Trajectòries (no tan) insòlites (I): l’evolució política de Jorge Verstrynge

En el panorama polític de l’Europa Occidental dels anys 1980 hom observa un volum considerable d’antics dirigents i quadres de partits o moviments “revolucionaris” cap a la “dreta”. Per millor dir, un corrent inexorable que mena a antics “inconformistes” als rengles del sistema. El corrent és tan fort, que únicament ens criden l’atenció les transformacions més pregones, aquelles que duran, per exemple, antics maoistes a llocs ben encimerats en cúpules empresarials o en les direccions de partits conservadors. El fenomen és paral·lel a aquell que porta a definir tot sovint el neoconservadurisme nord-americà com una reencarnació de l’internacionalisme trotskista, en el sentit que molts ex-trotskistes forniren part de l’ideari de la renovació del conservadurisme entre els anys 1960 i els anys 1980. És una idea exagerada, ja que ni Goldwater ni Reagan, fins on jo sé, no ho foren mai, de trotskistes. Però és una idea suggerent. En temps d’Aznar, les figures ex-comunistes de Josep Piqué i d’Anna Birulés semblaven coronar el triomf del “neoconservadurisme” en la seva versió ibèrica. Era, fins a cert punt, una cosa normal aquest desplaçament, tant és així que es considerava reflectit en la dita de “qui als 20 anys no és d’esquerres és que no té cor, i qui als 40 anys ho continua sent és que no té cap”. Hi ha qui ho mata, tot dient que, al capdavall, és ben normal que la jove generació daurada de la classe dirigent planti freudianament cara als seus pares i que, per fer-ho, no hi ha res més efectiu que adoptar les banderes de l’enemic de classe per, tot seguit, desar-les una vegada els pares ja han estat “matats”. Així, el neoconservadurisme hauria emprat la llança del trotskisme per occir per sempre els vicis decadents del paleoconservadurisme.

Donat el volum de la trajectòria esquerra-dreta que hem citat, la trajectòria, aparentment contrària, de Jorge Verstrynge ens ha colpit des de ja fa dues dècades. L’antic delfí de l’Alianza Popular de Manuel Fraga, indissimuladament neofranquista, queia del cavall, per passar als rengles de la socialdemocràcia del PSOE i, posteriorment, feia d’assessor del mateix Paco Frutos, quan aquest era secretari general del PCE i coordinador general d’Izquierda Unida. Poca broma.

És, però, correcte l’esquema lineal o unidimensional per explicar aquesta trajectòria política, aparentment insòlita? Potser no. O no del tot. És una trajectòria lineal únicament des d’un sistema de coordenades. Des d’un altre, és una trajectòria boomerang. Vegem-la.

Jorge Verstrynge va nàixer a Tànger ara fa seixanta anys, el 1949. Formalment, en aquella època Tànger pertanyia al Regne del Marroc però, donat el règim colonial de protectorat, Tànger es trobava sota l’estatus d’àrea internacional. El mateix Verstrynge era fill d’un matrimoni francòfon, ciutadà belga ell, i ciutadana francesa ella (però d’ascendència espanyola). Pujat a França, durant la seva joventut va militar en el corrent nacional-bolxevic francès. Aquest corrent s’adscriu en allò que s’anomena (i s’autodenomina) “tercera posició” i que, en el context de la guerra freda, mantenia un antagonisme simultani al capitalisme occidental i al comunisme oriental. Entenguem-nos, en el context de la guerra freda hi havia molts no-alineats, des d’intel·lectuals liberals desafectes a les polítiques imperialistes dels Estats Units, fins a grups trotskistes i maoistes que condemnaven, alternativament, la degeneració burocràtica de l’URSS, el “capitalisme d’estat” o el “social-imperialisme soviètic”. La “tercera posició” no criticava una degeneració d’un “bàndol” o patia una desafecció, sinó que es presentava com igualment antagònica a allò que percebia com una falsa dualitat. Bàsicament, condemnava la dreta pel seu posicionament elitista i anti-popular, i condemnava l’esquerra pel seu posicionament internacionalista i igualitarista. A efectes pràctics, la tercera posició servia únicament per revestir d’una justificació “popular” el que no era més que la defensa, per acció o inhibició, del sistema vigent a l’Europa Occidental.

El pas de Verstrynge pel nacional-bolxevisme francès és merament episòdic. Ja “major d’edat”, instal·lat a Madrid i amb la ciutadania espanyola, se sent atret per Manuel Fraga, catedràtic de Teoria de l’Estat i Dret Constitucional de la Universitat Complutense, del qual és alumne. Participà, doncs com a estudiant de la Complutense, com a fundador de Reforma Democrática, el grup amb el qual Fraga s’integrarà en la Alianza Popular, expressió realista del “franquisme després de Franco”. Alianza Popular va nàixer com una federació de set partits, però aviat els va fusionar en un de sol, alhora que, a partir de 1979, formava el nucli d’una coalició electoral sota el nom de Coalición Democrática (i que, més tard, seria denominada, més simplement, AP-PDP, i ja, tardanament, AP-PDP-UL, canviat per raons cacofòniques a AP-PDP-PL i, el 1988, fusionada en el Partido Popular). El 1979, Jorge Verstrynge era elegit “secretari general” d’Alianza Popular. A les cases eurocomunistes sempre s’havia d’explicar que ser “secretari general” en un partit de dretes no era gairebé res, que era el president (Fraga o Pujol) qui tallava el bacallà, no com en els partits d’esquerres on el secretari general era el “dirigent” (Felipe, Carillo, el Guti) i el president un element honoríficament decoratiu (Rubial, la Pasionaria, López Raimundo). Però Verstrynge, des del càrrec de secretari general, era vist, als 30 anys, com el successor en potència de Fraga, de 53. Des del 1982 seria part de la fracció parlamentària d’AP en el Congrés dels Diputats, i el 1983 fou candidat a la batllia de Madrid. El 1986 seria reelegit diputat, però cauria de la secretaria general l’1 de setembre. La caiguda de Verstrynge s’interpretà aviat com el resultat de la crítica que feia a les posicions excessivament conservadores de Fraga, que serien refermades, amb estils diferents, pels delfins successius, Antonio Hernández Mancha i José María Aznar. El rearmament de la dreta “clàssica” espaordí Verstrynge, que no podia compartir els seus criteris individualistes de “darwinisme social” i de “deixar fer-deixar passar”. Tampoc no podia combregar amb el fet que AP jugués, ni que fos discretament, la carta de l’antieuropeïsme. Verstrynge, nacionalment, se sentia íntimament (i després explícitament), “ciutadà de la Unió Europea”.

Observem, doncs, que unes tendències socialitzants i europeïtzants l’allunyen de la dreta clàssica. Justament les mateixes que teòricament allunyen els “tercer-posicionistes” de la “dreta reaccionària”. Però Verstrynge no recau en les idees de joventut, si més no, no directament. Mentre el nou Partit Popular d’Aznar fa un viatge retòric “al centro”, el CDS s’estimba en voler avançar el PSOE per l’esquerra en un intent compaginat amb pactes amb el PP, i el PSOE accelera els seus posicionaments neoliberals (que culminen en la contestació de la vaga general del 14 de desembre de 1989), Verstrynge camina cap a l’esquerra. No li costarà trobar-se, eventualment, amb el PSOE de Felipe González, encara en el poder fins el 1996, i ingressar-hi, si bé sense cap protagonisme. Aviat el desplaçament a la dreta del PSOE i el desplaçament a l’esquerra de Verstrynge els allunyarà fins a la separació. Entra, doncs, en l’espai polític situat a l’esquerra del PSOE, el qual, a l’Espanya estricta, és representat parlamentàriament exclusivament per Izquierda Unida. Durant un temps, Verstrynge serà assessor de Paco Frutos, secretari general del PCE (1998-2000) i coordinador general d’IU (2000-2004). Fonamentalment, però, la tasca de Verstrynge ha estat acadèmica (professor de Sistemes Polítics Comparats de la Complutense) i d’elaboració propagandística. En aquest sentit és col·laborador habitual de El Viejo Topo i un dels caps pensants del moviment alterglobalitzador espanyol.

Ha fet, al capdavall, Verstrynge una trajectòria “boomerang”? En cert sentit, la visió “euroasiàtica” o “eurosiberiana” del nacional-bolxevisme, és present a “El sueño eurosiberiano. Ensayo sobre el futuro de Europa” (1992). L’europeïsme de Verstrynge s’oposa frontalment a l’estratègia “euro-atlàntica” (és a dir, l’aliança Unió Europea-Estats Units a través del pont comú de l’Anglosfera centrada en l’eix anglo-nord-americà, que exclou explícitament Rússia). La idea de “Brest a Vladivostok” exclou de manera més o menys clara l’Europa anglòfona (Anglaterra i, si es vol, la resta de les Illes Britàniques). Tampoc no és quelcom insòlit, i la trobem en admiradors de De Gaulle de tot l’espectre polític, que encara citen el 1973 com la data funesta de permetre l’entrada del Regne Unit a la CEE. Verstrynge, però, defuig qualsevol noció de la superioritat d’aquest espai eurosiberià respecte les altres regions del planeta, i defensa una visió empàtica envers tots els moviments del Tercer Món que resisteixen l’imperialisme nord-americà, tal com explicita a Los nuevos bárbaros: centro y periferia en la política de hoy (1997). I no és aquesta una posició que circumscrigui al Tercer Món, en tant que manifesta la seva oberta simpatia (i alhora, la voluntat d’assessorar-la pel bon camí) envers la dissidència dels països centrals.

En els darrers anys, la seva posició s’ha “radicalitzat” encara més. És simptomàtic en aquest sentit el seu contacte amb la Veneçuela bolivariana. El 2005, Verstrynge prengué part en el Foro Militar sobre Guerra de Cuarta Generación y Conflicto Asimétrico, realitzat en l’Academia Militar de Venezuela. La invitació havia partit arran de la publicació de La guerra periférica y el islam revolucionario. Orígenes, reglas y ética de la guerra asimétrica. La definició de islam revolucionari, en el sentit de resistència contra l’imperialisme americà, la pren directament del revolucionari d’origen veneçolà Carlos, que recomanava a l’esquerra de no subestimar el potencial revolucionari de l’islamisme polític. La guerra asimètrica, que poa també en el concepte de guerra popular de Mao i en la pràctica del focus guerriller del Che, és, en mots de Mariano Cesar Bartolomé, “una opció altament eficient perquè actors febles aconsegueixin de vèncer enemics infinitament més poderosos”.

Verstrynge, doncs, no és gaire lluny de les seves coordenades juvenils. Culturalment, però, es troba en un cantó diametralment oposat. Verstrynge, no hi ha pas dubte, és blasmat pels seus antics companys populars com poc més que un col·laborador i incitador del “terrorisme islàmic”, un admirador del “totalitarisme soviètic”, un “antisemita”, un “antiamericà”, un “demagog globòfob”, un “criat d’Hugo Chávez”, un “mantingut de la universitat”, un “agent de Vladmir Putin”, etc., etc., etc. Per al “bloc euro-atlantista” Verstrynge és la viva prova d’una “connexió”, de l’existència d’una suposada aliança “islamo-marxista” (o “islamo-bolivariana”), del creixement del “nou antisemitisme”, del caràcter veladament “racista” dels “antiglobalitzadors” (!), etc. Totes aquestes acusacions són perfectament reversibles. I hom podria dir, naturalment, que el “bloc euro-atlantista” no és més que la viva prova d’una altra “connexió”, de l’existència d’una aliança entre una determinada esquerra “pro-drets humans” i els interessos imperialistes de l’OTAN, de l’escut de la propaganda “pro-Israel” per atiar la “islamofòbia”, del discurs contra l’identitarisme (sota l’acusació de racisme o de nacionalisme) per tal de promoure un “melting-pot” més manegable.

Aquesta oposició diametral, basada fonamentalment en la política post-guerra freda dels EUA com a “gendarme mundial”, crea circumstàncies curioses. Elements d’extrema dreta de caràcter racialista, com en David Duke, citen habitualment James Petras quan es tracta de blasmar el “lobby” pro-Israel de Washington DC. Elements d’esquerra encara autodefinits com a trotskistes, com en Christopher Hitchens (també nascut, com Verstrynge, el 1949), no dubten en donar suport a les operacions de l’OTAN a Afganistan.

Encara que sembli una insània, però, en aquesta polarització hom ha de triar, aparentment, entre “antisemitisme” i “islamofòbia”, entre “anglofòbia” i “russofòbia”, entre l’“antiplutocratisme” i el “meritocratisme”, entre el “col·lectivisme” i l’“individualisme”, etc. Hi ha gent d’esquerres, a banda i banda. Hi ha gent que es defineix com a socialista, a banda i banda. Hi ha molta gent, és clar, que no és a cap de les dues bandes. No per un afany de neutralisme, sinó per una sana repugnància i una encara més sana malfiança. De totes formes és evident que de les dues “bandes” hi ha una que no és més que una serp llefiscosa i indigne a sou, encarregada de la matracada que comentàvem ahir mateix. En aquest sentit, i només en aquest sentit, Verstrynge (i la seva banda) se’m fa simpàtic.