60è aniversari de la República Democràtica d’Alemanya

Si fa uns mesos era el 60è aniversari de la República Federal d’Alemanya, ara s’escau el 60è aniversari de la República Democràtica d’Alemanya. D’acord amb les dates, doncs, la RDA fou la resposta a la proclamació de la RFA, que la Unió Soviètica considerava “prematura”. La crisi de Berlin Occidental, de 1948, mostrà, més que no pas la “remota” guerra de Grècia, que els antics vencedors entraven en una guerra que, potser només de moment, era “freda”. La divisió d’Alemanya en dos estats contraposats, el 1949, segellava el trencament.

La República Democràtica d’Alemanya va existir oficialment entre el 7 d’octubre del 1949 i el 3 d’octubre de 1990, és a dir gairebé 41 anys. Els estats que inicialment havien integrat la RDA (dissolts el 1952) s’havien reconstituït mesos abans i, a partir del 3 d’octubre del 1990, s’incorporaren a la RFA. Hi hagué el cas particular de Berlin, reunificat com a estat l’octubre del 1990, i que havia quedat també dividit entre les dues repúbliques, per bé que Berlin Occidental mai no s’incorporà plenament a la RFA, i sobre Berlin Oriental recaigué l’administració militar soviètica fins pràcticament el 1979. Fins el 1955, la RDA no va rebre el reconeixement de plena “sobirania” per part de la Unió Soviètica. D’altra banda, però, la RDA, ja abans de la construcció del mur de Berlin (1961) va rebre el reconeixement diplomàtic de la resta del bloc soviètic, a principis dels anys 1970 la RDA va ratificar la seva pròpia territorialitat (de 108.333 km²) i el 1973 les dues repúbliques alemanyes es reconegueren mútuament i ingressaren totes dues, amb escons separats, a les Nacions Unides. No és estrany doncs, que entre novembre del 1989 i l’octubre del 1990, quan la RDA gaudia d’una nova constitució federal i el SED havia quedat fora del govern, encara hi haguessin veus, i no pas exclusivament comunistes, que suggerien el manteniment de l’estat d’Alemanya Oriental. Guanyaren, però, els partidaris de la unificació. Però la RFA ja havia perdut pistonada des de la crisi del 1973, i ha estat incapaç d’“igualar” el nivell sòcio-econòmic de l’Alemanya Oriental, de forma que la divisòria encara existeix, malgrat el 20 anys transcorreguts.

La bandera de la República Democràtica d’Alemanya fou la tricolor republicana, del negre, vermell i groc. En l’escut d’armes, col·locat al bell mig de la senyera, en camp vermell es disposaven el martell (símbol del treball manual) i el compàs (símbol del treball intel·lectual), amb les habituals espigues de blat, i les cintes amb els tres colors nacionals. L’himne era nou, Auferstanden aus Ruinen (Alçant-se de les ruines), que girava al voltant de l’aixecament d’una revificada Alemanya.

L’Alemanya ocupada per les “quatre potències aliades”, Estats Units, Gran Bretanya, Unió Soviètica i França, fou dividida en diferents zones. Els territoris més orientals foren annexionats per la Unió Soviètica i Polònia, amb l’aquiescència de les tres potències occidentals. La resta del territori quedà dividit en quatre zones d’ocupació. La zona d’ocupació soviètica era la més oriental d’aquest territori. Berlin, territorialment, en aquesta zona fou subdividit al seu torn en quatre zones més. La divisió zonal també es va aplicar a Àustria i a Viena. D’acord amb la Conferència de Postdam (juliol-agost de 1945), les quatre zones d’ocupació en un règim transitori fins a la restauració de la sobirania d’Alemanya. Encara que s’havia considerat la possibilitat de dividir Alemanya en diversos estats sobirans, hom va decidir en canvi, començar el procés de constitució d’estat que després es federarien entre ells, amb la precaució que l’antic estat de Prússia no fos restaurat i que cadascuna de les seves províncies servís de base per a nous estats. En el sector soviètic es demarcaren cinc estats: Mecklenburg-Vorpommern (o Mecklenburg, tot sol), Brandenburg (de la qual s’excloïa les quatre zones de Berlin), Saxònia (és a dir la part del Regne de Saxònia que havia figurat després com a Freistaat en la República de Weimar), Saxònia-Anhalt (és a dir la part de Saxònia que, annexionada a Prúsia després del Congrés de Viena, fou una província prussiana fins el 1945), Turíngia (estat creat el 1920 sota la República de Weimar, i ara refundat pels ocupants soviètics). Entre el 1946 i el 1947, de manera paral•lela a com feien les tres altres potències ocupants, aquests estats es dotaren, successivament, d’administracions provisionals, de constitucionals i d’administracions definitives.

En el marc d’aquest procés constitutiu, el 21 d’abril del 1946 es va produir la creació del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED), com a resultat de la fusió de l’SPD i del KPD. La fusió únicament fou efectiva en l’SPD i el KPD del sector soviètic (la qual cosa excloïa també el Berlin Occidental). El KPD en el sector occidental volgué emprar la denominació de SED, però les potències occidentals li ho prohibiren i, eventualment, fou il·legalitzat. El nou SED va guanyar les eleccions dels cinc estats orientals. Els partits de l’oposició eren els liberal-demòcrates (LDPD) i els democristians (CDU), als quals se sumarien més tard, el partit camperol democràtic (DBD) i el partit nacionaldemocràtic (NDPD, una formació volkisch, improvisada, entre d’altres, per antics membres del KPD).

El 1948, la Unió Soviètica es retirà del Consell de Control Aliat (ACC). La primavera del 1949 els estats occidentals, inclosa Baviera, s’integraven en una República Federal d’Alemanya. Els estats orientals, tots amb governs pro-soviètics, s’hi desmarcaren i no van reconèixer la nova entitat. L’octubre del 1949 es va constituir la República Democràtica d’Alemanya com a “veritable Alemanya”, mentre que es considerava la RFA com una mera titella dels Estats Units. L’aspiració de la RDA era integrar tot el territori d’Alemanya (entesa com la suma de la RFA, la RDA i Berlin). Fins el 1952, la Unió Soviètica va fer alguna oferta per tal que es reunifiquessin les dues repúbliques, en el marc d’una nova constitució que en garantís la neutralitat, a l’estil de la República Federal d’Àustria (o de la neutralitat finlandesa). A partir del 1953, però, la RDA ja es va veure com una “conquesta” consolidada del “camp socialista” i com el primer “estat obrer i camperol” de la nació alemanya. Fou en aquesta època on factualment l’administració civil de Berlin Oriental s’integrà en la RDA per esdevindre’n la capital (sota la denominació de Berlin, DDR).

El mes de maig del 1949, en resposta a la proclamació de la RFA, el SED va liderar la formació, sota els auspicis soviètics, d’un Front Nacional (NF), en el qual s’integraven els quatre partits de l’oposició oficial (LDPD, CDU, DBD i NDPD) i les diferents organitzacions de masses (federació sindical, federació de joves, federació de dones, federació cultural, mútua camperola, etc.). Així doncs, en les posteriors eleccions, fou aquesta Llista d’Unitat qui concorria pràcticament en exclusiva, i hom feia un repartiment orgànic d’escons, amb l’evident predomini del SED. Hom mantenia, doncs, la “pluralitat” de partits, tots els quals treballaven, fins i tot des del liberalisme i des de la democràcia cristiana, per la “construcció del socialisme”.

El 1952, amb la RDA ja consolidada, s’esborraren els cinc estats federats (landern). El seu lloc l’ocuparen 14 districtes (bezirken), cadascun denominat segons la seva capital, als quals afegí un 15è el 1961: Berlin (Oriental). Això convertí la república formalment federal en una d’unitària. L’aixecament obrer del juny del 1953 i la resposta repressiva ulterior, foren retratats per Bertolt Brecht: “Després de l’aixecament del 17 de juny el secretari de la Unió d’Escriptors distribuïa per l’Avinguda Stalin fulls voltants que deien que la gent havia perdut la confiança del govern i que tan sols podria recobrar-la amb esforços redoblats. No seria més senzill, en aquest cas, que el govern dissolgués el poble i n’elegís un altre”.

Ja el setembre del 1946, el SED havia començat a treballar en un Avantprojecte de Constitució, tinguent en ment l’anomenada “política d’aliança marxista”, reencarnació de la idea de “front popular”, i que després esdevindria la de “front nacional”. El redactat bàsic donà lloc a la Constitució del 7 d’octubre del 1949. El poder legislatiu, d’estructura bicameral, requeia en una Länderkammer (Cambra dels Estats) i una Volkskammer (Cambra del Poble o Cambra Nacional). La Volskammer era qui elegia el Ministerpräsident (primer ministre), el qual formava lliurement el seu govern a través del nomenament i separació de ministres, bo i que s’imposava el dret de representació en el govern per als grups polítics de la Volkskammer que arribessin a un 10% dels escons. L’elecció del President de la República depenia de la consecució de la majoria de 2/3 en totes dues cambres legislatives.

Les constitucions dels cinc estats que integraven la RDA (redactades entre 1946 i 1947) foren modificades i, el 1950, se suprimiren els cinc Landtag, com a pas previ a la mateixa dissolució dels estats (1952). La Länderkammer passà a representar llavors els 14 districtes que substituïren els estats (i que, a més de perdre, l’autonomia legislativa havien perdut també la governativa). El març del 1954 es va aprovar una extensió legal de la constitució, que obrí pas a futures modificacions, com la introducció del servei militar obligatori (1955) i la supressió de la Länderkammer (1958).

El 7 de setembre del 1960 es moria el president de la RDA, Wilhelm Pieck, successivament elegit des de 1949. Tal com era previst ja d’antuvi, cinc dies després es modificava la constitució per substituir la Presidència de la República per un Consell d’Estat. Walter Ulbricht, qui de fet era el dirigent de facto de la república, esdevingué el president d’aquest Consell d’Estat. Si el Consell d’Estat presidia la república, el Consell de Ministres dirigia el govern, i el Consell de Defensa Nacional s’ocupava de les qüestions militars i de seguretat, de forma que aquests tres òrgans col•legiats prenien els destins de l’estat. Jeràrquicament supeditat, però amb una gran autonomia, apareixia el Ministeri de Seguretat de l’Estat, la Stasi. A més, entre les institucions de la República i les del Front Nacional i les del SED s’establien freqüentment triplicitats.

La constitució del 1949 havia creat una “república democràtica”, en el sentit de “democràcia popular”. En el 7è Congrés del SED (abril del 1967), Walter Ulbricht obria un nou procés constitucional encarat a actualitzar el document d’acord amb les “relació d’una societat socialista” i l’actual “nivell de desenvolupament històric”. Hom passava, doncs, oficialment, de la fase de democràcia popular a la d’estat socialista, i a reconèixer constitucionalment el paper del SED.

La Constitució del 9 d’abril del 1968 definia la República Democràtica Alemanya “com un estat socialista de la nació alemanya” i com “l’organització política dels treballadors de les ciutats i del camp, que conjuntament sota la direcció de la classe treballadora i del seu partit marxista-leninista realitzaran el socialisme”. El poder passava a emanar del poble treballador (i no del poble), i la direcció de l’estat s’havia d’exercir “mitjançant la classe treballadora i el seu partit marxista-leninista”. S’introduïen en la Constitució els “principis de l’internacionalisme socialista”, els “lligam fraternals” amb la Unió Soviètica, “la propietat socialista dels mitjans de producció” com a base de l’economia nacional, el principi del centralisme democràtic, etc.

El maig del 1971 la direcció del partit i de l’estat passà de Walter Ulbricht a Erich Honecker. Hom mantenia la retòrica anterior (“mur contra el feixisme”), però s’iniciaven passes per normalitzar les relacions amb la República Federal d’Alemanya, com a resposta a la Ostpolitik de Willy Brandt i com a resposta, també, a les propostes de distensió que arribaven de Moscou i de Washington. Això, paral·lelament, implicava enfortir la pertinença a la RDA en detriment del concepte anterior de “nació alemanya” (que no fou abandonat mai, però). Tàcitament, hom passava a aprovar el que era un fet dissortat des de 1949, la separació d’Alemanya en dos estats.

És simptomàtic que la reforma constitucional del 27 de setembre del 1974 redefinís la República Democràtica Alemanya com “un estat socialista d’obrers i camperols. És l’organització política dels treballadors de les ciutats i del camp sota la direcció de la classe obrera i del partit marxista-leninista”. Hom eliminava la referència a la “nació alemanya”, però també es corregien els “excessos voluntaristes” d’Ulbricht en retornar a la referència als camperols, és a dir als petits pagesos propietaris de la seva terra.

Quinze anys més tard, amb el “mur contra el feixisme” ja per terra, i amb un nou pacte tetrapartit entre les antigues potències vencedores, la RDA aprofità aquesta mateixa Constitució per fer noves eleccions, ja sense Llista d’Unitat i amb cada partit del Front Nacional al seu aire. El mes d’abril del 1990 s’arribà a fer una proposta de nova Constitució però el nou govern no ho va creure necessari.