Balaguer ja no té senyor

El Ple de l'Ajuntament de Balaguer ha aprovat una moció que sol·licita a Felip de Borbó que renunciï formalment a la senyoria de Balaguer i, mentre no ho fa, que s'abstingui d'emprar aquest títol. Val a dir que en Felip de Borbó, com els seus predecessors, ha fet un ús ben escàs d'aquest títol. Fet i fet, fou Armand de Fluvià qui rescatà dels anals de la història aquest i altres títols (príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera) que, en el període tardoral de la Corona d'Aragó eren propis de l'hereu de la dita Corona. Els títols, ja ho hem dit, són tardans. Històricament, l'hereu de la Corona d'Aragó tenia com a títol i càrrec el de Governador General, és a dir el número dos de la Corona després del rei i era, juntament amb el tresorer reial, l'única figura comuna a tots els estats de la Corona. La introducció d'aquests títols, a cavalls dels segles XIV i XV, és paral·lela a procediments similars esdevinguts a França (delfinat del Vienès), Anglaterra (principat de Gal·les), Castella (principat d'Astúries) o Navarra (principat de Viana). Aquests títols violentaven la tradició anterior. Així, el comtat de Girona, títol que implicava exercici d'imperium fou transformat en un decoratiu ducat de Girona (i, posteriorment, principat de Girona). No pas menys violent a la tradició catalana és l'elevació de Montblanc a la categoria de vila ducal o la de Cervera a la de vila comtal. El cas de Balaguer encara és més feridor. La "senyoria de Balaguer" arrenca precisament amb l'esquarterament del comtat d'Urgell, esdevingut el 1413 (enguany fa 600 anys), arran de la derrota i empresonament de Jaume el Dissortat, que havia estat precisament el darrer Governador General de la Corona del Casal de Barcelona. El rei Ferran va investir senyor de Balaguer el seu fill segon i, ja a partir del 1464, fou un títol senzillament vinculat al príncep hereu. Ja en temps dels Àustries, aquests títols caigueren en desús. En diversos moments del segle XIX i del segle XX, coincidents amb determinades febrades neoforalistes, hom els volgué reanimar. Alguns d'aquests intents, especialment el darrer, corresponien a un esforç deliberat de fer passar la nissaga dels Borbons per també catalana. Si més no, la majoria dels regidors ja no combreguen amb aquesta jugada i, amb una voluntat ferma en pro d'una república catalana independent, proclamen la llibertat de Balaguer i de l'Urgell sencer.

Maria de los Llanos de Luna i el departament IIb

Karl Marx, en el segon volum del Capital, presenta un model d'economia capitalista sense ampliació, diferenciat en dos departaments: 1) el departament dels mitjans de producció (o béns d'equipament), altrament dit departament I, i 2) el departament de béns de consum, altrament dit departament II. Les relacions entre els dos departaments és una de les fonts de contradicció interna de la producció de mercaderies. No són pocs els qui han remarcat la tendència al subconsum per part d la classe treballadora, degut al fet que els salaris laborals tendeixen a crèixer menys que els beneficis empresarials. Ah, però, el departament II produeix béns de consum no pas tan sols a la classe treballadora. El model marxià del segon volum del Capital assum una divisió del departament II en dos sots-departament: el departament IIa, de mitjans de consum necessaris (queviures bàsics), i el departament IIb, mitjans de consum de luxe. En la modelització marxiana, la societat es troba dividida en dues úniques classes: la classe burgesa (propietària dels mitjans de producció i pagadora dels salaris) i la classe obrera (propietària de la força de treball i generadora de plus-valor). En aquesta modelització, la diferenciació entre sots-departament IIa i sots-departament IIb es produeix pel fet que els mitjans de consum necessaris són aquells que formen part de la cistella de compra de la classe treballadora, mentre que el sots-departament IIb és consumit exclusivament per la classe burgesa. A mesura que avançà el segle XIX, Lafargue i d'altres, assenyalen també el fet que una porció de les classes intermèdies (no pagadores de salaris ni generadores de plus-valor) ajuda la burgesia a consumir els productes del departament IIb. Més recentment, s'ha parlat d'un escenari plutonòmic, en el qual el sots-departament IIb esdevé hegemònic en el departament II. Tant és així, que Maria de los Llanos de Luna, delegada del Govern Espanyol al Principat i coneguda fustigadora de l'Ajuntament de Corbera, “és important que hi hagi gent 'pija' i rica' perquè són els que 'gasten i consumeixen'".

El cas Ponsatí

La Universitat de Georgetown fou fundada en el 1789. Eren uns anys curiosos. La Societat de Jesús, bandejada de diversos països catòlics, havia estat fins i tot formalment suprimida per la Santa Seu. La flamant Revolució Americana, a través de Benjamin Franklin, havia fet esforços per normalitzar la situació de l'Església Catòlica a les antigues Tretze Colònies. Maryland mateixa, fundada per refugiats anglocatòlics en el 1634, havia menat des del triomf de la Revolució Anglesa una política decididament anticatòlica. En aquest rerafons, la Universitat de Georgetown esdevingué no tan sols el primer centre formatiu catòlic dels Estats Units sinó un centre jesuita. El caràcter catòlic d'aquesta institució l'ha convertida en "porta d'entrada" per als països de tradició catòlica. L'estat espanyol de l'època d'Aznar cuidà les relacions amb la Universitat de Georgetown. Fruït d'aquests lligams, Aznar, ja ex-president, esdevingué professor visitant del centre, des d'on pronuncià les seves teories típiques sobre la topada entre civilitzacions i sobre els "Moors" i els "Catholic Kings", sàviament combinades amb passar de puntetes sobre el destí de la població sefardita.

No fa pas gaire, el conseller Mas-Colell visità la Universitat de Georgetown i va pronunciar-hi unes paraules. Algú va interpretar-ho com un signe de desembarcament.

El cas és que ara podem lligar caps arran de l'esclat del cas de Clara Ponsatí. Ponsatí és l'actual professora de la Càtedra Príncep d'Astúries de la Universitat de Georgetown. Aquesta Càtedra fou el resultat de la col·laboració abans esmentada del govern Aznar amb la Universitat de Georgetown. Formalment, el finançament de la Càtedra depèn, entre d'altres, d'Endesa. El nomenament de Ponsatí data d'una època de més estreta col·laboració entre l'entorn de CiU i l'entorn del PP. Però la crisi global ha fet bocins completament els triomfalismes de l'època aznariana i l'estat espanyol fa aigües. No hi ha pas dubte que el "sobiranisme sobrevingut" de l'entorn de CiU té elements d'oportunisme polític i de fer un esforç per conduir el descontentament popular general per cabals no-antisistèmics, però també és un reflex dels instints de supervivència de la burgesia barcelonina, l'encaix de la qual en el capitalisme espanyol és com més va més estret.

Per això Ponsatí, en el curs acadèmic present, particularment, ha estat prou vocal en la denúncia de l'espoliació fiscal i en l'adopció de posicionaments independentistes. Fa unes setmanes, des d'Endesa hom va suggerir a Ponsatí que viatgés a Madrid per disculpar-se davant del govern espanyol per alguns d'aquests posicionaments. Aparentment, els finançadors de la Càtedra Príncep d'Astúries volien salvar la Càtedra, ja que el govern espanyol tenia en l'attitud de Ponsatí una justificació folgada per no renovar-la. També els responsables de la Universitat de Georgetown mostraven preocupació per aquesta eventualitat.

En el decurs dels últims dies s'ha sabut que Ponsatí no serà renovada. La renovació, en casos anteriors, havia estat un fet gairebé automàtic. De fet, la Universitat de Georgetown ha sortit en defensa de la tasca de Ponsatí. L'Ambaixada dels Estats Units s'ha afanyat a dir que la decisió no té res d'estrany. Des de CiU i des de la Fundació Catdem hom prepara ara una campanya en defensa de Ponsatí.

Com evitar la imputació de la infanta Cristina? Encausant-la

Tres recursos ja s'han interposat (o anunciat que s'interposaran) contra la imputació de la infanta Cristina en el cas Nóos: el de la fiscalia provincial, el de l'advocacia de l'estat i el de la defensa de la infanta. Per si això no fos prou, el ministre Gallardón ha anunciat que en la reforma del sistema judicial hom substituirà el mot "imputat/da" (o el concepte "imputació/imputació") pel "encausat/da" (o el concepte "encausament/encausació"). La raó és la connotació negativa que té entre la ciutadania el mot "imputació" i la consegüent alarma social que genera. El ministre Gallardón no ha aclarit quin serà el proper eufemisme a la recàmara al qual recórrer quan el concepte "encausament" tindrà la mateixa connotació negativa que ara té el concepte "imputació".

Es va perdre a Almeria el referèndum del 1981 sobre l'autonomia andalusa?

Carles Viver Pi-Sunyer és el flamant portaveu de l'anomenat Consell Assessor de la Transició Nacional. Avui, en declaracions a Catalunya Ràdio, ha sostingut la possibilitat de fer aquesta transició a través dels mecanismes constitucionals/estatutaris, sempre que hi hagi "voluntat política". Ha posat com a exemple el fet que Andalusia va accedir a l'autonomia "per la via ràpida" el 1981 malgrat que el referèndum autonòmic corresponent "s'havia perdut" a la província d'Almeria.

En realitat aquest referèndum es va celebrar el 28 de gener del 1980. D'acord amb el mecanisme constitucional, la idea era que Andalusia accedís a l'autonomia per la via de l'article 151. Les vuit diputacions provincials i un 97% dels ajuntaments ja s'havien manifestat a favor d'emprendre aquesta via. El referèndum del 28 de gener tenia aquesta pregunta: "¿Da usted su acuerdo a la ratificación de la iniciativa prevista en el artículo ciento cincuenta y uno de la Constitución a efectos de la tramitación por el procedimiento establecido en dicho artículo?" Curiosament aquest referèndum, a diferència dels anteriors, requeria un quòrum, de manera que les respostes afirmatives es computaven d'acord amb el cens. Era necessari, doncs, arribar a un 50% de "sí" sobre el cens. A Jaén hom va fer curt, i el percentatge de "sí" sobre el cens fou del 49,34%, mentre que a Almeria encara fou més baixa, del 42,07%. A Almeria, el "sí" va aconseguir 119.550 vots, mentre que van haver-hi més vots en blanc (12.527) que no pas vots negatius (11.450). És cert que hom va corregir per llei orgànica de les Corts Generals aquest forat de l'article 151, però no és cert que hom revertís un vot negatiu d'Almeria a l'autonomia andalusa.

Val a dir que el referèndum sobre l'Estatut es va fer el 20 d'octubre del 1981. Els vots favorables foren de vora un 45% del cens. En el referèndum del 2011, els vots favorables no arribaren a un terç del cens. Però en aquesta època, les abstencions ja no computaven.

Procés Constituent a Catalunya

Ahir a la vesprada, Jaume Barberà anunciava amb una piulada que Teresa Forcades i Arcadi Oliveres presentarien en el seu programa, Singulars, el manifest "Procés Constituent a Catalunya". En qüestió de minuts, en les xarxes socials, i, després, en els cenacles de la dissidència, es debatia aquesta proposta i els seus defensors. Forcades ja havia parlat repetidament (per exemple, en la xerrada que va fer a l'Hospital de Sant Pau, el desembre passat) de la idea d'una candidatura àmplia que, a través d'unes eleccions en el sistema vigent, obrís un nou procés constituent. Quant als supòsits programàtics bàsics, cal recordar la bona sintonia de Forcades amb la campanya "Sense Sobirania Econòmica no hi ha Independència", en la qual va participar en un acte a Sant Joan Despí. Aquesta campanya, impulsada per Endavant-OSAN, havia arrencat amb una xerrada precisament d'Arcadi Oliveres. En el Singulars d'ahir, és simptomàtic que Barberà, Forcades i Oliveres esmentessin les tres experiències assembleàries. D'una banda, Forcades es va referir a l'Assemblea Nacional Catalana; Oliveres va parlar de "les CUP"; i l'equip de Barberà il·lustrà el decorat del programa amb un passi de fotografies del Moviment 15-M. No cal dir que, els qui som a la intersecció d'aquestes tres experiències, no podem saludar més que amb simpatia aquesta nova proposta.

Cal que neixen mil flors. Sí, encara som en aquesta etapa, però sempre a condició que les flors no reclamin exclusivitats. Les assemblees locals, de barri o de poble, han de saber participar alhora de projectes diversos com la Cooperativa Integral Catalana (CIC), com l'Auditoria del Deute, com la PAH, com les marees de colors. Participar-hi, és clar, sense imposicions. Cada projecte genera contradiccions. Per exemple, seria insòlit que una assemblea local àmplia hagués de quedar reduïda a una corretja de transmissió d'una candidatura, per molt Syriza que sigui, i precisament si es massa Syriza.

Cal fer valoracions crítiques de cada proposta i, alhora sotmetre les nostres propostes a les crítiques populars. Fa tres anys, en la cursa per a les eleccions del Principat del novembre del 2011, la gent de Reagrupament es planyia dels qui no se sumaven a Reagrupament, i promovien una plataforma que es deia "Suma Independència". Suposem que en un món paral·lel, Reagrupament s'hagués sumat a "Suma Independència" en el mes de maig. Dos mesos després, amb coincidència de la sentència del TC, podria haver sorgit una altra plataforma, "Multiplica Independència", a la qual "Suma Independència" s'hagués sentit interpel·lada a integrar-s'hi. La història podria no haver acabat, i encara una tercera plataforma, "Tots Units", hauria pogut aspirar a l'absorció de "Multiplica Independència". Les concepcions basades en la capelleta o el xiringuito són criticables. Però també cal anar alerta amb bolets mediàtics de laboratori. La unitat es construeix des de la base, i des de la base és que s'hi llencen a terra els envans que calgui (si cal i quan cal). Qualsevol moviment ample ha de contemplar l'existència d'afinitats diverses, de tradicions dispars, i no hi ha afinitat i tradició més sectària que la que proclama que ella mateixa no té ni afinitats ni tradicions.

Les coses cal veure-les des dels continguts. Per exemple, des dels 10 punts del manifest de Procés Constituent:

1. Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il.legítim.
2. Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.
3. Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.
4. Habitatge digne per a tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.
5. No a les privatitzacions, reversió de totes les retallades i potenciació del sector públic sota control social.
6. Dret al propi cos i no a la violència de gènere.
7. Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria.
8. Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria.
9. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura.
10. Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN.

No tinc ara a les mans el manifest de la CUP-AE a les eleccions del novembre, però les analogies són clares. Els dos són programes d'unitat popular, programes de transició basats en interessos amplis de les classes populars. Això implica l'existència de contradiccions, ja que els interessos de la classe treballadora i les altres classes populars no són idèntics. És precisament per això, que aquests programes també poden engendrar una certa il·lusió institucionalista, segons la qual l'aparell tècnic de l'estat burgès pot ésser posat al servei de la classe treballadora simplement a través de la victòria d'una candidatura popular a través del sufragi universal. L'experiència a l'Amèrica Llatina demostra que algunes tasques sí es poden emprendre a través d'aquesta tàctica. Però aprofundir-hi requereix de transformacions que menen al trencament dels supòsits de la democràcia burgesa (inclosa la més radical i participativa) i del capitalisme (fins i tot del capitalisme popular).

Són les il·lusions institucionalistes les que són al darrera de les limitacions territorials de moltes propostes, començant per la pròpia ANC o pel propi Procés Constituent, que es limiten al territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, o del moviment 15-M, que segueix els límits de l'estat dinàstic espanyol. Una perspectiva internacionalista ha de superar aquests límits. Alhora, les tasques d'alliberament nacional exigeixen propostes de Països Catalans. Això no exclou la convivència amb altres àmbits territorials (peninsular, mediterrani, eurasiàtic, eurafricà, euramericà, etc.) però sí que sol·licita que no assumim que els àmbits territorials associats a les estructures polítiques vigents (estats o regions autònomes) siguin els únics factibles.

Perímetre de 300 metres de seguretat

Les manifestacions i concentracions s'han de fer, segons dicten les autoritats, en els manifestòdroms autoritzats, preferentment Via Laietana avall. La PAH, Estafats per la Banca i d'altres col·lectius s'han acostumat a fer manifestacions i concentracions dimarts i dijous en barris no permesos i, encara pitjor, davant les sacrosantes seus familiars dels prohoms de la pàtria. Ara s'exigirà un mínim de 300 metres per fer aquestes accions. De moment, ço que volen protegir els sàtrapes de la troica són les llars de les persones diputades: 300 metres. Les autoritats també volen prohibir que nens i nenes vagin a aquests actes, ja que això violaria el monopoli exclusiu de la manipulació política de la quitxalla que té l'estat (i els estatets). De moment, no s'ha confirmat si la normativa dels 300 metres s'aplicarà amb reciprocitat durant les campanyes electorals.

Fusions voluntàries de municipis

La vicepresidenta de la Generalitat del Nord anunciava ahir mateix que diversos municipis de la Vall d'Àneu havien iniciat els tràmits d'un procés de fusió voluntària. Curiosament, alguns regidors d'aquests municipis se n'assabentaven per la ràdio, com era el cas de Mayte Rivero Segalàs (regidora d'Esterri per CiU). De fet, segons Rivero, en el darrer Ple municipal d'Esterri no se'n va dir res.

Medea del Carmel

Interpel·laren en una ocasió a Alcibiades per ésser "la persona més poderosa d'Atenes". Ell refusà el títol, i indicà que la persona més poderosa d'Atenes era el seu fill, encara infant. "Com?". "És molt senzill", respongué Alcibiades, "qualsevol ciutadà d'Atenes obeeix les meves ordres, però jo obeeixo tots els requeriments de la meva dona, si bé ella mateixa respon a tots els capricis del meu fill, de manera que és el meu fill la persona més poderosa d'Atenes". Alcibiades capgirava retòricament les relacions familiars evidents d'una societat patriarcal, que jerarquitza sexes i edats. La violència sistèmica s'abat en forma d'atur, de misèria, de l'amenaça de veure's al carrer per no pagar el lloguer un dimecres 24 d'abril. Els "sociòlegs" es demanen com és que aquesta violència sistèmica no esclata en crisi social, en brots de violència al carrer. Però la violència es transmet, en aquestes cadenes jeràrquiques familiars. Després, tothom a córrer, a condemnar (judicialment i moralment), a recordar els sistemes de "xarxa de seguretat". Fins i tot el propietari que sol·licitava el desnonament pot mostrar llavors el seu "estupor".

Sempre els quedarà Catar?

El cas Urdangarín-Borbón, o cas Nóos (pobre Vernadsky!), camina cap a la solució. La parella anteriorment coneguda com a Ducs de Palma es traslladarà a Catar. Ell hi farà de seleccionador adjunt de hàndbol (no de titular, car es tracta de guanyar), i ella potser hi farà alguna tasca (de paripé) per a l'entramat cataròfil barceloní. D'una banda davallarà la pressió mediàtica. De l'altra, en un moment que l'eix Doha-Riad comença a grinyolar, els interessos oligàrquics espanyols (i catalans) han d'afermar les dues potes, la saudita i la catarita. El Golf Pèrsic (o Aràbic) és una de les terres de promisió, en forma de recursos petroliers i de liquiditat i solvència financera. Però Bahrain mostra que no tot són flors i violes en la regió.

Djotodia, com a nou president de la República Centrafricana

El conflicte a Ubangui-Xari semblava haver arribat a una aturada el passat 13 de gener, quan el president François Bozizé nomenava un govern de coalició encapçalat per Nicolas Tiangaye. Però la Seleka (Coalició) no havia tramès els seus flamants ministres a Bangui, i continuava a insistir en la necessitat de la destitució o renúncia de Bozizé. El divendres 22 de març, les tropes de la Seleka van creuar la línia d'alto al foc i van ocupar Damara i Bossangoa. El dissabte 23 entraven a Bangui, mentre Bozizé optava per creuar la frontera i entrar en territori de Congo-Kinshasha. Tal com ja havia anunciat, François Hollande, les tropes franceses (1250 efectius) deixaren fer i es limitaren a ocupar l'Aeroport Internacional de Bangui-M'Poko. Les tropes internacionals que suposadament havien de garantir la línia d'alto al foc s'han limitat a respondre atacs armats de membres o simpatitzants de Seleka. Davant d'aquests atacs, el govern sud-africà ha optat per sol·licitar ajut a França per evacuar les seves tropes

El cap visible de Seleka, Michel Am-Nondroko Djotodia, ha assumit provisional la presidència de la República. Aquest gest ha suposat la condemna de la Unió Africana i l'anunci de sancions. França ha sol·licitat la convocatòria del Consell de Seguretat de Nacions Unides amb la mateixa intenció.

Djotodia, nascut a Vakaga el 1949, fou en el seu moment cònsol a la ciutat de Nyala (Darfur, Sudan-Khartum). En el decurs de la guerra contra Bozizé (2004-2007) assumí, des de Cotonou (Benin-Dahomey), la presidència de la Unió de Forces Democràtiques pel Reagrupament i el Grup d'Acció Patriòtica per a l'Alliberament de la República Centrafricana. El 20 de novembre del 2007 fou detingut per la policia beninesa i no fou posat en llibertat fins el febrer del 2008 quan, acabada la guerra, accedí a entrar en converses de pau amb Bozizé. Djotodia, ara ja com a cap visible de l'oposició a Bozizé, fou nomenat ministre el passat mes de gener.

Djotodia ha anunciat que el seu govern té com a principal tasca fer front a la difícil situació econòmica i social del país, i que s'obre ara un període provisional que conclourà amb la convocatòria d'eleccions presidencials en el 2016, data en la qual havia de concloure el mandat del deposat Bozizé.

Les tres línies vermelles d'ICV de Badalona

El proper dissabte 30 de març, al matí, tindrà lloc, com cada darrer dissabte de mes, ple a l'Ajuntament de Gallifa (Vallès Occidental). En l'ordre del dia hi ha prevista una moció de censura contra el batlle, Jordi Fornas (SI). Fornas s'ha fet un nom en el desafiament de la legalitat simbòlica espanyola (la imposició de la bandera de les dues barres) i en les propostes de desobediència fiscal. No entrarem a valorar la gestió que el govern municipal hagi fet en els darrers 21 mesos. Els regidors de CiU, que presenten la moció de censura constructiva, han inclòs en el text de la moció una referència significativa. Un dels motius per censurar Fornas és el fet que el batlle ha incorregut en "enrocaments en qüestions de política nacional". Això equival bàsicament a cedir al xantatge de la Delegació del Govern espanyol. A més, és evident que la Delegació del Govern hostilitza Gallifa, amb una política coherent i ferma en el terreny simbòlic, mentre que també hostilitza Corbera de Llobregat, malgrat que en aquest darrer cas, el govern local ha fet esforços extenuants per complir la legalitat.

La decisió de CiU de censurar Fornas és una decisió local? Potser té elements locals, però també té a veure amb l'interès de CiU de neutralitzar Fornas, qui té un paper actiu en la dinamització de l'Assemblea de Municipis per la Independència (AMxI).

I la decisió de CiU de no censurar Albiol és una decisió local o nacional? Com cal interpretar que alhora que se censura un batlle independentista, es tolera la continuïtat d'un govern municipal que segrega supremacisme espanyol? Quines són les prioritats de CiU?

Per cert, la premsa ha venut el "desacord" per censurar Albiol a una manca d'attitud de CiU i d'ICV. Alguns han aprofitat per carregar contra ICV de Badalona, perquè no han prioritzat prou la necessitat de foragitar Albiol. Bé, doncs, i les prioritats de CiU?

S'ha dit que CiU no posava condicions al pacte, i que ICV sí les hi posava. Quan hom no posa condicions per a arribar a un acord, voldria dir, en principi, que accepta "qualsevol condició" de l'altre. No acceptar les condicions de l'altre és una forma de posar condicions.

ICV marcava tres condicions per a l'acord:
1. La lluita contra la crisi i els desnonaments, recuperant serveis a les persones eliminats pel govern del PP.
2. Garantir la transparència del govern, la participació ciutadana i el treball col·legiat.
3. I formar part d’un equip de govern on no hi hagi cap persona imputada.

El punt 3, que excloïa Ferran Falcó, hauria estat el motiu central de la negativa. Molt s'ha discutit en les darreres setmanes, la qüestió de quan ha de dimitir un càrrec públic en el curs d'un procés judicial. El problema de base d'aquest debat és la concepció del càrrec públic. Hom pensa en la "política" com una carrera personal i, en aquest sentit, es veu com una tremenda injustícia que hom pateixi un bandejament per una imputació que finalment no arriba enlloc o que arriba a una sentència que no preveu inhabilitacions. En una concepció no centrada en les persones, Falcó hauria estat a l'alçada i hauria deixat que algunes altres persones de CiU accedissin al govern de coalició de Badalona. Quant a les altres dues condicions, no són pas bàsiques? Quin sentit té censurar Albiol si hom vol practicar el seu mateix estil i el seu mateix contingut? És tot una qüestió de cadires, de sigles o d'estètiques?

Els qui conceben la "política" com una pràctica col·lectiva, no sectària i compartida, no tenen por de ni de les rotacions ni de les incompatibilitats ni de les necessitats d'assumir responsabilitats.

El colp bancari de Xipre

L'anunci del rescat bancari de Xipre ha fet saltar pels aires un principi com el de la "garantia dels dipòsits bancaris". Disfressat d'impost, es preveu una quitança del 6-10% dels comptes allotjats en els bancs xipriotes. És simptomàtic que un dels arguments esgrimits per la UE sigui que els comptes bancaris de Xipre són un 8,8 vegades superiors al de l'economia real, mentre que la mateixa taxa al conjunt de l'Eurozona és de 3,3. La decisió de la troika comunitària (CE+BCE+FMI) encara no s'ha tancada, però especialment simptomàtica en tant que afecta un estat, la República de Xipre (del Sud) que "superà" ostensiblement els criteris de l'entrada a la UE (2004) i a l'Eurozona. És interessant com l'anunci d'aquestes mesures ha estat rebut fins i tot per la premsa econòmica seriosa (i.e. la premsa econòmica vulgar). El ministeri Merkel s'ha volgut distanciar de les mesures, alhora que diu que l'impost sobre comptes corrents és un "afer de Nicòsia". El ministeri Putin, per contra, ha condemnat els termes del rescat. Xipre forma part de diverses interseccions. Fa part de la Unió Europea, però geopolíticament se situa en una Mediterrània Oriental plena de conflicte (Egipte, Palestina, Síria). Fa part de la República de Xipre però també de la República Turca de Xipre del Nord, alhora que conté dues bases de sobirania britànica al sud de l'illa. I fa part de l'Eurozona però també s'hi deixa sentir la influència econòmica russa.

Xipre: colp d'estat financer

Malgrat la situació geogràfica, Xipre no és pas un territori perifèric del sistema europeu. No és tan sols un estat membre de la Unió Europea sinó que també ho és de l'Eurozona. La quantitat i les condicions del "rescat", anunciat divendres passat, té unes conseqüències directes en la "credibilitat" de les institucions comunitàries. Ara aquestes institucions presenten la realitat de la banca xipriota com a catastròfica. Són les mateixes institucions que lloaven l'economia xipriota quan es produí l'entrada de la República de Xipre del Sud a la Unió Europea (2004) i a l'Eurozona. Ara mateix, les institucions parlen del fet que els bancs xipriotes tenen un valor 8,8 vegades superiors a l'economia real, mentre que en l'Eurozona aquesta taxa és de tan sols 3,3. Aquesta afirmació mou a la reflexió. Fins fa quatre dies, aquest índex era únicament divulgat pel Seminari d'Economia Crítica Taifa i d'altres obradors del "marxisme tronat".

La cimera econòmica i social que no s'ha fet

Avui s'havia de fer una cimera econòmica i social al Palau "Reial" de Pedralbes. S'havia de fer, però no s'ha fet. Tampoc no era clar ni qui hi podia assistir ni qui havia dit que no hi assistiria ni, encara menys, de què es discutiria. De fet, l'única cosa clara per al populatxo era que a les 17h, es faria una assemblea popular a fora del Palau, que començaria amb una introducció-resum de la cimera per part dels diputats assistents de la CUP-AE. Finalment, tampoc no es farà aquesta assemblea. O sí es farà, perquè res no impedeix que s'hi faci una assemblea, allà o on sigui, convoqui o no convoqui la CUP o l'Artur Mas.

Hem dit que no se sabia què es discutiria. Des del govern de la Generalitat i des dels partits polítics parlamentaris se'ns dirà que sí, que hi havia propostes i contrapropostes. Potser. Però tal com ho planteja la majoria CiU-ERC no hi ha res a discutir perquè, segons ells, no hi ha alternatives. La situació econòmica i social, segons aquesta tesi, deriva de dos fets imponderables, meteorològics, la crisi mundial i la crisi de l'estat espanyol.

Hi ha qui diu (cada vegada més gent) que això de la crisi mundial (o, més ben dit, la crisi de les economies nord-atlàntiques, però eurocentrísticament això és el món) és irresoluble. Només cal esperar, diuen, que el cicle econòmic segueixi el seu curs, precisament aquell cicle econòmic que era titllat fa cinc o sis anys de superstició numerològica del marxisme tronat. De vegades, hi ha una certa discussió si cal aplicar mesures pro-cícliques (austeritat i retallades socials) o mesures anticícliques (estímul i retallades de drets laborals) o una combinació de totes dues (retallades socials i retallades de drets laborals), però en tot cas es diu que les mesures de retallades són inevitables. I ho són, evidentment, en la mesura que la defensa dels interessos del capital és prioritat implícita de tots els partits polítics de la dreta, del centre i de la pseudo-esquerra.

També hi ha la qüestió de l'estat espanyol. En aquest sentit, ja no es fa servir el concepte d'irresolubilitat. Teòricament, els dos partits majoritaris, i ERC en particular, diuen que hi ha una solució: la independència. La conversió de la Comunitat Autònoma actual en un Estat independent esvairia, de colp i volta, una de les potes del problema. De fet, se suposa que les eleccions del novembre del 2012 van plebiscitar l'adopció d'un full de ruta que passés per una consulta popular sobre la constitució d'aquest estat independent i, d'acord amb el resultat de la consulta (el previsible "sí" esclatant), inici d'un procés de "transició nacional" que conduiria a aquell estat independent. Però el procés ara mateix es troba empantanagat. Ni la declaració de sobirania del mes de gener ni la recent declaració autodeterminista (amb suport de CiU, ERC, PSC i ICV) contemplen ni dates ni mecanismes per a aquests processos. No s'ha creat ni una Junta Organitzadora de la Consulta sobre la Independència ni tampoc un Consell de Transició Nacional.

Seria injust dir que, acceptats com a inevitables els dos obstacles esmentats (la crisi europea i la crisi espanyola), no hi ha absolutament res a fer, o únicament es poden fer unes coses. També se'n poden fer altres. Serà posar-hi pedaços, certament, però també els pedaços obeeixen a uns interessos de classe concrets. La CUP-AE anava precisament a presentar una sèrie de propostes (de pedaços) en la cimera de Pedralbes.

Les conseqüències jurídiques de la "declaració de sobirania"

Des de l'independentisme més consegüent, la declaració de sobirania del Parlament del Parc de la Ciutadella fou rebuda amb escepticisme. Feia la sensació que ço que calia, a manca d'una declaració unilateral d'independència, era un compromís ferm de fer efectiu el dret d'autodeterminació, és a dir de fer efectiu un referèndum vinculant sobre la independència. L'independentisme menys exigent i, en definitiva, la majoria social del poble català del Principat aprovà la passa feta pel Parlament, en el marc d'un full de ruta que ha de conduir a la constitució d'una república catalana independent. Es jutjaren convenients les possibles cessions a CiU i a ICV, en la mesura que aquestes cessions són necessàries per dur a terme un procés d'autodeterminació que no pot ser feina exclusiva dels independentistes, sinó que també hi han de participar els unionistes democràtics i els partidaris de solucions federals o confederals amb Espanya i Europa.

Tanmateix, era un fet que la declaració de sobirania no tenia conseqüències jurídiques. El conseller Homs s'ha manifestat nítidament en aquest sentit.

El mateix Govern espanyol, després de l'aprovació de la declaració, el 23 de gener, va dir el mateix: que la declaració no tenia conseqüències jurídiques. No obstant, el Consell d'Estat espanyol va recomanar al Govern que impugnés davant del Tribunal Constitucional d'Espanya aquella declaració. Així ho ha fet el Consell de Ministres reunit avui, alhora que ha sol·licitat la suspensió de la declaració.

A efectes pràctics i, per un mínim de cinc mesos, la declaració de sobirania del 23 de gener no té efectes d'acord amb la legalitat espanyola. Aquesta suspensió no la pot recórrer ni el Govern de la Generalitat ni el Parlament. Però sí la poden desobeir, tot desplegant alguns dels punts d'aquella declaració. Si ho fan, s'aprofundirà la situació de xoc de legalitats/legitimitats. Si no ho fessin, però, la legalitat emergent l'hauria de representar, per comptes de les institucions d'una comunitat autònoma, unes noves institucions emergents.

La democràcia com a obstacle als privilegis

La premsa catalana es fa ressò d'unes informacions de El País al voltant d'unes declaracions públiques del mariscal Juan Antonio Chicharro, de la infanteria de marina espanyola. Chicharro, en situació de reserva, va dir, entre d'altres coses, les següentes:

'La pàtria és anterior i més important que la democràcia. El patriotisme és un sentiment i la constitució no és res més que una llei.'

Les paraules són una esmena a la totalitat d'aquella ximpleria que des del PP-PSOE es promou sota el nom de "nacionalisme constitucional". I les pronuncià en un acte titulat "Forces armades i ordenament constitucional".

L'article 8 de la Constitució Espanyola atorga a les Forces Armades un esment específic en el Títol Preliminar. Chicharro, a diferència d'alguns correligionaris, defuig interpretar aquest article com una atribució directa a les Forces Armades en la defensa de la "integritat territorial" o de "l'ordenament constitucional". En efecte, Chicharro recordava que l'article 97 de la Constitució atribueix la direcció civil i militar de les Forces Armades al Govern estatal. En aquesta mateixa xerrada, Chicharro aribava a la conclusió que la defensa de la "integritat territorial" correspon al Govern i al Tribunal Constitucional. Les Forces Armades, però, segons Chicharro, tindrien una escletxa d'actuació "si els responsables de la defensa de la constitució no es comportessin com cal".

Caldria, doncs, pensar en dos escenaris colpistes bàsics. En el primer cas, el Govern espanyol, per pressions, cedeix en algun punt de l'ordenament constitucional (bàsicament impedir el dret d'autodeterminació del poble català), però el Tribunal Constitucional impugna aquestes decisions. Llavors, les Forces Armades, obedients al Tribunal Constitucional, s'alcen contra el Govern. En el segon cas, tant el Govern com el Tribunal Constitucional, cedeixen. Llavors, les Forces Armades s'alcen contra el Govern amb independència del TC.

En principi, semblaria que aquestes tesis colpistes només s'apliquen a la qüestió de la "integritat territorial" o, més específicament, al "problema catalán". D'ací la permissivitat amb la qual es contemplen aquestes expressions colpistes.

El model de colp d'estat que deuen tindre en la ment la majoria d'aquestes expressions és el del 23 de febrer del 1981. És a dir, les Forces Armades realitzen un "pronunciamiento" que força un gir en l'actuació de les institucions sense bandejar-les. Les formes es guarden en tant que els actors declarats del "pronunciamiento" són "depurats".

Ara bé, la situació general de l'estat espanyol és molt més tètrica avui que en el 1981. No hi ha cap escenari plausible de "recuperació econòmica" compatibilitzable amb el manteniment de les elits financeres-burocràtiques-oligopolístiques. És aquesta incompatibilitat la que acabarà per fer obligatori un procés d'independència català (si més no, al Principat). Però també aquesta incompatibilitat agreujarà les tensions socials fins a un punt que la mateixa democràcia esdevindrà una nosa per aquelles elits. Així doncs, el "cas català" podria ser una coartada perfecta per introduir un règim d'excepció, amb una junta militar o tecnocràtica. Hi ha qui diu que això és impossible "dins" de la UE. Però cal pensar que més que les elits que controlen la UE fa temps que juguen amb la idea de "permetre" l'establiment d'un govern post-democràtic a alguns dels PIGS (preferiblement, a Grècia o a Espanya) per tal de "disciplinar" les classes populars dels seus propis països.

Gallifa, Bergara i la llei de banderes

El batlle de Gallifa, de Solidaritat Catalana per la Independència, compleix la llei de banderes col·locant en un lloc destacat de la façana de la Casa de la Vila una única bandera espanyola amb l'escut post-constitucional i tot. Però la bandera és massa petita d'acord amb els paràmetres mentals del nacionalisme espanyol, i per això diuen que Gallifa fa befa de la llei de banderes. D'altra banda, a Bergara, municipi governat per una coalició entre Bildu i Aralar, han optat per una altra solució. Han col·locat a la balconada de l'Ajuntament tantes banderes com adscripcions nacionals tenen els veïns d'aquest municipi guipuscoà. El delegat del govern espanyol a les Bascongades, Carlos Urquijo, treia fum pels queixals. Recordem que la seva homòloga en el Principat, Maria de los Llanos de Luna, ha dut els tribunals ajuntaments com el de Corbera per no col·locar banderes espanyoles en totes i cadascuna de les dependències policials. El govern espanyol i els seus delegats es delaten com a imposadors de simbologies nacionals alienes als pobles oprimits i com a atiadors de guerres de banderetes. El seu imperi metafísic existeix únicament ja en un terreny simbòlic, car el seu regne, amb una misèria creixent, ja no és d'aquest món.

A qui fa por el Moviment 5 Estels?

El MoVimento 5 Stelle (M5S) va esdevindre en les eleccions italianes del 24-25 de febrer del 2013 la llista més votada. Es presentava com a llista en solitari, a diferència de la coalició "Italia. Bene Comune" i de l'encapçalada per Silvio Berlusconi. Aquestes dues coalicions, sumats els vots de les diferents llistes que les integraven, han superat al M5S. La llei electoral, a més, concedeix una majoria absoluta automàtica a la coalició més votada, cosa que fa que la coalició de Pier Luigi Bersani tingui una majoria parlamentària molt més còmoda que no pas se'n derivaria d'un sistema proporcional. Aquesta disposició, de fet, és la mateixa que va garantir a Nova Democràcia, en les darreres eleccions gregues, una situació preeminent.

Així doncs, des d'un punt de mira de resultats estrictes, la gran oligarquia europea va dormir ahir nit amb força tranquil·litat. Bersani, com Hollande, són homes disposats a seguir fil per randa tots els diktats de la troica CE-BCE-FMI. A més, ho fan des de l'esquerra, la qual cosa els fa més valuosos en un moment de descrèdit general d'aquesta troica. Les receptes d'atac implacable en les condicions de vida i en els drets de la classe treballadora tindran en Bersani un aplicador tan o més ben apte que Mario Monti, la coalició del qual, ha rebut un càstig seriós en les urnes.

La premsa burgesa de tot el continent, però, ha de cobrir les aparences. Hom comenta el càstig a Monti i s'escandalitza del suport que encara reté Berlusconi (que ha fet ús del victimisme clàssic del nacionalisme italià). Alhora s'assenyalen les pors, inquietuds i dubtes que genera el M5S.

Als seguidors de l'M5S els diuen "grillini". De fet, encara ara, la pàgina web del M5S comparteix domini amb la del seu inspirador, el còmic genovès Beppe Grillo. Durant un temps els "attivisti 5 Stelle" rebutjaven aquest epítet, però darrerament l'han fet seu, com també han fet seva la denominació de "populisti", que hom els havia llençat des de diferents rodals del "sistema polític italià".

S'ha comentat que l'M5S és el signe d'un sistema de partits polítics que s'ensorra. Això seria inexacte. Una ullada als noms de les coalicions i de les llistes que es presentaven a aquestes eleccions (i, de fet, a les dels darrers vint anys) assenyala ben clarament que d'aquell sistema dels set partits parlamentaris (els cinc del Pentapartito, el Partit Comunista i el Partit Radical) no queda més que el record. Proveu, si no, d'identificar Bersani directament amb el PCI o, encara més, d'identificar Berlusconi amb la DC. L'M5S, en tot cas, assenyala l'esgotament del sistema de plataformes post-partit que ha regnat a Itàlia des de l'autoliquidació dels eurocomunistes.

S'ha dit que l'M5S no té un programa "clar". Això, però, es podria dir de pràcticament totes les coalicions i llistes de les eleccions, sense excloure l'eclecticisme de Rivoluzione Civile.

Rivoluzione Civile! Ja en el nom s'assenyala el grau de bancarrota ideològica dels "comunistes" que emparen aquesta coalició. Si més no, els grillini dels M5S, tenen un missatge en forma de 5 estels. I què diuen aquests estels?. Aquests cinc punts:
- acqua pubblica.
- mobilità sostenibile.
- sviluppo.
- connettività.
- ambiente.

Dels cinc punts el més contundent és el primer, ja que indica una oposició contra els plans de privatització dels serveis de subministrament d'aigua. La privatització d'aquests serveis i d'altres de similars és un dogma de fe per als seguidors de la troica i, encara més importantment, una font d'enriquiment per les elits oligàrquiques de caire més parasitari que cerquen aconseguir condicions de "privatització" força avantatjoses. Per fer-nos-en una idea, a escala més nostrada, n'hi ha prou a recordar tot el que passa des de fa uns mesos a Aigües Ter Llobregat.

Dels altres quatres punts, paga la pena veure el desplegament del punt sobre la "connettività". Més enllà de la qüestió de l'"internet obert", hi ha una defensa del caràcter de dret universal de l'accés a la xarxa i, per tant, l'accés gratuït a qui no s'ho pugui pagar.

El concepte de "mobilitat sostenible" engloba la defensa i promoció del transport col·lectiu, particularment del transport públic.

Més ambivalent és el concepte de "desenvolupament", al voltant del qual es demostren les limitacions derivades del caràcter interclassista del M5S. La "casta política" apareixeria com un obstacle al desenvolupament, al mateix nivell que la "casta mafiosa". Això és indiscutible, però sí és més discutible que no es posi de manifest amb tota la força necessària que els braços polític i mafiós actuen com a comitès executius (i executors) dels interessos del gran capital internacional. La insistència en reformes de lleis electorals o del funcionament de les institucions públiques és condemnada al fracàs sense un qüestionament dels propis fonaments del sistema econòmic. Ara bé, en defensar el caràcter públic de l'aigua (i d'altres recursos estratègics), així com en defensar, ni que sigui tímidament, algunes mesures de democratització en el lloc de treball (amb una autoorganització obrera que superi les actuals burocràcies sindicals), l'M5S anirà topant de manera creixent amb l'hostilitat dels interessos oligàrquics. Llavors ja veurem si s'amotlla o no a aquests interessos i entra en les corresponents coalicions de govern, eclipsant tal o tal estel segons convingui.

Alguns comentaristes electorals sempre són disposats a recordar-nos que Hitler també guanyava eleccions. És cert. Com també és cert que va entrar en la cancelleria de la mà de partits d'ordre, amb el suport d'un president tan transversal com era Hindenburg (que, en el seu moment, rebé l'adhesió del mateix SPD). Aquests comentaristes de la pseudo-esquerra precisament forneixen d'aquesta manera arguments a la troica per, en un futur no gaire llunyà, bandejar definitivament l'enuig del sufragi universal.

La CUP de Valls i Método 3

La CUP de Valls potser es va equivocar en encomanar a Método 3 un report que podia haver fet ella mateixa, o podia haver encomanat a gent de confiança del moviment. El cas és que sí que han sabut gestionar l'escàndol subsegüent amb una certa honestedat, rapidesa i humilitat, i han publicat una resposta acurada.

El problema de fons és la manera com ha respost una part substancial dels militants i simpatitzants de la CUP. Per comptes de promoure un debat sincer amb la gent indignada davant d'aquest encàrrec tot just ara filtrat a la premsa, molts simpatitzants de la CUP s'han escudat en la defensa cega de l'organització. Aquesta espècie de numantinisme sectari pot ésser molt correcte quan s'esgrimeix contra l'enemic, és a dir contra les organitzacions i tinglados diversos de la burgesia catalana i internacional. Però és un error mantindre'l envers les persones que, sincerament, s'han sentit decebudes. Cal fer autocrítica i cal acceptar la crítica popular.

En les properes setmanes, la CUP decidirà en assemblea nacional canvis en el seu organigrama. La clau és saber si aquests canvis promouran el tancament i la rigidesa orgàniques, o bé promouran una eina realment al servei de les classes populars dels Països Catalans. Des de fora de la CUP, hom seguirà amb interès aquest procés i no hi haurà bones reaccions des de fora si hom pren camins equivocats.

El programa d'emergència de Corrent Roig

Amb motiu de la mobilització d'ahir, 23 de gener del 2013, Corrent Roig presentava un "programa d'emergència enfront de la catàstrofe social", del qual esmentava, sense ànim d'exhaustivitat, els següents punts:
-1. Paralització immediata dels plans de retallades i privatització.
-2. Suspensió immediata del pagament del Deute als banquers i una auditoria pública.
-3. Paralització immediata dels desnonaments i garantira d'habitatge a les famílies sense sostre, confiscant els pisos buits de banca i immobiliàries per crear un parc públic de lloguer social.
-4. Subsidi d'atur indefinit fins a trobar feina i un gran pla d'obres públiques i socials que crei ocupació i atengui necessitats urgents de la població.
-5. Derogació de la reforma laboral, restitució dels drets arrabassats i retorn a l'Estat dels serveis públics privatitzats.
-6. Presó per als corruptes i corruptores i confiscació dels seus béns per pagar el seu deute amb la societat.
-7. Estatalització sense indemnització del sistema financer, per posar el crèdit i la riquesa social sota control i al servei de la immensa majoria. A Catalunya, començant per La Caixa i les caixes rescatades.

Aquest programa d'emergència entronca amb altres propostes similars de "transició". No és tampoc l'objectiu de les mesures desgranades explicar quina ha d'ésser l'estratègia de presa del poder. De totes formes, cal explicitar que únicament un govern de classe (un estat de la classe treballadora) podria realment ni tan sols intentar aquestes mesures. En el conjunt del manifest de Corrent Roig ("Tots i totes al carrer! Fem fora el govern de les retallades i la corrupció!"), certes lectures poden extreure la idea que un govern radical burgès format pel PSOE et al. podria dur a terme algunes de les mesures d'urgència. De totes formes, el mateix manifest indica l'esgotament del bipartidisme i anuncia, potser massa optimistament, que el PSOE va camí de seguir les passes del PASOK grec. Si la consigna de Corrent Roig per al govern Rajoy és la d'enderrocament (a través d'una vaga general), pel que fa al govern autònom del Principat, les consignes són "exigir a ERC que trenqui el seu pacte amb CiU" i "impedir l'aprovació dels propers pressupostos de la Generalitat". Alhora, s'assenyala que "el pacte Mas-Junqueras aixeca un enorme trava per conquistar la sobirania catalana, en deixar l'adreça d'aquesta batalla en mans de CiU, associar la sobirania amb les retallades i reduir el projecte d'independència al d'una província alemanya amb autonomia cultural".

Per acabar d'aclarir el text, Corrent Roig defineix que l'única manera d'aplicar les mesures d'emergència i de conquistar la sobirania catalana, es posar en peu "un govern sorgit i controlat des de baix". Més concretament, "un govern del poble treballador, sortit d'un congrés format per les assemblees, coordinadores, organitzacions i moviments populars que estan enfrontant les retallades als rets socials i laborals, les privatitzacions o els atacs a la llengua catalana". Per Corrent Roig, aquest govern hauria d'actuar en "estreta aliança amb els treballadors i pobles de l'Estat [espanyol]", amb mires a un "projecte comú per una Europa dels treballadors i dels pobles". Corrent Roig separa la tasca de construir aquest "govern del poble treballador" amb la de la "unitat d'acció" per assolir les dues fites abans referides (fer fora el govern Rajoy i impedir l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat), en la qual unitat hauria de participar "tots els que diuen oposar-se a les retallades i a les imposicions centralistes, inclosos CCOO-UGT".

Atur, feina, riquesa

La jornada del 23 de febrer del 2013 és una jornada de mobilitzacions. Ahir mateix, a Sant Joan Despí, el diputat de la CUP-AE, Quim Arrufat, definia la situació present com la d'un "colp de mercat", en contrast amb aquell "colp d'estat" (formalment frustrat, materialment reeixit) que tingué lloc a l'estat espanyol el 23 de febrer del 1981. D'una manera o una altra, a nivell peninsular però també a nivell global, aquests "colps" tallen tímids processos de reforma. Si algú s'havia pensat que la crisi financera global del 2008 conduiria a una "refundació del capitalisme" anava fora d'osca. Si quelcom es refundava era l'ofensiva continuada de la classe que encarna el capital (el treball mort) contra la classe que no té cap altra propietat que la pròpia força/capacitat/potència de treball. Res nou sota el sol. En aquesta ofensiva, tal com es presenta de forma particularment crua en els països de la Mediterrània europea, el propi sistema, per tal de reproduir-se, destrueix part dels seus propis fonaments. Així, es desprèn de nocions meritocràtiques, del paper de coixí que realitz(av)en les "noves classes mitjanes", de la legitimitat social del "safety net", del repartiment "popular" de la renda imperialista criminalment extorquida als pobles imperialitzats. Avui, en les manifestacions del 23F, hi haurà no poca nostàlgia envers aquests mecanismes "autoreguladors" del sistema, que garantien/garanteixen un nivell de vida "de classe mitjana" a porcions considerables dels manifestants. De moment, davant de les nul·les perspectives d'aturada de l'ofensiva "neoconservadora", és possible una certa aliança mobilitzadora entre els qui voldrien tornar al 2006 (i revertir les "retallades") i els qui precisament temen un retorn a aquelles circumstàncies.

La repressió, els desnonaments, les reduccions dels drets socials (d'allò que s'anomena el "salari social") es vinculen precisament totes al fonament del propi sistema: l'explotació del treball aliè mitjançant la prèvia creació i reproducció d'una classe de persones que tan sols poden sobreviure si aconsegueixen trobar en el mercat un explotador de les seves capacitats, talents i coneixements.

La campanya recent de la CNT-AIT titulada "¡Que el paro no te pare!" (Que l'atur no t'aturi!) presenta precisament les reivindicacions centrals d'urgència que són en l'ordre del dia:
- per una reducció de la jornada laboral, amb manteniment de salari. La CNT-AIT parla de 30 hores i de manteniment dels salaris, però també valdrien altres limitacions similars (per exemple, condicionades al tipus de feina) o la demanda d'augments salarials de caire igualador (és a dir, augments salarials més forts per a les persones treballadores amb salaris/hora més baixos). Òbviament, aquesta mesura disminueix directament la taxa d'explotació i, alhora, fomenta una major participació laboral de la població general ("treballar menys per treballar totes"), dos aspectes que topen directament amb les necessitats sistèmiques d'extracció de plus-vàlua i de control social de la població.
- per una cobertura universal digna per a tots els desocupats. En certa mesura, aquesta reivindicació és complementària i substitòria provisionalment de l'anterior. Contempla, però, un altre aspecte, el trencament de la relació "feina/remuneració". Al capdavall, la remuneració social hauria de dependre de les necessitats de cadascú i no de les capacitats.
- per la jubilació als 55 anys. Aquesta mesura també és una mesura de reducció de la jornada laboral. Es presenta també com una garantia a tots els treballadors majors de 55 anys, que pateixen una claríssima discriminació laboral per raons d'edat.
- per la supressió dels contractes per a la formació, pràctiques i foment de l'ocupació. Aquests contractes, resultat de les succesives (contra)reformes laborals, permeten una precarització de les condicions laborals del jovent. De fet, s'oposen directament a l'objectiu que reclamen defensar: la integració laboral de nous treballadors.
- per la derogació de les reformes laborals. Pràcticament totes les reformes laborals del 1977 en endavant, han estat autèntiques contrareformes.
- per la lluita i la defensa dels llocs de treball: ni un acomiadament més.

Com es guanyaven les avellanes els de Método 3

Queda molt lleig contractar des del govern un servei de detectius per espiar companys de partits, companys de coalició o als companys dels partits de l'oposició. El Tripartit 2.0, però, tenia una forma curiosa d'amagar aquests contractes, sepultant-los en encàrrecs de reports de títols innocus. Al capdavall, calia ésser molt innocent per pensar que la immensa càrrega de reports de menys de 18.000 € que encomanava (i encomana) la Generalitat del Nord era simplement una sopa boba divina. Hem dit simplement, perquè és clar una mica de sopa boba divina sí que hi ha. El conseller Homs ha regirat els calaixos i ha presentat a la premsa tres estudis que el Tripartit 2.0 va encomanar a Método 3. D'aquests tres estudis n'hi ha dos de menys de 18.000 € (uns 17.999,99 €, s'entén), adjudicats a dit. Un d'aquests estudis, del 2007, versava sobre la "seguretat tècnica de la Generalitat", i sembla força escaient que Método 3 s'hi dediqués (al capdavall, de ben segur que havia de respondre a altres encàrrecs per violar aquesta "seguretat tènica"). L'altre estudi, sol·licitat pel Departament d'Indústria (llavors en mans del Lenin del Bages), tractava sobre la implantació de la indústria dels fruits secs. Els coneixements agronòmics de Método 3 era quelcom desconegut per al gran públic. El cas és que el tercer estudi, ja de 30.000 €, i concedit per concurs obert negociat, l'encarregava el Departament d'Agricultura (llavors en mans de Joaquim Llena) i tractava del cultiu de l'avellana. Sens posar en qüestió la importància estratègica dels fruits secs en la internacionalització del camp català, les males llengües especulen si el cultiu de l'avellana no amagava un espionatge del "clan de l'avellana". Fos com fos, Método 3 va participar en el concurs, juntament amb una filial seva i un tercer licitant. Aquests dos "competidors" es retiraren en mig del procés, i Método 3 guanyà el concurs.

Des d'alguns rodals recomanen no polititzar tots aquests afers d'espionatge. Ens diuen que, al capdavall, bona part d'aquestes operacions tenien més a veure amb interessos econòmics de les diverses famiglie de la lumpenburgesia barcelonina, que no pas en els corrents ideològics que mouen l'oasi principatí. Per exemple, les escoltes al "més que un club" foren dirigides per dos cunyats d'adscripcions nacionals oposades, banderes respectives de l'espanyolisme més ranci i de l'independentisme exprés. Les xarxes que vigilaven el curriculum vitae de la vicepresidenta tenien un peu en les clavegueres de l'estat i un altre en l'independentisme exprés transversal (que va ser qui va promoure l'escàndol de la llicenciatura inacabada). Lliguem caps, lliguem caps.

Avancem Cap a la Sobirania, de la mà d'Ausàs

La guerra freda entre Catalunya i Espanya ha generat, genera i generarà un material ingent per als aficionats a la literatura d'espies i de contraespionatge, de subversius i antisubversius, de provocadors i d'infiltrats, de lladres i serenos, de clavegueres d'estats actuals i de clavegueres d'estats potencials. No hi ha un pam de net, diuen. Però hem de ser conscients de la diferència de gruix que adquireix la brutícia en diferents zones. Les informacions de les darreres setmanes ens presenten un PP convertit en maquinària política d'espoliació de tot un patrimoni públic. Assistim a unes autèntiques fraternitats mafioses ens apropar-nos als engranatges del PSOE o de CiU. En aquest context, és absolutament normal que calgui engegar el ventilador i, si més no, repartir la merda.

Entre agents dobles i agents triples, cada fet d'aquesta guerra freda tindrà diverses narratives possibles. En alguns casos les narratives són bescanviables. Per exemple, si tal grup o tal individu feia un acte de provocació lesiu per als interessos del moviment d'alliberament nacional pot ésser qüestió menor si ho feia com a agent conscient i deliberat de l'enemic o bé ho feia des de la ignorància i la ineptitud, com a agent inconscient i involuntari del mateix enemic. Ara bé, tard o d'hora, se sabrà tot.

Vegem, per exemple, el cas d'una entitat, "Avancem Cap a la Sobirania". Malgrat que el panorama de plataformes i entitats sobiranistes és prou enrevesat, poder dir amb seguretat que gairebé ningú coneixia l'existència d'aquesta entitat. Es tracta d'una entitat recent, fundada oficialment el 14 de desembre del 2012. Llavors eren recents els resultats electorals que havien cristal·litzat una suposada majoria independentista al Parlament del Parc de la Ciutadella. Sota la direcció lluminosa d'Artur Mas i d'Oriol Junqueras, la llibertat política del poble català semblava una cosa de mesos, d'un parell d'anys a tot estirar. "Avancem Cap a la Sobirania" era una d'aquestes entitats de la societat civil que havia de fer de crossa del treball parlamentari i governamental. Ara bé, no es va presentar en cap acte sonat ni sota el patrocini de cap actor ni de cap escriptora. Com a seu, "Avancem Cap a la Sobirania" citava el carrer de Calàbria, gairebé coincident amb la seu central d'ERC.

Així doncs, "Avancem Cap a la Sobirania" devia ser poc més que una tapadora vergonyant d'ERC, destinada a fer potser un treball callat. En els estatuts fundacionals, el principal objectiu era la promoció "d'activitats relacionades amb l'estudi i desenvolupament del pensament polític, social i cultural dels Països Catalans". Els Països Catalans que, segons el diktat de CiU-ERC, no podien aparèixer en la declaració de sobirania que aprovà el Parlament el mes de gener, si podien aparèixer per substantivitzar aquest fosc tinglado.

Com a president d'"Avancem Cap a la Sobirania" hi havia en Guillem Clapés. Clapés, nascut el 22 d'agost del 1975, era, el desembre del 2012 (com ho és encara a hores d'ara), secretari d'imatge i comunicació d'ERC.

Una de les primeres decisions d'"Avancem Cap a la Sobirania" fou la realització d'un estudi sobre l'ordenació territorial d'una Catalunya independent. Ignorem el contingut d'aquest estudi però ens imaginem que, a diferència dels estatuts, l'àmbit territorial a estudiar era coincident amb el de l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Sigui com sigui, van pensar en Jordi Ausàs per fer aquest estudi.

Jordi Ausàs esdevingué conseller de Governació el 12 de març del 2008, en substitució de Joan Puigcercós. Eren els temps gloriosos de la presidència Montilla, sota el mandat del qual el Parlament del Principat de Catalunya va batre tots els rècords de refús d'iniciatives populars per celebrar un referèndum sobre la independència. Ausàs es va fer famós per impulsar una llei de vegueries, que havia de servir de base per a una futura llei electoral pròpia. No cal dir que ni l'una ni l'altra no arribaren enlloc i que el nostre Principat encara gaudeix de quatre diputacions provincials (motxilles incloses) i de l'aplicació fil per randa de la llei orgànica espanyola de règim electoral general. Ausàs retingué la conselleria fins el 29 de desembre del 2010, quan prengué possessió el primer govern dels millors, d'Artur Mas.

Ausàs havia quedat fora del Parlament. Malgrat algunes especulacions, optà per no retornar a l'Ajuntament de l'Alt Urgell (on havia estat batlle entre el 2003 i el 2008). Després d'ocupar diverses responsabilitats pagades en el partit, es va donar d'alta al Seguretat Social en el règim d'autònoms el novembre del 2011.

El 12 de juliol del 2012, Ausàs figurà entre els detinguts en una operació contra el contraban de tabac d'Andorra. Entre els detinguts hi havia un agent de la guàrdia civil. Pressumptament, Ausàs hauria fet diverses tasques logístiques per a aquesta pressumpta banda. En el registre domiciliari d'Ausàs, hom trobà tabac, pressumptament, per valor de més de 14.000 €. Segons els Mossos d'Esquadra, pressumptament, la banda havia introduït des de territori andorrà tabac per un valor de 300.000 €.

ERC es va desmarcar d'Ausàs. Al capdavall, Ausàs ja no tenia cap càrrec en el partit ni en les institucions. Era un home privat, dedicat als seus negocis, un mer militant de base. Tot i amb tot, ERC va tindre el gest, el 15 de juliol, de suspendre cautelarment Ausàs de militància.

Tornem a "Avancem Cap a la Sobirania". L'ex-conseller Ausàs, efectivament, podia fer l'informe sobre ordenació del territori. La futura República Catalana podia aprendre d'aquell projecte de llei frustrat, i posar ordre, finalment, en les estructures administratives territorials. L'estudi, fet a base de "copiar i enganxar" aquell projecte frustrat, tindria un cost de no pas més de 1.500 €.

Ausàs, com hem dit, el mes de novembre del 2012, era un treballador autònom. Teòricament, hauria pogut agafar l'encàrrec d'"Avancem Cap a la Sobirania" i fer una contribució heroica a aquesta causa patriòtica. Casualitats de la vida, però, el 30 de novembre del 2012 s'havia donat de baixa com a autònoms. El 18 de desembre, Ausàs fou contractat com a treballador per "Avancem Cap a la Sobirania". Esdevenia l'únic treballador d'aquesta entitat, amb un grau de cotització equivalent a "auxiliar administratiu". Durant 26 dies, Ausàs "treballà" en aquesta plataforma tot elaborant el seu informe (diem informe i no report, perquè en el contracte es veu que hi diu informe).

El 12 de gener del 2013, "Avancem Cap a la Sobirania" era donada de baixa com a entitat i com a empresa. El motiu era que, com a empresa, ja no tenia feina. L'informe, aparentment, havia estat enllestit. Ausàs passava als rengles de la desocupació.

Inspecció de Treball investiga ara si no som davant d'un frau a la Seguretat Social.

Tripijocs com aquestos són el pa de cada dia, però. En tot cas, Guillem Clapés ha fet una gran feina d'imatge i de comunicació per a ERC. La premsa espanyolista xala amb el cas "Avancem Cap a la Sobirania". Ho té tot. El partit de les "mans netes", esquitxat. El sobiranisme de Països Catalans, esquitxat. I esquitxat, a més, de contraban i d'hipocresia. Mentre els dirigents d'ERC clamen per la suspensió de militància de tots els seus imputats, resulta que recol·loquen un d'ells per generar una paga de desocupació un xic més quantiosa. Tot pressumptament, és clar. On comença la guàrdia civil i on comença ERC és també quelcom que haurem de deixar en el terreny boirós de les pressumpcions.

Tres habitatges al preu d'un: l'intent de suïcidi d'Almassora

CaixAlmassora és el nom comercial de la Caixa Rural d'Almassora, una de les setanta-tres caixes rurals que participa en el Grupo Caja Rural. Nascudes com a cooperatives d'estalvi i de crèdit, no foren alienes a la bombolla immobiliària. El sector immobiliari era vist com el valor segur. La bombolla immobiliària, alhora, alimentava la bombolla financera. Se signaven hipoteques a més llarg termini, i es creuaven entre elles mitjançant avalistes. Molts petits investidors pensaven que, com a molt, s'haurien de fer enrera i mal vendre en cas que els seus ingressos no abastessin els pagaments de les hipoteques. Les entitats financeres comptaven, però, amb un factor a favor: una legislació hipotecària que les protegia especialment. A primera hora de la vesprada una veïna d'Almassora ha fet de nou patent el caràcter d'aquesta legislació. Propietària de dos pisos, havia avalat amb ells la compra d'un tercer. Ara es veia obligada a haver de renegociar el pagament d'aquesta hipoteca. I l'entitat amenaçava. No amenaçava amb quedar-se el tercer habitatge. Ni amenaçava amb quedar-se aquest tercer habitatge i un dels dos pisos. No. Amenaçava amb quedar-se tots tres habitatges. La desesperació llargament covada havia esclatat. S'ha ruixat amb un líquid inflamable i s'hi ha calat foc. Un dels treballadors de l'oficina financera ha apagat les flames. La dona ha estat ingressada amb pronòstic molt greu, amb cremades en un 48% del cos.

Sovint la gent es demana com és que, amb tota l'acumulació d'injustícies, sentida no tan sols per la classe treballadora sinó també per aquestes capes intermitges de la població, no hi ha una explosió de violència. Sí que n'hi ha. Però encara es manifesta en forma d'implosió, d'autolesions (físiques i psíquiques), d'intents de suïcidi o de suïcidis reeixits.

Quan espiaven en Felip Puig

Concloses els estímuls de l'economia que procedien de la bombolla immobiliària-financera, tots els sectors econòmics pateixen dràstiques restriccions. També és el cas del sector dels investigadors privats, un sector força desenvolupat a Barcelona, on potser gaudeix del prestigi derivat dels amants de la novel·la negra. L'agència Mètode 3 deu patir de valent, i potser això explica la quantitat de filtracions de dades que apareixen ara a la premsa. Tot plegat condueix a una sensació de "lo que no se sap i lo que no volen que se sàpiga". També la crisi econòmica afecta les vendes de la premsa i tot estímul d'incitació a la lectura és poc, i les dades de l'agència Mètode 3 són molt llamineres. El Metoleaks no deu haver fet més que començar. De primer, fou l'espionatge encarregat pel PSC-PSOE en el Camarga, a la percaça d'una trobada entre una dirigent del PP i una aspirant a mata-hari en els cercles familiars d'en Pujol. De segon, hi ha hagut el reguitzell d'encàrrecs a Mètode 3 per part de "totes" les forces polítiques. I ara són els casos dels "espionatges interns", on no tan sols s'espien entre ells corrents diverses d'un partit o d'una coalició, sinó dins del propi corrent. Felip Puig, per exemple, era investigat per companys de CDC, potser moguts per la pròpia direcció. Era l'època en què els cercle de Mas provocava recança entre les famílies de CDC més vinculades als interessos de la BOEburgesia nostrada. Una BOEburgesia, per cert, que aquest dijous convocava el seu acte de desgreuge particular a la seu de Foment del Treball. La recança, vista com va la cosa, sembla justificada. Una amalgama més variada d'interessos burgesos catalans i internacionals esperona la via "sobiranista" del trio Mas-Homs-Puig, i segurament també ells investigaven els seus companys de partit amb la mateixa fruïció. "No hi ha un pam de net", que se sol dir. I, efectivament, malgrat els grans corrents polítics que pugui haver en CDC també hem d'entendre que cada corrent respon a unes famílies concretes d'allò que podríem denominar la "màfia catalana". Crec que l'expressió és la més adient, ja que ara mateix es parla molt dels contactes de tot aquest entramat polític-empresarial amb les màfies russes (ucraïneses o georgianes), quan possiblement cal parlar dels contactes de grups empresarials de Rússia (i països satèl·lits) amb la màfia local. No debades an en Bustos li diuen "capo", i la dona d'en Crespo es mou com peix en aigua en les procel·loses relacions del món empresarial dels Països Russòfons. De moment el descens als inferns de la lumpenburgesia catalana no ha provocat escàndols seriosos més que alguna riuada de tinta. Però l'experiència d'altres països mostran que les riuades de tinta acaben seguides de riuades de sang. El diner negre que blanquegen aquestes trames és un diner que ve de la droga i de la prostitució però que també prové d'extorsions i de bandes militaritzades que practiquen assalts i segrestaments exprés. Els marges de benefici s'estreten, i la contenció que han mostrat fins ara, podria esvair-se. Llavors enyorarem els temps que espiaven en Felip Puig i quan tot es reduïa a una mòdica comissió del 3%.

Més enllà de les hipoteques: el suïcidi d'Alacant

Molt se'n parla dels desnonaments hipotecaris i és ben lògic si atenem al percentatge notable d'habitatge de compra en la nostra societat. Una de les raons que (encara avui) actua a favor de l'opció de compra és l'enorme retallada en drets que en les darreres dècades han patit els llogaters. El mateix govern del PP va tirar endavant fa un parell d'anys una nova retallada per facilitar els desnonaments de lloguers, utilitzant una demagògia que pren en una societat on bona part del parc de lloguer és de petits propietaris. Avui s'ha sabut d'un suïcidi a Alacant d'una persona que anava a ser desnonada per un impagament de lloguer de 24.000 €. Un cas més, que ara salta a la premsa perquè el cos ha estat descobert per la pròpia comissió del servei comú de notificacions i embargaments. El dret a la propietat de nou ha passat per damunt del dret a la vida.

El doble suïcidi de Calvià i el gir del PP

En les darreres hores, el PP ha canviat la seva posició davant de la iniciativa legislativa popular (ILP) que, davant les Corts espanyoles, amb milió i mig de signatures, havia presentat la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). El PP volia liquidar la ILP ja d'entrada, votant-hi en contra en la presa de consideració (l'estúpid tràmit que coarta la iniciativa legislativa tant dels ciutadans com dels "llurs" diputats). Ara, en canvi, ha acabat per votar-hi a favor. S'obre un període on segurament el PP, amb l'inestimable ajut del PSOE i CiU, optarà per maniobres dilatòries i retallades diverses. De mentres, el silenciament informatiu no ha impedit que trascendís el suïcidi d'una parella de 68 i 67 anys a Calvià, pendent d'un desnonament imminent.

La tancada al pou Europa

Des de dijous 7 de febrer, cinc miners de Carbonífera de l'Ebre són tancats al pou Europa, en el terme municipal de Mequinensa. De fet, són una vuitena part de tot el personal de la companyia, que dóna feina a 40 persones. Els seus llocs de treball es troben el perill arran del tancament de la Central Tèrmica d'Escucha, que es va produir fa unes setmanes. Tot el carbó extret per Carbonífera de l'Ebre es venia a la Central d'Escucha. Teòricament, la producció elèctrica de la Central d'Escucha serà suplerta per la de la veïna Central Tèrmica d'Andorra. Per això el tancament s'adreça a pressionar Endesa, la propietària de la Central d'Andorra perquè compri el carbó del pou d'Europa. Ara bé, des d'Endesa no es vol arribar a cap contracte fins que no entri en vigor el decret de garanties de subministrament. Si es confirma que el decret retallarà en 700.000 tones de carbó la quota corresponent al territori d'Aragó, no tan sols no hi haurà compra de carbó per part d'Endesa, sinó que difícilment podria tirar endavant Carbonífera de l'Ebre. A més, enguany serà el penúltim any que hi haurà ajuts a la crema de carbó en centrals tèrmiques. Les comarques mineres s'aboquen a la destrucció de centenars de llocs de feina, sense que hi hagi alternatives. Els recursos extrets durant dècades en aquestes comarques, que han possibilitat el desenvolupament d'altres territoris, es converteixen ara en una llosa pel futur dels seus treballadors.

El govern espanyol, els bous, el constitucional i els envelops

El govern espanyol de Mariano Rajoy ofereix signes de quines són les prioritats. El Congrés del Diputats no prendrà en consideració la ILP per paliar una mica les grosses injustícies hipotecàries, però sí tirarà endavant una llei de protecció de les corregudes de bous. D'altra banda, el mateix govern espanyol que accepta fins i tot amb banderetes de victòries les retallades en els pressupostos comunitaris ara vol recórrer al tribunal constitucional la declaració de sobirania aprovada pel Parlament del Parc de la Ciutadella recentment. Ha entrat en una espiral cal·ligulesca que recorda força la dels darrers dies del govern d'Aznar. Ara bé, l'escàndols dels cobraments en negre de la cúpula del PP podria fer tornar Aznar a la presidència del govern i, àdhuc, a una presidència de la república espanyola. Perfecte. Contra Aznar i contra una Tercera República espanyola podrem lluitar sensiblement millor.

La corruppció

Els escàndols informatius al voltant del PP mouen una nova onada de protestes. Les places del maig del 2011, el Mòrdor del maig del 2012 i les seues del PP del febrer del 2013. Cal dir que el PP és un objectiu "fàcil". Sí, és cert, molta gent vota el PP (massa), i aquests vots sovint s'esgrimeixen per desmobilitzar socialment. Però també és cert que el PP genera ràbia. Convindria, però, no oblidar que la corrupció esquitxa també altres forces parlamentàries, des de les motxilles del PSC-PSOE fins a l'ITV de CiU, passant per tots els escàndols d'UM. No és qüestió de caure en disculpes al PP, però el capitalisme senil ja les té aquestes coses. La trama de subvencions, falses justificacions, sous en negre, no plana únicament pels partits majoritaris sinó també per alguns de minoritaris i molt minoritaris, per no parlar de nombroses associacions del "tercer sector". De totes formes, focalitzar ara la ràbia en el PP té certes virtuts. El PP encarna ara mateix la dogmàtica de l'austericitat (que no austeritat), i el cas Bárcenas li treu tota legitimitat social. Alhora, el PP s'erigeix en obstacle als drets democràtics dels pobles de l'estat espanyol. Els comptes de Bárcenas podrien fer la funció que tingué el collar de la reina envers la monarquia de Lluís XVI.

Sí o no? La senzillesa escocesa

Fins ara, el govern d'Alex Salmond proposava com a qüestió del referèndum d'autodeterminació d'Escòcia la següent: "Esteu d'acord que Escòcia hauria de ser un país independent?". D'acord amb paràmetres catalans, és una qüestió de senzillesa extrema. Res d'embolicar-se en estats socials i democràtics de dret o en pertinences congènites a organitzacions de dret internacional com la UE. Només cal recordar les floritures de la qüestió que, des d'Arenys de Munt fins a Barcelona recorregué ciutats, viles i pobles entre el setembre del 2009 i l'abril del 2011.

Vet ací però que, d'acord amb paràmetre escocesos, fins i tot la qüestió formulada per Salmond és massa enrevesada. La Comissió Electoral d'Escòcia en proposa una altra: "Escòcia hauria de ser un país independent? Sí o no?". Finalment, això es formularia segurament en unes paperetes encapçalades per "Escòcia hauria de ser un país independent?" i seguides d'una casella en blanc, d'una casella amb un SÍ i d'una casella amb un NO.

La contextualització de la qüestió és la que indica el significat de cadascuna de tres opcions vàlides. Un SÍ implica la creació d'un Estat Escocès independent, és a dir l'abandonament del Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord. Un NO implica la continuació d'Escòcia com a "home country" del referit Regne Unit. I un vot en BLANC indica indiferència envers les dues opcions.

La Comissió Electorala d'Escòcia considera que la introducció "esteu d'acord que..." és innecessària i suposa un biaix implícit cap al SÍ.

Caldria dir que situar la independència en el SÍ ja és un biaix. És un fet conegut que, en els referèndums, el SÍ compta un avantatge psicològic. En la situació d'Escòcia, per exemple, el SÍ podria comptar amb aquest avantatge tant si la qüestió és "Escòcia hauria de ser un país independent?" com si diu "Escòcia hauria de continuar dins del Regne Unit?". Però val a dir que la mateixa noció d'independència ja suposa un biaix, car la independència evoca valors positius d'autosuficiència i d'autoorganització. Això ho podem veure si presentem les qüestions anteriors com "Escòcia hauria de separar-se del Regne Unit?" i "Escòcia hauria de continuar sota la dependència del Regne Unit?". També es produeix una diferenciació si substituïm Regne Unit per Anglaterra i fem "Escòcia hauria de separar-se d'Anglaterra?" o "Escòcia hauria de continuar vinculada amb Anglaterra?". La fórmula de Regne Unit, de fet, fou la triada per l'expansió política d'Anglaterra. Mentre Gal·les i Cornualla foren annexionades al Regne d'Anglaterra, els Regnes d'Escòcia i d'Irlanda foren annexionats a un Regne Unit de Gran Bretanya i d'Irlanda.

Els referèndums d'Escòcia sobre la independència i del Regne Unit sobre la permanència en la Unió Europea seran dues de les grans fites de la dècada. Mentrestant, el procés d'autodeterminació català es caracteritza per tarannàs molt poc democràtics (particularment, per part de l'estat espanyol) i per una elevada dosi d'especulació.

La CUP es queda sola en votar en contra del nomenament de Crespo com a vicepresident de la Comissió d'Empresa del Parlament

Ho podem dir en llatí, "Caesaris coniugium non facto modo turpi, sed etiam fama sinistra vacare debeat", per bé que la sentència la coneixem a través de Plutarc, en grec ("Τὸν Καίσαρος ἔδει γάμον οὐ πράξεως αἰσχρᾶς μόνον ἀλλὰ καὶ φήμης καθαρὸν εἶναι"). En català diríem "la dona del Cèsar...". El Cèsar modern, el poble conscient, però, ha d'empassar-se l'adagi. "Fins que no es demostri el contrari..." o "... si no dius 'pressumpte', t'interposaré una querella..." són les respostes de la Pompeia moderna. Val a dir que la darrera encarnació de Pompeia, Xavier Crespo, ex-batlle de Lloret, ha afirmat que no interposarà cap querella... de moment. Potser trobarà una altra Via per revenjar-se de qui aireja els seus pressumptes draps bruts. L'escàndol de "Cafè Amb Llet", és a dir l'escàndol que un parell d'editors de revista comarcal fos processats abans que no s'investigués l'opacitat que denunciaven quant al Consorci Hospitalari de l'Alt Maresme i de la Selva, hauria d'haver convidat CiU a la prudència, i a fer com Cèsar amb Pompeia. No fou el cas. Tampoc no semblen haver-se esmenat ara que s'ha sabut que el Clodi ucraïnès pagava a la Pompeia lloretenca viatges a la Sarmàcia Oriental. La premsa en va plena: que si màfia russa, que si màfia jueva, que si màfia ucraïnesa... quan potser caldria dir, més senzillament, màfia catalana. Fos com fos, el Cèsar convergent ha dit que no, que no repudiarà la Pompeia-Crespo, que hi posa la mà en el foc. Potser per això, avui mateix, Pompeia ha estat nomenada vicepresidenta de la Comissió d'Empresa del Parlament del Parc de les Feres. Tota una declaració de principis de quina mena d'empreses han de bastir la "recuperació" econòmica.

Els enemics de Cèsar van rebre l'escàndol del festival de la Bona Dea com una forma de carregar contra el partit dels populares, dels quals Cèsar era la imatge moderada i Clodi era la imatge radical. En la transposició contemporània, però, els partits oponents a CiU no han fet llenya de Pompeia-Crespo. El repartiment de les comissions els és prioritari. Llegim en el diari Ara que tots els partits opositors han assentit al nomenament vicepresidencial. Tots? No, tots, no. La CUP-AE hi ha votat expressament en contra. No vull ni pensar quina mena de lletres rebran en aquesta ocasió les tres persones diputades del Grup Mixt.

Decidim junts: el pitjor nacionalisme és el que no s'explicita

Des d'alguns rodals, potser amb la millor de les intencions, s'ha fet córrer la fórmula dels "essencialistes dels Països Catalans". Al capdavall, l'esquerra independentista més o menys consegüent s'ha caracteritzat per presentar de forma axiomàtica els Països Catalans (o, més senzillament, la Catalunya completa) com el marc nacional del poble català, adduint els criteris clàssics de "comunitat de llengua i de territori". És clar que caldria veure fins quin punt alguns dels crítics dels "essencialistes dels Països Catalans" no són ben bé uns "essencialistes del Principat" o, més concretament, del conjunt de territoris que el decret de don Javier de Burgos va incloure en les províncies de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Un criteri diagnòstic de "l'essencialista del Principat" és veure la cara que posa si hom suggereix, senzillament, que per tal de guanyar més ràpidament el curs cap a una República Catalana es podria prescindir dels forats del "NO" que constitueixen el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès. Un autèntic "no-essencialista", per exemple, no tindria cap problema per considerar l'establiment d'una República Osoneca com un pas endavant cap a la independència, de la mateixa manera que el manteniment i constitucionalització de la independència d'Andorra és un potent actiu que, sense anar més lluny, ens dóna un escó en l'Assemblea General de les Nacions Unides i ha fet del català llengua oficial en algunes instàncies internacionals com la Unió Llatina.

Amb aquest "essencialisme" passa una mica com amb el "nacionalisme". En el llenguatge polític espanyol, per exemple, els "nacionalistes" sempre són els altres. És simptomàtic en aquest sentit, per exemple, el fet que la Unificació Comunista d'Espanya parli de partit nacionals (per referir-se als partits d'àmbit estatal espanyol, majoritàriament nacionalistes espanyols) i de partits nacionalistes (per referir-se als partits d'àmbit autonòmic o supraautonòmic, que molt sovint són nacionalistes de les nacions perifèriques de l'estat espanyol).

Significa això, doncs, que tothom és "nacionalista" encara que ho siguin dins d'un armari retòric? No. Hi ha "anacionalistes" autèntics, gent que milita contra els "nacionalismes" i, per començar, ho fa contra les seves pròpies assumpcions i prejudicis nacionalitaris. Però de la mateixa manera que la no-violència de Gandhi no condemnava la violència revolucionària dels oprimits, també l'anacionalista comme il faut defuig esdevindre còmplice del "nacionalisme fort".

Una de les trampes retòriques del "nacionalisme" implícit és l'ús d'un "nosaltres" que no és explicitat. Per exemple el "Mejor unidos" de Ciudadanos, utilitza un nosaltres que no és explicitat, perquè s'entén que el marc del "Mejor unidos" és el marc de l'actual estat espanyol i per extensió el marc de l'actual unió europea estructura en l'estat espanyol i en 26 o 27 estats addicionals. Una consigna similar és el "Decidim junts", referit explícitament a la idea que l'estatus polític d'un territori s'ha de "codecidir" amb el beneplàcit o la participació dels aparells polítics de l'estat dinàstic al qual pertany el dit territori, i no de les persones que viuen en aquell territori.

La declaració de sobirania... mancada d'executivitat?

La declaració de sobirania per part del Parlament del Parc de la Ciutadella podria haver servit per obrir un procés instituent que contemplés, d'acord amb allò expressat pels programes electorals dels principals partits parlamentaris, la convocatòria d'un referèndum sobre la independència. Per exemple, hom podria haver enumerat les "estructures d'estat" necessàries, com ara la capacitació de l'Agència Tributària Catalana. En aquest darrer sentit, per exemple, gestos com el protagonitzat pels Ajuntaments de Gallifa o d'Alella (que lliuren el pagament d'IRPF i d'IVA a l'Agència Catalana) poden ser un nucli pràctic rellevant de sobirania.

Aquest defecte de la declaració de sobirania no sols era en el text aprovat (redactat per CiU-ERC-ICV i que ha comptat, també, amb 1 vot favorable de la CUP) sinó també en el text redactat per la CUP (que ha estat rebutjat en la mateixa sessió). Val a dir que tots dos textos eren molt més substanciosos que el tercer text, presentat per PSC-PSOE, i que no era ni tan sols una declaració de sobirania.

La lectura en els mitjans internacionals d'aquesta declaració, però, no ha entrat en detall en aquestes mancances institucionals. Allò rellevant és que la declaració topa amb la doctrina constitucional espanyola sobre la "indivisibilitat" de la sobirania "nacional".

Serà en el carrer, en la vida de cada dia, però, on es decidirà si aquesta declaració és un avenç real, i no va a fer companyia al calaix de declaracions sobre el dret d'autodeterminació o el dret de decidir que, periòdicament, des del 1988, aprova el dit Parlament del Parc de la Ciutadella.

Quatre documents per a una declaració de sobirania

Fins a quatre documents circulen a hores d'ara com a propostes per a una eventual "declaració de sobirania" per part del Parlament del Parc de la Ciutadella. El primer a redactar-se fou l'elaborat consensuadament entre CiU i ERC i que exposa com a principis de la declaració: 1) sobirania; 2) legitimitat democràtica; 3) transparència; 4) diàleg; 5) Europa i 6) legalitat. El segon, elaborat per ICV, a diferència del primer, si esmenta els Països Catalans com un marc compartit de llengua i de vincles històrics i culturals. Quant als principis del "procés català del dret a decidir", ICV esmenta, de manera anàloga: 1) legitimitat democràtica; 2) diàleg; 3) pluralitat; 4) transparència; 5) legalitat; 6) europeisme; 7) cohesió social; 8) qualitat democràtica; 9) paper central del Parlament; 10) Acord Nacional. Un tercer document ha estat elaborat pel PSC-PSOE. No hem pogut llegir aquest document, que contemplaria de manera tèbia un "dret de decidir" però sense voler atorgar al Parlament del Principat unes atribucions de "sobirania".

El quart document, consultable en aquest enllaç, ha estat redactat a partir dels treballs del Grup de Seguiment de la Candidatura d'Unitat Popular-Alternativa d'Esquerres (CUP-AE), i és el més complet dels quatre. El punt de partida d'aquest document diu que "els Països Catalans són una nació, i com a tal tenen el dret a exercir l'autodeterminació". També esmenta l'experiència històrica de l'Estatut de Núria (1931) com a mostra de la voluntat d'autogovern, i fa un repàs històric per arribar a l'actual Constitució espanyola del 1978, que prohibeix expressament la federació dels territoris que configuren els Països Catalans. Val a dir, en aquest sentit, que l'article 145.1 de la Constitució del 1978 ("En cap cas d'admetrà la federació de Comunitats Autònomes") és manllevat directament de l'article 13 de la Constitució del 1931 ("En cap cas d'admet la Federació de regions autònomes"). Seguidament, el preàmbul contextualitza la situació actual, marcada per atacs a la llengua catalana per part dels estats espanyol i francès, pel moviment autodeterminista i per la crisi capitalista, de manera que es demana que el el procés d'autodeterminació "vagi acompanyat d'un replantejament del marc econòmic, dels tractats internacionals contrets per l'Estat i de la forma que prendrà la nostra democràcia". La declaració pròpiament dita inclouria vuit punts:
1) declaració favorable a la realització d'un referèndum democràtic per decidir quin ha de ser el futur del poble català.
2) contextualització del referèndum en un procés constituent en el marc dels Països Catalans.
3) expressió de la voluntat del territori representat pel Parlament de participar en un procés de vertebració del conjunt dels Països Catalans, bo i considerant sempre "la voluntat majoritària expressada democràticament per aquests territoris".
4) referències al "progrés i la justícia social" i al "foment de la cultura i la llengua pròpies", acompanyades de l'objectiu d'una "societat més democràtica, igualitària i justa, fonamentada en l'Estat del benestar, les llibertats polítiques, els drets socials i ecològics i la solidaritat internacional".
5) referències a aconseguir un acord ampli i amb diàleg amb la comunitat internacional.
6) debat profund sobre el model polític, institucional, econòmic, social i cultural.
7) referèndum d'autodeterminació amb una pregunta explícita sobre la constitució d'un nou estat independent, que s'hauria de celebrar abans del 2015. El referèndum "ha de contemplar la participació de totes les persones del país, al marge del reconeixement actual de la seva ciutadania".
8) crida a la mobilització en defensa del dret a decidir i del protagonisme popular en el procés.

La Declaració de Sobirania apareix no pas com un element executiu. En aquest sentit, haurà d'ésser complementada amb les disposicions corresponents per a convocar el referèndum, bastir estructures participatives per al procés d'autodeterminació i crear els instruments de diàleg entre els territoris dels Països Catalans.

El concepte nacional de la CUP parteix dels Països Catalans. Aquest no és pas el concepte de nació política que sostenen CiU i ICV. Per això resulta poc menys que impossible que el bloc CiU-ERC-ICV accepti el text de la CUP. Qualsevol negociació s'ha de fer des de l'honestedat, és a dir expressant cada part quines són les línees vermelles que provocarien una eventual abstenció (o, fins i tot, un vot negatiu) a un text de "declaració de sobirania". Haurà de correspondre al Grup de Seguiment prendre, doncs, la decisió final quant al sentit del vot dels tres diputats de la CUP-AE.

L’Operació Serval: la intervenció francesa en l’Azawad

L’actual conflicte militar a l’Azawad arrencava ara fa un any, el 16 de gener del 2012, quan grups rebels tuareg atacaven posicions de l’exèrcit malià a Ménaka. Actualment, la lluita té lloc a tres bandes. En primer lloc, hi ha el Moviment Nacional per a l’Alliberament de l’Azawad, que impulsa l’Estat Independent de l’Azawad. En segon lloc, hi ha diferents grups islamistes, coneguts sota els noms d’Ansar ad-Din, el Moviment pel Tawhid i la Jihad en l’Àfrica Occidental (MTJAO), Al-Qaeda en el Magreb Islàmic, el Comitè Popular per la Propagació de les Doctrines del Profeta i la Jihad (conegut com a Boko Haram) i Ansar al-Sharia. En tercer lloc, tenim el govern de Mali, que compta amb el suport de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) i de França, amb la complicitat de diversos altres estats de l’OTAN (Estats Units, Gran Bretanya o Espanya) i de la mateixa Unió Europea. Cap d’aquests tres blocs és absolutament homogeni. Entre els grups islamistes, per exemple, els factors nacionals també són presents, i mentre Ansar ad-Din és format majoritàriament per tuareg (el seu dirigent, Iyad Ag Ghaly, fou un els fundadors del Moviment Popular per a l’Alliberament d’Azawad), Ansar al-Sharia, grup presentat a Gao el passat 9 de desembre, té com a base els àrabs barabish de Timbuktu. Similarment, el MTJAO trencà amb Al-Qaeda defensant una perspectiva més africanista, és a dir de l’extensió de la jihad a zones de l’Àfrica Occidental que no són de majoria musulmana, concepció que comparteix amb Boko Haram.

Tampoc el tercer bloc, encarnat per França i els seus aliats a banda i banda de l’Atlàntic i de la Mediterrània, és absolutament sòlid com mostren, sense anar més lluny, les lluites pel poder que hi ha hagut a Bamako durant els darrers dotze mesos. Precisament, aquesta contesa per decidir qui havia de fer el rol de titella de París i assegurar la “unitat” de Mali ha estat un dels motius que han empès a l’estat francès d’intervindre a cara descoberta a l’Azawad.

La justificació legal d’aquesta intervenció comença a fabricar-se el 12 d’octubre de l’any passat. Sota la forma de petició d’intervenció militar internacional del govern provisional de Bamako i de la CEDEAO, França presentà al Consell de Seguretat una resolució per crear una força internacional que ajudaria l’exèrcit malià en la lluita contra els grups islamistes. El Consell de Seguretat aprovà la resolució, que encomanava a la CEDEAO i a la Unió Africana el pla corresponent, que contemplava una força militar de 3.000 efectius.
Paral•lelament, hi havia un nou canvi de govern a Bamako, arran de la detenció i dismissió forçosa del primer ministre provisional, Cheick Modibo Diarra (10 de desembre). Precisament, un dels motius de colp contra Diarra, orquestrat pel capità Amadou Haya Sanogo, era el fet que aquest havia defensat la intervenció militar estrangera, mentre que bona part de les forces armades malianes s’estimen més que la col•laboració internacional es limita a un supot financer i logístic. Arran del colp, el president provisional, Dioncounda Traoré, nomenà un nou primer ministre, Django Sisoko. El nou govern de Sisoko, presentat el dia 15, guanyava en pes de ministres procedents d’Azawad.

La línia de demarcació oficial de l’Estat d’Azawad passa entre les ciutats de Konna i Mopti, de manera que Mopti queda en el territori de Mali estricte, i Konna en l’Azawad. El 8 de gener, dotze soldats de l’exèrcit malià foren fets presoners prop de Konna per un grup islamista. Dos dies després, el dia 10, les forces de l’MTJAO, amb el suport d’Al-Qaeda i d’Ansar ad-Din, assaltaven Konna i feien fora les tropes governamentals. Com ja s’ha dit, l’MTJAO no reconeix pas la frontera entre Azawad i Mali, de forma que 1.200 dels seus homes continuaven la progressió cap a Mopti.

Aquest avenç cap a Mopti ha estat el detonant per posar en funcionament l’Operació Serval, nom que rep la intervenció militar francesa, comandada per l’almiral Édouard Guillaud. La primera acció tingué lloc el divendres 11 de gener, quan efectius del Quart Regiment d’Helicòptes de les Forces Especials de l’Exèrcit de l’Aire francès dispararen contra una columna islamista, prop de Sévaré i de l’Aeroport Internacional de Mopti Ambodédjo. Els morts entre els rengles salafistes es comptaven per desenes, i 4 vehicles de la columna foren destruïts. Els francesos, d’altra banda, tan sols van perdre un helicòpter, un dels dos pilots del qual resultà mort arran de trets de la columna islamista.

El mateix divendres s’iniciava la contraofensiva de les forces armades malianes per recuperar Konna. La nit de divendres a dissabte, quatre Mirage 2000-D, procedents d’una base txadiana bombardejaren “objectius” propers a Konna, entre ells el centre de comandament dels islamistes. Poques hores després, tropes malianes, prenien Konna, amb una presència destacable de tropes de terra franceses.

En conseqüència, s’han accelerat els preparatius de l’Operació Sérval. Avui mateix diumenge, dos C-17 Globemaster III de la RAF han arribat a la base aèrea d’Évreux per començar el transport aeri cap a Bamako de vehicles blindats francesos. També el govern francès ha demanat als Estats Units que acceleri l’enviament de drons. Demà dilluns començaran a desplegar-se les primeres tropes de la CEDEAO.
Contrasta la posició de França en el conflicte de Mali-Azawad amb l’haguda en el conflicte en la República Centre-africana. En aquest segon cas, París ha saludat la signatura a Libreville, aquest divendres 11 de gener, d’un acord entre el govern del president François Bozizé i la Séléka. Segons aquest acord, el 18 de gener, Bozizé designarà un primer ministre a proposta de la Séléka, mentre que alhora es dissoldrà l’Assemblea Nacional i es formarà un govern de coalició, a l’espera de noves eleccions en un termini de 12 mesos (prorrogable). Bozizé s’assegura així la continuació del seu mandat (que no acaba fins el 2016) i les tropes de Séléka tenen garantit el control dels seus territoris en el centre i nord de la República.

El PSOE, el dret d'autodeterminació i la unitat d'Espanya

Alfredo Pérez Rubalcaba ha dit recentment que el PSOE no acceptaria mai "que una part decideixi sobre quelcom que afecta tothom". És una frase molt bonica. Un partit socialista i internacionalista la podria convertir en un eslògan central del seu programa de radicalitat democràtica. Per exemple, no és acceptable que una reduïda casta burocràtica decideixi qüestions de gestió pública que afecten tothom. O, per exemple, no és acceptable que una direcció unipersonal o un consell reduït decideixin els destins d'una empresa de desenes, centenars o milers de treballadors. Però Rubalcaba no es refereix a aquesta mena de decisions. No. Es refereix exclusivament a negar el dret d'autodeterminació de "nacionalitats i regions" de l'estat espanyol.

Fa prop de quaranta anys, en el Congrés de Suresnes, el mateix PSOE havia aprovat el text següent:

Resolució sobre Nacionalitats i Regions
Davant de la configuració de l'Estat espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el PSOE manifesta que:
1) La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del dret d'autodeterminació d'aquestes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol.
2) En analitzar el problema de les diverses nacionalitats el PSOE no ho fa des d'una perspectiva interclassista del conjunt de la població de cada nacionalitat sinó des d'una formulació d'estratègia de classe, que implica que l'exercici específic del dret d'autodeterminació per al PSOE s'emmarca dins del context de la lluita de classes i del procés històric de la classe treballadora en lluita per la seva completa emancipació
3) El PSOE es pronuncia per la constitució d'una República Federal de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol per considerar que aquesta estructura estatal permet el ple reconeixement de les peculiaritats de cada nacionalitat i el seu autogovern alhora que salvaguarda la unitat de la classe treballadors dels diversos pobles que integren l'Estat Espanyol.
4) El PSOE reconeix igualment l'existència d'altres regions diferenciades que per les seves característiques especials podran establir òrgans i institucions adequades a les seves peculiaritats.

El punt 1) d'aquesta resolució és redactat de forma prou emboirada com per amagar el fet que el dret d'autodeterminació d'una nacionalitat (=nació) equival al dret de constituir-se en estat independent. Però, de totes formes, és evident el PSOE contempla que és "cada nacionalitat" la que determina "lliurement" les relacions que manté "amb la resta dels pobles que [ara] integren l'Estat espanyol". Tan sols "el ple reconeixement del dret d'autodeterminació", és a dir la "facultat de decidir", pot fornir la "definitiva solució del problema de les nacionalitats".

Fixeu-vos bé que el punt 1) no treu que el punt 3) afirmi que el PSOE defensa la "unitat d'Espanya", sota la fórmula d'una "República Federal de les nacionalitats", contemplant també l'autoorganització de les "regions" (punt 4). És a dir, no és incompatible la defensa del punt 1) amb una posició "espanyolista".

El PSOE de Rubalcaba (però també el PSC de Navarro) prescindeix del punt 1). Òbviament, també prescindeixen del concepte de "república federal", ja que ja els hi està bé una monarquia que reconeix el dret d'autonomia (que no d'autodeterminació) de nacionalitats i regions. Per acabar-ho d'adobar, el seu argumentari prescindeix naturalment de qualsevol consideració de classe, justament perquè "la unitat de l'Estat espanyol" és contemplada "des d'una perspectiva interclassista" o, més aviat, caldria dir, verbalment aclassista i pràcticament lligada als interessos de les elits financeres, burocràtiques i patronals.

És curiós, però, que la "definitiva solució" del problema de les nacionalitats no els interessi. El PSOE es mor justament pel recrudiment d'aquest problema de les nacionalitats. Cada vegada cedeix més espai al nacionalisme espanyol (PP, UPyD, C's) i als nacionalismes "perifèrics" (CiU, ERC, Compromís, PSM, BNG, PNV-EAJ, etc., etc., etc.). Tampoc no és que això sigui una mala notícia. La posició del PSOE fa esvair qualsevol mitologia sobre la capacitat de l'estat dinàstic espanyol per reformular-se. La duresa, sovint, s'acompanya de fragilitat.