divendres, 2 d’octubre de 2009

Obligacions lingüístiques: allà van les lleis, on volen reis

Abans d’ahir, un militant d’Endavant d’Alacant era citat al Jutjat d’Elx per un “delicte contra la Corona” que la Fiscalia ha transformat després en “una falta lleu de respecte a l’autoritat”. Una transformació lògica, car fins on jo sé, al “sucesor a título de rey” mai no l’he vist similar andròmina posada damunt del cap, amb la qual cosa pocs delictes s’hi poden cometre en contra. En aquesta mena de judicis, els militants revolucionaris solen aprofitar per manifestar el programa de les organitzacions que representen i impulsen. Però aparentment, també la jutgessa i la Fiscalia no s’estan de fer patent el programa de les organitzacions reaccionàries i opressores que representen i impulsen. Així doncs, la jutgessa ha recriminat “l’acusat” per fer servir la llengua catalana i no pas “la llengua comuna que ens uneix a tots” que, per si hi havia cap dubte, és la llengua castellana. Però si això fos poc rebla que hi ha un “deure i obligació de parlar la llengua oficial en tot l’estat”. Aquesta llei d'obligació lingüística la desconeixíem. Tot el més que hi ha és una referència al text constitucional que substituí i coronà les lleis fonamentals del règim franquista i que deia que “el castellà és la llengua espanyola oficial a tot l’estat, que tots els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d’usar-la”. El deure i obligació de parlar la llengua oficial no apareix en el text legal. Però què més té? On van les lleis? On van els reis, o els jutges, o els fiscals, o els advocats de l’Estat.