La mort del senador Edward Moore Kennedy suposa la desaparició física del darrer membre de la terna de germans presidenciables de la possiblement més il·lustre nissaga política. Dels tres, únicament el més gran, John F. Kennedy, va arribar a la presidència, arrabassant-la a un suorós Richard Nixon. Curiosament, però, la identificació dels Kennedy amb allò que s'anomena el liberalisme americà, no és tan forta en John F. Kennedy com ho és en el segon germà, Bob, i és més forta en el tercer germà, Ted, que no pas en el segon. Les limitacions del liberalisme americà són ben pregones, i en són testimoni clar les administracions dels presidents demòcrates posteriors a Lyndon B. Johnson: Jimmy Carter (1977-80), Bill Clinton (1993-2000) i Barack Obama (2009-). Malgrat la imatge que hagin pogut transmetre aquests tres presidents, tots tres en actiu, les seves polítiques no tan sols han estat lluny de les formulacions teòriques del liberalisme americà, sinó fins i tot de les aplicacions pràctiques, certament limitades, que feren presidents com els dos Roosevelt, Truman, el primer Kennedy o Johnson. Els liberals que ara veuen com Obama fa figa en la defensa d'un sistema sanitari de cobertura universal senten que tenen molt poques opcions. Es queixen de la demagògia de la dreta conservadora, i de l'eclèctica coalició entre patriotes rednecks, llibertaris de dretes, larouchistes, dreta cristiana, nativistes, etc., que tenen al davant. I cada paraula que pronuncien en aquest sentit, és hàbilment torçada pels mitjans de comunicació conservadors. Així doncs, els liberals nord-americans no s'acaben de desempellegar de la llufa de set-ciències elitistes que els know-nothings dretans els han penjat.
I tenen sort els liberals nord-americans, que els seus rivals "no sàpiguen res". Perquè més val que no recordin fets com ara que els governs de Carter i Clinton foren els més estalviadors (gasius en la despesa pública social) en les lluites contra els dèficits públics creats paradoxalment per les administracions nord-americanes del Partit Republicà.
Llavors ve la revisió històrica. I si... I si Bob Kennedy hagués estat el candidat demòcrata a la White House? Què hauria fet? Retirar les tropes de Vietnam? Això seria el que precisament faria Nixon (uns anys més tard) i hauria fet eventualment qualsevol altre guanyador de les eleccions del 1968. Podria haver revalidat la política "social" de Kennedy i Johnson i "afermar-la"? Naturalment, però aquesta política "social" tenia els dies comptats, ja que la crisi del 1973, en un context de completa dependència política del moviment obrer nord-americà, havia de posar fi a qualsevol política "social" coherent.
Però Ted Kennedy era diferent. Bob encara s'assemblava massa a John. Ted era el liberal nord-americà post-1968 per antonomàsia. I és clar, llavors tota la història dels EUA hauria canviat amb Chappaquiddick, que és sens dubte el topònim indígena nord-americà que amb més facilitat pronuncien i deletregen tots els comentaristes polítiques conservadors dels darrers 40 anys. Però Chappaquiddick és quelcom més que un incident farragós. És una metàfora. Chappaquiddick ha estat l'estratègia seguida per pràcticament tots els càrrecs públics liberals una vegada han assolit el poder. Davant la tromba d'aigua que genera la pressió mediàtica i lobbística de la dreta conservador (i dels blue dog democrats), l'heroi liberal, que havia seduït els votants social-progressistes, que havia conquerit el vot de les minories nacionals, que havia promès ESPERANÇA i CANVI, se surt del programa, i abandona la dita constituència a la seva sort. Comprensible, és clar, ja que si el càrrec públic liberal s'exposa a quedar atrapat en una companyia amb un tuf tan desagradable a "socialisme", tothom l'assenyalarà amb el dit. Entre l'adulteri públic i la denegació de l'auxili, el liberalisme nord-americà ha fet una tria. I, després, té les penques de dir que així és el sistema nord-americà, que així és el bipartidisme, i que si no fos així vindrien els republicans a fer la política que exactament acaben per aplicar ells mateixos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada