Adam Smith ja deia que, allò que li demanem a un sabater, és que ens faci o ens repari un parell de sabates. I li paguem. No li paguem per tal que el seu fill vagi a estudi, ens suggereix Adam Smith, o perquè, més senzillament, sopi calent. Sinó que li paguem perquè les necessitem, les sabates. Similarment, el sabater no es fa o ens repara les sabates perquè passi ànsia de veure’ns descalços. Ens les fa o les repara perquè té necessitats, que podrà cobrir, amb els diners que rebi a canvi.
Així doncs, que el motor del treballador sigui el salari i no la feina produïda, i que el motor del capitalista sigui el benefici i no el producte produït, ens diuen, no hauria de ser motiu de gaire capficament. Sense una feina útil, el salari serà, a la curta o a la llarg, impossible d’obtenir. I sense un producte que no sigui útil, el benefici serà impossible.
Hi ha, doncs, qui en l’actual situació de marasme econòmic, ens explica una rondalla de Henry Ford. Diu aquesta rondalla que hi havia una volta en Henry Ford a Detroit, on hi tenia un taller de construcció d’automòbils, que pagava salaris relativament generosos als seus operaris. Ens diu la rondalla que, quan interrogat per un amic sobre el fet, Ford li responia que uns bons salaris augmenten la capacitat adquisitiva de la classe treballadora i que, en augmentar, aquest “mercat interior” troben millor sortida els productes industrials d’un país. És a dir, Ford, ens diu la rondalla, pensava d’aquesta manera ampliar el mercat per als seus automòbils. No cola.
Entre Ford i el sabater no podien haver tantes diferències. O sí? El sabater del primer paràgraf pot optar per treballar, suposem, 4 dies a la setmana i morir-se de gana. Pot treballar 5 dies a la setmana i fer prou sabates com per ajustar el pressupost alimentari. O en pot treballar 6 o 7, i viure més folgadament... i exhaust. Com més treballi, més sabates. Si treballa poc, les poques sabates que faci no serveixen per cobrir les despeses constants del seu taller. Si treballa prou per viure el nivell de vida que ell considera digne, viu i prou. Si treballa més d’aquesta ratlla, s’autoexplota, però els beneficis seran per ell mateix. Tot això val únicament si pot vendre les sabates. Per això fa bé de no fer cap sabata si no li encarreguen, per no malbaratar debades matèria primera, que haurà de pagar sense poder cobrir amb la venda respectiva de sabates. Henry Ford, si més no al principi, havia de fer un càlcul similar. La diferència és que el “nivell de treball” no depenia de les hores que s’hi posava ell personalment sinó de les hores de treball que posava amb un nombre més o menys gran de treballadors, ocupats més o menys hores. Gairebé tots els seus treballadors tenen com a única font d’ingressos el que els paga Ford, de forma que negociadament hauran de fixar plegats un salari, que determinarà el nivell de vida dels perceptors. Com més alt sigui el salari, menys marge de benefici tindrà Ford per al mateix nivell de producció. Si amb uns salaris més alts, el senyor Ford vol conservar els mateixos beneficis, haurà d’elevar la producció (allargar les hores, millorar la maquinària). L’estratègia de salaris més alts serveix per produir més automòbils per vendre. Si ja abans de pujar els salaris i la producció, tenia problemes per col·locar-los, quins no seran els problemes ara? Per això, que no cola.
Encara més virolla fa una altra rondalla, segons la qual els empresaris responsables haurien de ser feliços de pagar una miquetona més de contribucions a l’estat, si aquest emprés els diners per generar llocs de treball en el sector “públic”. Els treballadors del sector “públic”, amb els diners ben guanyats, comprarien productes dels empresaris responsables. Tampoc no cola, això. I tampoc no ho fa, si ens saltem els treballadors del sector “públic”, i considerem les inversions públiques que desfilen directament a les mans dels empresaris responsables en forma de contractes públics. Evidentment, l’empresari responsable beneficiat s’ho callarà prou, que no cola. Per ell sí cola, i tant.
En aquesta situació, l’empresari irresponsable desitja que els altres empresaris paguin bons salaris als seus treballadors i que paguin contribucions a l’estat perquè, en forma de demanda privada dels dits treballadors i de demanda pública del dit estat pugui col·locar els seus productes. Ell prou ja farà per pagar als treballadors el mínim possible i per evadir el màxim les seves obligacions fiscals. Curt de mires, li criden els rondallaires. "Au va", els diu l’empresari irresponsable, "amb tan gran com és el món, encara en tindré la culpa jo del col·lapse de la “demanda efectiva”". Com deia la Pompadour a Louis XV, “aprés nous, le déluge”. No és tampoc aquesta una atitud que derivi de la pertinença de classe. En totes les classes aquesta és l’atitud majoritària. Fins i tot en la classe dels rondallaires, hi té majoria. Majoria discreta, però majoria.
En la mateixa confiança que l’empresari que espera que la demanda efectiva se sostingui a través de la no tanta intel·ligència dels seus companys de classe i competidors directes, també les direccions econòmiques de cada estat esperen que la demanda efectiva se sostingui a través de la no tanta intel·ligència de les direccions dels altres estats. Per això aquestes direccions, més que rondalles, expliquen el sopar de duro de la “competitivitat”, és a dir en com el manteniment d’uns bons nivells d’explotació, malgrat que ensorrin la demanda efectiva interna, poden generar uns marges de beneficis adequats si, i només si, es manté la demanda efectiva interna dels altres països.
Els rondallistes xalen en veure fracassats aquests sopars de duro: “ho veieu com teníem raó nosaltres en cridar al capitalisme responsable?”.
Per tal de superar el marasme econòmic, aquesta tendència que els esgarriacries anomenen “estagnació permanent”, han de trobar un remei. L’esforç de venda (coneixement de mercat, ús de la publicitat, estratègies de fidelització de clients, etc.) ha d’augmentar, això és clar, però això no és un remei sinó un imperatiu per no ofegar-se. Un remei es troba en la “plutonomia”, és a dir en una economia desenvolupada que abandona ja l’antic estigma de produir per les masses consumidores dels països desenvolupats per tal de produir per les capes supremes. Cal orientar la producció a les necessitats dels qui sí tenen demanda efectiva. Òbviament, no els vendrem més patates o més carxofes. Això seria inhumà, no se les podrien pas empassar. Hom els vendrà hipersofisticació. La plutonomia, és a dir la reorientació de l’economia envers les necessitats de les capes més enlairades dels consumidors potencials, és cosa ben antiga. Reprendre la plutonomia és abandonar una desviació momentània, especialment frapant en els Estats Units entre el 1945 i el 1973, però que s’havia anat arrossegant fins els nostres mateixos dies, i també era patent a Europa, al Japó, etc. La plutonomia implicar posar-hi tones i tones de treball (valor afegit, diuen els dels sopars de duro; cura i tendresa, diuen els rondallistes) en un mateix producte de consum de luxe. Però si aquest treball depassa la “utilitat” que li pot proporcionar al seu destinatari, ja haurem begut oli. Confiem en un efecte d’utilitat afegida, pel fet que el producte sigui d’hiperluxe, marca d’estatus, ja que entre els consumidors de la plutonomia també hi ha classes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada