L'Església de Schiffenberg (en la imatge la veiem en el servei diví -els protestants no fan misses- del darrer diumenge del mes passat) queda avui relativament apartada dels nuclis de població més propers, tot i que això no impedeix que sigui relativament concorreguda els diumenges amb un grapat de parroquians que s'hi arriben en cotxe o, fins i tot, caminant. Es troba situada en el cim que li dóna nom (que l'etimologia parda atribueix a la foma de vaixell d'aquest cim allargassat) un dels punts més alts de la contrada de Gießen (Hessen Central, Alemanya). L'Església s'aixeca en mig del recinte del que encara es coneix com a Schiffenberg Kloster per bé que fa prop de cinc segles que la reforma luterana va fer desaparèixer el claustre de monjos o monestir. Des de 1834, el monestir de Schiffenberg és un recinte municipalitzat (pertany al comú de Gießen) i se'l fa servir per tota mena de funcions, particularment per concerts de música clàssica però també per alguna que altra gresca.En el seu punt més alt Schiffenberg assoleix els 281 metres per damunt del mar, però això vol dir que es troba a més de 100 metres per damunt de les poblacions veïnes (Gießen, Pohlheim, Linden, etc.). Hom ha trobat restes de l'era del bronze (any 1000 a.C.). En l'època romana, la serralada en la qual s'inscriu Schiffenberg quedava just a la vista del limes. Fa uns 1000 anys, Schiffenberg formava part del comtat de Gleiberg, que ocupava bona part de la conca mitjana del riu Lahn (tributari de la dreta del Rin). La dinastia comtal dels Wetterau s'extingí a finals del segle XI, i el 1103 les terres comtals foren incorporades a la corona imperial. Els hereus de la desapareguda casa comtal, el Casal de Luxemburg, aconseguí recuperar aquest territori, que recaigué en la comtessa vídua Clementia. Fou aquesta Clementia (filla del duc Guillem VII d'Aquitània) qui cedí el 1129 el cim de Schiffenberg a l'arquebisbat de Trèveris (Trier) perquè hi alcés un monestir. Les obres de construcció anaren a càrrec de l'arquebisbe, mentre que la fundació pròpia del monestir la realitzaren els monjos agustins de Springiersbach an der Mosel. La proliferació dels monestirs en aquesta època assenyala una nova fase en l'economia feudal. Els monestirs esdevenen un model de senyor feudal col·lectiu, més sòlid i amb més recursos que el senyor feudal individual i amb una continuïtat més assegurada que els senyorius basats en el llinatge masculí. Per als subjectes feudals no hi ha gaire diferència, car en el tracte quotidià se les han de veure amb una profusa xarxa de representants, encarregats directes de l'extorquiment.
El 1239, juntament amb el monestir d'agustins (masculí) ja citat, algú va tindre la pensada d'afegir-hi un monestir femení, en la cara sud de la muntanya. No cal dir que el poble llec anava ple de remors. En tot cas, el cert és que aviat aparegueren conflictes sobre terres i sobre els drets d'explotació forestal entre els dos monestirs. Aquest conflicte, el 1264, arribà al tribunal bisbal en la forma d'una demanda del monestir femení per establir regles pròpies. Les disputes no es resolgueren fins que el monestir femení fou dissolt.
La situació de crisi desencadena en la segona dècada del segle XIV va obligar a la intervenció de l'arquebisbe de Trèveris, que va optar per dissoldre també el monestir masculí (1323), tot cedint l'edificació i el terreny a l'Orde Teutònica. El monestir de Schiffenberg es convertí el 1333 en la seu de la Batllia de Hessen d'aquest ordre monàstico-militar i lloc de residència del komtur (comandant) corresponent. Si bé, el centre de poder de l'Orde Teutònica es trobava en l'àrea bàltica, aquestes explotacions de l'Alemanya Central contribuïen a les arques de forma no menyspreable.
Si el monestir de Schiffenberg hagués continuat en mans dels agustins, la reforma luterana l'hauria posat potes enlaire. Al capdavall, Martí Luter s'havia fet monjo agustí el 1505, a 22 anys, en una decisió personal. El contacte de prop amb l'església prèviament idealitzada fou un dels esperonaments de la reforma. Entre els elements de la reforma hi havia la superació de la dicotomia entre església secular i església monàstica, amb l'eliminació de la segona. En un principi això també hauria d'haver inclòs la dissolució de l'Orde Teutònica. De fet, el 1525, el Gran Mestre de l'Ordre Teutònica, Albert de Brandenburg, va liquidar l'ordre en assumir el luteranisme, i va transformar el seu territori sobirà en el Ducat de Prússia. Decapitada, l'Ordre Teutònica va sobreviure, però, especialment en aquelles explotacions que continuaven rendibles. Era el cas de Schiffenberg, de forma que encara que els cavallers teutònics de Hessen adoptaren majoritàriament la fe luterana mantingueren les estructures preexistents. El Landgraf de Hessen, Philipp I., destacat patrocinador del luteranisme, va respectar d'entrada la decisió dels cavallers teutònics hessians. Però el 1543 va disposar la secularització de Schiffenberg. L'intent, però, no va prosperar i Schiffenberg continuà en mans de la branca luterana de l'Orde Teutònica.
En el tombant dels segles XVI i XVII el panorama religiós alemany ja era dividit en tres àrees: la catòlica, la luterana i la calvinista. I, en conseqüència, existien tres Ordes Teutòniques rivals. A la pràctica, cada explotació (Kommende) era autònoma. En el cas de les explotacions de Hessen, la divisió del landgraviat després de la mort de Philipp I., va equilibrar la situació en favor de Schiffenberg, que va mantindre el seu estatus al llarg dels segles XVII i XVIII.
De fet, no fou fins el 1809 quan, davant la pressió de Napoléon, la comanda teutònica de Shiffenberg fou liquidada pels propis cavallers. Schiffenberg passà a la protecció del casal de Hessen-Kassel, que en aquella època havia estat elevat al rang d'Electorat de Hessen (per bé que el caràcter de príncep-elector havia quedat buit de contingut en ésser liquidat el Sacre Imperi, el 1806). Caigut Napoleó hi hagué la temptació de restaurar les possessions de l'Orde Teutònica, però això no es va dur a terme en el cas de Schiffenberg. El 1834 foren definitivament liquidats els drets feudals que encara podien persistir, i el 1837 els terrenys foren desamortitzats en favor de la família terratinent plebea dels Lynkker. Aquesta privatització burgesa no impedí, ans al contrari, la popularització de la muntanya com a destí d'esbarjo, especialment per a la nombrosa població estudiantil de Gießen. D'altra banda, l'església del monestir (que data del segle XII) esdevingué cap de parròquia per alguns masos de Fernwald i Pohlheim. No fou, però, fins el 1939, amb les noves demarcacions municipals, que la muntanya recaigué al terme municipal de Gießen. El 1972 el municipi de Gießen adquirí la propietat del recinte, i l'any següent va concloure les primeres obres de restauració.
Mostra un mapa més gran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada