Quan he llegit aquest migdia el nom i el tema dels guardonats al Premi Nobel de Fisiologia de l'any 2009, m'he quedat una mica estranyat? La descoberta de la telomerasa? No ho havien premiat ja, això. No, no ho havien fet. I justament per això el nom de Blackburn feia temps que sortia any rere any com a possibilitat. Finalment, ho ha fet enguany. Com és tradició en aquests premis, el guardó se centra en dos articles publicats a la revista Cell, el 1982 i el 1985. És, doncs, també un guardó a aquesta revista, tan exigent llavors com ara. En el primer article, Blackburn i Szostak unien forces. Blackburn treballava en Tetrahymena, un ciliat, en un projecte de genètica, que havia topat amb una seqüència altament repetida TTGGGG (o CCCCAA, segons es miri). Blackburn havia comprovat que la seqüència es trobava localitzada particularment en els extrems del cromosoma d'aquest protozou. Quan Szostak va assistir a una comunicació de Blackburn en un congrés, a començaments dels 1980, se li va encendre la llumeneta: ell treballava en el desenvolupament de cromosomes artificials. Però els seus cromosomes artificials eren ràpidament degradats una vegada els introduïa en cèl·lules de llevat. Així, doncs, en col·laboració amb Blackburn, Szostak va enganxar aquestes seqüències telomèriques als extrems dels seus cromosomes artificials: i així esdevingueren viables, fins els nostres dies. L'article de 1982 mostrava que les repeticions telomèriques eren essencials per al reconeixement i manteniment dels cromosomes (artificials i naturals), observació que tampoc no era del tot nova però per a la qual mancava una seqüència genètica concreta.
L'article de 1985 es va gestar a partir del treball de doctorat de Greider. Greider era la doctoranda de Blackburn, la qual la va posar a treballar en una qüestió tan cabdal com la de la seqüència: trobar l'enzim responsable de l'addició de les seqüències telomèriques. En aquesta purificació fou vital aconseguir unes condicions que fossin tan respectuosa amb les proteïnes com amb l'ARN, perquè l'activitat enzimàtica que cercaven Blackburn i Greider era el result d'un complex riboproteic (o, dit d'una altra manera, d'una proteïna que tenia ARN com a grup prostètic). El Nadal del 1984, Greider va començar a trobar l'activitat en extractes de Tetrahymena.
Naturalment, el Nobel no el donen només per la combinació dels dos articles. En aquest sentit, molt sovint es parlava de Blackburn en solitari o de Blackburn+Greider. Potser el jurat s'ha deixat dur pel principi de no apartar-se de gaire de la paritat en pro de les dones, i hi afegit Szostak. Però és un bon afegit perquè Szostak ha fet moltes altres contribucions que, per bé que valuoses, potser no responen tant a l'esquema habitual entre els nominadors i jurats de l'Institut Karolinska. Bé podria ser que un dia d'aquests Szostak se'ns despengés amb una "cèl·lula artificial". Si fos el cas, cosa que hem de posar en dubte, Szostak podria repetir la fita de M. Curie o de F. Sanger i endur-se un segon Premi Nobel científic.
Potser no és gaire afortunat que els textos d'història de la biologia (o de biologia, en general) depenguin tant de la llista dels Premis Nobel. Sempre hi ha condicionants en la concessió. No es poden donar d'un dia per l'altre. Després del 1985, es van escolar gairebé cinc anys d'ampliació del coneixement dels telòmers i de la telomerasa, i de comprovar la seva rellevància fisiopatològica (especialment, en l'envelliment i en el càncer). Des de 1990, pràcticament, Blackburn i Greider (i, de vegades, Szostak) eren en les llistes de nobelables. Però llavors s'estimbaren els més naives dels projectes que s'esperaven que la telomerasa seria la font de la joventut o els inhibidors de la telomerasa serien la clau contra el càncer. L'any 2006, després de tantes decepcions, un inhibidor de la telomerasa va arribar a la fase d'assaig clínic com a fàrmac antitumoral. Potser és per això, que ho han ventilat ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada