La nació i la llengua: lliçons de la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya

La qüestió de la nació i de la llengua sembla que són els principals esculls amb els quals toparà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-Principat en heure-se-les amb el Tribunal Constitucional d’Espanya. Una bona lliçó per als qui consideren aquestes qüestions merament simbòliques. Són simbòliques, és clar, i símbol de la contraposició entre dos sistemes simbòlics. També demostren que, d’acord amb els redactors i intèrprets de la Constitució, nació i nacionalitat no són el mateix. La nació és la nació espanyola, i això de nacionalitat no és més que una manera fina de dir regió. O, dit d’una altra manera, nació és nació en acte, i nacionalitat és mera potència (o impotència) de nació. En els seus conceptes nacionalitaris, els estatuts de la segona generació esquincen una nació en tres nacionalitats, que és una manera fina de dir que l’esquarteren en tres comunitats autònomes. Un dels tres estatuts, volia definir la respectiva “nacionalitat” de “nació”, i el TC treu la vermella: de nació només n’hi ha la nació espanyola, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. De tots els espanyols, sí, menys els portuguesos i els gibraltarenys, que mostren que l’Espanya constitucional no és més que un estat de l’esperit, una forma d’estar acastellanado per dir-ho à la Ortega y Gasset. És una “unidad de destino en lo universal” i, en “lo particular”, és clar, car l’espoliació de la nació catalana, a la qual les nostres burgesies regionals hi han col·laborat de grat o per força, n’ha estat fins fa quatre dies elements inseparables. Morta la gallina dels ous d’or, però, les coses podrien canviar en el futur. I en aquest sentit la sentència del TC ens ensenya un segon aspecte: la importància de la llengua. No és qüestió secundària. La sentència del TC impugna, de fet, l’oficialitat efectiva de la llengua catalana en el territori del Principat. No hi ha lloc, doncs, per la igualtat lingüística en el marc d’un estat dinàstic transvestit en “supranacional”. O “nosaltres sols”, o no hi ha “nosaltres”.

Algú podria dir que cap d’aquestes lliçons no és nova. Que, d’una forma o d’una altra, han estat formulades de forma recorrent durant més de deu generacions de catalans, de naixença o d’adopció. Però, de la mateixa forma que cada generació ha d’aprendre per ella mateixa fins i tot allò que la memòria familiar li podria llegar de forma més directa, també aquestes lliçons s’han de repetir periòdicament. Nacionalitàriament, és difícil dir coses noves, ans repetir les coses antigues és necessari perquè molts catalans encara no les han sentides, o no prou.