dimecres, 5 d’agost de 2009

La lluita dels treballadors del centre territorial de RTVE a Sant Cugat

La plantilla de RTVE-Catalunya fa anys que protesta davant del desmantellament productiu que la direcció de RTVE practica. Al capdavall, la situació d’altres centres territorials, com per exemple RTVE-València i RTVE-Balears (de, més recent creació, i sovint combinat en el Principat en l’anomenat “circuit catalanobalear”), és encara més precària, i els treballadors de RTVE-Catalunya temen justament aquest destí. La qüestió és rellevant per diversos motius. RTVE és un ens públic de l’estat espanyol, dedicat a la producció i emissió radiofòniques i televisives, i el respecte per la “pluralitat” territorial i lingüística és, formalment, un dels seus objectius. El desmantellament obeeix, és clar, a raons econòmiques, d’estalvi. Però, dins l’estalvi, el desmantellament traspua una visió monoterritorial i monolingüística de l’estat espanyol. Òbviament, el desitjable seria que, amb l’emancipació completa de les nacions oprimides per l’estat espanyol, RTVE ja no hagués de passar ànsia: lliurada del manteniment de centres territorials “perifèrics” i de l’emissió, unes quantes horetes, en llengües “vernacles” podria realment dedicar-se al cultiu del seu esperit. I és que la independència de Catalunya (de la Catalunya completa) també és la independència d’Espanya (de l’Espanya estricta).

Però tornem a l’agost del 2009. La decisió de suspendre per vacances l’informatiu en llengua catalana i les amenaces sobre la continuïtat del programa 59 segons han alarmat els treballadors de RTVE-Catalunya, que han mostrat el seu malestar a la direcció territorial i a la central estatal. D’una banda primera, els treballadors pensen en els seus llocs de treball i en les seves carreres professionals. No és una qüestió menor, car la indústria de les comunicacions és una indústria més i tampoc no som ara en una situació com per prescindir-ne gaire. La crisi econòmica es nota en el sector, i no únicament en RTVE-Catalunya. De l’altra banda, els treballadors, per connectar amb la societat posen de manifest l’aspecte territorial i lingüístic. És cert que el centre de RTVE-Catalunya feia i fa programes que no són explícitament territorials i que no són en llengua catalana (pensem en el concurs incombustible que presenta l’immortal Jordi Hurtado). Però tampoc convindria raonar massa en aquest sentit, car acabaríem de la maneta d’aquell director de RTVE que recomanava a TV3 una programació “antropològica”. No cal una programació “antropològica”, però en alguns tipus de programes televisius la marca de territorialitat (per exemple, en les informatius) és imprescindible.

Pel que fa a la qüestió de la llengua, hem de pensar que la fracció més atacada pel desmantellament de RTVE-Catalunya ha estat la programació en català, sobretot pel que fa a la producció (quant a hores d’emissió, la situació, en gran mesura, continua estable, és a dir sense crèixer, la qual cosa, en ella mateixa, ja és prou dolenta). Abans de 1983, RTVE-Catalunya, fonamentalment pel canal UHF (TVE2), era pràcticament l’única oferta televisiva en llengua catalana (les altres eren el circuit televisiu valencià i les escurrialles d’una grapat de minuts a la setmana en l’informatiu del tercer canal públic francès). Des de llavors l’oferta s’ha multiplicat, certament, a través de les televisions autonòmiques, de les televisions locals i de diverses televisions privades d’àmbit comarcal o supracomarcal. Però aquesta multiplicació és ben minsa si ho comparem amb la multiplicació general de l’oferta televisiva. És a dir, que la proliferació de la televisió en català no ha aprofitat tots els avenços que s’hi ha fet en matèria tecnològica i, sobretot, legal (superació de l’antic monopoli).

Encara que sembli increïble, hi ha qui pensa que no passa res amb el desmantellament de RTVE-Catalunya, que ja tenim la CCRTV. Una cosa no treu l’altra. Precisament, oferta televisiva en català vol dir oferta televisiva diversa en català. Per això és tan important que arribi a bon port la Iniciativa Legislativa Popular que l’Acció Cultural del País Valencià impulsa per garantir la recepció recíproca de tots els canals públics en llengua catalana, amb independència de les divisions provincials o autonòmiques. Cal una oferta diversa.

Ja en 1984 van haver temptacions de retallades de les emissions en català de RTVE-Catalunya, justament per l’aparició de TV3. Si llavors es va salvar la situació fou, en gran mesura, pel fet que aleshores les diferents institucions públiques eren en mans de partits polítics diferents. És a dir, si TV3, a través de CCRTV, depenia d’una Generalitat controlada per CiU, el Circuit Català de RTVE podia servir d’eina de contrapès per part del PSOE (que llavors controlava el govern espanyol). Fou aquesta dinàmica, per exemple, la que impulsà en els anys del tombant de segle el naixement de diversos canals semi-privats o semi-públics en l’àrea metropolitana de Barcelona (i força vinculats al PSC-PSOE). Abans, a començaments dels anys 1990, Antena3 havia emès en català en desconnexions territorials per al Principat, on podia expressar en aquesta llengua el missatge del PP i fer-ho colar entre una RTVE encara felipista i una TV3 pujolista. Tots som d’acord que aquells informatius en català d’Antena3 eren infumables. Però no pas menys infumables que els informatius que feia aquesta cadena en castellà. Tal com som, ho sento molt, el que toca ara (i des del 1500) és pus parla català, Déu li’n don glòria.

No hi mancarà també qui dirà que, molta oferta televisiva, però que ell no la sofreix, i no la veu pas, la tele. Perfecte, doncs. La oferta televisiva inclou la possibilitat de no veure-la. Però que no s’erri pas. Com diu en Quim Monzó va haver-hi una època que els nens se’ls deia: “Nen, no llegeixis, i estudia una estona”, i després, “Nen, apaga la tele, i llegeix una estona”, i després encara, “Nen, apaga la consola, i mira una estona la tele”. A la tele ja li passa això. Tantes distraccions tecnològiques post-televisives (des dels SMS als twitter, que si els blogs, que si Second Life, etc.) fan que la televisió entri en aquella saleta on l’esperen, potser encara rancunioses, el cine, la ràdio i fins i tot les fotonovel•les. Quan entri definitivament, tot serà córrer a salvar el patrimoni televisiu, i la producció televisiva rebrà subvencions de la UE. Llavors, alguns dels qui la menystenen, maldaran per ser nomenats membres dels patronats corresponents.