dimarts, 20 d’octubre del 2009

150è aniversari del naixement de Francesc Macià: una memòria selectiva

El 21 d’octubre de fa 150 anys neixia a Vilanova i la Geltrú, Josep-Francesc Macià i Llussà, fill d’una família originària de les Borges Blanques, que es dedicava al comerç de vi i de l’oli. No obstant, sempre fou conegut com a Francesc Macià. Duia, doncs, per casualitats de la vida, el mateix nom que el vigatà Bac de Roda, nascut vora dos segles abans, i que segellaria el seu renom en la lluita contra el Borbó, en la qual hi perdria la vida el 2 de novembre del 1713. En tot cas, la naixença de Francesc Macià ja explica el fet que Vilanova i la Geltrú i les Borges Blanques han organitzat commemoracions en record del seu fill il·lustre. Els qui no han fet gaires commemoracions han estat els oficials de l’Arma d’Enginyers de l’Exèrcit espanyol de Terra. Potser tenen raó. Que Francesc Macià fos enginyer militar és tan rellevant com que Pompeu Fabra fos enginyer químic. D’alguna manera s’havien de guanyar les garrofes. I això és el que pretenia de fer Francesc Macià quan, als 15 anys, en temps encara de la Primera República espanyola, ingressà en l’Acadèmia d’Enginyers Militars que llavors, com ara, és a Guadalajara. La seva carrera militar es perllongà durant més d’un quart de segle, i l’obrí els cercles socials on trobaria la que seria la seva dona, Eugènia Lamarca. En aquella època no hi havia encara el Cos d’Enginyers Auxiliars o Tècnics, i l’Arma d’Enginyers feia també, doncs, aquestes feines més tècniques, a banda que també s’ocupava de projectes civils (o, com es diu ara, “de doble ús”). L’Arma d’Enginyers, com la d’Artilleria, tenien una pàtina de “cultura” que era notòriament absent en les armes d’Infanteria i de Cavalleria. Si Macià va haver de posar fi a la seva carrera militar, quan ja era tinent coronel i destinat a Lleida, no fou pas per una conversió sobtada al separatisme català. Ans al contrari, fou el separatisme castellà (o espanyol) qui va remoure les consciències de Macià. Molt abans de la fundació d’un separatisme català amb cara i ulls (tot just ara hem commemorat els “cent anys de l’estelada”), ja hi havia nombrosos exemplars de “dolientes de España” blasmant-lo. Macià va esclatar quan li oferiren per signar, en to provocatiu a més, un manifest de suport als militars que havien assaltat el “Cu-Cut!” i “La Veu de Catalunya”. També va manifestar el seu rebuig a una “llei de jurisdiccions” que estenia la jurisdicció militar en matèries de “ultratge a la pàtria” i coses per l’estil. Això i la candidatura doble per Solidaritat Catalana en les llistes (llavors de partit judicial) de Barcelona i de les Borges Blanques, podria haver quedat en els seus “deu minuts de glòria”. No fou així i, com a diputat de les Borges Blanques al Congrés dels Diputats d’Espanya (reelegit en totes les eleccions posteriors) destacà en la defensa dels interessos comarcals de les Garrigues i, en particular, dels petits productors. A partir dels 50 anys comença la segona fase de la seva transformació política que el durà d’ésser un “solidari” a convertir-se en el capdavanter d’Estat Català (1922). El colp d’estat de Primo de Rivera posà fi, el setembre del 1923, a l’etapa constitucional de la Restauració Borbònica. En aquest context, Macià i el seu Estat Català realitza una activitat frenètica, de projecció internacional (País Basc, Irlanda, Moscou, etc.), de treball en les comunitats catalanes de l’exterior, de lluita armada, etc. Així doncs, Macià, descontextualitzat, pot ser reivindicat, segons quina etapa es triï, per als qui defensen un “front d’esquerres”, o una recuperació de la “solidaritat catalana”, o dels qui demanen l’enfortiment d’una línia netament independentista. La realitat és complexa, i Macià es mou entre l’aprofundiment de la línia separatista (Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, Constitució Provisional de la República Catalana; 1928), el contacte amb les altres forces d’esquerres del Principat i de l’Estat Espanyol (Pacte de Sant Sebastià, 1930). El gener del 1930 queia el govern de Primo de Rivera, i la puixança del republicanisme espanyol va influir sens dubte en la política de Macià. La dictablanda de Dámaso Berenguer no va quallar i el retorn a la monarquia constitucional de la mà de Juan Bautista Aznar no va poder impedir el que hi ha molts consideraven irremeiable. Quan Macià va proclamar el 14 d’abril del 1931, “interpretant el sufragi” d’unes eleccions municipals, la República Catalana en el marc de la Federació Ibèrica, no seguia, òbviament, la legalitat de la Constitució del 1876, i tampoc, estrictament, la del Pacte de Sant Sebastià. Tampoc Pau Claris, el 16 de gener de 1641, no seguia ben bé les “Constitucions de Catalunya” en formular la seva República Catalana. Macià era conscient de les dificultats, però també sabia que sense anar a la formulació de la República Catalana no podria comptar amb una força constituent de cara al nou règim. Com que hi havia un Govern Provisional de la República Catalana, el Govern Provisional de la República Espanyola es va donar per satisfet en veure’l transformat en una Generalitat “restaurada”, el 17 d’abril del 1931. Això va fer possible també que el procés d’aprovació de l’Estatut d’Autonomia arrenqués abans i fins i tot de l’obertura de les Corts Constituents (juny de 1931). Certament per molts sectors d’Estat Català, tant els que s’havien integrat en el nou partit “ampli” de Macià, l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), com els que s’hi havia quedat enfora (Daniel Cardona, Jaume Compte, etc.) ho veiessin com una derrota. El mateix Macià va declarar que el 17 d’abril havia estat el dia més trist de la seva vida. La renúncia va permetre que l’Estatut rebé un suport massiu en el referèndum del 2 d’agost de 1931. Però també implicava que l’Estatut no rebria forma definitiva fins passar per les Corts de Madrid que no el van aprovar, ni que fos de forma retallada, fins que van veure, amb la Sanjurjada, què podia deparar-los si continuaven en el joc de la catalanofòbia política. La resposta a l’Estatut retallat del 1932, fou un exercici de voluntarisme administratiu, a l’estil de la Mancomunitat, coronat amb l’aprovació d’un Estatut Interior (abril del 1933). Més que cap de govern, Macià va fer de cap d’estat (ni que fos d’un “estat autònom”), relativament allunyat de les pugnes a l’interior d’Esquerra Republicana de Catalunya (escissió dels “lluhins”). Fou en aquest període presidencial (“President de Catalunya”) que se’l conegué com a “l’Avi”. Quan es va morir, el 25 de desembre del 1933, tancava una carrera política que havia durat gairebé el mateix que la seva carrera d’enginyer militar, que havia abandonat als 47 anys. Vilanoví, garriguenc, catalanista, republicà, separatista, d’esquerres, patriota, combatent, diputat, president, n’hi ha per triar. Però ningú no li pot discutir la dignitat de reconèixer que el 17 d’abril del 1931 va ser el dia més trist de la seva vida. I, al capdavall, si hi hagué un 17 fou perquè hi va haver abans, un 14, aquella incerta glòria d’un dia d’abril.

Altres posts:
- Macià abans de Macià.
- L'Any Macià.