Desplaçaments ideològics del primer any de la Gran Recessió

Som a punt de concloure el primer any del que, probablement, segons com, la historiografia del futur podria batejar com a Gran Recessió, en paral·lel i en contraposició a la Gran Depressió de l’inici de la qual, el proper setembre, se’n compliran 80 anys. Les delimitacions en la historiografia econòmica són possiblement encara més complexes que en la historiografia general. La “Gran Recessió”, certament es covava de molts mesos (i, de fet, anys) abans que del setembre-octubre del 2008. El cas és però que en el darrer any el seu impacte, especialment, en les xifres d’ocupació dels països desenvolupats ha estat espectacular. Els economistes ens diuen que centrar-nos en aquestes xifres ens farà perdre la visió de la Gran Recuperació, la qual, segons els més optimistes, ja fa mesos que és en plena via ascendent. Fins i tot hom parla d’una “jobless recovery” com d’una fase positiva on, malgrat una recuperació econòmica certament innegable en xifres industrials i comercials, no s’acaba d’assolir una taxa positiva en l’evolució dels llocs de treball. És a dir, que continua la destrucció de llocs de treball, malgrat o, més encertadament, gràcies a la recuperació.

Quan la Naomi Klein alertava, fa poc menys d’un any, que la recessió no suposaria per ella mateixa un canvi dràstic en el panorama ideològic i del discurs econòmic-polític vigent, més d’un ho atribuïa al fet que no volia que baixessin les xifres del seu llibre, Capitalisme de xoc, precisament a aquell panorama i a aquell discurs. En els rengles social-liberals del llarg i ample d’Europa, contràriament, hom anunciava les campanades a mort del “neoliberalisme” i la bona nova de la resurrecció keynesiana. Quan en el mes de novembre aquest evangeli semblava comptar amb la benedicció gairebé simultània de l’electorat nord-americà (Barack Obama, president dels EUA) i del Banc de Suècia (Paul Krugman, premi Nobel d’Economia), tothom ja havia vist prou de com limitada seria qualsevol “refundació” del capitalisme. El manteniment en aquell moment de la consigna “No pagarem les vostres crisis” no podia deixar de ser rebut per les pròpies classes socials a les quals s’adreçava amb sornegueria: “I qui si no, les pagarà?”.

El panorama ideològic, doncs, no ha variat gaire. Tenim els dos pols “oficials” que teníem abans del 2008 i que, fet i fet, hem tingut pràcticament des de les èpoques successives del “New Deal”, del Pla Marshall i del desarrollismo. En un pol, la doctrina keynesiana del “qui t’ha ferit et guarirà”, en forma del paper messiànic d’una casta burocràtica estatal. En l’altre pol, la doctrina friedmaniana de la “mà invisible”, en forma de confiança quietista en una casta plutocràtica corporativa. Els protagonistes de la història, davant d’aquests pols, s’han de seure, adoptar un sa punt mitjà, i combinar sàviament el “lliure mercat” amb la “regulació estatal”. Ja no és que es plantegi una base diferent, si no que és prohibit imperativament aixecar el mantell ideològic i veure l’estructura que hi ha a sota. Aixecar el mantell equival a l’ostracisme i a la inadmissibilitat en els cenacles encatifats del “debat” polític i econòmic.

Fet i fet, els social-liberals, l’únic que esperaven és que dels dos pols “oficials”, el seu, el keynesià o neo-keynesià es rearmaria. Alguns social-liberals de casa nostra, fins i tot, ho pensen que han sortit enfortits, i han penjat al costat del pòster de l’Obama (i del Zapatero, faltaria més) el d’un Sarkozy “de rostre humà”. Els que tenen ulls a la cara, si més no, se n’adonen que ni això.

Ara bé, tampoc no és cert, com pensava la Naomi Klein, que el discurs econòmic “neoconservador” hagi quedat en un estat immobilista, incòlume a la realitat. S’hi ha adaptat. Per exemple, ha cooptat part dels mecanismes reguladors en els mercats financers, bo i que els llençarà per la borda tan bon punt el globus s’enlairi de nou (que s’enlairarà, més tard o més d’hora). Ha enfortit el seu discurs “compassiu” (compassionate conservatism), i els seus ideòlegs han sabut trobar citacions en Hayek i Friedmann que volen acaronar la desesperació dels sectors socials més maltractats pel desgavell econòmic. I ho fan de forma prou efectiva, ja que els seus rivals neokeynesians menyspreen aquests sectors “malfeiners” en pro dels “professionals seriosos i responsables”. Als sectors castigats per l’atur, un discurs exclusivament basat en la defensa d’un “salari mínim” els hi rellisca. I als sectors que sí tenen feina, però són castigats per uns salaris extraordinàriament baixos, la reducció de la jornada laboral per repartir la feina els sembla una nova maledicció. Els discurs “neoconservador”, doncs, ha refermat intel·ligentment els elements clàssics i els embolcalla en un misticisme especialment efectiu entre la classe treballadora blanca dels Estats Units, però que també fa forat entre amplis segments populars del continent europeu. El descontentament social és desviat hàbilment: per comptes de mirar a “dalt”, sempre hi ha algú a “sota” a qui culpar: “immigrants que roben la feina als autòctons”, “dones que roben la feina als homes”, “joves que roben la feina als ‘adults’”, “minusvàlids que, ves per on, tenen, si més no teòricament, reserva de llocs de treball”, etc. Com assenyala GM Támar per a Hongria, es referma el discurs de pertinença de tots els sectors socialment no-marginats a una “classe mitjana” que seria amenaçada per la criminalitat “marginal”, en la qual hom engloba des de la pobresa autòctona fins als treballadors immigrants, les minories nacionals i religioses, etc. De fet tot això són recursos tan antics com el mateix capitalisme, però és en els moments de crisi on més necessaris es fan. I tot i una formació política sota mínims, amb la defecció directa dels antics referents polítics i sindicals, i amb la martellada propagandística, cal dir que aquests recursos són lluny d’aconseguir clavar en les masses europees un amor enardit pel “sistema” (o “no-sistema”). Tampoc no ho cerquen això els “neoconservadors”. La martellada ideològica no vol convèncer ningú, ni tan sols als propis. Només serveis per eixordir. I de quina manera!