El proper 7 de novembre s'escaurà els 350è aniversari de la signatura del Tractat franco-espanyol del Pirineu, pel qual s'establí la frontera que encara vigeix entre les dues monarquies. I díem, bé, monarquies. La monarquia borbònica d'en Lluís XIV s'ha reencarnat en una Cinquena República. La monarquia habsburguesa de Felip IV s'ha reencarnat en una monarquia borbònica parlamentària. Fet i fet, però, continuen siguent "estats dinàstics", és a dir elaboracions polítiques al voltant d'una dinastia, entesa no tant com un llinatge reial sinó com tot un aparell burocràtic posat al servei de les classes dirigents de torn. Ja feia 350 anys era evident que aquests estats dinàstics no eren pas nacionalment neutres sinó que prenien com a pal de paller la nacionalitat corresponent al seu centre respectiu de poder: l'Illa de França i Castella. La relació entre l'Illa de França i el País d'Oïl, i la de Castella amb la de l'Espanya estricta, és motiu d'una intensa complexitat de lligams i supeditacions regionals. Però la relació amb les parts de Catalunya que es repartiren il·legalment aquell 7 de novembre de 1659 és la d'un programa de supeditació i assimilació nacionals.
Però aquesta és la feina, precisament, dels estats dinàstics.
La qüestió és si els altres, els catalans, fan la seva feina o no. Per exemple, és feina de l'estat dinàstic espanyol promoure la separació i enfrontament entre el Principat de Catalunya i el País Valencià. Vicent Sanchis, des de les planes del diari Avui, se'n fa creus, no pas d'això, sinó del fet que hi hagi catalans, de banda i banda de la Sènia, que hi col·laborin alegrement.
No és pas aquesta l'única frontera. També hi ha la frontera entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural, entre el litoral i l'interior, entre les àrees metropolitanes de Barcelona, València, Alacant, Perpinyà, Palma o Lleida, i les "comarques" o "províncies" o "parts foranes" respectives.
La frontera més pregona, la del Tractat del Pirineu, no és tampoc la més problemàtica. La gent del Rosselló i la gent de l'Empordà es bescanvia en enormes volums arribades les compres del cap de setmana, amatents als diferencials de preus de cada article. És simptomàtic que les prevencions dels rossellonesos de mitjans de segle XX al voltant del mot "català" o "Catalunya" hagin estat superades.
No obstant, resten problemes burocràtics, del tot injustificats pel fet que els dos estats dinàstics respectius pertanyen a la mateixa unió d'estats dinàstics, dita Unió Europea.
Per això cal saludar la iniciativa del manifest "Els catalans no tenim fronteres". Perquè parla justament d'aquesta frontera i de les altres fronteres quan diu: "Els catalans no tenim fronteres. Tenim un país que creix a cada poble, a cada comarca, a cada iniciativa que emprenem junts. I junts ens comprometem a lluitar per desfer les barreres que encara separen els Països Catalans".
Hi ha, però, una referència en el manifest que mereix comentari. Diu: "Si a finals del segle XIX vam impulsar una renaixença esplendorosa des del punt de vista cultural, en aquests inicis del segle XXI estem davant d’un nou impuls dels vincles de caire econòmic". D'una banda, la renaixença cultural del segle XIX fou possible pel desenvolupament industrial de la Regió de Barcelona. I, de l'altra, la temptació d'un exagerat èmfasi actual en les relacions econòmiques, en els vincles naturals de l'anomenat eix mediterrani Alacant-Perpinyà, no ens pot fer perdre de vista que una cosa i l'altra van lligades. El contingut sense forma regalima. La forma sense contingut és morta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada