Liechtenstein: un topoantropotopònim

Una recerca a través de Google ens confirma que l’únic ús a tot l’internet de l’embarbussador mot “topoantropotopònim” té lloc el 31 de maig del 2008 en un post en aquest blog que du per títol “Can Boixeres o Can Buxeres, un problema topoantropotoponímic”. Un topònim és un nom de lloc, en aquell cas, de Can Buxeres i del resultant Parc de Can Buxeres, en el terme municipi de l’Hospitalet de Llobregat. Un antropotopònim, com ens explica Gabriel Bibiloni, és el nom d’un lloc que es forma a partir del nom d’una persona. Can Buxeres és la contracció de la “Casa d’en Buxeres”. Segons Enric Moreu-Rey l’origen més probable d’aquest cognom, Buxeres, és gascó i faria referència al topònim “Bussières”, del qual hi ha exemples per Occitània, Arpitània i la França estricta. Quan el nom d’una persona prové del nom d’un lloc parlem de “topoantropònim”. I quan el nom d’un lloc ve d’un topoantropònim hem de parlar de topoantropotopònim. Però Can Buxeres és un lloc esquifit, per bé que en la infantesa ens pogués semblar un bosc impenetrable i perillós. Un exemple de topoantropotopònim més extens és el Principat de Liechtenstein. Liechtenstein és, més que un topònim estricte, un corònim, és a dir el nom d’una regió, de 160 km², que constitueix un estat membre de les Nacions Unides (des de 1990) i reconegut per tots els altres estats d’aquesta organització llevat d’Eslovàquia (després veurem per què). Hem dit que és un corònim, i debades cercarem en el territori de Liechtenstein cap població o castell homònim. La capital de Liechtenstein es diu Vaduz i la població més populosa és Schaan, i cap de les altres 9 municipalitats du el topònim Liechtenstein per enlloc. La raó d’aquesta anomalia rau en el fet que el Principat de Liechtenstein porta el nom del Casal nobiliari que ostenta el títol de príncep i la presidència de l’estat, amb uns poders considerables, per cert, ja declarats per la pròpia constitució estatal. Així doncs, Liechtenstein és un antropotopònim o antropocorònim. Ara bé, per què els Liechtenstein es diuen Liechtenstein? La raó és una de les seves primeres possessions, un castell dit Liechtenstein. D’aquesta forma “von Liechtenstein” és un topoantropònim, i el Fürstentum Liechtenstein és un topoantropotopònim o topoantropocorònim. Vegem la seqüència dels fets.

Si volem anar de l’actual Principat de Liechtenstein fins al Castell de Liechtenstein haurem de fer camí, creuar gairebé tot el territori de l’actual Bundesrepublik Österreich (literalment, república federal del regne oriental) i arribar-nos a la Baixa Àustria, on trobarem el dit Burg Liechtenstein (foto). D’acord amb l’etimologia popular, de la qual l’onomàstic, segons ens diuen, hauria de fugir com de la pesta, Liechtenstein deu voler dir quelcom com ara “Pedres Lluentes” i farien referència a la tonalitat clara de les pedres que formaren el castell vers el 1135, i que participaren en les reconstruccions posteriors (1884 i 1949-1953). Si aquesta idea, altrament la més acceptada, és la correcta seríem davant d’un ctiriotopònim, és a dir del nom d’un lloc pres de l’edificació que el presideix.

La construcció del castell fou decidida per Hugo, que havia rebut les terres corresponents en infeudació. Gràcies a d’altres infeudacions Hugo i els seus descendents acumularen possessions disperses per Moràvia, la Baixa Àustria, Silèsia i Estíria. Probablement ja el mateix Hugo utilitzà l’apel•latiu de “von Liechtenstein”, car el nou castell era la més destacada de les possessions familiars i també la seu principal. Moltes de les infeudacions en mans d’aquest nou Casal de Liechtenstein les reberen de les diverses branques del Casal de Habsburg, convertits ja en amos i senyors de bona part del Regne Oriental (Àustria). Les possessions dels Liechtenstein no acompanyaven títols de sobirania, però sí constituïen la base patrimonial de la família, a través de les quals els membres del Casal podia mantenir una certa influència en la Cort dels Habsburg. Els feus i altres propietats es perden o es guanyen, en intrigues polítiques o en batalles campals. A través d’aliances matrimonials se’n guanyen de nous, però a cada generació cal dotar les filles en casar-se i els fills fadristerns, si bé bona part del patrimoni queda per al primogènit. Així, en el segle XIII, el Castell de Liechtenstein ja no forma part del patrimoni dels “von Liechtenstein”, els quals, tanmateix, a falta de cap altra possessió destacada, i per la força del costum, retenen el nom familiar, pel qual són senzillament coneguts a la Cort dels Habsburg, que és on s’estan la major part del temps, com a consellers en temps de pau i com a capitans en temps de guerra.

Els Liechtenstein, amb Castell o sense, eren, però, una família de la petita noblesa des del punt de mira de rang. No tenien cap possessió unmittelbar sinó totes en règim d’infeudació (per bé que fos una infeudació hereditària i gairebé automàtica). No eren per tant considerats “prínceps reials” ni tenien dret a seure en la Dieta Imperial (Reichstag). Certament tenien molta més influència i riquesa que la majoria de prínceps territorials, però això no els feia desistir de pujar de rang. Entraren en tractes, d’aquesta manera, amb el Casal de Hohenems, que eren, entre d’altres coses, Senyors (Herrn) de Schellenberg i Comtes (Graffen) de Vaduz. El 1699, els Liechtenstein compraren als Hohenems el Senyoriu de Schellenberg, i el 1712 adquiriren el Comtat de Vaduz. Tenien una lleugera idea de per on queien aquestes contrades, les quals no eren ni de lluny gaire importants en el patrimoni familiar. Sí garantiren, però, als Liechtenstein, a partir de 1699, un lloc en el Reichstag i la consideració de prínceps territorials. Malgrat tot, no adoptaren ni el nom de Schellenberg ni el de Vaduz, més que en la tirallonga dels títols respectius. La jugada, d’altra banda, era també beneficiosa per l’Emperador Leopold, ja que aconseguia col•locar un dels seus fidels en la llista (certament llarga) de prínceps sobirans de l’Imperi Romà de la Nació Alemanya. I no era cosa secundària, ja que l’emperador Leopold, a través d’una aliança amb Anglaterra, els Països Baixos i Portugal (a la qual s’afegiria després el Casal de Saboia), es disposava a entrar novament en guerra amb França. Anton Florian von Liechtenstein fou un fidel servidor de l’Emperador Leopold i, després, de l’Emperador Josep i, després, de l’Emperador Carles VI, que fou en el nostre país Carles Terç. Anton Florian havia acompanyat Carles, abans de ser emperador, a l’aventura hispànica, i exercí els càrrecs d’Intendent en Cap i de principal dels ministres del rei-arxiduc. Quan, el 1711, es va morir l’Emperador Josep, i Carles se n’anà a Viena a fer-se coronar emperador, Anton Florian l’acompanyà. El 1719, a 63 anys, Anton Florian rebia del seu senyor la plena dignitat de Príncep (Fürst), a través de la fusió del Comtat de Vaduz i del Senyoriu de Schellenberg en una nova i única entitat, que es diria Principat de Liechtenstein.

El príncep Anton Florian de Liechtenstein, doncs, esdevenia príncep d’un país en el qual no hi posaria mai els peus. Vaduz-Schellenberg rebien el nom d’un castell de la Baixa Àustria que, al capdavall, feia mig mil•lenni que ja no pertanyia al Casal de Liechtenstein i que, fet i fet, ja no era cap castell car restava en ruïnes des de l’època de les primeres guerra contra el Turc. Però això a la cort de Viena ja no tenia res d’estrany. El mateix Carles VI havia introduït l’etiqueta espanyola (=castellana) en el cerimonial de cort, com si encara aspirés a entrar una tercera vegada en Madrid a través de la Quadrúple Aliança, que aplegava ni més ni menys que Anglaterra, França, Saboia i Àustria contra el rei Felip V l’Animós, i en el decurs de la qual el mateix Duc de Berwick llençaria proclames als catalans prometent-los la restauració de les seves llibertats.

Pel que fa a Vaduz-Schellenberg tindre un senyor llunyà ja era el més habitual. El Senyoriu de Schellenberg era una de les nombroses particions de l’antic comtat carolingi de Rètia. El mateix origen tenia el Comtat de Vaduz, establert en el segle XIII, pels comtes de Werdenberg. El 1437 els comtes de Vaduz van comprar el senyoriu de Schellenberg, i els dos territoris restaren en unió personal. Des de 1499 havien quedat sota la protecció dels Habsburg, i havien passat de mans a mans fins anar a parar al Casal vorarlberguès de Hohenems que, com hem dit, els va vendre als Liechtenstein. I pels Liechtenstein, el seu Principat no era més que una part d’un immens patrimoni, destacada únicament pel fet de ser una plaça de sobirania. Fins i tot el títol de príncep, fet i fet, no el devien a l’adquisició de Vaduz-Schellenberg, sinó que l’havien adquirit de forma honorífica per part de l’Emperador el 1608.

El príncep Johann I Joseph, cap del Casal des de 1805, va corregir part de l’anòmala situació en comprar els terrenys que havien donat nom a la família. El castell, però, continuà en ruïnes fins a les obres de restauració del príncep Johann II (1884). Entre les dues dates hi havia hagut canvis en l’estatus jurídic de Vaduz-Schellenberg. El 1806, Napoleó va dissoldre el Sacre Imperi, i el 25 de juliol d’aquell any es va crear la Confederació del Rin, de la qual el Principat de Liechtenstein fou membre de ple dret, sota la sobirania del príncep Johann I Joseph i sota el domini efectiu de Napoleó, Protector de la Confederació. La Confederació del Rin es va dissoldre oficialment el 19 d’octubre de 1813, i va ocupar el seu lloc una Confederació Germànica més àmplia, creada el 20 de juny de 1815 sota la presidència (més nominal que efectiva) de l’Emperador d’Àustria. En aquesta Confederació, els dos estats més grans, Àustria i Prússia sumaven més de la meitat del territori i de la població, i això que part d’aquests dos estats quedava fora de la Confederació. El príncep de Liechtenstein tenia plena representació en la Confederació si bé com a resident a Viena, austracista convençut i amb gairebé tot el patrimoni en territori de l’Imperi, no era més que una caixa de ressonància de la voluntat dels Habsburg. La Confederació Germànica va vehicular amb èxit una guerra contra Dinamarca, el 1863, per a l’ocupació dels ducats alemanys de Schleswig i Holstein. Però la nova conquesta, que s’havia de repartir entre Prússia i Àustria, fou pretext de disputa entre les dues potències. En les deliberacions, Liechtenstein sempre votava amb Àustria, i aquesta manipulació fou un dels pretextos per desencadenar, el 1866, la Guerra Austro-Prussiana. La victòria prussiana de 1866 suposà, a més de la liquidació de la Confederació Germànica, l’annexió a Prússia de bona part dels estats alemanys que havien fet costat a Àustria. El Principat de Liechtenstein, per raons geogràfiques (queda englobat a banda i banda de la frontera entre la Confederació Helvètica i Àustria), se’n lliurà, i fins i tot el príncep Johann II es va permetre el gest de no signar el tractat de pau que Prússia oferí als vençuts i que tots els altres, inclosa Àustria, signaren. La guerra, però, passà factura a les arques dels Liechtenstein i, en el marc de les retallades, el 1868 suprimiren l’exèrcit del seu Principat. El 1871, Liechtenstein fou, a banda d’Àustria, l’únic estat ex-membre de la Confederació Germànica que no es va integrar en l’Imperi Alemany de la Prússia de Bismarck.

Liechtenstein passà, doncs, a ésser un estat independent sense confederacions de cap mena. A la pràctica, però, la dependència d’Àustria era clara. El príncep de Liechtenstein podia ser més austracista que l’Emperador i afirmar que els Habsburg encara tenien dret al Sacre Imperi, molt més que no pas el parvenu de Wilhelm von Hohenzollern. La Guerra del 14 aplegà de nou, com a aliats, Prússia i Àustria, i juntes compartiren la derrota el novembre del 1918. La derrota comportà la revolució. Els Liechtenstein veieren al seu senyor destronat. No obstant això, servaren les seves propietats, tant les que tenien a Viena i a la resta de l’Àustria Alemanya, com les que tenien a Moràvia i Silèsia, les quals recaigueren sota les sobiranies de les noves Txecoslovàquia i Polònia. Aconseguiren fins i tot servar el Principat de Liechtenstein, com a territori de sobirania, situació que quedà jurídicament normalitzada amb una Constitució (1921). D’aquesta guerra, però, el patrimoni familiar havia sortit encara més escaldat que de la primera. Per posar-hi remei, se signà una unió duanera i monetària amb la Confederació Helvètica. Des de llavors és el franc suís la moneda de curs legal. També des de llavors, bona part de la representació diplomàtica, abans conduïda a través d’Àustria, és ara menada, quan no directament, a través de Suïssa. El 1929, heretà el principat Franz (I) qui, com tots els seus predecessors, continuà a residir normalment en Viena. El príncep, de 76 anys, i sense hereus directes, es va casar amb Elisabeth von Gutmann, 22 anys més jove que ell, i filla d’una rica família ennoblida pels Habsburg prèvia conversió des de la religió jueva. El 1938, el príncep Franz va abdicar en favor del seu cosí tercer Franz Joseph.

La nova situació va fer que els Liechtenstein es traslladessin al principat que els devia el nom. La puixança de l’Alemanya nazi (que ells veien com una reencarnació de l’odiada Prússia) i la seva extensió vers Txecoslovàquia i Àustria, feren aconsellable pel príncep Franz Joseph d’establir la residència permanent a Vaduz. En general, el petit Principat respongué positivament al trasllat. Evidentment, no hi mancaven elements, principalment en la Unió Nacional, que defensaven obertament el nazisme i sostenien tesis pangermanistes. Alguns d’aquests recordaven, sorneguerament, que el príncep de Liechtenstein era encara, 70 anys després, encara formalment en guerra amb Prússia, i es delitaven especialment en difamacions envers la princesa Elisabeth. També hi havia d’altres, republicans, que desitjaven desfer-se del príncep i integrar-se com a nou cantó de la Confederació Helvètica. Entre el 1937 i el 1939, els Liechtenstein feren moure una gran quantitat de patrimoni (obres d’art, etc.) que tenien repartides en les possessions austríaques, txeques i poloneses i, o bé les situaren en territori del seu principat, o bé les trameteren a Londres.

La guerra del 39 va concloure amb una nova derrota germànica. A Polònia i Txecoslovàquia s’instal•laren govern prosoviètics, i Àustria fou dividida en quatre zones d’ocupació. D’una manera o altra, la majoria de les possessions dels Liechtenstein quedaren sota zona soviètica. I aquests nous ocupants no eren de l’estil tou de les socialdemocràcies austríaca i txecoslovaca. En general, els Liechtenstein aconseguiren de servar el patrimoni situat en territori austríac. En canvi, les possessions de Bohèmia, Moràvia i Silèsia quedaren afectades pels decrets Beneš, adreçats a les possessions dels alemanys. En total, la confiscació afectà 1.600 km², és a dir deu vegades l’extensió del Principat de Liechtenstein. Durant llargues dècades, els Liechtenstein han maldat per recuperar-hi quelcom. Després de la caiguda del bloc soviètic, veieren el cel obert. Però, òbviament, els nous governs polonès i txecoslovac no eren pas proclius a reconèixer res. Per això, el 1993, quan Txecoslovàquia es va dissoldre en les repúbliques de Txèquia i Eslovàquia, Liechtenstein, com a mesura de pressió diplomàtica, es va negar a reconèixer cap de les dues (per bé que el contenciós el tenia, bàsicament, amb Praga i no amb Bratislava). És per això que ni Liechtenstein reconeix les dues repúbliques centre-eslaves, ni els dos estats centre-eslaus reconeixen el principat de Liechtenstein fins els nostres dies.

El 1945, els Liechtenstein sortien d’una tercera guerra encara més destructora que les dues anteriors. És clar que la majoria dels alemanys ja haurien volgut plorar amb els ulls del príncep de Liechtenstein. Com a primer recurs, vengueren part del seu patrimoni artístic, en una operació que, en essència, consistí en finançar aquesta curiosa família reial amb diners públics nord-americans, anglesos o francesos a través dels respectius museus nacionals. La font principal d’ingressos, però, fou el propi principat de Liechtenstein. L’antiga finca menyspreada esdevingué, com ja s’havia demostrat en el període d’entre-guerres, un punt d’interès per a tota mena de societats empresarials que trobaren en Liechtenstein un lloc d’acollida, lluny de les ànsies recaptatòries que mostraven els altres estats del món occidental. D’una manera o una altra, el Príncep de Liechtenstein és, amb una fortuna de 5.000 milions de dòlars, el cinquè mandatari més ric del món. Amb un bon nivell de vida entre la població general de Liechtenstein i, particularment, entre la ciutadana (el 66% de la població, però únicament el 33% de la mà d’obra), el príncep de Liechtenstein és avui dia possiblement més popular que no pas el 1921, el 1938 o el 1945. Fet i fet, en el 2003, hom va aprovar una Constitució que, respecte de la del 1921, ben al contrari de retallar atribucions executives als monarca, li les ampliava.

La Constitució del 2003, però, va posar Liechtenstein en l’ull de l’atenció dels organismes internacionals. En un moment on tothom lluitava (i lluita) per esdevenir “paradís fiscal”, els “paradisos fiscals professionals” no són pas ben vistos. Els amplis poders del monarca contribuïen a una governació menys transparent, com en part va demostrar l’anomenat “afer Liechtenstein”. “No és just”, protestava el Consell d’Europa. Ja hem dit que Liechtenstein ja no forma part de la napoleònica Confederació del Rin ni de l’habsburguesa Confederació Germànica. Però sí forma part del Consell d’Europa (des de 1978), del Banc Europeu per a la Reconstrucció i el Desenvolupament (des de la fundació, el 1991), de l’EFTA (des de 1991), del Tribunal Penal Internacional (que no se n’hagin de penedir), de la Interpol, de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació Europees, de l’Organització Mundial del Comerç, etc.

Deia el rei Faruk d’Egipte, ja destronat, que, amb el temps, només quedaran en el nom cinc reis, el d’Anglaterra i els quatre dels jocs de cartes. Durant un temps, la història semblava donar-li la raó (Grècia, etc.). Però amb la restauració a Espanya i a Cambodja, hi hagué qui ho dubtà. Amb els anni horribiles dels monarques anglesos i la revolució del Nepal, hi ha qui replanteja que per comptes de cinc en quedaran quatre. De moment, però, els Liechtenstein resisteixen. I ara viuen al seu principat i el castell que els dóna nom és de la seva propietat i fins i tot en treuen calerons com a atracció turística.