150 anys de l’assalt a Harper’s Ferry: la darrera acció d’armes de John Brown

La nit del 16 d’octubre de 1859, un grup d’abolicionistes encapçalat per John Brown assaltà Harper’s Ferry (Virgínia) amb l’objectiu de fer-se amb les armes dels arsenals federals i estatals. Les armes havien de servir per alimentar la lluita armada de l’abolicionisme, tant a la frontera de Kansas i Missouri, com, sobretot, per a la creació d’un focus revolucionari a les Blue Ridge Mountains, en el nord de Virgínia, des del qual s’animaria a l’aixecament dels esclaus de tots els estats del Sud dels Estats Units. La major dels assaltants moririen en les 24 hores següents, en diversos enfrontaments, després d’haver aconseguit armament i haver alliberat encara alguns esclaus de la localitat. El mateix John Brown va haver de retre’s amb els seus supervivents. Però fins i tot això era calculat. Jutjat, condemnat a mort i penjat, John Brown confiava que el seu sacrifici acceleraria l’hora de la mort de l’esclavitud als Estats Units. En qüestió de cinc anys aquest objectiu esdevingué una realitat.

Segle i mig després d’aquells fets, el llegat de John Brown és encara motiu de controvèrsies i de manipulacions interessades. Que si objectius, que si mitjans, que si monopoli de la violència, que si mesures graduals, que si voluntarisme, que si aventurerisme, que si guerillerisme, etc. Abans del 1850 John Brown era, en essència, un abolicionista respectable i compromès. Val a dir, però, que la seva activitat en participar en les línies clandestines de transport d’esclaus fugitius del Sud, o el suport al bastiment d’institucions d’educació i formació laboral d’ex-esclaus, eren il·legals en un bon nombre de jurisdiccions. Nascut el 1800, Brown era fill d’abolicionista i nét d’un patriota caigut en la revolució americana, a més de descendent dels primers colons puritans de Nova Anglaterra. Brown, com molts d’altres abolicionistes, duia en una mà les Sagrades Escriptures i en l’altra la Declaració de la Independència. Els textos són sempre interpretables, i mentre els apòlegs de l’esclavitud citaven amb profusió les Sagrades Escriptures (que, certament, contemplen l’esclavitud, parlen de la marca de Canaan, de la virtut de l’obediència, etc.), la Declaració de la Independència i les constitucions estatals i federal, també els abolicionistes tenien les seves interpretacions d’aquests textos. Cal, però, no deixar-se dur pel tòpic: John Brown és un abolicionista que es mou hàbilment en el món de les conferències (sovint celebrades al Canadà) i de les gires internacionals (gira europea del 1851), alhora un home de teoria i d'acció, d'organització i de propaganda.

A partir del 1850, si bé ja covat d’abans, John Brown inicia el procés que el convertirà en un abolicionista armat. No és això, com pretén certa historiografia, un trencament complet, ja que molts altres abolicionistes “respectables” justificaven l’alçament armat dels esclaus, les accions armades per alliberar-los i dur-los a un lloc segur, la resistència armada contra les forces legals i paralegals dels esclavistes, etc. Hi havia també, és clar, abolicionistes que condemnaven tota acció armada i tota resistència a l’autoritat. El ventall, doncs, era continu, i el mateix Brown havia donat suport a tots els esforços legals possibles per limitar, reduir, reformar, pal·liar, encara que fossin molt lluny de l’ansiada i més senzilla abolició. Brown també era conscient de les limitacions de l’abolicionisme de la generació anterior quant al paper que hi havia de jugar la població negra, tant la població lliure com l’alliberada. Per a Brown únicament la implicació de la població negra, a través de la formació integral (educativa, laboral, política, militar), podria garantir l’èxit de l’abolicionisme: bé perquè el progrés de la raça negra lliure destruís totes les suposicions d’inferioritat i d’inhumanitat que sostenien els apòlegs de l’esclavisme, o bé perquè entre la raça negra dels Estats Units aparegués l’Espartac o el Toussaint l’Overture que menés la lluita per l’emancipació.

El front legal i institucional de l’abolicionisme es trobava, en 1850, en un atzucac. La suposició prèvia que el desenvolupament històric faria prescindible per camins naturals l’esclavitud no s’havia fet gens realitat. Ans al contrari, el creixement de la indústria tèxtil britànica havia enfortit el sistema esclavista de les plantacions de cotó del sud dels Estats Units. A més, això havia enriquit més i més els terratinents del Sud, i la seva influència en Washington D.C., lluny de disminuir, creixia per moments. El Compromís de Missouri aconseguí un fràgil equilibri provisional. En aquest context, John Brown i molts altres abolicionistes entenien que la persistència de l’esclavitud no era únicament una càrrega per a la població negra (cosa que, per ella sola, ja els hauria justificat la causa) sinó que mentre hi hagués una part de la població esclava, tota la població dels Estats Units anava de pet a l’esclavatge en mans de la minoria latifundista del Sud. Molts abolicionistes assenyalaven l’impacte negatiu que la mà d’obra esclava tenia per als treballadors lliures i per al desenvolupament econòmic del Sud; o que el lliurecanvisme defensat pels latifundistes del Sud per facilitar les seves exportacions de cotó ofegava alhora el desenvolupament industrial de Nova Anglaterra i Nova York; o que el lobby esclavista empudegava el sistema polític nord-americà; o que els diners dels esclavistes servien per comprar voluntats; etc.

La qüestió de la constitució de Kansas, davant la seva imminent entrada en la Unió com a nou estat, es convertí en arena de lluita entre partidaris i detractors de l’esclavitud. Amb independència de com de rendible seria la introducció de l’esclavitud en els nous estats de l’Oest, els esclavistes confiaven en assegurar-se una majoria definitiva en el Senat que bloquegés d’una vegada per sempre qualsevol intent d’esmenar la Constitució dels Estats Units per abolir l’esclavitud. És en les lluites de Kansas, concloses precàriament amb un acord entre les parts del 1856, que John Brown esdevé un home d’armes. Però, conscient que la lluita decisiva no era entre la frontera entre Kansas i Missouri, sinó en les muntanyes de Maryland i Virgínia, molt més a prop de les plantacions més grans i més poderoses, va impulsar l’acció de Harper’s Ferry. No és una acció aïllada o voluntarista, sinó que té al darrera una organització política més àmplia, que ja ha preparat una Constitució per a crear un Estat Lliure en la zona, nucli per l’alliberament (autoalliberament) de la població negra.

Brown, ja vençut i camí de la forca, confiava que el seu sacrifici mobilitzaria els abolicionistes del Nord-est i dels Grans Llacs i els faria crear, tard o d’hora, una Convenció des de la qual desafiar l’administració pro-esclavista de Washington D.C. No hi hagué cap convenció. L’any següent Abraham Lincoln, del Partit Republicà, era elegit President dels Estats Units. Malgrat que Lincoln havia protestat que ell no era cap abolicionista i que únicament volia fer complir el Compromís de Missouri i els acords previs per limitar l’extensió de l’esclavitud i els seus efectes extraterritorials, els esclavistes començaren a promoure la secessió dels estats del Sud i la constitució d’una Confederació. Amb Lincoln ja com a president, i després d’un assalt confederat al mateix arsenal federal de Harper’s Ferry, esclatà la Guerra Civil Americana. El resultat final seria l’abolició de l’esclavitud. El preu en nombre de morts i en destrucció havia estat molt més alt que la recepta insurreccionista que havia ofert John Brown.