En els canvis que somouen una trajectòria vital i li fan fer un viratge de 180º, de vegades són més les circumstàncies i no pas les transformacions de conviccions internes les que esdevenen protagonistes. Forçats per les circumstàncies, però, els canvis poden trobar després una justificació en la forma de capgirament de les conviccions de la persona que les ha patides. El cúmul de despropòsits que deixaren l’exèrcit alemany del general Paulus assetjat en la ciutat d’Stalingrad (Volgograd) en el fet de guerra que la historiografia posterior convertiria en el punt de volta de la Segona Guerra Mundial, fou coronat amb la resposta de Hitler a les peticions d’assistència de von Paulus: l’ascens a mariscal. Cap mariscal de l’exèrcit alemany (o prussià) no s’havia rendit a l'enemic, i Hitler comptava que Paulus entendria el missatge. Paulus que havia sacrificat gustosament tantes i tantes vides no era gens disposat a sacrificar inútilment la seva. Es va retre. I com per confirmar les acusacions de Hitler de traïdoria per aquesta rendició, Paulus va acabar per figurar en les llistes del Comitè d’Alemanya Lliure, l’organització antifeixista alemanya bastida amb l’impuls i suport de les autoritats soviètiques.
Encara que la premsa de l’època s’hi referí sovint com a general Friedrich von Paulus o general Von Paulus, potser per la inèrcia de suposar que tota l’alta oficialitat de l’exèrcit alemany era noble o ennoblida, Friedrich Wilhelm Ernst Paulus no fou mai designat oficialment amb aquest “von” aristocràtic, ni ell tampoc mai no ho pretengué, tota vegada que no es deixà influir gaire durant la seva carrera militar pels seus orígens que, lluny d’ésser aristocràtics, eren ben “humils” des del punt de mira de bona part dels seus camarades. Paulus havia nascut el 23 de setembre del 1890, en Breitenau, llavors part de la província prussiana de Hessen-Nassau. Va néixer, doncs, en un territori de tradició protestant, per bé que ell mateix era de família catòlica. El pare de Paulus era mestre d’escola. Des de ben jove, malgrat aquests antecedents atípics, havia volgut seguir la carrera militar. Debades va provar d’ingressar com a cadet en la Marina Imperial (Kaiserliche Marine).Per pressions familiars, Paulus, frustrat aquest intent mariner, va començar a estudiar Dret a la Universitat de Marburg, el centre universitari tradicional de la província (i de l’antic electorat). Però aviat reprengué les seves aspiracions militars i colgà els estudis tan aviat com tingué l’oportunitat (febrer de 1910) d’ingressar com a cadet (Fahnenjunker) en l’Infanterie-Regiment „Markgraf Ludwig Wilhelm“ (3. Badisches) Nr. 111, destinat a Rastatt. Després de passar per l’Escola d’Oficials d’Engers (Renània) sortí amb el despatx de tinent (15 d’agost del 1911). Amb la carrera militar ja en marxa, es va casar el 4 de juliol de 1912 amb una noia catòlica de l’aristocràcia italo-romanesa, Elena Rosetti-Solescu, germana d’un camarada de regiment, del matrimoni amb la qual havien de nàixer tres fills. L’1 d’octubre del 1913, en reconeixement dels seus mèrits, era nomenat Adjutant (assistent) de l’Oberstleutnant (tinent coronel) del III. Bataillon del citat regiment badenès.
En aquells anys es donava per cert que, tard o d’hora, si no per Alhucemas, per Montenegro, Alemanya entraria en guerra, bé amb França o bé amb Rússia, o bé amb totes dues. La guerra, finalment, es forjà en la crisi de l’estiu del 1914. Nacionalistes eslaus atemptaten contra la vida de l’hereu de l’Imperi Austro-Hongarès a Sarajevo: Àustria amenaçà Sèrbia, Rússia amenaçà Àustria, Alemanya amenaçà Rússia, i França amenaçà Alemanya. La guerra esclatà el 6 d’agost i, per comptes de decidir-se en dues o tres batalles, aviat es mostrà com quelcom més durador. L’111. Regiment d’Infanteria de Paulus, desplegat inicialment a Freiburg im Breisgau formà part del Front Occidental, i combaté en els Vosges (agost) i en la regió d’Arras (setembre). El 8 d’octubre, Paulus emmalaltí. Quan es recuperà, ja el 1915, no es va reintegrar en el 111. Regiment d’Infanteria sinó que passà a l’estat major del Jägerregiment 2 (Regiment de Caçadors prussians 2) com a oficial-ordenança (Ordonnanzoffizier). El maig del 1915 aquest regiment s’integrà en el Deutschen Alpenkorps, unitat de nova constitució que havia de cooperar amb els austríacs en el front del Südtirol (obert com a conseqüència de l’entrada d’Itàlia en la guerra). L’octubre del 1915, la unitat de Paulus passà a un altre front austríac, el de Sèrbia, i el febrer del 1916, al de Macedònia. El març de 1916, tot el regiment fou traslladat al front occidental, desplegant-se en la Xampanya. El maig del 1916 Paulus era promogut a Oberleutnant, i passava a la destinació de Regimentsadjutant. El regiment passà de la Xampanya a Verdun, i el setembre abandonava el Front Occidental per anar de nou a un front austríac, en aquest cas el de Romania (Argonnen, Siebenbürgen). Un any més tard, el setembre del 1917, el regiment era traslladat al front d’Isonzo. La primavera del 1918, un nou trasllat els conduí a Flandes. El maig del 1918 Paulus era promogut a Hauptman, i això significava deixar el regiment per passar a l’estat major del 48. Reserve-Regiment
La guerra que semblava inacabable es decidí en relativament poques setmanes, entre l’agost i el novembre del 1918. Després, l’amenaça seria conservar la carrera militar en una Alemanya vençuda i al llindar d’experimentar la mateixa revolució que havia experimentat Rússia l’any anterior. Paulus ingressà com a auxiliar en l’estat major d’una brigada del Freikorps, cos a mig cavall de l’exèrcit i dels paramilitars, i amb ella lluità a la Prússia Oriental contra incursions poloneses.
Paulus aconseguí de restar en el nou exèrcit alemany, Reichswehr, que els termes del Tractat de Versalles reduïen a la mínima expressió. Ho feia encara amb el rang de capità en el 14. Infanterie-Regiment, també com a Regimentsadjutant, destinat a Constança (1920). Malgrat les seves simpaties per la dreta conservadora més o menys monàrquica i fermament antidemocràtica, fou prou prudent per no arriscar-se en les aventures de Kapp (1920) o de Ludendorff (1923). El 1924 el seu regiment era traslladat a Stuttgart, ell passà a ser oficial de l’estat major (Generalstab) i, després, cap de companyia (Kompaniechef) del 1. Truppenkommando del mateix regiment. També s’ocupa de la instrucció tàctica a nivell de tota la divisió. El febrer del 1931 va fer el curs de comandaments a l’Escola de Guerra de Berlin, i hi sortí amb el corresponent rang de Major (comandant).
La majoria de les seves destinacions havien estat en l’estat major de les seves unitats, combinades amb funcions d’instrucció sobre tàctica o història de la guerra. No obstant, amb l’enfortiment del Reichswehr, accelerat amb l’ascens al poder d’Adolf Hitler (1933), l’abril del 1934, Paulus fou destinat a Wünsdorf (Brandenburg), per fer-se càrrec de la comandància d’un batalló motoritzat (Kraftfahr-Abteilung 3). L’octubre del 1935 era nomenat cap d’estat major de les unitats cuirassades Panzer, ja amb el grau d’Oberst (coronel). Subordinat a Oswald Lutz, aquest estat major tenia al seu càrrec la instrucció i desenvolupament de les tres divisions de tancs de l’exèrcit. El febrer del 1938 es reorganitzà aquesta estructura, amb la creació del 16. Armeekorps (Motorisiert), sota la comandància de Heinz Guderian, i Paulus n’esdevingué el Chef des Generalstabes (cap d’estat major).
El maig del 1939, a 49 anys, era ascendit a general de brigada (Generalmajor), i fou nomenat cap d’estat major de 10. Armee. De nou es respirava l’ambient de la imminència de la guerra. Alemanya amenaçava ara Polònia, i França i Gran Bretanya amenaçaven Alemanya. El setembre del 1939 començava la nova guerra, amb la campanya contra Polònia, que conclogué amb èxit quan les tropes alemanyes (inclòs el 10. Armee) contactaren amb les soviètiques en la línia de demarcació prevista en la clàusula secreta del Pacte Germano-soviètic del mes anterior. Malgrat la guerra oberta en els oceans, la campanya de Polònia no s’acompanyà de grans maniobres en el Front Occidental. Però un altre punt de la clàusula secreta del Pacte Germano-soviètica era l’ocupació soviètica de les quatre repúbliques bàltiques de Lituània, Letònia, Estònia i Finlàndia. Les tres primeres foren presa fàcil, però Finlàndia resistí amb més força. Gran Bretanya i França prepararen l’assistència a Finlàndia, ni que fos tímidament, i per això havien de fer-hi pont a través de Noruega i Suècia. Alemanya s’avançà i ocupà Dinamarca i Noruega, en una campanya encara més ràpida que la de Polònia. El 6. Armee (creat a partir del 10. Exèrcit el 10 d’octubre del 1939) fou destinat a la següent blizkrieg, que s’abaté sobre el Benelux. La quarta blitzkrieg (on també hi participà el 6. Armee) seria contra França, i acabaria simbòlicament amb Hitler contemplant París des del Trocadero. El “Nach Paris” frustrat un quart de segle abans es feia realitat. El mes d’agost de 1940, Paulus ascendia a tinent general.
El setembre del 1940, Paulus s’integrà en l’estat major general de l’exèrcit alemany, com a Oberquartiermeister I. Encara que el Front Occidental no s’havia tancat amb una rendició de Gran Bretanya i semblava descartada una invasió d’Anglaterra, sota l’impuls de Hitler es feien plans per la futura invasió de la Unió Soviètica, necessària per guanyar el Lebensraum de la propaganda nazi. La fallida invasió italiana de Grècia i el colp d’estat anglòfil a Iugoslàvia, endarreriren aquests plans en la primera meitat del 1941. Paulus participà en l’Operació Barbarossa que, si bé aconseguí ràpids avenços territorials, no provocà el col·lapse esperat del règim soviètic. No hi hagué, doncs, blitzkrieg. El gener del 1942, Paulus era ascendit a General der Panzertruppe i esdevenia comandant del 6. Armee, que s’adreçava a l’ocupació d’Stalingrad. Les ordres de Hitler eren l’ocupació d’Stalingrad i el manteniment d’aquesta posició en qualsevol circumstància.
Stalingrad fou ocupat pels alemanys, però les contraofensives soviètiques encerclaren la ciutat de forma gairebé completa el mes de novembre. El Grup d’Exèrcit del Don, sota la comandància del mariscal de camp Erich von Manstein, realitzà diverses temptatives de trencament del setge. El propi Manstein recomanà a Hitler que el 6. Armee es retirés d’Stalingrad i provés el reagrupament. Hitler s’oposà, en part perquè per fer aquest moviment caldria reabastir el 6. Armee, ni que fos de combustible. Kurt Zeitzler, intercedí entre Manstein i Hitler, i recomanà que Paulus simultanegés l’ocupació d’Stalingrad amb l’intent de crear un pont amb la resta de forces alemanyes. Hitler accedí, i el 6. Armee realitzà diverses temptatives. El desgast del 6. Armee era només comparable amb el desgast de les tropes soviètiques.
El 8 de gener del 1943, el comandant soviètic del Front del Don, el general Konstantin Rokossovsky oferia al 6. Exèrcit uns termes per acceptar-ne la rendició (abastiment de racions normals, oferiment de tractament mèdic, manteniment d’uniformes i d’efectes personals i repatriació lliure posterior a la fi de la guerra). Paulus, atenent a la impossibilitat de rebre abastiment aeris des de posicions alemanyes i a la reduïda capacitat de resistència en les llargues setmanes que encara quedaven per a la fi de l’hivern, sol·licità a Hitler el permís per retre el 6. Exèrcit. Hitler l’ordenà de resistir fins al final. La lluita, doncs, continuà. El 30 de gener, Paulus reiterà a Hitler la nova oferta soviètica, en termes molt semblants a les anteriors, i que salvava efectivament l’honor dels vençuts. Fou llavors que Hitler respongué amb la promoció de Paulus a mariscal de camp (Generalfeldmarschall), amb la idea implícita que si es rendia seria el primer oficial alemany d’aquest rang en fer-ho.
Quan Paulus havia dit que només podria resistir unes hores no feia broma. El 31 de gener, Paulus i el seu estat major es rendiren a les tropes soviètiques. I el 2 de febrer capitulava la resta del 6. Exèrcit.
La premsa alemanya deixà anar la versió oficial de la “covardia” de Paulus. De moment, però, Paulus es limità a ser el presoner alemany de més rang en mans dels soviètics (camp de presoners n. 27 de Krasnogorsk, camp 160 de Susdal). La propaganda soviètica, en aquesta fase de la guerra, tampoc no tenia cap intenció seriosa de separar propagandísticament els nazis (o Hitler) dels alemanys. Després del fallit intent de colp del 20 de juliol del 1944 contra Hitler, però, es feia evident que calia pensar en estratègies per vèncer la resistència alemanya i, a més, preparar l’eventualitat de la postguerra. D’altra banda, el mateix Paulus veia com el 20 de juliol havia estat la primera mostra explícita de menyspreu al “caporal austríac” per part de l’exèrcit alemany. Era, és clar, encara, una posició molt minoritària: els comandaments militars eren lligats a Hitler a través d’un jurament personal i, a més, molts trobaven repugnant girar-li ara l’esquena quan l’havien seguit prèviament en l’època de la blitzkrieg exitosa.
Així doncs, les autoritats soviètiques, amb més o menys convicció, començaren a desempolsegar el Comitè Nacional per a l’Alemanya Lliure (Nationalkomitee Freies Deutschland, NKFD), que havia creat el dirigent comunista alemany Wilhelm Pieck. Paulus s’hi integrà. Era, òbviament, el militar de més rang en el Comitè Nacional. La seva completa desvinculació amb el Partit Comunista d’Alemanya (KPD) el feia especialment atractiu per al Comitè Nacional, ja que això mostrava el seu caràcter transversal. Paulus, en nom del Comitè Nacional, llençà diverses proclames convidant, bé a la rendició a les tropes soviètiques o, més rarament, a l’aixecament contra el règim nazi. En represàlia, el règim nazi internà la dona de Paulus a Dachau, i mantingué sota arrest militar el fill del matrimoni.
La col·laboració amb el Comitè Nacional no alterava la situació de Paulus com a presoner de guerra. Tampoc no ho canvià la fi de la guerra i la dissolució lògica del mateix Comitè Nacional. Fou sota custòdia i vigilància soviètica, que Paulus fou traslladat a Nuremberg per actuar de testimoni en els processos contra els jerarques nazis (novembre del 1945). La seva situació, però, era "privilegiada" en relació als altres presoners alemanys d’Stalingrad. Dels 91.000 presoners alemanys del 2 de febrer del 1943, ja no quedaven, en acabar la guerra, més de 10.000 supervivents, i d’aquests únicament uns 6.000 tornarien al que quedava d’Alemanya, la majoria ja entre 1950 i 1955. El mateix Paulus no fou alliberat fins l’octubre de 1953. No podria reunir-se amb els fills (la seva dona havia mort el 1952), car aquests residien a Baden, en territori occidental.
Paulus s’establí a Dresden (en el sector soviètic que havia donat lloc quatre anys abans a la República Democràtica d’Alemanya), on fou nomenat inspector de policia. Tenia ja 63 anys. Afectat d’esclerosi lateral amiotròfica, va causar baixa permanent i morí després d’haver quedat paralític l’1 de febrer del 1957.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada