dilluns, 25 de gener de 2010

La inquisició espanyola exigeix confessions sinceres

Titot explicava fa uns dies en el seu blog els fets del de 6 de desembre del 1998, quan ell i dos militants independentistes més foren detinguts poc després d’haver participat en un acte a Olot. Arran d’aquells fets, foren acusats de “atemptat, resistència a l'autoritat i desobediència greu” que, com diu, Ribera són “el protocol habitual quan es vol imputar algú sense proves, atès que són tres presumptes delictes que només es contraposa la paraula del detingut contra la de l'agent”.

Onze anys després, la cosa arriba a judici. Inicialment, els tres acusats s’exposen a penes que van des dels 900 € de multa als 2 anys de presó. El divendres va tindre lloc la primera vista (o com es digui). L’advocat dels encausats i la fiscalia va acordar que, si s’assumien els fets de l’atestat policial, es reduiria la tipificació “en dos graus”, de forma que despareixeria l’amenaça de l’empresonament. Els tres encausats van acceptar l’acord i la fiscalia va redactar una nova petició.

Els tres encausats, doncs, havien de comparèixer davant la jutge i fer la confessió de culpabilitat corresponent.

La jutge demanà al primer acusat si acceptava els fets. I el primer acusat diu que els accepta, “però a contracor”. La jutge li prohibeix d’acceptar-ho “a contracor”, i que accepti els fets nomé si els ha fet. Llavors l’acusat diu que sí, que ho accepta (recordem dos anys de presó i 2000€), “però...”. Ara entenem que Galileo mai no hauria pogut dir “eppur si muove” sotto voce.

La jutge va passar al segon acusat, i li va demanar si acceptava els fets. El segon acusat va dir que no acceptava els fets però sí la condemna (la multa). La jutge reiterà que allò que s’havia d’acceptar eren els fets. I llavors, l’acusat va dir que els acceptava “per imperatiu legal”.

També el tercer acusat va acceptar els fets, però d’aquesta manera: “Jo no vaig insultar a ningú i els Mossos menteixen deliberadament en el seu atestat, la seva acció s’ha d’emmarcar en el context de la repressió a l’independentisme, però accepto els fets per no agreujar la nostra condició de víctimes”.

Cap de les dues confessions anteriors havia estat del tot satisfactòria, però la tercera va fer esclatar la inquisició: “No hi ha tracte, farem el judici”. I, tot seguit, s’ha fet el judici. Encara hi haurà una segona vista pel 22 de febrer.

No n’hi ha prou, doncs, de donar-los la raó. Cal fer-ho amb gràcia i alegria.