divendres, 9 d’octubre de 2009

Tranquil, Jordi, tranquil (una transició modèlica)

Les memòries de Jordi Pujol arriben a l’anomenat període de construcció (1980-1993), que és com una mena de tercer acte, després de les experiències de la Mancomunitat i de la Generalitat “republicana”, de les “potencialitats” de l’autonomisme principatí. Però el que ha cridat l’atenció als mitjans en els darrers dies han estat les “revelacions” d’unes propostes deshonestes que li van fer al ja president Pujol. Era l’any 1980, quan CiU havia aconseguit de vèncer una esquerra reformista dividida i sucursalitzada, i fer-se amb la Generalitat a través d’un pacte amb ERC. Bé, resulta que va i en aquest context, en mig d’un fort desgast del govern espanyol Adolfo Suárez (que trontollava fins i tot, i sobretot, dins del seu propi partit), Enrique Múgica (llavors i ara, del PSOE) sondejava Pujol quant a que li semblaria bandejar Suárez i substituir-lo per un govern “cívico-militar” presidit per un militar de tendències democràtiques. En les memòries Pujol esmenta la falera que tenia el PSOE per arribar a la Moncloa després d’haver perdut les eleccions del 1979. La proposta de Múgica, suposem que compartida si més no per part de la direcció del PSOE, sembla, però, exagerada. Un militar de tendència democràtica, de ben segur, no volia dir un home de la Unión Militar Democràtica (UMD), car aquests havien estat exclosos de les Forces Armades, no hi serien reintegrats fins molt més tard (en la segona o tercera legislatura de Felipe González), i eren rebutjables no tan sols pels seus antics companys menys democràtics sinó també pels partits de la reforma que ara trobaven la UMD massa radical, massa “portuguesa”. Tampoc no podia ser, per exemple, el vicepresident Manuel Gutiérrez Mellado, car era més ex-militar que militar, i l’efectivitat de la proposta de Múgica era la d’un militar en actiu i que no fos percebut com un “venut”. Malgrat la forta pressió del PSOE, que semblava destinat a menjar-se el món, a girar la truita (“a canviar Espanya que no la va a reconocer ni la madre que la parió”), Suárez va caure més aviat per les pròpies pressions internes de la UCD (“hay momentos en la vida de un hombre...”), i va dimitir. El 23 de febrer del 1981 hi havia el debat d’investidura del nou candidat de la UCD, Leopoldo Calvo-Sotelo, el nebot del “protomártir de la Cruzada”, aquell aprenent de Salazar, ex-ministre d’Economia de Primo de Rivera, que deia el 1936 que “antes roja que rota”, en el benentès que poc podia ser “roja” (més que imperfectament o efímerament) en el foc creuat de xovinismes que fomentava “la unidad de destino”.

El cas és que aquell 23 de febrer del 1981, el colp militar suposadament frustrat tenia inicialment la intenció de bastir, amb la signatura reial, una Junta Militar, de l’estil de la que encara manava a l’Argentina. El pla B sembla que hauria estat un govern cívico-militar presidit per Alfonso Armada. La llista de ministrables civils i els seus partits polítics ens és encara desconeguda. El PSOE devia entrar amb molta probabilitat. Amb menys, el PCE. I ja, amb probabilitat nul·la els nois d’en Jordi. “Tranquil, Jordi, tranquil”. El 23-F ja havia fet el fet i no calia anar més lluny.

Tot, doncs, va ser modèlic. Ho va ser el fet biològic del 20 de novembre, que fou això i prou, un fet biològic. Ho va ser la justa aplicació de la Llei Fonamental de la Successió a la Presidència de l’Estat: “des del record emocionat a Franco... visca el rei!”. Ho fou aquella altra Llei Fonamental que coronava, compendiava i abrogava totes les anteriors, i assenyalava el camí de la “reforma política”. Una reforma modèlica de l’Esperit del 12 de febrero possibilitava la legalització progressiva de partits, entre el 1976 i el 1977. O les eleccions a les Corts Constituents, que no es deien “constituents” eren igualment modèliques. Tan modèlic com fou l’entrada a l’OTAN i al Mercat Comú. O modèliques com foren les bombes a Sanchis Guarner, per posar un exemple. Després, a Amnistia Internacional s’estranyen que el sistema de detenció incomunicada de l’estat espanyol sigui únic entre els estats membres de la Unió Europea. És clar que sí: és únic perquè és modèlic. Spain is different que deia aquell ex-ministre modèlic de Franco.