El número 2 del PP valencià i del Grup Popular a les Corts Valencianes, Ricard Costa, el de l’estanquera al canell, semblava amb les hores comptades, tota vegada el president Paco Camps havia anunciat el seu cessament preventiu o provisional fins que la justícia l’exonerés de tota culpa. Les ramificacions de l’anomenat Cas Gürtel (o Cas Bigotes, o Cas Costa, o Cas Camps) havien arribat a ser tan perilloses com les arrels de baobab al planeta del Petit Príncep. Alts jerarques del PP valencià i del PP espanyol havien sol·licitat a Camps el gest. Camps, naturalment, tindria els seus dubtes, car el mateix Costa declarava una vegada i una altra no haver actuat més que als dictats dels seus “superiors”: Camps i Mariano Rajoy. Tot ja era tan cuinat que durant la reunió del PP valencià d’ahir al vespre (que es perllongà fins a la matinada) el PP espanyol ja presentava com un fet el cessament (provisional) de Costa. Però, sorpresa!, el que era provisional era l’anunci del PP espanyol: Costa no cessava. Amb el suport de Paco Camps i de Carles Fabra, Costa continuava en el càrrec i en les funcions. Naturalment, la situació és estantissa. Caldrà veure les reaccions de Rita Barberà o de González Pons i, en tant que el PP valencià no és més que la sucursal d’un partit “dinàstic”, les reaccions de la cúpula del PP. Fa olor d’anticipades, és clar. O bé de pressions fins fer dimitir Camps i posar un altre en el seu lloc (la Gemma Pasqual assenyalava que la llei de Murphy ens ha de fer pensar en Alfons Rus, destinat a fer “bons” Lerma, Zaplana i Camps). Si hi hagués tranquil·litat el PP valencià s’asseuria i veuria si li és més a compte encarar eleccions d’ací uns mesos (amb el cas Gürtel de protagonista) o esperar-se un any i mig (amb el perill que la bola tant pot desfer-se com fer-se més grossa).
També són temps de crisi política a Mallorca. En aquest cas, la qüestió dels escàndols econòmico-polítics és més soterrada, per bé que hi ha analistes que la consideren una de les claus (*) en el comportament de les quatre forces polítiques principals: l’opositor PP, i les tres que han format (Consell de Mallorca) o formen (Govern de les Illes Balears i Comú de Palma) la coalició de govern, el PSIB, el Bloc per Mallorca i Unió Mallorquina.
A Barcelona, el govern autonòmic disposa d’una majoria sòlida (més que tripartit ja cal parlar de monopartit). Però el cas Millet ha tornat a posar en el debat la qüestió del finançament dels partits polítics, de l’endeutament electoral, del paper de les fundacions “paral·leles”, dels càrrecs “de confiança”, etc. De la mateixa manera que el PSOE espanyol juga amb el cas Gürtel i Palma-Nova, i d’altres, contra el PP espanyol, i el PP espanyol recorre de nou a les paranoies conspiratives, a Barcelona el PSC-PSOE vol llençar el cas Millet contra CiU. Val a dir que una part de CiU sembla disposada també a llençar el cas Millet contra l’altra part i és significatiu que els més esquitxats, de moment, hagin estat l’Àngel Colom i la Fundació Trias Fargas (baluart amb l’Antoni Vives i en Madí dels “joves sobiranistes” de CDC).
Jugar a les “mans netes” té els seus perills. Com deia el Cèsar no n’hi ha prou a ésser honorable. Tampoc no n’hi ha prou amb complir la llei. Hi ha maniobres que, d’acord amb alguns codis ètics, poden ser honorables i, d’acord amb el codi legal, poden ser impecables, i alhora fer ferum de tràfic d’influències. Jugar a les “mans netes” té com a resultat directe elevar el llistó de l’ètica i de l’aparença d’honorabilitat. Però hi són atrapats. Si les fundacions “paral·leles” es financen amb diners públics a canvi de la realització d’activitats “culturals”, hom sempre podrà qüestionar no tan sols la conveniència de les dites activitats sinó de l’ús del diner públic (que, d’acord amb algun codi ètic tea party, hauria de servir exclusivament per matar “rebels” a l’Afganistan). I si es financen amb diners privats, la privadesa dels diners pot ser tan inquietant com el “conglomerat milletià”. Cincinat deixà l’arada per ser dictador de la Roma amenaçada i, sis mesos més tard, passat el perill, tornà a l’arada. Això és molt bonic, però ara ningú no cridaria a cap “pagesot” per fer una feina que se suposa “professional”. I quan el “polític professional” es retira, estil Jordi Sevilla, tot són suspicàcies. Quan “no hi ha alternatives”, quan els diferents partits ja no poden “prometre res de nou” (car semblarien radicals i s’allunyarien de la centralitat), només queda l’estètica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada