Centenari d’una denominació provincial (Costa Brava, Garoina XL, 2009)

Des del Grup Enderrock se’ns proposa aquesta versió modernitzada i catalanitzada, a càrrec de Garoina XL, d’una cançó que en la negra nit cridava a fer turisme en la Costa Brava. En una altra latitud es despenjaven amb allò de Murallas de Tarragona i Imperial Tárraco. Si repassem la lletra, l’original, d’aquesta o d’altres cançons coetànies d’idèntiques intencions ens sorprendrà la de concessions que feia el règim a les expressions folklòriques i antropològiques de la catalanitat (catalanitud). Avui dia, en la postmodernitat cosmopolita ja no queda ni aquest consol.

La denominació Costa Brava no es va inventar sota el franquisme. Ara bé, tampoc no és un topònim que trobem en Aviè, per entendre’ns. Es va inventar el 1909, amb la intenció precisa de designar el litoral de la (llavors i ara) província de Girona. El caràcter rocallós del litoral, de sa Palomera cap al nord, justificava el nom. Similarment, el litoral de la província de Tarragona havia de rebre la denominació de Costa Daurada (Costa Dorada, pel litoral més sorrenc i menys abrupte), el de la província de Castelló havia de dir-se Costa de la Tarongina (Costa de Azahar, pel cultiu d’aquest arbre fruiter) i el de la província d’Alacant, Costa Blanca (pel presumpte color nítid de la sorra de les seves platges). A les províncies de Barcelona i de València no reeixí cap nom específic, per bé que en el primer cas hom ha impulsat les denominacions de Costa de Llevant (per la secció que va de Barcelona fins a Malgrat) i Costa de Ponent (per la secció que va del Llobregat fins al Baix Penedès). Aquestes denominacions provincials són hereves directes de la denominació de Côte d’Azur (Costa Blava, denominació encunyada el 1887 per Stéphen Liégeard) que va recaure en el litoral de Provença i que, a casa nostra, es van plasmar inicialment en la denominació de Costa Vermella (Côte Rouge) per referir-se al litoral rossellonenc. Denominacions sovint tan estúpides com les igualment prototurístiques de Kustenland (per referir-se al “litoral austríac”, és a dir istro-dalmàtic, i que data del 1813) o de Riviera. La Riviera es referia originalment al sector lígur del litoral de la mar Tirrena sota sobirania del Regne d’Itàlia estrenat de trinca. Més tard hom estengué la denominació a una French Riviera (idèntica a la Costa Blava, però de gustos més victorians) i fins i tot a una English Riviera (que es pot estendre més o menys segons els fulls turístics) i d’ací a una Riviera Maya i d’altres topònims que farien esclatar de ràbia el més flegmàtic lingüista especialitzat en onomàstica.

Aquests excessos toponímics són fruits d’una època, la del tombant dels segles XIX i XX. És l’època de la redescoberta (jo diria descoberta i punt) de les platges com a indret de lleure. Aquesta descoberta ha significat una important destrossa d’indrets que anteriorment eren defugits per la població local, que encara no s’havia recuperat dels ensurts dels pirates dels segles XVI-XVIII. La culminació estètica de la primera etapa de la descoberta l’han plasmat excel·lentment Thomas Mann i Luchino Visconti. Produïda l’agonia i mort d’Aschenbach/Mahler/Bogarde, tot va ser un progressiu i inexorable caminar cap a la massificació fins l’avorriment. En aquests començos del segle XXI hom observa en la població local dels indrets costaners indicis del mateix esporuguiment, basarda i fàstic que va caracteritzar els seus avantpassats. Ja no defugen els pirates sinó un espectacle gangètic de bany de masses.