Sis d’Octubre: 75 anys

Arribem a un nou aniversari rodó dels Fets del Sis d’Octubre del 1934, el frustrat intent insurreccional que havia d’arrencar amb la proclamació de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” per part del Govern de la Generalitat de Lluís Companys. De nou se’n repassaran les causes. Se citarà la pugna a l’entorn de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada l’abril del 1934 pel Parlament de Catalunya; anul·lada pel Tribunal de Garanties Estatutàries al·legant-hi “incompetència” de la Generalitat; tornada a aprovar pel Parlament de Catalunya, i tornada a anul·lar pel Tribunal. S’analitzarà la polarització social, tant en el camp (Institut Agrícola Català de Sant Isidre i la Unió de Rabassaires) com en les ciutats. Es mirarà amb lupa què feien i no feien des de les Joventuts d’Estat Català i d’altres sectors del separatisme (el nom contemporani de l’independentisme), i per què Josep Dencàs s’exilià per separat i no tornà el febrer del 1936, amb la restauració del Govern. De nou es valorarà el sacrifici que suposà la mort de Jaume Compte i Manuel Gonzàlez Alba per a l’evolució posterior del Partit Català Proletari (PCP), que acabà integrat en el PSUC. Es ponderaran les febleses d’una Aliança Obrera, que es feia sense el sindicat més fort (la CNT). Les forces que es congrien al llarg de l’estiu culminen a Madrid, el 2 d’octubre, amb l’entrada de la CEDA (l’organització protofeixista) en un govern amb Alejandro Lerroux de president, i a Astúries en una revolució que convoca consells obrers. A Barcelona, en part contra el nou govern i en part en solidaritat amb Astúries, es convoca una vaga general.

El Sis d’Octubre, pròpiament, no comença fins a les 20.00. La proclama de Companys (“de l’Estat Català de la República Federal Espanyola”) volia tenir el mateix efecte que la que havia fet el matí del 14 d’abril del 1931 des de la balconada de l’Ajuntament de Barcelona. Hom esperava la caiguda del govern Lerroux i l’establiment d’un govern estrictament republicà, sense cedistes. Però si això no passava Companys necessitava el suport simultani de la Capitania General (Domingo Batet), dels escamots d’Estat Català i de les forces de l’Aliança Obrera per poder resistir. Batet, però, proclamà l’estat de guerra. Contra les tropes de Batet s’organitzaren milícies (amb elements d’Estat Català i de l’Aliança Obrera) que hi toparen la nit del 6 i la matinada del 7 al llarg de les Rambles. I de pujada pel carrer Ferran, les tropes de Batet toparen amb la resistència dels Mossos d’Esquadra, que Pérez i Farràs havia mantingut fidels al president Companys.

L’Aliança Obrera tingué molt més protagonisme en els altres nuclis insurreccionals (Lleida, amb especial protagonisme del Bloc Obrer i Camperol; Granollers, Sabadell, Girona, Palafrugell), mentre que en d’altres llocs l’aixecament fou més espontani. Però aquests nuclis foren reprimits per l’exèrcit abans i tot que la pròpia Barcelona.

Els èxits tenen molts pares, i els fracassos són orfes. És fàcil parlar de “precipitació” o dir que aquesta “precipitació” va facilitar la tasca de “repressió” per part del govern Lerroux (suspensió de l’Estat, empresonament i judici del Govern de la Generalitat, detencions, tancaments de publicacions i de seus polítiques, etc.). El mateix s’hauria dit, però, del Catorze d’Abril si hagués anat de mal borràs.