En la història dels dos partits polítics que han dominat la política xinesa del segle XX, el Partit Nacionalista (Guomindang) i el Partit Comunista hi ha hagut etapes d’odi intensíssim combinades amb períodes de col·laboració interessada per les dues parts. És simptomàtic que en l’actualitat el Partit Comunista Xinès no amagui les seves simpaties per la Coalició Blava en la política de la República de Xina-Taipei, ja que és la millor garantia per impedir una declaració d’independència unilateral de Taiwan. També ho és el fet que en el marc del pluripartidisme oficial de la República Popular Xinesa el segon partit del “Front Popular” sigui el Guomindang-Comitè Revolucionari (Guomindang-CR). El Guomindang-CR, durant la guerra civil del 1946-1949, aplegà els sectors d’esquerres del Guomindang. Així Mao podia donar-se el gust de “pactar” amb l’Esquerra del Guomindang, el vell consell de la Internacional Comunista, però ara fet de tal manera que qui tenia la paella pel mànec era el Partit Comunista. Abans de la guerra, l’Esquerra del Guomindang era la noció que feia servir el sector dretà del Partit Comunista Xinès per dir que en el Guomindang hi havia sectors amb els quals es podia confluir gràcies a la seva posició anti-imperialista, anti-xovinista i pro-social. És clar que això, en els anys 1920 i 1930, conduïa a la idea de l’entrisme, la maniobra de fer entrar el Partit Comunista Xinès en el Guomindang, aliar-se a l’esquerra del partit, i desbancar el sector dretà encapçalat per l’arxienemic de tota la vida: Jiang Jieshi. L’entrisme, sostingut en les temporades d’anades i tornades de Moscou (del socialisme en un sol estat al tercer període, del tercer període als fronts populars), mai no es va dur a terme. Però encara avui en la bandera de la República Popular Xinesa se’ns explica que els quatre estels grocs petits simbolitzen l’aliança del proletariat amb el camperolat, la petita burgesia i la burgesia autènticament nacionalista. És aquest darrer estel el que recorda, doncs, aquella esquerra del Guomindang. En l’horitzó d’una integració de Taiwan com a regió econòmica especial de la República Popular Xinesa, el Partit Comunista Xinès encara farà noves reinterpretacions de la idea.
De la primera “Esquerra del Guomindang” el nom més formulat en les anàlisis del Partit i de la Internacional comunistes era el de Wang Jingwei. Wang, de tant en tant, era saludat per la premsa comunista per les seves idees “avançades” i per la seva pugna amb Jiang Jieshi. Wang encarnaria els autèntics valors de Sun Iat-sen, el pare del republicanisme xinès. Wang també era lloat per la seva perspectiva internacionalista i pacifista, que contrastava amb el bel·licisme de Jiang. Però aquesta perspectiva acabaria per ser una autopista cap a la seva evolució ulterior.Però no avancem esdeveniments. Wang havia nascut en Sanshui (Guandong), el 4 de maig del 1883, fill d’una família procedent de Zhejiang. Va créixer, doncs, en l’època que els historiadors xinesos dels nostres dies consideren la més fosca de la història xinesa: la decadència final de l’Imperi Qing i la penetració màxima de les potències estrangeres, tant de les europees (i nord-americana) com de la japonesa. A vint anys, Wang va aconseguir una beca per continuar els estudis a l’estranger, i va triar el Japó. L’Imperi Japonès del període era gairebé com una imatge invertida de l’Imperi Qing. Si l’Imperi Qing s’aferrava a les velles tradicions, l’Imperi Japonès les llençava per la borda per adoptar-ne les europees. I, mentre els xinesos eren vistos com a inferiors pels europeus, i tractats amb condescendència, els japonesos eren tinguts gairebé al mateix nivell. L’imperialisme japonès seguia la mateixes lògica que els imperialismes europeus, i per això topava amb ells, com fou el cas de la Guerra Russo-Japonesa del 1905, o de la implicació japonesa en la Gran Guerra del 1914 (al costat de Rússia, França i Anglaterra, i en contra d’Alemanya, a la qual va arrabassar les Illes Marianes, que l’Imperi dels Hohenzollern havia comprat a Espanya el 1900). L’imperialisme japonès, naturalment, també segregava la ideologia que l’imperialisme japonès era el redemptor de l’Àsia i que sota l’ègida del Japó, com mostrava l’exemple-model de Corea, tota l’Àsia continental ressorgiria com a potència mundial.
No és, doncs, estrany que fos al Japó que el jove Wang esdevingués un nacionalista xinès conscient. El 1905, encara a Tòkio, va ingressar en el Tongmenghui, la societat secreta que impulsava Sun Iat-sen. Sun era un home de món, que fregava ja els 40 anys, i que havia viscut molts anys a Hawaii (on havia obtingut un certificat de naixement, encara que no hi havia nascut, però això és una altra història). Wang, doncs, va assumir el que per ell havia estat una noció: que l’Imperi Qing era acabat, que calia modernitzar la Xina, i que la via del nacionalisme republicà era l’única via per fer-ho. Les dots de Wang van fer que Sun l’inclogués en el cercle de col·laboradors més estrets.
L’estil de Sun i de Wang no era, però, el de les societats secretes típiques. Creien en la mobilització de masses i per això calia un partit polític, el Guomindang. Totes les formes de lluita, però, eren legítimes, i a la vegada que Wang excel·lia com un dels comunicadors més efectius del Guomindang, també es movia en contacte amb els grups armats. Wang fou empresonat pel govern imperial per la seva implicació en un complot per assassinat el Regent Zaifeng, el pare del nen-emperador Pu, i en el judici no va amagar per res les seves responsabilitats. L’esclat de la revolució el 1910 va comportar l’alliberament de Wang. Ja en els primers moments de la República de Xina, mentre el gruix del Guomindang endreçava la lluita contra els monàrquics i els senyors de la guerra, Wang advertia que uns i altres no eren més que el producte de l’imperialisme europeu. Wang tampoc no combregava amb la idea d’afavorir una potència europea contra una altra, per exemple, els francesos contra els anglesos, o els anglesos contra els alemanys, o els russos contra els altres.
Wang era una de les figures cabdals del Govern Revolucionari de Guangzhou, sovint considerat com la mà dreta de Sun i el seu successor en potència. És en aquesta època on Wang és classificat com el dirigent de “l’esquerra del Guomindang”, malgrat que ja llavors havia donat mostres de la seva oposició a un moviment obrer políticament autònom i, en particular, als sectors més urbans i més revolucionaris del Partit Comunista. L’aliança entre l’Esquerra del Guomindang i el Partit Comunista, doncs, era incerta, i depenia del fet que la direcció del partit comunista controlés els impulsos revolucionaris de l’organització. Fos com fos, a la Dreta del Guomindang li fou fàcil emprar qualsevol pretext per bandejar Wang i col·locar el seu propi dirigent Jiang, al capdavant del partit. El poder de Jiang, a finals del 1926, ja era prou consolidat, especialment en l’exèrcit republicà.Wang i l’Esquerra del Guomindang, doncs, necessitaven el suport del Partit Comunista per recuperar la influència. Però Wang no es refiava dels consells canviants que els assessors de la Commintern (molts d’ells europeus) subministraven a la direcció del Partit Comunista. Els considerava, de fet, una prolongació de Moscou i en aquest sentit no pas menys agents imperialistes que els que representaven a les potències anglesa, nord-americana i francesa, o els que vehiculaven els interessos alemanys o japonesos. Wang i els seus partidaris establiren en Wuhan el seu quarter general a començaments del 1927. Wang confiava en atreure els comunistes contra Jiang, tota vegada que Jiang protagonitzava en aquelles setmanes una forta repressió contra els comunistes de Xangai. Però Wang amb prou feines podia mantindre el control de Wuhan, que va haver de desallotjar davant l’atac de milícies locals. El setembre del 1927, es va celebrar la reconciliació entre Jiang i Wang a Nanjing
Però aquesta reconciliació no va durar gaire. A partir del 1930, Wang tornà a l’oposició armada a Jiang. El 1931 les forces opositores formaren un govern rival a Guangzhou, i Wang en formà part. El 1932 s’assajà una nova reconciliació i Jiang encarregà a Wang la formació d’un govern d’unitat entre les faccions del Guomindang. La unitat fou esperonada per la Batalla de Xangai, que enfrontava les forces nacionalistes contra una expedició militar japonesa. La col·laboració entre Jiang i Wang patí nombroses interrupcions. Wang alternà entre períodes al govern, sovint com a primer ministre, i períodes d’oposició. En un d’aquests períodes Wang realitzà una visita a Alemanya, per cimentar les relacions amb el nou govern de Hitler, que en aquella època encara mantenia la tradició diplomàtica de la dreta alemanya dels anys 1920 de presentar-se com els “bons europeus” davant de la Xina i de barrera contra l’expansionisme japonès. El desembre del 1935, Wang era víctima d’un atemptat, presumptament per forces properes a la dreta ultranacionalista del Guomindang, que li retreia una posició tèbia front l’imperialisme japonès.
El 1937, però, la guerra entre la República de Xina i l’Imperi Japonès, va esclatar en totes les seves dimensions. El govern del Guomindang va haver de refugiar-se a Chongqing. Wang, malgrat allunyat del govern, encapçalava una facció del Guomindang que feia costat a Jiang en la idea de combat sense treva a l’invasor japonès. Els seguidors de Wang, que en un altre temps havien mantingut alguna simpatia per la Unió Soviètica, se sentien ara més propers a l’Alemanya nazi, i de fet n’adoptaven l’estètica similar i el discurs ultranacionalista. El curs de la guerra, però, era desastrós, i no hi havia cap indici que la Xina pogués esperar suport de l’exterior (l’URSS temia l’imperialisme japonès, i els imperialismes europees es preparaven per a una guerra intraeuropea). A Wang l’exasperava la manca de realisme en l’apreciació del curs de la guerra que mostraven els homes de Jiang. Aquests l’acusaven obertament de caure en el derrotisme i no volien sentir a parlar de negociacions amb els japonesos.
A finals del 1938, Wang abandonà Chongqing per dirigir-se a Hanoi, aparentment per cercar-hi suport francès, en el benentès que els japonesos, acomplerta la feina a la Xina, l’emprendrien contra les colònies europees del sud-est asiàtic. Però militants del Guomindang, que se n’ensumaven maniobres fosques, provaren infrucuosament d’assassinar-lo. Després de l’atemptat de Hanoi, Wang cercà refugi a Xangai, que ja era sota el control efectiu dels japonesos.
De moment, les autoritats japoneses el deixaren fer. Però, quan la guerra contra la Xina semblava estagnar-se, van decidir de fer-hi mà. I el 30 de març del 1940, sota els auspicis dels japonesos, Wang Jingwei constituí un “Govern de Salvament Nacional de la República de Xina”, amb seu a Nanjing. El govern acceptava com un fet l’hegemonia japonesa en l’Àsia, i la propaganda consegüent del panasianisme. Era aquesta una idea paral·lela al concepte de paneuropeïsme que gastava l’Alemanya nazi, també triomfant en aquell any del 1940. L’aliança amb el Japó, a més, garantia al Govern de la Xina-Nanjing el suport d’Alemanya i d’Itàlia. Wang, doncs, va fer entrar la seva República en el llistat de països adherits al “Pacte Anti-comintern”, a on també fou comptat l'estat “independent” de Manxukuo (amb l’antic hereu Qing com a emperador). Malgrat subscriure el pacte, aquests estats, com el Japó, no van declarar la guerra a la Unió Soviètica. En canvi, la tardor 1941, el Japó sí va iniciar operacions contra les posicions colonials europees, que havien de cobrir des de l’Imperi Britànic de la Índia fins a Hawaii, i des de l’Indoxina francesa fins a Austràlia, incloent-hi les Índies Orientals neerlandeses. En els dies triomfals de novembre del 1941, quan s’havia precipitat ja l’entrada dels Estats Units en la guerra, hom feia comptes de la trobada entre les tropes japoneses i les alemanyes en algun punt de Pèrsia, o en operacions conjuntes amb els italians en l’Àfrica Oriental.
Si tots aquests plans, que ara ens semblen forassenyats, haguessin reeixit, el nom de Jiang hauria estat l’arrossegat pel llot de la “col·laboració” amb les potències anglo-americanes. Però en aquella època el boig era Rudolf Hess i no pas Adolf Hitler, i iniciar una guerra contra l’URSS mentre Anglaterra encara resistia semblava una estratègia brillant. Semblantment, que el Japó l’emprengués contra Hawaii i contra Singapur quan no tenia encara resolta “la qüestió xinesa” era vist com la decisió més natural i raonable. Al capdavall, el Japó havia reservat la prudència de no sumar-se a l’atac contra l’URSS que sol·licitaven els alemanys. Els Estats Units, en canvi, atacats pels japonesos, van declarar simultàniament la guerra al Japó, a Alemanya i a Itàlia, una estratègia que també els podria haver resultat molt cara i que, en canvi, fou vital per garantir la seva hegemonia com a potència mundial fins als nostres dies.
El març del 1944 Wang fou traslladat de Nanjing a Nagoya. En aquella època les posicions japoneses semblaven sòlides, per bé que els somnis de la màxima expansió ja es veien com quelcom lluny. Potser els japonesos temien per la fidelitat dels “seus xinesos”. O potser era senzillament cert que Wang, de 61 anys, i mig baldat pels atemptats del 1935 i del 1938, necessitava un "tractament especial". El cas és que el 10 de novembre del 1944, Wang es moria a Nagoya.
Wang es va morir, doncs, com el president del govern xinès reconegut per Alemanya, Japó i els seus països satèl·lits. Però bona part dels antics “col·legues” de l’Europa Oriental ja havien canviat de bàndol, i el règim de Vichy s’havia transformat en la trepa de Sigmaringen. Wang, en canvi, va tenir funerals d’estat. Les seves despulles foren transportades de Nagoya fins a Nanjing, i dipositades en el Mausoleu de Sun. Els discursos oficials parlaven de com el deixeble es reunia amb el mestre i, efectivament, la tomba de Wang era gairebé més sumptuosa que la del President-Fundador. L’esperit de Sun, en aquella època, era simultàniament reivindicat per la Xina-Nanjing, pel govern de Jiang (reconegut per les potències aliades) i pel Partit Comunista Xinès. Wang, en canvi, era per a aquestes dues darreres forces, igualment vilipendiat com a traïdor. Pels comunistes Wang havia estat sempre un feixista, fins i tot en aquella època remota que era el representant de “l’Esquerra del Guomindang”. Pels nacionalistes de Jiang, Wang sempre havia estat un agent encobert del panasianisme japonès, i un exemple blasmable dels vicis del “pacifisme”.
Ja en el 1945, Nanjing passà a mans del govern de la República de Xina de Jiang. La República de Xina de Wang s’havia volatilitzat amb la retirada o rendició dels japonesos. Les noves autoritats destruïren la tomba de Wang i en cremaren les despulles. Quatre anys més tard eren les autoritats de la República Popular Xinesa les qui entraven a Nanjing. El Mausoleu de Sun fou adoptat com un dels símbols del redreçament nacional xinès, i hom assenyalà el lloc de la tomba de Wang com la tomba d’un “traïdor han”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada