant com dir, “de tots els temps”), Joan Veny ens ho ha posat ben fàcil. El passat mes de novembre, organtizades per l’Obra Cultural Balear, es van celebrar unes jornades d’estudi i de reflexió sobre l’obra de Veny en dialectologia, etimologia i onomàstica, centrades especialment en Els parlars catalans (1978) i l’Atles lingüístic del domini català (juntament amb Lídia Pons, en fase de publicació). Joan Melià deia que l’Atles cal posar-lo al costat del Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll i del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l’Onomasticon cataloniae de Joan Coromines, i de la Gramàtica del català contemporani, dirigida per Joan Solà. És simptomàtic que totes aquestes obres, tret de la darrera, s’hagin enllestit en la segona meitat del segle XX. I, de fet, hom les hauria pogut haver dècades abans, si no s’hagués produït l’estroncament. Aquell estroncament, les dues Dictadures espanyoles (i, particularment, la Segona, projectada en l’actual Continuïtat), el podem resseguir en moltes biografies. Però hi ha biografies que en són alhora víctimes i còmplices, i entre aquestes trobem la d’Antoni Griera.

Antoni Griera i Gaja va nàixer a Sant Bartomeu del Grau el 1887. Home de carrera eclesiàstica, format al seminari de Vic, va orientar-se cap a l’estudi de la filologia i completà els estudis a Halle i Zuric. El 1914 es doctorà amb la tesi La frontera catalano-aragonesa. Des de l’any anterior, Griera treballava a les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que la principal línia de treball de les Oficines Lexicogràfiques era la confecció d’un Diccionari General de la Llengua Catalana, per bastir-lo era indispensable una perspectiva geolingüística. Griera participà en la creació del Butlletí de Dialectologia Catalana com a eina de publicació de monografies en aquest camp. El 1921 esdevingué membre adjunt de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, a partir del 1923, començava la publicació de l’Atlas lingüístic de Catalunya, que aplegava el material d’enquestes realitzades entre el 1912 i el 1921.


Mapa de les terres catalanes, d’Antoni Griera, publicat a l’article “L’estudi de la llengua i l’excursionisme (II)” (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, maig del 1916)

El 1923 també és l’any del Pronunciamiento del general Miguel Primo de Rivera. La Constitució espanyola de 1876 és suspesa. Aviat també ho serà la Mancomunitat de Catalunya. L’Institut d’Estudis Catalans, que havia crescut dins aquesta matriu, continuà la marxa de forma autònoma però, òbviament, amb molts menys recursos. L’obra de Griera, en fase de creixement, troba les primeres topades amb una Secció Filològica que considera més prioritària que mai la tasca normativitzadora (a través del Diccionari General). El 1928, Griera cessà com a membre adjunt de la Secció Filològica. El 1931 publicava una Gramàtica històrica del català antic. Aquesta obra, titllada de poc rigorosa, pels sectors propers a l’IEC, juntament amb altres polèmiques, contribuí al definitiu trecament entre Griera i l’IEC (1932).

La Segona Dictadura havia donat pas a una Dictablanda i, finalment, a un efímer govern monàrquic constitucional que fou substituït per la República, mentre el Principat es constituïa en regió autònoma, institucionalitzada a través de la “restauració” de la Generalitat. Els governs successius de la Generalitat reprengueren les formes de fer d’Enric Prat de la Riba quant a les relacions amb l’IEC, i les aplicaren també en les relacions amb la Universitat de Barcelona, esdevinguda Autònoma.

Griera restava al marge de l’IEC i de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 1935 publicà el primer volum del Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, una obra ambiciosa que tenia com a eix els materials recollits per a la confecció de l’Atlas lingüístic de Catalunya.

L’ascens de la Segona Dictadura, assolit no pas amb un pronunciamiento sinó amb una guerra de conquesta, suposà un sotrac en tots els àmbits. L’Institut d’Estudis Catalans fou oficialment desmantellat i transformat en Instituto Español de Estudios Mediterráneos, mentre la restaurada Diputació de Lleida impulsava un Instituto de Estudios Ilerdenses. La depuració profunda de la Universitat de Barcelona que, òbviament, deixava d’ésser autònoma, implicava l’obertura d’un període de repartiment de càtedres i places entre el personal acadèmic addicte. Griera, per la seva doble condició d’eclesiàstic (era ja professor del Seminari reobert de Barcelona) i de filòleg oposat a l’obra de l’IEC i dels seus homes més representatius, guanyà una plaça de professor a la Universitat. A més, Griera fundà, amb suport oficial, l’Institut de Cultura Romànica, amb seu a Sant Cugat del Vallès. L’Institut de Cultura Romànica, en principi, havia de dedicar-se a la romanística, és a dir a l’estudi de totes les llengües romàniques, però l’activitat bàsica se centrà en la lingüística catalana, la qual dominava fins i tot el “Boletín de Dialectología Española”, publicat per aquest Institut. Sota l’edició de l’Institut de Cultura Romànica, Griera conclogué les edicions del Tresor de la llengua (1947) i de l’Atlas lingüístic de Catalunya (1964). El 1957, amb el mateix qüestionari que havia servit per aquesta darrera obra, es van fer les enquestes a Andorra, els resultats de les quals es publicaren a l’Atlas lingüístic d’Andorra (1960). També sota l’Institut es publicà un atles lingüístic sobre el gascó de l’Aran.

Com ja abans de la guerra, Griera tendí al cultiu de l’empresa individual i, a tot estirar, de col·laboradors discrets. A les seves Memòries (publicades el 1963) aprofità per blasmar de nou allò que havia fet l’IEC abans de la guerra. Es va morir als 86 anys a Castellar del Vallès, tres anys abans que un Decret, signat pel successor a títol de rei, reconegués l’Institut d’Estudis Catalans com a “institució acadèmica que té per objecte l’alta investigació científica i, principalment, la de tots els elements de la cultura catalana”, digués que el seu àmbit d’actuació era “les terres de llengua i cultura catalanes” i assenyalés, entre les seves finalitats, la de “vetllar per l’estudi de la llengua catalana, establir la seva normativa i vetllar per tal que el procés de normalització d’aquesta llengua sigui coherent en tot el seu àmbit lingüístic”.