dimarts, 21 de juliol de 2009

Dotze noms contra el vulgar-economisme dels nostres dies

Avui tot sovint diem que ens cal un nou Marx, Veblen, Keynes o Schumpeter. Però no és tant com a economistes purs que podem dir que ens calen sinó com a economistes polítics o com a sociòlegs econòmics, de la qual cosa deriva la major part de la seva grandesa. Això és també cert per economistes dissidents posteriors com Kalecki, Sweezy, Minsky, i Galbraith (per no esmentar sociòlegs econòmics que sorgeixen de la pròpia sociologia com Weber, Tawney, Polanyi i Mills

Una llista ben eclèctica. Ara bé, John Bellamy Foster, la fa en reflexionar sobre l’anomenada “Adam’s phallacy”. Aquesta suposada fal·làcia d’Adam és aquella famosa frase d’Adam Smith sobre la mà invisible, i que diu: “Many other cases, led by an invisible hand to promote an end which was no part of his intention. Nor is it always the worse for the society that it was not part of it. By pursuing his own interest he frequently promotes that of the society more effectually than when he really intends to promote it. I have never known much good done by those who affected to trade for the public good. It is an affectation, indeed, not very common among merchants, and very few words need be employed in dissuading them from it.”. El to d’Adam Smith és, en general, raonable i racional. Així més que atribuir la fal·làcia al propi Adam Smith, Foster fa referència a les tesis econòmiques del neoliberalisme i, particularment, les de l’ex-socialista Friedrich Hayek, pel qual, segons Duncan Foley, “no hi ha lloc per a cap categoria social que transcendeixi l’acció individual, o la combinació simple d’accions individuals”. Naturalment, això ratlla la caricatura del pensament hayekià, per bé que reflecteix l’anomisme d’alguns epígons contemporanis de l'Escola de Viena. Altrament, Milton Friedman sempre va interpretar la mà invisible com la forma més natural d’assolir “cooperació” sense “coerció”. Un dels problemes que separen en disputes inacabables els deixebles de les Escoles de Viena i de Xicago és al voltant de qui és individu (és a dir, fins a quin punt una corporació és un individu econòmic) i què és exactament una coerció o una agressió.

Però tornem a la llista. Surten dotze noms en tres quartets. La motivació de la convocatòria és clara. Malgrat l’ensulsiada econòmica (la “Gran Recessió”), el discurs de l’economia vulgar al voltant del “lliure mercat” i dels perills de l’“intervencionisme” no tan sols no afluixa sinó que guanya en acidesa. Per a Foster el problema rau en el fet que el “vulgar-economisme” dels nostres dies desarrela les realitats econòmiques del seu context social per presentar-les com un agregat de transaccions comercials. D’ací la llista eclèctica de dotze nom:
- Karl Marx (Trier, 5.5.1818-London, 14.3.1883) insistí en el caràcter històric (i no pas categòric o etern) del sistema capitalista i de l’antagonisme de classes que el fonamenta socialment.
- Thorstein Veblen (Wisconsin, 30.7.1857-California, 3.8.1929) insistí en el caràcter evolutiu del sistema econòmic.
- John Maynard Keynes (Cambridge, 5.6.1883-East Sussex, 21.4.1946) assenyalà la importància de les institucions estatals en la gestió de les economies capitalistes avançades.
- Joseph Schumpeter (Morava, 8.2.1883-Connecticut, 8.1.1950) discutí agrament com el capitalisme avançat ofegava el mateix esperit emprenedor que li havia donat inici.
- Michał Kalecki (Łódź, 22.6.1899-Warszawa, 18.4.1970) s’ocupà de les diferents dinàmiques socials que condueixen als cicles econòmics de creixement i recessió.
- Paul Sweezy (NYC, 10.4.1910-27.2.2004) caracteritzà la situació del capitalisme avançat o monopolístic com la d’una “estagnació secular” on el que calia explicar com a extraordinari eren les situacions de creixement.
- Hyman Minsky (Chicago, 23.9.1919-NY, 24.10.1996) remarcà la necessitat de la intervenció governamental en els mercats financers.
- John Kenneth Galbraith (Ontario, 15.10.1908-Massachussetts, 29.4.2006) advertí de la concentració de “poder de mercat” de les grans corporacions.
- Max Weber (Erfurt, 21.4.1864-München, 14.6.1920) va descriure les bases socials que justificaven l’existència de l’estat modern.
- R. H. Tawney (Kolkata, 30.11.1880-London, 16.1.1962) blasmà la societat capitalista contemporània com una societat adquisitiva.
- Karl Polanyi (Wien, 25.10.1886-Ontàrio, 23.4.1964) considerà que l’economia de mercat i l’estat modern són elements inseparables de la “societat de mercat”.
- C. Wright Mills (Texas, 28.8.1916-NY, 20.3.1962) va mostrar el caràcter entrelligat de les elits militars, polítiques i empresarials.

Però no és una llista de noms massa diversa? De ben segur que a més d’un de la llista no li agradaria trobar-se amb segons quina companyia. Però John Bellamy Foster ho justifica: “Vivim en una era on més que mai el món requereix una síntesi radical: de la mena que ofereix potencialment l’economia política, la sociologia econòmica i l’economia ecològica. El món tancat de models econòmics neoclàssics fets per creure ha esdevingut una amenaça creixent pel planeta i per a tots els que hi viuen”. Ni que sigui, doncs, com a higiene, convé tenir-los presents.