Roger de Flor, Ruperto Chapí i Mariano Capdepón

Roger de Flor era natural de Brindisi, fill d’un cavaller “alemany” i d’una dama “italiana”. Va nèixer el 1267. El seu pare, Richard von Blum, havia estat falconer de l’emperador Frederic II i havia mort a la batalla de Tagliacozzo, quan Roger encara era ben petit. Desposseïda per la repressió angevina, la mare va haver de col·locar el petit Roger sota la protecció de Fra Vassall, un cavaller templer que era capità de “El Falcó”, una de les naus més destacades de la flota templera. Vassall, doncs, va fer-li de pare i el protegí en la seva carrera en la Flota Templera. Als 24 anys, Roger ja era sergent quan es produí la Batalla d’Acre, amb la qual es va perdre el darrer reducte del Regne cristià de Jerusalem en territori palestí. Fra Roger va participar en les tasques d’evacuació, arran de la qual va haver un conflicte quant al destí del tresor templer de la plaça. Roger se’n va assabentar del procés subsegüent mogut contra ell a Marsella, i optà per refugiar-se a Gènova. Abans de passar al servei del rei Frederic II de Sicília (del Casal d’Aragó), s’havia ofert al rei Robert I de Nàpols (del Casal d’Anjou), qui al capdavall era el seu “senyor natural”. El 1296 esclatà la guerra contra Frederic II de Sicília on el Casal d’Anjou comptà amb el suport de Jaume II d’Aragó. En aquesta guerra, Roger de Flor va acabar amb el càrrec de vicealmirall de la flota de Sicília. Finalitzada la guerra i consolidada la situació, Frederic II va rebre, el 1303, una sol·licitud d’ajut per part de l’emperador grec, Andrònic II. Sota les ordres de Roger de Flor es va formar l’anomenada Companya Catalana d’Orient, integrada per 4.000 almogàvers i 39 naus. Els almogàvers eren un cos d’infanteria lleugera, un poble en armes, originaris la majoria de la frontera entre Aragó i Castella i, en paraules de Ramon Muntaner, amb una barreja d’“aragonesos, catalans i serrans”. Les victòries fulgurants contra els turcs van elevar Roger de Flor al rang de cèsar de l’imperi grec (el tercer grau en dignitat de l’imperi) i va casar-se amb Maria de Bulgària, fill del tsar titular de Bulgària i neboda de l’emperador grec. Roger va quedar atrapat en el joc d’intrigues de Constantoble i, el 30 d’abril del 1305, morí víctima d’una conspiració de palau orquestrada a Adrianòpolis pel corregent Miquel IX (número dos de l’imperi) i pels caps dels alans, Girgon, i dels turcoples, Melic.

Ruperto Chapí Lorente era natural de Villena. Va néixer el 27 de març del 1851, fill de José Chapí, barber, i Nicolasa Lorente. Ruperto era l’últim de cinc germans. Va perdre la seva mare de ben petit. Als 9 anys ingressà en “Música Nueva”, on va aprendre a tocar el flautí i el cornetí. Aviat destacà com a intèrpret i alhora va començar a compondre. Als 15 anys ja era director de la Banda de Música de Villena. El 1867 va emigrar a Madrid, acollit pel seu germà Eduardo. Amb la primera sarsuela sota el braç, La estrella del bosque, va fer de músic en orquestres de sarsuela. El 1872 ingressà en el cos de música militar. El 1874, la seva primera estrena, l’òpera Las naves de Cortés li va valdre un pensionat de dos anys per anar a estudiar a Roma. En aquest període d’estudi a Roma, a Milà i a París, va compondre diverses òperes, una de les quals fou Roger de Flor (estrenada al Teatro Real de Madrid el gener del 1878). A partir de la dècada dels 1880 ja es dedica exclusivament a la composició, i excel·leix en la composició de sarsueles, la més coneguda de les quals és, probablement, La revoltosa (1897). En els seus darrers anys es va dedicar a dues empreses formidables. La primera formar una escola espanyola d’òpera, en llengua castellana. La segona la lluita contra els abusos dels editors, en defensar dels interessos de compositors i llibretistes, que va culminar amb la creació de la Sociedad de Autores. És curiós que l’hereva de la Sociedad de Autores, la Sociedad General de Autores y Editores (SGAE) englobi tots dos col•lectius. A Chapí li hauria fet gràcia. Totes dues lluites es vegueren interrompudes, sobtadament, amb la seva mort a Madrid el 25 de març del 1909.

Mariano Capdepón era natural d’Oriola (Orihuela). Militar de carrera de l’exèrcit espanyol, la seva passió per la història (en el sentit patriòtic del terme), el va dur a escriure un gran nombre d’obres teatrals i de llibrets d’òperes de temàtica històrica. El 1877 l’arribà l’encàrrec de fer el llibret a partir de l’òpera de Chapí Roger de Flor. El va fer, però finalment es va creure més oportú, de cara a l’estrena, de fer-lo traduir a l’italià, tasca de la qual s’encarregà el tenor Ernesto Palermi. El gener del 1878, en el marc de la programació especial del Teatro Real de Madrid amb motiu de les noces reials del rei Alfonso XII amb María de las Mercedes de Orleans, s’estrenà finalment. Mai no seria reestrenada, ni en el llibret original de Capdepón ni en la traducció de Palermi.

En el Centenari de la mort de Chapí, fou proposada la cantada de Roger de Flor pel Cor de la Generalitat Valenciana dins del programa del Concert al Palau de la Música amb motiu de la Diada del Nou d’Octubre. Hom hauria suposat que un llibret escrit en castellà el 1878, per mà d’un militar d’Orihuela seria absolutament del grat dels jerarques del Palau o de la Generalitat. No ha sigut així. En revisar el text, una mà censora (vegeu el complet post de Vent de Cabylia) esmenava el llibretista oriolà: allà on deia “armas del pueblo catalán” hom ho substituïda per “armas del pueblo aragonés”. Des del Cor de la Generalitat Valenciana ho van trobar perfectament absurd i l’afer es filtrà a la premsa. Naturalment, català i aragonès són emprats com a sinònims pels pobles de la Mediterrània que els van haver de patir i, mentre “català” predomina en els segles XIII i XIV, “aragonès” ho fa més en els segles XV i XVI. Capdepón es limita a triar la denominació que li ha llegat la tradició historiogràfica que arrenca amb la Crònica de Ramon Muntaner. No hauria tingut tampoc la més mínima importància que Capdepón, el 1877, d’acord amb una variant d’aquesta tradició historiogràfica hagués fet servir les “armas del pueblo aragonés”. Ja posats podríem recordar que als almogàvers se’ls havien espolsat de la seva terra Castella i Aragó en comanditat, i que el rei (català) de Sicília els havia enviat a lluitar contra els turcs per no haver-los de sofrir, esparracats com anaven. A canvi d’això van bastir els ducats d’Atenes i Neopàtria perquè en Pere del Punyalet s’hi pogués lluir en parlar del seu Partenó (Santa Maria de Cetines) i del seu Teseó (Sant Jordi de Cetines).

Però l’absurditat més gran és la resposta final. Per evitar “polèmiques”, els responsables del Palau, creadors de la “polèmica”, arribaren a amenaçar per deixar fora Chapí del programa del Concert del Nou d’Octubre. És el vell estil de la “conflictivització”. La sorpresa és que la víctima ha estat un llibret operístic fet en castellà i ofrenat a les més altes glòries de les “armas del pueblo español”. Finalment, han mig rectificat i han dit que l’obra s’estrenarà com es va estrenar a Madrid: amb el llibret traduït a l’italià pel tenor Ernesto Palermi. Deuen confiar que la gent no l'entendrà.