Trajectòries (no tan) insòlites (IV): Eugeni d’Ors, l’àngel caigut

En aquesta secció no hi podia mancar Eugeni d’Ors. La transmutació sempre és contemplada pels dos bàndols implicats com “la caiguda de l’àngel”, per part del bàndol que se sent traït, i com “la tornada del fill pròdig” per part del bàndol que se sent enfortit. Quan els dos bàndols són tan elevadament contraposats com ho és una Catalunya il·lustrada i democràtica i una Espanya feixista i dictatorial, la trajectòria insòlita (o no tan insòlita) es fa més atractiva. El canvi no és tan sols un canvi ideològic, sinó un autèntic canvi d’adscripció nacionalitària. El “desclassament”, en una societat post-estamentària, on les classes són pas compartiments tancats, és, gairebé ho diríem, quelcom natural. El “desnacionament”, en canvi, sembla més fort i potser més injustificat. No és només “col·laborar” amb Franco. La col·laboració de classe s’entén i s’havia anticipada llargament en tota la premsa catalanista d’esquerres. El trànsit absolut i violent, no a l’espanyolisme, sinó a l’espanyolitat o, per millor dir, a la castellanitat, depassava, però, la imaginació. El temps que tot ho cura o, potser la màxima de “pus parla català, déu li’n don glòria” ha fet que, en l’alçada del centenari, la figura de Xènius sigui més o menys “reivindicable”. Hom vol separar Luzbel de Lucífer i, fins i tot, com si fossin iazidís, a albirar-hi una redempció. Les defeccions personals, però, que coincideixen casualment amb els vents històrics de les victòries imperials són com els pecats contra l’Esperit Sant, que no tenen perdó

Eugeni d’Ors havia nascut a Barcelona el 28 de setembre de 1881. Ja abans d’iniciar els estudis de dret, havia començat la seva trajectòria literària sota el nom d’Eugeni d’Ors i, després, d’Octavi de Romeu (o Octavi Romeu o O. de R.). I és una trajectòria que comença a fer-se pública en català, cosa que, tanmateix, i malgrat els suposats avenços de la Renaixença, no passava de ser una opció minoritària entre els lletraferits de Barcelona de totes les classes. Hom troba articles i dibuixos d’Octavi de Romeu en “La Renaixença”, “La Veu de Catalunya”, “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català” i en locals com “Els Quatre Gats” i el “Cercle Artístic de Sant Lluc”. Com, també fa, per exemple, Francesc Pujols, Eugeni d’Ors tradueix part d’aquesta obra per editar-la en castellà (La muerte de Isidro Nonell, 1905). I, com Francesc Pujols i tants d’altres coetanis, no s’està de definir el seu art de forma categòrica, i així parla d’art arbitrari o d’art subjectivista. Criats en el ventre del modernisme, aquesta fornada eclosiona vers el 1906. Com també els seus coetanis, Eugeni d’Ors presenta també un programa polític, l’imperialisme (p.ex., a la seva tesi doctoral Genealogía Ideal del Imperialismo), que recull part de les tesis pratdelaribanianes sobre “la Catalunya gran en l’Espanya gran” i que, només superficialment, poden vincular-se al regeneracionisme castellà de tonalitat molt més reaccionària.

L’estel d’Eugeni d’Ors, als 25 anys, és netament ascendent. Octavi de Romeu, primer, i Xènius, després, guanyen coneixença en les pàgines de “El Poble Català” i “La Veu de Catalunya”. El 1906 té secció com a fixa, amb el nom de Xènius, i sota la capçalera de Glosari. El mateix any passa de Barcelona a París, per fer-hi de corresponsal, la qual cosa enriquí més el Glosari. El propi Glosari es defineix com a “diccionari filosòfic portàtil” i explicita que el seu mètode és partir de l’anècdota per arribar a la categoria. És Xènius qui defineix el “noucentisme”, a partir del “subjectivisme” o “arbitrarisme”. Eugeni d’Ors s’interessa per la filosofia i, a través d’una pensió de la Diputació de Barcelona, es forma amb Henri-Louis Bergson (1859-1941), Georges Dumas (1866-1946) i Émile Boutroux (1845-1921). Atret especialment per Boutroux, amb qui comparteix preocupació sobre el significat de la ciència, la relació entre la ciència i la religió, i els problemes psicològics i filosòfics que hi ha al darrera. El 1908 presenta al III Congrés Internacional de Filosofia, de Heidelberg, els treballs Religio est libertas i Le residu dans le mesure de science par l’action, tots dos en francès, per bé que després també traduïts al català. La seva filosofia psicològica, com la de Boutroux, vol posar de manifest les limitacions del mètode científic deductiu-inductiu en el camp de l’ètica (la qüestió de la llibertat) i de l’estètica (la qüestió de la bellesa). El 1909 en el curs Lògica i metodologia de les ciències exposa més clarament aquesta lògica humanista (en contraposició a la lògica proposicional, centrada en la proposició), d’acord amb la qual la lògica o racionalització és, essencialment, un mecanisme de defensa contra els estímuls exteriors. La psicologia dorsiana es presenta com “la filosofia de l’home que Treballa i que Juga” i, per tant, com un pols entre la potència de l’esperit i la resistència de la natura. En les Gloses de Quaresma n’extreu d’aquesta psicològica un programa ètic, basat en una ètica individual, però amb una primacia dels interessos col·lectius, tal com mostrava l’ideal clàssic de la polis grega. Amb aquest bagatge va fer la segona tesi doctoral, en filosofia i lletres (1913), i es presentà, sense reeixir, al concurs de catedràtic de psicologia de la Universitat de Barcelona (1914)

Davant l’esclat de la Primera Guerra Mundial, adoptà una posició de neutralitat activa, a través de l’associació dels Amics de la Unitat Moral d’Europa. En el marc de la Mancomunitat d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors és director de l’Escola de Bibliotecàries, pedra fundacional de la Direcció d’Instrucció Pública, de la qual passa a fer-se’n càrrec. Però Enric Prat de la Riba es mor, inesperadament, l’agost de 1917. Josep Puig i Cadafalch serà elegit nou president de la Mancomunitat. La mà esquerra de Prat de la Riba per guiar un equip de personalitats contraposades en la qüestió social, econòmica, religiosa, etc., és absent en el genial arquitecte. I ja la tenim. Eugeni d’Ors fa la seva, massa per al gust de Puig i Cadafalch, que estreny la disciplina en el si de la Mancomunitat. En aquella època el que avui anomenem “modernització de les administracions” s’entenia weberianament, i era massa per a Eugeni d’Ors.

En aquest punt sempre hi ha dos tipus d’explicacions. Uns s’estimen més les explicacions personalistes, el xoc personal entre Puig i d’Ors. Topen dues generacions (Puig té 50 anys, i d’Ors, 36), dues formes de veure les coses (més conservadora i historicista en Puig, més renovadora i pragmàtica en d’Ors), etc. Les altres explicacions se centren en els corrents socials i ideològics. La Mancomunitat, cada vegada més ambiciosa, ha de topar amb l’Estat. I la lluita de classes, amb totes les anades i tornades, es troba en el 1917 en un punt àlgid, a Barcelona mateix, sense anar a Petrograd. Segons les explicacions personalistes, d’Ors fa circular en ciclostil unes Gloses de la Vaga, de signe prosindicalista, per fer enrabiar Josep Puig i Cadafalch. I pronuncia d’Ors a Madrid una conferència de signe molt crític amb la Mancomunitat per la mateixa raó. Segons les explicacions conjuncturalistes, en canvi, d’Ors es veu arrossegat per les crítiques que rep la Mancomunitat (encara que sigui una institució de poder més voluntarista que efectiu) des de l’obrerisme barceloní i des de la intel•lectualitat madrilenya. A Madrid, deia d’Ors, els divendres, o fas una conferència o te la fan, i ell va optar per fer-la-hi.

Per pròpia voluntat o sota la pressió de Puig, què importa, d’Ors presenta la dimissió com a director de la Instrucció Pública de la Mancomunitat. El gener del 1920 els debats de l’Assemblea General de la Mancomunitat deixen clar que la majoria va amb Puig i Cadafalch, i interpreten els gestos de d’Ors com una amenaça a la Mancomunitat. El trencament, progressiu, és inexorable. L’abril del 1920 el cessen com a secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1921 deixa la direcció del Seminari de Filosofia. El Glosari de “La Veu de Catalunya” queda interromput, després de 14 anys. Passa a publicar un glosari, encara en català i sota el nom de Xènius, a “El Dia Gráfico”, on manifesta les seves simpaties pel moviment obrer en la sèrie d’articles El Nou Prometeu Encadenat. Paral·lelament, el febrer de 1920, inaugura un altre glosari, encara sota el nom de Xènius, però ja en castellà a “Las Noticias” sota l’encapçalament de Las obras y los días. Part dels articles d’història de l’art de “Las Noticias” seran recollits a Tres horas en el Museo del Prado.

De mica en mica, d’Ors inicia l’etapa més inquietant de la transformació. Les seves simpaties amb el moviment obrer encara traspuen a Guillermo Tell, si bé amb un to condescendenciós que, si l’haguessin vist representada, potser no hauria agradat gaire als sindicalistes. El gener de 1923 se’n va a Madrid, però no a llegir cap tesi (com la de dret, de 1906, o la de filosofia i lletres, de 1913) o a fer-hi cap conferència sorollosa (com la de 1919), sinó a viure-hi. Arriba al rompeolas de las Españas amb tots els afalacs de qui és percebut com un expulsat pel sectarisme catalanista. A l’ABC li cedeixen una secció lliure, també anomenada Glosario, on, si bé li donen llibertat, esperen comptar amb un crític d’art ben enlairat. El 1923, el pronunciamiento del Capitán General de la Cuarta Región Militar, Miguel Primo de Rivera posa fi a 47 anys de monarquia constitucional. El Directori Militar retalla primer la Mancomunitat, hi fa fer fora Puig i Cadafalch i la liquida finalment el 1925. L’any següent, per exemple, Eugenio d’Ors és elegit membre de la Real Academia Española de la Lengua. El 1927 fou corresponsal a París. La idea és triomfar a París, i per això hi fa publicar una sèrie d’assaigs biogràfics, sobre les seves teories estètiques i, amb una mica més d’èxit, una anàlisi de l’obra de Picasso. En l’ideal estètic d’Ors també es produeixen canvis i allò clàssic (romànic, renaixentista, neoclàssic, realista) deixa pas a una adhesió progressiva al barroquisme (gòtic, barroc, romàntic, modernista).

La col·laboració amb l’ABC havia situat Eugenio d’Ors en l’entorn polític de la dreta monàrquica espanyola. La caiguda de la Dictadura (1930) i de la Monarquia (1931) replantegen la situació. Mentre un sector de la dreta espanyola avança cap a posicions accidentalistes (en el sentit que, monarquia o república, l’important són els valors catòlics, espanyols, etc., etc., etc.), un altre s’ancora en el monarquisme (alfonsí o carlí) i un altre viatja cap a la forja d’un feixisme autòcton. Els tres sectors, clivellats per divisions personals, van saber sempre caminar més o menys units, i desfer-se dels divisoris. José María Gil-Robles, accidentalista, es fa dir “Jefe”, com un aspirant més al llistat de dirigents feixistes. Fet i fet, però, el mateix Miguel Primo de Rivera havia estat comparat, el 1923, amb Benito Mussolini i, durant la Dictadura, hom havia impulsat una Unió Patriòtica amb voluntat de “partit únic”. El 1933, el fill del desaparegut dictador, creava Falange Española la qual, més tard, confluí amb altres grups “nacional-sindicalistes” per crear la FE de las JONS. Pel que fa a José Calvo Sotelo, antic ministre de la Dictadura, el seu perfil era més proper al d’un més il·lustrat i tecnocràtic Salazar.

En l’aixecament militar del Divuit de Juliol, la direcció militar del colp cooptarà en les tasques de repressió massiva als falangistes castellans i als tradicionalistes (requetés) navarresos. El 1937, aquests dos sectors, juntament amb les restes cedistes i d’altres elements dretans, són “unificats” en la FET de las JONS, sota la direcció de Francisco Franco, que a partir de setembre de 1936 s’havia convertit en el Caudillo de la Nueva España. A aquesta Falange i a aquesta Espanya s’uneix Eugenio d’Ors. El seu glosario de l’ABC i de “El Debate” té continuïtat ara, fora del Madrid republicà, en la Pamplona sublevada, en “Arriba España”. Eugenio d’Ors és premiat amb la Jefatura Nacional de Bellas Artes, òrgan dependent directament del govern franquista instal·lat a Burgos. Aquest govern havia rebut ja el reconeixement de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista. Així, per exemple, el 1938, era aquesta Espanya de Burgos la convidada a la Biennal de Venècia, i fou el jefe nacional d’Ors qui organitzà la presència espanyola. El març de 1939, l’Espanya de Franco entra en Madrid. “Arriba España” des de Pamplona, i la Jefatura Nacional de Bellas Artes des de Burgos, també entren en Madrid, i amb elles Eugenio d’Ors i el seu glosario. Les autoritats republicanes, durant la guerra i la revolució, havien traslladat bona part del patrimoni del Museo del Prado a Ginebra, i d’Ors va fer les gestions per recuperar aquests quadres.

Però el règim, a més de feixista, era catòlic. Eugenio d’Ors s’hi sabé adaptar. En aquest sentit cal destacar, el mateix 1939, a Gasteiz (Vitoria), la Exposición Nacional de Arte Sacro. Paral·lelament, la seva filosofia psicològica es cristianitzava a través d’una “introducció a la vida angèlica”. La superconsciència o super-jo, que en Freud era blasmat com a element internalitzat de repressió externa, es transformava en la part angèlica de l’esperit humà, controladora de l’element subconscient (l’id freudià).

La impaciència que havia mostrat envers Puig i Cadafalch, contrastava amb la mansuetud amb la que suportava els “desplantes” dels seus correligionaris, més derivats del menyspreu que tenien envers la “cultura” i els “intel·lectuals” que no pel seu llunyà catalanisme. Cal dir, però, que va dimitir de secretari perpetu de l’Instituto de España i que, voluntàriament, s’allunyà de Madrid, per bé que el 1953 fou creat catedràtic de Ciencia de la Cultura de la Universitat de Madrid (1953).

Hom ha volgut veure, en els darrers anys, entre Barcelona i Vilanova i la Geltrú, on es va morir, el 25 de setembre del 1954, alguna reticència al caràcter manifestament anticatalà (més que no pas simplement anticatalanista del règim). També així es va llegir, en certs cercles, La verdadera historia de Lidia de Cadaqués. En tot cas, però, el que volia dir el darrer Xenius, en tot cas, passats els 70 anys, que si hom havia de triar el veritable Xènius, entre el secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el secretari del Instituto de España, entre l’home de la Mancomunitat i l’home de la camisa blava, el veritable era el segon, el falangista espanyol.