Fa més d’un quart de segle, quan havia d’arrencar el projecte de TV3, unes declaracions d’un jerifalte televisiu espanyol van aixecar polseguera, ja que recomanava als futurs programadors de TV3 com a línia de treball la de bastir una televisió antropològica. Hi havia dues lectures: una de dolenta i una altra de pitjor. La dolenta presumia que el paper seriós o universal havia de restar en mans de TVE1 i de TVE2, mentre que TV3 (i les altres dues “autonòmiques”, ETB i TVG) havia de centrar-se en la “cosa regional”. La pitjor prenia l’adjectiu antropològic com a to d’ofensa referit a totes les “coses catalanes”. Ja és curiós que el qualificatiu antropològic tingués aquesta coloració pejorativa. Si l’antropologia és l’estudi de les coses humanes i, particularment, de les cultures humanes tradicionals, què ha de tindre de dolent? Però ho té per una sèrie d’usos fets pels les “cultures imperials” contra les “cultures imperialitzades”. La “cultura imperial” és subjecte de la “Història” mentre que la “cultura imperialitzada” es relegada al camp de l’antropologia, de l’etnografia, etc. Tant se val que l’antropologia i l’etnografia científiques siguin tan aplicables a una i a l’altra, perquè els antropòlegs i etnògrafs imperials tenen una missió, i aquesta es projecta cap als pobles dominats, car altrament adreçar-se al poble dominador suposaria el seu qüestionament. Un exemple d’aquesta direcció el tenim en l’evolució semàntic del mot tribu. La tribu originàriament era una divisió del populus romanus, sota la qual s’aplegaven diverses gentes (clans) suposadament vinculades per raons de parentiu. La institució de la tribu cedí protagonisme després a la centúria (unitat més territorialitzada), però encara servà espais, i per això hom parla avui dia de tributs i de contribucions. En el sentit de subdivisió de poble o nació, i de conjunt de clans, el mot tribu fou aplicat, per exemple, a les dotze divisions tradicional del poble d’Israel, i a d’altres realitats més o menys assimilables. Però a partir del segle XIX, tribu comença a prendre el significat exclusiu de forma per designar a les societats primitives d’Amèrica, Àfrica i Àsia, i l’adjectiu tribal adquireix el to pejoratiu amb el qual s’utilitza en l’actualitat. El camí que ha fet el mot tribu, l’han fet, doncs, també, els adjectius tribal, etnogràfic, antropològic, folclòric, carrincló, identitari, ètnic, racial, etc. Per això no és d’estranyar que els responsables de TV3 fugissin de la “televisió antropològica” com gat escaldat de l’aigua. Ja en la segona meitat dels anys 1980, a totes llums, eren molt més “antropològiques” les emissions de Sant Cugat del Vallès que no pas les de Sant Joan Despí.
Penjada la llufa antropològica, el poble “imperialitzat” vol desfer-se’n. Cal anar, però, amb compte amb els excessos noucentistes, i saber combinar classicisme i barroquisme, car un excés de desinfectació esterilitza.Potser per això cal saludar amb simpatia la iniciativa “Volem veure la cultura popular a la Televisió”, que presenta set punts reivindicatius:
1.-regularitat en la cobertura, més enllà del tractament merament centrat en les festes majors d’estiu.
2.- retransmissions en directe de les principals celebracions festives populars
3.- producció d’un programa que abordi la cultura popular festiva d’una forma contemporània, sense miraments ni complexes, tal com és.
4.- espais d’agenda on apareguin les convocatòries de festes populars més interessants.
5.- cobertura d’abast nacional de les festes populars.
6.- reportatges de cultura popular més enllà de l’aspecte festiu: oficis artesans, associacionisme, protesta col·lectiva, mitologia i llegendes, coneixement del medi, excursionisme, coneixement de les plantes, jocs tradicionals, cançoner popular, etc.
7.- ambientació de les telesèries de producció pròpia en la realitat cultural del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada