El racisme en la campanya electoral municipal

Les acusacions de racisme han volat en el decurs d'aquesta campanya electoral. Però, què és exactament el racisme? Hom podria potser comparar el binomi racisme-racialisme amb el binomi nacionisme-nacionalisme? Però, què és exactament la raça?

Per raça podria entendre's una categoria taxonòmica inferior a l'espècie. I si ja és problemàtic definir una espècie (variabilitat crono- i geo-gràfica), com no serà definir una categoria subespecífica. La classificació és un art, però una classificació científica té l'obligació de reproduir la realitat externa.

És possible una definició de raça per a l'espècie humana? No responguem amb dogmatismes. Ni caiguem en simplismes continentalitzadors (un continent, una raça) ni en la suposició d'una unitat monolítica i monogènica que té més de religiós que de racional.

Entre els segles XVIII i XX hom ha assajat una definició tipològica de raça. Hom definia 5 o 25 tipus i, en conseqüència, hom classificava individus en cadascuna de les 5 o 25 races resultants. Si un individu quedava entre mig de dues races tipològiques, sempre hi ha havia la possibilitat de creure'l resultat del mestissatge o bé hereu directe del tipus ancestral comú a les dues races en qüestió. Així, per exemple, en la divisió dicotòmica entre blancs-caucasoides i negres-negroides hi havia els etíops que, com a negres-caucasoides, eren tinguts o bé com el resultat de les noces de Salomó i la reina de Saba o com la raça ancestral que hauria donat lloc a europeus i africans.

La variabilitat biològica humana és, essencialment, contínua. Ja siguin antics o moderns, per tot trobem grups humans que fan de pont entre dues tipologies suposadament diferenciades. L'aproximació qualitativa de la qual parteixen gairebé tots els estudis racials (comparacions d'IQ, de tendències violentes, etc.) fa que hagin de dependre de categories taxonòmiques necessàriament simplificadores (de l'estil White-Black-Asian).

Però si volem analitzar el racisme de la campanya electoral anirem del tot equivocats si adoptem aquesta aproximació. Tret d'unes quantes associacions migradíssimes ("nacionalisme blanc", "panafricanisme radical", etc.), que sí fan "racialisme natural", la majoria de postulats explícitament o implícitament racistes es basen en una "construcció social". Així el racisme de, posem pel cas, el primer Ku-Klux-Klan definia els enemics d'acord amb la "raça" (els "negres", inclosos els blancs descendents de negres), la "religió" (els catòlics, els ortodoxos, els jueus, etc.) i la "ideologia" (els carpetbaggers). És per això que en els Estats Units la definició de "blanc" anirà en creixença: si al principi hom la limita als anglosaxons protestants, després hi tindran cabuda els cèltics protestants (Scottish-Irish) i els escandinaus, i ja més tard els irlandesos catòlics, els grecs ortodoxos, etc. Tot i així, encara hi ha una distinció entre els "white" i els "ethnic white" (polonesos, rutens, italians, irlandesos, etc.).

Per això el racisme més estès té unes característiques curioses. A la Sud-àfrica de l'apartheid els japonesos tenien consideració de "white/blank". Grups de "supremacia blanca" de tot el món odien potser més als jueus (la majoria dels quals són "blancs i caucasoides") que a les "races primitives". El nacionalisme afroamericà de caràcter més racial fixa sovint més els referents entre els "negres" d'ascendència parcial blanca que no pas entre els "negres massa negres".

Consideracions culturals, econòmiques o polítiques són les que determinen generalment el concepte de raça. Així, en la premsa nostrada els "europeus de l'est" (malgrat ésser "blancs i caucasoids") són considerats un grup racial aliè (i per tant subjecte de "racisme" per part de la població autòctona). Fins i tot trobem representants del PP que diuen preferir la immigració hispana (que és majoritàriament d'origen amerindi) a la conflictivitat eslava.

Així doncs es produeix la paradoxa que el racisme polític pot prendre per exemple la forma d'islamofòbia, per bé que hi ha molts musulmans que són "blancs i caucasoids". És evident que aquesta islamofòbia creixent comença a jugar el paper que jugava l'antisemitisme (=judeofòbia) fa cent anys. Fins i tot hi ha grups racistes autèntics que se senten preocupats pel fet que centrar el discurs de la immigració en la qüesió musulmana fa oblidar "la substitució demogràfica per part d'elements africans, amerindis o asiàtics, tant se val si musulmans, cristians, budistes o agnòstics".

Potser fóra millor assajar una definició socioeconòmica de "raça". Per exemple, de l'estil "són persones de raça aliena aquelles que procedeixen de països on el cost de la vida (i.e. el cost de la producció de força de treball) és sensiblement inferior al nostre país". Aquest desequilibri és el que explica bona part de les tensions que es viuen a casa nostra, més que no pas les consideracions biològiques o culturals.

Tanquem ara ja el post amb la qüestió electoral. Hem vist com cada partit posava la immigració en un lloc especial del seu discurs. Uns defensen nítidament la immigració i el reagrupament familiar (des de Ciutadans fins a Família i Vida, per exemple). D'altres ataquen la immigració, però fonamentalment la musulmana (el PP i la Plataforma per Catalunya). D'altres fan demagògia amb conceptes cívics (PSOE i CiU) o culturals (ERC). I díem demagògia perquè aquests partits no poden seriosament oposar-se als efectes del capitalisme (migracions transcontinentals, guetització, segmentació de la classe treballadora entre autòctons, immigrants de primera, immigrants de segona i immigrants de tercera) quan ens diuen una i altra vegada que TINA ("there is no alternative"). Si no hi ha alternativa al capitalisme, llavors no hi ha alternativa a la "immigració transcontinental" ni tampoc a la substitució demogràfica de la població autòctona (definida com a "blanca", "espanyola" o "catalana", segons el gust).

Certament que l'antiracisme d'ICV (i de grups radicals que comparteixen discurs que no esmentaré per no crear merder) és tan demagògic com aquell racisme vergonyant i manipulador. És l'atitud de Pangloss que deiem l'altre dia: "vivim en el millor dels mons possibles, visca el mestissatge i el poti-poti i qui protesti és un racista-feixista-nacional-bolxevic".

En tot cas, malgrat en blasmin quan arriben les eleccions, els partits dels "racisme de baixa intensitat" necessiten la immigració. Com a mà d'obra ajustadora de preus salarials, principalment. I després com a espantall a utilitzar per extorquir la població autòctona, atemorir-la amb la inseguretat ciutadana i engrescar-la amb sortides de to davant els projectes de construcció de tal o tal mesquita. A, i després dels després, com a bossa electoral agraïda: però això serà a mesura que els donin la nacionalitat (espanyola, of course).

Entre Pangloss i Voltaire

Lucreci a “De Rerum Natura”, entre moltes d’altres coses, exposa l’argument que fonamenta l’ateïsme dels epicuris i la concepció naturalística i racional del món que exposa ell mateix en aquest poema.

Aquest argument es fonamenta en l’existència del mal (la guerra, la fam, la pesta, la discòrdia, la injustícia, etc.). Si déu existeix ha d’ésser omnipotent, omniscient i ubicu, i ha d’ésser plenament bo, just i bell. Una de dues:
a) el mal existeix perquè déu no pot fer-hi prou per eliminar-lo, ergo déu no és omnipotent.
b) el mal existeix perquè déu no vol eliminar-lo del tot, ergo déu no és plenament bo.

Alhora d’atacar aquest argument s’hi han bastit diversos postulats. El més dreturer és matissar l’existència del mal. Pel budisme, per exemple, no existeix el mal físic (o mal en si), sinó únicament un mal moral: és a dir el mal o dolor que ens produeix l’absència d’una cosa desitjada (la pau, una bona nutrició, una salut estable, la concòrdia, la justícia, etc.). Eliminat el desig, mort el dolor i resolt el problema del mal. Pel cristianisme, en essència, el mal és la conseqüència inevitable del “lliure albiri”: com que els pares originals pequen s’obra la porta al mal al món, i com que els fills continuen a pencar el mal no és erradicat.

Gottfried Leibniz (1646-1716), en el marc de la seva cosmologia monàdica, de caire determinista, també s’ocupa del problema del mal. Voltaire (1694-1778), a la seva novel·la “Candide” (1759), Voltaire caricaturitza la teodicea optimista de Leibniz a través del personatge Pangloss. Pangloss s’assembla filosòficament potser més a Christian Wolff (1679-1754) que no a Leibniz. Però la caricatura simplifica la teodicea leibniziana: vivim en el millor dels mons possibles i darrera del mal hi ha una raó suficient que l’explica com una mitjà d’un bé superior.

El mateix Pangloss i la majoria dels personatges de “Candide” experimentaran el mal en carn pròpia: tortures, maltractaments, malalties, fam, marginació social, depressió. El mateix Pangloss reconeixerà que ja no hi pot creure en la seva filosofia optimista, però com que, com a filòsof, no li escau de contradir-se continuarà defensant la doctrina de Leibniz.

El contrapunt l’ofereix un altre personatge de la novel·la, l’aristòcrata venecià Pococurante. Pococurante no ha experimentat mai cap sotrac seriós en la seva vida, menada en mig del luxe. Però res no li està bé a Pococurante: ni els llibres de la seva biblioteca, ni les seves amants, ni les representacions teatrals a les quals pot assistir, ni res de res. A tot hi troba pegues. Viu en un perpetu ensopiment. L’absència de mal físic facilita que hom pateixi un mal moral? O com deia Sòcrates: el millor condiment de qualsevol àpat és la gana.

Voltaire ens presenta doncs dos estats en la vida de l’home: el majoritari, ple d’entrebancs i patiments; el minoritari, lliure de problemes, però ple d’ensopiment. Voltaire que és un moralista escèptic ofereix com a remei del mal i de l’ensopiment el propi treball: Travaillons sans raisonner, c'est le seul moyen de rendre la vie supportable.

Sergi Pàmies, Frankfurt i els kubotans

No sé si el Tripartit 2.0 fa por. Com a poc, fa respecte. Joan Saura, el Lavrentin Beria del govern Montilla-Carod, ha sortit en defensa avui dels 'kubotans', tot dient que és una arma reglamentària dels Mossos d'Esquadra, amb finalitat autodefensiva i especialment adaptada a les necessitats de la brigada mòbil. Comentaris addictes al règim s'han afanyat a corroborar el comunicat i a assenyalar que els agents feren servir els kubotans per defensar-se de "manifestants violents". Els mateixos addictes, suposem que en un cert arrabatament, han assegurat que els okupes són l'autèntica causa del problema de l'habitatge a Barcelona, "perquè com que no paguen ni lloguer ni hipoteca, encareixen els lloguers i hipoteques que paguen els ciutadans". Per molt que sigui comprensible que ens vingui al cap la paraula "kronstadt" quan veiem o sentim aquests desarrapats divins, la fixació del tripartit contra els okupes és malaltissa.

"Mentides i repressors per sistema". Aquesta és la fama que els exaltats volen penjar al tripartit.

Canviem de tema i acostem-nos a la societat integrada. Concretament a un escriptor respectable, fill d'eurocomunistes respectabilíssims. Es tracta de Sergi Pàmies. Sense ésser-ne probablement mereixedor, és un dels autors vius més traduïts de la literatura catalana.

Amb tanta conya sobre la Fira del Llibre de Frankfurt, on Catalunya (sic) és la cultura convidada, es fa difícil pensar que l'administració encara no s'hagués posat en contacte amb els escriptors convidables. Però el cert és que Sergi Pàmies no va rebre la invitació de la Generalitat fins a dijous passat. Pàmies ja ha respost literàriament: "Preferiria no fer-ho". "I prefer not to", que diria Bartleby.

No sabem per què Pàmies s'estima més no anar-hi. Ni ho sabrem. Ell mateix ha declarat, i això és el més interessant de tot: "és millor no donar més explicació, perquè si la dono vénen els Mossos". I, similarment, també ha dit: "el que jo penso de la fira no puc dir-ho perquè és il·legal". I per acabar-ho de reblar: "les coses que jo penso del que està fent la Generalitat en aquesta expedició no les puc dir perquè aniria a la presó, directe".

El Periódico del règim s'ha afanyat a demanar explicacions a Pàmies per aquestes declaracions. Pàmies ha dit que cal interpretar-les d'acord amb el seu to irònic habitual.

Sí, sí, sí. És clar que sí. És un fet que d'ençà que els zapateristes van ocupar la Generalitat han sovintejat les denúncies dels Mossos d'Esquadra per allò que podríem anomenar "delictes d'opinió" (ells en diuen "apologies" del terrorisme o de qualsevol altre -isme: vandalisme, racisme, etc., etc., etc.). Si Pàmies renunciés al seu to irònic habitual se les hauria de veure amb una d'aquestes denúncies. I aniria de pet a la presó? Potser no, però per si els kubotants, Pàmies no se la juga. Muts i a la gàbia.

Paul és mort?

Fa més de quaranta anys que circula la llegenda urbana segons la qual el veritable Paul McCartney, el que fou autor amb John Lennon de la major part de les cançons dels Beatles, va morir el 1966, a l'edat de 24 anys. Substituït per un doble més mediocre, aquest segon Paul McCartney hauria protagonitzat la darrera etapa dels Beatles i una desigual carrera posterior en solitari (Wings inclosos).

No hi ha dubte que la llegenda urbana ha circulat sempre en to de broma, jugant amb la idea de les conspiracions i estrafent normes epistemològiques que ens permeten de passar el bou per bèstia grossa. I el viu per mort. I el mort per viu. John Lennon seguiria viu després del 1980 retirat a l'illa d'Skorpios (en companyia de John F. Kennedy i Elvis), i Paul McCartney jeia mort i amb el nom usurpat per en Billy Shears.

La hipòtesi de "Paul és mort" té les característiques peculiars d'afirmació no falsejable. Qualsevol indici que faci sospitar un gir en la carrera de Paul McCartney el 1966 és presentat com a prova de la substitució pòstuma. Així, si a partir del 1966, el baix de Paul sona millor seria perquè Shears és millor baixista que McCartney. També s'hi pot practicar tot un esforç exegètic per llegir entre línies com a través de lletres i de portades de discs, els Beatles supervivents tractaven de comunicar la mort del company.


En la portada d'Abbey Road, Paul apareix amb el pas canviat. Per què? Segons la teoria de "Paul és mort" perquè ja no era Paul, sinó Billy Shears

Similarment, qualsevol indici en favor d'una continuïtat entre el Paul d'abans i el Paul de després és senzillament rebutjat com el resultat dels esforços conspiratius dels qui movien els fils darrera dels Beatles o de la mateixa falera de Billy Shears.

Però vet ací un cas que ens fa pensar:

Llegim en els diaris, a partir d'una informació de Bild que una dona alemanya, Bettina K, de 46 anys, és a dir nascuda el 1961, afirma que Paul McCartney és el seu pare. La mare de Bettina K., es diu Erika H. i va nèixer el 1945. Entre el 1959 i el 1961, Erika H. hauria estat la xicota del jove Paul McCartney. Era l'època on els proto-Beatles eren més coneguts a Hamburg que a Liverpool i on eren encara lluny de poder dir que eren més famosos que Crist. La relació es va acabar quan Erika H. li va comunicar a Paul que era embarassada.

Tot això segons Erika H. i Bettina K., perquè Paul McCartney sempre ho ha negat. Erika i Bettina afirmen que Paul els hi va passar diners. Com a mínim fins el 1966, quan els hi va trametre 30.000 marcs de colp. (Una compensació d'orfenesa, segons els partidaris de "Paul és mort"?).

Les trameses, en tot cas, van finir (Perquè el pare de Bettina era mort?). El 1984, quan Bettina ja sap la versió de la mare, Erika H. interposa una demanda de paternitat. Paul McCartney (Billy Shears?) s'hi fa les anàlisis pertinents a Londres i el resultat és negatiu... (és clar, en Billy Shears no era pas el pare de Bettina...)

Ara Erika H. i Bettina K. han denunciat que les proves de paternitat foren una estafa. La signatura dels documents diu "Paul McCartney", però un pèrit ha afirmat que la signatura és d'una persona dretana. I Paul McCartney (si més no, el Paul d'abans del 1966) és esquerrà...

Va enviar Paul McCartney un doble a les proves de paternitat tal com denuncien Erika i Bettina? O les proves del 1984 les passa Billy Shears, de nom artístic Paul McCartney, antic vencedor d'un concurs de dobles dels Beatles, i amb una sèrie d'èxits musicals de primers amb els Wings i després en solitari?

L’univers matemàtic de Tegmark i les seves conseqüències

El passat 5 d’abril, Max Tegmark (*Suècia, 1967) difonia a arXiv.org un article titulat The Mathematical Universe sobre les implicacions darreres de la hipòtesi d'una realitat externa independent(ERH, en l’acrònim anglès). És cert que la majoria de gent entenimentada ja assumeix aquesta hipòtesi, segons la qual hi ha una realitat externa fora de la nostra consciència, en la qual i de la qual vivim, i en la qual i de la qual esdevenim conscients. Però ja el 1637 alertava René Descartes (per no parlar dels sofistes de l’època clàssica) que, fet i fet, de l’únic que podem ser certs és de l’existència de la nostra consciència: “cogito, ergo sum”. A banda d’aquest solipsisme metafísic, individual de cadascú, val a dir que el paradigma vigent de la física contemporània, la interpretació de Copenhague de la mecànica quàntica, sosté que no hi ha realitat sense observació, que l'objectiu de la física és allò que podem dir de la natura i no la natura en ella mateixa. L’oposició entre noümen (la cosa en si) i fenomen (la cosa tal com la pensem) no ha avançat gaire, en el camp de la filosofia, d’ençà dels temps d’Immanuel Kant (1724-1804).

Per bé que Tegmark considera que en el futur l’evidència empírica pot demostrar fefaentment l’ERH, ara com ara es limita a assumir-la. L’assumpció de l’ERH rau al darrera de la recerca d’una teoria del tot (TOE, en l’acrònim anglès). I com hauria d’ésser aquesta TOE? Per Tegmark les característiques principals són que la TOE ha d’ésser completa i ben definida i, igualment vàlida, per qualsevol ésser intel·ligent (tant els humans com espècies alienígenes o futurs supercomputadors).

Tota descripció científica, però, ha de contenir allò que Tegmark anomena “bagatge”. És a dir, una sèrie de conceptes artificials que ajuden a la comprensió o a l’aplicació del coneixement. Les ciències bàsiques o dures, com la matemàtica o la física, requereixen poc 'bagatge' i moltes equacions, però les ciències toves, com la geologia o la biologia o, ja no diguem, les ciències socials, utilitzen una gran quantitat d’equipatge i ben poques equacions. En la jerarquia de ciències (p.ex., física->química->astrofísica/geologia->biologia->psicologia->sociologia) hi predomina l’utilitarisme. Les anomenades “propietats emergents” dels sistemes més complexos no serien més que l’“bagatge” addicional que un ésser intel·ligent necessita per comprendre’ls (i com menys intel·ligent, més bagatge). En aquest sentit, el reduccionisme científic (la idea que els sistemes complexos es poden reduir a les interaccions entre elements més senzills que els integren) i la superació de l'antropocentrisme (i de la lògica clàssica que li és inherent) van de la mà de l’ERH.

I com seria una descripció sense gens de bagatge? Tegmark fa equivaldre aquesta descripció amb una estructura matemàtica. I, en el sentit d’una descripció completa de la realitat externa, identifica estructura matemàtica amb realitat. Així doncs, si hi ha una realitat externa, aquesta ha d’ésser una estructura matemàtica. És a dir, que vivim en un univers matemàtic.

Tegmark dedica un apèndix de l’article a una notació linial (com a cadenes de caràcters) d’estructures matemàtiques. Lluny encara de disposar de l’estructura matemàtica del nostre univers (encara que Tegmark és dels qui creu que ens hi podríem apropar en menys de mig segle), el que sí és possible és reflexionar sobre les conseqüències d’un univers matemàtic. Entre aquestes conseqüències hi hauria la desaparició de la incòmoda dicotomia actual entre les “lleis de la natura” (tan elegants elles) i les “condicions inicials” (els paràmetres que assumim sense poder explicar-los amb les lleis de la natura). Però potser el repte més grans de l’univers matemàtic rau precisament en integrar-hi allò que Tegmark anomena les “sots-estructures auto-conscients”.

Tegmark no s’atura en dir que la realitat físca externa és una estructura matemàtica. Inversament qualsevol estructura matemàtica existeix físicament. Això implica l’existència d’un cosmos multiversal de nivell IV, és a dir d’un ensems últim (ultimate ensamble) de tots els universos-estructures matemàtiques possibles. Val a dir que tan sols en una petita minoria d’aquests universos poden aparèixer “sots-estructures auto-conscients” que puguin eventualment judicar com a “real” la seva estructura matemàtica.

La por del règim de Zapatero a l'abstenció: trasllat de la Pasqua Granada

La Pasqua Granada o Pasqua de Pentecosta és una festa cristiana. Es commemora la Pentecosta, és a dir els cinquanta dies que, segons la mitologia galilea, transcorren entre la Resurrecció de Jesús i la seva Ascensió definitiva a la dreta del Pare. Val a dir que de la mateixa forma que la Pasqua de Resurrecció pren el nom de Pasqua Florida per commemorar un fet més prosaic (la floració), la Pasqua d'Ascensió commemora la granació.

Sigui com sigui, la Pasqua Granada és una de les fites del calendari festiu (*). A diferència de Sant Josep o de Sant Joan, en els darrers anys s'ha mantingut aquesta diada com a jornada festiva d'acord amb el calendari fixat pel govern espanyol o per les seves delegacions autonòmiques.

Enguany, però, es fa una excepció. La Pasqua Granada, 28 de maig, no serà festiu. Sí que ho serà, en canvi, el 4 de juny, és a dir el dilluns següent.

Per què, aquest canvi? Molt senzill, per evitar que s'escaigui en cap de setmana de tres dies la contesa electoral, municipal i autonòmica, prevista pel diumenge 27 de maig. Potser no es van adonar de la coincidència quan van convocar les eleccions, i han anat ara a correcuita a canviar la Pasqua. Quin exemple més lamentable de malfiança electoral! Quina por que li tenen a l'abstenció! Deu ser per la por a l'abstenció que el PP amuntega nous veïns a les cases dels seus regidors? És aquest canvi de festes el preludi de declarar obligatori el sufragi?

Hi ha encara un altre aspecte. Per què no optava el govern Zapatero per anul·lar directament el dia festiu? Una altra vegada, per por. No volia que el poguessin acusar de "treure un dia de festa per obligar la gent a votar". A més de manipuladors, covards, tu.

I mentrestant, vinga a il·legalitzar llistes electorals a Navarra. En alguns pobles de Gipuzcoa, fins i tot, després de la il·legalització els veïns únicament podran votar llistes d'absents del PP (és a dir, fantasmes que no viuen al poble ni hi són empadronats). Els promotors de camps de golf podran aprofitar la situació de valent amb tots els colors del verd que hi ha per aquells paratges.

Una república de propietaris de totes classes

Entre les frases que ha pronunciat aquests dies Nicolas Sarkozy, flamant president electe de la República Francesa i imminent copríncep d'Andorra, hi ha aquesta: "vull una França de propietaris". No és cap novetat, aquesta. De ben segur que Segolène Royal la subscriu. Aclarim, d'entrada, que Sarkozy no es refereix pas a repartir la propietat dels mitjans de producció entre tots i cadascun dels ciutadans de la República. Per "propietaris" entén "propietaris d'habitatges", d'una banda, i "propietaris-propietaris", de l'altra. En resum, podríem dir-ne, que vol una república de propietaris de totes classes. És un canvi significatiu d'enfocament: el 1931, la constitució republicana espanyola parlava "d'una república de treballadors de totes classes". Resulta curiós que Sarkozy, amb una moral tan amatent del treball, substitueixi la capacitat activa de la feina per la passivitat del qui posseeix.

Fa 135 anys, Engels ja va dir quatre coses d'aquesta noció de "propietaris" (*). I d'una banda, els pensadors econòmics més dinàmics del capitalisme sempre han alertat de "l'habitatge de propietat" com un llast a la mobilitat del treballador. Que Sarkozy coincideixi amb els responsables del Partit Comunista Xinès en defensar la "propietat de l'habitatge" com la panacea per "les classes populars" ja diu molt del "dinamisme capitalista" d'un i dels altres. Per Sarkozy en una "França de propietaris" no hi hauria lloc per tant de malestar als barris perifèrics... No hi ha dubte que l'augment constant dels preus de lloguer és ara com ara el principal esperó perquè molts ciutadans considerin la possibilitat de comprar un pis: si el lloguer depassa d'un nivell, hom adquireix la sensació de llençar els diners que, invertits en un pis, potser podrien aprofitar per una vellesa post-hipotecària o podrien solucionar el problema de l'habitatge a fills o néts.

Altrament, si Sarkozy ha guanyat aquestes eleccions és per les promeses de "seguretat" en tots els àmbits. Amb la por al cos, amb una sensació més o menys induïda de "inseguretat ciutadana" que pot arribar a recobrir la sensació de "inseguretat laboral" més objectiva, Sarkozy és garantia d'ordre i d'eficàcia. Fet i fet, no hi havia gaires alternatives: Le Pen promou la disgregació i l'enfrontament racial, Royal abona les tesis de culpabilització de la majoria blanca i Bayrou és, senzillament, Bayrou.

Ja veurem com Sarkozy gestiona la "inseguretat". Un altre concepte-força de la seva campanya ha estat la idea de "meritocràcia". El "mèrit" és un concepte ben difús i no hi ha dubte que un liberal com Sarkozy confia prou en els mecanismes de mercat com per deixar-los el protagonisme en la "selecció meritocràtica". El "mèrit" és, però, quelcom de relatiu. Una persona amb molt de "mèrit" hauria de rebre una "recompensa" que difícilment se li podria pagar en vida: per això el "dret de la propietat" implica el "dret d'herència". I el mèrit d'un individu es pot traspassar als fills (p.ex. garantint-los amb els seus ingressos un millor nivell educatiu). I qui diu fills es refereix tant als fills biològics com als fills ideològics, és a dir la possible colla d'ajudants, assessors, etc., que poden envoltar un home o una dona de mèrit.

Així doncs, Sarkozy marca clarament les seves prioritats. Quan diu que vol una França de propietaris, ja es poden calçar els treballadors. I quan diu que creu en la meritocràcia, és que pensa garantir que mèrits i prevendes siguin en mans dels qui ara els detenten. No enganya a ningú. Ni ningú s'hi ha deixat enganyar. La vanitat humana ens fa creure que tots som propietaris i tots som emèrits.

La primera novel·la de Pau Vidal (Aigua bruta, Empúries, 2007)

En Miquel Camiller, de 30 anys, viu amb la seva àvia centenària la Gràcia de principis del segle XXI. És lingüista de l'Acadèmia d'Estudis Catalans. Amb una setmana de termini, la seva directora li encomana una ponència sobre argot juvenil. Però en Miquel té en el cap de fa anys un altre projecte, que mena al marge de l'Acadèmia: una reedició del Diccionari Etimològic i Complementari de Joan Coromines. Aprofita els caps de setmana per recòrrer en moto el país a la recerca de nous mots i significats. Capta una conversa al vol entre dos vells a Melià: "- Els galàpets faran festa major. Sobretot perquè ja no hauran de tenir por d'en Met, al cel sia. Qui ho havia de dir, per això, si estava fet una criatura... - Sí, una criatura de seixanta anys. No, els que ja poden dar gràcies al cel són els de la fermètica, més aviat". El lingüista comença llavors a esdevindre detectiu, amb la voluntat d'esbrinar que hi ha al darrera de la mort d'aquest caçador de galàpets i hostigador d'una empresa farmacèutica.

La primera novel·la de Pau Vidal s'ajusta a les expectatives d'aquest filòleg barceloní, que enguany fa els quaranta anys. L'àcida denúncia social de Homeless (Empúries, 2003) i la reivindicació lingüística de En perill d'extinció (Empúries, 2005) es creuen. Així ens amolla opinions lingüístiques, retrata el creixement urbanístic del Pirineu, reflexiona sobre etimologies, blasma el culturisme (gimnàstic, s'entén), tot plegat sense perdre la ironia.

Aigua bruta va rebre l'XI Premi de Literatura Científica, que atorga la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Si bé normalment aquest premi es concedeix a novel·les on la temàtica científica és més explícita, Aigua bruta, a més de tindre elements filològics, biològics i sociològics en el seu desenvolupament, retrata a través de la relació entre Miquel i els seus companys i, en especial, amb la seva directora ("la bruixa") les misèries de la investigació organitzada. Misèries en les quals el propi protagonista participa en contractar una becària (sense cap tipus de remuneració) perquè l'ajudi en el seu 'projecte coromines'.

El formiguer català en el mapa

El formiguer català o, més concretament, el formiguer de catalans que volen un estat propi, queda retratat en el web EstatPropi.cat. Amb 2582 adherits, ja hi ha presència en un 31% de municipis.

Macià abans de Macià ('El coronel Macià', 2007)

Si bé l'acció de 'El coronel Macià', film dirigit per Josep Maria Forn transcorre entre el novembre del 1905 i l'abril del 1931, s'hi fan un parell de flaix bacs que remunten al 1887 i al 1901, el període que hom ha volgut cobrir és el de la metamorfosi de Francesc de Macià d'apolític coronel d'enginyers a diputat de Solidaritat Catalana per la circumscripció de les Borges Blanques. En aquests temps moderns que corren, on tants personatges han fet la metamorfosi contrària d'esdevindre ex-dependentistes, la revisió de la transformació de Macià és certament sanitosa. El guió, també obra de Forn, no defugeix la lectura actual que se'n pot fer: la catalanofòbia de l'exèrcit (tolerada i àdhuc animada per Antoni Maura), les contradiccions estratègiques del catalanisme (amb la contraposició de Cambó i Macià, primer, i de Macià i Cardona, després). El propi Macià i els seus contemporanis i col·laboradors, especialment Ventura Gassol, ja eren ben conscients de la pertinença a un llarg fil de lluita: Pau Claris, Bac de Roda (el nom real del qual també era Francesc Macià), la desfeta heroica del 1707-15, les tímides reivindicacions de Joan Prim i Prats, el federalisme encara no gaire recatalanitzador de Pi i Margall o de Valentí Almirall, així com la força contemporània de Joan Maragall.

Els centenaris s'entrecreuen. Si aquesta setmana commemoràvem els 300 anys de la Batalla d'Almansa, i fa un parell d'anys els Tricentenari del Pacte de Gènova, no hem d'oblidar que aquestes efemèrides (llavors bicentenàries) serviren d'esperó per la dinàmica ascendent del catalanisme en la primera dècada del segle XX. Dinàmica que es traduí en una sèrie de fites de les quals darrerament commemorem centenaris: la Lletra de Convit que posà les bases del Diccionari de la Llengua Catalana, el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans, etc.

En la perspectiva del film, la transformació de Francesc Macià (Abel Folk) ve covada per la catalanofòbia creixent d'amplis sectors de l'Exèrcit espanyol. En tot cas, Macià és un tinent coronel atípic de 46 anys d'edat. És membre del Cos d'Enginyers, i en la decisió de fer carrera militar té una especial rellevància l'amor per la ciència i la tècnica. Fill d'una família borgenca de Vilanova i la Geltrú (Penedès), amb el pare dedicat al comerç d'oli i de vins (i per tant encara vinculat amb les Garrigues), del nen Macià ens en parla un pescador (Pere Tàpies). Als 15 anys, Francesc se'n va a Guadalajara, la seu de l'Acadèmia d'Enginyers. En aquella època de les Acadèmies de cada arma ja sortien tinents, i així ho fa Macià el 1880. Després de l'ascens a capità (1882) és traslladat a Sevilla, on serà sota el comandament del general Polavieja (Juan Luís Galiardo). Serà a Lleida on passarà al grau d'oficial superior, primer comandant i després tinent coronel. Allà s'hi casa amb la filla segona dels Lamarca, Eugènia (Marta Marco). Sota la responsabilitat de Macià es fan les obres topogràfiques que serviran de base a la construcció de la línia fèrria de la Noguera Pallaresa i el Canal de Catalunya-Aragó. El cicle ascendent del catalanisme i la crisi de l'estat espanyol faran estantissa la posició de Macià. Macià s'ofén davant de les injúries a Catalunya, però encara té en ment les solucions de Prim. El punt de no-retorn el constituiran l'assalt d'un grup d'oficials de la guarnició de Barcelona al Cu-cut i a la Veu de Catalunya la nit del 25 de novembre del 1905, així com la Llei de Jurisdiccions, que posava sota la justícia militar les ofenses a l'exèrcit. Macià es guanyava una imatge d'integritat que el Partit Conservador, encapçalat a Lleida pel seu sogre Agapito Lamarca (Jaume Comas), l'ofereix la candidatura a diputat a les Corts Espanyoles. Per fidelitat a les Borges Blanques i per una atracció creixent al moviment unitari que representa la Solidaritat Catalana, refusa aquesta oferta i accepta la candidatura solidària per les Borges Blanques. L'exèrcit i l'entorn reial el pressiona, el trasllada a Cantàbria i la premsa espanyola l'hostilitza. Entre l'espasa i la paret, Macià, tot just ascendit a coronel, abandona l'exèrcit. Elegit diputat el 1906, Macià repetiria amb la mateixa circumscripció en la resta d'eleccions constitucionals (1910, 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923). El film ens presenta un Macià amb el cabell cada vegada més blanc i amb un posicionament polític més radical. La radicalització el porta a trencar amb Cambó (Joan Cusó) en un dels diàlegs on el públic no pot evitar de traslladar-ho a l'actualitat. Per la resta del període, fins el 1931, el film es limita a narrar un seguit d'episodis, aquests més coneguts degut a la difusió i la interpretació que se n'ha fet des dels anys 1970: la fundació d'Estat Català (1922), el pas a la clandestinitat amb el Pronunciamiento primoriverista (1923), el complot del Garraf (1925), l'operació de Prats de Molló (1926), etc. Menys coneguts, potser, són els contactes amb la Diàspora Catalana a Amèrica (l'Emprèstit Pau Claris) o l'aposta per la Rússia soviètica com a aliat internacional. Macià vol ressuscitar l'esperit de la Solidaritat Catalana, fer convergir la burgesia nacional amb els sectors patriòtics de les classes populars de caire més o menys socialitzant. El darrer episodi és la proclamació de la República Catalana, integrada en la Federació Ibèrica, el 14 d'abril del 1931. L'antic polaviejista havia tornat a xifrar les esperances en el progressisme espanyol reunit en el Pacte de Sant Sebastià.

Una obra de denúncia democràtica i nacional (Èric i l'Exèrcit del Fènix, 2007)

N'hi ha prou amb llegir els comunicats d'Alerta Solidària per adonar-se'n del caràcter polític de la repressió espanyola contra activitats, persones i organitzacions catalanes. La coberta de la persecució de delictes d'estralls, amenaces, etc., cau de seguida i es complementa amb acusacions d'ultratges a la bandera i d'incitació a l'odi. Llavors queda clar que som davant d'actuacions polítiques de la policia (i, darrerament i de forma apassionada dels Mossos), de la judicatura i de l'aparell polític (inclosos els 'Repressors per Sistema' d'ICV).

El cas de la persecució judicial contra Èric Bertran no és, malauradament, excepcional En el cas de Bertran, però, s'hi donaren un seguit de factors. En primer lloc el fet que es tractés d'una persona de 14 anys. En segon lloc que la imputació es basés en uns correus electrònics que simplement exigien a tres empreses espanyols de complir una llei lingüística votada pel Parlament de Catalunya (amb els vots de CiU, PSOE i Iniciativa).

Passats dos anys de la intervenció policial i del procés, finalment arxivat, a l'Audiència Nacional, Víctor Alexandre i Èric Bertran han escrit una obra de teatre que repassa el cas, a partir del llibre prèviament publicat per Bertran. A banda d'oferir-nos el retrat dels efectes que produeix la repressió en una democràcia policial (culpabilització, aïllament social, estrès personal i familiar), l'obra és una denúncia democràtica i nacional. Democràtica, perquè s'evidencia el caràcter intrínsecament catalanofòbic de les estructures policials, fiscals i àdhuc psicològiques de l'estat espanyol. I nacional perquè no amaga les complicitats de catalans que, començant pel mateix president de la Generalitat, negaren el suport a Bertran o en feren (i en fan) befa.

El muntatge estableix un diàleg entre l'Èric del 2004 i l'Èric del 2007. A través de la cronologia que arrenca l'Onze de Setembre del 2004 i conclou mesos després amb l'arxivament del cas, s'analitzen amb sinceritat els detalls del cas. A voltes, el públic dubta entre riure o esgarrifar-se. O, més ben dit, hi ha els qui riuen i els qui s'esgarrifen. El riure se'ns pot escapar des d'un cert sentit de superioritat davant del xovinisme tronat dels espanyols. Però l'esgarrifança apareix quan pensem en el que fan els catalans quan són sotmesos a una desena o centèssima part de l'extorsió espanyolista que va patir Bertran a l'Audiència Nacional. Quants no dimiteixen? Quants no abjuren i alçarien la mà enlaire o farien burla dels 'catalans de la ceba' arribat el cas? Fins quin punt no és per pura por física que els dirigents econòmics i polítics de Catalunya cedeixen en tot i per tot?

La combinació d'escenari i de pantalla d'ordinador, així com la distribució dels diferents papers entre els actors secundaris (Santi Ibáñez, Montse Pérez, Albert Roca i Jaume Ulled), fa fluir amb senzillesa un text. I un missatge que va més enllà de la reivindicació antirepressiva. Perquè, si al capdavall, tota la població catalana se sapigués fer digna de Catalunya, no n'hi hauria prou guàrdies civils, gendarmes, prefectes, governadors civils, zapateros i psicòlegs per mantindre'ns tancats per molt de temps en aquests grans manicomis que porten per nom 'España' i 'France'.

Una Tarragona de fa 2030 anys (La Via Augusta, TVC, 2007)

Ambientada en l'època de la Guerra Cantàbrica, quan, durant més d'un any, Tàrraco fou la seu d'hivern de Cèsar Octavià (intitulat August), 'La Via Augusta' és una sèrie de 12 capítols, el primer dels quals fou estrenat ahir, dijous 26 d'abril, per TV3. Amb un repartiment que apuntala algunes gasiveries de producció, no hi ha dubte que la ploma d'Enric Gomà contribueix al ritme de la intriga. Al més pur estil de la novel·la romana, diferents fils argumentals s'alternen o s'entrecreuen, per bé que, és clar, en aquesta telenovel·la contemporània es dignifica el paper de les minories nacionals (els ibers), els esclaus i/o la dona. L'assessorament històric del sempre discutible Oriol Junqueras té com a principal funció relligar el coneixement clàssic de l'Alt Imperi amb les dades que ens han anat fornint els estudis arqueològics, lingüístics, paleoeconòmics i àdhuc gastronòmics. No serà tasca fàcil, i en tot cas és inevitable que en un producte audiovisual com aquest no apareixin llistes que discuteixin, refutin o blasmin tal o tal detall.



Com a complement de la sèrie, i sota la conducció d'Enric Calpena, al final de cada capítol s'emet un lliurament d'A la romana. Ni que sigui per fer la punyeta discutirem un breu comentari del primer episodi, dedicat al "poder a la romana". S'hi diu que Júlia, la filla única d'August, era casada amb Agripa, amic de juventut i col·laborador central d'Octavià. Matisem-ho. Si som a l'any 24 a.C. (i no podem ser-hi a altre any, perquè després August s'allunyarà per sempre de Tàrraco), Júlia no era casada encara amb Agripa. Llavors, Agripa era casat amb una neboda d'August, Marcel·la. I Júlia era casada amb Marcel, nebot d'August i germà d'aquesta Marcel·la. L'any següent, el 23 a.C., August va afagar una d'aquelles malures que el duien al llindar de la mort. I en aquella ocasió sembla que va nomenar (oficiosament, és clar), el jove Marcel (20 anys) com a successor seu. El cas és que August es recuperà, Agripa continuà enrabiat, i Marcel emmalaltí i es morí. Júlia quedava vídua. En Gai Mecenes, amic comú d'Agripa i August, reconcilià els dos prohoms amb un divorci i uns matrimonis d'estat. Agripa es divorcià de Marcel·la i, tot seguit, es casà amb Júlia. I què van fer amb la pobra Marcel·la? La van casar amb el seu germanastre, Marc Antoni Iulus, l'únic fill mascle supervivent de Marc Antoni i Fúlvia. (vg. Matrimonis i divorcis d'estat en el regnat d'August)


Caràcter iber inscrit (valor fonètic: 'ko') en un pedra de la muralla de Tarragona. Tot i que es registra una revifalla de les inscripcions iberes en la segona meitat del segle I a.C., per l'època el procés de romanització ja devia ser força avançat

Tres-cents anys de la Batalla d'Almansa

L'efervescència popular amb la qual fou rebut el rei-arxiduc Carles III, i que la historiografia moderna ha lligat amb les aspiracions "neoforalistes", pren, sobretot a les comarques centrals del Regne de València un caire de Tercera Germania, d'enfrontament civil entre maulets i botiflers. La Batalla d'Almansa, escaiguda el 25 d'abril, a les portes del Regne de València, entre les forces borbòniques franco-espanyoles i els aliats anglo-neerlandesos, estroncaria tot aquest procés. Malgrat la resistència local que s'hi trobaren al seu pas, les tropes del duc de Berwick avançaren en les setmanes següents fins a la conquesta de pràcticament tot el Regne. La repressió ferotge que s'hi seguí (crema de Xàtiva, etc.) anunciava el que havia de vindre. La nova dinastia borbònica duria a terme l'assimilació per la qual havien maldat infructuosament els Habsburg.

El mal d'Almansa, a tots alcansa, en l'espai i en el temps. L'aplicació del dret de conquesta, els decrets de Nova Planta, la implantació total o parcial del dret castellà, l'oficialització de la llengua castellana, arrenquen del període 1707-1715, des de la conquesta borbònica de València fins a la de Mallorca. Allò que havia aplicat amb mà de ferro Lluís XIV als comtats de Rosselló i Cerdanya, ara ho havia de fer el seu nét a la resta de territoris. Tan sols Menorca, sota la sobirania de la Reina d'Anglaterra, Andorra, com a principat eclesiàstic, i les ciutats i viles catalanes de Sardenya, sota el govern habsburguès, havien d'escapar, si més no momentàniament, d'aquest procés. En tot cas, Menorca havia de passar abans que no acabés el segle a mans dels Borbons, i Sardenya a l'ègida italianitzant dels Savoia.

Però era previsible que la victòria borbònica del 1707-1715 fos tan irreversible? O que ho fos l'anterior desfeta del 1654-1659? Al llarg del segle XVIII es repeteixen repetides demandes de restauració d'allò perdut amb la Nova Planta, i de resistència a successius decrets castellanitzadors. Però els decrets són cada vegada més i més agossarats, i les demandes més i més espaiades en el temps. El Centenari de la Guerra de Successió passa gairebé desapercebut, mentre la Guerra Gran primer, i la Guerra del Francès després, reforcen un imaginari "peninsularista", relligat ni que sigui per la "francofòbia".

La unificació política iniciada pels ministres de Felip V era directament hereva de la tradició monàrquica francesa, però va poder treballar damunt de la base ja assolida pels Habsburg, que havien reeixit en l'assimilació de la noblesa catalana. En tot cas, la consolidació d'un estat dinàstic espanyol (que comença amb l'annexió dels estats de la Corona d'Aragó a la Corona de Castella) determinarà el marc geogràfic del projecte nacional modern, des dels liberals de Cadis del 1812 fins als federals del 1873.

Però la situació no era pas tancada. El trànsit de l'estat dinàstic més o menys absolutista, a l'estat liberal i democràtic, implicava una sèrie de sotracs (incloses quatre guerres "civils"). I un projecte nacional català hi traspua de continu. Ho fa de forma subalterna, amb propostes regionals i regionalistes, cantonalistes, federals o confederals. Però ho fa, i per això a alguns els hi duele Espanya.

El Segon Centenari del 1707-1715 es viu amb molta més consciència. Coincideix amb una normalització de la reivindicació catalanista, si més no a Barcelona. Una normalització i un ascens que, malgrat dubtes i contradiccions, no es veuran del tot estroncats fins que la victòria franquista es fa irreversible. El Quart de Mil·leni (1957-1965) s'haurà de viure en la clandestinitat, en mig del període més negre de substitució nacional.

Complir tres segles d'ocupació no passa cada dia. Pocs són els pobles que ho arriben a explicar. Des de la independència de Grècia, el 1830, els "quatre segles de domini turc" passen a ser un capítol més d'una història tri-mil·lenària. La independència parcial d'Irlanda farà el mateix amb els "set segles d'ocupació anglesa". Qualsevol dia a Escòcia parlaran en passat dels "tres segles d'Unió amb Anglaterra".

Però no s'hi val a badar. L'espanyolització i la francesització han avançat molt més en la segona meitat del segle XX que en els tres segles anteriors. L'existència en l'actualitat d'institucions autonòmiques no és cap vacuna contra el procés i, segons qui governi, fan més mal que governadors i prefectes forasters. L'assimilació s'accelera i qualsevol pas en fals ara pot engegar-ho tot a rodar.

I tampoc no val a fixar-se en el que diu l'enemic. Perquè hi ha el risc de convertir-nos en un simple espectre en mans de l'extrema dreta espanyola, que agiti un catalanisme objectivament inofensiu per fer prevaldre els interessos dels sectors més retardataris de les elits peninsulars. I cada vegada que el catalanisme juga voluntàriament el paper d'annex acrític del "progressisme" espanyol que representa el PSOE de Zapatero eleva aquest risc de fantasmització.

Eudald Carbonell propugna una consciència crítica d'espècie

'El naixement d'una nova consciència'. Eudald Carbonell. Ara Llibres. Badalona, març del 2007.

---
L'estil d'El naixement d'una nova consciència és desmanegat, de vegades reiteratiu, esquitxat de mots i expressions que reben un significat poc precís. El lector, si té paciència, no comença a gaudir del llibre fins que no ha traspassat els primers cinc assaigs i arriba als dos darrers, on premisses i conclusions es fan una mica (només una mica) més clares. No obstant, segons com, si hom prescideix dels requisits clàssics de l'assaig, pot gaudir de la forma i el fons d'uns textos que reflecteixen força fidelment les cadenes de raonament que operen en Carbonell.

Eudald Carbonell (*Ribes de Fresser, 1953) es va doctorar el 1986 en 'Geologia del Quaternari' (Universitat Pierre i Marie Curiu, París VI) i en 'Geografia i Història' (Universitat de Barcelona). Ara mateix és el director del Grup d'Autoecologia Humana del Quaternari de la Universitat Rovira i Virgili i de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social. Pel públic científic internacional és conegut sobretot per la seva participació en les recerques sobre les restes humanes amb 800.000 anys d'antiguitat trobades al jaciment espanyol d'Atapuerca, arran de les quals hom ha descrit Homo antecessor. No gens casualment, en la segon plana del llibre trobem un Esquema evolutiu de la família dels homínids, on l'H. antecessor apareix com a ancestre tant de la línia africana de l'H. rhodesiensis-H. sapiens com de la línia eurasiàtica occidental de l'H. heidelbergensis-H. neanderthalensis. Per bé que les restes materials humanes (d'eines i, sobretot, d'ossos) són considerablement escasses i fragmentàries, és cert que els avenços fets per la paleoantropologia ens permeten dibuixar un esquema provisional de l'evolució humana.

És a partir del coneixement paleoantropològic (però no únicament, és clar), d'on s'alcen les idees socials de Carbonell. En aquests temps d'irracionalitat (o de pensament únic, com diu Carbonell), aquesta aproximació no és gaire ben vista. Com tampoc no ho són molts dels posicionaments polítics de Carbonell, que cita Charles Darwin, Teilhard de Chardin, Karl Marx i Antonio Gramsci, autors que en temps de pensament tou fan mal de panxa. Carbonell no s'està de blasmar idealismes, mites i supersticions religioses, metafísiques infundades, etc. Però també té bastonades per als qui pensen que la ciència ha de ser socialment neutra o, dit d'una altra manera, als que insisteix en la dicotomia ciències naturals/ciències socials.

Els quatre autors esmentats abans també ens serveixen per delinear els grans punts d'El naixement d'una nova consciència:
- Darwin i el paper de la selecció natural que, en el cas humà, es veuria complementat per la selecció cultural o etològica i la selecció tècnica. Si en el primer cas, la selecció natural és bàsicament la dialèctica adaptativa entre organisme i ambient; en la selecció cultural es fa possible la transmissió de caràcters adquirits i una conscienciació creixent del subjecte selectiu.
- Marx sintetitzà el materialisme demolidor però mecanicista de Feuerbach i la dialèctica idealista de Hegel. Tothora, Carbonell alerta contra els idealismes i els subjectivismes, i fa una defensa (però una defensa crítica) de la raó humana.
- L'optimisme de la voluntat de Gramsci contrasta amb el fatalisme social que seguidors i ex-seguidors de Marx propugnen en la teoria i, sobretot, en la pràctica.
- Teilhard de Chardin i les seves reflexions sobre el Punt Omega basteixen les reflexions futuristes de Carbonell.

La consciència crítica d'espècie que defensa Carbonell té ben present el context sinecològic de l'espècie humana, si bé la urbanització rampant ens encamina a passes agegantades a un món-ciutat on l'ambient de l'home és cada vegada més l'ambient humà. Quin paper ha de jugar el patrimoni (entès com a patrimoni material o arqueològic, i com a patrimoni literari) en la constitució d'aquest món-ciutat és quelcom que preocupa especialment Carbonell i tema al qual dedica unes quantes pàgines. N'hi ha prou amb dir que, si bé denuncia la destrucció del patrimoni, no combrega gens amb les visions museístiques i d'aparador.

Pel que fa als canvis accelerats de la nostra època (la singularitat tecnològica), Carbonell vol veure'ls com una oportunitat i s'allunya doncs dels reaccionarismes que lamenten la pèrdua d'estructures tradicionals. Això no significa que accepti passivament els canvis. Així, a la globalització capitalista contraposa una planetització (que integra factors econòmics en el context humà i de Gaia). I al multiculturalisme homogeneïtzador proposa una integració de la diversitat en aquesta nova consciència d'espècie.

Tres processos encavalcats resumeixen les idees antropològiques de Carbonell:
- hominització, entesa com a evolució natural de l'espècie humana a partir dels seus ancestres.
- humanització, entés com el procés de resocialització de la ciència i tecnologia per tal que arribi a satisfer els interessos de tots els membres de l'espècie. (I per això, encara no som humans, car la humanització, com ja deia Teilhard de Chardin pressuposa l'hominització però no la garanteix).
- deshumanització, que Carbonell entén en el sentit de transhumanització. És a dir la superació dels límits biològics, planetològics i psicològics de l'espècie humana.

Ara mateix, però, lluny encara de transformacions cibernètiques i viatges interestel·lars tenim, segons Carbonell, aquesta cruïlla plantejada:
- "l'autoconstrucció de valors com la socialització dde la tècnica, la integració de la diversitat cultural i l'emergència d'una consciència crítica d'espècie".
- "l'autodestrucció, l'homogeneïtzació, l'anihilació de la diversitat específica, la fragmentació científicotècnica, la manca d'avenços en la perspectiva de forma una consciència humana col·lectiva".

Luxemburg deia 'socialisme o barbàrie'. Doncs això.

La televisió autonòmica madrilenya emet difamacions anti-catalanes

La premsa barcelonina, tant la que es fa en espanyol (majoritària) com la que es fa en català (minoritària), recull amb escàndol el contingut d'un documental emès per Telemadrid on s'afirma, entre d'altres coses, que el castellà es troba en perill al Principat de Catalunya i fa un reguitzell de difamacions contra la Generalitat de Catalunya, el col·lectiu docent i TV3.

Són en moments com aquest on cal fer una crida a la constitució, des d'instàncies populars, d'una Lliga contra la Difamació. No es tracta de perseguir les opinions dels qui es declaren partidaris d'una Catalunya castellana o castellanitzades, on la llengua espanyola esdevingui llengua pròpia sense competències. El problema és que els qui volen això, els qui pensaven que ja ho havien aconseguit en la segona meitat del franquisme, amaguen aquest desig i el substitueixen per una apologia del bilingüisme, del cosmopolitisme post-nacional, etc., que en el millor dels casos relega el català, en els territoris on és llengua autòctona, a un ús folclòric i completament mediatitzat per l'espanyol/castellà.

La Lliga contra la Difamació tampoc no amagaria el fet evident que pràcticament tot avenç de la llengua catalana suposa per fina força un retrocés de l'espanyol. Per exemple, allà on el 1970 s'hauria col·locat una placa en castellà, en el 2005 es col·loca una placa en català. O allà on un dependent hauria atès en primera instància en castellà a qualsevol client, ara l'atén en primera instància en català. Això és un fet. Per entendre aquesta relació podeu llegir '"La llengua catalana. Un futur esplendorós', escrit per Gabriel Bibiloni el 1994.

He dit en el paràgraf anterior 'pràcticament tot', ja que a les terres barcelonines no tot és una equació "castellà = 1 / català". També hi ha d'altres llengües. Si el 1950 les misses es feien en llatí, ara moltes es fan en català (i unes altres en castellà). Si una nena de Banyoles parla wòlof amb els pares, no és estrany que ho faci en català amb la germana quan són a col·legi o al carrer.

Els partidaris de la normalització lingüística, com ara la Coordinadora d'Associacions per la Llengua diuen molt clar en els seus manifestos que aspiren a que el català jugui un paper central, però no exclusiu, en una societat que serà (que és) multilingüe. La difamació rau justament en tergiversar aquesta aspiració i dir mentides amb l'objectiu de promoure l'odi entre nacions. Una Lliga Catalana contra la Difamació atacaria justament l'ús de mitjans públics per atiar la catalanofòbia, com el cas que ara ens ocupa.

Les difamacions del documental van des de la mentida directa (discriminacions jurídiques contra la població de llengua espanyola) fins a la presentació tendenciosa de mitges veritats.

Quina és la finalitat d'aquestes difamacions? Una ben clara: dissuadir mitjançant el discurs d'odi a tots aquells que donin suport a la normalització del català a Catalunya. És per això que el documental recull una amenaça gens velada als "catalans amb -ez" com ho diria Ibáñez Escofet.

Denunciar les difamacions emeses per Telemadrid no ens ha de fer perdre de vista quina és la realitat a casa nostra. La substitució lingüística avança, els passos fets en les darreres dues dècades en la normalització del català trontollen, etc. No és un problema lingüístic, ni tan sols sociolingüístic, sinó un problema d'opressió nacional continuada (malgrat o justament gràcies al 'nuevo talante') i un problema de dimissió nacional del que queda de la burgesia catalana. Per això hem d'anar amb cautela amb les reaccions del catalanisme oficial que podria aprofitar difamacions com aquestes per engrandir les fites assolides (pel pujolisme i pel post-pujolisme) i per coartar les reivindicacions més exigents i fonamentades vers la reunificació i la independència de tot Catalunya.

- El reportatge d'El Mundo per a Telemadrid sobre el català encén la polèmica

El dret d'autodeterminació de Kosovo ha d'incloure la reunificació amb l'Albània Occidental

Kosovo és en l'actualitat un protectorat nord-americà. El plantejament de l'autodeterminació de Kosovo arriba tard (dilacions injustificades durant més de cinc anys), de manera limitada i sense considerar la qüestió de les minories nacionals no-albaneses autòctones del territori.

Rússia és ara com ara el principal valedor de les reivindicacions sèrbies sobre el territori.

Les potències occidentals ara han passat a defensar la constitució d'un estat independent a Kosovo. Serà segurament aquesta darrera opció la que reeixirà a la llarga.

En tot cas és curiós que la possibilitat ja vetada d'entrada per les potències imperialistes d'un camp i de l'altre sigui la unificació de Kosovo amb l'actual estat albanès.

En els darrers 20 anys tots els moviments de fronteres que ha tolerat l'imperialisme euro-nord-americà a Europa (i tolerat sovint a contracor, quan la burgesia o la burocràcia local prenia la iniciativa) han sigut de creació d'estats més petits. L'única reunificació promoguda i tolerada ha estat la d'Alemanya (però fins i tot en aquell cas hi havia qui defensava el manteniment de les fronteres 'actuals').

Així l'autodeterminació de Kosovo, si res no ho impedeix, no serà més que matèria de negociacions entre el bloc euro-nord-americà i el rus. Rússia es col·locarà la medalla del paneslavisme, i les potències occidentals es disfressaran de nou de defensores dels drets dels pobles.

No obstant la diplomàcia russa encara pot fer-nos un favor als pobles oprimits de l'Europa occidental quan compara el cas de Kosovo amb el d'Euskal Herria.

Curiosament, la mateixa Rússia que s'oposa a un Kosovo independent, defensa i protegeix la Tradnistria i Abjàsia. O la Turquia que reconeix a Xipre del Nord s'esfereix en sentir que algú reconeix el dret d'autonomia al Kurdistan. Uns exemples que mostren com els discursos abastractes sobre 'autodeterminació' i 'sobirania nacional' són paper mullat en la realpolitik. Si més no, aprenguem-ho.

El 'cas Èric Bertran' i les clavegueres ideològiques de l'Espanya de Zapatero

'L'Exèrcit del Fènix - Xevi Mató (2006)'

Aquest documental de Xevi Mató, rodat a finals del 2005 i muntat el juny del 2006, inclou entrevistes a Èric Bertran, al seu germà i al seu advocat, i a Víctor Alexandre.

Més que allò que s'hi diu, crida l'atenció allò que s'hi suggereix. De cap a fi, el cas va tindre un caràcter polític, teòricament impropi d'un estat membre d'aquest suposat paradís democràtic dit Unió Europea. Vegem algunes dades:

- Èric Bertran fou denunciat per enviar tres correus en castellà a tres empreses que operen a Catalunya on els comminava a una resposta sobre les raons que els duen a no etiquetar els seus productes en català.

- L'apel·lació a 'l'Exèrcit del Fènix' va fer moure algun responsable intermig de l'Espanya de Zapatero a presentar el cas a la brigada antiterrorista de la Guàrdia Civil.

- De les tres empreses que havien rebut els correus, únicament una, la més vinculada a l'entorn polític del PSOE, va accedir a presentar la denúncia contra Bertran. La denúncia fou presentada pel responsable de seguretat de l'empresa, i aquesta empresa després se n'ha desdit i ha negat haver interposat mai cap denúncia.

- El Ministeri de Justícia, en mans d'un ministre que es dedicava a "construir" acusacions i que ara vol ser president de Canàries, va esbombar rumors infundats sobre Èric Bertran. Aquests rumors, publicats al Diari de Girona, van obligar l'advocat del cas a presentar públicament la versió de la família i a confiar en el suport popular per impedir el processament.

- El Tribunal de Menors, tant pel que fa a la fiscalia com als responsables professionals de psiquiatria i psicologia semblen trets d'una obra de Soljenitsin. La majoria actuaren en tot moment en una línia ideològica unànimament espanyolista i anticatalana. "Parlar català" i "veure TV3" haurien estat el desencadenant de les tendències "violentes" de Bertran.

- L'Audiència Nacional, en veure que el cas dels correus electrònics no podia fonamentar-se, va començar a considerar 'terrorisme' la possessió d'imatges com la crema d'una bandera espanyola. En aquest sentit, l'Espanya de Zapatero comparteix latituds jurídiques amb la Tailàndia de Bumibol.

- La Generalitat de Catalunya, llavors encara en mans catalanes, es va inhibir completament del cas. Això mostra que el Tripartit 1.0, com el Tripartit 2.0, són simples delegacions zapateristes a la Plaça de Sant Jaume.

- La rapidesa de reacció de la "justícia" espanyola davant l'spam sofert per tres multinacionals contrasta amb el fet que encara no han valorat les demandes presentades per la família d'Èric Bertran.

És clar que tot es redueix al conflicte nacional entre Espanya i Catalunya. Un conflicte complex, ja que Espanya diu que acull amb els braços oberts als catalans que vegin la llum de l'espanyolitat. Però conflicte, a la fi, car aquests acullits mai no són integrats a peu d'igualtat.

Però els observadors exteriors haurien de veure els caràcters pre-autoritaris de l'Espanya de Zapatero. Més que res perquè si han de renyar Polònia i Turquia per alguna cosa, que no els hi puguin retreure cap oblit.

El cas Pòrtules: el Tribunal de Orden Público cavalca de nou

La Audiencia Nacional no és l'hereva del Tribunal de Orden Público, és el Tribunal de Orden Público, de la mateixa forma que l'estat espanyol social i democràtic de dret és l'estat espanyol del 18-J. Canvien, en tot cas, les formulacions democràtiques, la substitució del "Decreto de Unificación" por la "Ley de Partidos" i les "diputaciones provinciales" per "comunidades autónomas". La tipificació de democràcia policial, per bé que esquemàtica, és il·luminadora.

Però perquè no ens acusin de demagògia, llegirem uns extractes d'un text del progressista jutge Juan del Olmo. Aquest text ha servit per mantindre encara per més temps en una presó castellana Núria Pòrtules (*1980).

"[Núria Pòrtules està relacionada amb delictes]que revesteix els caràcters de gran gravetat [en poder arribar] a ser actes preparatoris de delictes d'estralls terroristes". (Nota: o sigui, que un acte preparatori d'estralls terroristes és terrorisme, i un pensament, paraula, acció o omissió que condueixi a aital acte és terrorisme. En l'Espanya de Zapatero terrorisme significa el mateix que crimethink a 1984).

"[En la llibreta blava de Núria Pòrtules hi apareixen] expressions referides expressament a terrorisme". (Nota: es refereix al fet que la llibreta blava recollia l'expressió estralls terroristes per referir-se a les imputacions que la justícia italiana fa al company de Pòrtules, J. A. Sorroche).

"[La llibreta blava recull] textos escrits en català [...] a favor dels presos, contra l'Estat i les seves institucions". (Nota: el delicte d'opinió és avui més vigent que mai en l'Espanya de Zapatero, on tothom que no combregui amb el dogma cívic és anatema).

"[A la llibreta blava] es recullen detallades les ubicacions i les mesures de seguretat d'institucions públiques a Girona: Deparament de Treball de la Generalitat, Ministeri de Treball i Afers Socials i Serveis Territorials de Justícia. [Hi apareix] "l'adreça exacta". (Nota: és a dir, que si en una llibreta anoteu que la Generalitat de Catalunya és a "Plaça Sant Jaume, 1", o teniu cap agenda institucional on hi apareguin aquestes adreces exactes, ja heu begut oli).

"[En una carta que Pòrtules dirigeix a Surroche] es fa referència a la seva situació actual i a reunions que ha tingut amb grups de Manresa i Barcelona amb l'objectiu d'organitzar concentracions". (Nota: organitzar concentracions legals en favor d'una persona a la qual l'antiga justícia burgesa concedia la 'pressumpció d'innocència' és 'indici de delicte').

"[En l'escorcoll a Núria Pòrtules els Mossos trobaren] papers de matís anarquista radical, insurreccional i violent, en què s'insta a lluitar contra l'Estat". (Nota: l'Espanya de Zapatero tolera els anarquistes a condició que portin sota terra 70 anys. Pòrtules no serà rehabilitada abans del segle XXII).

"[Sorroche escriu a Núria Pòrtules que vol venir a 'Espanya'] per veure si ens autoorganitzem i fem algunes accions sense cap jerarquia". (Nota: el materia que li escriuen a un mateix és material incriminatori. Ni la Inquisició havia arribat a aquests extrems, ni la Inquisició).

"[Núria Pòrtules tenia] "escrits sobre mesuires de seguretat en el moment de realitzar accions violentes, adoctrinament anarquista i telèfon mòbil per a l'activisme" (Nota: d'aquí a quatre dies tindrem la proposta d'una "Llei del Mòbil" que restringirà el seu ús a motius de feina i oci saludable).

Si voleu continuar fruint d'aquesta literatura, que poa en els informes de l'Okhrana i de les seves imitadores del segle XX (de la Gestapo a la Stasi, de la Sureté a la Policía Armada) podeu llegir: "Sardegna, laboratorio politico". Aquest article fou publicat ara fa dos anys a "Gnosis", revista italiana d'intel·ligència.

La Biblioteca de la Facultat de Biologia rep l'Atlas of Creation... però ja s'hi poden llegir llibres mòrfics de Rupert Sheldrake

El Periódico de Catalunya publica, amb la ploma d'Antonio Madridejos, la notícia que la Biblioteca de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona ha rebut un exemplar de "Atlas of Creation".

L'Atlas és una versió "il·lustrada" del creacionisme nord-americà. El llibre es presenta com una visió demolidora de la biologia evolutiva. Certament que ataca intel·ligentment alguns tòpics. Però també és cert que darrera del llibre hi ha la hipòtesi que el món fou creat en 7 dies, amb diluvi inclòs que afectà tot el planeta i amb d'altres fantasies jueves.

De totes formes, a la Biblioteca en qüestió també vaig trobar-me fa uns quants anys un llibre de Rupert Sheldrake. Sheldrake ens explica en aquest llibre com les mascotes poden saber quan ha d'arribar al seu amo a casa i anticipar-ho amb alegria: els camps mòrfics en són la clau.

- El llibre de Sheldrake, catalogat a UB-Biologia.

TV, la nostra, la de tots

La seguretat d'Esplugues: ens mans de qui?

Quan fa uns mesos, els Mossos d'Esquadra es desplegaren al terme municipal d'Esplugues de Llobregat, l'Ajuntament va fer una campanya institucional sota el lema "Esplugues. Seguretat" i la germanor entre Mossos i Policia Local. Si algun efecte van tenir aquells cartells entre el veïna fou augmentar la sensació d'inseguretat en uns ("si l'Ajuntament en fa tanta propaganda, es perquè deuen preveure un futur augment de la criminalitat") i crear-la en d'altres.

Deixant de banda les campanyes institucionals, hom pot llegir a Entrebastidors el tarannà dels màxims responsables de la "seguretat" a Esplugues:

- Un càrrec de confiança de l’alcaldessa Pilar Díaz, begut en cotxe i imputat per un delicte contra la seguretat del trànsit.

Una relliscada, al capdavall, la pot tindre tothom. Unes quantes, les hi té la majoria. Però resulta curiós que el PSOE, adalid incorruptible del "civisme", nomeni responsables que tan poc s'adiuen amb el tarannà que tan prediquen.

'No a la prohibició de la televisió catalana al País Valencià': comunicat de premsa del PSAN

COMUNICAT DE PREMSA
NO A LA PROHIBICIÓ DE LA TELEVISIÓ CATALANA
AL PAÍS VALENCIÀ


El Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), davant el nou intent de prohibir la recepció dels canals de televisió catalana al País Valencià, denuncia que es tracta d’una maniobra de genocidi cultural per a impedir que centenars de milers de persones puguin rebre la televisió en la seva pròpia llengua.

D’aquest fet, en són responsables no només el govern valencià del PP, que atempta constantment contra la llengua catalana dels valencians, sinó també el govern espanyol del PSOE que, a través dels seu ministre d’Indústria, Joan Clos, es nega a resoldre la situació. Així mateix, el govern del Principat de Catalunya, format per PSC, ERC i IC estan obrant amb passivitat i connivència enfront d’un nou atemptat contra la integritat lingüística i cultural de la nació catalana.

Aquest episodi és una mostra més dels intents de substituir la llengua catalana per la llengua imperialista espanyola. Si els drets (lingüístics, a la informació, a la cultura) de centenars de milers de persones al País Valencià són conculcats en l’era que diuen de la diversitat i de la multiculturalitat, cal preguntar-se quina mena de democràcia és aquesta.

21 de març de 2007

Sopar del Micalet: 'Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament' (dijous 29 de març)

Aquest dijous 29 de març hi ha sopar organitzat pel PSAN a la Societat Coral el Micalet (c. Guillem de Castro, 73; València).

---

Sopar-col·loqui sobre:

"Laïcitat i conflictes religiosos a l'ensenyament"
A càrrec de Joan Pau Cimarro, membre del Secretariat Nacional del Sindicat de
Treballadors de l'Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana (STEPV-Iv)

Dijous, 29 de març a les 21:00h.
Societat Coral El Micalet (c. Guillem de Castro, 73), València.

El tancament dels repetidors de TV3 al País Valencià i els obstacles a un àmbit comunicatiu català

La iniciativa de la Generalitat Valencia de forçar el tancament dels repetidors de televisió digital terrestre amb els quals l'Acció Cultural del País Valencià fa arribar a les comarques meridionals les senyals de TV3 mostra diferents coses. La primera que hi ha una discriminació negativa contra les emissores en llengua catalana, ja que no se'ls permet arribar a tot el seu àmbit lingüístic. En canvi, les emissores en llengua castellana tenen garantida la cobertura "estatal", sense que se'ls exigeixi cap respecte per les "llengües cooficials".

Una segona cosa que mostra és la covardia de l'estat espanyol. Per comptes d'embrutar-se les mans, l'espanyolisme utilitza les institucions del país per anar contra la nostra llengua i cultura. Així, el ministre Clos es limita a inhibir-se de la qüestió, i encara ho poden presentar com un gest de sobirania de la Generalitat Valenciana.

En 25 anys de "democràcia" i "autonomia" són més les passes endarrera que les fetes endavant en el camp de la televisió en llengua catalana. N'hi ha poca, de poca qualitat i de nul·la utilitat social i nacional. La poca que hi ha té una mentalitat regionalitzada i un àmbit de difusió que no depassaria mai l'àmbit autonòmic si no fos per iniciatives voluntaristes com la d'ACPV.

La televisió, malgrat privatitzacions aparents, continua siguent un monopoli de l'estat. La iniciativa de les institucions autonòmiques es limita a empudegar. Les concessions d'emissió es fan d'acord amb criteris polítics i, en el pitjor dels casos, de pur clientelisme econòmic.

La televisió digital terrestre no suposarà cap canvi qualitatiu en aquest estadi de coses. Caldrà esperar a les noves formes de televisió basades en la internet per fer alguna cosa. Com a mínim, en aquest novíssim àmbit, qualsevol mesura repressora seria directament denunciable com a pura censura.

El cas de la metgessa Anna Vegué, acomiadada per parlar 'massa' en català

El Prat de Llobregat és governat per Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), coalició hereva del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). El PSUC, a finals dels anys 1970, va tenir una influència decisiva en els plantejaments lingüístics que després acceptarien i aplicarien els governs de Convergència i Unió (CiU). No entrarem a valorar fins a quin punt aquests plantejaments han accelerat el procés de substitució lingüística.

L'Anna Vegué és metgessa i treballava al Centre Esportiu Sagnier del Prat de Llobregat. No l'han acomiadat per cap altra raó que el seu comportament lingüístic. No és que l'Anna Vegué exigís a crits que li parlessin en català tothora. Tampoc no és que l'Anna Vegué es negués a atendre a pacients que no li parlessin en català. No. Si l'Anna Vegué hagués sigut "castellanoparlant" i hagués fet aquestes coses, l'afer no hauria passat d'un parell de lletres dels lectors a "La Vanguardia".

L'Anna Vegué, segons les seves declaracions:

"Prioritzo parlar en català si m'entenen perquè és la meva llengua i m'hi trobo més còmoda però no em nego a parlar en castellà. És més, si no m'entenen canvio d'idioma però això passa poc, perquè la comprensió és alta". "A mi no em consta que hi hagués moltes queixes, només la d'un usuari, i no era pas una queixa formal, que lamentava que hagués atès la seva senyora en català. Tot i que la usuària havia entès les meves indicacions, el fet que no canviés al castellà quan ella s'hi va dirigir en aquest idioma no li va agradar".

L'Anna Vegué va cometre uns quants 'crims socioligüístics' d'acord amb la ideologia compartida pel franquisme, la bona gent de CiU i l'encara millor del Tripartit 2.0. Vegué insistia en parlar en català malgrat que el seu interlocutor feia servir el castellà. Recordem que, en el marc actual:
- els castellanoparlants tenen dret a ésser atesos en castellà, llengua oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
- els catalanoparlants no existeixen: tots són bilingües. Si no parlen castellà és per fotre.

La direcció ha acomiadat Anna Vegué amb la promesa de la màxima indemnització. La qual cosa, en una feina previsiblement tan precària com és la de treballar per una empresa client de l'Ajuntament del Prat, tampoc no els hi deu ser tan sacrifici. Diu la direcció de l'"empresa" que l'Anna Vegué havia estat advertida reiteradament de l'incompliment de les dues normes sociolingüístiques abans susdites.

Vegué ha afirmat que recorrerà l'acomiadament, que totes dues parts consideren "improcedent". Compta amb el suport de Comissions Obreres.

- Notícia a Racó Català.

---
PD. Fa gràcia després de llegir aquesta història, tots els comentaris dels Miquels Pueyos, dels Carods Rovires, i de tants altres ideòlegs, que ens diuen que "el català depèn de tu". Fan una extorsió, perquè és evident que la majoria de catalanoparlants no són "militants lingüístics" de "primera classe" (exigeixen que els hi parlin en català), ni de "segona classe" (parlen sempre en català), ni de "tercera classe" (prioritzen el català si els entenen), ni de "quarta classe" (parlen en català amb catalanoparlants malgrat la presència, a menys de 2 metres de distància, d'un "no-catalanoparlant"). Com que la gent no vol perdre la feina, ni anar als tribunals, ni barallar-se cada dues hores, els Pueyos i Carods-Rovires els acusen de "dimissors lingüístics", ells, que han fet 'Montilla president'.

Amb independència de la "classe" de catalanoparlants que vulguem ser, tot ciutadà democràtic hauria de veure que casos com el d'Anna Vegué són el viu exemple de la repressió nacional i de les violències colonitzadores que consenten els ajuntaments d'ICV i tots els seus còmplices ideològics.

'Llach, la revolta permanent': del 3 de març del 1976 al del 2006

Dos fils s'entrecreuen en dos nusos en el documental de Lluís Danès titulat 'Lluís Llach, la revolta permanent'. Un és la figura de Lluís Llach, que rep homenatge l'any del seu comiat oficial (però difícilment definitiu) dels escenaris. L'altre són les víctimes del 3 de març del 1976, quan la Policia Armada obrí foc contra les assembles obreres en vaga general a Vitòria. Cinc morts i un centenar de ferits de bales fou el balanç d'aquella jornada.

Els dos nusos es troben en dues dates separades per trenta anys. El 3 de març del 1976, Lluís Llach veu per televisió la notícia de Gasteiz. Aquella mateixa nit, quan encara havien de morir dos dels ferits més greus de la massacre policial, Llach inicia la composició de la música i de la lletra de Campanades a morts.

L'altre nus és el concert del 3 de març del 2006 a Vitòria.

Hom podria pensar que el 3 de març del 2006, com el recent 3 de març del 2007, haurien de ser jornades de memòria, de record de les lluites del moviment obrer alabès, basc i europeu, de denúncia de la repressió policial i de la connivència de la patronal. La idea de la memòria ja és present en la lletra de Llach, al capdavall.

Però el documental mostra abastament que el cicle 1976-2006 no és un cicle tancat. Rodolfo Martín Villa, en el documental, mostra la manca absoluta de penediment de l'ex-franquista, llavors ministre de Relacions Sindicals i ministre accidental de governació. Allò que deia Fraga a Vitòria el 5 de març del 1976 (on culpava els dirigents obrers de la massacre), ho repeteix Martín Villa trenta anys després.

Amb imatges de l'època i la lletra de L'estaca cantada en diferents llengües, el documental ens mostra quin era el context de la vaga de Vitòria. Un moviment obrer responia als atacs de governs i de la patronal, tant en les democràcies burgeses, com en els règims feixistes i estalinistes. Les declaracions de Fraga del 5 de març del 1976 refermen el marc europeu i mundial de repressió contra aquesta agitació obrera. Una dada: Fraga el 3 de març era a Alemanya, i en l'Alemanya de l'època governava l'SPD de Helmut Schmidt.

Ja en el 1974, com mostren unes declaracions de Llach en un concert, el cantautor de Verges mostrava el seu escepticisme davant l'espíritu del 12 de febrero'. La transició, amb Franco o sense Franco, va patir, segons Llach, la seva primera derrota a Vitòria el 3 de març del 1976, en mostrar a rostre nu el seu caràcter inflexiblement repressiu. La manifestació de les víctimes del 3 de març, feta a Vitòria el 3 de març del 2006, a 30 anys de la massacre, ens mostra qui són els que manen encara, per si algú en dubtava. Les càrregues i detencions de l'Ertzaintza també són recollides en el documental. La repressió és permanent, i més o menys matussera si la realitza Arias Navarro o Ibarretxe. La lluita també ho hauria de ser.

Evolució i especiació entre cucs rotífers de reproducció asexual: la importància de la selecció natural disruptiva

- Evolució i especiació entre cucs rotífers de reproducció asexual (Les Set Edats).

El serial Bolaño-Barbeta: l'estil del tripartit i de la seva "oposició"

Resumim. Hi havia una vegada un dirigent d'un partit socialdemòcrata que actua en el marc d'un estat dinàstic, és a dir el PSOE, és a dir el Zapatero. Aquest senyor, quan encara no era més que "compañero candidato" va prometre als catalans del Principat que respectaria el text del nou estatutet que volien redactar els del tripartit 1.0 (que tot just havia arribat al poder). Si tenim present la poca volada nacional catalana de dos dels tres partits del tripartit (i la nul·la volada del tercer), era una promesa que no demanava gaire sacrifici. El cas és que en uns deserts llunyans algú va moure els fils, i Zapatero esdevingué president. I en arribar el moment de complir la seva promesa no la va complir.

Per més inri, l'estatutet retalladet i passat pel sedaç encara va haver de patir el bloqueig "constitucional" del PP. I en una nova giragonsa, el PSOE va "salvar" el text ja mutilat tot donant-ne una interpretació constitucional, diguem-ne loapitzadora.

Vet ací un problema. Els problemes pel govern Zapatero, cal recordar, no són els problemes que la gent sol definir com a problemes. Per Zapatero el problema és l'esbombament d'aquelles coses que no van bé. És a dir, que el problema és el missatger.

I ara arribem al començament del serial. La Vanguardia publica la notícia de la nova retallada.

Com reacciona el PSOE? L'Antoni Bolaño, cap de "comunicació" (traduïm: Propagandaminister) del capità general de Catalunya don José Montilla, truca a Jordi Barbeta. Jordi Barbeta, recordem-ho, és director de "La Vanguardia", diari pensat i editat en castellà (tret de notes mortuòries), i que ningú no qualificaria de "premsa antisistema". El cas és que Bolaño truca Barbeta tot irritat i li diu (en castellà, és clar, acabàramos): "et juro que no pararé fins que et foti".

Barbeta té doncs l'oportunitat de presentar-se com a vestal ultratjada de la llibertat de premsa. Tots a córrer en solidaritat amb Barbeta contra l'Stasi montillista. Bolaño es disculpa. Fi del serial.

---
Hi ha qui ho interpreta tot com l'enèssima demostració entre nyerros i cadells. I certament afrontem unes eleccions municipals que es viuran de forma bipartidista: d'una banda el Tripartit 2.0 (PSOE-ERC-ICV) i de l'altra el Front d'Ordre (CiU-PP-C's). Aquesta forma de veure les coses és justament la que més beneficia el PSOE, Montilla-Bolaño i Zapatero-Polanco. És una extorsió meravellosa: si no dius amén al Zapatero et fiquen al sac dels "apostòlics-homòfobs-barretinaires". I això no és el pitjor. El pitjor és quan et truquen i diuen que et fotran: perquè amb les noves lleis contra el "thoughtcrime" dels Mossos de Zapatero poden empaperar a qui vulguin.

Un argument que no ha utilitzat el PP contra Zapatero

Suposades conspiracions rere les massacres de l'11-S a NY, de l'11-M a Madrid o del 7-J a Londres han mogut torrentades de tinta i encara més en l'hipertext. Com diuen els de Mad Revisionist l'explicació acceptada per la corrent és justament la que no poden acceptar milers i milers de persones. Entre l'escepticisme sanitós de qui no combrega amb les explicacions oficials (materials o objectives, sociològiques o subjectives) i el nihilisme sense solta ni volta hi ha un espai ben ample.

De les tres massacres esmentades, únicament en una, la de la Madrid, la suposició d'una autoria conspirativa no-jihadista ha estat i és proclamada des de sectors mainstream.

Segons "intel·lectuals" propers al PP rere la massacre de l'11-M hi havia una conspiració més o menys àmplia o bé una autoria simple d'ETA, després amagada conspirativament.

Per què?

Les primeres hipòtesis de l'11-M assenyalaven ETA. I així van reaccionar Ibarretxe i Maragall en les primeres hores, amb uns comunicats que ratificaven l'eix criminalitzador ETA-Catalunya: "ETA assassina, Catalunya culpable". Fou la por envers aquest eix criminalitzador la que va empènyer els "ciutadans" que es consideraven més amenaçats a votar el PSOE.

És lògic que el PP sostingués aquesta línia de responsabilitat durant hores o durant dies.

Ara Aznar diu que l'atemptat de l'11-M cercava un canvi de govern.

Això és evident. Però allò que és evident és que el terrorisme jihadista cercava en aquest atemptat una resposta de "por" de la "ciutadania" envers el jihadisme, i que votés per un candidat, Zapatero, que havia promès retirar les tropes d'Irak (i respectar la lletra de l'Estatut que votés el Principat, però això és una altra història).

Per què Aznar i els seus acòlits no han dit senzillament:

"ZP és president gràcies a la reacció emocional vers un atemptat dissenyat pels islamistes amb l'objectiu de treure Espanya de la coalició antiterrorista internacional."

Per què ho han complicat molt més? Per què han volgut barrejar serveis secrets i forces de seguretat que, en teoria, haurien de ser proclius a les tesis antiterroristes del tàndem Bush-Blair-Aznar? Per què han contribuït a rentar la imatge del jihadisme, que hauria quedat malmesa després dels atemptats de Casablanca i Madrid?

Si aquest blocaire fos "conspiracionista" (i no díem que no siguem temptats de ser-ho) pensaria malament. Molt malament.

1) El PP no vol enfrontar-se directament amb el jihadisme, perquè encara conserva rèmores de l'amistat hispano-àrabe del franquisme, o d'antijudaïsme. El problema és que el PP és ara un baluart del pro-sionisme.

2) El PP no vol carregar les tintes en una direcció que reforçaria posicions xenòfobes, islamòfobes i racistes dins de la pròpia dreta espanyola. Contra bascos i catalans, tota la dreta va junta. Però si treiem el tema de la "immigració", la dreta es clivella en dues, la que viu d'explotar aquesta mà d'obra (gran capital) i la que s'hi sent amenaçada (petita burgesia comercial).

El casquet antàrtic de Mart consisteix en glaç aquós en un 90%

Areologia: Si bé Mart ja havia estat observat al telescopi per Galileo Galilei el 1609, el seu telescopi no li va poder permetre distingir cap tret identificatiu del disc rogenc. A mitjans del segle XVII ja fou possible distingir dos punts blanquinosos en els pols nord sud del planeta. A fnals del segle XVIII, William Herschell aconseguí de constatar amb el seu potent telescopi i successives observacions com les dimensions d'aquests casquets polars creixien i s'arronsaven al ritme de les estacions marcianes. Però no fou dins després de la revolució industrial de l'òptica que, el 1877, coincidint amb una oposició perihèlica (Mart i la Terra es troben en els respectius perihelis i la distància entre els dos planetes es fa mínima), Giovanni Schiaparelli (1835-1910) va poder fer un primer mapa de la superfície planetària. En els anys següents, entre estructures imaginades i dades sòlides, avançà el coneixement de Mart, no sempre fidedigne. En tot cas l'existència de dos casquets blanquinosos en les latituds polars, així com la seva extensió i recessió al llarg de les estacions marcianes, resultaven acceptades per tota la comunitat científica. Però eren aquests casquets polars, com suposaven Schiaparelli i Percival Lowell (1855-1916), masses gegantines d'aigua glaçada. En una obra de divulgació, titulada Is Mars habitable? (1907), Alfred Russell Wallace (1823-1913) assenyalava que la composició atmosfèrica i les temperatures plausibles de Mart descartaven la disponibilitat d'aigua líquida que alimentava les suposada civilització marciana preconitzada per Lowell i els seus més imprudents seguidors. Encara després, es va assenyalar que fins i tot els casquets polars contindrien potser més quantitat de diòxid de carboni glaçat (neu carbònica o glaç sec) que no pas glaç aquós. Cent anys després de la polèmica suscitada per Wallace (un nou vingut en l'astronomia), la Mars Express ha pogut estudiar el contingut d'aigua del casquet antàrtic de Mart, publicat en forma d'article a la revista Science. Hi ha aigua i molta més de la que ens pensàvem: el 90% del glaç dels casquets consisteix en glaç d'aigua.

El telescopi orbital Hubble veia així Mart el 26 de juny del 2001. El passat 8 de febrer del 2007 tingué lloc l'equinocci que posa fi a l'hivern austral (que es va iniciar el passat 8 d'agost del 2006)

El MARSIS

El "Mars Advanced Radar for Subsurface and Ionospheric Sounding" (MARSIS) és l'instrument que ha permès que la Mars Express registrés la mesura més fiable i precisa de la quantitat de glaç d'aigua (H₂O_(s)) present en el casquet polar antàrtic de Mart. Dotat d'una antena de 40 metres de llargada, el MARSIS permet la detecció d'aigua subterrània, fins a 5 km de fondària, tan sota els casquets com sota el sòl desprovist de glaç. L'antena emet radioones i en capta l'eco que arriba des de la superfície marciana: l'aigua líquida ofereix un senyal molt més fort que les roques o el glaç circundant. També és diferent el comportament del glaç d'aigua respecte del glaç carbònic i del material rocós que es troba immers en el casquet

L'instrument MARSIS entrà en funcionament el 4 de maig del 2005. Llavors era primavera a l'hemisferi austral. Entre el 8 d'agost del 2006 fins al 8 de febrer del 2007, la MARSIS ha pogut estudiar el casquet antàrtic en el període hivernal, quan assoleix la màxima superfície

Les dades

La Mars Express segueix una òrbita excèntrica i d'orientació polar al voltant de Mart. L'apoapsi (distància màxima a Mart) es troba a 10.100 km de la superfície marciana, mentre que el periapsi (el punt més proper) es troba a tan sols 298 km. En l'apoapsi es realitzen les comunicacions amb Mart: enviament de dades i recollida d'instruccions. En el periapsi es realitza l'observació de Mart, sobretot de les àrees de l'hemisferi austral.

El pla orbital de de la Mars Express té un angle de 86º respecte del pla equatorial marcià. Això li permet rastrejar tota la superfície marciana, tret de les àrees situades a més de 87º de latitud. De fet, però, com que el punt de màxim atansament a Mart té lloc en l'hemisferi sud, és aquest el que ha pogut estudiar amb més detall

L'equip d'investigadors coordinat per Giovanni Picardi ha compilat amb les dades de la MARSIS fins a 300 talls virtuals del casquet antàrtic. El ràdar permet conèixer quines localitzar per cada punt la superfície superior i la inferior del casquet. En algunes localitats s'arriba a un gruix de 3,7 km.

Gruix dels dipòsits de la regió polar austral marciana. El mapa assenyala les àrees de més gruix (vermell) i les de menys (violat), tot combinant les dades de la MARSIS amb el mapa topgràfic obtingut per l'altímetre làser de la Mars Global Surveyor. El cercle negre és l'àrea que, des de la seva òrbita, no pot cobrir la Mars Express

Els investigadors determinen que un 90% del casquet consisteix en glaç d'aigua. Aquest percentatge és inferior en les capes superiors i en les regions perifèriques, on la presència de neu carbònica i de pols és més elevada.

La massa relativa de la coberta antàrtica és considerable. En èpoques geològiques passades, la coberta era inferior, i la presència d'aigua líquida en el subsòl i àdhuc en la superfície de les regions temperades no devia ser tan anecdòtica com ara. Les dades de la MARSIS mostren, però, que tot i el pes elevat de l'actual coberta antàrtica, l'escorça de sota no es troba deprimida, tal com passa, per exemple, en l'escorça de l'Antàrtida. El grup de Picardi creu que la menor elasticitat de l'escorça marciana es deu al fet que a Mart no hi ha un mantell fluid sota l'escorça.

El cicle de l'H₂O i del CO₂

Una temperatura mitjana superficial de 227 K (a la Terra és de 287 K), i amb un interval de 186-268 K (a la Terra és de 203-343 K), i una pressió de 0,7-0,9 kPa (a la Terra és de 101,3 kPa), els cicles de la matèria de Mart són força diferents dels de la Terra. En el cas de la Terra, el CO₂ atmosfèric fa part d'un cicle del carboni que inclou la matèria orgànica de la biosfera i dels combustibles fòssils (petroli i carbó) i el carbonat càlcic de roques, closques i coralls. A Mart, el cicle del carboni és bàsicament el cicle del CO₂, que es troba fonamentalment a l'atmosfera (n'és el 95,72%), i que pot glaçar-se en una neu carbònica si les temperatures baixen prou, per sublimar-se quan tornen a pujar. Pel que fa al cicle de l'H₂O, a la Terra domina la fase aquosa (els oceans ocupen més del 75% de la superfície) sobre la glaçada (Antàrtida, Àrtic, glaceres d'alta muntanya, etc.) i la gasosa. A Mart, el vapor d'aigua suposa tan sols un 0,03% de l'atmosfera, l'aigua líquida té una presència subterrània força escassa i irregular, i són els casquets polars on es concentra l'aigua sòlida.

Aquests cicles determinen que mentre el glaç d'aigua té una taxa de renovació ben minsa a Mart, la neu carbònica entri en moltes localitats subpolars en cicles de solidificació/sublimació tan circadians com anuals. En la superfície, la coberta de glaç conté quantitats equiparables de CO₂ i d'H₂O. En les regions on la coberta de glaç no és permanent, sovint el glaç és brut, amb unes quantitats més o menys elevades de pols.

Les perspectives

El glaç d'aigua és el component majoritari i l'element estructural i més estable (menys renovat) dels casquets polars marcians. Si comptem a partir de les dades de la MARSIS, el casquet antàrtic conté prou aigua com per cobrir 11 metres tota la superfície planetària si estigués en estat líquid (1,6·10¹⁶ km³). Aquesta xifra és més elevada que l'obtinguda amb estimacions anteriors. Il·lustra també com de minsa és la hidrosfera marciana en relació a la terrestre. Els propugnadors de la terraformació de Mart poden comptar, però, amb prou aigua com per omplir les antigues mars avui assecades del planeta.

Lligams:

- Subsurface Radar Sounding of the South Polar Layered Deposits of Mars. Jeffrey J. Plaut, Giovanni Picardi, Ali Safaeinili, Anton B. Ivanov, Sarah M. Milkovich, Andrea Cicchetti, Wlodek Kofman, Jérémie Mouginot, William M. Farrell, Roger J. Phillips, Stephen M. Clifford, Alessandro Frigeri, Roberto Orosei, Costanzo Federico, Iwan P. Williams, Donald A. Gurnett, Erling Nielsen, Tor Hagfors, Essam Heggy, Ellen R. Stofan, Dirk Plettemeier, Thomas R. Watters, Carlton J. Leuschen, Peter Edenhofer. Science DOI: 10.1126/science.1139672.

- Mars Express radar gauges water quantity around Mars’ south pole, comunicat de premsa de l'ESA.

Per passar l'estona

Barcelona-2010: Un jocs dels pobles?

La proposta del vicepresident Carod d'organitzar a Barcelona el 2010 un Jocs de Països Esportius sembla, en principi, positiva. De moment, el COI ha donat el seu 'nihil obstat', que no reconeixement. Els Jocs serien oberts a països esportius, és a dir a territoris sense estat que volen però no poden accedir a l'estatus de membres de ple dret del Comitè Olímpic Internacional.

Dit això, cal tenir present que la participació de Catalunya en aquests jocs aniria vehiculada per la Unió de Federacions Esportives del Principat, amb la qual cosa sembla difícil assolir un marc nacional en la confecció de l'equip.

D'altra banda, la idea d'uns Jocs de Països Esportius podria servir d'excusa per no reformar els estatuts del COI quant a l'admissió de nous membres.

Finalment, si mirem el calendari el 2010 són previstes (a la tardor) noves eleccions al Parlament del Principat. Potser els responsables del tripartit pensen que sí dediquen unes quantes setmanes a una reivindicació com és la participació d'esportistes catalans sota la bandera de les quatre barres, ho tindran més fàcil per mobilitzar al seu favor el vot més o menys patriòtic.

Tres biblioteques barcelonines en 'Classical Library Buildings of the World'

Avui he vist com a novetat a la Biblioteca Central de la Universitat de Barcelona el llibre 'Classical Library Buildings of the World'. Obra en gran format, bilingüe en xinès i anglès, ha estat editada pel doctor Wu Jiangzhong, de la Biblioteca de Shanghai. El protagonisme de l'obra, en tot cas, el tenen més les fotografies que els textos. I més que els criteris purament arquitectònics, on s'hi fixa més en el context social i cultural de la biblioteca. La interelació entre continent i contingut deixa fora doncs obres arquitectòniques d'importància si la biblioteca que contenen no ha sigut prou reeixida.

És interessant que en la selecció de biblioteques hi apareguin tres de catalanes, totes elles situades a Barcelona. Són la bibliotecta de l'Ateneu Barcelonès, la de la Universitat de Barcelona i la de la Universitat Pompeu Fabra. De la primera hom destaca el paper cultural que ha tingut al llarg del segle XX. De la segona en destaca la col·lecció de manuscrits i incunables. I de la tercera la integració de l'arquitectura de la biblioteca amb el seu entorn.

Wu ha tingut cura especial alhora d'encarregar fotografies i textos. I si bé les biblioteques són incloses en l'apartat de "Spain" (en són les úniques d'aquest apartat), es respecta en tot moment la toponímia i antroponímia catalanes, i no s'amaga el context nacional d'aquestes biblioteques.

Folkets Hus-Ungdomshuset: una crònica del moviment obrer danès

No entrarem a valorar els enfrontaments que hi ha hagut aquests dies a Copenhague entre "okupes" i "policies". Entre el "rebel·lionisme" dels uns i la propaganda victimista dels altres (o entre el "rebel·lionisme" dels altres i la propaganda victimista dels uns) no en sabríem treure l'aigua clara. El que és indignant, però, és que els filisteus aprofitin la malfiança popular contra l'"elitisme anti-sistema" dels "okupes" per fer-nos tota una sèrie de "missatges" netament reaccionaris. Que vagin amb cura no sigui que aquests missatges no se'ls hi girin en contra, i els okupes siguin substituïts per un populisme xenòfob i vigilantista.

- 12.11.1897: S'inaugura la Folkets Hus (Casa del Poble). Es transforma en la seu del moviment sindicalista i socialdemòcrata.

- 1910: S'hi celebra una conferència de Segona Internacional, on s'acorden, entre d'altres coses, fixar el 8 de març com el Dia de la Dona Treballadora.

- 1918: S'organitza a la Folkets Hus una gran manifestació contra l'atur. La manifestació acaba amb un assalt a la Borsa.

- 1950-1960: El gran creixement econòmic de la post-guerra i el paper del partit socialdemòcrata, a mig camí del govern i dels sindicats, fa que entri en declivi l'activitat del moviment obrer. A la Folkets Hus dominen ja els actes de caire lúdic, poc o gens lligats al moviment obrer.

- 1978: La cadena de supermercats Brugsen compra l'edifici. El vol aterrar per construir-hi un supermercat. Però no rebrà els permissos necessaris, donat el caràcter històric de l'edifici, i al final decideix vendre'l a l'associació de música folc Tingluti. Però els de Tingluti veuen que no poden fer front a les obres de reparació i finalment se'l venen a l'Ajuntament de Copenhague.

- 1982: L'Ajuntament cedeix la Folkets Hus a un col·lectiu de joves que l'autogestiona sota el nom d'Ungdomshuset (Casa de la Joventut).

- 1996-1999: L'Ajuntament i la Ungdomshuset comencen a topar. La situació culmina quan l'Ajuntament posa en venda la casa. Se la queda Human A/S (2000). D'aquesta forma la Ungdomshuset esdevé una casa ocupada.

- 2001: La titularitat de la Ungdomshuset passa a l'organització cristiana Fadershuset.

Després d'anys de plets, la Fadershuset s'ha sortit amb la seva. Ha desallotjat la Ungdomshuset i ha començat a enderrocar-la. L'Ajuntament justifica l'enderrocament diguent que no s'hi van fer les obres oportunes de reparació en el seu moment per l'oposició dels "okupes".

En tot cas, un segle després, un dels antics locals del moviment obrer donarà pas a un centre religiós fonamentalista.