La qüestió de la violència (Socialist Register - 2009)

L'any passat el volum anual del Socialist Register anava dedicat a les reaccions contra l'imperialisme i el neoliberalisme. En gairebé totes les àrees analitzades en aquell volum (Irac, Palestina, Veneçuela, Brasil, Bolívia, Oaxaca, Argentina, Europa Oriental, Estats Units) els conflictes socials tenen un vessant violent: repressors o reprimits recorren a la coerció com a mitjà per assolir objectius. Carl von Clausewitz (1780-1832) partia del fet que la guerra és una extensió de la política per altres mitjans. Val a dir, però, que en les relacions d'opressió existeix sempre una violència subjacent (violència estructural), en forma d'agressió o amenaça quotidiana. Els editors i contribuïdors de "Violence today: Actually-existing barbarism" (Socialist Register, 2009; The Merlin Press, Londres, 2008) s'ocupen, però, de la violència explícita, de la coerció directa que ultrapassa el consentiment. El seu punt de partida és "l'escala i difusió de la violència" en el moment actual. Hom no pot impedir, en recordar les expressions de Friedrich Engels i de Rosa Luxemburg ("socialisme o barbàrie") de pensar si la disjuntiva no s'ha resolt ja en el segon element. I, malgrat tot, aquesta barbàrie dels nostres dies viu en absoluta harmonia amb la civilització dels nostres dies. Segurament hi ha hagut èpoques històriques molt més violentament incivilitzades, però mai abans la civilització no havia recorregut amb tant gust i delit a la violència per autoreproduir-se, i mai no havia condemnat amb tanta força i indignació moral la contra-violència dels violentats. Més enllà de les reflexions genèriques sobre la violència, el volum editat per Leo Panitch i Colin Leys, s'ocupa de sis àmbits bàsics:
- l'anomenada "guerra contra el terrorisme" (article de Vivek Chibber) i les estratègies de "contra-insurgència" (amb especialment esment de Colòmbia, amb article d'Ulrich Oslender).
- el terrorisme i l'anti-terrorisme (amb article de Sofiri Joab-Peterside i Anna Zalik sobre la violència en el Delta del Níger).
- els atacs suïcides i la tortura.
- les guerres civils i l'anarquia (amb article de Michael Brie sobre la qüestió de la resistència activa en el context de les democràcies liberals). També en aquest sentit el volum inclou articles sobre la violència "comunitària" a Índia o Indonèsia.
- el gangsterisme (amb article de Dennis Rodgers i Steffen Jensen sobre el doble paper de les pandillas o gangs a Nicaragua i Sud-àfrica).
- la persistència de la violència crònica contra les dones (amb articles de Lynne Segal, Barbara Harriss-White i Achin Vanak).

Samir Amin recorda, però, els límits d'aquestes reflexions. El 'terrorisme' (d'estat o sense-estat) no és la causa, sinó la conseqüència. En l'article potser més lúcid del volum, Joe Sim i Steve Tombs analitzen el tractament de la 'violència' en els mitjans de comunicació i en el discurs oficial al Regne Unit: d'aquí deriva què s'entén i què no per violència en un ordre social neo-liberal.

Dues iniciatives legislatives populars

Fa deu anys es presentaren al Parlament de Catalunya dues iniciatives legislatives populars. Una de les iniciatives, promoguda des del moviment ecologista (Plataforma Cívica per a la Reducció de Residus de Catalunya) cercava la prohibició legal de les incineradores de residus. Una altra, des del moviment pro-seleccions catalanes, va demanar la modificació de la Llei Catalana de l'Esport per tal de remoure un dels obstacles a la competició internacional de seleccions esportives catalanes. Des de llavors, i des de diferents sectors, s'han impulsat iniciatives legislatives populars sobre diferents matèries, com ara la prohibició dels espectacles tauromàquics.

La iniciativa legislativa popular (ILP), des de l'ordenament jurídic vigent, sempre s'ha pensat com un mecanisme marginal. Al capdavall, la iniciativa legislativa correspon a la pràctica als projectes de llei que els òrgans executius (el Govern d'Espanya, la Generalitat de Catalunya, etc.) trameten als òrgans legislatius. De totes formes, es reconeixen iniciatives legislatives en forma de proposicions de llei als grups parlamentaris (i a grups eventuals de diputats), a algunes institucions (com els consells comarcals) i, en definitiva, als ciutadans a través de les ILPs.

El sostre de signatures per impulsar una iniciativa legislativa popular és considerable: 65.000 en el cas del Parlament de Catalunya i 500.000 en el cas de les Corts Espanyoles. A més hi ha restriccions quant a les matèries que poden tractar (p.ex. queden excloses matèries tributàries, de dret internacional, de reformes constitucionals i estatutàries, d'exercici de la prerogativa de gràcia, etc., etc., etc.). També hi ha tota una sèrie d'entrebancs reglamentaris (terminis, hipervalidació de les signatures, etc.) i, en contrapartida, ben poques proteccions (p.ex. el fet que una proposició de llei derivada d'ILP no caduca per expiració de terminis parlamentaris o dissolució de la Cambra).

A efectes pràctics, doncs, si algú vol promoure una llei més fàcil li serà optar per una proposta de projecte de llei (si té elements afins en els governs) o per una proposició de llei (si té cap grup parlamentari proper). Però fins i tot en les reivindicacions esmentades abans això resultava bé impossible (governs hostils) o bé políticament inconvenient (grups parlamentaris afins que no volien mullar-se). En tot cas, en general, el recurs a la ILP serveix dos objectius:
- la mobilització encarada a l'obtenció de les signatures (organització de fedataris, difusió de la campanya, participació d'entitats en la Comissió Promotora, etc.).
- si la ILP compleix les exigències reglamentàries, la seva procedència "popular" li garanteix políticament (però no reglamentàriament) que serà tramitada (és a dir, passarà la presa en consideració) i eventualment aprovada. En aquest sentit, però, cal recordar que la ILP contra la incineració de residus fou transformada en el Parlament de Catalunya en una Llei pro-Incineració de Residus.

Tot això ve a tomb davant dues mobilitzacions que començaran en les properes setmanes al voltant d'ILP:
- Eliseu Climent parlava fa unes setmanes de promoure una ILP davant del Congrés dels Diputats que garantís la recepció de les televisions autonòmiques. La idea és que una regulació legal en aquest nivell eliminaria d'una vegada per sempre els obstacles executius que des del govern Zapatero unes vegades i des del govern Camps les més existeixen a la recepció de TV3 al País Valencià. En aquest cas la campanya seria d'abast estatal.
- Enric Canela, pocs dies abans de la mobilització central dels 10Mil a Brussel·les, que va tenir lloc ahir, parlava de la possibilitat de vehicular els esforços realitzats en aquests darrers mesos cap a una ILP davant del Parlament de Catalunya. En aquest cas la ILP cerca fer possible una consulta sobre l'autodeterminació. Val a dir, que, en el marc de l'actual Estatut, el tàndem format per López Tena i López Bofill ha parlat en els darrers anys d'una llei de consultes populars on aquesta mena de consultes tindria cabuda.

Les dues campanyes no són exemptes de problemes. La primera assumeix un marc estatal, si bé amb l'objectiu d'aconseguir una mínima tranquilitat en l'espai televisiu català: ara bé, de problemes televisius en aquest sentit també existeixen a la Catalunya Nord. La segona assumeix un marc autonòmic, la qual cosa dilueix l'autodeterminació consultable (ja que s'accepta com a imposat un determinat marc territorial) si bé això es podria corregir amb la qüestió adequada (voldria vostè que el territori de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya s'integrés en un estat català independent?). En tot cas, cal que les dues campanyes posin l'accent en els obstacles que mouen les respectives ILPs. Cal denunciar els obstacles a un espai lingüístic, tot aprofitant que en la ideologia dominant (falsa, però dominant) les coses televisives s'han de deixar a l'imperi del consum (que triïn els televidents, no les institucions públiques). I cal denunciar el fet que els "demòcrates-de-tota-la-vida" siguin capaços de fer argumentacions democràtiques per blasmar la possibilitat de fer consultes populars de qualsevol cosa.

Per no res són cinc anys

A "L'arxipèlag Gulag" Aleksandr Solzhenicin explicava una història. Un guàrdia qüestiona a un presoner: - "Com te dius?" - "Ivan Ivanovitx, camarada guàrdia" - "Quina és la teva sentència" - "Deu anys" - "Què hi vas fer?" - "No res" - "Menteixes. Per no res són cinc anys". Fa uns dies es va saber la data del judici a Núria Pòrtulas, que començarà el proper 13 de juliol a l'Audiencia Nacional, a Madrid. Li demanen cinc anys.

Ganivetada al Demiürg (J. B. Foster, B. Clark, R. York: Critique of Intelligent Design: Monthly Review Press, NY, 2008)

“There is grandeur in this view of life, with its several powers, having been originally breathed into a few forms or into one; and that, whilst this planet has gone cycling on according to the fixed law of gravity, from so simple a beginning endless forms most beautiful and most wonderful have been, and are being, evolved”. Així concloïa Charles Darwin (1809-82), fa 150 anys, L’origen de les espècies. A partir d’una sèrie determinada de lleis (“these laws, taken in the largest sense, being Growth with Reproduction; Inheritance which is almost implied by reproduction; Variability from the indirect and direct action of the external conditions of life, and from use and disuse; a Ratio of Increase so high as to lead to a Struggle for Life, and as a consequence to Natural Selection, entailing Divergence of Character and the Extinction of less-improved forms”), Darwin explicava la il·lusió del pany i de la clau, de l’encaix de cada “espècie” en el seu “hàbitat”, sense necessitat de recórrer a cap “dissenyador intel·ligent”. El maig de 1861 en una lletra a un crític contemporani, l’astrònom John Herschell (1792-1871), Darwin precisament encunya aquesta expressió en dir "the point which you raise on intelligent Design has perplexed me beyond measure" i que "when I look to each individual organism, I can see no evidence of this. For I am not prepared to admit that God designed the feathers in the tail of the rock-pidgeon to vary in a highly peculiar manner in order that man might select such variations & make a Fan-tail". L’argument de la “perfecció” natural ha estat la base de la teologia natural, des de Plató i Aristòtil fins a Avicenna i Sant Tomàs d'Aquino. És simptomàtic que el darrer assalt contra la racionalitat biològica perpetrat pel conservadurisme religiós nord-americà s’hagi investit de la referència al “disseny intel·ligent”. No es tracta més que d’una refosa, un xic més lúcida, del creacionisme inspirat en un relat inconseqüent de la cosmogènesi en el llibre sagrat del poble jueu. Prova de la lucidesa és el fet que els partidaris del “disseny intel·ligent” consideren que la biologia evolutiva no és el producte de la ciència “neutral” sinó que forma part d’una agenda secreta materialista que remuntaria, com a mínim, a l’època d’Epicur (341-270 a.C.). Una idea favorita d’aquest conservadurisme és dibuixar una continuïtat entre els clàssics (el filòsof naturalista Demòcrit, el filòsof moral Epicur i el divulgador Lucreci) i les tres bèsties negres de la modernitat: Marx-Darwin-Freud.

Tres socioecòlegs, John Bellamy Foster (*1953), Brett Clark i Richard York giren a "Critique of Intelligent Design" tots aquests arguments com un mitjó. El subtítol és simptomàtic: "Materialism versus Creationism From Antiquity to the Present". Els autors volen il·luminar precisament el paper emancipador que en la història i, sobretot, en el present té la crítica del disseny intel·ligent. Demòcrit, Epicur, Lucreci, Lucià, Bacon, Ockham, Gassendi, Darwin, Marx, Freud, Gould, etc. desfilen pels diversos assaigs, contraposats a Sòcrates, Plató, Aristòtil, Ciceró, Payne, Lewis, Dembski, Behe. Els primers se'ns fan, és clar, sempre més simpàtics. Adopten una posició valenta, alhora d'afirmació de la unitat de la natura (materialisme) però també de la multiplicitat de forces en concurrència. Ens ofereixen una visió del món sense jerarquies i sense dicotomies. Això, és clar, fa por. Contra aquesta visió s'han d'aixecar o recuperar els vells tòtems. El reflux anti-darwinià, que tant va colpir Freud ja en els anys 1920, no té ni tan sols l'excusa dels seus antecedents antics, mitjavals i moderns. El disseny intel·ligent dels nostres dies s'erigeix en santuari de la ignorància i en excusa pràctica per a la irresponsabilitat. Epicur, acusat d'impietat, es va revoltar: 'no l'home que nega els déus adorats per la multitud, sinó aquell qui afirma dels déus allò que la multitud creu d'ells, és veritablement impietós'. És simptomàtic que Dembski utilitzi els arguments de disseny intel·ligent no tan sols per explicar la perfecció adaptativa de la natura biològica sinó per explicar també la imperfecció amb un macabre argument disteleològic. En proclamar la impotència absoluta del coneixement de la natura, aquest moviment que flirteja amb l'anti-intel·lectualisme, acaba per coquetejar amb el nihilisme. D'altra banda, Foster, Clark i York tenen també clares les implicacions socials, polítiques i econòmiques del moviment del disseny intel·ligent com a sufragani del conservadurisme reaccionari.

Des d'un punt de vista "ontològic" la cosa sembla clara. Al capdavall, si les explicacions naturalistes funcionen relativament bé, per què cal recórrer a un dissenyador imaginari i indetectable? Per què multiplicar el món si amb un en tenim prou per entendre el nostre món? La cosa és més complicada quan passem de l'Is a l'Ought. Però si quelcom ens ensenya aquesta línia epicúria és un materialisme mòbil i mutable, allunyat d'explicacions fatalistes o deterministes, i per això mateix denunciat com a apologia de l'atzar. Els nostres destins, és clar, depenen de factors externs i incontrolables, però lliures de l'espectre del Demiürg, podem centrar-nos en aquells factors que sí depenen de les nostres decisions i fer-nos-en responsables.

Noves amenaces contra la llibertat d'expressió per part del tetrapartit

La denúncia contra Llibertat.cat i contra Festes.org és només una anècdota. Perquè, és clar, el fet que des de la persona agreujada s'interposés una denúncia fou ràpidament utilitzat per aquesta Policia del Pensament que és dirigida amb tota la consciència i amb tota la mala fe des del trist-partit. I en aquesta croada per silenciar tothom qui no combrega amb el seu programa de destrucció del poble català tot s'hi val: que si denúncies, que si assetjament policial, que si "incontrolats", etc. En aquesta tasca de desgovern, el tri-partit es converteix en tetra-partit. Han fet bona la desapareguda Julita.

El cas, és clar, no s'aguantava per enlloc. I no arribarà enlloc. L'objectiu era exclusivament posar la por en el cos, amenaçar amb multes milionàries o empresonaments, i forçar l'ulterior tancament d'aquests portals d'internet. Tant se val si els portals es dediquen a una cosa tan inòcua com el costumari: per al tetra-partit de disseny res no els fa més fàstic que el costumari popular.

Algú hi haurà que pensarà que un tenen ben merescut aquests portals. Al capdavall el text que ha estat matèria de denúncia traspuava el sexisme i la misogínia tan ben arrelats en les "nostres" fileres. Però que ningú no s'enganyi. L'estratègia dels usurpadors de la Plaça Sant Jaume és anar un per un, a l'estil que denunciava Niemöller, fins aconseguir aquell escenari orwel·lià del newspeak on resultava del tot impossible expressar res més que vacuïtats.

L'infern igualitarista o com justificar la no-assistència als necessitats

La cimera d'emergència d'aquest cap de setmana dels governs dels estats de la UE ha tingut un moment destacat d'irracionalitat. La crisi colpeja amb més força les regions més pobres de la Unió Europea i, molt especialment, els estats incorporats en les ampliacions de 2004 i 2007. D'aquests estats, Letònia i Hongria són exemples paradigmàtics de la connexió entre la crisi financera i la crisi econòmica, i són els principals candidats a quallar una crisi social si les xifres d'atur i la caiguda dels salaris reals s'agreuja.

Davant d'això, són diverses les veus entre els estats de l'Europa de l'Est (ara es reprèn la denominació, amagada volenterosament en els darrers quinze o vint anys) que han sol·licitat mesures específiques d'ajut o, si més no, que estats occidentals com la França de Sarkozy no s'aboquin al "proteccionisme".

Sarkozy, Brown i Merkel han donat garanties explícites que no faran res que pugui perjudicar als estats de l'Europa Oriental.

Però els han dit, també, que no creuen en mesures específiques per a l'Europa de l'Est. Ho justifiquen dient que, ajudar als estats més necessitats, seria discriminatori, i que comportaria aixecar de nou "un teló d'acer".

El raonament és bo. En nom de la igualtat hom denuncia polítiques de discriminació positiva. És clar que tot depèn de la definició d'igualtat. Hi ha gent honesta que es proclama "anti-igualitarista" i que considera que cal deixar-ho tot a la voluntat del destí (i.e. mercat). Però hi ha gent menys honestament "anti-igualitarista" que, en nom de la igualtat d'oportunitats, és capaç de definir com a "discriminació" les mesures positives d'anivellament i de definir com a "igualtat" la supervivència de les "forces" desanivelladores.

Aquest raonament ha estat fet servir pels estatistes francesos en les seves justificacions contra l'oficialitat de les "llengües regionals". Per exemple, declarar l'oficialitat del català a les comarques septentrionals de Catalunya es consideraria discriminatori envers aquells francesos que viuen en territoris on tenen "llengua pròpia". Aquest raonament, és clar, es pot curt-circuitar amb la demanda que a Catalunya el català sigui tan llengua oficial única com ho és el francès a París. Ara bé, el curt-circuit falla perquè la premisa inicial és que el francès és una llengua superior al català.

Similarment, la condemna de mesures de discriminació positiva en nom d'una igualtat virtual, jurídica i abstracta, parteix del fet que hom assumeix com a premises naturals i inicials els estadis actuals de desigualtat. Per exemple, hom assumeix la superioritat d'una Europa franco-germànica vers l'Europa mediterrània o l'Europa eslava. La consolidació d'aquesta superioritat a efectes pràctics fa que es pugui defensar tota sola sense aplicar polítiques discriminatòries: així, deixant fer i deixant passar, n'hi ha prou per mantenir-la i per passar per "igualitarista".

A Esplugues no hi ha lloc per en Robert Mugabe

Llegim a les notícies que "El consistori d'Esplugues ha posat en marxa un pla d'estalvi i eficiència que suposa, entre altres mesures, la reducció en un 15% dels actes públics, amb la supressió dels tradicionals aperitius. De la mateixa manera redueix despeses en vestuari, material informàtic, arxiu i correu. A més a més, revisarà les grans contactes municipals i reduirà el consum de llum, l'aigua, gas i telèfon fins al 10%".

Aquesta notícia la podem comparar amb aquesta altra que arriba de Zimbabwe:



Robert Mugabe fa 85 anys i avui no ha estalviat gens ni mica en els actes públics del seu aniversari, amb aperitius descomunals, i unes despeses sumptuoses en vestuari i cartró pedra.

Moralment, en temps de crisi, l'atitud dels responsables polítiques d'Esplugues sembla lloable, i de la Mugabe execrable.

La fam i la carestia de Zimbabwe és paorosa.

Tot i amb tot, la crisi mundial no és ben bé una crisi de subproducció. No hi ha un problema general de manca de recursos. Fins i tot a Zimbabwe n'hi ha, de recursos. Les lleixes dels supermercats d'Esplugues són plenes de tota mena de gèneres. En una crisi de subproducció, una reducció del consum permet la creació d'excedents que serveixin per pal·liar la carestia. La cosa, però, pot ser més complicada, perquè mal es poden crear excedents en mig d'una crisi de subproducció. Josep, el patriarca hebreu, ens va ensenyar que únicament es poden afrontar set anys de vaques magres si hom ha estat previsor en els set anys previs de vaques grasses.

Però la crisi mundial actual, com qualsevol crisi mundial de la nostra època, no és ben bé una crisi de subproducció. Més aviat semblaria que de superproducció. Però tampoc no és del tot, malgrat l'acumulació d'estocs, bé de roba o de cotxes. És una crisi on s'entrecreuen diverses causes: una dificultat creixent per explotar la mà d'obra a unes taxes "atractives" ha generat successives bombolles especulatives (punt.com, construcció, subprimes) i ara no en troba cap a la mà. Els neo-keynesians parlen alternativa d'una crisi de confiança o d'una tendència excessiva a l'estalvi. Però la creixent financialització de l'economia contemporània fa difícil situar a quin estalvi es refereixen.

El cas és que també podem mirar-nos-ho d'una forma diferent.

Les retallades de l'Ajuntament d'Esplugues tindran un impacte negatiu en empreses de càtering, en el sector textil i de confecció (incloses les botigues de Barcelona o d'Esplugues on es compren la roba els de l'Ajuntament), en les botigues i tallers d'informàtica, i en les subministradores de material d'oficina, a més d'empreses particulars de paqueteria. La reducció de les factures de llum, aigua, gas i telèfon també repercutirà directament en les empreses del sector.

Les celebracions del 28 de febrer del 2009 a Zimbabwe suposaran una injecció econòmica. Els convidats que hi participaven han hagut d'omplir una mena de llistes de noces. La majoria de regals se'ls embutxaca Mugabe, és cert. Però els diners corren, i els subministadors d'articles de luxe rebran un bon estímul. Però tothom sap que els articles de luxe es confeccionen amb matèries primeres que van fora ja de l'economia de luxe, i que, per tant, repercuteixen en l'economia global. Alguna engruna haurà de caure a la població de Zimbabwe, i la que no caigui anirà a parar a les arques de l'economia globalitzada. O és que els diners de Mugabe en la banca internacional no suposen un gra d'arena en pal·liar la crisi financera?

Clar que ho podem veure també d'una altra manera:

A Esplugues la contenció de la despesa de l'Ajuntament ajudarà a pal·liar el dèficit que resultarà d'una disminució d'ingressos (per una disminució de l'activitat econòmica contribuïble). Com millor es faci l'adaptació, més fàcil s'afrontarà la posterior etapa de creixement (i menys feixuga es farà la càrrega fiscal). Els subministradors de l'Ajuntament patiran, és clar, però en la visió de conjunt aquest estalvi de diners públics ajudarà a dinamitzar els diners privats.

A Zimbabwe el balafiament de recursos de Mugabe, no tan sols avui, sinó cada dia, és una llosa immensa per al poble de Zimbabwe. Sense aquesta despesa i xarxa de clientel·les, més d'un i més de dos s'enfonsarien, però per a la majoria de la població hi hauria un cert respir, ni que fos per una evolució més favorable (a la baixa) dels preus de productes de primera necessitat i dels elements necessaris per a l'agricultura familiar i comunal.

No és que manquin els recursos, ens diuen els keynesians. És que hi manca una demanda efectiva. Ganes de consumir, n'hi ha, però ofegats per hipoteques i deutes, per prèstecs usurers, i per dificultats per col·locar productes (inclosa la força de treball), els consumidors potencials no poden ser consumidors efectius. Mugabe, en el seu dispendi, genera demanda efectiva. I l'Ajuntament d'Esplugues, en el seu dispendi, també en genera.

Tot acaba per ser una decisió. Amb què cal "impulsar l'economia"? Amb ajuts als propietaris d'habitatges perquè no siguin desnonats? Amb ajuts a empreses perquè contractin treballadors? Amb ajuts a treballadors perquè aprenguin un nou ofici o perfeccionin el que coneixen? Amb ajuts a famílies pageses perquè tirin endavant i no se'n vagin a ciutat? Amb ajuts a bancs perquè s'animin a concedir prèstecs? Amb despeses sumptuàries que reforcin clientelismes? Amb creació de llocs públics de treball per crear una casta de fidels? Amb aventures militars a muntanyes llunyanes? Amb andròmines nanotecnològiques? Amb nous dispositius miniaturitzats de telecomunicacions? Amb sabates de disseny? Amb bioregions?

És el dubte etern. Mateu, que era home que venia del sector financer, ens deixa escrit en el seu evangeli: "Jesús es trobava a Betània, a casa de Simó, el leprós, i mentre era a taula se li acostà una dona que portava un flascó d'alabastre ple de perfum molt car, i li vessà damunt el cap. Quan els deixebles ho van veure, s'indignaren i van dir: "Per què s'ha malgastat això? Es podia haver venut a bon preu i donar-ho als pobres." Jesús, que se n'adonà, els digué: "Per què molesteu aquesta dona? Ha fet una bella acció en mi. Els pobres, els teniu sempre amb vosaltres, però a mi no em tindreu pas sempre. Vessant aquest perfum sobre el meu cos, m'ha ungit per a la sepultura. Us asseguro que arreu del món on sigui proclamat aquest Evangeli, es parlarà també del que ha fet, per a elogi d'ella".

És moment de gosadia. Maria de Betània va fer la seva aposta, i els deixebles la llur. L'Ajuntament d'Esplugues ha deixat el lloro sense xocolata. A Zimbabwe el tenen de president.

Les eleccions judicials a debat (John Grisham: L'apel·lació; tr. Carles Urritz, Rosa dels Vents, 2008)

John Grisham (*Jonesboro, Arkansas, 8.2.1955) enllestia l'1 d'octubre de 2007 la que és ara la seva penúltima novel·la (The Appeal, Doubleday, 2008), que ha estat traduït per Carles Urritz (la Rosa dels Vents, setembre de 2008). La tesi de la novel·la és clara: els advocats de demandes constitueixen una garantia fonamental en les societats modernes (i en la nord-americana, en particular) contra els abusos de les grans corporacions, les irresponsabilitats mèdiques, els defectes de fabricació, etc. És per això que circula amb tanta profusió el tòpic que situa estats com Mississippi com un paradís on qualsevol pelacanyes pot fer-se milionari si rellisca amb la pell de plàtan adequada en el moment precís. A partir d'una demanda d'una dona jove que ha perdut, morts de càncer, el marit i el fill, com a conseqüència de l'aigua contaminada per la negligència d'una companyia química, Grisham edifica una trama on apareixen advocats, jutges, empresaris i damnificats. Les disparitats de classe, però també les disparitats entre Mississippi i les metròpolis de la East Coast, són contrastades amb profusió i, progressivament, el narrador es veu obligat a abandonar el to neutre inicial. Com superar una sentència desfavorable en un tribunal inferior? Molt senzill, aprofitem que el Tribunal Suprem de Mississippi és d'elecció directa per col·locar un membre "addicte". El mèrit de Grisham és retratar com s'aconsegueix un membre "addicte" i com se'l fa guanyar. La clau de tot plegat és recobrir l'objectiu final (un Tribunal Suprem que desestimi virtualment totes les demandes) amb la sèrie de mots d'ordre que caracteritzen el conservadorisme nord-americà contemporani: "santedat del matrimoni", "valors religiosos", "duresa contra el crim", "dret de dur armes", etc. A Grisham no li passa per alt la contradicció entre aquest conservadorisme popular de base religiosa amb el conservadorisme corporatiu de base econòmica. Ara bé, com a recepta, Grisham no recomana la fi de les eleccions judicials, "simplement" que no es permeti que els diners privats intervinguin en aquesta mena d'eleccions. No obstant això, no sembla que aquesta sigui la solució. Al capdavall, les normes sobre finançament electoral als Estats Units són tan estrictes com inefectives: al voltant dels processos electorals s'hi mou tota una indústria i una tècnica. El remei, en tot cas, també apareix a la novel·la. Quan el conservador modest (o, com a molt, de classe mitjana) topa amb els abusos i les incompetències en carn pròpia i veu com els seus companys de viatge li assenyalen el camí de l'abnegació i de posar-se sempre al costat del més fort, quelcom s'esberla. Thomas Frank a "What's the Matter With Kansas" (2004) analitzava els cent anys que separen el populisme d'esquerres del Mig Oest americà de finals del segle XIX amb el populisme conservador dels nostres dies. Unes explicacions d'aquesta transformació les podrem veure en forma de documentari en els propers mesos.

Voteu la bandera de la Terra

Des d'aquesta pàgina tal com informa Vilaweb podeu participar en les votacions per UNA BANDERA.

El disseny que veieu és la Marc's Flag, dissenyada per Marc Arroyo Ortiga, de Berlin, que l'explica:

I’m from a minority nation submitted to a flag that I don’t feel, but they say it has to be mine. With this the concept of a meaningful flag changes completely and becomes a symbol of oppression. Because of this, I don’t like flags in general. For this reason the idea of creating one was personally very challenging. A flag for the idea of global citizenship, free from any establishment or language.

First I thought that a flag can’t achieve this project. It has too much symbolism in itself. It shouldn’t be a flag. But maybe, it should be a flag that doesn’t need to be a flag. It needs to be a kind of spirit that people all over the world know and understand in their own way.

Marc Arroyo Ortiga
Berlin Germany

Volta al món i torna al Born (Xavi Sarrià: Històries del Paradís, Bromera, Alzira, 2008)

Xavi Sarrià (*Barcelona, 1977), conegut sobretot per la seva faceta de vocalista i lletrista d'Obrint Pas, col·locava a les llibreries, uns mesos abans del seu projectat viatge iranià, un volum de relats breus amb el títol "Històries del paradís", en consonància amb el darrer disc del grup. El paradís, és clar, és aquest món post-mundialitzat, aquest llogarret global dels nostres dies. Si les religions i mitologies del passat situaven el paradís en el més enllà (fos en l'ultratomba o en inabastables illes transoceàniques) no cal dir que les religions i ideologies dels nostres dies, amb Leibniz o sense Leibniz, no paren de proclamar que vivim en el millor dels mons possibles. La ironia tràgica d'aquesta reencarnació cínica del panglossianisme es pot respondre de moltes maneres, i Sarrià opta per fer-ho amb històries que, des de la perspectiva d'un protagonista (més patidor que actor), retraten un bocinet del paradís. La violència dels psicòpates, les agressions misògines, els guerrillers de la selva i dels suburbis, etc., se succeeixen. Volem el món, sí, però per arribar finalment a la perspectiva personal i local. És aquest últim relat, el més personal, el més punyent i àcid, i el que més traspua les lletres més habituals d'Obrint Pas.

Missatge automàtic (I)

L'escriptura lliure o automàtica parteix del concepte d'una línia de consciència, una mena de torrentada d'idees o ocurrències que no mena enlloc o que sí mena, però sempre de forma provisional. Són situacions d'atrapadatge on més necessari es fa escoltar-se i llegir-se. Els diàlegs insubstancials o, encara més, els monòlegs monòtons, esquitxats de "sí" i "d'acord" i "segurament" són exemples d'aquestes situacions. El més complicat en aquests casos és que el temps s'atura. S'atura. Però el pensament no ho fa. Queda atrapat com en un embassament. I això pot ser positiu per entendre's, i negatiu perquè condueix a uns desbordaments de natura perillosíssima. La sensació cíclica contrasta vivament amb la idea de la ment linial. Però quina és més certa? La ment humana viu contínuament sotmesa a cicles: cicles de dia i nit, cicles setmanals (ja sabem que és una convenció, però ments humanes senceres hi viuen), cicles mensuals (una altra convenció) i cicles anuals. I encara cicles més llargs, emmarcats en el cicle total.

Dijous gras: dia de truites i botifarres

És en temps de duresa i d'incertesa (o de certesa meridiana en la inevitable catàstrofe) que un dia com avui pren tot el sentit. Els dijous, en la setmana cristiana, són dies nodals: hom arriba al màxim (Sant Sopar) per deixar pas tot seguit a l'angoixa (fins al punt de suar sang) i a l'acceptació (fes la teva voluntat i no la meva). Dijous obria pas als divendres i dissabte de penitència piscívora. I més que cap altre el Dijous Gras: el darrer dijous lliure abans de la Quaresma. La Setmana de Carnestoltes concentra en el seu costumari el pas de la disbauxa (la truita) a l'expiació (enterro de la sardina).

El Carnestoltes és la més anticristiana de totes les festes del calendari cristià, i la més cristiana de la dels calendaris pagans. Hereu de les Saturnàlia, avui queda reduït a disfresses de criatures. Si més no, les cases de disfresses avui compaginen la temporada de primavera (Carnestoltes) amb la de tardor (la Castanyada). Els adults també es disfressen de lluentons, és clar, per una data i l'altra. I, de fet, tot l'any.

La dimissió de Nakagawa

Avui s'ha sabut que 中川 昭 (Soichi Nakagawa) ha dimitit com a ministre de finances del Japó. La raó són aquestes imatges de dissabte passat en una de les cimeres del G-8 de Roma. La gran discussió ha estat si Nakagawa anava torrat o, com va afirmar dilluns, simplement s'havia passat amb la medicació pel refredat. L'estira-i-arronsa ha acabat amb la dimissió del ministre. Beure per oblidar, en tot cas, en un escenari on les autoritats econòmiques japoneses parlen ja de la "pitjor crisi coneguda". I això quan amb prou feines s'havia sortit del marasme dels anys 1990, que ja era llavors la "pitjor crisi coneguda".

A l'altra banda del Pacífic, a Califòrnia, no hi ha dimissions malgrat la gravetat de la situació. Aparentment, ningú a Sacramento ha comès excessos amb la medicació pel refredat.

No a l'acomiadament lliure

"No al despido libre" deia un rètol lluminós a una llibreria de la Via Augusta. No és, a colp d'ull d'un barcelonès de la part forana, una zona propícia per a reivindicacions proletàries. Però el cas és que l'augment rampant de la taxa de desocupació a Barcelona, les dificultats per trobar-hi feina i la precarització dels llocs de treball existents assoleix ja uns efectes socials considerables, també en forma de caiguda de consum de llibres i revistes. En moments d'inseguretat el lloro es queda sense xocolata: però és que ara no és un moment d'inseguretat sinó de seguretat ferma en un horitzó fosc. Amb acomiadament lliure o sense llibertat, les perspectives no serien gaire diferents (diguin el que diguin l'acomiadament mitjà és força barat). Però la gent pensa que, com a mínim, que els acomiadadors paguin.

Entre Charles Darwin i Santa Eulàlia

El 12 de febrer de 1809 neixia Charles Darwin. I el 12 de febrer de 1809 neixia Abraham Lincoln. Dos-cents anys després, el 12 de febrer, en el món anglosaxó va assenyalat per uns com a Lincoln Day, per d'altres com a Darwin Day, i encara per uns tercers com a Lincoln-Darwin Day. El bioquímic Juli Peretó fa un paral·lel en un mail obert a Vilaweb entre les dues figures i a la revista Lluita reflexiona sobre les indigestions darwinianes. No és que no hi hagi indigestions lincolnianes: n'hi ha un munt. De la mateixa forma que hi ha "historiadors" de la Segona Guerra Mundial que menyspreen el paper del gran pogrom anti-jueu desencadenat pels nazis amb el pretext que hi ha altres historiadors (aquests, sense cometes) que "exagerarien" la importància de l'anti-semitisme com a motor de l'auge i caiguda del nazisme, també n'hi ha d'historiadors de la Guerra Civil que fan el mateix en la relació d'aquest conflicte amb l'esclavatge i l'emancipació. La història dels darrers 100 anys ha marcat indefectiblement els llegats de Lincoln o de Darwin. Les indigestions darwinianes, puntualitza Peretó, es troben a banda i banda: des dels que abominen de l'explicació naturalista que esmicola l'argument de sant Anselm fins els que abominen del panglossianisme subjacent a la teoria evolutiva de la selecció natural. Conservadors els primers, i liberals els segons. Peretó fa seva la reivindicació de Peter Singer en pro d'una esquerra darwinista, que parteixi de la materialitat humana (física, química, biològica) i no d'una abstracció pseudo-rousseauniana. La cosa, però, es complica ja que les partences de la materialitat física, química i biològica no són immunes a les abstraccions i reificacions promogudes (inconscientment o conscientment) des de l'acceptació fanàtica "de l'existent" (entès com allò que és ara o sembla ara tal com és). Curiosament, qualsevol intent de respondre a l'atzucac del post-neo-darwinisme torna, com d'habitud, a les fonts, a Charles Darwin, a Alfred Russell Wallace o a Ernst Haeckel: un exemple recent, el darwinisme sistèmic de Grønfeldt.

El dia de Darwin ha generat nombroses reflexions. Què podem conèixer de la natura? Quin lloc ocupa l'escepticisme en els relats sobre els orígens? Què implica l'animalitat de l'ésser humà? Com es relacionen l'herència genètica i l'ambient exterior?

Avui els autobusos de Barcelona duien bandereta. Potser més d'un haurà pensat que l'Ajuntament feia un gra massa amb el Darwin Day? Precondicionats pels anuncis dels deixebles barcelonins de Richard Dawikins, més d'un neo-cristià s'haurà sentit esmaperdut. Tranquils, però. Les banderetes són per Santa Eulàlia, la donzella mítica, víctima de mil martiris dignes de fims gore de l'estil de Final Destination.

Per què a Brussel·les? Per què a Strasburg?

De vegades les coses es deixen a mig dir i no s'entenen. El 7 de març, l'Anàbasi Catalana trepitjarà els carrers de Brussel·les. Per què a Brussel·les? No són Madrid i París les seus dels estats que oprimeixen Catalunya? Hans-Gert Pöttering fa uns dies a Barcelona feia una reflexió similar. Tanta reclamació al volant del dret dePals eurodiputats catalana a expressar-se en la seva llengua en el Parlament Europeu (del qual Pöttering és president) contrasta amb les tèbies demandes que es fan en aquest mateix sentit al Parlament espanyol o a l'Assemblea francesa, on tot al més que s'ha fet és pronunciar una o dues frases seguides en mig de l'encesa del president de la Cambra respectiva. Per què a Strasburg? A hores d'ara és més plausible que el català s'incorpori en les llengües d'ús del Parlament Europeu que no pas dels Parlamens espanyol o francès. Una reflexió similar fan des de l'Organització del Plurilingüisme d'Albert Branchadell: primer caldria avançar en l'estat espanyol (inclosa la comunitat autònoma catalana) i després anar a Europa. Instintivament, però, els catalans (els catalans amb una mínima activitat política, s'entén) majoritàriament troben que anar a Madrid (o fins i tot a París!) per arribar a Europa (o al món) és fer marrada. Fins i tot un López Tena se'n feia creus el passat novembre del fet que els treballadors de la Nissan de la Zona Franca es manifestessin a Barcelona contra la Generalitat i no anessin a Madrid a manifestar-se contra el Gobierno. També aquests, la majoria gens sospitosos d'ultracatalanisme, troben que no se'ls hi ha perdut res a Madrid. Potser tothom exagera una mica. O potser s'entendria millor si els Deu Mil (o els Cent Mil) deixessin clar de què es tracta. L'abat Escarré deia: "els catalans som espanyols però no som castellans". Els seus néts potser no ho diuen, però pensen: "els catalans som europeus però no som espanyols". Així ja s'entén perquè sí a Brussel·les (Comissió Europea), sí a Strasburg (Parlament Europeu) i sí a Luxemburg (Tribunal Europeu).

Protestes, protestes, protestes

Naomi Klein recomana uns quants vídeos sobre les protestes hagudes en les darreres setmanes a Grècia, Letònia, Corea o Islàndia. No cal dir que potser exagera una mica en veure els indicis d'una "revolta global". Però també exageren els que volen fer passar aquestes protestes com casos criminals d'anarquia, xenofòbia, criptofeixisme, etc., tal com les presenten els "neocons" i els "neolibs" que alternativament governen des de la White House, l'Elyssée, Downing Street i d'altres càtedres similars.


Kulata, Bulgària (30 de gener del 2009)


Parlament de la República de Corea-Seül (19 de desembre de 2008)


Islàndia (25 de gener de 2009)


Riga (13 de gener de 2009)

Entre la gasiveria i la deflació

Paul Krugman recordava fa uns dies el concepte de ‘creixement empobridor’ que gasta Jagdish Bhagwati des de fa 50 anys per definir una estratègia de creixement de molts estats del Tercer Món que basada en una reducció del preu dels productes d’exportació (per fer-los més atractius en el mercat mundial) conduïa a una reducció global dels ingressos estatals malgrat un augment en la producció. Fet i fet, això entronca amb un fenomen més general: les innovacions tecnològiques que redueixen el temps de treball d’un producte fan que aquest producte sigui més barat de produir i més comercialitzable, amb el risc que l’augment de la producció que en resulta no sigui assumible pel mercat. Per Krugman aquests són exemples d’una expansió econòmica “damnificadora”.

Segons Krugman, hi hauria ara mateix dos processos “damnificadors”:
- la paradoxa de la gasiveria (thrift). En una economia on les taxes d’interès augmenten, una decisió individual assenyada és esforçar-s’hi per estalviar. Val a dir, però, que la tendència a l’estalvi pot tenir com a motor el simple fet que no hi ha alternativa d’inversió (o de consum) prou atractives, o que la inseguretat en el futur immediat creix d’una manera on no resulta prudent cap despesa més enllà de pura “supervivència”. Sigui com sigui, en unes condicions que conviden a l’estalvi individual (o al desig d’estalvi), aquest estalvi condueix a una reducció dels ingressos individuals (si més no, de la majoria d’individus) per la contracció que hi ha en el consum (consum de mercaderies i de serveis) i en la contractació de personal (consum de força de treball).
- la paradoxa del desendeutament (deleverage). En una situació com la present, amb un fort endeutament d’empreses i llars, la tendència individual és a cercar formes de desendeutar-se. Cercar-les no vol dir trobar-les, però en tot cas l’esforç per, si més no, minimitzar els nombres vermells en el full de balanços condueix a una reducció del preu mitjà dels efectius de tothom (o, si més no, de gairebé tothom).
- la paradoxa de la deflació (deflation). En una situació on costa d’aconseguir contractes, la tendència individual de “reventar” preus per atreure clients (o per atreure un patró) condueix a un moviment deflacionari. I aquesta deflació fa augmentar l’endeutament real i desencoratja les entitats financeres de prestar i les empreses d’invertir.

Les tres paradoxes, en tot cas, mostren com una decisió individual assenyada pot tenir una conseqüència desastrosa. Cada individu, però, pensa que serà el millor a estalviar, el millor a desendeutar-se i el millor a rebaixar el preu al punt imprescindible (i ni un cèntim més). I cada individu confia que els altres no ho faran també i que, amb desastre final o no, encara sortirà (relativament) ben parat.

Davant de les tres paradoxes, Krugman, com un renovat Cató, conclou amb la necessitat d’un estímul (fins i tot a risc d’augmentar encara més el deute públic) per impedir que la deflació s’instal·li en l’economia. Altrament, cada individu farà bé de ser gasiu i deflacionari i d'implorar als altres que no ho siguin.

La infiltració del lefebvrisme en l'extrema dreta europea

En els darrers dies, d'ençà que el Papa Ratzinger (Benet XVI) va aixecar l'ex-comunió a un nombre de bisbes de la Societat de Sant Pius X (SSPX) ha corregut tinta (material i electrònica) al voltant de les opinions promogudes des d'aquesta societat tradicionalista catòlica mig-cismàtica. Certament, algú podria pensar que decrets sobre les activitats teofàgiques d'uns senyors de mitjana edat amb vestits llargs no ens haurien de fer perdre la son. En tot cas, però, la polèmica no és desprovista d'interès. Hi ha una premsa "d'esquerres" que s'hi ha arrapat, potser perquè de tant sentir parlar d'un "nou antisemitisme" (d'esquerres) té la necessitat de mostrar el rostre del "vell antisemitisme". Les opinions d'alguns dels bisbes del SSPX coincideixen plenament amb l'extrema dreta antisemita tradicional (catòlica o no) que es mou a cavall de partits "nacional-democràtics" i d'intel·lectuals "revisionistes" (revisionistes que neguen l'existència d'un programa judeocida del nacional-socialisme alemany). No cal dir que l'antisemitisme per a la SSPX i per a tot un ventall d'elements d'extrema dreta és una necessitat: han de marcar distància respecte als seus antics companys de viatge que han renegat de l'antisemitisme i que ara comencen a mostrar desinhibidament simpaties per Israel. En el cas concret de la SSPX la cosa s'agreuja ja que el Vaticà Segon (i la seva evolució ulterior, amb Pau VI i Joan Pau II) ha girat com un mitjó les relacions del catolicisme envers el poble i la religió hebreus. El tradicionalisme catòlic té una certa enyorança de l'època de "matar jueus" en el dissabte de Glòria (un "matar jueus" alegòric, és clar, ja que de jueus ja no tenien gaires a mà). En el mapa del tradicionalisme catòlic el SSPX és una mena de "centre", situat a cavall entre els "moderats" que tenen relacions d'obediència (Legionaris de Crist i altres experiències neocatecumenals) envers el Papat i els "radicals" que han trencat directament (sedevacantistes i derivats). Els lefebvristes mai no han deixat de reconèixer l'autoritat del Papa de Roma en darrer terme, però sí se l'han saltada en ordenacions de sacerdots i consagracions de bisbes. A diferència dels moviments neocatecumenals, tenen una independència completa del Papat en la gestió dels seus afers. El Papat hi respon amb un reconeixement molt parcial i, en tot cas, amb el manteniment de la suspensió a divinis dels lefebvristes ordenats.

Feta tota aquesta llarga introducció, però, hi ha un titular vist en diferents diaris que caldria corregir. Segons aquest titular, el fet que un bisbe de SSPX hagi tingut relacions cordials amb David Irving (un historiador "revisionista") i amb Derek Holland (ex-capitost del National Front), demostraria una tendència de "l'extrema dreta a infiltrar-se en el lefebvrisme". S'equivoquen. És el lefebvrisme el qui s'infiltra en aquestes tendències per guanyar adeptes i base social en una Europa descreguda. Saben que en aquesta base social hauran de competir amb visions agnòstiques i, fins i tot, neopaganes. Però això també ho pateixen els altres "lefebvristes"... els de la "teologia de l'alliberament".

Adam i Eva en el Paleolític

Jo em suposo que no deu ser veritat. O que hi ha hagut una malinterpretació. O que, a qui m'ho ha explicat, li han aixecat camisa. O que me l'hagin aixecada a mi.

El cas és que, aparentment, en un centre públic d'ensenyament secundari del barri de Can Serra (l'Hospitalet Nord), en l'assignatura d'història de 1r ESO (12-13 anys) compaginen el "paleolític" amb "Adam i Eva". És a dir, qui m'ha explicat la història em diu que el professor que li ha explicada combina l'explicació sobre el paleolític amb una explicació "alternativa": la d'Adam i Eva.

És ben sabut que aquesta és una de les aspiracions dels moviments creacionistes als Estats Units. I és ben sabut que el sistema judicial nord-americà els ha denegat aquestes aspiracions ja que implicarien la introducció d'una creença religiosa concreta en l'àmbit de l'ensenyament públic.

Normalment, la reivindicació d'explicar al costat de la teoria evolutiva la noció creacionista es fa en l'assignatura de ciències naturals. Però, és clar, en l'assignatura d'història es fa indefugible, en els primers temes, de parlar de la història natural de l'espècie humana.

El cas és que, per bé que el literalisme bíblic ha centrat els seus atacs a la teoria evolutiva, no és pas menys cert que l'arqueologia contemporània també pot rebre nodrides garrotades. De primer, per la qüestió dels temps (el literalisme bíblic no acceptaria cap data anterior a l'any 4004 a.C.). I, de segon, per la qüestió de la seqüència. Expulsats del paradís, Adam i Eva institueixen ràpidament una economia neolítica (heretada pels fills, especialitzats un en l'agricultura i l'altre en la ramaderia). De forma que allò que anomenem paleolític es correspondria als dies (el Gènesi no ens diu quants, ni si foren tan sols unes poques hores) que Adam i Eva restaren al paradís.

Però això no és el cas. El cas és que, presumiblement, hom té vergonya d'explicar els orígens històrics de la humanitat si no afegeix una llegenda... i específicament la llegenda bíblica. Fins i tot en temps de Franco, la llegenda bíblica quedava reduïda essencialment a l'assignatura de "Història sagrada". I, després, tot el més que se sentia de creacionisme a les aules anava lligada a la concepció catòlica que assumia l'evolució biològica amb la salvetat de la creació especial de l'ànima humana (o de les ànimes humanes). Com és, doncs, que apareix ara una "vergonya" sobre una descripció plausible de la prehistòria humana? Un dels responsables de la classe d'història de 1r ESO citava els potencials conflictes que podien aparèixer amb part de l'alumnat, amb una referència velada a les famílies adscrites a esglésies evangèliques i, molt particular, les famílies evangèliques d'origen amerindi. Aparentment, doncs, l'entrada d'Adam i Eva a l'assignatura secular d'història no obeïa a una conversió sobtada del professorat sinó a un "paternalisme protector"... o a una "por al fanatisme religiós".

És possible que tot plegat hagi estat tret fora de context. Que Adam i Eva apareguin com un requadre sobre les nocions que l'home antic ha tingut sobre el passat prehistòric. En aquest sentit, l'afegitó seria tan innocent com introduir una referència als "menjadors d'aglans", als "troglodites" i als "autòctons" que apareixen en les rondalles gregues i romanes. A banda de la prehistòria hi ha una història de la prehistòria que pot ser interessant. No obstant, si no hi ha exageració en el relat que m'han explicat, és fàcil de preveure quin serà el resultat final: la prehistòria desapareixerà del currículum d'història de l'ensenyament català.

Primer vingueren per uns que deien d'Al-Qaeda... i jo no vaig dir res

... per què em van dir que eren d'Al-Qaeda, i jo no era d'Al-Qaeda.

L'atac amb míssils contra suposades posicions d'Al-Qaeda a Waziristan, en territori de la República Islàmica de Paquistan de divendre fou ordenat per l'Administració Obama. Això ha mogut a la reflexió, per exemple, a Vicent Partal, que comenta amb sorpresa el silenci que han mantingut els mitjans de comunicació. Si Obama fa servir una tècnica de Bush que era blasmada pels liberals, com és que aquests mateixos liberals ara no piulen.

Ens tranquil·litzen dient que eren d'Al-Qaeda. Però hem de ser conscients, els tranquil·litzants, que el dia que l'Administració Obama tingui a bé de glaçar-nos el cor sempre trobarà un pretext o altre. Per exemple, podrà dir que érem del Ku-Klux Klan. I els liberals callaran, perquè ells no són del Ku-Klux Klan.

No en vols, de brou? Dues tasses! (Tremosa vs. Junqueras)

No sé si a aquestes alçades hi ha algú que es pren seriosament les eleccions europarlamentàries. Em penso que no. Justament per això CiU ha posat com a cap de cartell Ramon Tremosa, el 'Paul Krugman de l'espoliació fiscal'; ERC hi ha posat l'Oriol Junqueras, historiador d'arrels ramon-muntanerianes; ICV manté un Raül Romeva, que coqueteja amb els 10 Mil; i el PSC-PSOE té la intenció de repetir-hi amb el darrer elefant blanc, Raimon Obiols.

Val a dir que, ara com ara, no hi ha cap seguretat que ni Junqueras ni Romeva ni Obiols siguin caps de llista. La circumscripció de les europees és España+Galeusca.

En tot cas l'elecció de Tremosa i Junqueras com a candidats a l'Eurocambra mou a tota mena de reflexions. L'espanyolisme treu la ploma, més poderosa que l'espasa, per blasmar la crostra purul·lentíssima del catalanisme, i vaticina cataclismes inoïts per a CiU i ERC. El catalanisme moderat (moderadament espanyol) respon per l'estil, però d'una forma més civiltzada. A l'altra banda, volegen els estels sense saber ben bé per què. La jugada és clara. Si els aparells de CiU i ERC volen, Tremosa i Junqueras se la fotran. Hauran de desgastar-se en la campanya:
- TREMOSA: Gras!
- JUNQUERAS: Neoliberal!

També podria ser que CiU i ERC tinguessin les millors de les intencions. Al capdavall, Tremosa va ser militant de molts anys de CDC. I Junqueras és un militant discret d'ERC (gairebé vergonyant, com tants d'altres). Bé podria ser que CiU i ERC aspiressin legítimament a cooptar tot aquest poti-poti de sobiranisme post-modern i lleugerament il·lustrat.

Però, vaja, que tampoc no n'hi ha per tant! Són eleccions europees! Eu-ro-pe-es! És a dir, eleccions de pa sucat amb oli per un Parlament de pa sucat amb oli.

Una provocació innecessària per als 70 anys de l'ocupació franquista de Barcelona

Tal com informa Vilaweb, el Ministeri espanyol de Treball i Immigració ha tingut a bé programar per avui, 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistas (nacionales) a Barcelona, l'acte de lliurament de la Medalla del Mèrit al Treball a Carles Sentís (*1911). Per a més inri, l'acte es farà al Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual Sentís fou president.

Inconscientment o subconscientment, és de suposar que el PSOE de Celestino Corbacho vol demostrar que pau i després glòria i que tal dia farà 70 anys.

Tot recordant un article ja clàssic de Ramon Barnils, hom pot assenyalar alguns mèrits al treball del guardonat:
- fotocòpia d'un requadre amb fotografia de la revista Destino, número 134, 10 de febrer del 1940, pàgina 2, que resumeix on era el personatge triat per Joaquim Maria Puyal en un tomb crucial de la seva i de la nostra vida -inclosa la de Puyal-: del 18 de juliol del 1936 a 1'1 d'abril del 1939
- un exemplar de Seixanta any d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, periodista, testimoni directe del mateix personatge en la mateixa època
- notes de l'escriptor espanyol però republicà J. R. J. sobre l'espoli del seu pis de Madrid en acabat aquest susdit tomb crucial
- les memòries d'Ortínez sobre Tarradellas i Madrid; i, havent el convidat presidit els periodistes catalans del darrer franquisme fins fa quatre dies
- una nòtula del Time Out de Londres sobre la classe periodística catalana i els Jocs Olímpics de Barcelona.
- hi faltarà la columna del personatge negant afirmacions sobre ell fetes a les memòries del periodista Manuel Ibàñez Escofet, prudentment escrita un cop mort Manuel Ibáñez; no prou tard: un obituari amb atac és baixesa fàcil d'evitar, imperdonable doncs.

Com que un obituari amb atac és baixesa fàcil d'evitar, aprofitem-ho.

El Tercer Congrés Catalanista i l'Espai pels Drets Col·lectius dels Pobles-FSM 2009

Després de mesos de preparatius, aquesta segona meitat del mes de gener del 2009 arrenquen dues iniciatives, promogudes des de sectors diferenciats del moviment catalanista.

El Tercer Congrés Catalanista, que s'inaugura aquests dies, es proclama hereu dels Congressos Catalanistes celebrats el 1880 i el 1883. Massa hereu i tot, perquè vista la tonalitat d'algunes intervencions sembla que no hem avançat gaire en els supòsits teòrics en els darrers 126-129 anys.

D'altra banda, el 29 de gener, arrencarà a Bélém do Pará (Brasil), en el marc del Fòrum Social Mundial-2009, l'Espai pels Drets Col·lectius dels Pobles. Hi participaran representants d'una trentena de nacions sense estat, algunes de les quals són representades per l'Organització de Nacions i Pobles Sense Representació (UNPO).

Un criteri correcte en la Fundació Ramon Llull: l'amor a la llengua i a la cultura catalana

Cal reconèixer a Josep Bargalló, al capdavant de la Fundació Ramon Llull, la feina feta per aconseguir que aquesta institució de projecció de la cultura catalana tingui un abast complet. Que per damunt de mars i de rius, diverses institucions puguin formar-hi part.

Cal fer, és clar, una jugada entre Institut i Fundació. En aquesta Unió Europea encara hi ha fronteres estatals que impedeixen una articulació institucional normal si hom ha de parar la mà després, per rebre subvencions.

En tot cas la Fundació Ramon Llull compta amb la representació de:
- el Govern d'Andorra.
- la Generalitat de Catalunya.
- el Govern de les Illes Balears.
- el Consell General dels Pirineus Orientals.
- la Xarxa de Ciutats Valencianes Ramon Llull.
- el Comú de l'Alguer.

La Xarxa de Ciutats Valencianes la integren, de moment, els comuns de Vinaròs, Morella, Sueca i Gandia.

Nunzio Pais, el representant del Comú de l'Alguer en l'acte que s'ha fet a Ordino amb motiu de l'ingrés de nous membres a la Fundació, s'ha felicitat del caràcter de la institució, unida únicament per "l'amor a la llengua i a la cultura catalana". Esperem, però, que la Fundació i l'Institut no es quedi en un amor purament contemplatiu.

De què parlen quan parlen d'Israel-Palestina?

Hi ha molts pocs temes en els quals trobe una histèria partidària comparable a la que es desferma quan parlem d'Israel i Palestina. No n'he entès mai el perquè, però constate que és així. Gairebé no se’n pot parlar sense ser insultat i enquadrat immediatament en el bàndol dels dolents, sionistes o gihadistes. I aquest és un reduccionisme que em negue a acceptar.

Vicent Partal és plany en el seu editorial de la histèria que recorre el món del comentarisme polític al voltant del conflicte de Gaza. I, més concretament, de la histèria que recorre la intel·lectualitat barcelonina.

Partal voldria adoptar una posició racional. I, inevitablement, es veurà acusat de gihadista per uns (els pro-israelians) i de sionista pels altres (els pro-palestins). O, el que ve a ser el mateix, es veurà acusat d'antisemita per uns (els pro-israelians) i d'islamòfob pels altres (els pro-palestins).

No hi ha pas dubte que més pateixen a Gaza, però.

En tot cas, Partal tampoc no demana una posició de neutralitat, sinó d'honestedat. L'honestedat que faria que els seus amics pro-israelians no l'acusin de gihadista, i l'honestedat que faria que els seus amics pro-palestins no l'acusin de sionista.

En realitat, però, demana un impossible. Els pro-israelians i els pro-palestins de Catalunya han estat abocats al pro-israelianisme i al pro-palestinisme des d'un absolut complex identitari (normal, d'altra banda, en una nació oprimida i/o mig assimilada). El fàstic immens i incommensurable que els produeix Catalunya (i/o Espanya, i/o Europa) fa que abjurin de la catalanitat (i/o, si escau, de l'espanyolitat; i/o de l'europeïtat; i/o, si escau, del cristianisme, de la catolicitat, etc.). Feta l'abjuració, tenen dues opcions:

- Convertir-se en bons nois de dissabte. Amics d'Israel, envejaran per sempre el mal estel de no haver nascut de llinatge jueu o d'haver-ho fet per la via renegada i irrecuperable.

- Convertir-se en sumissos dhimmis. Amics de Palestina, sí tenen, en canvi, l'opció de convertir-se a l'Islam. Pocs ho fan, però, ja que si ho fessin deixarien de ser tècnicament dhimmis.

Personalment, crec que ningú no s'hauria de preocupar de ser acusat d'antisemita o d'islamòfob. El que és més preocupant és que hom sigui acusat de sionista sense ser jueu i de gihadista sense ser musulmà. El primer parell forma part, per dir-ho pla, de les arrels identitàries d'Europa, com a mínim des de Carlemany. El segon parell, sense posar-nos massa spenglerians, és signe de putrefacció.

El Periódico de Catalunya i la Vanguardia escenifiquen, en la premsa diària, la polarització mediàtica entre uns i altres.

Precisament el Periódico fa avui un qüestionari a un grapat de polaritzats. Hi descompto Giaco Ventura (Cambra Espanya-Israel) que, com a jueu sefardí, té el dret i fins l'obligació de defensar Israel. També hi descompto Ghassan Saliba (CCOO) per raons anàlogues. Esn queden:
- Jaume Botey (Aturem la Guerra). Citem literalment: "Condemnem la violència de Hamàs però l'agressor és Israel. La manifestació de dissabte va ser per la pau; vés a saber si la famosa pistola no va ser introduïda per un agent del Mossad". Canvieu Jaume Botey per Pedro Varela i la referència al Mossad equival a una citació per incitació al genocidi.
- Joan B. Culla (historiador). Com Partal, es queixa de la gent que es pren això com un Barça-Madrid on no s'accepta el matís. Culla, netament simpatitzant de la causa de l'Estat d'Israel, sent un legítim fàstic davant d'alguns companys de trinxera, que a diferència d'ell, no compareixen la indignació i la tristesa per les morts de Gaza.
- Andreu Mayayo (historiador). Mayayo es queixa del fet que "hi ha un nucli molt potent en aquesta societat, gent que és molt pròxima a l'Estat d'Israel, que tenen una forta influència i són molt poderosos en els mitjans de comunicació del país". No es refereix, és clar, als jueus de Catalunya. Però té la virtut d'assenyalar el fet que la pugna Israel-Palestina també és una pugna entre diferents estrats socials de la burgesia catalana.
- Pilar Rahola (periodista). Rahola deplora la "violència verbal" que prové "de l'esquerra". Ni tan sols Rahola, identificada amb la causa d'Israel i de trajectòria esquerrana, pot abstreure's de la identificació dreta-Israel, esquerra-Palestina.
- Antoni Segura (historiador). Segura es demana, com Partal, per què el conflicte d'Israel-Palestina aixeca unes passions desconegudes en els casos, diu, de Ruanda i de Kosovo. La raó Segura no la té clara. És temptador pensar que les societats europees senten un complex de culpa: l'èxit d'Europa en els segles XIX i XX es construí a base de l'explotació colonial, en una espiral d'embrutiment que culminà en el nazisme; l'antisemitisme genocida de l'Europa triomfal de les primeres dècades del segle XX engendrà Israel en més d'un sentit; i, de retruc, la culpa de Palestina recau en Europa. Suposo que Segura no seria pas d'acord amb aquesta línia de raonament. Jo tampoc no me l'empasso.
- Miquel Sellarès (expert en seguretat). Sellarès assenyala que en els anys 1950 i 1960 va haver-hi sectors del nacionalisme català i basc que idealitzaren Israel. Sellarès, encara netament orientat cap a les simpaties d'Israel, es troba desencantat amb les derives més radicals. Per això demana "un Estat palestí democràtic, al costat d'Israel".

I, doncs, de què parlen quan parlen d'Israel-Palestina? És una simple excusa per arrenglerar-se en güelfs i gibelins, en nyerros i cadells? Potser sí. De fet, és l'explicació més plausible. Els catalanistes pro-Israel no tenen en ment un Estat Català tan sòlid com ho és l'Estat Jueu d'Israel. No me'ls veig bombardejant Bellvitge. I els catalanistes pro-Palestina tampoc no tenen en ment un projecte restauracionista de la volada de la Palestina de Hamàs. Potser no ho tenen en ment perquè si ho tinguessin, uns i altres, serien fletats al Tribunal Penal Internacional de Den Haag.

Entre Montserrat Nebrera i VMG: del supremacisme i la realitat

Els catalans, com tants d'altres pobles, pateixen d'una síndrome autolingüicida. En mig d'aquesta patologia, el menyspreu per la llengua pròpia, massa vergonyant, s'ha de recobrir amb una fília increbantable per la llengua aliena. Si bé més propi de generacions passades, era sovintejat aquell comentari, en boca de tants catalans, que es vantaven de parlar el castellano més finament que els que el tenien com a llengua pròpia. Tanta falera per a l'estandardització de la lengua española conduí en aquesta mena de catalans (els hegemònics, tammateix) a un menyspreu envers els dialectes i, particularment, envers l'andalús.

Ací és on trobem Montserrat Nebrera, que trobi divertida la parla de Maleni, la ministra espanyola de Foment.

Realment, la construcció d'aquestes presons de pobles que han estat i són els estats dinàstics (i post-dinàstics) comporta l'exaltament de determinades terres contra unes altres, i això es manifesta, també, a nivell lingüística en una idea jerarquitzadora de la diversitat lingüística. Els efectes que això ha tingut en l'espai lingüístic romànic són sobradament coneguts.

La qüestió més interessant, però, es troba en les reaccions envers els comentaris de Nebrera. Talment sembla que hi ha àmplies masses de comentaristes polítics que desitgen abrandament el sorgiment d'un supremacisme català desinhibit contra el qual abatre les seves diatribes antiracistes. Nebrera, per ells, era la supremacista desitjada. Perquè és del PP i no del tripartit, etc.

La pròpia Nebrera, però, ha sortit al pas d'aquesta interpretació de les seves paraules. Evidentment, Nebrera havia jugat amb un populisme anti-PSOE per al públic català (avesat a la Maleni de Polònia). I el PSOE ho ha transformat en un populisme anti-català per al públic espanyol. Nebrera podria treure les seves pròpies conclusions.

Maleni tira de fil, i ara li diu Negrera a la Nebrera. La llegenda negra catalana (més negra que llegenda, diguem-ho clar) continua...

I mentre els caps-pensants i les mans-escrivents es deleixen amb la imatge de Nebrera-Himmler, un tast de realitat ens porta a VMG. VMG va llençar un home a l'aigua al Maremàgnum i ara ha participat en una agressió contra uns altres homes. El primer home va morir: era l'hivern del 2000-2001. Els segons homes no van caure a l'aigua. Uns i altres provenien d'un altre continent i eren manchados als ulls de VMG.

Ramon Tremosa, gendre de Catalunya

En Ramon Tremosa serà el cap de la llista que Convergència i Unió prepara per a les eleccions al Parlament Europeu. Qui no s'hi ha pres gens bé en l'actual eurodiputat, el sempre intrèpid Ignasi Guardans. En part té raó quan diu que el seu relleu no es fa en clau europea. Com tampoc no es va fer el de Carles Gasòliba, en pro de Duran i Lleida.

Tremosa i Duran són homes de la Catalunya més occidental. En la prejudiciada ment barcelonina, són percebuts com menys cosmopolites que Gasòliba o Guardans. Però el cert és que tant Gasòliba com Guardans han estat dels pocs europeus que s'han pres seriosament el Parlament Europeu, tot i haver-ne estat elegits diputats.

Guardans afirma que el relleu no s'ha fet en clau europeu, sinó catalana interna. És ben cert. Però també és cert que tant Gasòliba com Guardans han aspirat sempre, en el seu període com a eurodiputats, a representar-ne la veu de Catalunya, o com si ho semblés.

Difícilment les eleccions al Parlament Europeu es faran en clau europea, mentre subsisteixin les actuals circumscripcions, continuï igual la distribució de competències legislatives amb el Consell, i els partits polítics europeus continuïn com a simples agregats. En conseqüència, les eleccions al Parlament Europeu tenen un deix de primàries. Unes primàries, això sí, pintoresques, de vots-protesta que recullen partits com l'UKIP, i on hi ha un regust de reflexió existencial quant a què és Europa.

En l'inconscient català hi ha la idea ben arrelada que la construcció d'un estat nacional europeu, més o menys federal, més o menys plurilingüística, serà una mena de parusia, de punt final de patiments entre Compromissos de Caps, Guerres de Successió, unidades de destino en lo universal i grandeur subrogada. S'erren, evidentment, ja que si bé els catalans no hi tindrien res a perdre, sí ho tenen les altres nacions, les nacions amb estats, que, com demostren els darrers mesos, campen que poden quan venen mal dades.

Tot plegat, el candidat de CiU, sigui Gasòliba, Duran, Guardans o Tremosa, es presenti com a Galeusca o com a Bacàvia, com a demòcrata de centre o com a liberal-reformista, ha d'oferir una imatge d'advocat de les coses catalanes, una mena d'ambaixador a Strassburg (i a Luxemburg, i a Brussel·les, segons el dia de la setmana). A diferència dels catalans que ocupen el lloc de treball comunitari gràcies a nomenaments estatals, els eurodiputats com Guardans o Romeva tenen més marge.

Tremosa té uns quants punts a favor com a nom engalipador: un aspecte de tecnòcrata autoexigent, d'acadèmic divulgador, d'economista pràctic, un noi d'Areny de Noguera. Com a corroboració que és un home ocupat, ens ofereix una web anàrquica i irregular. Una sèrie llibres llegidors ens introdueixen en reflexions geo-econòmiques que posen el dit a la nafra.

En aquest sentit, Tremosa tenia un punt d'avantatge respecte de l'altre nom engalipador: el de López Tena. El que li passa al de Sagunt és que en els darrers dos anys ha adquirit una flaire massa imparable, encomanada per l'altre López, en Bofill. Els Lópeces de la fornada de Bofill i Tena no són com els Rodó: el tecnòcrata renovador (sigui expert en dret o en economia) no només ha de ser ideològicament asèptic sinó que ho ha de semblar. Tremosa ho sembla.

Guardans, és clar, pot respondre contra Tremosa amb els mateixos arguments que hauria utilitzat contra López Tena. I potser comptaria amb el suport del militant i del votant majoritari de CiU (i de l'espai polític no-PSOE en general): però es tracta d'una majoria silenciosa. Si CiU s'ho ha de jugar el tot pel tot, la minoria més coloraire, li demana, si no López Tena, Tremosa.

La clau catalana de la decisió de la direcció de CDC és evident: la Casa Gran del Catalanisme. Difícilment aconseguiran el suport d'ERC (que ja veurem a qui presentaran a cap de llista), i potser cercaran el del Bloc, el PSM o, fins i tot, UM. Segurament no n'hi ha per tant. Però si Tremosa se la fot, la majoria silenciosa esmolarà les eines.

Lluís Colet: 124 hores honorant la llengua catalana

Una bomborinada com una altra, però per una bona causa: 'cridar l'atenció sobre la llengua catalana i honorar-la'. Lluís Colet s'ha proposat de batre el rècord de llargària d'un discurs consecutiu: 120 hores. I per això s'ha posat avui, a les 10 del matí, a pronunciar el discurs 'Els catalans en discursos i poesies', en el marc umbilical de l'Estació de Tren de Perpinyà.


Mostra un mapa més gran

El centre del món, segons Dalí:



Ja no s'estilen els discursos llargs, ni els discursos en general. No cal demanar el retorn a l'època de la Segona Sofística, del "proposeu-me un tema", de perpètues repeticions a la Demòstenes. Però ens fa angúnia que tanta gent combregui amb la idea que "allò que no es pot dir en menys de 3 minuts no paga la pena pronunciar-ho".

Veurem si Colet reïx.

La repressió contra Eivissa Confidencial

La utilització de les vies judicials contra la lliure crítica que ens pot fer el proïsme és un dels actes més roïns que pot cometre una persona (en un context on hi hagi vies judicials). És signe de poca honestedat i homenia. A més, per qui ho vulgui veure així, és un balafiament de recursos públics.

El cas d'Eivissa Confidencial ens mostra que la persecució contra blogs o forumnistes no és una realitat de latituds llunyanes, sinó que també ens afecta de prop. L'actuació dels demandants contra Eivissa Confidencial no l'hem de veure com una simple actuació caciquista. També obeeix a una estratègia de terror policial-judicial, comuna a qualsevol de les dues sucursals dels partits espanyol(iste)s, que pretén atemorir tothom qui discrepi amb denúncies, imputacions, citacions o amenaces d'empresonament. És una versió fina dels incontrolados que, a València i fora de València, campen lliurement i amb tota impunitat.

'Barcelona Nation' o és català qui no pot ser una altra cosa

Notícia a Vilaweb

El nom de "català" per referir-se als pobladors de l'altrament dita Marca Hispànica, Marca Gòtica o, fins i tot, Regne de Barcelona, devia fraguar-se entre els erudits itàlics que rescataren la denominació de "catelani" com un cultisme metatèsic dels antics "lacetani". Com el seu derivat, 'Catalunya', fou utilitzat en els segles XIV i XV per referir-se a un conjunt de pobles romànics que, per raons constitutives o consecutives, parlaven una mateixa llengua, la llenca neollatina definida entre la Ribagorça i el Rosselló. Amb el temps, l'àmbit de la denominació de "català" o "Catalunya" s'ha arronsit, si bé no manquen propostes contemporànies per estendre'l de bell nou.

Val a dir que no tot és una qüestió de noms, i que si hi ha dissonància en el sentit del mot és perquè hi ha dissonància en el sentit de la cosa. Una dissonància explotada a bastament per les nacions veïnes, que reeixiren a trobar mots d'arrel romànica més antiga i referma (Espanya, Itàlia) o d'empelta germànica més impressionant (França).

En un moment de crisi identitària del nacionalisme espanyol, Cánovas del Castillo va pronunciar allò de "Es español quién no puede ser otra cosa", que cal llegir en el sentit d'aquella altra frase, de Vizcaíno Casas, "si toda la periferia son naciones nos vamos a quedar solos con Cuenca".

Sentiments anàlegs (dic anàlegs, perquè no s'hi poden fer homologies entre nacions opressors i nacions oprimides) semblen córrer per Vilaweb, que s'ha fet ressò de la polèmica al voltant del .bcn i, més recentment, de la polèmica al voltant d'aquesta campanya de 'I'm a Citizen of Barcelona Nation: The Nation of Fashion'.

N'hi ha per tant? Cal afegir als particularismes valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, fragatí, maellà, tortosí, alacantí, empordanès, rossellonès, un particularisme barceloní?

Bé, en aquest sentit, caldria distingir dues coses: la identitat barcelonina com a part de la identitat catalana, i la identitat barcelonina contraposada a la identitat catalana per fer passar la identitat espanyola com a identitat glocal. Aquests dos aspectes es repeteixen en els particularismes anteriorment dits (amb l'excepció del rossellonès, on una certa identitat rossellonesa havia estat feta servir com a tapadora de la francesa).

No cal dir que és temptadora, a Barcelona, la idea d'una ciutat post-nacional o pluri-nacional. L'exemple de Singapur, on són cooficials les llengües malaia, xinesa, tàmil i anglesa, és pertinent. Singapur fa part de l'àrea lingüística malaia, però la majoria de la població és xinesa. L'anglès ha estat llengua de l'administració des de l'època colonial britànic, i el tàmil és la llengua de l'altra gran comunitat immigrada de la història contemporània. No cal dir que les autoritats de Singapur afirmen comprometre's en la salvaguarda de la identitat malaia com a patrimoni autòcton. Però, alhora, les mateixes autoritats de Singapur sempre han defensat l'ús del mandarí estàndard com a llengua per a la majoria xinesa, per bé que aquesta és majoritàriament cantonesa i d'altres grups lingüístics de la Xina meridional.

No cal dir que les autoritats de Barcelona no volen erigir-se en ciutat-estat. Entre d'altres coses, seria difícil saber on posar els límits d'aquesta Barcelona-barri-municipi-comarca-àrea metropolitana-regió-conurbació-comunitat autònoma. Tot sovint, la identitat barcelonina es tradueix en la identitat principatina més corrent. En tot cas, però, les autoritats de Barcelona (el govern municipal del PSOE, vaja) ja traspuen un cert singapurisme en l'ús de l'anglès i en la idea de ciutat-(post)-nacional fashion, i en com provaven de desprendre's dels domassos massa quatribarrats del Saló de Cent.

Les victòries pírriques de Kilinochchi i Gaza

El 2 de gener les tropes cingaleses entraven a Kilinochchi, la que ha estat fins fa uns dies la capital administrativa dels Tigres d'Alliberament de Tamil Eelam. L'endemà, tropes israelianes iniciaven una ofensiva per terra contra posicions de Hamas.

En tots dos casos apareix una paradoxa. El repartiment de medalles entre els governs de Colombo i de Jerusalem no s'ha fet esperar. No obstant, els governs de Colombo i de Jerusalem no han deixat de repetir ni un moment que els seus enemics respectius, el Tigres Tamils i el Moviment de Resistència Islàmica, són organitzacions terroristes, i per tant no-bel·ligerants d'acord amb el dret internacional. Però les seves pròpies armes diplomàtiques, que han reeixit a incloure aquests grups armats en la llista internacional d'organitzacions terroristes, se'ls giren en contra. El caràcter militar d'aquestes victòries fa possible, per exemple, que el Departament d'Estat dels Estats Units (encara sota l'administració Bush) hagi emès un comunicat, que urgeix a "totes dues parts" (el govern de Sri Lanka i els Tigres Tamils) a "negociar" al voltant de les demandes "legítimes" del poble tamil de l'illa de Ceilan. Similarment, la diplomàcia internacional atorga estatus factual de bel·ligerant a Hamas.

Òbviament, els falcons de Colombo i de Jerusalem consideren que aquest és un preu que es pot pagar a canvi dels avenços militars en el conflicte. Al capdavall, les declaracions diplomàtiques dels Estats Units, Unió Europea o Nacions Unides són paper mullat. No és imaginable, a curt termini, que cap d'aquests organismes internacionals faci res d'efectiu sobre el conflicte de Gaza o de Tamil Eelam.

No obstant això, els coloms de Colombo i de Jerusalem arrufen el nas. Internament, pensen que les coses anaven millor quan l'estratègia governamental es basava en operacions polítiques i militars de desgast. És indubtable l'èxit d'aquestes operacions de "coloms": a Ceilan, hom ha afavorit les línies de divisió entre les organitzacions tamils integrades en l'Estat de Sri Lanka, les forces opositores lleials, i les formacions armades encapçalades pels Tigres Tamils. Tant és així, que en bona mesura, els coloms cingalesos podien presentar el conflicte de Ceilan com quelcom intern a la comunitat tamil, i no pas com un conflicte tamil-cingalès. Similarment, des de Jerusalem, hom ha fomentat les tensions entre el govern de Hamas de Gaza i l'Autoritat Nacional Palestina de Cisjordània (controlada per Al Fatah).

L'estratègia dels falcons, però, és incompatible amb alguna d'aquestes mesures de desgast. A Sri Lanka, el nacionalisme cingalès ha guanyat força i agressivitat contra les formacions polítiques mixtes i contra les organitzacions tamils. Les operacions policials i judicials dels darrers mesos fomenten la percepció que els Tigres Tamils compten amb una nodrida col·laboració per part de les organitzacions tamils integrades. En la recerca d'una victòria completa, els falcons de Colombo afavoreixen rearengleraments entre la població tamil, ja no només de Ceilan, sinó també la de Tamil Nadu (en el continent) o les comunitats tamils de la diàspora (començant per Singapur, i continuant per Europa i els Estats Units).

La situació pel que fa a Gaza és encara més enverinada. Gaza és un focus d'atenció mundial, i el conflicte de Palestina aixeca moltes més passions que no pas el de Ceilan. A la pràctica, el ressò mundial sobre la qüestió de Gaza diu més de les problemàtiques de cada localitat que no pas del conflicte de Gaza en ell mateix. Tant a les ciutats àrabs, com a Europa, o als Estats Units, quan parlen del conflicte de Gaza tot sovint es refereixen en realitat a d'altres conflictes interns (en aquest sentit, les protestes contra Israel en algunes ciutats àrabs es poden tornar més ràpidament que no pas sembla en protestes contra els propis governs).

En tot cas, avançar militarment en una urbs mediterrània té poc a veure amb avançar amb els entorns rurals i forestals del nord de Ceilan. Les autoritats israelianes es veuen forçades a una tria: si realitzen una ofensiva convencional s'arrisquen a moltes pèrdues en les seves fileres, i les tensions en la societat israeliana poden recrudir-se de forma poc previsible; si realitzen una ofensiva molt més pesant, minimitzaran les pèrdues, però poden crear una situació insostenible en el camp de les relacions internacionals (i, especialment, en les relacions amb els EUA).

Els déus de l'ateïsme

PROBABLEMENT DÉU NO EXISTEIX. DEIXA DE PREOCUPAR-TE I GAUDEIX LA VIDA

Aquesta és la consigna, directament traduïda de la promoguda per la British Humanist Association, i que es podrà veure en un bus barceloní.

La primera frase diu: "Probablement déu no existeix".

Tot depèn de com definim "déu". Les definicions monoteïstiques típiques suposen un Déu superlatiu mogut a l'absurd. Podria Déu crear una pedra que ningú, ni Ell mateix, pogués aixecar? Si la pot crear, no la pot aixecar, i no seria omnipotent. I si no la pot crear, tampoc no ho seria, d'omnipotent. No és estrany, doncs, que les definicions de déu realment difoses entre la gent siguin més de tipus "dimònic": éssers supernaturals capaços de fetes superhumanes. Existeixen, doncs, aquests éssers "dimònics". Filosòficament, parlant, hi ha diferents possibilitats "naturalístiques" d'existència d'aquests éssers:
- la nostra realitat noumènica és en realitat una realitat simulada. Els responsables de la simulació tindrien tot el dret a intitular-se déus. Ara bé, ho serien de forma relativa, no pas universal.
- la nostra civilització planetària podria formar part d'una mena de "reserva", de la qual tindria cura una supercivilització galàctica ultra-intel·ligent. De la mateixa manera que els grups de goril·les més afortunats ignoren (o ignoraven) que formen part d'un planeta on l'espècie dominant és un cosí seu sense tanta pilositat corporal, nosaltres podríem ignorar el caràcter veritable d'aquesta civilització galàctica.

El problema d'aquests déus alienígenes o simuladors és per la seva pròpia natura s'esforcen en ser indetectables. I com deia Wittgenstein de jove, d'allò que no podem dir res, no hem de dir res. No obstant això, crec que sí val la pena dir-hi quelcom. Aquestes hipòtesis són rebutjables únicament per una raó: suposen l'existència de quelcom del qual no tenim evidències. L'explicació del nostre món es pot fer de manera més senzilla sense recòrrer a aquests éssers hipotètics.

Fins i tot, el dia que hom demostrés l'existència d'aquests "superéssers", el naturalisme l'únic que hauria de fer seria "assimilar-los". I, de fet, la descoberta d'aquests "superéssers" no seria pas menys traumàtica que ho han estat descobertes prèvies de la ciència:
- descobrir que el món conegut mediterrani no era més que una ínfima part d'un globus terraqui de 200.000 estadis de circumferència.
- descobrir que aquest globus no és més que una planeta a més, en òrbita al voltant del Sol.
- descobrir que el Sol és un estel normalet d'una galàxia normaleta, etc., etc., etc.
O per no parlar de les descobertes de la biologia i de la bioquímica, de la psicologia, etc., etc., que somouen tota aparença antropocèntrica.

Des del punt de mira del racionalisme, els déus tradicionals són sotmesos a una crítica implacable. Si Marduk és el Déu suprem segons els babilonis, i Zeus és el Déu suprem segons els grecs, o els babilonis o els grecs s'equivoquen. I si poden equivocar-se uns, bé poden equivocar-se tots dos. Els déus filosòfics, que deriven dels déus tradicionals, requereixen una crítica més complexa. En el "millor" dels casos, el racionalisme condueix a un agnosticisme que ha d'admetre això: "que probablement no hi ha déu".

Farem molt mal fet de menysprear el poder revolucionari del racionalisme il·luminat per les ciències naturals.

Ara bé, és evident que la religió com a fenomen contemporani no es pot reduir a una confusió filosòfica. Assumir la inexistència probable de déu no condueix a "deixar de preocupar-s'hi" i menys encara a "gaudir de la vida". Són justament les preocupacions materials les que obstaculitzen de gaudir de la vida i, en aquest context, una part de la població recorre a l'opi del poble. Un opi del poble que pot prendre la forma de les religions tradicionals, però que també pren diverses formes ideològiques, de filosofies alternatives, d'escapisme a la fi. Entre els racionalistes il·luminadors trobem autèntics panglossians, disposats a fer-nos combregar amb tot allò existent ("no hi ha alternativa"): tant important com és fer-los cas per arribar al materialisme, és important no sentir-los quan es tracta d'assumir el fatalisme.

És justament perquè volem gaudir de la vida (principi epicuri) que ens preocupem davant dels obstacles a aquest gaudi. El caràcter social de l'espècie humana, afuat materialment en les urbs modernes, no convida necessàriament a una perspectiva social d'aquest gaudir de la vida. Però és evident que gaudir de la vida no pot ser un acte purament individual. Similarment, les preocupacions individuals connecten amb preocupacions col·lectives. El materialisme ens fa veure que la pervivència de les religions no és degut a un problema ideal o filosòfic sinó a uns problemes materials.

Les religions són una forma individual de gaudir de la vida o de preocupar-s'hi, però també són una expressió col·lectiva. Per a la immensa majoria de les persones que es consideren religioses o pertanyents a una religió, aquesta pertinença és purament ètnica o cultural, heretada de pares a fills, definitòria de grups matrimonials (amb qui i amb qui no poder casar-s'hi) i constructora de xarxa social. Fins i tot, Richard Dawkins, un dels impulsors de la campanya a Anglaterra, no té cap problema a definir-se com "culturalment cristià". Fet i fet, com assenyala el filòsof Daniel Dennet, els apòlegs contemporanis de la religió no parlen tant de la fe religiosa en ella mateixa, sinó de "la fe en la fe". Les virtuts de la religió es trobarien no pas en la veracitat de la religió sinó en uns valors de cohesió social, d'identificació nacional, etc.

Ara bé, els defensors "culturals" o "socials" de la religió fan trampa. Perquè si els valors culturals o socials que promouen són bons per ells mateixos, llavors no necessiten la recoberta religiosa. Similarment, no amaga més que una forma roïna i execrable d'elitisme, el fet que alguns "agnòstics" o "ateus" ja trobin convenient, lloable i positiu el fet que la religió subsisteixi entre les masses menyspreades d'ignorants. Una falsa consciència és sempre una falsa consciència, i esdevé una llosa per avançar. Si és que volem avançar, ja que si el que volem és simplement "deixar de preocupar-nos" i "gaudir de la vida" llavors el que necessitem d'unes bones dosis d'opi, ateu o religiós.

De plana a plana: Figueres substitueix Perpinyà com a Capital de la Cultura Catalana pel 2009

El comtat de Rosselló i el comtat d'Empúries, la plana del Rosselló i de l'Empordà, unides per l'Albera, constitueixen territoris germans. Si Perpinyà, la capital del Rosselló, ha estat la Capital de la Cultura Catalana en el 2008, en el 2009 el torn passa a Figueres, capital de l'Empordà.

Asunción, São Luís, Linz, Vílnius i Jerusalem seran altres capitals culturals, respectivament, d'Amèrica, de Brasil, d'Europa (Linz i Vílnius) i dels Països Àrabs.

Badalona i Escaldes-Engordany són les capitals culturals catalanes per al 2010 i el 2011. Esperem que la llista pugui ampliar-se en els propers anys a ciutats del sud i de la mar enllà.