El ‘cas Pretòria’ ha provocat un gran vessament de tinta. A diferència del ‘cas Gürtel’, la taca es troba més repartida políticament. Però si dissabte hi ha convocada una manifestació a València contra la corrupció, això no obsta perquè no es convoqui una de similar a Barcelona, al voltant del ‘cas Millet’ i del ‘cas Pretòria’. Comentaristes com Salvador Cot i Vicent Partal han assenyalat que la ‘branca política’ d’aquests casos és el resultat d’un sistema polític caracteritzat de manera principal per un sistema electoral de ‘llistes tancades’ (que atorga un gran poder a l’alta burocràcia dels partits majoritaris) i per un clientelisme polític a base de col·locacions en ‘càrrecs de confiança’, encarregament de reports i d’altres contractes administratius que segueixen procediments que, si bé legals en alguns casos, sempre fan mala ferum.
Aquest repartiment de càrrecs rep el nom als Estats Units de ‘spoils system’. Bàsicament consisteix en el fet que en arribar una persona a un càrrec electe (legislatiu o executiu), se suposa que té plena discreció per al nomenament d’una sèrie de càrrecs i per al repartiment per altres vies de diners públics, talment com si el referendament popular li donés dret de disposar del ‘botí’. Aquest sistema troba justificació, ens diuen, en el fet que les persones agraciades són aquelles que han bastit el suport sense el qual el càrrec electe no hauria reeixit en la campanya electoral. El sistema, dut a l’extrem, sempre va provocar repugnància, però ningú no va ser del tot conscient de l’absurd d’aquest sistema fins que Henry Guiteau va ferir mortalment el president Garfield el 1885, ja que se sentia en el dret de ser nomenat “ambaixador” com a recompensa pels seus serveis en pro del Partit Republicà. El successor de Garfield, Chester Alan Arthur, cap de la facció dels Stalwarts (a la qual pertanyia Guiteau), va trobar-se a la presidència. Per bé que Arthur era el cas paradigmàtic de defensor del sistema d’espoli, va ser ell, en aquelles circumstàncies, qui inicià la reforma del funcionariat (Civil Service) per donar-hi un caràcter professionalitzat.
En l’actualitat, en la majoria de democràcies occidentals hom basa l’administració en un personal contractat de forma més o menys transparent (funcionaris o personal laboral) i independent d’ideologies polítiques o dels canvis de coalicions que es puguin produir en governs i parlaments. Però, a banda de l’existència de ‘càrrecs de confiança’ i d’altres fórmules d’spoils system, existeix una densa boira de discrecionalitat.
I és la discrecionalitat poc o gens transparent la que fa les “llistes tancades” de les eleccions tan blasmables aquests dies. Al capdavall, ja en temps d’Arthur o de Guiteau, qui volia un càrrec electe hi havia de participar “individualment”. Senadors i representants, als Estats Units són elegits, tant a nivell estatal com federal, en eleccions uninominals a una sola volta. Fa uns dies ponderàvem les alternatives a les actuals “llistes tancades”. La nova llei electoral del Principat, per exemple, podria optar per una via que:
- dividís el territori del Principat en 15 circumscripcions equipoblacionals.
- de cadascuna d’aquestes circumscripcions s’elegirien nou diputats.
- cada elector podria assenyalar entre els candidats presentats, un total de sis persones.
- els nou candidats que rebessin més vots, serien els diputats de la circumscripcions.Però si observeu el sistema anterior, és evident que cada partit nomenaria sis candidats. Les llistes serien obertes, però la majoria d’electors seguiria la línia de partit. A més, el sistema no garanteix la proporcionalitat global. La proporcionalitat la podríem aconseguir en el sistema anterior si fem una correcció. Podem computar els vots globals rebuts per cada partit i assenyalar, doncs, una quota corresponent per a cada partit. Per exemple, al partit “A” li podrien correspondre, per aquest sistema, uns 13 diputats (en haver assolit un 10% dels vots emesos al Principat). Però en nomenar els 13 diputats, hom aniria als vots personals aconseguits per cadascun en la seva circumscripció (recordem que havíem dit que eren equipoblacionals, però això també es pot aplicar a circumscripcions desiguals, si es compta per percentatges) i els 13 candidats d’aquell partit amb més vots serien elegits. Una variant d’aquest sistema seria fer la proporcionalitat circumscripció per circumscripció, però això aniria en detriment de la proporcionalitat global.
Ja podem tenir ben clar que la llei electoral del Principat no seguirà pas aquests criteris. Hom passarà de la circumscripció provincial a la vicarial, i ben poca cosa més. El sistema de primàries serà facultatiu, i encara gràcies. I així doncs, les llistes tancades i barrades hi restaran amb, segurament, ben poques concessions.
No cal dir que aquest “conservadurisme” del sistema electoral afavoreix la “desafecció” i l’abstencionisme. Casos com “Pretòria” afavoreixen la idea de “tots són iguals” i “tots van a per la ‘pela’”. Hom pot llençar, per exemple, filípiques quant al caràcter “sagrat” dels diners públics. El problema d’aquestes filípiques és la seva unilateralitat. Els diners que Millet lliurava per eixugar els deutes del Partit per la Independència ja no eren públics, sinó diners del “tercer sector”. Els diners que emblanquien els de “Pretòria” provenien del “sector privat”. Però aquesta provinença depèn de fins on arribem en la traça dels diners: els de Millet venien de subvencions i convenis públics en la major part; els diners “privats” de Pretòria provenien no poques vegades de negocis amb les administracions o d’un negoci privat que un tracte de favor de les administracions feia possible o més lucratiu. Ben a banda de la titularitat dels “diners” (d’empreses privades, d’administracions públiques, de fundacions fiscalment protegides, etc.), la riquesa sempre té una perspectiva social. Els ingressos públics es fan a través d’impostos legalment mandatoris. Els beneficis empresarials globals s’aconsegueixen a través de ‘treball impagat’. Els donatius que reben les fundacions són esperonats pel tracte fiscal favorable que reben i per les finalitats socials que persegueixen. Si una fundació s’inventa activitats, o una administració malbarata els seus recursos financers, o una empresa no reinverteix els beneficis per garantir la seva viabilitat econòmica, apareix una sensació d’estafa. Però una sensació sempre té un punt de subjectivitat. Per exemple, què passa si la fundació fa una activitat que, normalment, s’hauria pogut realitzar d’una altra manera més dispendiosa? O si els gestors d’una empresa haurien pogut evitar un mal exercici si haguessin fet una previsió normal i no pas estirat més el braç que la màniga? O si l’administració contracta un estudi a una empresa externa quan l’hauria pogut fer ella mateixa, potser només que amb un xic més de temps? Entre la sensació d’estafa i l’estafa legalment definida hi ha un marge marcat per intencions i d’altres figures jurídiques. El que urgeix és conduir la sensació a la racionalitat, la qual basa en el fet que tota la riquesa parteix de la natura i del treball humà que la transforma. I que el capital es construeix, en condicions normals, per la diferència que hi ha entre el que costa produir la mà d’obra i el que pot arribar a produir aquesta mà d’obra si entra en contacte amb la tecnologia. És d’aquesta diferència d’on es nodreixen, ja no tan sols els beneficis empresarials, sinó els drets d’apropiació de l’interès financer o dels impostos. Els fluxos de la riquesa segueixen després viaranys ben complexos, i la bastida de lleis i de governs serveix per assegurar-los. El fet que la innovació tecnològica garanteixi que la font originària brolli cada vegada més, i que amb menys mans es generi més riquesa, propicia i fa necessària una complicació més gran dels fluxos posteriors. Hi ha la vaga sensació que tot podria ser més senzill. I per això mateix hi ha tota una indústria ideològica dedicada professionalment a complicar-ho i capgirar-ho. La Gent de Gramenet, però, per exemple, lliga caps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada