Oficialitat del català a Europa: Jerzey Buzek exigeix implícitament l’ingrés d’un estat català a la Unió Europea

Jerzey Buzek, president del Parlament Europeu, ha deixat entendre que la reivindicació de l’oficialitat del català a la Cambra únicament serà possible si un estat català ingressa en la Unió Europea. La manca d’oficialitat del català a l’Eurocambra fa que els eurodiputats catalans no puguin utilitzar la llengua catalana ni en les sessions plenàries, ni en les comissions, ni en interpel·lacions ni en preguntes parlamentària. Els deixen parlar-la al bar, si més no, de moment.

Aquesta mateixa setmana, Buzek insistia que en el Parlament Europeu únicament s’oficialitzen “les llengües en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. L’embarbussament és comprensible. Si hagués dit “únicament s’oficialitzen les llengües que ja són oficials en, si més no, un estat”, hom podria haver-li respos que, d’acord amb la Constitució Espanyola de forma implícita (article 3.2) i uns tres estatuts d’autonomia, el català (amb la denominació, també, de valencià) és oficial en l’estat espanyol. Per tant, Buzek era obligat, d’acord amb el guió escrit pel govern Zapatero, a dir “en què es poden desenvolupar els ciutadans d’un estat on aquesta hi és oficial”. Efectivament, el català és oficial, però els ciutadans de cap estat de la Unió Europea (inclosos l’espanyol, el francès i l’italià) no s’hi poden desenvolupar gaire. Ergo, la condició enumerada per Buzek no es compleix, i el català no pot ser llengua oficial al Parlament Europeu.

Buzek, en aquestes mateixes declaracions, reblava: “al Parlament espanyol no s’usen tots els idiomes cooficials”. Deixant de banda que la denominació de “cooficial” no té sentit jurídic (cada idioma oficial és idioma oficial, i punt), seria igualment precipitat donar-li la raó.

El Parlament espanyol utilitza, efectivament, la doctrina que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” (article 3.1 de la Constitució Espanyola). Per tant, si més no en el Congrés dels Diputats, la idea és que el castellà sigui l’única llengua oficial. Una justificació per això és la idea que el castellà és la “llengua comuna”. Val a dir que l’expressió “llengua comuna” no apareix en la Constitució Espanyola, però no serem nosaltres qui la declararem anticonstitucional.

També podríem dir que aquesta política “monolingüe” del Congrés dels Diputats estalvia diners en traductors.

Ja que Buzek esmenta el Congrés dels Diputats d’Espanya com a referent en la política lingüística del Parlament Europeu envers el català, podria fer el següent pas i aprendre’n tota la lliçó. Per exemple, es podria reduir el nombre de llengües oficials del Parlament Europeu a sis (anglès, francès, alemany, italià, espanyol, polonès), a cinc (anglès, francès, alemany, italià, espanyol), a quatre (anglès, francès, alemany, italià), a tres (anglès, francès, alemany), a dos (anglès i francès) o a una (anglès). O potser a zero, i tots calladets, cosa que sempre suposaria l’estalvi més efectiu per al contribuent.

Encara que aquesta sí és la política d’organitzacions supranacionals com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, a la Unió Europea aquesta “reducció lingüística” no s’estila. Els esgarips de protesta serien paorosos ja de bell antuvi. Voler reduir de cinc a quatre llengües oficials seria l’acabóse, i passar de dues a un seria, senzillament, l’horreur. Amb el cor a la mà, passar de vint-i-tres a vint-i-quatre semblaria molt assenyat. Més si pensem en el dia que una llengua d’estatus tan incert com el “macedònic” serà oficial, tan oficial com el “búlgar”, d’aquí a quatre dies. I ja no diguem el dia que siguin oficials el “serbi”, el “croata”, el “bosníac” i el “montenegrí”. Xalarem.

Sumar llengües, però, no vol dir sumar traductors. Els europarlamentaris gallecs poden expressar-se en “gallec” gràcies als traductors de “portuguès”. Per això, no hi haurà gaires problemes per declarar “oficial” les llengües oficials dels estats de l’antiga Iugoslàvia, ja que a la pràctica el cos de traductors augmentarà mínimament. Entre el servei de traductors del Parlament Europeu ja existeix gent ben dotada per cobrir el servei de “català” sense problemes.

No obstant, hi ha un argument que Buzek també citava en aquestes declaracions: “tots els ciutadans de l’estat espanyol entenen el castellà”. Argument incontestable si atenem a l’article 3.1 de la Constitució Espanyola que estableix (per horror del liberalisme lingüístic) el deure de tots els espanyols de conèixer el castellà.

És, però, també un argument que crida a la reflexió. Buzek insinua que caldria recuperar la població monolingüe catalana per justificar l’oficialitat del català a Europa. Dit d’una altra manera, la plenitud de drets lingüístic en el marc de la Unió Europea quedaria supeditada al grau d’ignorància de la comunitat lingüística respectiva. S’entén així que l’espanyol i el francès gaudeixin d’una bona salut jurídica. Com més ignorants i pobletans, més oficialitat. Tota una declaració que fa trontollar les campanyes “plurilingüistes” de la Unió Europea. Quin francès gosarà d’aprendre tres mots en alemany sense atendre al perill que això suposaria per a l’oficialitat de la pròpia de llengua?

És clar que això ja posaria en perill, si més no, dues llengües oficials, l’irlandès i el maltès. No hi ha cap persona amb el graduat escolar a les Repúbliques d’Irlanda i de Malta a la qual no se li hagi exigit un domini absolut de la llengua anglesa.

Alerta, però! Malgrat que irlandesos i maltesos no són tan ignorants com els espanyols i els francesos, sí són igualment independents, de forma que no hi ha cap perill per a l’oficialitat de la llengua gaèlica d’Irlanda o per a l’oficialitat de l’àrab de Malta.

Buzek, doncs, ens pica l’ullet, i reitera que cal votar SÍ a la independència.