Vuit segles de Heidelberg

L’indret on s’aixeca actualment Heidelberg forma una plana aluvial al marge esquerre del riu Neckar (tributari esquerra del Rin) que ben difícilment podia passar desapercebut, per la doble protecció que oferien les muntanyes de banda i banda tan a les inclemències del temps com a d’altres perills més humans. En alguns dels cims veïns ja restes que testimonien la presència cèltica des del segle V a.C. La substitució germànica encara havia de trigar cinc segles més, i fou combinada amb la dominació romana de la zona.

El riu Neckar, afluent del Rin, al seu pas per Heidelberg. A aquesta alçada és encara completament navegable

Vers l’any 40 es va construir un castrum, al voltant del qual nasqué un assentament civil. La crisi patida per l’Imperi Romà, particularment a partir del 235, deixà petjada i, el 260, col·lapsà el poder romà en la regió i, amb ell, l’assentament. La zona inicià una lenta recuperació vers el segle V, amb la fundació de Bergheim (situada riu avall). L’any 863 es funda el monestir de Sant Miquel (863), en el Heiligenberg, i en el 1130 se’n fundà un altre a Neuberg. Sota els auspicis del bisbat de Worms es funda l’Abadia de Schönau (1142). Paral·lelament, el 1155, es crea per al comte palatí Conrad Hohenstaufen un territori de sobirania que cobre: neixia, doncs, el Pfalzgraf bei Rhein (Comtat Palatí del Rin). La dinastia dels Hohenstaufen palatins s’exhaureix el 1195, i la regió corresponent del Rin-Neckar ingressa en els dominis del Casal de Welf, històricament oposat als Hohenstaufen. És sota els Welf que trobem ja la primera referència escrita a Heidelberg com a nucli urbà situat al redós de l’Abadia de Schönau i del castell homònim, que comença a guanyar també importància. El 1225, el Comtat passa al domini del duc Ludwig I. de Baviera, del Casal de Wittelsbach. Més endavant, el Comtat Palatí del Rin formarà part de l’herència d’un fadristern i s’inaugurà així la dinastia palatina dels Wittelsbach.

La inauguració d’aquesta dinastia suposa que el Comtat Palatí del Rin té per primera vegada una dinastia comtal de residència permanent (o principal) en el Castell de Heidelberg. El 1356, els Comtes Palatins del Rin reben en la Butlla d’Or la consideració d’Electors de l’Imperi. És en aquesta època que comencen a utilitzar el títol simplificat de Comtes-Electors Palatins, amb la qual cosa el Comtat aviat serà conegut com a Kurpfalzgrafschat o, més senzillament, Kurpfalzen (Palatinat Electoral).

Edifici històric de la Universitat de Heidelberg. A partir del segle XIX les seus de les facultats s'escampen per Heidelberg i, ja a mitjans del segle XX, a l'altra banda del riu, es construeix el campus científic

El 1386 es funda la Universitat de Heidelberg. Aviat la capital kurpalatina esdevé un dels més importants centres culturals alemanys. La Universitat de Heidelberg mostrà un esperit obert davant la reforma luterana, si bé trigà a quedar-hi consolidada i quan ho va fer, va començar la pugna entre luterans i calvinistes. Els electors palatins acabaren per decantar-se pels calvinistes, arrossegant-hi definitivament la universitat. No obstant això, l’Elector Friedrich V. va maldar per bastir una aliança àmplia entre protestants i catòlics contra els Habsburg. El Regne de Bohèmia, alçat contra els Habsburg, el va elegir rei, i això obrí l’etapa bèl·lica que ha passat després a la història com la Guerra dels Trenta Anys. Friedrich V. no tan sols no va atreure’s cap catòlic, sinó que amb prou feines va superar les reticències dels luterans.

El Ritter un dels edificis més representatius de l'arquitectura cinc-centista

En el decurs de la guerra, Friedrich V. no tan sols va perdre Bohèmia, sinó també l’Electorat Palatí. El 1622, Heidelberg queia en mans de la Lliga Catòlica. L’Electorat-Comtat Palatí fou traspassat a la branca primogènita dels Wittelsbach, de forma que tornà el territori a la unió personal amb el Ducat de Baviera. El domini catòlic es perllongà fins el 1648 quan, arran de la Pau de Westfàlia, Karl I. Ludwig, fill de Friedrich V., fou restaurat.

El 1685 la dinastia electoral-palatina queda esgotada en la línia masculina. El rei Lluís XIV de França reclamà el títol. Aquesta reclamació, que hauria donat a França un bastió en l’Alemanya Central, fou contestada. Els Wittelsbach, però, servaren el territori per a la dinastia amb Philipp Wilhelm I., comte palatí de Neuburg. El problema és que els comtes palatins de Neuburg, com els ducs de Baviera, eren catòlics. A la pràctica, doncs, l’Electorat Palatí restablí el catolicisme com a religió oficial. En tot cas, la Successió del Palatinat esdevingué el casus belli per a la Guerra dels Nou Anys (1688-97).

Després de la guerra, Philipp Wilhelm I. tornà a Heidelberg. El seu successor, Karl III. Philipp tingué més conflictes amb la burgesia de Heidelberg, que es vehiculaven a través de la qüestió religiosa (príncep catòlic – burgesia protestant). En tot cas, el 1720, Karl III. Philipp traslladà la residència comtal-palatina a Mannheim. D’aquesta manera, a Heidelberg guanyaren protagonisme en la gestió tant les autoritats municipals com les universitàries. El 1777, en extingir-se la branca principal dels Wittlesbach, el comte-palatí Karl Theodor esdevenia també Duc de Baviera, de forma que traslladà la seva cort des de Mannheim a München.

Abandonat el 1720, amb el trasllat dels comtes-electors a Mannheim, el castell (Schloss) de Heidelberg esdevindria el símbol del "Heidelberg romàntic" a principis del segle XIX

El 1803, en el marc de les reorganitzacions del Sacre Imperi, Heidelberg es va integrar en el Gran Ducat de Baden, de nova creació, i posat sota la sobirania de Karl Friedrich I. Karl Friedrich I. es decidí a fer de Heidelberg el centre universitari del Gran Ducat i amb renovada projecció a Alemanya. Serà en les dècades següents on apareix el Heidelberg romàntic, atret per les ruïnes de l’antic Castell (abandonat des del 1720). Hi ha un interès per l’arquitectura gòtica que encara preserven les esglésies i els edificis civils i universitaris, per bé que es deplora que les renovacions del segle XVIII l’hagin esborrada en bona mesura. Però si certament el romanticisme de Heidelberg té una base conservadora o reaccionària (amb el comte Charles Graimberg), que és segellada en la formació de la Santa Aliança entre els emperadors d’Àustria (catòlic), de Rússia (ortodox) i de Prússia (protestant), també és cert que hi haurà una deriva romàntica progressiva i revolucionària, particularment entre la base estudiantil. En la revolució del 1848, Heidelberg és un centre cabdal. El Gran Ducat de Baden és una de les baules més febles de les cadenes reaccionàries i es trenca: neix la República de Baden, amb voluntat de créixer fins a unir tot Alemanya. Però l’exèrcit revolucionari és vençut per les tropes prussianes i els intents de passar a la lluita guerrillera no reïxen. El Gran Ducat de Baden és restaurat, per bé que l’ocupació prussiana continua fins el 1850.

Biblioteca Central de la Universitat

El caràcter de ciutat universitària de Heidelberg li va fer jugar un paper rellevant en el decurs de la revolució del 1848

A partir del 1871, amb la reunificació d’Alemanya, la Universitat de Heidelberg s’hi adapta bé, i esdevé un centre de referència, particularment durant la República de Weimar. En el final de la República de Weimar, Heidelberg esdevé un baluart del partit nazi: primera força política en les eleccions (amb un 50% dels vots en les eleccions del 1933), control del govern municipal, influència en la Universitat, etc. L’arianització de la Universitat, però, no començaria fins a l’arribada de Hitler a la Candelleria. Les deportacions de la minoria jueva arrenquen el novembre del 1938, i els escamots de la mort realitzen diverses massacres contra la població gitana (sinti). Durant la Segona Guerra Mundial, Heidelberg no resultà tan greument afectada com altres ciutats veïnes, bàsicament per la manca d’objectius industrials i militars i per una protecció antiaèria reforçada.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’estat de Baden-Baden fou reconstituït en la zona d’ocupació nord-americana (que incloïa també Württemberg, Baviera, Hesse, etc.). Heidelberg hi quedà a dins. L’homenatge arreu de la ciutat a Friedrich Ebert, el primer president, socialdemòcrata, de la República de Weimar, i natural de Heidelberg, venia a ratificar el canvi polític. Poc després de constituïda la República Federal Alemanya, es produí una fusió d’estats que donà lloc a Baden-Württemberg. La unió estatal fou, en general, ben rebuda a Heidelberg. D’una banda s’assolia un estat de dimensions contraposables a Baviera i de l’altre la comunitat de diverses regions històriques servia per enfortir la reivindicació de les especificitats del Kurpfalz. Heidelberg no quedà agregat en el landkreis basat en el Kurpfalz, sinó que esdevingué una ciutat kreisfrei, amb la particularitat que l’autoritat comarcal de Kurpfalz té seu a Heidelberg mateix, on no hi té jurisdicció. Aquesta és la mateixa situació que trobem, per exemple, a Darmstadt. En el creixement de la postguerra Heidelberg quedà emmarcat en la regió metropolitana del Rhein-Neckar, alhora que s’enfortia l’eix que uneix Heidelberg-Mannheim-Darmstadt-Frankfurt.