dissabte, 10 d’octubre de 2009

Un Nobel de la Pau preventiu (Barack Obama, 2009)

Fins a aquest matí, a la cua del súper (escenari bauçanià per excel·lència) no m'he assabentat, mentre neugieriguejava el Bild, que tenen situat en lloc estratègic, que Barack Hussein Obama, altrament dit Barry Soetoro, ha rebut el Premi Nobel de la Pau. No cal dir que el Bild es demanava si l'Obama el mereixia (verdienst) o no l'aital Premi. De totes formes, la portada del Bild tenia com a punt central el fet que el principal xef d'Alemanya paga salaris de 1,50 € per hora. Deia Brecht que, quan passen coses com aquesta, fer poemes sobre els arbres és un crim. Les nostres tendències criminals, però, ens movien a la sorpresa per la concessió de la Comissió Nobel del Parlament Noruec.

A hores d'ara, pels rengles del conservadorisme americà, la Comissió Nobel del Parlament Noruec deu jugar un paper fermament central en la global liberal conspiracy, entre les Nacions Unides i Al-Qaeda, al costat de l'Accorn i del Panell Internacional del Canvi Climàtic. No van tindre prou de guardonar Al Gore amb el Premi Nobel de la Pau fa un parell d'anys, que ara guardonen Barack Obama. Encara prou, que Ted Kennedy no l'ha rebut a títol pòstum.

El Premi Nobel de la Pau es contradistingeix amb els altres quatre Premis Nobel inclosos en la voluntat testamentària de l'inventor de la dinamita. D'una banda, l'atorga el Parlament Noruec i no pas cap acadèmica d'Estocolm, la qual cosa és una herència de l'època que Noruega i Suècia eren en un unió personal sota un mateix rei i sota uns mateixos ministeris de la guerra, d'interior i d'afers exteriors. De l'altra, pot ser concedit no únicament a persones físiques, sinó també a persones jurídiques, és a dir a associacions i iniciatives, i a persones físiques difuntes (com fou el cas del secretari general de Nacions Unides, Dag Hammarskjold, mort en un accident d'helicòpter a Katanga fa mig segle). No cal dir que això és un greuge comparatiu. Per exemple, la cristal·lògrafa Rosalind Franklin fou no pas menys rellevant en la descripció de la doble hèlix de l'ADN (1951-1953) que Maurice Wilkins, James D. Watson o Francis Crick. Franklin es quedà sense el Premi Nobel de 1962 fonamentalment perquè havia mort quatre anys abans d'un càncer d'ovari d'un més que probable origen laboral.

Llegim la voluntat testamentària de Nobel:

El capital l'haurien d'invertir els meus marmessors en títols segurs i hauria constituir un fons, l'interès del qual s'hauria de distribuir anualment en la forma de premis als qui, durant l'any anterior, haguessin aportat el més gran benefici a la humanitat. El dit interès s'hauria de dividir en cinc parts iguales, que s'haurien de distribuir com segueix: una part a la persones que hagués fet la més important descoberta o invenció en el camp de la física; una part a la persona que hagués fet la més important descoberta o millora química; una part a la persones que hagués fet la més important descoberta en el domini de la fisiologia o medicina; una part a la persona que hagués produït en el camp de la literatura l'obra més destacada d'una tendència idealista; i una part a la persona que hagués fet la més gran o la millor obra de fraternitat entre nacions, per l'abolició o reducció dels exèrcits permanents i pel sosteniment i promoció de congressos de pau.

Això de premiar les contribucions més important de l'any en el camp de la física, de la química, de la fisiologia o medicina, i de la literatura sembla gros. En un any hi ha molta manca de perspectiva. Se m'acuden una sèrie de noms, que no diré, que haurien fet envermellir posteriorment si se'ls hagués concedit el premi per una recerca estelar publicada qui sap si a Nature, a Science o a Cell. Sincerament, aquest criteri em fa recordar l'anècdota d'aquell regidor del Comú de Barcelona que, tot passejant uns visitant per l'antecedent de l'actual Institut Municipal d'Investigacions Mèdiques (IMIM) s'adreçà al director, Ramon Turró, amb un "i què han descobert avui, doctor Turró?". Però qui dia passa any empeny, i de ben segur no hi ha dia profitós que no pugui donar lloc a una comunicació ni que sigui de cinc segons i de deu paraules. Vist des d'aquesta perspectiva, un Premi a Obama potser respon més al criteri d'anualitat d'Alfred Nobel, que no pas un premi a la trajectòria. Obama és un president de tarannà, i en una societat de l'espectacle, completament perduda per l'estètica, la seva és l'unica fraternitat entre els pobles que podem esperar. Però Obama és el protagonista de les aventures genocides que l'OTAN realitza en "muntanyes llunyanes" finançades amb diner públic. Ara bé, el sosteniment i promoció de congressos de pau i germanor, que uneixen els grans líders mundials amb les mans tacadíssimes de sang, com si es tractés de fer una costellada a les Planes, és quelcom on excel·leix el genial "organitzador comunitari" de Xicago.

En el segle, però, que portem, el Premi Nobel de la Pau s'ha atorgat a través de trajectòries més continuades, o de processos de pau estantissos que mereixien un suport mediàtic (bo i foren condemnats, de bell antuvi, al fracàs). Tanta dignitat mostrava la Comissió Nobel en guardonar Henry Kissinger i Le Duc Tho per posar fi a la guerra del Vietnam, com dignitat mostrava Le en renunciar al guardó.

Des de la tradició, doncs, aquest ha estat un Nobel de la Pau preventiu. Un Nobel de la Pau concedit pel que pugui fer Obama en els tres o set anys que li quedin de presidència, i en els anys venidors de post-presidència.