dilluns, 31 d’agost de 2009

Comença el curs 2009-2010, marcat pels cants de sirena de l'autonomisme

El passat 13 de setembre parlàvem d’un curs polític que crèiem que seria marcat per la crisi. No encertàvem en pensar que la crisi econòmica podria comportar un augment de la conflictivitat social o una deslegitimació del discurs “neoconservador”. Però sí en assenyalar que en aquest context la fallida estatutària quant a resoldre el problema del “finançament autonòmic” seria més sorollosa. Fallàvem en pensar en un curs polític marcat per les consignes d’unitat promogudes des dels partits parlamentaris quan, contràriament, el que ha dominat són crides divisòries, destinades a esperonar els respectius espais electorals.

De cara al curs 2009-2010 cal parar-hi molta atenció. Si fa un anys dèiem que “calia posar l’accent en les reivindicacions que menys poden ser assumides per les sucursals espanyoles i franceses”, el que urgeix enguany és contraposar la proposta independentista a la proposta autonomista, és a dir a la proposta unionista vehiculada per partits no-sucursalistes. El curs comença amb una ofensiva de l’autonomisme, especialment al Principat, per tal de reclutar al seu darrera tot el descontentament econòmic, social i cultural que hi ha en el nostre país. No n’hi ha prou a no ser part política o social de “sucursals espanyoles i franceses”, sinó que cal tampoc no fer part de les propostes unionistes que es disfressen de “defensa” de l’estatut o de “defensa” de l’autonomia. Anar-hi al darrera, en nom de la unitat dels “partits” catalans, suposaria fer volar pels aires les minses energies acumulades en els darrers anys.