Trajectòries (no tan) insòlites (II): l’evolució política de Jacques Doriot

La setmana passada ens ocupàvem de la trajectòria de Jorge Verstrynge, de jove simpatitzant de l’extrema dreta francesa fins a l’esquerra anti-imperialista i alterglobalitzadora espanyola. En cert sentit, la trajectòria de Jacques Doriot, que va nàixer mig segle abans de Verstrynge, pot ser definida de contrària: de socialista d’esquerres a participant actiu en la Legió de Voluntaris Francesos que, integrada en l’exèrcit alemany, lluità contra la Unió Soviètica. O, dit d’unes altres maneres, de comunista a feixista, d'antifeixista a anticomunista. Veurem, però, com la trajectòria de Doriot és més complexa que aquesta reducció, que tan importants com els canvis ideològics personal són els canvis de rerefons de la França del seu temps.

Jacques Doriot va nàixer el 26 de setembre del 1898 en la població picarda de Bresles (Oise). De ben jove, com molts altres de tot Picardia, emigrà a l’àrea metropolitana parisenca: s’instal·là a Saint-Dénis i trobà feina en la indústria metal·lúrgica (1915). Amb el transcórrer dels segles aquesta població (Catolacus en l’època romana) havia passat d’ésser lloc de pelegrinatge (santuari de Sant Dionís) i de mausoleu dels monarques francesos, a esdevindre un suburbi industrial al nord de París. El moviment obrer era considerablement fort i, des de 1892, el govern municipal era en mans dels socialistes. Doriot ingressà en la secció local de les Joventuts socialistes i, com bona part d’elles, expressava el seu desencant envers la política d’“unitat sagrada” que la Gran Guerra havia “imposat” a les direccions obreres. L’abril del 1917 és cridat a files. Participà en diverses accions bèl·liques i rep una croix de guerre per rescatar un company ferit de darrera les línies enemigues. Topà en diverses ocasions amb els oficials, i en una d’elles fou condemnat a un mes de presó per indisciplina. El novembre del 1918 conclou la guerra, però Doriot, traslladat a l’Armée d’Orient, en l’antic imperi otomà, no serà desmobilitzat fins el 1920. Doriot torna a Saint-Dénis amb la certa convicció que la guerra no havia estat més que una estossinada entre treballadors de diferents nacionalitats i que els ha impedit de menar la lluita de classes en cadascun dels seus països. Acabada la guerra, ja no hi ha excuses per a noves “unitats sagrades”, més encara quan el triomf de la revolució bolxevic és directament atacat, simultàniament, per les burgesies que abans havien estat enfrontades a mort.

El procés de liquidació dels “errors de la Segona Internacional” havia de comportar la superació de les velles fórmules i la transformació del socialisme francès en un nou Partit Comunista Francès (PCF) integrat en la Tercera Internacional que lideraven els bolxevics. El procés es completa el 1920, amb la fundació del PCF, a la qual se suma pràcticament tota l’esquerra del socialisme francès, Doriot inclòs. Però Doriot no queda especialment satisfet del procés, ja que la fundació del PCF, amb el manteniment d’un partit socialista rival “de dretes” (la SFIO), dividia en dos els referents polítics de la classe treballadora. La clau, doncs, era enfortir el PCF fins convertir-lo en l’únic partit obrer.

Doriot, a partir de la base que li donava la secció local de Saint-Dénis, adquirí ràpidament un gran protagonisme el PCF i, a 23 anys, ja n’era un dels principals dirigents, i el més jove dels més destacats. El 1921 viatja a Moscou com a representant de les Joventuts Comunistes Franceses en la Internacional dels Joves Comunistes. El 1922 és elegit membre del Comitè Executiu de la Internacional Comunista i, forma part, del seu Presídium. El 1923 és secretari de la branca juvenil del partit, la Federació Francesa de Joves Comunistes. Doriot denuncia incansablement la política imperialista francesa envers la vençuda Alemanya, expressada en el Tractat de Versalles i, molt especialment, en l’ocupació militar de l’àrea del Ruhr (d’importància estratègica per la producció carbosiderúrgica). Per Doriot era vital que el proletariat francès denunciés l’ocupació del Ruhr, ja que l’ocupació del Ruhr donava ales als moviments reaccionaris alemanys i, sobretot, enfortia el patriotisme francès i conduïa als perills d’una nova guerra. Per la mateixa raó, calia que el PCF fes campanya activa contra la intervenció francesa en el Rif marroquí. La campanya de mobilitzacions contra l’ocupació del Ruhr i la guerra del Rif fou durament reprimida, i Doriot fou arrestat i empresonat, per haver escrit articles que exhortaven els soldats a la desobediència. Des de fora, hom va promoure la seva candidatura a la Cambra dels Diputats pel districte de Saint-Dénis. Elegit diputat (1924), sortí de la presó, i renovà l’acta el 1928.

El 1931, als 33 anys, Doriot era elegit batlle de Saint-Dénis. El govern municipal, antigament controlat pels socialistes, havia estat sota control comunista des de feia uns anys, cosa que justificava l’apel·latiu de vila “rouge”. A Saint-Dénis les relacions del PCF amb els socialistes i amb els grups de l’esquerra burgesa eren relativament fluides. Doriot veia clarament com la divisió en l’esquerra era la principal amenaça per mantindre el govern municipal lluny de les mans de les dretes, que es delien per liquidar les polítiques pro-obreres i pro-populars impulsades des de feia anys. Aquesta posició de Doriot el va fer caure progressivament en desgràcia amb la direcció del PCF. Des del PCF i des de la Comintern hom parlava, de feia anys, de l’arrencada d’un “tercer període” (posterior al primer període revolucionari dels primers anys de post-guerra i al segon període contrarevolucionari que seguí a l’esclafament de les revolucions alemanyes i hongaresa). El mot d’ordre era enfortir els partits comunistes i, si s’esqueia, la creació de sindicats vermells que denunciessin el col·laboracionisme de classe dels sindicats majoritaris. Qualsevol col·laboració amb els socialdemòcrates era desqualificada, i els mateixos socialdemòcrates eren qualificats de socialfeixistes, és a dir de mera coberta “d’esquerres” d’un moviment netament reaccionari i anti-obrer. Per a Doriot, en canvi, això era absurd. Calia trobar punts d’acord i organitzar un Front Popular entre els diversos partits d’esquerres allà on el conservadorisme o l’extrema dreta suposessin una amenaça seriosa a les conquestes obreres.

Mentre Doriot denunciava els excessos del “tercer període” com a sectarisme d’extrema-esquerra, el mateix Doriot era denunciat com a “dissident de dretes”. A més, la direcció del PCF assenyalava que ja es feien alguns “esforços” de trobada amb intel·lectuals i moviments d’esquerres. Per Doriot ben poc valien aquests “esforços” si el PCF s’oposava a la formació de comitès obrers antifeixistes (els Comitès de Vigilància, els Comitès de Defensa Antifeixista) en les comunitats i en els barris. A banda de la discussió ideològica, no hi ha dubte que hi ha una part de ressentiment personal entre Doriot i Maurice Thorez, secretari general del PCF des de 1930. Desfer-se de Doriot, per part de la direcció de Thorez, no es contempla com quelcom possible d’immediat: Saint-Dénis és el municipi més populós governat amb un batlle comunista i Doriot és l’únic diputat comunista elegit a primera volta en els comicis de 1932. Doriot i els comunistes de Saint-Dénis resisteixen en mig d’una tendència a la baixa en el nombre de militants des de 1925. Per Doriot el problema del PCF era clar: el “sectarisme esquerrà”. Per Thorez aquesta anàlisi traspuava l’oportunisme de Doriot.

De totes formes, la situació es féu insostenible després dels fets del 6 de febrer del 1934, que havien mostrat l’espectre del feixisme francès. Com que ni tan sols això va modificar el parer de la direcció comunista, el mes de juny, la secció del districte de Saint-Dénis del PCF va votar per “350 vots contra un grapat” el trencament de relacions amb la direcció. Els doriotistes de Saint-Dénis consideraven que l’atitud de la direcció sabotejava la necessitat d’un front únic obrer contra el creixement del feixisme, sense el qual França acabaria com Itàlia i Alemanya.

D’aquest moment data una interessant entrevista entre Doriot i Trotski. Els trotskistes havien denunciat la política del “tercer període” des del començament i coincidien amb la idea del “front únic” proposat per Doriot, ja que es tractava d’un front únic des de la base, i no d’una mera connexió des de les cúpules dels partits comunista i socialdemòcrata. L’entrevista ens mostra, però, un Doriot que discrepa profundament del camí seguit pels trotskistes. Per Doriot és un error voler crear un partit comunista al marge del PCF i una internacional comunista al marge de la Comintern, ja que “no es poden crear arbitràriament aquestes organitzacions”. Doriot li diu a Trotski que “l’objectiu principal de l’hora actual és tallar-li el camí al feixisme, i per a això cal desenvolupar comitès de vigilància i lligar-los a les masses” i que “la nova organització de l’avantguarda proletària es concretarà en l’acció i no discutint tesis”. Pels doriotistes, els comitès de vigilància havien de ser un pas cap als soviets. I el Comitè de Vigilància de Saint-Dénis, que integrava antifeixistes de diferents tendències d’esquerres (PCF, SFIO, Partit radical, Partit radical-socialista, anarcosindicalistes, independents), n’havia de ser l’exemple pels de la resta de França. Per Doriot era clara la consigna “una sola classe, una sola CGT, un sol partit”, tal com ho expressa en L’Émancipation nationale.

Hi ha, però, un altre punt de discrepància entre Doriot i Trotski. Doriot adverteix Trotski obertament que “mai aprovarem els vostres a l’URSS”. Per a Doriot, la crítica a l’URSS que fan els trotskistes és irresponsable. Doriot considera que el seu problema és la direcció del PCF a París, no pas la Comintern, la qual, en tot cas, és manipulada per Thorez i companyia. Doriot sosté, així, que “l’URSS està rodejada d’un món hostil; ha de saber com utilitzar les diferències que es donen dins de la classe capitalista i com fer compromisos amb determinats estats per a trencar el blocs dels seus enemics”. Al capdavall, també els Comitès de Vigilància havien d’explotar les diferències que es donaven en la burgesia davant del creixement del feixisme a França.

En els mesos següents, però, la Comintern va començar a canviar la seva política de “tercer període”. L’experiència d’Alemanya, amb l’ascens del nazisme al poder; el creixement de l’extrema dreta a França; l’atzucac en el qual es trobaven la majoria de sindicats “vermelles”, etc., demanaven un canvi. El canvi es produí, i el 1935 es promovia la consigna de formació de “front populars”. Constituiria això, doncs, el reconeixement que Doriot tenia raó? No, en absolut. En la llista de membres potencials del Front Popular el PCF contemplava l’exclusió explícita de totes les seves escissions, doriotistes inclosos. El pacte es faria amb l’SFIO, amb altres grups escindits dels socialistes i amb els grups de l’esquerra burgesa “republicano-socialista”.

Des del juny de 1934, i d’abans enrera, la premsa del PCF (l’Humanité, etc.) havia denunciat que els “dissidents de Saint-Dénis” queien en el “camp de la contrarevolució”. Consideraven que la posició de Doriot partia de transformar la consideració marxista de la classe treballadora com a classe revolucionària per dissoldre-la en unes “classes populars” que serien, segons Doriot, l’autèntic subjecte revolucionari. També feien befa del “front únic” proposat per Doriot ja que, de moment, l’únic que havia aconseguit era trencar el “front únic” del PCF. Ara bé, durant el “tercer període” dir que Doriot feia part del “camp de la contrarevolució” indicava simplement que l’havien fotut fora del PCF, ja que, fora del PCF, tot era “contrarevolució”. Contràriament, durant el “quart període” del Front Popular, els socialdemòcrates i els republicans d’esquerres eren percebuts com a elements imprescindibles del “front popular”. Per excloure’n Doriot, calia que la seva definició com a “contrarevolucionari” fos més clara: per això la premsa del PCF va començar a definir-lo directament com a “feixista”.

El 1934, Doriot afirmava que el seu camí era el “camí de la revolució”. Exclòs de les maniobres de socialistes i comunistes en el Front Popular, Doriot continua a la recerca d’aquest camí de la revolució. El juny del 1936 funda el Parti Populaire Français (PPF). El nom és simptomàtic, en el sentit que substitueix “ouvrier” per “populaire”. Les consignes antifeixistes són oblidades, en la mesura que el feixisme francès sembla momentàniament afeblit després dels esdeveniments del febrer del 1934, i en la mesura que les consignes antifeixistes poden fer el joc als partidaris de l’escalada bel·licista contra l’Alemanya nazi. El mot d’ordre ara és “pau i independència”. El segon terme serveix per atreure finançadors (Gabriel Leroy-Ladurie, de la banca Worms) i elements “patriotes”. A la recerca d’eixamplament de base, del partit “de síntesi”, la crítica general al capitalisme es circumscriu progressivament al “capitalisme financer”. Per alguns dels elements “patriotes” del PPF parlar del “capitalisme financer” vol dir parlar del “capital jueu”. I jueu és Léon Blum, el socialista que el Front Popular eleva al govern francès. La política del Front Popular és implacablement contestada per l’òrgan del PPF, La Liberté, que veu en el govern de Blum un instrument per apuntalar el capitalisme financer francès damunt de les bases dels partits i sindicats obrers “oficials”. El PPF contrastava desfavorablement les tímides reformes de Blum amb els programes que, “fins i tot”, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya impulsen en els seus propis països. El PPF evoluciona cap a posicions més nítides de “revolució nacional” (juliol del 1936). De mica en mica, apareixerà un salut del partit, el crit “en avant, Jacques Doriot", i tota una altra sèrie de símbols de partit (insígnia, bandera, himne, etc.).

Doriot també acusava el Front Popular de Blum de fer pair als “proletaris” els arguments que la dreta francesa fa contra l’Alemanya de Hitler com a “amenaça nacional”. El PPF s’oposa frontalment a l’escalada bèl·lica contra Alemanya, tal com ho deixa clar en el seu Primer Congrés (novembre de 1936). El Front Popular, segons el PPF, no tan sols és una amenaça per les seves tendències bel·licistes antigermàniques, sinó també pel fet de ser enemic de les llibertats individuals i polítiques. El 1937, Doriot afirma que, contra el Front Popular, cal llençar un Front de la liberté, i en aquest sentit estableix contactes amb les formacions de dreta, inclosa la monàrquica Action française. La resposta del Front Popular és ràpida: s’obre una inspecció contra el Comú de Saint-Dénis i se’n decreta la invalidació. Això obliga a fer noves eleccions, i ara Doriot les perd. Doriot deixa de ser batlle de Saint-Dénis i, com a acte de protesta, renuncia també a l’acta de diputat. En el 2n Congrés del PPF (març del 1938) es parla de regenerar la pagesia, dels valors de la família, del problema de la qüestió jueva, etc. Hom ja no cita Marx, és clar, però sí Proudhon.

Les intervencions alemanyes a Espanya (1936) i Txecoslovàquia (1937), culminaren amb la invasió de Polònia, el 1939. Davant d’aquesta invasió, França i Anglaterra declararen la guerra a Alemanya (3 de setembre de 1939). Doriot és mobilitzat, però això no impedeix al PPF de fer campanya contra la guerra. És, però, una guerra estranya. La guerra era del tot oberta en els oceans, i hi havia moviments de tropes en el front occidental, però ben bé no havia començat cap guerra. L’existència d’un Pacte Germano-soviètic, i la col·laboració germano-soviètica en la invasió de Polònia, feia que el PCF se sumés tímidament als esforços "per la pau". El Pacte Germano-soviètic incloïa també l’annexió a l’URSS de Lituània, Letònia, Estònia i Finlàndia. Molotov, el ministre soviètic d’Afers Exteriors, considerava que la invasió de Finlàndia seria com anar a un aperitiu. “Un còctel, Molotov”, diuen que deien les unitats anti-tancs de l’exèrcit finlandès en llençar explosius al tancs soviètics. En tot cas, la resistència de Finlàndia, va animar els aliats occidentals a intervenir-hi, a través de Noruega. Això fou el pretext de Hitler per envair Dinamarca i Noruega i, més tard, els Països Baixos i França. La guerra ja anava de veres.

Doriot, a diferència d’altres elements “patriòtics”, no tenia cap sentiment “anti-alemany”. Ans al contrari, l’antic protestatari contra l’ocupació del Ruhr, justificava la invasió alemanya. Conclosa la campanya i format el govern de Pétain a Vichy, Doriot passà a defensar obertament la col·laboració. Per Doriot, únicament l’imperialisme britànic podia ser interessat en perllongar la guerra. A més, la derrota de la vella França havia de servir per construir una de nova, i ja no amagava la seva admiració pel corporativisme de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nacional-socialista. La unitat de classes en una França corporativa era ara el seu ideari social. S’assemblava perfectament a la caricatura que havien fet cinc anys abans els seus oponents del PCF.

Durant un temps Doriot residí a Vichy, convertida en la seu de l’Estat Francès del mariscal Pétain. Aviat, però, es desencantà del conservadorisme i del reaccionarisme de Vichy. No comprenia com encara aquella ultradreta destil·lava antigermanisme ni com, després de Mers-el-Kébir, no destil·lava encara prou antianglicisme. Se’n tornà a París, on es va fer una de les veus habituals de Radio Paris, juntament amb l’ultraconservador Philippe Henriot. Doriot podia compartir amb Henriot la mateixa fèrula anticomunista, antimasònica, antisemita, etc., però sens dubte anava molt més enllà quant al nivell de col·laboració que la Nova França havia de prestar a la Nova Alemanya.

La invasió alemanya de l’URSS, l’estiu del 1941, transformà el panorama bèl·lic. Doriot identificà ràpidament que l’obertura d’aquest front enfortiria les seves tesis hipergermanòfiles. En això coincidia amb Marcel Déat. Déat, quatre anys més gran que Doriot, també havia estat militant de la SFIO des d’abans de la Primera Guerra Mundial, si bé, amb la seva formació universitària, havia estat oficial en la guerra del 14. Com Doriot, havia tornat de la guerra amb un convenciment antibel·licista encara més gran. Però, a diferència de Doriot, en el Congrés de 1920, Déat s’arrenglerà amb la dreta de la SFIO i no es va unir al PCF. Déat fou expulsat el 1933 del SFIO, i havia derivat a una posició neosocialista de “ordre, autoritat i nació”, que el 1941 defensava a través del Rassemblement national populaire (RNP). El PPF de Doriot i el RNP de Déat aproparen posicions amb el Parti Franciste de Marcel Bucard que, a diferència dels dos primers, provenia de l’integralisme reialista catòlic. El panorama de l’extrema dreta parisenca es complementava amb el Mouvement Social Révolutionnaire d’Eugène Deloncle (més proper a les tesis del feixisme italià), el nacional-col·lectivisme de Pierre Clémenti i la Lliga Francesa de Pierre Constantini. Tots aquests grups confluïren en la creació de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchévisme (LVF), que s’havia d’integrar en la Wehrmacht com a Infanterieregiment 638.

Doriot formà part del contingent de la LVF que entrà en el Front Oriental l’octubre de 1941, amb uns 2.452 efectius. La major part participà en les operacions de repressió “contra els partisans” a Ucraïna. Doriot, que arribà al grau de tinent, rebé la Eisernes Kreuz, el 1943, després de 18 mesos de servei actiu.

El desembarcament anglo-nord-americà a Normandia segellà el destí de l’Estat Francès de Pétain i Pierre Laval. El govern de Vichy va “exiliar-se” a Sigmaringen, en territori alemany. El desembre de 1944, Doriot viatjà a Sigmaringen i, si bé ell mateix s’estimà més instal·lar-se en Mainau, va maldar per augmentar-hi la influència del PPF, alhora que explorava la possibilitat de substituir Pétain i Laval a través d’un Comité de libération française (creat oficialment el 6 de gener de 1945). El PPF disposava d’òrgan propi a Sigmaringen, Le Petit Parisien, i d’una estació radiofònica, Radio-Patrie, en Bad-Mergentheim. Voluntaris del PPF participaren en missions de sabotatge darrera de les línies aliades, paratxutats per l’aviació alemanya. L’ofensiva alemanya de l’hivern del 1944-1945, malgrat alguns èxits inicials, no va poder capgirar el curs de la guerra i ni tan sols davallar la pressió que suposaven els bombardejos aliats. El 22 de febrer del 1945, Jacques Doriot es disposava a viatjar de Mainau a Sigmaringen, una gestió més en aquella cadena inacabable d’intrigues en la qual havia degenerat el col·laboracionisme francès. Com que el vehicle de Doriot era avariat, Doriot havia demanat al conseller Struve (membre de l’ambaixada alemanya davant l’Estat Francès) el seu. El xofer de Doriot, doncs, va recollir amb aquest vehicle el dirigent del PPF i una secretària del Comitè. Poc després d’haver passat Mengen, dos caces aliats van atacar el vehicle. El xofer va morir a la primera ràfega, i Doriot, en la segona, després d’haver sortit del vehicle. La secretària restà testimoni de l’atac que posà fi a la trajectòria de l’antic batlle comunista de Saint-Dénis.