Frankfurt, ciutat imperial

El municipi de Frankfurt am Main té 670.000 habitants, i és només el centre d’una ciutat de 2.260.000 habitants, i d’una regió metropolitana de 5.300.000 habitants. Constitueix de fet la capital financera de l’Europa Continental, un dels centres aeroportuaris mundials, el nus de comunicacions ferroviàries més important de l’Europa Central, i ocupa un lloc central en la xarxa europea d’autopistes. Aquests dies, que hom compleix el 20è aniversari dels fets que conduïren a l’expansió de la República Federal d’Alemanya cap a l’est i al restabliment de la capital nacional a Berlin, encara hi ha hagut que s’ha estranyat que, després de 20 anys, Berlin encara no sigui el centre global d’Alemanya. És una estranyesa fora de lloc ja que la unificació alemanya de 1870, per bé que dirigida políticament pel Regne de Prússia, des de la regió de Brandenburg i des de Berlin com a centre de poder, sempre es basà en una xarxa d’especialització i complementarietat entre ciutats i territoris. Frankfurt, que fou la seu de les institucions de la Confederació Germànica (que unia tots els estats de llengua germànica central, amb l’excepció feta dels Països Baixos occidentals), rarament ha estat capital política més que d’ella mateixa. Avui dia, per exemple, la capital de l’estat Hessen no és pas a Frankfurt, sinó a Wiesbaden, a l’oest. La presidència regional a la qual és adscrita Franfurt tampoc no té seu a aquesta ciutat, sinó a Darmstadt, al sud. Frankfurt ni tan sols és capital comarcal, ja que Frankfurt és una de les ciutats hessianes que té la consideració de kreisfrei. I el riu mateix que passa per Frankfurt, el Main no és pas més que un tributari, certament important, per la banda esquerra del Rin. Tot i així, del tots les ciutats amb aquest topònim, Frankfurt am Main n’és l’antonomàsica.


El riu Main, tributari del Rhein (Rin), al pas per Frankfurt

Per bé que situada a la Transrenània, les terres actualment ocupades per Frankfurt formaven part del territori imperial. La posició estratègica del promontori on s’aixeca avui la catedral i la part vella de la ciutat, i el fet que fos un dels pocs terrenys no coberts de forma permanent pels llots fluvials, va fer que els romans hi construïssin una ciutat en temps dels flavis. Era llavors, més que res, un lloc de passada entre Moguntiacum (Mainz) i Nida (Hedderheim), en part un oppidum militaritzat i en part un centre urbà dotat de banys i dels mínims necessaris per a qualsevol ciutat romana. En l’època dels Cinc Bons Emperadors, la relativa tranquil·litat provincial va fer que l’oppidum fos substituït per una vila patrícia. L’anomenada “crisi del segle III”, creuada per incursions dels pobles de més enllà del limites, i per la divisió de l’Imperi entre aspirants al principat, culminà en el 260 amb la retirada efectiva del poder romà de la Transrenània. Se succeí una ruralització intensa que posà fi a nuclis urbans com l’establert en aquella alçada del riu Main. No obstant això, la localitat no es degué abandonar del tot i, quan l’època fou més favorable, florí de nou. Esdevingué de nou una fortificació, en el marc del Regne Franc (segle VII), i així s’explica el topònim Franconofurd, amb el qual apareix en la documentació carolíngia en el 793. El més probable és que llavors ja es digués, més senzillament, Frankfurt. Per aquella època ja era una de les ciutats més destacades de la Francia Orientalis o Austràsia. Frankfurt fou la seu més habitual per a Lluís el Pietós, que modernitzà la fortificació (838). L’obra fundacional de l’església secular i de les ordres monàstiques promogué el centre urbà. La capitalitat política de la Francia Orientalis, en principi retinguda per Frakfurt, es va fer després més itinerant, tota vegada que el sistema carolingi i otònida s’enfonsava en un procés de feudalització. Frankfurt, com d’altres ciutats, hi participà, en part a través dels senyors seculars que hi residien, de la seu episcopal i dels monestirs i, progressivament també, de les institucions comunals que servien els interessos de l’elit urbana. Des de 1152, Frankfurt fou la seu habitual de la Dieta Imperial (Reichstag) i de les cerimònies d’elecció i proclamació del Rex Germanorum. En les dècades posteriors, el poder reial reconeixia amb privilegis polítics el creixement demogràfic i la importància econòmica assolida per Frankfurt i d’altres centre urbans. Es refermà definitivament l’estatus de Reichstadt o Freistadt, és a dir de ciutat que no depenia més que l’autoritat reial (i no pas dels senyors territorials) o que fins i tot calia considerar tan sobirana com qualsevol altre principat eclesiàstic o secular. El caràcter de Reichstadt es manifestava en el manteniment de les magistratures de nomenament reial, i el de Freistadt en les magistratures elegides pels estaments urbans. Progressivament els magistrats urbans desplaçaren els reials. I mentre creixia el poder del Landgraf (comte territorial) de Hessen, Frankfurt rebia garanties de la seva exclusió d’aquesta unitat territorial emergent.


La Casa de la Ciutat

A partir del segle XV el procés d’urbanització havia fet que, malgrat que la immensa majoria de la població fos encara rural, Alemanya es convertís realment en una xarxa de ciutats. Les relacions de dependència entre camp i ciutat s’alteraren, i Frankfurt afermà al seu voltant un territori sobirà, aliè als territoris imperials i dels altres estats alemanys limítrofs. La impremta arribà aviat de riu avall, des de Mainz, la ciutat de Guttenberg. Com un ofici més, la impremta guanyà força a Frankfurt. L’actual Fira del Llibre de Frankfurt una de les més importants del món, creada el 1949, i de periodicitat anual, tingué de fet un antecedent en les primeres fires de llibres dels segles XVI i XVII.



També la ciutat havia patit transformacions socials. Històricament, el poder havia estat en mans de forma pràcticament exclusiva en el patriciat urbà. La burgesia, organitzada encara en gremis, havia guanyat, però, protagonisme econòmic i exigia que això es plasmés en una millor distribució en l’elecció dels consellers municipals. Amb el control del consell municipal, els patricis també controlaven la política fiscal, i els gremis assenyalaven que això els perjudicava de forma permanent. Les tensions socials tenien les seves manifestacions religioses. La reforma luterana, impulsada des de la burgesia, havia comptat, però, amb el suport també del patriciat, de forma que les tensions socials es vehicularen a través de la promoció de la segona reforma (calvinista) entre sectors burgesos. No obstant això, el predomini luterà es mantingué, i les tensions socio-religioses foren vehiculades envers la comunitat jueva. Els gremis acusaven el patriciat urbà de recolzar en la comunitat jueva i en les seves activitats financeres. L’emperador Maties, catòlic naturalment, cedí en part a les reclamacions gremials, però el patriciat féu el possible per contenir les reformes, i això donà lloc a una rebel·lió gremial dirigida pel forner Vinzenz Fettmilch. El 1614, els rebels assaltaren el call jueu i els patricis sol·licitaren l’ajut a l’Emperador. La rebel·lió fou aplastada amb les tropes enviades pel Comte de Hessen-Darmstadt (luterà) i pel Príncep-Arquebisbe de Mainz (catòlic). El Consell Municipal restà en mans dels patricis, que menaren una política de neutralitat en el llarg conflicte que esclatà el 1618, i que seria conegut com la Guerra dels Trenta Anys. Malgrat que confessionalment luterana, la ciutat no se sumà a les campanyes del rei Gustav Adolf de Suècia, campió de l’església evangèlica entre el 1631 i el 1635. Salvada relativament de la guerra, Frankfurt, però, patí les conseqüències del col·lapse econòmic alemany i de les subsegüents fams i epidèmies. Amb la Pau de Westfàlia (1648), la reorganització alemanya, no afectà l’estatus de Ciutat Imperial Lliure. En els conflictes que havien de seguir Frankfurt procurà sempre de guardar una neutralitat armada.


La Hauptwache, símbol de l'Antic Règim a Frankfurt pel seu ús com a presó política

L’esclat de la Gran Revolució Francesa es deixà notar a Frankfurt. Entre l’octubre i el desembre del 1792 les tropes franceses del general Custine ocuparen la ciutat. Des de França arribava la propaganda revolucionària, destinada a minar els estaments feudals, els quals incloïen el patriciat urbà. La república francesa del 1792 donà lloc a l’Imperi de 1804, sota l’ègida de Napoleó. El gener del 1806, les tropes frances del general Augereau ocupaven Frankfurt. En el marc de la reoganització d’Alemanya (desaparegut el Sacre Imperi, el 1806), Frankfurt fou assignada a Karl von Dalberg, qui havia estat príncep-arquebisbe de Mainz. Governada de fet com un protectorat francès, Frankfurt esdevingué capital del Gran Ducat de Frankfurt, amb Dalberg com a gran duc, i integrat en la Confederació del Rin de la qual el mateix Napoleó era Protector. El novembre del 1813, foragitades les tropes napoleòniques, s’establí un Consell Administratiu Central de caràcter provisional. En el Congrés de Viena (1815), Frankfurt recuperà l’estatus de Freistadt. Hom no restaurà, però, l’Imperi Romà de la Nació Alemanya. En el seu lloc aparegué una Confederació Germànica (Deutschebund). La Ciutat Lliure de Frankfurt era membre de ple dret de la Confederació, i la ciutat esdevingué la seu del Bundestag.


Monument als "lluitadors de març", davant de la Paulskirche, convertida en seu de l'Assemblea Nacional Alemanya durant la revolució del 1848

El sistema de la Confederació Germànica girava al voltant d’Àustria i Prússia. La resta d’estats eren uns convidats de pedra. A partir del 1830, però, els vents revolucionaris bufaven de nou. El nacionalisme que havia combatut Napoleó ara es disposava a combatre els seus vencedors. El març del 1848, el moviment revolucionari ja havia crescut prou fort. Sota el símbol tricolor de la schwarz-rote-gelbe s’agrupaven des d’elements liberals moderats fins radicals, socialistes, gairebé tots ells pangermanistes. El 18 de maig del 1848 es va celebrar a la Paulskirche la sessió inaugural de l’Assemblea Nacional, amb representants d’arreu d’Alemanya. L’Assemblea Nacional havia de coordinar el moviment revolucionari, des de la propaganda política fins a la lluita armada, amb representants que ja havien pres el poder, i d’altres que lluitaven per assolir-lo. Però el moviment només aconseguí algun èxit parcial, i fins i tot en aquest cas seria després revertit. L’Assemblea Nacional quedà dissolta a partir del maig del 1849.

Els liberals moderats van aconseguir, però, algunes conquestes en el període posterior. Entre el 1854 i el 1864 es posaren a la pràctica les mesures que emancipaven la població jueva, algunes de les quals s’havien provat d’introduir infructuosament en els anteriors períodes revolucionaris. S’aconseguí la liberalització del comerç i de la indústria, tot limitant les capacitats dels gremis. De totes formes, ja la major part de la producció econòmica es feia fora de les antigues estructures.

La tensió creixent entre Prússia i Àustria culminà en la guerra del 1866. Frankfurt es posà al costat d’Àustria. Arran de la victòria de Prússia, Frankfurt va perdre la consideració de ciutat lliure i fou annexionat al Regne de Prússia i integrat en la Província de Hesse-Nassau. El 1871, el Regne de Prússia esdevenia el centre del nou Imperi Alemany. Les desmantellades institucions federals de Frankfurt es traslladaren en forma d’institucions imperials a Berlin.

No fou fins a començaments del segle XX que es fundà la Universitat de Frankfurt, que fou batejada amb el nom de Goethe. Frankfurt continuà adscrita a Prússia durant moltes dècades, fins després que l’Imperi Alemany donà lloc a una República (1918). Frankfurt, però, era una ciutat prussiana atípica, com ho mostra el fet que el 1924 elegís com a batlle Ludwig Landmann, home del DDP (Partit Democràtic Alemany), i el primer jueu que esdevenia batlle de la ciutat. Landmann fou batlle fins el 1933, quan els nazis prengueren el poder, i el substituïren per Friedrich Krebs (NSDAP). En la propaganda nazi prèvia, Frankfurt havia estat motejada com a Jerusalem am Main, en el doble sentit de la influència de la comunitat jueva i del paper financer de la ciutat. En contraposició el nazisme volia reconvertir-la en la Ciutat dels Oficis Alemanys.

La Segona Guerra Mundial suposà la pràctica destrucció de la ciutat, objectiu militars dels bombardejos per la seva importància en el transport fluvial i ferroviari. Durant l’Ocupació nord-americana, Frankfurt esdevingué la seu del Govern Militar de la Zona Nord-americana (que incloïa Baviera i Hessen, a més d’altres petits territoris). La província prussiana de Hessen-Nassau i l’antic estat de Hessen-Darmstadt es fusionaren en l’estat de Hessen, al qual quedà adscrita, doncs, Frankfurt, com la ciutat més important i central. La capitalitat de Hessen, però, fou establerta a Wiesbaden (descartades les opcions, més perifèriques, de les antigues capitals de Darmstadt i Kassel). En el moment de constituir la República Federal Alemanya, hom proposà Frankfurt com a capital federal. No obstant, com que Frankfurt encara era la seu de l’Alt Comissionat dels Estats Units en Alemanya, les noves autoritats federals s’estimaren més recórrer a Bonn. La ciutat de Beethoven, doncs, guanyà a la de Goethe. De totes formes, la tria de Bonn denotava la intenció de defensar una Alemanya policèntrica. Els tres grans centres econòmics havien de ser Hamburg, Frankfurt i München. La Borsa de Frankfurt reprengué el seu paper central en les finances alemanyes (i la segona d’Europa, després de la Borsa de Londres). La Fira de Frankfurt esdevingué aviat la més activa. La nova Fira del Llibre, del 1949, impulsà Frankfurt com a centre editorial, aspecte que quedava enfortit pel fet que Leipzig havia quedat en la zona soviètica (i esdevingut centre editorial, doncs, d’una més reduïda RDA). Amb la reunificació, Leipzig i Frankfurt s’han repartit el paper de centre editorial, i una la tardor i l’altra la primavera, celebren les respectives Fires del Llibre.


La seu del Banc Central Europeu