(En un altre post, del mes passat, ens referien al centenari dels fets de la setmana del 26 de juliol de 1909. La construcció del ferrocarril de Rif havia patit sabotatges i, finalment atacs armats oberts, per part de les guerrilles marroquines. El dissabte 9 de juliol el ministeri de la Guerra espanyol signà un decret de mobilització que afectava 40.000 reservistes, és a dir gent que havia fet el servei militar en els darrers anys. El dilluns 11 de juliol comença al port de Barcelona l'embarcament d'aquests mobilitzats, molts d'ells ja casats i amb família. Durant les dues setmanes següents les protestes contra la mobilització creixen, amb actes de sabotatge i amb una repressió policial i militar. Al final de la segona setmana de protestes, tal com correspon freqüentment a les "direccions" obreres habituals, s'adopta la resolució de convocar una vaga general que començaria el dilluns 26 de juliol).
La convocatòria de vaga arrencada amb la jornada laboral, de matinada. Grups de sindicalistes informen davant de fàbriques i tallers i en els barris obrers de la convocatòria d'una aturada general que s'entén com una manifestació de protesta pacifista, és a dir contra la guerra del Marroc i contra la mobilització de reservistes, a més de denúncia de les càrregues que els militars han protagonitzat contra les manifestacions al port i a altres llocs de la ciutat (manifestacions molt sovint formades per dones, les mullers, mares i germanes dels mobilitzats).
La difusió de la convocatòria, ja esperada de feia dies, i la conscienciació general producte de dues setmanes de protestes generalitzades, fan que el seguiment de la vaga sigui aviat pràcticament universal. Molts treballadors ja ni tan sols s'havien dirigit als llocs de treball. Van haver-hi molt poques resistències, bàsicament entre treballadors que consideraven antipatriòtic fer una vaga contra la guerra al Marroc.
El seguiment en el comerç de la vaga és inferior. Si bé hi ha botigues que són tancades, una bona part han obert. D'altres han optat per deixar les portes entornades.
Una bona part dels treballadors en vaga participa en les concentracions contra la guerra. Com en dies anteriors, s'adopta com a símbol de protesta un llaç blanc penjat a la roba. I com en dies anteriors, el protagonisme de les protestes el tenen les dones, que temen per la mobilització dels seus marits o fills, o que ja els han vist mobilitzats i enviats al Marroc, d'on cada dia arriben notícies de caiguts, ferits o morts.
Malgrat la generalització de la vaga, no tot s'ha aturat. Els tramvies circulen amb gairebé normalitat. Grups de vaguistes n'aturen alguns, bé per informar el conductor de la convocatòria o directament per blasmar-lo. És al voltant, doncs, dels tramvies que comencen les primeres topades entre els vaguistes, d'una banda, i policies i guàrdies civils de l'altre. Les forces de la Policia i de la Guàrdia Civil tenen ordres de mantenir els tramvies en circulació. Hi ha llocs on els vaguistes han aixecat barricades que obstrueixen les vies. D'altres tramvies són directament atacats: els vaguistes pugen per desenganxar el trolley, d'altres vegades els tramvies són sacsats.
Més enllà dels tramvies, durant tot el dia, es repetiren enfrontaments entre vaguistes i policies. En el Clot, són morts tres vaguistes i molts més queden ferits, mentre el balanç oficial parla de 2 guàrdies civils i 7 guàrdies de seguretat que hi són ferits. En el Poble Sec el balanç oficial parlar de 3 vaguistes ferits i d'1 polícia en estat gravíssim. Però la major part dels enfrontaments tenen lloc en el centre de la ciutat. En el centre habitual de les protestes, davant de la Capitania General, en el Passeig de Colom, el balanç oficial parla de 3 vaguistes i d'1 guàrdia de seguretat ferits. Més ferits hi ha al carrer d'Aribau.
Al migdia, es produeix una reunió en el Govern Civil. El governador civil, Ángel Ossorio y Gallardo, home de confiança de l'entorn d'Antoni Maura (és a amic personal del seu fill), es mostra partidari de trobar una solució pacífica. D'altres veus, entre elles les del president interí de l'Audiència Provincial, Abril, demanen que traspassi els seus poders a l'exèrcit. Ossorio accedeix, i lliura el comandament de les forces d'ordre al capità general de Catalunya, Luis de Santiago. Tot seguit, Ossorio va presentar la dimissió com a governador civil, mentre Abril acumula a la direcció interina de l'Audiència la del Govern Civil. A la pràctica, però, és el general de Santiago qui és al comandament de la repressió, tal com va publicar en un ban a la tarda.
La idea de la vaga del 26 de juliol era sumar-hi tot el territori estatal, ni que fos des del focus inicial de Barcelona. A Badalona, els vaguistes tallaren la línia fèrria. A Terrassa, un grup de vaguistes va incendiar el pont del tren i va enfrontar-se a les forces de la Guàrdia Civil. Accions similars es van prendre a moltes altres localitats de la regió de Barcelona. Al Vendrell, per exemple, Andreu Nin, que molts anys després havia de ser dirigent destacat del moviment obrer, va participar en accions de sabotatge contra la línia fèrria. La idea d'aquestes accions era impedir la circulació de trens que portessin reforços policials i militars a Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada